Ha guanyat l’esperança

Ja hi haurà temps de desenganyar-se, o d’entristir-se si passa una desgràcia. No tinc cap dubte que hi ha molta gent als EUA i al món que pensen a hores d’ara quina pot ser la millor manera de desempallegar-se del negre. De moment, però, alegria i un bri d’esperança. Perquè tot i que com diu el meu amic Vicent Partal les campanyes es fan en vers però després es governa en prosa, poden canviar moltes coses (2.XII: sembla que la frase cal atribuir-la a Hillary Rodham, em diuen).

Tant de bo canviïn moltes coses.


Afegitó de les 16 h. He mirat si trobava titulars realment originals sobre això d’avui. Aquests són els que m’han agradat més:

- GOBAMA (Daily Mirror, de Londres)
- Ja no és un somni [damunt una foto de Martin Luther King] (El Periódico de Catalunya, de Barcelona)
- Il sogno [damunt una foto de BO en B/N fent un petó a una filla, i sota el text de Martin Luther King sobre el seu somni] (L’Unità, de Milà)
- Ganó la esperanza (El Espectador, de Bogotà; han copiat el meu ;-))
- One giant leap for mankind [damunt una foto frontal de BO que avança decidit] (The Sun, de Londres; el titular fa referència a la frase que va pronunciar Neil Armstrong l’any 1969 quan va posar el primer peu damunt la Lluna)

Aquestes cinc portades, i especialment les d’El Periódico, el Daily Mirror i L’Unità, han fet la volta al món.

La frase més repetida en els titulars dels altres: «It’s Obama» i diverses versions de «dia històric», «primer president negre» i altres obvietats i tòpics. En aquesta línia, estava una mica més bé la portada d’algunes de les edicions nord-americanes (EUA i Canadà) del gratuït Metro: «History in the making». I la resta, textos força grisos, alguns massa llargs i sembla que poc rumiats. I mira que han tingut temps de preparar les portades...


Afegitó de les 18 h. Una altra dada d’interès: l’únic diari dels de franc que aquest matí duia a la portada la notícia Obama era el Què, justament el que m’agrada menys. Avui han fet un esforç per tancar l’edició més tard o per fer-ne dues i, tenint com tenen tots els gratuïts força problemes –vivien sobretot de la publicitat immobiliària–, cal aplaudir-los.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dret de somiar

Com que ja ho ha escrit Vicent Partal a VilaWeb, no cal que m’hi esforci.

I esperem, sobretot, que no es compleixin els auguris macabres que corren per la xarxa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gent que vol canviar el país

És encisador –a mi em meravella i fins i tot m’edifica, vull dir que ho trobo exemplar, i no ho dic de broma– com hi ha gent que encara és capaç de sorprendre’s i exclamar-se i emprenyar-se com una mala cosa perquè Espanya i els seus agents i institucions actuen com actuen. Una d’aquestes persones bones, a les quals admiro molt més que no es pensa, és Vicent Partal, director de VilaWeb, que ahir es mostrava exaltat perquè l’ens RTVE, per retallar despeses, en la primera cosa que han pensat és en el tancament de la seva ràdio en català, RNE-4.

D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.

És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.

(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una injecció d’autoestima... i de realisme

Sentir a parlar Vicent Partal, director de Vilaweb, a la Generalitat de Catalunya, l’altre dia (16 de novembre), en els primers “Espais terminològics” del Termcat, va ser tota una experiència de catarsi personal, no sé si col·lectiva. Partal no fa teories: ell, valencià de Bétera (el Camp de Túria), ha creat i desenvolupat el que és ara el primer mitjà de comunicació en català, i sens dubte el més sòlid, estès i fiable. I no es cansa d’explicar que el català té una presència no gens menyspreable entre el conjunt de llengües del món en l’únic àmbit en què no depèn d’estats, de subvencions ni de padrinatges econòmics, sinó sols de la iniciativa de la gent: internet. El català és segurament la llengua proporcionalment amb més extensió dins la xarxa. I en xifres absolutes, sempre es troba en els llocs capdavanters, entre les posicions 10 a 20 de gairebé tots els paràmetres: Google, Dmoz, Wikipedia, nombre de pàgines web, nombre de blocs… És per això que l’ICANN, l’organisme internacional que gestiona els dominis d’internet, no va dubtar gaire a l’hora d’atorgar-nos el primer domini per a una llengua, el “.cat”, ara fa dos mesos.

Partal insisteix molt que “el català és una llengua global”, que funciona perfectament com a vehicle de comunicació arreu del món, que és molt potent i àgil en el seu desplegament extern i desenvolupament intern i que cal no tenir complexos a l’hora d’anar-se situant en paral·lel a les altres llengües potents del món. S’ha acabat allò de pensar que per anar pel món el català no serveix. Partal demostra cada dia que sí que serveix.

Els catalans necessitem sempre més autoestima i més convenciment sobre les nostres possibilitats. Ens han educat per ser mesells, i ja és l’hora que ens espolsem aquests traumes infantils. S’ha acabat. Prou. El català és una llengua global, és clar que sí. I espereu-vos, que acabem de començar.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)