dimarts, 29 de juny de 2010

Me’n recordo

Ara això del «me’n recordo» diu que és moda.

El meu primer record sóc jo assegut en una trona, de cara a la finestra que dóna a la plaça Pep Ventura, oberta de bat a bat, veient com de tant en tant algú em mira i somriu o em diu alguna cosa tot passant pel carrer, i jo no somric ni contesto de cap manera perquè em fa mal la panxa. Som al 1960, tinc dos anys. La finestra és arran de carrer, a la planta baixa, que era la nostra (bé, «nostra»: de lloguer). Al damunt no sé si hi vivien ja els Baró o uns altres que hi havia hagut abans.

Aquella habitació, vaig saber després, era la que feia servir l’avi quan venia a passar uns dies amb nosaltres des que havia quedat vidu. I potser en altres moments la utilitzava qualque altre convidat. Després seria el «quarto de les nenes», però quan parlo del primer record les nenes no existien.

L’avi es va morir l’any 64 i segurament l’any anterior, o els dos últims, no devia venir perquè ja no estava prou fi o no era prou valent per viatjar. Però l’any abans del meu primer record, i segurament els dos o tres següents, venia l’avi uns dies i dormia en aquella habitació. Això ho recordo, com deia, d’un any o dos més tard, que l’avi, en aquella mateixa casa i a la porta d’aquella mateixa habitació, em demana si ja em trobo bé. Jo, com que no sé què dir-li perquè del mal de panxa en aquell moment no me’n recordo, li dic que sí.

Aquell any del primer record, doncs, l’avi es va haver d’instal·lar al passadís, o potser a la galeria que feia de menjador, perquè no hi havia més habitacions a banda de la dels pares, la dels nois i la de la Conxita.

* * *

L’avi Josep el recordo també feliç i atabalat en la que seria la seva penúltima vigília del dia de Reis, l’any 63 –es va morir just un any després, el 6 de gener del 1964–, amb els néts, a casa seva, que llavors ja era a casa la seva filla gran, i en recordo també com calia avisar-lo cada vegada quan tancàvem les portes del cotxe perquè no s’hi enganxés els dits.

I finalment el recordo de cos present en el mateix pis fosc del carrer de l’Argent, al menjador. Aquella imatge em va revenir amb força trenta-quatre anys després, que vaig veure també de cos present moltes vegades, i des d’una perspectiva similar, el seu fill, i em van semblar tots dos físicament la mateixa persona. Un dia el cos present serà el meu i tal vegada algú, en veure’m allà, veurà mon pare, i empentarem de nou la bola del món perquè faci una altra volta.

Recordo –continuo amb el comiat de l’avi, tres anys i mig més tard del primer flaix– la processó a peu rere el cotxe fúnebre –sense flors: havia dit que no en volia cap ni una, segons que ens va explicar el pare– des del carrer de l’Argent suposo que fins a Santa Maria, allà a tocar. D’aquella missa només recordo que es va llegir un text que, tal com jo el vaig entendre, deia que abans de morir-se la gent havia d’anar a la presó –suposo que devia ser Lluc 21, 12–, i allò em va espantar i vaig demanar a la mare si l’avi havia estat a la presó o no. Em va dir que li semblava que no. Recordo l’enterrament al mateix nínxol on descansava l’àvia Clara des de feia sis anys: àvia que, és clar, no havia conegut perquè quan es va morir l’avi jo tenia just sis anys. Però aquell dia sí que vaig poder veure la poca cosa que en quedava, pobreta. No em van espantar les restes, senzillament me’n va sorprendre l’esquifidesa.

* * *

Tornant enrere, el segon record meu és d’una gran vomitada –«ha descanviat no la pesseta, ha descanviat mil peles!», clamava la Conxita– després de beure’m a galet, cluc, cluc, una bona part d’una tassa de xocolata desfeta. «Ai, ai, ai, a veure si tornarem a allò», temia la mare. No hi vam tornar perquè no tenia res a veure una cosa amb l’altra, però no he pogut prendre mai més xocolata, si no és d’aquella amarganta –o sigui, la bona– i encara en bocinets menuts, molt poqueta quantitat.

De fet, ara que hi som –i vaig altra vegada al primer record–, llavors ja no tolerava els dolços –tot i que encara em devia venir de gust almenys la xocolata, pel que acabo d’explicar–, com tampoc no menjava poma ni altres astringents com el plàtan o el codony, que m’haurien anat tan bé, perquè tot això ho vomitava i a més no m’agradava, sobretot el plàtan no el podia sofrir. Pel que em va dir després la mare, només menjava arròs bullit, patata bullida, llimona i pastanaga. Pastanaga, pastanaga i pastanaga, suposo que per suplir l’altra fruita que no païa bé. La broma de la mare –«tu ja vas quedar ben tip de pastanaga, oi?»– va durar molts i molts anys, cada vegada que hi havia pastanaga a taula, també quan ja no vivia amb ells i de tant en tant hi anava. Ara, que consti que no tinc cap plet obert ni cap trauma amb la pastanaga: no ens avenim del tot, però en puc menjar i en menjo sense problemes.

* * *

Allò d’aquell estiu del primer record era una infecció intestinal, no se’n sabia el motiu, i anava de ventre tot el dia, més de vint vegades i trenta, segons em van explicar després. Completament deshidratat. Vaig estar a punt de fer l’ànec, diuen, però d’això no me’n recordo. Duia la panxa inflada «com els nens de Biafra», em van contar després –i n’hi ha alguna foto. La paraula «Biafra», durant uns quants anys, jo la relacionava sempre amb la meva panxa. Fins quatre o cinc anys després no vaig saber que Biafra era una regió de l’Àfrica, cap a l’oest de Nigèria. M’ho va explicar un dia el mestre, al qual em vaig atrevir a preguntar-ho perquè m’havia dit que li podia demanar qualsevol dubte que tingués. El mestre devia ser el Muro, però no ho sé segur. Potser va ser el capellà de l’escola, abans de la comunió. Si va ser mossèn Izard segur que es devia ficar prou content que aquella criatura li demanés per Biafra. Del mossèn només en recordo el nas afilat, els ulls sempre riallers i un detall simpàtic, les xiruques. I de la comunió, ara que hi som, recordo sols que em van obligar a posar-me en una mena de balcó –el balcó encara hi és, l’he vist fa poc–, al costat de l’església, per fer-me una foto, i les fotos llavors ja no em devien agradar gaire. Recordo també un quadre que em va regalar la tia Montserrat i que vam tenir penjat molts anys a la meva habitació –o sigui, al «quarto dels nois», del qual jo ja vaig ser digne de formar part després d’haver superat les vomitades i cagarines–, i recordo un rellotge amb corretja marró. De la cerimònia, que diuen que la gent pietosa la rememora tota la vida, jo no en recordo re, ni un flaix.

Torno a la panxa inflada «com un nen de Biafra». Quan vaig preguntar temps després a qui m’havia ofert confidencialitat què era Biafra i em va dir que era a Nigèria, a l’Àfrica, la informació em va semblar suficient. Allò de l’Àfrica ja sabia més o menys què era, perquè havia vist córrer pel carrer les guardioles amb cara de negritu i m’havien explicat que els diners eren «perquè els nens de l’Àfrica no passin fam». Llavors, però, encara vaig trigar uns anys més a saber què era Nigèria i a entendre per què la gent gran deia «Nigèria» o «Biafra» i no «Àfrica», si semblava que tothom estava d’acord en el nom d’«Àfrica».

* * *

Tanmateix només veig, d’aquell any de la primera imatge fugissera, la finestra oberta i jo sol mirant –amb poques ganes– la gent que passava, com si la finestra fos la tele. Llavors la televisió no existia, si no era en cases de molta categoria. Era, com he dit, el 1960 i a casa la televisió no va arribar fins al gener del 1968, per Reis. Me’n recordo perfectament perquè va ser el primer any que vam veure el Festival de Eurovisión, tot i que era a la nit, molt tard, i a més a més la mare es va enfadar perquè la Massiel duia una faldilla massa curta. Li vam dir que «les nenes» –les nostres, que ja havien arribat– encara la duien més curta, però la mare va dir que no era el mateix, que les nenes eren nenes i la Massiel era massa gran per portar la faldilla tan curta. No recordo si vam veure el final de la cançó, crec que sí. El pare només mirava la tele algun dia a l’hora del Telediario.

Llavors a mi no m’agradava gens el futbol i en canvi m’encantava Superagente 86, Bonanza, Viaje al fondo del mar i també Galas del sábado, o sigui, tot el que podíem veure el dissabte –els altres dies no hi havia tele–, i un cop l’any el Festival de Eurovisión, que jo encara anava a favor d’Espanya –no sabia res de l’afer Serrat, només llegia Enid Blyton, Tintín, Kasperle i el Cavall Fort–, almenys aquell any 68 i fins a l’any de Mocedades, que va ser el 1973. Entremig, però, els anys de Julio Iglesias i Jaime Morey ja no em va importar gens que no guanyessin. I amb Peret (1974), a banda que no em feia gens de gràcia tot i que fos català i tingués el meu mateix nom, jo ja havia fet el tomb culturalment i sobretot nacionalment.

Perquè el tomb definitiu el situo amb molta claredat el mes de març d’aquell any (1974), amb l’assassinat de Salvador Puig Antich i Heinz Chez per l’Estat espanyol, tot i que el rau-rau ja venia d'abans, sobretot del Judici de Burgos i de les sis penes de mort finalment commutades. Ja en parlaré un altre dia, de quan jo encara no sabia res, i em sentia emocionalment espanyol, i del tomb i de tot plegat.

Perquè tot això va ser mooolt després del primer record.

* * *

Avui és el meu sant, fa set anys que es va morir Katharine Hepburn i cada cop que recordo la Kate penso en la M.

(La imatge de dalt l’he treta d’aquí, però no sé si és original d’aquest lloc.)

divendres, 25 de juny de 2010

El picapedrer del pla del Magre (1)

El pla del Magre (si hi cliqueu, veureu en l’ampliació, a l’extrem dret de l’altiplà, el que ara s’anomena «la Casa Roja»; foto: VF)

Creu de terme, o calvari, a l’entrada de Jorba, 1914 (foto: Josep Salvany i Blanch, 1866-1929; Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya)

Al capdamunt del pla del Magre, a l’extrem nord-oriental d’aquest altiplà sorprenentment regular que hi ha al sud-oest del poble de Jorba, a l’Anoia, a vuit quilòmetres d’Igualada per carretera, hi havia un parell de cases juntes, avui en ruïnes i anomenades per la gent de la contrada «la Casa Roja», en una de les quals vivia el picapedrer amb la seva família. A uns dos-cents metres en línia recta anant cap a Clariana, hi ha unes quantes pedreres no gaire extenses, però de pedra bona.

Actualment també estan abandonades.

Ruïnes de Cal Saumell o Cal Roura i Cal Josep de Cal Saumell (la Casa Roja), al pla del Magre (foto: VF)

Ruïnes de Cal Saumell o Cal Roura i Cal Josep de Cal Saumell (la Casa Roja), al pla del Magre (foto: CLB 2011)

Ruïnes de Cal Saumell o Cal Roura i Cal Josep de Cal Saumell (la Casa Roja), al pla del Magre (foto: CLB 2011)

Ruïnes de Cal Saumell o Cal Roura i Cal Josep de Cal Saumell (la Casa Roja), al pla del Magre (foto: VF)

L’últim picapedrer del pla del Magre –o pedrapiquer, que es pot dir de les dues maneres– es deia Josep Saumell Soler i tenia quatre germans més: Antònia, Maria, Miquel i Jaume. Ell era el tercer, el del mig.

El mas del picapedrer, la «Casa Roja», que encara avui conserva el seu cognom als plànols, «Cal Saumell», sembla a primer cop d’ull força gran. Però és perquè el «Cal Saumell» dels mapes inclou dues cases, Cal Saumell i Cal Josep de Cal Saumell, que era on vivia el picapedrer. A Cal Saumell hi havia els seus pares amb els altres fills, fins que aquests es van casar o fins que se’n van anar tots d’allà, no sabem quan. El pare, Miquel Saumell Palomas, no es va morir fins l’any 33, però ell i els seus havien marxat de Cal Saumell molt abans. Posant per cas, la germana gran d’en Josep, Antònia Saumell Soler, s’havia casat el 1921.* El picapedrer i la seva dona, ja amb dos fills, se’n van anar ben poc després d’aquest any. La casa pròpiament anomenada «Cal Saumell» després va ser coneguda com Cal Roure, el cognom dels nous amos, i llavors Cal Josep de Cal Saumell va ser anomenat senzillament Cal Saumell pels fills i néts del picapedrer.

Antònia Saumell Soler, 1948

* Aquesta germana gran del Josep, l’Antònia (1882-1949), a la qual els fills grans del picapedrer recordaven especialment, es va casar amb Francisco Domingo Font. Una besnéta de Francisco Domingo i Antònia Saumell que ha estudiat molt la qüestió té la dada que els seus besavis van viure tot just casats en una casa anomenada Cal Barraquer, al mateix pla del Magre –una casa que actualment no apareix als plànols o que potser ara té un altre nom– i que poc després els Domingo-Saumell van anar a viure a Cal Puiggròs, a l’altra banda de la carretera, a l’est del puig de la Guàrdia que hi ha al damunt mateix de Jorba. Però una filla de l’Antònia, Margarita Domingo Saumell, no recorda el nom de Cal Barraquer i per ella els seus pares van anar tot just casats a Cal Puiggròs. (Si no som capaços de reconstruir ni tan sols la història dels pares o dels avis, imagineu-vos com ens hem de mirar els llibres d’història.)

* * *

Josep Saumell Soler, el picapedrer, es va casar amb na Clara Carles Torres* (1893-1958), filla d’Igualada –de Cal Venda, al barri del Rec–, i se la va endur a viure a la casa del pla del Magre.

*Torres segons el registre civil (i no Torras, com es pensava fins ara i diuen alguns llibres), d’acord amb la informació proporcionada per una neboda de Clara Carles, M. Rosa Casanovas Carles.

Clara Carles Torres, ca. 1915

Allà van néixer els dos fills grans: la Magdalena (nascuda el 1914, l’any que es va fer la fotografia de la creu de terme de Jorba que encapçala aquest article) i el Miquel (1918). La nena petita, la Rosa, nasqué ja a Igualada (1934), a on els Saumell-Carles es van traslladar cap al començament de la dècada del 1920.

De què vivien? De la pedra. Si bé és veritat que tenien una mica d’hort, unes quantes gallines, quatre ceps de vinya i uns pocs arbres de fruita dolça, i potser fins i tot un camp de blat, amb això no en tenien prou per passar via. I llavors havien de picar pedra i havien de vendre pedra picada, i així de tant en tant fins i tot podien menjar una mica de vedella, bou, peix i llegums, i els dies de festa grossa arròs, conill i síndria.

Església de Sant Pere, Jorba, 1926 (arxiu Salvany)

Picaven pedra a l’engròs i pedra treballada. La pedra d’aquell indret, que ja s’havia utilitzat el segle XVI per a la construcció de la mateixa església parroquial de Jorba, dedicada a sant Pere, es feia servir per a qualsevol edifici important que s’hagués de construir amb pedra als pobles del voltant –Santa Margarida, Tous, Clariana– i de manera especial a Igualada, la capital de la comarca, a on va traslladar finalment Josep Saumell el seu negoci de picapedrer.

Membret del taller de Josep Saumell a Igualada, al c/ Indústria n. 9; al costat hi tenien un petit hort; la família Saumell-Carles va viure al n. 4 del mateix carrer a partir dels anys 40

La qualitat de la pedra del pla del Magre fou prou coneguda durant centúries, fins a mitjan segle XX. Segurament la darrera gran obra feta amb aquella pedra va ser el monumental asil del Sant Crist d’Igualada, un dels edificis més singulars de la capital de l’Anoia. Es va fer amb pedra treballada pel mateix picapedrer del pla del Magre, en Josep Saumell Soler, i altres que l’ajudaven.

Asil del Sant Crist d’Igualada

L’asil està situat al pla de Sant Agustí d’Igualada. Destaca per la seva exuberància arquitectònica i respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d’una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l’arquitectura popular i tradicional catalana (informació bàsica extreta de Viquipèdia). La construcció de l’edifici va començar l’any 1931, a partir d’una donació feta per les germanes Castells. Poc abans de la guerra incivil (1936-1939) es van interrompre les obres, que no van acabar fins l’any 1943-44.

Josep Saumell Soler, 1963

A Igualada el picapedrer del pla del Magre va fer també, entre moltes altres coses que no coneixem, unes quantes obres de millora a l’interior de Santa Maria, les trones i alguns altres elements de l’església dels Caputxins i la font de la plaça dels Porcs –anomenada plaça d’Espanya segons les èpoques– que després es va traslladar al que avui es coneix com a cementiri vell.

Josep Saumell i Clara Carles, ca. 1957, a l’hort que van tenir al carrer Indústria d’Igualada, al costat del taller de picapedrer on treballà Saumell aproximadament des de l’any 1920-22

Naturalment, hi havia pedra que es picava, tallava i polia al pla del Magre –o que, després, s’extreia d’allà i es transportava a l’engròs fins al taller del carrer Indústria d’Igualada, on Saumell la treballava– que anava destinada a obres i a comandes més modestes que les esmentades. Però si no hi havia un client gros per anar fent amb continuïtat gairebé no sortia a compte posar-se a picar pedra d’aquella manera tan artesanal. Potser de vegades sí, perquè calia fer algun petit bescanvi amb un veí.

* * *

Vista parcial de la planta baixa, amb la façana feta de pedra del pla del Magre, a l’edifici del carrer Sant Carles - Sant Josep

L’última construcció igualadina en la qual es va fer servir material d’una de les pedreres del pla del Magre, que jo sàpiga, va ser la façana de la planta baixa de l’edifici, magnífic, del carrer de Sant Josep n. 22, cantonada amb Sant Carles, bastit deu fer uns trenta anys –la pedrera de la qual parlàvem ja feia temps que havia tancat, i el picapedrer també s’havia mort.

* * *

Miquel Saumell Carles, l’últim nascut a Cal Saumell del pla del Magre, davant les ruïnes de la Casa Roja (foto: SSL, ca. 1995)

Des de Cal Saumell, al pla del Magre, que mira al nord-est, hi ha una vista excepcional: als peus, Jorba, més enllà la conca d’Òdena, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, la serra del Cadí... O sigui, gairebé tots els principals accidents geogràfics del nord de Catalunya.

Vista des de Cal Saumell (pla del Magre) cap al nord (foto: CLB 2011)

* * *

(Teniu més informació sobre el picapedrer aquí. I si voleu escoltar la tonada de La cançó del picapedrer, interpretada per alumnes de les Escoles de l’Ateneu Igualadí, la teniu aquí sota.)

dimarts, 22 de juny de 2010

Perles (50): Els catalans no som tan nacionalistes

«Alguna cosa em diu que el públic català, potser pel volum inferior de la massa, no és igual que el públic espanyol. Tampoc no són iguals els respectius emperadors ni els trompetistes i missatgers. Mirem el Reial Madrid i el Barça. El Rudy Ventura i Manolo el del Bombo. O mirem la bandera de la Plaza Colón i la torxa del Fossar de les Moreres.

»En general, els catalans som molt menys nacionalistes que els espanyols, i ens sentim obligats a ser-ho de forma sostenible, amb un impacte mediambiental discret, i amb un embolcall de modèstia i disseny cosmopolita. Si ara mateix tinguéssim una selecció pròpia a Sud-àfrica, sabríem que guanyar és molt complicat, que cal suar la cansalada, que la mida sí que importa, i que els petits poden ser campions però no pas abans de saltar al camp. Miraríem cap a Holanda, Dinamarca, Txèquia. Cap a Suïssa.»

Alfred Bosch, Avui 20 juny 2010

divendres, 18 de juny de 2010

Perles (49): Canviar la llei perquè la gent la respecti

«Veient que els ciclistes es passen les normes pels dallonses i fan exactament el que els rota –circular per les voreres, no fer cas dels senyals de trànsit, anar contra direcció–, les autoritats, en comptes de moure’ls un sagramental grandiós, canvien el codi. Ja que no poden aconseguir que el compleixin tal com està escrit ara, doncs el reescriuen perquè s’ajusti a les barbaritats que cometen. Així, després podran dir, sense mentir, que han aconseguit que els ciclistes el respectin. És el disbarat pur. Si a còpia d’incomplir sistemàticament unes normes del codi de circulació aconsegueixes que les canviïn perquè, així, acomodades als teus deliris, ja no te les saltis, per pura regla de tres a còpia d’incomplir de manera repetida determinades normes del codi penal, acabaran per modificar-les, perquè no hagis de carregar l’enuig de quedar com un delinqüent o un criminal. Em sembla que començaré a treure’m demà mateix el permís d’armes i després passaré per l’armeria del barri, a Viladomat amb Parlament, a veure què hi tenen.»

Quim Monzó, La Vanguardia 10 juny 2010

dimarts, 15 de juny de 2010

Vigilant del Far Linimento Sloan

Ara els equips esportius de determinades disciplines no es diuen Barça, Joventut de Badalona, Noia, Igualada, Reus, Maçanet, Santa Coloma, Mataró, Blanes o Granollers, sinó que oficialment es diuen Regal Barça –o Barça Sorli Discau, o Barça Borges–, Noia Freixenet, Shum Maçanet, Proinosa Igualada, DKV Joventut, Tecnol Reus, Fraikin Granollers –té pebrots aquest nom–, Mataró Quadis, Sather Blanes o Marfil Santa Coloma. No hi ha res a dir, suposo que ho fan per sobreviure.

Però no entenc que els mitjans de comunicació segueixin tan radicalment la dependència comercial de cada equip, fins i tot en els titulars. Els mitjans de comunicació poden anomenar els equips com els doni la gana, igual que de vegades els anomenen pericos, granotes, vermells, el submarí groc, granats o culers. No hi ha cap llei que els obligui a anomenar-los sempre pel nom oficial.

Per què, doncs, els mitjans no fan servir en les informacions els noms que han tingut aquests equips tota la vida i que els identifiquen immediatament als ulls del lector aficionat? Em fa l’efecte que només per un motiu: tenen por que les cases comercials que patrocinen aquells equips decideixin retirar la publicitat que fan o que podrien fer en aquells mitjans. Bones són les raons però més els dinerons, que deien els avis.

Per sort, aquesta moda no ha arribat als esports individuals. No m’imagino que a gent com ara el Biel Ràfols, Millor Esportista Universitari d’enguany, o a la seva germana Ona, que va obtenir el mateix títol fa dos anys, o al petit de la família, el Pol, que també és un atleta d’upa –i això de «petit de la família» és una manera de dir, és alt com un santpau–, els diaris un dia decideixin anomenar-los Ràfols Sabatilles Salomon... Però calla, què he dit, ara potser he donat una idea als de les Salomon.

divendres, 11 de juny de 2010

Perles (48): Burques i altres esclavatges

«Pot passar, tristament, que algunes dones es vegin obligades a tapar-se la cara per la imposició arbitrària del marit, o que la cobreixin per decisió pròpia. Però també és veritat que hi ha algunes peces d’ús quotidià que poden tenir una clara connotació servil. Em refereixo a la corbata, un complement indispensable per trobar feina i, segons sembla, bona presència. [...] Per semblar ciutadans honrats, hi ha persones corruptes que es camuflen sota un vestit elegant (obsequiat per empreses addictes al suborn) i una corbata honorable. El cert és que hi ha individus fantàstics que porten una corbata esplèndida perquè volen i altres que la fan servir obligatòriament. Però seria absurd prohibir-les.

»Ja sé que comparar el burca amb la corbata és una exageració, però mentrestant, què fem amb el burca ideològic, el cosset mental consistent a amagar la discriminació laboral de la dona, el racisme de gènere, la injustícia, la tirania, l’explotació en totes les seves variants, la fabricació d’armes en països democràtics (que després es venen als senyors de la guerra perquè exterminin els pàries), i un llarg reguitzell d’oprobis capitals?»

Toni Coromina, La Vanguardia 8 juny 2010



«Són lliures les dones occidentals que viuen esclavitzades per la moda, i que són moltes més de les que creiem? Ho són les dones que fan règims de fam per poder posar-se una peça de roba? Potser són lliures les dones que pateixen perquè no accepten el seu cos, que es desvia de no sé quin coi de cànon de la bellesa prefabricada? Totes respondran que sí, però em sap greu: vist des de fora i de manera desapassionada, em sembla que aquestes dones també porten un burca. Un burca benvist, perquè activa el comerç i la indústria, però burca al capdavall. I el pitjor de tot: és un burca insidiós perquè és invisible. Quin dels dos burques és pitjor?»

Lluís Martínez, Avui 9 juny 2010

dimarts, 8 de juny de 2010

Perles (47): Fotografies i magdalenes

«Les fotografies són com les magdalenes de Proust. T’ho recorden tot, el temps que feia, el teu entusiasme, el teu cansament, la impressió que vas encertar o vas fallar el cop.»

William Klein, fotògraf (reportatge de Pepe Baeza, Magazine 16 maig 2010)

(La fotografia és Guardian Cinecittà, Roma 1956, de William Klein)

divendres, 4 de juny de 2010

Els que s’esperen, els que fan esperar

Continuant la reflexió d’Eva Piquer de l’altre dia, afegeixo que també hi ha substancialment dues menes de persones: les que s’esperen i les que fan esperar. I és curiós el que m’ha semblat observar, que les segones solen tenir més èxit en les relacions socials –no sé si tant en les professionals–, perquè no els ve d’aquí arribar tard –ja ho tenen assumit– i llavors simplement demanen disculpes amb un somriure esclatant, si en demanen, o amb un riure per sota el nas –una actitud que de vegades et desarma però de vegades és la gota que et fa voler escanyar-les en aquell mateix moment–, de manera que per a elles comença la relació en positiu. Estan acostumats a fer esperar i no hi donen cap importància.

En canvi, les persones que esperen ja comencen sovint aquella trobada de mala jeia, l’enceten amb aquell punt negatiu inicial i almenys els primers minuts del tracte els han de dedicar a intentar oblidar que han estat vint minuts esperant aquell/a pocavergonya –aquell/a pocavergonya triomfant, per a més inri.

I ara em direu que això és enveja, i és clar que sí que ho és.

dimarts, 1 de juny de 2010

Perles (46): Saber dir que no

«El món es divideix entre els partidaris de la Nocilla i els partidaris de la Nutella. O també: el món es divideix entre aquells que són presoners del propi destí i aquells que lluiten per canviar-lo. I encara: el món es divideix entre persones que demanen coses sabent que la resposta pot ser que no, i persones que només gosen demanar alguna cosa quan saben segur, segur, que els respondran que sí.

»Les persones que expressen el que volen sense manies i les que confien que les seves intencions o desitjos ja seran deduïts s’entenen d’aquella manera. Vull dir que sovint no s’entenen. Si em truca una amiga per autoconvidar-se a venir a casa meva, no sabré com dir-li que no em va bé, perquè pensaré que ella és com jo: de la mena de gent que només demana una cosa quan sap que li respondran que sí. I potser la meva amiga és de la raça demanaire i no li sap cap greu rebre un no per resposta: entra dintre de les seves expectatives. Si el meu cap de secció em demana un article per d’aquí un minut, jo pensaré que l’he d’escriure sí o sí (com que no se m’acudiria mai demanar una cosa si sé que em diran que no, tampoc se m’acut dir que no quan em demanen una cosa), quan en realitat podria negar-m’hi i no passaria res.

»Ara que he entès aquesta divisió del món (gràcies al columnista Oliver Burkeman, de The Guardian), provaré de respondre “no” de tant en tant, a veure què.»

Eva Piquer, Avui 31 maig 2010