—Un pot de llenties, si us plau.
—Grande o pequeño?
—Dels grans.
—Un euro con diez.
—Gràcies.
—Venga, hasta luego.
»Una conversa així no tindria gaire d’estrany si no fos perquè qui parla català no el té com a llengua materna, i qui no el parla, sí. M’ha passat un parell de vegades, en dues botigues diferents, al centre de Tarragona: un nouvingut parla en català amb un dependent catalanoparlant, i no hi ha manera que el dependent li contesti en la mateixa llengua, malgrat que probablement li seria més fàcil perquè és, precisament, la seva llengua materna i habitual.»
Marina Massaguer Comes, El Singular Digital, 3 desembre 2009
