Dos accidents

Amb pocs minuts de diferència, aquest migdia a l’hora de dinar. Un a la plaça Lesseps a tres quarts i mig de dues. L’autobús, un 22 articulat, ha hagut de frenar en sec –tan en sec que alguna gent ha anat per terra– perquè: 1) una noia amb bicicleta ha travessat un pas de vianants amb llum vermell; 2) el conductor del bus anava a tota pastilla, i ja des de feia una estona hi havia mal ambient a l’autobús per aquest motiu: arrencades brusques, frenades, cops de volant, etc. Gràcies a això no s’ha fet mal ningú a l’autobús, perquè tothom anava des de feia estona amb l’ai al cor agafat a les barres, fins i tot la gent que tenia seient. I com frenen aquests autobusos, l’ha clavat a l’asfalt.

No ha esclafat la noia de miracle, tot i que sí que li ha tocat la part posterior de la bici. La pobra noia estava com un flam. «Pobra», si ella era la culpable? Pobra, sí, perquè només era responsable a mitges. L’altra meitat li toca a l’Ajuntament de Barcelona, perquè el pas de vianants on ha passat això és aquell que ja hem denunciat aquí altres vegades, que el semàfor es posa vermell per als cotxes però no per als autobusos. Una meravella de disseny semafòric. Esclar, tu ets a la vorera, esperant que els cotxes s’aturin, i quan s’aturen comences a caminar d’esma –o a pedalar. És exactament això el que li ha passat a la noia, que ara mateix deu estar prenent encara tranquil·litzants. I encara sort que els pot prendre.

El segon accident ha estat a un quart de tres a Josep Tarradellas banda Llobregat, en un tram llarguíssim, entre Francesc Macià i avinguda de Sarrià, on no hi ha cap semàfor per travessar. I, és clar, molta gent va pel dret. I el que ha passat és que una senyora ha travessat sense fixar-se que d’allà al costat sortia un paio amb moto mirant enrere que no vinguessin cotxes. Ni la senyora podia preveure que aquella moto apareixeria per allà de sobte, ni el de la moto podia preveure que davant seu mateix una dona travessaria el carrer. No l’ha atropellada, però ha anat d’un pèl. La senyora, més de l’ensurt que de cap altra cosa, ha caigut a terra, i la moto, en la maniobra per evitar la topada, també. Crec que s’ha fet més mal el de la moto –una rascada– que la vianant, que jo diria que no tenia res.

Però també és responsable de l’accident, parcialment, l’Ajuntament de Barcelona, perquè no té sentit que en un tram de gairebé 300 metres –dues illes i mitja de l’Eixample– no hi hagi cap pas de vianants marcat per anar d’una vorera al passeig central de l’avinguda –on, ja que hi som, hi ha un parc infantil– i d’aquest passeig a l’altra vorera. Aquesta mancança fa que cada dia milers de persones grans i joves, també criatures, i gossos intrèpids, i jo mateix, incomplim la llei.

Quan la llei t’ho posa tan difícil, que hi hagi molts insubmisos no és sols responsabilitat dels que incomplim la norma. Deixem-ho en meitat i meitat.

* * *

Afegitó del 31 d’octubre. Alguna cosa passa, no sé si és que hi ha massa nervis, però aquest mateix matí hem estat a punt a punt d’atropellar amb l’autobús una noia que travessava un pas de vianants al carrer Borrell. En aquest cas la culpa era tota del conductor, ja que el pas de vianants és un pas de zebra sense semàfors. Quan els que hem vist la noia a punt de ser engolida per la bèstia hem cridat «cuidaduuu!!», el xofer ha frenat, és clar, però s’ha excusat dient que no veia res perquè hi havia gent a la plataforma d’entrada –l’autobús anava atapeït. I encara l’home ha fet un crit a la noia: «¡Si ves que no me paro, no cruces, mujer!» Quines penques.

‘¡Ausente!’

Deia La Vanguardia del 29 d’octubre del 1964: «Se inaugura hoy en Barcelona un monumento dedicado a exaltar y a perpetuar la figura de José Antonio Primo de Rivera. Muchas veces en esta columna editorial de La Vanguardia se ha rendido homenaje de respeto y de admiración al conmovedor ejemplo humano de este español excepcional que legó a las generaciones de hoy una de las más altas lecciones de nobleza y de sacrificio que registra la historia contemporánea de España.»

El monument va ser inaugurat, efectivament, aquell dia (foto de dalt, de Pérez de Rozas, a LV del 30 d’octubre de 1964), i durant 45 anys la ciutat de Barcelona ha mantingut aquest homenatge públic al senyor Primo de Rivera, fundador del partit (?) Falange Española, al capdamunt de l’actual avinguda de Josep Tarradellas, a tocar de la Diagonal, molt a prop de la plaça Francesc Macià (a la banda oposada d’on arrenca l’exclusiu carrer Pau Casals). Tot just fa unes setmanes es va començar a enderrocar.

N’hi havia que deien que «la gent ja no recorda la història del monument, no cal tocar-lo», però el fet cert és que hi ha persones que sí que la recordaven, i més en aquell barri, que és zona nacional. «–¿Has visto que se han cargado nuestro monumento? –Sí, ¡qué vergüenza!» Són exclamacions que vaig sentir a un parell de senyores, en un to de crispació i ràbia, fa tot just vuit dies, el 27 de març del 2009. Per a elles, tots aquests carrers deuen tenir els noms «de sempre»: Infanta Carlota (Tarradellas) Calvo Sotelo (Macià), Generalísimo Franco (Diagonal) i General Goded (Pau Casals). O sigui, sí, calia enderrocar-lo.

He cercat per tota la xarxa per veure si trobava alguna fotografia recent de com havia acabat allò. Ni una. Ni una foto. Centenars d’imatges d’abans, del temps de tots els ex esmentats, i unes quantes (foto segona) del dia que el senyor alcalde actual es va fer fotografies davant tota la premsa –com el seu predecessor Porcioles l’any 1964–, ara per declarar inaugurat l’enderroc. Tot just aquell dia es van desmuntar unes quantes escultures –plagiades, diuen, d’un monument feixista italià. O sigui, podria haver passat que l’ajuntament hagués inaugurat l’enderroc i després ho hagués deixat tot tal com estava. Sembla que ningú no s’ha preocupat de si allò s’enllestia realment o no. Els mitjans de comunicació –i els blocaires, ai– en tenen prou dient el que diu l’ajuntament.

Doncs bé, perquè a internet quedi alguna constància que l’enderroc ha arribat gairebé al final, aquí us deixo en exclusiva un parell de fotografies posteriors, de com ha anat la continuació. Va estar uns dies com en la foto tercera, però després van continuar la feina. Simplement, s’havien descuidat alguna màquina, o no havien calculat prou el pressupost, o...

Ara només hi queda la piscina i mig pam de la base de formigó del mòdul principal que conformava el monument. Si ho deixen així i d’aquí mil anys encara hi ha algú viu a la Terra i grata per la zona, potser farà teories sobre l’estrany costum dels catalans del final del segle XX de rentar-se els peus en públic (la piscina no dóna per a més, fa trenta centímetres de fons) després de fer un riu, potser cerimonial, davant del que podria haver estat una mena de monòlit negre (perquè ja deveu saber que molta gent pixava al monument, i segur que al subsòl hi han quedat restes imperibles de milers d’ADNs perquè se’n meravellin, perplexos, els arqueòlegs de l’avenir).

L’home ho va deixar tot lligat i ben lligat, però algunes coses simbòliques sí que cauen. I ja els costa, acabar de caure.

(Gràcies per les fotos 3 i 4, T.)

Pel seu interès històric, afegeixo un extracte d’una crònica periodística (?) que es publicà l’endemà de la inauguració a La Vanguardia, en concret una peça apareguda a la pàgina 5 del diari titulada «Asistencia de altas personalidades» (que es devia entendre com un «passar llista»... i ai dels absents!). La Vanguardia va dedicar a l’acte tres pàgines: la portada sencera (la primera foto d’aquest article està treta d’aquella portada) i les pàgines 5 i 6 (les pàgines 2, 3 i 4 eren de publicitat). Vet ací la peça:

En la tribuna presidencial, colocada junto al monumento, acompañaban al ministro secretario del Movimiento, don José Solís Ruiz, el Capitán General de Cataluña, don Luis de Lamo Peris; gobernador civil, don Antonio Ibáñez Freiré; alcalde, don José María de Porcioles; presidente de la Diputación, marqués de Castell-Florite [Joaquín Buxó Dulce de Abaigar]; presidente de la Audiencia, don Elpidio Lozano; los gobernadores civiles de Gerona, Tarragona y Lérida, señor Hellín, Serrano Montalvo y Fernández Martínez, respectivamente; vicario general de la archidiócesis doctor Pech; jefe del Sector Naval, almirante Jáudenes; jefe del Sector Aéreo, general Rodríguez Benamur; delegado de Hacienda, señor Ossorio; ingeniero jefe de la Delegación de Industria, señor García Martí; delegado de la Vivienda, señor Martorell; delegado de Trabajo, señor Mendoza; jefe superior de Policía, señor López Ballesteros; coronel Cortés, por el jefe de la Segunda Zona de la Guardia Civil; señor Rodríguez Martín, por el delegado regional de Telecomunicación; y otras personalidades. Estaban igualmente presentes los consejeros nacionales señores Sancho Dávila, Calviño y Santa Marina; procurador en Cortes, conde de Godó; director de LA VANGUARDIA, don Xavier de Echarri; directores de los diarios y emisoras barcelonesas; los ex ministros señores Serrano Súñer, Arrese y Fernández Cuesta; vicesecretario general del Movimiento, señor Herrero Tejedor; delegada nacional de la Sección Femenina, Pilar Primo de Rivera; delegado nacional de Educación Física y Deportes, don José Antonio Elola, y otras personalidades y representaciones. Ocuparon un lugar preferente los sobrinos del Fundador de la Falange, don José Antonio y don Francisco Perche Primo de Rivera, y don Miguel Primo de Rivera y Urquijo. En otras tribunas situadas en las calzadas laterales de la avenida Infanta Carlota, figuraban miembros del Consejo Provincial de F. E. T. y de las J O. N S., de la Vieja Guardia, Sección Femenina, alcaldes y mandos políticos de pueblos de las cuatro provincias catalanas. Un numeroso público rodeaba totalmente la zona donde se halla enclavado el monumento y las calles que afluyen a aquel tramo de la avenida Infanta Carlota. Comenzó el acto con la bendición del monumento a José Antonio. La efectuó el vicario general, doctor don Alejandro Pech, quien representaba al prelado [Modrego Casaus], que se halla en Roma. [...] (La Vanguardia Española, 30 octubre 1964)

Afegitó juny 2010. Han acabat d’arreglar del tot el tram de Josep Tarradellas. Finalment no han enderrocat la piscina, sinó que l’han tapada amb rocs i sorra. I a la resta del passeig, asfalt, que és fàcil de mantenir i el senyor alcalde no s’embrutarà de pols les sabates cada cop que vingui per aquí a... a... la veritat és que ve de tant en tant, el veig, però no sé mai del cert què ha vingut a fer exactament. Deu tenir amics al barri, amic que treuen a passejar el gosset, perquè pixi i cagui de gust al passeig dels vianants, i de passada a parlar amb l’alcalde si se’l troben. Hi ha gent molt friqui, n’hi ha, com deia aquell, que han nascut perquè hi hagi de tot. De manera que passarà allò que deia: d’aquí un segle o dos... Tant de bo fos així, però no: serà d’aquí uns mesos, màxim un parell d’anys: l’ajuntament no para d’obrir i reobrir amb qualsevol excusa tot el que ha tapat amb qualsevol altra excusa, no hi ha cap mena de coordinació de les obres que es fan en cada lloc concret. Però, en fi, fem política ficció: suposem que d’aquí dos segles obren l’avinguda i es troben la piscina i el peu del monument. Què pensaran els que facin la descoberta? Quines teories s’empescaran sobre la gent del segle XX, si és que determinen l’edat de la instal·lació? Pensaran que era una bassa, com havíem dit, per rentar-s’hi els peus?

Afegitó juliol 2016. Ara fa un any van acabar les obres de remodelació del tram de Josep Tarradellas que va de l’avinguda de Sarrià fins a Francesc Macià. Ha quedat molt maco. Efectivament, com es va avançar aquí, van obrir-ho tot, van posar al descobert la piscina i els altres elements que havien quedat soterrats, els van eliminar del tot i no va quedar ni rastre del que hi havia hagut. I a tot el tram esmentat hi han plantat arbres joves i bancs, han pintat a les bandes del passeig un parell de carrils bici que no molesten els vianants i han fet del tot nou el passeig, de manera que ara s’hi està realment bé. Sobretot al cap d’un any, que els arbres nous han tret fulles i han començat a crear zones d’ombra generosa. D’altra banda, hi han posat tants bancs que ningú en troba a faltar. Perfecte. Ara sí que la millora és més que evident –si fins i tot han ampliat les voreres!–, i aquelles senyores que es queixaven, si és que encara són vives, segur que ja no es queixen. O no tant. I ningú més, a part d’elles, no recorda què hi havia, si no és l’avi quan explica contes a la vora del foc, que no se sap mai si ja fa catúfols o si conta històries de veritat. Aquí teniu un parell de fotos fetes aquests dies:

On hi ha el senyor del barret, exactament, hi havia l'element principal del monument a José Antonio. Algú el troba a faltar? Al revés. I fa quatre dies (foto VF, des del mig de l'av. de Sarrià).

El mateix espai, vist des de l'altra banda. La font del primer pla és la que a l'altra imatge apareix darrere del senyor del barret. La moto i els cotxes del fons són els que pugen per l'av. de Sarrià (foto VF).

Casa mia, per pobra que sia

És com en català antic es deia –i es diu encara, segons com i segons a on, o almenys s’escriu– allò que els estatunidencs han popularitzat amb el seu «Home, sweet home». La nostra dita sembla que és més antiga. Una mica més miseriosa, també, menys senyorívola, però això és perquè els catalans som pràctics i no ens deixem portar per les flors i violes buides dels bons desigs sense més. O diuen que som així, que jo ja no sé com som. Ni com hem de ser.

És veritat que tampoc no cal recordar-nos sempre que som en una vall de llàgrimes, i que per tant no va malament que quan arribes a casa pensis només en la cosa ensucrada de la dolça llar. O sigui, en aquest aspecte els nord-americans que hi ha al sud del Canadà i al nord de Mèxic potser ens superen psicològicament amb la seva dita, perquè sembla més encoratjadora que no la nostra. Per bé que la nostra puga ser més real, sobretot entre els pencaires.

Tot plegat és per dir que demà al matí ja serem a casa. Vull dir a casa meu, com ho diuen a Vic i a d’altres indrets, a casa nostra. Després de quatre anys, un mes i 14 dies, haurem tornat a casa. Feliciteu-me. Laus Deo Virginique Matri. Em penso que abans, a les làpides, s’escrivia d’aquesta manera.

(La veritat és que en segons quines cases, com ara aquesta meva, trobar-t’hi allò de «per pobra que sia» podria semblar un pèl cínic, perquè de «pobra» res: a més de la pasta gansa que teníem estalviada i que ens semblava que seria suficient per a les reformes, ens costarà 6 o 7 anys més acabar de pagar-ho tot, per les diverses aventures, totes cares, que hem hagut d’afrontar aquests quatre anys i escaig. Perquè la casa és gran, què carall; molt compartida i per tant molt compartimentada, però realment fa peça. O sigui, que no és pobra, i per tant tampoc no és gens barata. Sense comptar que ara les cases, totes, es paguen a preu de joia. Però és casa mia, de moment. Dic «de moment» perquè «mia mia», tampoc no puc dir que ho sigui, i llavors no se sap mai el que pot passar. No hi tinc pas arrels fondes, jo, en aquell edifici concret. La vida és molt rica en possibilitats. Però ara com ara sí, és casa mia.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dinar al Chicho

Mentre duri l’exili meu al barri de la Sagrada Família –les obres a Tarradellas van a bon ritme, ara sí: a veure si a l’estiu…– molts dies no tinc temps, em penso que ja us ho vaig dir, d’anar a dinar a casa. O si tinc temps, no en tinc ganes, perquè em resulta molt estressant agafar quatre metros en un marge tan breu de temps. M’estimo més, doncs, dinar tranquil i després passejar pels voltants o seure una estona a l’aire lliure abans de tornar al despatx. I llavors vaig fer una recerca pel barri, comparant preus i qualitats, i al final em vaig decantar pel Chicho, a l’avinguda de la República Argentina 193. Sóc animal de costums i necessitava un indret més o meny fix per recalar a l’hora de fer la mossada principal del dia.

Us recomano el Chicho vivament. Cuina casolana, dirigida per la Rosa, amb l’ajuda de la Núria. Servint les taules hi ha la mateixa Núria amb el Jordi, el cap del local, un paio divertit, discret i eficaç, just amb el punt de sornegueria que et distreu de cabòries, et fa somriure i no molesta. A la barra del bar, l’Isma, que es cuida de les begudes, dels cafès, de rentar plats i, en general, de la intendència. Quin prodigi d’eficàcia, tots plegats. Tothom va per feina: d’això viuen. La Rosa, com deia, mena una cuina esquifida de grandària –de petitària, hauríem d’especificar aquí, no?–, però grandiosa de qualitat. I de quantitat, per què no dir-ho. Cuina magnànima i alhora detallista. Ara que a tot arreu els restaurants suposadament bons, els de marca, sembla que prenguin el pèl als clients amb plats enormes on la menja juga a fet a amagar, a cal Chicho els plats són normals, com els de casa, però plens fins dalt. I de molt bona qualitat. Les carns, sobretot, i els guisats, i les sopes, són de molta categoria. Et quedes parat veient com amb tan pocs mitjans –el preu és dels més barats del barri, 8 €– pots quedar cada dia ben satisfet.

Sovint s’hi ha de fer cua: són només nou taules que es paren i es desparen tres o quatre o cinc vegades cada migdia, sense descans. I encara una altra tauleta en un racó, al costat de l’entrada. I qui té més pressa del compte pot dinar a la barra. Tot va accelerat i és un ritme perfecte si hi vas amb el temps just de fer quatre queixalades i tornar a la feina, que és el que deu fer la majoria de la clientela, però si et vaga també t’hi pots entretenir. El Jordi i la Núria, que com deia són els qui serveixen les taules, coneixen la parròquia prou bé per saber què agradarà a cadascú del menú de cada dia: quatre possibilitats de cada plat –hi ha dos plats i postres–, pa en abundància, beguda… Tot inclòs. Beguda generosa: si demanes vi amb gasosa, et duen una ampolla de vi i una altra de gasosa. Si demanes aigua, una ampolla de litre i mig (si demanes cervesa, ai, només toca una canya: suposo que ho fan a fi de bé, perquè la gent no faci més panxa del compte).

Si no tens manies, tothom hi dina bé. T’hi trobes com a casa. Hi he portat amics i coneguts, gent de la família, altra gent de confiança i gent que fins aquell moment no coneixia de res: i tothom content. O almenys, ningú no m’ha dit res en contra.

Hi ha molts manobres, paletes, pintors i instal·ladors que tenen obres pels voltants i dinen allà. Després, oficinistes diversos, autònoms i alguna ànima en pena, ludòpata evident, que llença cada dia a l’escurabutxaques gairebé el jornal i potser més i tot. És aquest ambient. La Núria i la Rosa no paren de dir floretes al respectable: «Guapetona!, guapetón!» (Als catalans ens diuen «guapos».)

I encara, la bomba: la tele la tenen apagada. No sé si és que no funciona o què, però per a mi és un bé de Déu dinar tranquil en una casa de menjars d’aquestes, que normalment tenen l’aparell encès i al damunt, sintonitzat amb la cadena més castissa i més barroera de les Espanyes. Al Chicho se sent una mica la ràdio si ets a prop de la barra, però és una emissora no gaire destralera, no molesta.

Què més voleu que us digui? És a l’avinguda de la República Argentina, entre el pont de Vallcarca i Craywinkel. Proveu-ho.

(Afegitó del setembre del 2008. He anat al Chicho un parell de vegades i han retirat les màquines escurabutxaques. No n'hi ha! Poder del crítics!! ;-))


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una anècdota del president Pasqual Maragall

Ara que el molt honorable president Pasqual Maragall i Mira es retira, és l’hora que expliqui una anècdota personal. Ja li vaig dedicar una nota d’aquestes fa uns mesos, però llavors era pel càrrec que ocupava, no per la persona.

Un mal dia de setembre de l’any 1993 es va cremar casa meva. Jo vivia llavors en un racó d’un dels pocs habitatges que hi havia a l’Edificio Autopistas –horrible baluerna ple de despatxos i unes quantes vivendes, que encara ara lluu al capdamnunt, no sé per què, el logo antic, el logo d'una empresa que no existeix–, el gratacels de la plaça Gal·la Placídia de Barcelona. L’incendi, que va començar cap a les cinc de la matinada, va ser espectacular. En van sortir imatges als mitjans de comunicació d’arreu del món. Les mànegues dels bombers no arribaven a les plantes de dalt de tot i els dipòsits d’aigua de seguretat de la terrassa... eren buits. O sigui, tal com van dir els mateixos bombers, davant un incendi en aquell edifici només podíem esperar que no es cremessin les plantes inferiors a la del pis on havia començat el foc, perquè en les de la part superior no hi havia res a fer.

Els crits de la gent i sobretot l’estrèpit bestial que provocava aquella teia ardent ens van despertar a temps a tots els veïns i fins i tot vam poder salvar les coses que consideràvem més valuoses. A partir de la planta 14 cap amunt –l’edifici en tenia 19 i el foc havia començat a la 16– tot va desaparèixer, consumit per les flames. La resta de l’edifici, i sobretot els respectius aixovars domèstics –i, en els despatxos, el material d’oficina, llibres, paperam, etc.– va prendre molt de mal per efecte de l’aigua, però l’estructura va aguantar. Ningú no va resultar ferit, per sort, tot i que les quatre escales dels veïns van ser de les primeres coses que es van cremar, per l’efecte xemeneia, en les plantes de dalt de tot.

No hi havia escala d’incendis. Ja se sabia de feia temps, és clar, que amb qualsevol emergència hi podria haver una desgràcia, però en l’època que es va fer l’edifici devia ser que no s’havia inventat el foc, i les escales d’incendis no calien. Era una època en què ja estaven en ple auge les corrupcions i especulacions immobiliàries que continuen dominant el paisatge, com pots veure si fas un cop d’ull a les desenes de grues que ara s’enfilen per Collserola, i com pots comprovar també si intentes comprar un pis o un apartament en aquesta ciutat que té tothom tan meravellat. L'època Porcioles, continuada per Bohigas i els seus amics, encara no ha acabat.

A l'edifici incendiat, les obres de restauració van durar tres anys. Ara sí, i encara sort, era inexcusable que s'hi instal·lés una escala d’incendis. Quan van haver passat els tres anys jo estava tan esgotat que me’n vaig anar a viure a un altre lloc, a un pis de Josep Tarradellas... en el qual es va descobrir l’any 2003 que hi havia aluminosi estructural, i encara hi som..., però aquesta és una altra història que deixem per a un altre dia.

El cas és que, com deia, el foc va començar aquell dia a les 5 del matí, els veïns ens vam trobar al carrer cap a un quart de sis, i a dos quarts de sis ja teníem al costat l’alcalde Maragall, que ens va donar el seu suport, va transmetre als policies i bombers tot el que li vam demanar que els transmetés i es va estar allà al costat nostre fins que el foc va estar controlat, al cap d’un parell d’hores ben bones. L’olímpic alcalde Maragall va ser allà on havia de ser i tota l’estona que hi havia de ser per fer allò que havia de fer. No és motiu de lloança: si el fet destaca deu ser perquè la immensa majoria de polítics de tots els partits –també el mateix Maragall en altres situacions– no són allà on han de ser ni fan allò que han de fer. O són allà on no els pertoca ser i fan allò que no els pertoca fer.

Però era de justícia, ara que se’n va, explicar aquesta anècdota un cop més –els meus amics i familiars n’estan tips, de sentir-me-la a explicar– i fer-ho públicament, deixar-la escrita. Pasqual Maragall va ser un bon alcalde, si més no aquell dia. Ja està dit.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)