dimecres, 28 d’octubre del 2015

Qüestions de llengua (68): «Pillar»

«Pillar» és un d’aquells casos difícils-difícils. És molt i molt productiu. Costarà de desterrar si no passa la moda. No m’estranyaria gens que a molta gent que llegeix aquest blog els agradi utilitzar la paraula de tant en tant. Li passa també a l’autor. Connota transgressió, murrieria, complicitat... moltes coses a les quals sovint no volem renunciar només pel fet de voler ser correctes.

Us poso primer alguns exemples publicats al llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català, de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012), i reproduïts a la revista InfoMigjorn, 27 octubre 2015:
- M’he quedat superpillada (m’he quedat superatrapada / superpenjada).
Explicació: Pillar (‘emparar-se violentament d’una cosa’) és un verb multiús (a la Plana de Vic s’usa per ‘faltar a classe’) que, potser per la fama de barbarisme que arrossega, s’ha multiplicat en l’argot juvenil.
[Aclariment posterior d’en Pau Vidal a l’autor del blog sobre ‘superpillat’: voldria dir ‘molt atrapat / penjat’ d’alguna cosa que agrada, fascina, encanta: una sèrie de televisió, una persona, un llibre... «Cada dia me’n vaig a dormir a les quinientes perquè estic superpillat del 3/24», p. ex.]

Més exemples del llibre d’en Vidal:
- Ma germana va tan pillada que s’ha descuidat de trucar-me (...va tan estressada / atrapada que s’ha descuidat de trucar-me [molt pròxim a l’anterior]).

- Si ton pare ho sap pillaràs (Si ton pare ho sap et tocarà el rebre).

- Amb tanta birra avui la pillem segur (Amb tanta birra avui ens torrem / engatem / agafem una bufa segur).

- Quan no pilla d’aquí pilla d’allà, l’espavilat (Quan no suca d’aquí suca d’allà, l’espavilat).

- Profe, d’això dels vectors no he pillat res (d’això dels vectors no he ensumat res / no he pescat res).

- Aquest capde pugem a Calella, aviam si pillem (Aquest capde pugem a Calella, aviam si suquem / toquem calent).

- Tu ets un d’aquests pillats que es tiren dels ponts? (Tu ets d’un aquests sonats que es tiren dels ponts?).

- Vam pillar un coŀlocón de puta mare (Vam agafar una penjamenta de puta mare).

Fins aquí els de Pau Vidal. Aquests altres que segueixen són meus:
- He pillat un refredat d’upa (he agafat).

- Qui (s’)ha pillat la cervesa de la nevera? (s’ha endut).

- Amb el merder que ha organitzat, aquest pilla segur (aquest se la carrega segur).

- El comptable de l’empresa també hi està pillat, no? (implicat).
N’aniré posant més, a mesura que se me n’acudeixin. Com dic, «pillar» el trobem pertot arreu. I és fàcil de substituir en la teoria, però no en la pràctica, perquè usar «pillar» és no sols dir el que vols dir, sinó alhora picar l’ull a qui t’escolta i afegir al fet de què es tracti un component metalingüístic gens fàcil de substituir amb paraules.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Perles (163): Democràcia i cristianisme

«La forma de govern democràtic adoptada entre nosaltres, estimadíssims germans, no s’oposa a les normes que aquí exposem ni repugna a l’Evangeli: més aviat exigeix aquestes virtuts sublims [...]. Sí, estimadíssims germans meus, sigueu bons cristians, i sereu excel·lents demòcrates.»


(Barnaba Chiaramonti, bisbe i cardenal d’Imola, Itàlia, i després papa Pius VII del 1800 al 1823, homilia del dia de Nadal, 25 de desembre 1797; segurament la primera [i isolada] declaració eclesiàstica solemne a favor dels nous valors democràtics; citat per Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano, 1867, cap. XVI)

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Banc Sabadell respon

La senyora Raquel Blasco, directora del Servei d’Atenció al Client del Grup Banc Sabadell, m’envia una carta de resposta. Tot i que hi ha el meu nom a la capçalera, no sembla que sigui gaire personal, de manera que la puc fer conèixer, més encara si tenim en compte que vaig fer en públic la protesta.


Em diu que el banc està al servei dels seus clients, etc., però que està “sota regulació i supervisió del sistema europeu de regulació” i ho seguirà estant. Molt bé. Cap problema.

I afegeix: “Li reitero la voluntat de servei a les empreses i famílies de Catalunya que el banc desenvolupa des del 1881, havent estat capaç d’adaptar-se als diferents entorns econòmics i polítics, adoptant en tot moment, les mesures més adequades...” (sic, pel que fa a sintaxi i puntuació; negreta meva).


Aquest missatge és el que esperàvem que fessin públic abans de les eleccions, no ara i de manera més o menys privada. Però millor ara que mai.

Malauradament per al banc, la retirada d’estalvis que els havia anunciat –modesta, però em consta que es va sumar a altres que els han produït més efecte– ja està feta.

I de moment quedarem així.

Encara falta que hi hagi un pronunciament públic, per descomptat. O, simplement, una desvinculació respecte a les amenaces de la banca espanyola.

Però, com dic, millor això que res.

* * *

23 d’octubre 2015: per fi!

divendres, 9 d’octubre del 2015

Qui era en Joan Bofill?

Era un viatjant compulsiu o un turista? Tastaolletes global o ciutadà del món? Un cul del Jaumet, un manat de nervis i prou? Un escapista que fugia de la quotidianitat? Un golafre destraler, escuracassoles i mamerri? Valent, fins i tot temerari? Un paio que s’ho passava de conya? Era egoista o altruista?


Jo no el vaig conèixer. Em guio pel seu llibre 20 anys de motxilla, que la família i els amics han publicat ara fa unes setmanes a la Bisbal, de manera pòstuma. Ell ja no és amb nosaltres, però ens va deixar escrites algunes de les seves aventures pel món. I valen la pena.*

En Joan Bofill i López era un aventurer indescriptible: una mica de tot el que ens hem preguntat al començament, potser, però sense acabar d’omplir mai el concepte i sense que el puguem tancar en cap d’aquelles definicions: ni turista, ni simple viatjant, ni tastaolletes, ni inquiet, ni nerviós... I no és que tingués gaire pasta, havia de fer economies i càlculs contínuament. Senzillament, la que tenia se la gastava així. Però al mateix temps es deixava portar per l’atzar, si t’ha tocat és que et toca, què hi farem. I no em sembla que fos gens llepafils ni primmirat... I és clar que tenia manies, qui no en té?

No va fer cap mal a ningú, que jo sàpiga. Algú s’ha queixat mai del comportament de Joan Bofill i López?

Em sembla evident que en Joan no era egoista. N’hi ha prou a pensar en el seu paper com a escut humà a l’Iraq, jugant-se la vida; en la portada de material escolar fins aquell llogaret a tres hores de Concepción, a Bolívia; en la seva capacitat de prescindir dels seus gustos per fer costat a qui li demanava suport, ni que fos només companyia.

Primeres pàgines del llibre

Aquesta és una idea que traspassa tot el relat d’en Joan Bofill: l’amistat, la companyonia. Era capaç d’anar fins a la fi del món tot sol, però com valorava que algú volgués seguir-lo! I, en el cas de ser dos o tres o quatre els aventurers, com s’adaptava llavors a l’altre, a l’altra, al grup, que no havien de fer el que el Joan tenia previst, sinó el que decidís l’equip, fins que se separessin. Si és que en Joan tenia res previst abans de sortir, perquè tampoc era de preveure gaire res, tret dels visats i les grans línies del viatge. I llavors, per exemple, si “l’equip” decidia que s’havia d’anar al Parc Natural de Taman Negara Kubah, en Joan hi anava ni que fos deixant-hi la pell; o si calia ocupar una nit un hotel de debò perquè l’altre membre de l’equip necessitava descansar de debò, doncs cap a l’hotel falta gent. Són dues anècdotes preses del que explica en Cano al final, però n’hi ha dotzenes.

Dic això de l’hotel perquè en Joan, que es gastava els estalvis en aquests viatges, no malgastava. No pas només per economia, sinó per filosofia. Explica ell mateix quin era l’ordre de preferències: “M’agrada més moure’m amb transport públic per estar en contacte amb la gent i bellugar-me com ho fan ells. Una altra raó de pes: no em podia permetre els vuitanta o noranta euros...” (p. 131)

Una persona obsessionada per sexualitzar-ho tot, com ara n’hi ha tantes, segur que veuria interessos sexuals en l’acceptació d’aquelles companyies; a mi se m’ha fet evident que no és així. En Joan valorava l’amistat pel damunt, molt pel damunt del sexe. No hi ha sexe en aquest llibre: hi ha amistats profundes, de les que duren tota la vida. Però poden estar a milers de quilòmetres l’una de l’altra. Ens és igual, si hi ha sexe o no, no és aquest el missatge que en Joan Bofill ens vol transmetre.

Roser Carol diu que segurament es trobarà amb en Joan a l’infern. Ho diu de broma, esclar, però posats a parlar de cels i inferns jo no he sabut trobar en els textos d’en Joan aspectes mereixedors de condemnes eternes. Potser una temporada al purgatori, aquella mena de temporades que deuen acabar, després de la mala estona, fent unes rondes prèvies amb sant Pere abans d’entrar al paradís. A sant Pere li agradava fer befes sobre el tema del mam, com ara aquella sortida que va tenir un dia: “Com voleu que estiguem borratxos, si són les nou del matí?” I recordeu que el primer miracle que va fer Jesús va ser convertir l’aigua en vi. Doncs això, que allà són de bona jeia i segur que no li faran males cares. Si en Joan vol passar-s’ho bé i continuar l’aventura, el lloc indicat és el cel, creu-me, Roser, i cap allà se’n deu haver anat de pet de seguida que l’hagin deixat.

Una crítica al llibre: la falta de peus de foto. En bastants casos t’imagines on i quan està feta aquella foto, i fins i tot pots endevinar qui hi apareix –a part d’en Joan–, però en altres casos es queden en incògnites. Les imatges valen per les paraules que vulgueu, però sovint necessiten paraules per acabar de ser completes.**

M’ha agradat trobar-hi trets empordanesos del llenguatge –perfectament estàndards–, que no s’hagi volgut adaptar a usos més generals: la fred, no hi ha maneres, afogar-se... i tants més.
«Els meus viatges són viatges a la recerca de mi mateix i de la meva relació amb el món. La casa és l’indret on ens trobem en equilibri, com una espècie de ventre matern, on estem protegits. Si faig viatges és perquè no tinc una casa.»
No és d’en Joan, és de Theo Angelópulos, el famós cineasta grec (1935-2012). No és d’en Joan perquè en Joan sí que tenia casa, casa seva. Però la primera frase segur que la subscriuria.

------------
* Han aconseguit fer una edició molt barata (10 €). I a mi a més em van fer rebaixa –aquell dia només en portava nou al damunt–, però això val més no escampar-ho gaire, perquè em vaig aprofitar de la bondat de la venedora. Si ho dic aquí és perquè li devia algun tipus de reconeixement.

** La família m’ha explicat que l’absència de peus de foto era perquè de moltes no en sabien la localització.


diumenge, 4 d’octubre del 2015

Qüestions de llengua (67): «Aprofitar per»

Trobem cada dia més sovint aquesta construcció:
- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a comprar pa.
O bé, sense la preposició per i afegint-hi una còpula:
- Ara que baixo, aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.
Diu el diccionari (el DIEC i també, en la substància, Enciclopèdia):

aprofitar
1 1 v. intr. [LC] Fer profit. Menjar tan de pressa no pot aprofitar a ningú.
1 2 v. intr. [LC] Portar profit, servir de profit. Els teus consells no li aprofiten.
2 tr. [LC] Emprar útilment. Aprofitar un paper per a escriure una carta. Aprofitar un tros de roba per a fer un vestidet. Aprofitar el temps. Aprofitar l’avinentesa.
3 intr. pron. [LC] Treure profit, valer-se. S’ha aprofitat de la vostra absència per a emportar-se els llibres. S’han aprofitat d’una distracció dels vigilants per a fugir. Aprofitar-se de les circumstàncies. Ha tingut tanta sort com tu, però no ha sabut aprofitar-se’n.
4 intr. [LC] Algú, progressar gràcies a la seva aplicació. Aquest alumne aprofita.
O sigui, la norma ens permet aprofitar alguna cosa o aprofitar-nos d’alguna cosa o aprofitar a algú una cosa (‘ser-li de profit’) o aprofitar en el sentit de ‘avançar, progressar’, però no «aprofitar per». Dir «aprofitar per» és com dir «intentar per». Intentar què? Aprofitar què?

La incorrecció es pot corregir afegint-hi, per exemple, un pronom ho, que voldrà dir «el fet de baixar»:
- Ara que baixes, aprofita-ho per anar al forn a comprar pa.
- Ara que baixo, ho aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.
(Avís: la CCMA, al portal ésAdir, admet aquest ús (aprofitar per) no sols com a informal, sinó com a general. No entenc per què, sent com és tan fàcil d’arreglar l’expressió sense que es perdi cap matís.)

Estic a favor dels préstecs, dels calcs, dels manlleus, dels neologismes i de totes les novetats que vulgueu, però sempre que tinguin un sentit, sempre que siguin un avenç, sempre que aportin un matís. En aquest cas se m’escapa el profit de l’expressió, mai més ben dit, tret del cas que es consideri que no passa res per anar eliminant complements i pronoms febles un darrere l’altre.

El cas és que l’expressió està presa, em sembla, de l’espanyol coŀloquial i de l’hispanoamericà (DPD i Moliner), però la norma general d’aquest idioma tampoc no l’entra. I doncs, copiem una quasi incorrecció, una construcció dubtosa de ben poca tradició en la nostra llengua (a aprofitar 3 del DCVB hi apareix, però ho interpreto com un localisme balear del qual em sembla difícil que provingui l’ús actual).

En resum, per mi aquí fem el mateix que si la frase esmentada l’acabéssim d’embrutir així:
- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a per pa.
Un calc de la construcció «a por», que fins fa ben poc temps era també incorrecta en espanyol (ara ja l’accepten). També la copiarem, si ells l’han incorporat? Ja hi ha gent que ho fa. (Aquesta doble preposició, per sort, l’ésAdir encara no l’accepta. Encara?)

¿Potser en el futur direm «vaig de casa» i «ara sí que veig», que són més fàcils de dir i, total, el pronom no els afegeix res? Així també faríem economies de paraules.

De vegades, ja ho sé, em poso fonamentalista, i ho faig, com sol passar a altra gent, amb qüestions coŀlaterals o secundàries de les quals extrec conseqüències apocalíptiques. Però, ¿hi ha cap parlant de català que no se senti de tant en tant Pompeu Fabra i Nostradamus alhora? «Fins aquí hem arribat!, només ens faltava aquesta!, ara sí que estem perduts!, no hi ha res a fer!, d’aquesta no ens en sortim!», etc.

En fi, que ho havia de dir: tinc mania a aquest «aprofitar per», que trobo innecessari. Però suposo que és una altra batalla perduda. Què hi farem.