diumenge, 26 de juliol del 2015

Resposta a l'enfadosa

Primer va ser aquest article de la professora Carme Junyent, publicat el dia 20 de juliol passat a Vilaweb.

Junyent hi defensa que els desdoblaments de gènere al parlar o escriure (“homes i dones”, “socis i sòcies”, entre altres exemples que esmenta) són una imposició del poder. Diu que “a les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així”, una afirmació que basa en la “informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys”.

Res a dir. Si ella pensa que els que fem doblets de tant en tant actuem abduïts per poders o ideologies “nascuts del totalitarisme” (sic) o per “directrius del govern” (sic), jo no hi puc fer res. És la seva opinió i, com hem vist més amunt, està prou fonamentada en testimonis.

Però a l’article hi havia aquests dos paràgrafs que us copio tot seguit (disculpeu la citació tan llarga, però és per evitar que després algú digui que falta context; subratllo el que em va cridar l’atenció i hi afegeixo un parell o tres d’enllaços):
«[...] Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o racista segons l'origen.

»Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. [...]»
I aquí comença la nostra batalla a Twitter, que transcric literalment (només restitueixo les paraules escapçades, per facilitar la lectura) per ordre escricte d’emissió de piulades. La piuladissa s’enregistra el mateix dia 20 de juliol, aproximadament de tres quarts de quatre de la tarda a les cinc la part principal i una postiŀla de la professora, dictaminant sobre el cas (i entrant ja, em sembla, en el terreny personal), quan faltaven tres minuts per dos quarts de cinc.

[VF, 15.51] «"Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'" (Carme Junyent) http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html No entenc per què...»

[VF, 15.53] «...diu això. Primer, jo no l'he atacat mai, però sí que m'he adreçat a Carme Junyent, procurant usar arguments lingüístics»

[VF, 15.56] «...La seva resposta? No m'ha contestat mai, ni tan sols indirectament. És molt fàcil crear adversaris a la teva mida i despatxar-los així...»

[VF, 15.57] «...I per últim, però molt important: no pretenem canviar la societat amb el llenguatge, sinó acompanyar amb la llengua els canvis socials.»

[VF, 15.59] «Sé que no sóc ningú i potser per això no mereixo l'atenció de la Dra. Carme Junyent, però no pot dir un "sempre" quan no és "sempre"»

[VF, 16.03] «Aquest article de Carme Junyent m'ha emprenyat, havent-hi (sigui o no prou "científic") tot això»

[VF, 16.07] «I a més Carme Junyent té la barra de dir que "sempre" que l'han "atacat" ha sigut per acusar-la d'autoodi de gènere. No hi ha millor enemic que l'imaginari»

[VF, 16.09] «Sens dubte, jo no tinc ni una centèsima part de la formació de Carme Junyent, i em pot deixar ben rebregat. Però no pot dir mentides públicament»

[VF, 16.18] «La meva queixa principal, Carme Junyent, en aquesta qüestió llengua/gènere, és que la gent que en sap no ajuda, només menysprea. I continuem igual»

[C. Junyent, 16.18] «Quina mentida?»

[VF, 16.20] «Aquesta: "Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'." Jo mai he utilitzat aquest argument»

[C. Junyent, 16.24] «I qui t'ha dit que l'utilitzessis tu?»

[C. Junyent, 16.26] «Perdona, els que en saben han callat per no aguantar el que els han dit als que han gosat dir res en contra dels desdoblaments»

[VF, 16.33] «Perdoni, quan algú diu "sempre" jo entenc "sempre". I per tant vostè m'hi inclou, perquè sóc del ram i m'he adreçat a vostè obertament»

[C. Junyent, 16.34] «I m'has atacat? Doncs no ho recordo.»

[VF, 16.38] «No, els atacs se'ls inventa vostè. Jo (i altres) ens hem adreçat a vostè amb arguments diversos que vostè denuncia com a atacs»

[VF, 16.40] «Li torno a enllaçar els meus "atacs", per si els ha perdut»

[C. Junyent, 16.43] «Insisteixo: jo no hi veig cap atac.»

[VF, 16.53] «Esclar que no hi ha atac. Però, en canvi, vostè contraposa "atacs" (que diu que n'ha rebut) a "arguments" (que diu que _no_ n'ha rebut)...»

[VF, 16.55] «Ergo, si m'he adreçat a vostè amb arguments, he d'interpretar que els meus arguments els considera "atacs". I tornem al començament»

[C. Junyent, 17.27] «Veig que t'ho fas tot sol... Això és imbatible.»

No m’havia contestat mai fins aquest 20 de juliol. Ja m’ha contestat. Segurament, si no m’havia contestat mai és perquè ja devia preveure que aquest pobre home era això, un cas impossible. Com en diu? “Imbatible”. Molt elegant. Gràcies per tot, senyora, ha estat un plaer i una bona lliçó.

L’endemà, 21 de juliol, escric a Twitter:
[VF, 21 juliol, 20.37] “Vull posar en un article tota la conversa d'ahir amb Carme Junyent. Simplement el que diu ella al seu article, el que li dic jo i el que contesta”
Hi ha una resposta seva immediata:
[C. Junyent, 21 juliol, 20.40] “Ja me'l faràs arribar. Però no et sembla que em fas massa cas?”

Doncs ja està tot dit. I, sí, senyora, fins ara li havia fet massa cas.

divendres, 17 de juliol del 2015

Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3

Boca de canó de 88 mm del 1944
Estic subscrit en un d’aquests grups de llengua en els quals, com a tot arreu, hi ha de tot. Per exemple, hi ha gent que fa llistes d’heretgies. Recentment, una persona s’hi exclamava de vint-i-sis “espanyolades” (sic) que havia sentit en les últimes hores als telenotícies de TV3, i cridava a fer-hi alguna cosa, a la lluita contra l’infidel, etc.

Era una llista, com dic, llarga, de vint-i-sis elements. Sembla, a primer cop d’ull, que són molts elements, si havien estat dits en poques hores o en pocs dies. Per exclamar-se’n, certament.

Però, examinats un per un, vam trobar* de seguida que disset, força més de la meitat, eren als diccionaris i per tant es poden considerar tries lícites (poso primer les presumptes “espanyolades” i, entre parèntesis, les opcions que a la persona que feia la denúncia li devien semblar més encertades; ho suposo, perquè no ho diu):
1 i 2. els “bussos” han “localitzat” la víctima (els bussejadors han trobat la víctima)
3. “dóna” la volta al món (fa la volta al món)
4. “complir” anys (fer anys)
5 i 6. “donar” “passos” (fer passes)
7. “rodejar” (envoltar)
8. les cadires de la “nòria” (roda)
9. la “tanda” de penaltis (ronda)
10. “flotilla” (esquadra?)
11. “arranca” (arrenca)
12. “marxar” (anar-se’n)
13. “pateres” (pasteres)
14. combats “lliurats” (tinguts?, batallats, desfermats?)
15. “aparat” elèctric (acompanyament?, faramalla?)
16. “inclús” (fins i tot)
17. “octavilles” (fulls volants, fulls de mà, vuitens)
N’hi ha una
18. corralito
que està utilitzada com a estrangerisme, com fan en molts altres idiomes, sense cap pretensió de fer-la passar per catalana.

Una altra que potser cal considerar incorrecta en el català central oriental, però no en altres dialectes del català (i a més no sabem qui la va dir):
19. “dos” hores (dues)
Una altra, encara, que copia una frase feta espanyola però que és tan transparent que podria defensar-se gairebé com a pròpia. És a dir, només cal prendre en sentit figurat el fet que s’hi expressa (perquè baralla, en català, també és joc de cartes):
20. el govern ha trencat la “baralla” (o potser es queixava de trencar perquè caldria dir estripar?; seria igualment disculpable, per descomptat)
Una més es discuteix des de fa segles –sense exagerar– i no passa res, entenc, pel fet que s’utilitzi en discursos orals, per exemple si és una persona a la qual s’ha convidat al plató com a experta en qualsevol tema del qual es vulgui parlar:
21. agenda “apretada” (atapeïda)
I la resta, per fi, sí que són censurables i inexcusables des de tots els punts de vista. Són cinc (quatre, en realitat) en total:
22. “rakhant”, “rakhada” (verb incorrecte i so de j espanyola inexistent en català)
23. una “tunda” del jutjat (una pallissa, una lliçó...)
24. s'han “girat les tornes” (s’ha girat la truita,** el vent...)
25 i 26. “txivatada” i “txancletes” (ha de ser amb so xeix; suposo que es queixa de la pronúncia, no de les paraules xivatada [GD62] i xancletes [DIEC])
Tant costava limitar-se a parlar d’aquestes quatre o cinc (de vint-i-sis!)? Eren massa poques, potser, per a un missatge prou alarmista com el que es volia fer? Tant costava, ja que hi som, dir si aquests quatre o cinc disbarats els va dir al plató qui conduïa el noticiari o va ser en una entrevista, o les deia una persona que passava pel carrer a la qual se li va posar el micro a la boca? És que no és el mateix, saben?

Evidentment, no estic subscrit a grups d’aquests només pel morbo de les bajanades i els crits apocalíptics que s’hi produeixen de tant en tant. El fet d’estar-hi subscrit comporta molts avantatges, i se n’hi aprèn un munt, si no cada dia, molts dies. Però encara em sobten aquests esclats d’ira descontrolada que hi ha de tant en tant, absurds i sobretot inútils.

Inútils, dic, perquè si algú rep a TV3 una queixa com aquella –la dels vint-i-sis errors– no en farà gens de cas. S’adonarà, llegides les primeres ratlles, que és una alarma desautoritzada d’origen per la seva falta de documentació.

Dit això, per descomptat que pot millorar la llengua que sentim per TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans públics que depenen de la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions. Però som en època de retallades i hem de ser una mica comprensius. Una mica.

Sí que hi ha una cosa que em sorprèn, i no és d’ara: el fet que treballin en aquests mitjans persones que no tenen prou competència en català. Caldria una mica més de selecció aquí, caldria situar la llengua una mica més amunt en les exigències bàsiques a l’hora de contractar. Vull dir gent de plantilla o eventuals, hi facin el paper que hi facin, quan la seva feina s’hagi de reflectir d’alguna manera en la llengua emesa.

-----
* Hi ha en aquest article aportacions de Miquel Boronat, Rafael Castellanos i Oriol Giralt.
** Uns quants dies després, una altra de les persones que solen denunciar de manera vehement els “desastres lingüístics” de TV3 es queixa justament de l’expressió “girar-se la truita”, que acaba de sentir en un telenotícies...

+ + +

El denunciant apocalíptic –anomenem-lo així– ha continuant aportant al grup, gairebé cada dia, més presumptes heretgies lingüístiques de TV3, però com que la denúncia no va mai acompanyada de l’expressió que el denunciant considera correcta, no saps mai com t’ho has de prendre. Segurament de cap manera, perquè entre les expressions que l’horroritzen hi ha coses com «celles fines» (li agradaria més «celles primes»?), «arrencar» (‘començar’) o «diner» (per ell ha de ser sempre en plural?), i ha estat llavors, en arribar a aquest punt, que fins i tot alguns dels més fonamentalistes del grup han començat a contestar-li que estava vessant la mesura. I és així com acaba —per mi; el justicier lingüístic que faci el que li roti– aquest nou capítol de denúncia indiscriminada i a l’engròs: no fent-hi cap pet.

dimarts, 7 de juliol del 2015

Fotografies antigues (12): Girona, 1852, i altres

El riu Onyar al seu pas per Girona, Franck, 1852

En aquesta fotografia del riu Onyar, a Girona, veiem un pont de fusta que sembla bastant de nyigui-nyogui exactament al lloc on Gustave Eiffel –el cèlebre, sí, però encara no havia fet la torre de París i es guanyava la vida presentant-se a concursos d’obres modestes– va construir vint-i-cinc anys després, el 1876-1877, el que avui s’anomena popularment “pont de ferro”, també conegut com a pont de les Peixateries Velles, o de les Palanques Vermelles, o, simplement, pont d’Eiffel.

La foto està datada l’any 1852 i és la més antiga que s’ha trobat fins ara sobre Girona. De fet, és l’única fotografia que hi ha del pont de les Palanques Vermelles anterior al d’Eiffel, i s’anomenava així perquè els pals que aguantaven la passareŀla ja eren d’aquest color, com les tanques metàŀliques de l’actual. Fins ara, d’aquell pont de fusta només n’hi havia gravats.

El riu Onyar al seu pas per Girona, 2015
Crida l’atenció que en les fotos actuals –us n’he posat una, publicada a El País, que està feta poc més amunt poc més avall des del mateix lloc– al fons treguin el cap algunes clapes de verd que fa cent seixanta anys no s’hi veien. De manera que en aquest temps hi ha perdut el riu –ara està molt més encaixonat que no abans– però sembla que s’ha rebaixat l’altura d’aquells habitatges. O almenys d’alguns d’aquells edificis.

El lloc des d’on es va fer la foto del 1852 ja era aleshores, com ara, un indret ideal per a prendre vistes de Girona: l’Onyar, la Catedral a la dreta i Sant Fèlix –molt tapat avui, des d’aquí, per les cases de la riba del riu– a l’esquerra.

En realitat la imatge del 1852 no és una fotografia, sinó el que s’anomena calotip, un positivat fet a partir d’un negatiu imprès en paper, una tècnica inventada l’any 1841 que permetia, per primera vegada, obtenir diverses còpies d’un únic negatiu. L’autor és –agafeu-vos– François Marie Louis Alexandre Gobinet de Villecholes (1816-1906), conegut en el vessant professional com a Franck i prou –uf–, que el 1849, amb motiu de la II República Francesa –recordeu que ara estem a la V– es va exiliar a Barcelona durant vuit anys i es va instaŀlar a la rambla del Centre (n. 25), on va muntar un estudi que el va fer famós. Poc després, associat amb un altre artista anomenat Wigle, va comerciar les seves fotografies amb la marca Franck y Wigle, a la mateixa rambla, n. 18.

L’original del calotip de Girona es conserva a la Biblioteca Nacional d’Irlanda, a Dublín.

* * *

Abans d’aparèixer aquest calotip de l’Onyar, de Franck coneixíem a Catalunya sobretot els daguerreotips –imatges fixades en plaques de coure, el primer sistema fotogràfic– de retrats familiars, com aquesta mare amb fill i filla i aquesta senyora amb mantellina, totes dues del 1851, i també algunes fotografies d’estudi com la del senyor Vidal, d’uns quants anys després i ja signada per Franck y Wigle.

Daguerreotip barceloní, Franck, 1851
Daguerreotip barceloní, Franck, 1851
Fotografia de Serapio Vidal, Franck y Wigle, Barcelona, ca. 1855

* * *

Sobre Barcelona mateix, de Franck es conserven a París (Biblioteca Nacional de França) algunes imatges cèlebres, com una de Santa Anna: l’església i la sala capitular (a l’esquerra, amb l’espadanya i la cúpula octogonal), el claustre (al mig) i el monestir (dreta; l’edifici que es veu més gran, sembla que destinat a noviciat, refectori i infermeria, ja no existeix).

Santa Anna, Barcelona, Franck, 1856
Tenint en compte la grandària del complex, s’entén que Santa Anna doni nom a aquell barri. Però tot aquest tresor històric i arquitectònic, que és a sota mateix de la plaça de Catalunya, no es veu. Franck va fer la foto just quan s’havia enderrocat la muralla i es començava a restaurar tot el conjunt monumental, força malmès, i molt abans que s’hi plantessin al davant els edificis actuals –com el per tants motius preciós Banco de España, entre altres–:

Banco de España, foto de Flavia M. procedent de TripAdvisor, juny 2015

I doncs, l’església, la sala capitular, el claustre del monestir i altres elements (s. XII-XV) de Santa Anna es conserven prou bé i, mirant-ho per dins, s’endevina el goig que faria poder contemplar aquell conjunt de monuments exempts per fora, encara que falti una part important del monestir. Caldrà esperar, però, nous enderrocs. S’hi atrevirà algú? (De moment, s’hi ha d’entrar pel carrer de Santa Anna n. 29, o pel de Rivadeneyra.)
Una història simpàtica que poca gent coneix: durant molts anys, la sala capitular de Santa Anna va ser capella de l’Àngel de la Guarda, i allà es venerava una talla de l’àngel que custodiava la porta veïna de la muralla (portal de l’Àngel). Segons la tradició, sant Vicent Ferrer va trobar un àngel amb l’espasa desembeinada quan va arribar a Barcelona, li va preguntar què feia allà i l’àngel li va explicar que guardava la ciutat de Barcelona “per ordre de l’Altíssim”.

* * *

També hi ha a París algunes fotos de Franck fetes per la zona del pla de Palau, com el mateix Palau Reial (pla de Palau, banda muntanya) que dóna nom a la plaça, desaparegut el 1875 en un incendi:

Palau Reial (s. XIV-XIX), Franck, Barcelona, 1856
O vistes de la Llotja, la Duana i els Porxos d’en Xifré, que es conserven, o aquesta magnífica imatge del Portal del Mar, un edifici neoclàssic enderrocat malauradament pocs anys després –on ara hi ha la Facultat de Nàutica, a la banda mar de la plaça–:

Portal del Mar, Franck, Barcelona, 1856
I encara hi ha de Franck almenys aquesta fotografia famosa, d’una de les atraccions més conegudes, les muntanyes russes, dels anomenats Camps Elisis, aquell enorme parc urbà del segle XIX emmarcat pels carrers Rosselló i Aragó, per una banda, i passeig de Gràcia i Roger de Llúria, per l’altra –vuit illes de l’Eixample actual–:

Muntanya russa dels Camps Elisis, Franck, Barcelona, ca. 1857

L’any 1857 Franck va tornar a París –es va endur Wigle amb ell– i va viure uns quants anys molt còmodament fent encàrrecs per a la cort de l’emperador colpista Napoleó III, del qual se suposa que havia fugit quan era un simple president de la república.

divendres, 3 de juliol del 2015

Organitzar la feina per afavorir la maternitat

(1. Quan dic “afavorir” no vull dir els premis del Franco, vull dir afavorir l’opció de la maternitat, però el títol ja es feia massa llarg.)
(2. En aquest article parlo de la maternitat i de maneres d’afavorir aquesta opció, no parlo del repartiment necessari de les tasques derivades de tenir un fill o una filla entre els dos membres de la parella, ni dels equilibris que hi ha d’haver, ni de la necessitat que els homes s’impliquin en la criança igual que les dones, etc. Per mi, això seria un altre article, i ja els faig prou llargs. Ho deixo dit aquí perquè ja he rebut uns quants inputs que m’avisen amablement que aquesta qüestió del repartiment no la tinc prou clara. Jo crec que sí que la tinc més o menys clara, però aquí, hi insisteixo, no parlo d’això.)



A. Pel que fa als costos

Parteixo de la base que el cost econòmic d’una baixa per maternitat l’han d’assumir tercers, mai la dona embarassada ni la seva parella sols, que ja en tindran prou amb els costos afegits per la mateixa maternitat i amb les despeses previsibles de pujar la criatura que han de tenir.

Parteixo també de la base que la maternitat, lliurement decidida, és un bé social.

Penso, doncs, que el cost afegit que implica una maternitat és un cost que hauria d’anar a càrrec de l’estat i de la mateixa empresa.* El cas és que hauria de ser un cost prèviament assumit i globalment assumit, i condició prèvia implícitament acceptada en el moment de dissenyar el funcionament de l’empresa, de cada grup de treball. Hauria de formar part de la cultura empresarial del país. Fins al punt que podria comptabilitzar-se i convertir-se en un impost directe a final d’exercici, si no hi ha hagut embarassos en aquella empresa durant l’exercici. En resum, l’estat s’hi implicaria a fons i les empreses en les quals no hi hagués embarassos pagarien un impost suplementari per sufragar aquesta despesa social entre totes; un impost proporcional al nombre de persones contractades per cada empresa.
* Quan dic “empresa” vull dir entitat ocupadora, sigui pública o privada.
En canvi, si hi ha hagut algun embaràs en aquella empresa, l’empresa i l’estat s’han de repartir aquells costos en quantitats legalment establertes, i hi ha d’haver una rebaixa tant per a l’empresa com per a la persona embarassada en els impostos que els corresponguin. No parlo de gratificacions directes, que potser convindria evitar-les per no monetaritzar la maternitat.

En una bona part, com deia, els costos afegits els hauria d’assumir l’estat, perquè l’embaràs és un bé per a tota la comunitat social, però en part igualment per les empreses –totes–, perquè una dona embarassada és un bé també per a l’empresa pel que pot aportar de mentalitat oberta en la cultura empresarial.

B. Pel que fa a les baixes

Pel que fa a cobrir els llocs de treball durant la baixa per maternitat o paternitat, en algunes (moltes?) empreses es podria fer el següent:

1. Cada lloc de treball l’ocupa una persona A però l’haurien de poder ocupar dues persones més B i C sense greuge ni per a l’empresa ni per a la clientela.

2. Aquestes altres dues persones B i C, per tant, han d’estar al cas del que es fa en aquell lloc de treball concret A.

3. Si aquest protocol s’aplica a cada lloc de treball, vol dir que cadascuna de les persones que treballen en aquella empresa ha de dedicar un temps periòdic, a més del que dediquen a la seva feina, per posar-se al dia mínimament del que fan altres dues persones en el respectiu lloc de treball. És a dir, A ha d’estar al corrent de la feina que fan D i E –que poden coincidir o no amb B i C.

4. Almenys un de cada tres llocs de treball ha de poder fer-se a distància, i aquest lloc de treball a distància ha de poder repartir-se rotatòriament.

5. Els llocs de treball que no permetin una organització d’aquesta mena han d’assumir igualment la part del cost que comporti per a l’empresa la seva organització global com a empresa motherhood friendly.

Aquest sistema de rotació afavoriria a més a més:
- la transparència;
- la previsió d’accidents;
- les baixes per malaltia;
- la confiança de la clientela en la marca i no en la persona;
- la fidelitat a l’empresa de les persones que hi treballen.
Certament, aquest sistema de treball significa un nombre d’hores afegides a les necessitats de producció de l’empresa, i aquest suplement implica, a més a més:
- calcular quant de temps de treball/persona comporta el temps descrit al n. 3 (dedicació de cada persona ocupada a estar més o menys al dia d’altres dues ocupacions), una quantitat que serà molt variable;
- repartir les bonificacions de temps/emoluments/impostos entre paternitat i maternitat segons les empreses implicades, en funció dels permisos efectius de paternitat/maternitat soŀlicitats o efectivament realitzats, tot i que aquest repartiment podria estar ja prèviament fixat (el que sens dubte sí que ha d’estar establert per llei és el temps mínim de permís de lactància per a la mare).
L’estat, penso, hauria d’afavorir la creació i el manteniment d’aquesta mena d’empreses, o la conversió d’empreses fins ara convencionals –és a dir, fetes amb mentalitat antiga i amb recursos diversos per pressionar el seu personal– en empreses o organitzacions laborals d’aquesta mena moderna, adaptada a la cultura actual.

I fins aquí la meva ingenuïtat economicoempresarial del dia.