dijous, 30 de setembre del 2010

Perles (56): Uns 150 interlocutors habituals

«Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t’importen i t’interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls...i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d’acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d’un altre, per molts milions de diferència que hi haja.

»I resulta que –segons que diuen els estudiosos de la matèria– tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l’Àfrica central, a Londres, a Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d’escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls –i qui sap si també als cervells– d’un o més trilions d’habitants de l’univers.

»D’altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai en l’enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?»

(Ferran Suay, El Punt 28 juliol 2010)

dilluns, 27 de setembre del 2010

Enquestes i previsions 2010 (2)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010 (2a onada). Vegeu la 1a onada.

Enquesta de Metroscopia per a El País, 26 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 61
- PSOE: 28
- PP: 17
- Esq.: 12
- ICV-EUiA: 9
- Ciudadanos: 4
- RCat: 2
- SICat: 2

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 27 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 63-65
- PSOE: 30-31
- PP: 15-16
- Esq.: 10-11
- ICV-EUiA: 9-10
- Ciudadanos: 3-4
- SICat: 0-3

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

(Això és un experiment per demostrar, o no, que amb una mica de pesquis i una certa intuïció pots arribar a aproximar-te força als resultats electorals catalans –només hi ha quatre circumscripcions i és relativament fàcil fer els comptes–, i no diguem ja si són els resultats d’un ajuntament –ho intentaré demostrar quan arribin les eleccions municipals, a mitjan 2011–, tant o més que unes enquestes que s’han fet pagant una pasta gansa a un equip enooorme de gent que fan entrevistes una mica a la babalà –a mi em truquen de tant en tant; per això ho sé– i després cuinant els resultats obtinguts fins a obtenir unes xifres similars a les de les altres enquestes o, en alguns casos, prou maquillades perquè agradin al client que ha encarregat l’enquesta o almenys no li desagradin més del compte. Si me’n surto, oferiré el servei a meitat de preu de qualsevol empresa enquestadora, o menys i tot.)

dijous, 23 de setembre del 2010

Perles (55): El segon de bord

«No sé si amb intenció explícita o per causa de l’atzar, la qüestió és que durant aquest mes es projecta en alguns canals televisius especialitzats una mena d’obra completa del guionista britànic Peter Morgan. [...] Hem vist [...] The Damned United (2009), un film televisiu sobre un període de la vida de l’entrenador de futbol Brian Clough. [...] La biografia de Clough ens permet entreveure quin és l’autèntic senyal d’autor de Morgan: la importància del confident, del segon de bord. Això explica com es tracta aquesta biografia de l’entrenador més carismàtic de la història del futbol anglès: Clough és un paio altiu i orgullós, que no para de polemitzar i que té un segon entrenador, Peter Taylor, que fa el treball a peu de camp. Quan el tàndem fa pinya és invencible, quan se separen Clough s’enfonsa. El film deixa en off l’ascensió triomfal de Clough i Taylor amb el Nottingham Forest. Perquè el que importa no és l’èxit final sinó radiografiar el fracàs d’un líder en el moment en què opta per no escoltar els que l’envolten. [...] No és mal missatge.»

(Extractat de l’article de Jordi Balló, La Vanguardia 15 setembre 2010)

Sí, deixant de banda que el paper protagonista és, com en molts altres films de Peter Morgan, Michael Sheen, un actor que no puc suportar per sobreactuador, per histriònic –em passa també amb gent com Kenneth Branagh o Russell Crowe, per dir-ne dos–, la pel·lícula val realment la pena justament pel missatge aquest, que a mi també em sembla força interessant. És justament per això que la imatge de dalt és la de Timothy Spall, que fa de Taylor, i no la de Sheen.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Reptes publicitaris (7): Pa sucat amb oli

«Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», veiem des de fa setmanes als carrers. Confesso que hi he estat pensant molt de temps i no me’n sortia. Com caldria dir això en català perquè tingués la mateixa gràcia? «Amb Tulipán cada dia, créixer és bufar i fer ampolles»? Això no funciona, ni hi ha pa ni hi ha el fet de menjar. «Créixer és com menjar pa i nous»? Massa complicat, la gent ja no menja pa i nous i els que en mengen segurament han oblidat que abans es deia això per remarcar una menja especialment bona. «Créixer no té cap misteri»? «Créixer és un joc»? Torna a desaparèixer el fet de menjar. «Créixer és peix al cove»? Ens fa pensar massa en política, l’expressió ja no serveix –i a més, quina criatura trobaria desitjable, d’entrada, un entrepà fet d’un peix llefiscós que duus dins un cove?

Al final se’m va acudir aquesta: «Amb Tulipán cada dia, créixer és com pa sucat amb oli». O: «...créixer és com sucar pa amb oli».

Cal el «com», és clar, encara que la versió original no l’hi tingui. Perquè no és el mateix «sucar pa amb oli» que «ser de pa sucat amb oli».

I perquè no és el mateix el pa untat amb margarina que el pa sucat amb oli, que no necessita res més –ara deixem de banda, i mira que és deixar de banda coses importants, el tomàquet. De tota manera, la solució del pa amb... fa pensar de seguida en el fet diferencial del qual vam parlar l’altre dia, manllevant-lo del periodista Carles Ribera.

dijous, 16 de setembre del 2010

Fets diferencials (22): Pa amb...?

«El Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. [...] Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes [...]. El reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon: “Como siempre, ni fu ni fa.” Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que [...] devia crear alguna llumenera del sector creatiu: “Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos.”

»I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:

»–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?

»La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.»

Carles Ribera, Presència, 27 agost 2010

dilluns, 13 de setembre del 2010

Enquestes i previsions 2010 (1)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquesta de Noxa Consulting per a La Vanguardia, 5 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 60-61
- PSOE: 31-32
- Esq.: 15-16
- PP: 15
- ICV-EUiA: 12
- Ciudadanos: 0-3
- RCat: 0-3

Aniré afegint nous capítols d'aquest serial a mesura que vagin apareixent altres enquestes les setmanes vinents.


(Això és un experiment per demostrar, o no, que amb una mica de pesquis i una certa intuïció pots arribar a aproximar-te força als resultats electorals catalans –només hi ha quatre circumscripcions i és relativament fàcil fer els comptes–, i no diguem ja si són els resultats d’un ajuntament –ho intentaré demostrar quan arribin les eleccions municipals, a mitjan 2011–, tant o més que unes enquestes que s’han fet pagant una pasta gansa a un equip enooorme de gent que fan entrevistes una mica a la babalà –a mi em truquen de tant en tant; per això ho sé– i després cuinant els resultats obtinguts fins a obtenir unes xifres similars a les de les altres enquestes o, en alguns casos, prou maquillades perquè agradin al client que ha encarregat l’enquesta o almenys no li desagradin més del compte. Si me’n surto, oferiré el servei a meitat de preu de qualsevol empresa enquestadora, o menys i tot.)

dijous, 9 de setembre del 2010

Històries del metro (20): «Déu meu, que fort!»

Una noia de cabellera rossa –em penso que és color artificial, però no en sóc expert–, acompanyada d’un xicot, tots dos força joves, jo diria que menors d’edat. Fan bona parella, se’ls veu que n’estan molt l’una de l’altre. Van amb l’autobús i són davant meu mateix. Sona un mòbil, el de la noia. Un mòbil llampant de color rosa que l’amor s’hi posa. No puc evitar sentir-ho tot.

–Hola! Quèèèèèè? Déu meu! Què dius, ara? Què ha passat! Queee fooort! Déu meu, Déu meu, Déu meu. No és possible. Mama, mama, mama. Que fort, mama!! Déu meu, Déu meu. Però com has pogut...? Avui, avui, vindré de seguida que pugui. Queee fooort, mama! Déu meu, Déu meu! Mama, com és possible? Per què no m’ho deies? Déu meu, Déu meu!...

Ben bé tres o quatre minuts així, sense parar. El xicot se la mira, em sembla, amb preocupació. Què deu haver passat?

Finalment ella penja.

–No t’ho creuràs. Era la meva mare. S’ha tenyit morena.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Qüestions de llengua (46): Feines vocacionals

Hi ha feines que fas perquè t’hi has trobat i, mira, t’hi conformes, i hi ha feines vocacionals. Feines que no s’entén que facis amb aquella alegria, perquè reps de tots cantons. Les d’assessoria lingüística, editatge de textos*, traducció o correcció en són unes. Reps de dins –del client o de qui et contracta–, on sempre hi ha resistències i bastanta ceguesa a reconèixer tot el que has fet i no es veu, i reps de fora, perquè t’atribueixen tots els mals dels productes escrits o orals que surten d’allà.

Alguns mals te’ls poden atribuir, en efecte, perquè has arribat a la conclusió que tu també havies de cedir, enmig d’una negociació difícil, en allò que ahir et semblava important mantenir i en canvi avui –perquè parlem de feines que has de decidir d’un dia per l’altre o d’una hora per l’altra– t’ha semblat secundari per tal de salvar l’essencial. Però altres culpes, la majoria, no són teves, perquè al final els textos són de qui els signa, sigui persona física o jurídica (l’empresa, l’editorial, el mitjà de comunicació, l’organisme institucional, etc.), i és l’amo qui ha pres les decisions finals.

Però deia que és vocacional perquè tot i rebre de totes bandes et sembla que val la pena el que fas i continues fent-ho, convençut que allò és important.

Hi ha molts herois vocacionals –si aquestes dues paraules no són contradictòries– en aquest àmbit de la nostra llengua. Sobretot per dos motius:

1) La minorització que pateix el català, que fa que dins i fora del món lingüístic professional pocs s’hi trobin prou còmodes i segurs en parlar-lo i escriure’l, i molts cerquin, si volen una mica més de garantia, el concurs d’un especialista.

2) A Catalunya estem més avançats que en altres llocs en moltes matèries professionals dins d’aquest àmbit. Cada cop més empreses, persones físiques i organismes subcontracten serveis d’assessorament lingüístic per assegurar la qualitat dels seus textos institucionals, publicitaris o informatius, i això fa que hi hagi cada cop més demanda d’especialistes i més vocacions de nous màrtirs de la causa.

En qualsevol cas, aquest exèrcit tan ampli de professionals, en bona part vocacionals, de l’assessorament lingüístic que hi ha a Catalunya és una garantia per al futur de la llengua, passi el que passi en l’àmbit polític i fins i tot en el legislatiu o el judicial –si és que es poden separar, tal com estan organitzats els poders en aquest estat.

* Passeu-me la novetat. Alguns diccionaris recullen el mot editatge però només per referir-lo a productes audiovisuals. Hi ha un tipus d’edició, la clàssica, que s’entén normalment que és la publicació. En canvi, l’editatge o edició de textos de què parlo aquí és un pas previ a la publicació: la preparació o revisió de materials escrits per a confegir-ne un producte que pugui ésser publicat (parafrasejo el diccionari d’Enciclopèdia, GDLC, en l’entrada editatge/edició).

dijous, 2 de setembre del 2010

Fotografies antigues (8): Vallvidrera, ca. 1885

Vallvidrera, plaça de Pep Ventura, circa 1885

Aquesta esplanada és la que després va ser la plaça de Pep Ventura. La fotografia deu estar feta molt poc abans de la construcció de la carretera de Vallvidrera al Tibidabo (1888), que aquí no ens apareix.

Hi ha pocs elements que ajudin a identificar l’indret, però l’edifici gros del fons és sens dubte la Vil·la Joana –masia del segle XVIII on va morir mossèn Cinto Verdaguer l’any 1902– i el de l’esquerra, a mitja falda de la muntanya, ha de ser Cal Minguell –al darrere de la casa hi ha ara el camp de futbol. Els turons del fons del tot, doncs, són una part de la banda vallesana de Collserola sud, on hi ha ara la Floresta.

La Vil·la Joana, avui

Els dos camins que es veuen al mig –no arrenquen de l’esplanada: és un efecte òptic accentuat per la qualitat deficient de la fotografia– són: a l’esquerra, el que duia a l’església antiga –de fet, encara es diu carrer de l’Església– i arriba fins a l’actual Baixador de Vallvidrera –passant abans pel costat de la Vil·la Joana–, on enllaça amb la carretera de les Planes; el de la dreta ha de ser l’actual carrer Casafranca, que arrenca del carrer de l’Església uns cent metres més avall del mercat i va fent la volta pel darrere del turó que ens apareix a la dreta –els primers metres, tal com s’intueix ja a la foto antiga, en paral·lel al camí de les Planes; però mentre aquest baixa, Casafranca no perd cota sinó que més aviat puja– en direcció cap al Tibidabo. Casafranca va a parar ara al carrer Gabriel Ferrater, el qual enllaça amb el camí de la Budellera.

El misteri d’aquesta fotografia –la de l’esplanada– és el lloc des d’on està feta. Perquè allà, abans que s’hi construís, no hi havia cap elevació que permetés agafar l’esplanada centrada. Les elevacions naturals que hi ha(via) són cap a la dreta de la fotografia: les actuals escales dels Algarves i el carrer de les Alberes o carretera del Tibidabo. Però des d’allà l’esplanada no hauria pogut eixir centrada com es veu a la foto.

La meva tesi, doncs, és que es devia fer la fotografia des del terrat de la Vil·la Maria, que va ser, això segur, la primera edificació de la futura plaça. Potser, tot just bastida l’estructura de la vil·la, es va voler fotografiar precisament la Vil·la Joana –arreglada i reformada de feia poc pel llavors propietari, l’alcalde de Sarrià Ramon Miralles–, que des de l'esplanada no es veia? No és tan fàcil, perquè la Vil·la Maria, segons la Diputació de Barcelona, va ser construïda «a principis del segle XX», i hem de recordar que la fotografia és d’abans del 1888.

La Vil·la Maria, avui

Ara bé, en una fotografia de l’any 1895 (postal de l’Hotel Panorama) jo diria que apareix, de costat, la Vil·la Maria. I això encaixa amb l’arquitectura senzilla de la casa, que contrasta molt amb l’estil modernista –la nova moda del tombant del segle: 1890-1930– de les construccions que ben aviat li farien costat: l’estació del funicular i la Colònia Pujol. Per mi, doncs, la diputació s’equivoca i la Vil·la Maria és més aviat de «finals del segle XIX», i per tant podria ser d’abans que es tracés la carretera de Vallvidrera al Tibidabo l’any 1888.

A favor de la tesi que la fotografia podria haver estat presa des de la teulada de la Vil·la Maria hi ha el fet que el qui havia de ser mestre de capella de la catedral, Marian Viñas –germà del tenor Francesc Viñas i de l’enginyer Pere Viñas, que era segons que sembla el propietari de la casa–, segurament va començar a visitar de tant en tant el seu germà Pere a Vallvidrera, i li devia fer gràcia que des del capdamunt de la casa es veiés la Vil·la Joana, on residí mossèn Cinto Verdaguer els darrers mesos de la seva vida, ja que Viñas era amic del «príncep dels poetes catalans» (Torras i Bages) o almenys s’escrivien sovint. Aquest motiu podria ser suficient com per fer decidir un dels dos germans a prendre la fotografia. Però aleshores –si aquesta hipòtesi fos certa– la fotografia hauria de ser del 1902, i llavors hauríem de concloure que la carretera del Tibidabo no anava per on passa ara, sinó potser per davant mateix de l’indret des del qual es va fer la fotografia, i per això no apareixeria aquí ja que la càmera enfoca més aviat cap al lluny. Potser es va fer un nou traçat de la carretera, vorejant l’esplanada per darrere, a partir de l’arribada del tramvia que venia de Barcelona (1905)?

Reconec que aquest argument és molt feble i està agafat per la punta dels cabells. Però tenia ganes d’explicar aquí això dels germans Viñas, que és poc conegut.

Se sap amb certesa que la casa ja hi era quan pel costat dret de la plaça va començar a passar el tramvia i, per descomptat, quan es va inaugurar el funicular (1906), però el funicular mateix respon a un projecte de 14 anys abans (1892), projecte que devia tenir en compte que allà ja hi havia (o hi havia d’haver) una casa i que l’estació superior del funicular s’havia d’encaixonar entre aquella casa (del 1885-87?) i la carretera (del 1888). Ja sé que una cosa és el terreny i una altra la casa construïda, però si no hi ha construcció la compra o el bescanvi d’un tros de terreny és més fàcil, no? Potser fou per aquest motiu, l’encaix dins la parcel·la corresponent, que el tram superior del funicular desvia lleugerament la trajectòria?

Massa preguntes que segurament no sabrem respondre mai amb certesa, però continuarem investigant.

La fotografia de dalt de tot, la de l’esplanada, és de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996. La fotografia de la Vil·la Joana és de Badosa. La fotografia de la Vil·la Maria és de Gemma Miralda, La Vanguardia 28 juny 2009.