Reflexió filosoficovivencial: m’ha passat molts cops, cada cop més, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de no gaire temps –poques hores, de vegades. I moltes coses lletges que considero gairebé impossibles es compleixen. També en l’àmbit mèdic. I les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals inesperats. I les petites mentides que dius inconscientment per dissimular o per fer-te l’home queden al descobert al cap d’un parell de pantalles. Et cètera.
Per què ho dic? Perquè hauré de començar l’any nou, una vegada més, amb el propòsit ferm de no fer profecies, de viure al dia i de conformar-me amb el que sóc i el que he fet, sense maquillatges.
C’est la vie, com si diguéssim. I no passa re.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris etica (ètica). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris etica (ètica). Mostrar tots els missatges
dissabte, 31 de desembre del 2016
diumenge, 15 de novembre del 2015
Perles (164): Què és més difícil
Charles Baudelaire, poeta francès (1821-1867); recollida per Minimalia.net, 9 octubre 2015
2. «Em vaig adonar que era més fàcil ser dolent que ser una bona persona. La bondat necessitava valor, constància i coratge. En canvi, per a exercir la maldat, només calia deixar-se guiar pels instints.»
Joan Pons (Ferreries, Menorca 1960); recollida per Minimalia.net, 13 juliol 2015
I, encara que no sigui sobre el mateix tema, per a molta gent hi està segurament connectat i sens dubte respon a la mateixa pregunta del títol («què és més difícil»):
3. «I diuen que la religió és una evasió. L’home que creu en l’eternitat, tot sovint, ha d’experimentar una nostàlgia intensa per l’ateisme, per reposar una mica. Aquesta és l’evasió de veritat.»
Graham Greene, escriptor anglès (1904-1991); la citació és del 1938
Si barregem 1, 2 i 3 i ho posem en relació amb esdeveniments recents, tornem a arribar a la conclusió que tot és molt complicat. Per això cal fugir cames ajudeu-me de les anàlisis simplistes.
dimecres, 4 d’abril del 2012
Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)
Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.
És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.
A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?
Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.
Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.
Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.
Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)
Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.
No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.
El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.
Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.
Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.
Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.
La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)
Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).
Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)
- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)
dimarts, 3 d’abril del 2012
Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)
Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.
Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.
Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.
S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.
La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.
I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.
La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.
El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.
Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.
Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).
No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.
És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.
En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...
Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.
Continuo demà.
- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
dilluns, 26 de setembre del 2011
Govern dels millors (2): Cinema il·legal
En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.
Llegim la notícia, d'ara mateix:
«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»
Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.
«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»
Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?
«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»
Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...
Que els bombin. Pocavergonyes!
Govern dels millors (1)
dimarts, 7 de juny del 2011
Govern dels millors (1): Mentides oficials
- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.
- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)
És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.
I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.
És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.
I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.
dissabte, 21 de juliol del 2007
No m'agrada
Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.
Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.
I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.
Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.
I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.
Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 21 de juny del 2007
Espriu a Guardamar
«De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó...» i encara sense oblidar-nos de l’Alguer ni del Carxe murcià. Parle només de l’abast de la llengua, no de projectes polítics, que ningú no s’esvere. Vet ací el que m’explica –us en faig un extracte– un meu amic que treballa a Guardamar, Joan-Carles Martí i Casanova –sé que a ell no li importa que l’esmente, al contrari–, sobre la presa de possessió de l’alcaldessa, allà a baix de tot del domini lingüístic:
«L’alcaldessa de Guardamar del Segura es diu Marylène Albentosa i Russo. És filla i néta de guardamarencs, antics residents a l’Alger fins a la independència de 1962. (Per cert, presente el llibre Els valencians d’Algèria 1830-1962 al Casal Jaume I d’Elx el pròxim dia 29, el dia del teu sant, Pere.) El segon cognom és d’origen genovès, és descendent dels genovesos que repoblaren l’Illa (Tabarca) front a la costa d’Elx (Santa Pola) al segle XVIII. Marylène em recorda un quadre renaixentista italià.
»Anaren, però, a Montpeller, pàtria petita d’en Jaume I, on nasqué Marylène. Tornà a Guardamar quan tenia 8 anyets. És psicòloga i directora de l’Àrea de Cultura de Guardamar per oposició i, ara mateix, en excedència. És alcaldessa d’ençà el 2003. Marylène té un fill de 4 anys que va a línia en valencià. Per cert, a Guardamar, et fas amics que es diuen Puigcerver, Claramunt, Andreu o Senent de cognom.
»Vet aquí els versos de Salvador Espriu que trià ella per acabar el discurs, seleccionats de l’obra La pell del brau. Els he llegit ara i el qui s’ha emocionat he estat jo: de bon segur. Una petita advertència; l'alcaldessa em diu que ha aguardamarencat Espriu i on deia “ajudar” ella hi ha posat “aidar”, i també “eres” on Espriu deia “ets”. Aquestes deuen ser les grans diferències entre la llengua guardamarenca i el català comú.
»Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida de les paraules,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
Sense l’aida
de cap consol
No esperes mai
deixar record,
eres tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que pateix
per sempre són
els teus únics senyors.»
Açò, a 675 quilòmetres de Santa Coloma de Farners, d’on era fill Salvador Espriu (1913-1985), doctor honoris causa que fou per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc –325 quilòmetres al nord de la capital de la Selva– i renunciatari que fou també, per motius ètics, de la Cruz de Alfonso X el Sabio que li volien donar a Madrid l’any 1982.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«L’alcaldessa de Guardamar del Segura es diu Marylène Albentosa i Russo. És filla i néta de guardamarencs, antics residents a l’Alger fins a la independència de 1962. (Per cert, presente el llibre Els valencians d’Algèria 1830-1962 al Casal Jaume I d’Elx el pròxim dia 29, el dia del teu sant, Pere.) El segon cognom és d’origen genovès, és descendent dels genovesos que repoblaren l’Illa (Tabarca) front a la costa d’Elx (Santa Pola) al segle XVIII. Marylène em recorda un quadre renaixentista italià.
»Anaren, però, a Montpeller, pàtria petita d’en Jaume I, on nasqué Marylène. Tornà a Guardamar quan tenia 8 anyets. És psicòloga i directora de l’Àrea de Cultura de Guardamar per oposició i, ara mateix, en excedència. És alcaldessa d’ençà el 2003. Marylène té un fill de 4 anys que va a línia en valencià. Per cert, a Guardamar, et fas amics que es diuen Puigcerver, Claramunt, Andreu o Senent de cognom.
»Vet aquí els versos de Salvador Espriu que trià ella per acabar el discurs, seleccionats de l’obra La pell del brau. Els he llegit ara i el qui s’ha emocionat he estat jo: de bon segur. Una petita advertència; l'alcaldessa em diu que ha aguardamarencat Espriu i on deia “ajudar” ella hi ha posat “aidar”, i també “eres” on Espriu deia “ets”. Aquestes deuen ser les grans diferències entre la llengua guardamarenca i el català comú.
»Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida de les paraules,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
Sense l’aida
de cap consol
No esperes mai
deixar record,
eres tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que pateix
per sempre són
els teus únics senyors.»
Açò, a 675 quilòmetres de Santa Coloma de Farners, d’on era fill Salvador Espriu (1913-1985), doctor honoris causa que fou per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc –325 quilòmetres al nord de la capital de la Selva– i renunciatari que fou també, per motius ètics, de la Cruz de Alfonso X el Sabio que li volien donar a Madrid l’any 1982.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 13 de febrer del 2007
Mullar-se
Hi ha lectors d’aquest bloc que em demanen com és que no dic res dels casos tan «espectaculars» que passen aquests dies (cas Oleguer Presas, cas Tribunal Constitucional - Estatut). Contesto telegràficament: molts cops, quan escric ací alguna cosa és perquè no he trobat ningú més que digui exactament allò que penso. Llavors, tinc necessitat absoluta de dir-hi la meva. Però en els fets d’aquests dies, per sort, he trobat força gent que diu exactament el mateix que jo pense: gent que creu que un futbolista no sols té el dret de defensar posicions ètiques claríssimes, com ha fet Oleguer, sinó que fins i tot té el deure de fer-ho, una responsabilitat superior a la que tenen altres ciutadans, justament per la situació mediàtica en què es troben.
I, seguint amb el futbol, sobre el partit TC - Estatut dic que tant de bo el TC –malgré eux, no sé si es diu així: «malgrat ells mateixos»– ens salvi la dignitat i tombi l’Estatut. Llavors potser els polítics veuran que és millor un estatut més bo que l’actual, o menys dolent, com era el del 30 de setembre del 2005, com a fita a assolir quan es pugui, però sense presses –i comptant amb les instàncies internacionals per tirar-lo endavant, ja que va ser aprovat solemnement pel 90% d’un parlament democràtic–, que un mal estatut retallat per tot arreu, amb les vergonyes a l’aire, subjecte contínuament a les vel·leïtats de Madrid i alhora havent-nos refregat per la cara que és el que volíem i el que hem votat. Posats a no tenir poder, almenys conservar la dignitat. Bé, és això: ho explico perquè no pugui dir ningú que m’amago dels temes dels quals tothom parla.
Els que volíeu que em mullés ja ho teniu: xop com un ànec.
(Aquest text es va publicar al final del que vaig escriure dissabte, però una lectora d'ordre em renya amigablement perquè diu que aquest bloc és un lio i que a veure si procuro dedicar una entrada a cada cosa. Crec que té raó i per això li faig cas.)
Continua.
(Ja tenen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I, seguint amb el futbol, sobre el partit TC - Estatut dic que tant de bo el TC –malgré eux, no sé si es diu així: «malgrat ells mateixos»– ens salvi la dignitat i tombi l’Estatut. Llavors potser els polítics veuran que és millor un estatut més bo que l’actual, o menys dolent, com era el del 30 de setembre del 2005, com a fita a assolir quan es pugui, però sense presses –i comptant amb les instàncies internacionals per tirar-lo endavant, ja que va ser aprovat solemnement pel 90% d’un parlament democràtic–, que un mal estatut retallat per tot arreu, amb les vergonyes a l’aire, subjecte contínuament a les vel·leïtats de Madrid i alhora havent-nos refregat per la cara que és el que volíem i el que hem votat. Posats a no tenir poder, almenys conservar la dignitat. Bé, és això: ho explico perquè no pugui dir ningú que m’amago dels temes dels quals tothom parla.
Els que volíeu que em mullés ja ho teniu: xop com un ànec.
(Aquest text es va publicar al final del que vaig escriure dissabte, però una lectora d'ordre em renya amigablement perquè diu que aquest bloc és un lio i que a veure si procuro dedicar una entrada a cada cosa. Crec que té raó i per això li faig cas.)
Continua.
(Ja tenen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 28 de desembre del 2006
He fet una BA
Us vaig dir que tenia una aventura extraordinària per explicar-vos. És una història d’anys. L’explicaré emmascarant moltes dades, perquè no és correcte fer ús públic d’informacions confidencials.
Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.
Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.
Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!
I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!
Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.
Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.
Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.
I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?
Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.
Era això, telegràficament.
Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.
Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.
Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.
Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!
És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.
Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.
Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!
I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!
Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.
Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.
Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.
I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?
Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.
Era això, telegràficament.
Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.
Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.
Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.
Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!
És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 11 de juliol del 2006
Satisfet i orgullós dels col·legues
És d’aquells dies que dius: això de ser periodista és el non plus ultra, és una xamba i un orgull, és la caraba, que deia el meu pare (ja sé que és un castellanisme, ell el devia aprendre durant la guerra i se l’havia fet seu). Resulta que els corresponsals acreditats a Alemanya per seguir el Mundial de Futbol han votat el millor jugador del campionat i han escollit un francès que, durant un dels partits –concretament l’últim, amb una audiència calculada en més de 1.000 milions d’espectadors– va agredir un contrincant clavant-li un cop de cap al pit. Un cop de cap dels que poden fer molt de mal, poden trencar costelles, poden privar de respiració l’agredit. I no ho va fer com a conseqüència d’un xoc fortuït, no, ho va fer anant-lo a buscar, quan la pilota no estava en joc.
O sigui, l’important en un jugador de futbol és que faci gols i passades de gol ben boniques. Si en les estones lliures del partit fa caca al mig del camp, dispara contra el públic o mata l’àrbitre, això no té res a veure amb el futbol, això són manies o anècdotes o peculiaritats o extravagàncies que no s’han de tenir en compte. L’important és que quan tingui la pilota jugui bé, la resta són punyetes. Sí senyor, quina gran lliçó, que pedagògic.
Ja sento els meus companys: «És que a nosaltres no se’ns ha demanat que diguem qui és més bona persona ni qui és més assenyat, sinó qui juga a futbol més bé.» Hi torno: els partits duren 90 minuts, o només duren el temps que cada jugador té la pilota als peus? El cop de cap del jugador francès, no cal considerar-lo un «fet de futbol»? Els partits es divideixen en diverses activitats segons el que cada jugador faci al camp? Tot el que no sigui jugar amb la pilota dins dels 90 minuts cal considerar-lo «altres activitats» i no pas «partit de futbol»?
També n’hi ha que diuen: «És que el jugador agredit pel cop de cap abans havia insultat greument el “millor jugador del món”...» Llavors, si en un partit de futbol un agredeix i l’altre s’hi torna, només cal considerar transgressor el que ataca primer, no el que s’hi torna? Caldrà canviar les regles del futbol, doncs. Per descomptat que també em semblaria fora de lloc que nomenessin millor jugador del món l’insultador, encara que de fet fos l’únic que marqués un gol de jugada en tot el partit. Ni l’un ni l’altre, els insults i les agressions haurien de ser fets desqualificadors de manera radical.
Proposo als meus col·legues –als que han votat a favor d’aquest disbarat, que ja sé que n’hi ha que hi van votar en contra– que si mai han de triar el millor esportista de la història tinguin en compte també Mike Thysson, el boxejador que es menjava les orelles de l’adversari al ring (i els guanyava, és clar), o Ángel María Villar, que va ser l’únic defensa capaç d’anul·lar tot un partit Johan Cruyff (ho va fer clavant-li un cop de puny frontal a la cara), o les nedadores de l’antiga RDA, que més que nedar volaven sobre l’aigua (i guanyaven totes les curses), o determinats ciclistes del Tour, que pujaven el Tourmalet com una moto i feien etapes i tours com qui mastega xiclet, o l’atleta Ben Johnson, que corria els 100 metres més que ningú, o fins i tot Idi Amin Dada, un senyor d’Uganda que es veu que era molt bo als rings de boxa, una mica com l’amic Thysson. Els que li plantaven cara al ring, els convidava a dinar. I dinaven tots dos plegats, en efecte: un dinava i l’altre era dinat. De manera que la gent s’estimava més perdre al ring. Però Amin, com Johnson, com els ciclistes, com les nedadores, com Villar o com Thysson, eren realment molt bons boxant, corrent, nedant, defensant, pedalant... I quan es jutja un esportista cal deixar-se de punyetes: les extravagàncies «extraesportives» no compten, oblidem els puritanismes. És clar que sí.
Que bé, que content que estic.
(Mentre penjava aquesta felicitació als companys periodistes m'arriba la notícia que la guerra encetada pels EUA, RU i el RE dels senyors Bush, Blair i Adolf Aznar contra els àrabs ha tingut aquesta tarda un nou episodi sagnant a Bombai, a l'Índia. Tants innocents que moren... Quina pena i quina ràbia.)
(15 de juliol. Copio: "Zidane va ser un jugador genial. Va controlar la pilota més bé que ningú, però només va controlar la pilota. Massa vegades no es va controlar a si mateix. Ha estat trist que acabés així, ja que hem descobert la seva altra cara: no va saber resistir la provocació mesquina; no va voler acompanyar els seus companys derrotats en l'amarga entrega de medalles; no es va atrevir a enfrontar-se al veredicte de l'estadi en el seu últim adéu, i no ha volgut penedir-se públicament de la seva agressió. Deixa un demolidor missatge final: només va saber enfrontar-se a les paraules utilitzant els punys." Martí Perarnau, El Periódico 15 juliol 2006).
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
O sigui, l’important en un jugador de futbol és que faci gols i passades de gol ben boniques. Si en les estones lliures del partit fa caca al mig del camp, dispara contra el públic o mata l’àrbitre, això no té res a veure amb el futbol, això són manies o anècdotes o peculiaritats o extravagàncies que no s’han de tenir en compte. L’important és que quan tingui la pilota jugui bé, la resta són punyetes. Sí senyor, quina gran lliçó, que pedagògic.
Ja sento els meus companys: «És que a nosaltres no se’ns ha demanat que diguem qui és més bona persona ni qui és més assenyat, sinó qui juga a futbol més bé.» Hi torno: els partits duren 90 minuts, o només duren el temps que cada jugador té la pilota als peus? El cop de cap del jugador francès, no cal considerar-lo un «fet de futbol»? Els partits es divideixen en diverses activitats segons el que cada jugador faci al camp? Tot el que no sigui jugar amb la pilota dins dels 90 minuts cal considerar-lo «altres activitats» i no pas «partit de futbol»?
També n’hi ha que diuen: «És que el jugador agredit pel cop de cap abans havia insultat greument el “millor jugador del món”...» Llavors, si en un partit de futbol un agredeix i l’altre s’hi torna, només cal considerar transgressor el que ataca primer, no el que s’hi torna? Caldrà canviar les regles del futbol, doncs. Per descomptat que també em semblaria fora de lloc que nomenessin millor jugador del món l’insultador, encara que de fet fos l’únic que marqués un gol de jugada en tot el partit. Ni l’un ni l’altre, els insults i les agressions haurien de ser fets desqualificadors de manera radical.
Proposo als meus col·legues –als que han votat a favor d’aquest disbarat, que ja sé que n’hi ha que hi van votar en contra– que si mai han de triar el millor esportista de la història tinguin en compte també Mike Thysson, el boxejador que es menjava les orelles de l’adversari al ring (i els guanyava, és clar), o Ángel María Villar, que va ser l’únic defensa capaç d’anul·lar tot un partit Johan Cruyff (ho va fer clavant-li un cop de puny frontal a la cara), o les nedadores de l’antiga RDA, que més que nedar volaven sobre l’aigua (i guanyaven totes les curses), o determinats ciclistes del Tour, que pujaven el Tourmalet com una moto i feien etapes i tours com qui mastega xiclet, o l’atleta Ben Johnson, que corria els 100 metres més que ningú, o fins i tot Idi Amin Dada, un senyor d’Uganda que es veu que era molt bo als rings de boxa, una mica com l’amic Thysson. Els que li plantaven cara al ring, els convidava a dinar. I dinaven tots dos plegats, en efecte: un dinava i l’altre era dinat. De manera que la gent s’estimava més perdre al ring. Però Amin, com Johnson, com els ciclistes, com les nedadores, com Villar o com Thysson, eren realment molt bons boxant, corrent, nedant, defensant, pedalant... I quan es jutja un esportista cal deixar-se de punyetes: les extravagàncies «extraesportives» no compten, oblidem els puritanismes. És clar que sí.
Que bé, que content que estic.
(Mentre penjava aquesta felicitació als companys periodistes m'arriba la notícia que la guerra encetada pels EUA, RU i el RE dels senyors Bush, Blair i Adolf Aznar contra els àrabs ha tingut aquesta tarda un nou episodi sagnant a Bombai, a l'Índia. Tants innocents que moren... Quina pena i quina ràbia.)
(15 de juliol. Copio: "Zidane va ser un jugador genial. Va controlar la pilota més bé que ningú, però només va controlar la pilota. Massa vegades no es va controlar a si mateix. Ha estat trist que acabés així, ja que hem descobert la seva altra cara: no va saber resistir la provocació mesquina; no va voler acompanyar els seus companys derrotats en l'amarga entrega de medalles; no es va atrevir a enfrontar-se al veredicte de l'estadi en el seu últim adéu, i no ha volgut penedir-se públicament de la seva agressió. Deixa un demolidor missatge final: només va saber enfrontar-se a les paraules utilitzant els punys." Martí Perarnau, El Periódico 15 juliol 2006).
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 29 de març del 2006
Això d’ERC
He rebut tres correus demanant-me l’opinió sobre l’assumpte del finançament d’ERC, atès que –diu una de les comunicants, bona amiga... virtual– és “evident que dels partits amb representació parlamentària Esquerra sembla que és el que et cau més bé”. No sé si aquesta percepció és exacta, ni m’ho havia plantejat. Posats a dir alguna cosa sobre això, almenys sentimentalment suposo que coincideixo en més coses amb ICV que amb altres. El problema ve quan guanyen les eleccions, que tots fan el que els rota, i quan les perden, que també: tothom agafa del programa electoral –i tots els programes ja són prou genèrics– allò que li convé més, sobretot si serveix per fer soroll. En qualsevol cas, com que els meus-meus són extraparlamentaris, tinc una gran llibertat per dir el que penso de cada partit, de cada personatge i de cada feta sense sentir-me especialment proper a res ni a ningú. És clar que davant problemàtiques concretes m’he mullat més d’un cop aquí mateix a favor de solucions polítiques concretes, però mirant de fugir sempre de la política dels partits, perquè si bé són necessaris, també crec que cal refundar-los tots i tornar a començar.
Sí que em sento proper al meu país i a la meva llengua, i em sembla que ho he demostrat en concret quan calia –més enllà de la declaració de principis, que compromet poc. I dins el món de la política sóc partidari dels criteris ètics. Bé, doncs, ja hi som.
És ètic que un partit es financi amb les aportacions dels seus càrrecs públics? I tant, només faltaria. Ara bé, m’agradaria que aquestes aportacions fossin més voluntàries. Vull dir que si algú, un cop ocupat el despatx i el sofà, un cop que ja té la secretària i el cotxe i tot plegat, diu que aquells diners són seus, no em sembla correcte que el partit pugui decidir que el despatxin. Els partits no han de manar per damunt dels governs i els parlaments, aquesta és la qüestió. Això em sembla obvi. O sigui, si t’has equivocat i has triat un pocavergonya perquè sigui conseller, director general, etc., mala sort, però no el pots despatxar per un assumpte que no afecta el seu rendiment en el càrrec. Potser es podria arreglar amb una quota fixa proporcional per a tothom del partit que tingui determinat sou, tant si és en l’àmbit públic com en el privat, però mai amb l’amenaça de l’acomiadament laboral. No ho sé, és difícil, però la solució actual no em sembla prou bona.
Evidentment, vull dir amb molta claredat que em sembla més correcta la fórmula d’ERC, com a plantejament previ, que altres fórmules encara més fosques de finançament dels partits, com les comissions per obres públiques, els pagaments previs per estar a la llista de rebre encàrrecs, etc. Però dir això és demagògic. Ara no es tracta de dir si això és més bo que allò, sinó de dir si això d’ERC em sembla bé o no. I ja ho he dit, em sembla un procediment teòricament correcte, però que es podria millorar.
Ara –i aquí hi ha la mare dels ous–, el que no té cap explicació de cap mena és que aquestes contribucions econòmiques es demanin a gent que no són d’ERC. M’és igual que treballin en una conselleria o en una altra, que siguin simpatitzants del partit o no i fins i tot que ho sabessin d’abans o no. No és acceptable de cap manera que a algú se l’hagi forçat ni una mica, pel fet de treballar a l’Administració pública, a fer una donació a un dels partits que sosté el Govern, ni que només s’hagi fet amb una persona. Defensar això és demencial. I qui ha fet això, encara que hagi sigut per error, ha de cessar irrevocablement, si té cap càrrec públic. Es poden cometre errors, no cal dir-ho, però cal pagar-los. No es tracta d’enviar ningú a l’infern, es tracta de ser exemplars en l’exercici de la funció pública. Si ERC té una mica d’ètica, ha de fer plegar Xavier Vendrell com a responsable de finances del partit. I el conseller primer ha de fer cessar Xavier Vendrell com a secretari general seu. Si no ho fan, haurem de pensar que era tot el partit i tot el Govern els qui es dedicaven a les pràctiques mafioses, ni que fos per un error que ara diu que corregiran. Els errors, en política, es paguen. Si no es paguen, vol dir que no es consideren prou errors. I això, quan hi ha peles pel mig, és un error molt més greu.
I ja se sap, els partits d’esquerres sempre han de ser més ètics que els de dreta. És un preu doble que han de pagar. La societat, en conjunt, no es pot permetre que qui defensa els desafavorits –això és l’esquerra, en síntesi– fiqui la mà allà on no toca, en aquest cas la butxaca de terceres persones, encara que siguin simpatitzants. Que ho facin els de dretes i continuïn tan tranquils ja ho tenim assumit. Els nostres no. És com aquell acudit macabre de l’home que defensava alegrement la prostitució... fins que es va assabentar que hi tenia ficada la dona.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Sí que em sento proper al meu país i a la meva llengua, i em sembla que ho he demostrat en concret quan calia –més enllà de la declaració de principis, que compromet poc. I dins el món de la política sóc partidari dels criteris ètics. Bé, doncs, ja hi som.
És ètic que un partit es financi amb les aportacions dels seus càrrecs públics? I tant, només faltaria. Ara bé, m’agradaria que aquestes aportacions fossin més voluntàries. Vull dir que si algú, un cop ocupat el despatx i el sofà, un cop que ja té la secretària i el cotxe i tot plegat, diu que aquells diners són seus, no em sembla correcte que el partit pugui decidir que el despatxin. Els partits no han de manar per damunt dels governs i els parlaments, aquesta és la qüestió. Això em sembla obvi. O sigui, si t’has equivocat i has triat un pocavergonya perquè sigui conseller, director general, etc., mala sort, però no el pots despatxar per un assumpte que no afecta el seu rendiment en el càrrec. Potser es podria arreglar amb una quota fixa proporcional per a tothom del partit que tingui determinat sou, tant si és en l’àmbit públic com en el privat, però mai amb l’amenaça de l’acomiadament laboral. No ho sé, és difícil, però la solució actual no em sembla prou bona.
Evidentment, vull dir amb molta claredat que em sembla més correcta la fórmula d’ERC, com a plantejament previ, que altres fórmules encara més fosques de finançament dels partits, com les comissions per obres públiques, els pagaments previs per estar a la llista de rebre encàrrecs, etc. Però dir això és demagògic. Ara no es tracta de dir si això és més bo que allò, sinó de dir si això d’ERC em sembla bé o no. I ja ho he dit, em sembla un procediment teòricament correcte, però que es podria millorar.
Ara –i aquí hi ha la mare dels ous–, el que no té cap explicació de cap mena és que aquestes contribucions econòmiques es demanin a gent que no són d’ERC. M’és igual que treballin en una conselleria o en una altra, que siguin simpatitzants del partit o no i fins i tot que ho sabessin d’abans o no. No és acceptable de cap manera que a algú se l’hagi forçat ni una mica, pel fet de treballar a l’Administració pública, a fer una donació a un dels partits que sosté el Govern, ni que només s’hagi fet amb una persona. Defensar això és demencial. I qui ha fet això, encara que hagi sigut per error, ha de cessar irrevocablement, si té cap càrrec públic. Es poden cometre errors, no cal dir-ho, però cal pagar-los. No es tracta d’enviar ningú a l’infern, es tracta de ser exemplars en l’exercici de la funció pública. Si ERC té una mica d’ètica, ha de fer plegar Xavier Vendrell com a responsable de finances del partit. I el conseller primer ha de fer cessar Xavier Vendrell com a secretari general seu. Si no ho fan, haurem de pensar que era tot el partit i tot el Govern els qui es dedicaven a les pràctiques mafioses, ni que fos per un error que ara diu que corregiran. Els errors, en política, es paguen. Si no es paguen, vol dir que no es consideren prou errors. I això, quan hi ha peles pel mig, és un error molt més greu.
I ja se sap, els partits d’esquerres sempre han de ser més ètics que els de dreta. És un preu doble que han de pagar. La societat, en conjunt, no es pot permetre que qui defensa els desafavorits –això és l’esquerra, en síntesi– fiqui la mà allà on no toca, en aquest cas la butxaca de terceres persones, encara que siguin simpatitzants. Que ho facin els de dretes i continuïn tan tranquils ja ho tenim assumit. Els nostres no. És com aquell acudit macabre de l’home que defensava alegrement la prostitució... fins que es va assabentar que hi tenia ficada la dona.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 21 de desembre del 2005
Són catalans
Si dels de l’altre dia, dels assassins de Castelldefels, vam dir que “eren espanyols”, dels tres nois assassins –d’acord, presumptes– d’una dona en un caixer de Sant Gervasi hem de dir que són catalans. Catalans de cap a peus. Es diuen Oriol, Ricard i Juanjo, segons els diaris, i tenen entre 17 i 18 anys. Van calar foc a una dona indefensa que s’havia refugiat en un caixer i van deixar que es cremés de viu en viu.
Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).
Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.
Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).
Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
