divendres, 30 d’octubre de 2009

Dret d’adoptar?

Una carta de La Vanguardia publicada la setmana passada és l’exemple més clar del que l’adopció és avui per a força gent: un senyor, una senyora, una parella volen tenir criatures i les criatures no vénen. Potser no poden tenir (més) fills biològics, pel motiu que sigui. En qualsevol cas fan un «projecte adoptiu». Vet aquí la carta (he suprimit la signatura perquè es tracta d’explicar el fenomen general, no de deixar mocada cap persona concreta):

Ens queixem de la ineficàcia, de la manca d'informació clara i de la lentitud dels processos burocràtics de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA). Per adoptar, l'ICAA obliga a obtenir un certificat d'idoneïtat per al qual cal fer unes reunions grupals i entrevistes amb psicòlegs i assistents socials. La Generalitat es compromet a emetre'l en un període màxim de sis mesos. Des de l'inici del nostre projecte adoptiu l'any 2004, n'hem hagut de fer tres. Ens hem topat amb entrebancs burocràtics com que l'ICAA ha traspaperat el nostre expedient, ha mantingut una adreça de correu errònia (a pesar d'haver-los informat repetides vegades) o hem rebut informació errònia en funció de qui ens ha respost les nostres preguntes. Vam sol·licitar obrir un segon expedient d'adopció i durant sis mesos vam estar lluitant perquè se'ns expliqués la normativa correctament, perquè rebíem respostes via e-mail amb la informació tallada (com per exemple, una part de l'article). Finalment, ens ho van denegar. Això va endarrerir de nou tot el procés. Quina va ser la nostra sorpresa, però (i alegria, és clar), quan un mes més tard, la Generalitat va decidir permetre obrir un segon expedient d'adopció internacional.

Qui no estigui al cas d'aquests temes ha de saber que cada mes que passa endarrereix al menys en dos o tres mesos l'assignació de la criatura a adoptar. L'ICAA ho sap. I ens sembla incomprensible i immoral que a parelles amb intenció de formar família se'ls faci repetir procediments burocràtics que endarrereixen un procés ja de per si lent i angoixant. Denota una gran manca de sensibilització i responsabilitat cap a la problemàtica del ciutadà. El Govern hauria d'agilitzar els processos establerts i donar suport a les famílies amb polítiques de pressió als països susceptibles d'adopcions. Tanmateix el que fa és justificar les seves normatives parlant del “benestar” del ciutadà i pretén falsament vetllar pels seus interessos, quan en realitat el que aconsegueix amb aquesta actitud intervencionista és trencar amb la il·lusió de pares i infants de reunir-se per formar una família.

(
La Vanguardia, 15 d’octubre del 2009)


És un exemple claríssim, deia, perquè la carta no parla de l’eventual criatura adoptada fins a la darrera línia.

No se suposava que les adopcions eren per donar uns pares a criatures que no en tenien?

El problema de les adopcions és que molts cops la gent que escriu a la premsa les presenta com si funcionessin així. Expliquen els mecanismes solament des del punt de vista dels adults, com si l’adopció fos només una qüestió tecnicoburocràtica d’uns pares respecte a uns fills d’alguna manera deguts... i no tant dels mateixos fills respecte als futurs pares. Com si els infants, pel fet de ser menors, no comptessin més que com a part necessària d’una mena de transacció administrativa. Em sembla una manera d’enfocar-ho... potser no perversa, però equivocada, desviada del fi original. Perquè segons com els infants també adopten uns nous pares, no? I resulta que en alguns casos –segur que són pocs, però n’hi ha– l’adopció ha passat a ser la solució d’un caprici que tenen uns adults. Podem recordar el cas del cantant famós que fa uns dies deia que s’havia encaterinat d’un orfe i que el volia adoptar fos com fos. La premsa presentava l’assumpte amb grans dosis de comprensió i de lloança envers el desig del conegut multimilionari. A mi, pensant en el xiquet, em feia angúnia.

Amb aquest planteig erroni, dir a algú que no pot adoptar o posar-li pegues perquè hom pensa que la criatura necessita, si pot ser, això o allò que tu no tens, es considera una discriminació, i qualsevol cautela que prengui l’autoritat competent es veu com una «actitud obstruccionista» davant un anhel «desinteressat i humanitari».

Penso que caldria retornar als infants, fins i tot en la manera nostra de parlar de la qüestió, el seu protagonisme com a titulars del dret de ser adoptats.

Completo la reflexió amb un article del psicòleg Jaume Funes que tenia guardat de fa temps:

L'adopció, dret dels nens

Al món actual tenim diverses filiacions biològiques i culturals, no una; diverses formes de construir les relacions maternals i paternals, que no poden comparar-se i abordar-se a partir del model de la maternitat tradicional. Entre les noves formes de tenir fills hi ha l'adopció internacional, amb els seus elements de novetat i diversitat.

Totes les filiacions haurien d'anteposar als desitjos dels adults els drets de la infància. L'adopció no és un dret dels pares a tenir fills, sinó el dret d'un nen a disposar dels adults més adequats per al seu desenvolupament i educació. Per aquesta raó, l'adopció ha d'estar sotmesa a tres grans regles.

La primera, si com a grup familiar som adequats per a un determinat nen. Conèixer, amb l'ajuda de professionals, si realment serem capaços de construir aquesta nova paternitat i maternitat no biològica, que té moltes més complexitats, més incerteses; que ha de tenir garanties més grans. Després, ha de ser meridianament clar que afillem algú que realment pot ser-ho. Que no estem convertint en fill nostre aquell que encara pot ser de qui el va fer néixer. Finalment, que l'adopció és la mesura adequada, la millor per a aquell nen o nena, que no respon als nostres desitjos, sinó a les seves necessitats. No podem reduir-la a la simple recerca de nens adoptables, imaginant que la nostra decisió és el seu millor futur.

Si, a més a més, prové d'un altre entorn, hem de preguntar-nos en quina mesura l'adopció ajuda a millorar l'atenció a la infància del país. Tot això, sense oblidar tampoc el seu dret a mantenir-se en el seu entorn, a conservar llaços familiars.

El Periódico 23 octubre 2006

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Perles (24): Aprendre de les reaccions

«Cada cop que escrius una cosa i la llences al món, tothom és lliure de fer amb allò el que li plagui. [...] Depèn de tu a partir d’aquell moment mirar d’aprendre del que fan els altres amb el que tu has escrit» (Hannah Arendt, 1973)

divendres, 23 d’octubre de 2009

Perles (23): Necessitats d’expressió

«“Les nostres paraules” són les que, entre tots, fem i desfem per comunicar-nos. De vegades n’agafem una d’estrangera per omplir un forat, per expressar un matís que amb les peces que teníem quedava sense dir. L’agafem, l’adaptem en so, grafia i significat, i la fem encaixar al nostre puzle. La llengua que no ho fa esdevé una bonica peça de museu. Una llengua viva és un puzle que es refà cada dia. No la convertim en un mosaic.

»[...] Creure que l’immens cabal lèxic del territori serà estàndard quan el toqui la vareta màgica del filòleg, és creure en les fades. Un mot en desplaça un altre quan la gent s’hi sent millor, li va més bé; no només perquè sona o és més català.»

(Albert Pla Nualart, Avui 23 octubre 2009)


Completament d’acord. Ara només cal que filem ben prim a l’hora de dictaminar qui és «la gent». Perquè hi ha cada fresc que et diu que «on vas a parar amb aquesta paraula?, si això no ho diu ningú!» i cada altre perepunyetes que concedeix carnets de bondat i de perversió (lingüístiques) simplement perquè a casa seva –i al seu voltant, d’acord, concedim-ho, i potser fins i tot en algun llibre savi dels molts que hi ha– «això sempre s’ha dit d’aquesta manera», que no és fàcil de saber què és el que diu de debò «la gent» i encara menys el que hauria de dir. Sobretot quan el que diu la gent –la gent competent–, com bé apunta Pla, evoluciona cada dia.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Torna el trigemin

Si no fos perquè em fa mal seria divertit. He arribat al centre d’assistència primària que em toca –abans hi hauria d’haver anat!– i he dit:

–Crec que tinc el trigemin esquerre inflamat, a estones em fa molt de mal.

Al final de tot el procés i a última hora de la tarda, o sigui al vespre, el diagnòstic ha estat:

–Tiene el trigémino izquierdo inflamado. Es muy doloroso.

Gràcies per la traducció. La doctora en pot saber molt de medicina, però ha decidit venir d’Amèrica com a conqueridora, no com a conciutadana. Ja s’ho farà.

Sort que el diagnòstic anava acompanyat de receptes: carbamazepina i un analgèsic fort. Que no enraoni gaire –això ja ho faig habitualment, i ara aprofito el bloc per no haver d'agafar el telèfon i començar a explicar-ho a tothom: escriure al bloc és menys dolorós que no parlar– i que vigili amb els menjars, que no hagi de mastegar molt ni obrir gaire la boca. Que miri de no esternudar i de no badallar. I que no em moqui –això tampoc no ho feia darrerament, perquè notava com se’m despertava el monstre. Diu que la neuràlgia del trigemin pot ser causada per un virus, per estrès o per altres motius com un pinçament del nervi, que no és el meu cas perquè ja em van fer una ressonància i ho van descartar.

La carbamazepina ja la prenia des de feia uns dies, que me’n van sobrar de l’episodi anterior.

Un consell, si mai us hi trobeu. Posem que us comença a fer una mica de mal això –de seguida sabreu què és: són com descàrregues elèctriques al nas, a la boca, a la cella– i no us donen hora per al metge fins al cap d’uns dies. El consell és que comenceu des del primer moment a prendre carbamazepina, de manera progressiva, fins que arribeu a la dosi màxima que diu el prospecte farmacèutic (600-800 mg/dia; el metge després potser ho augmentarà), perquè el monstre no s’apaivaga fins que no passen almenys uns quinze dies d’haver començat el tractament. I el tractament inicial és gairebé sempre aquest, sembla que no n’hi ha d’altre.

(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)

(La il·lustració està presa de la pàgina que he enllaçat abans, que m’ha passat el J.)

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Perles (22): Poble emotiu

«El nostre poble és essencialment emotiu i només podran i sabran conduir-lo els que participin naturalment de les seves emocions, sense mirar prim si són per motius reals o imaginaris i sense preocupació pel resultat.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), Quaderns Crema, 2008)

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Històries del metro (17): Et queixes? Entoma aquesta

Em vaig queixar dels problemes de les línies 27 i 32, i esmentava concretament el pas per la Diagonal. Doncs bé, TMB ha decidit actuar. Aprofitant unes obres que fan a la façana de la immensa baluerna blanca que té una caixa d’estalvis a l’avinguda Tarradellas entre la carretera de Sarrià i Borrell –un edifici que va trencar en el seu dia totes les normes escrites i morals i també les estètiques, que diu que no estan escrites–, TMB ha traslladat la parada del 27, el 32 i el 59 més amunt de Borrell, de manera que ara l’autobús, que entre aquesta parada i la següent, molt pròxima, de Buenos Aires - Villarroel abans trigava un minut, ara en triga cinc o sis, perquè ha de travessar la plaça Francesc Macià i empassar-se quatre-semàfors-quatre, tots en vermell –perquè fan ziga-zaga–, un d’ells de quasi dos minuts. De manera que ara els dos busos, fins que no travessen del tot la Diagonal (entre Tarradellas - Borrell i la travessera de Gràcia - Muntaner, uns 300 metres en línia recta), triguen entre vuit i deu minuts.

Cada dia més bé, TMB!
(Aquest podria ser el lema d’una pròxima campanya d’imatge. No us oblideu de dir al creatiu que esmenti explícitament l’eficiència del qui traça els recorreguts, sempre d’acord amb el disseny semafòric de la ciutat.)

TMB fa les coses bé, sí senyor. I no poden dir que no ho saben, perquè els conductors, que estan força sensibilitzats amb aquest coll d’ampolla, no paren de remugar, d’explicar-s’ho entre ells i de comentar-ho a la central cada cop que connecten la ràdio.

Us semblo molt negatiu i voleu una solució pràctica (per al nyap d’ara i també en part per a la qüestió substancial)? D’acord: consisteix a situar definitivament la primera parada (de les dues esmentades) del 27 i el 32 a Buenos Aires just passada la cantonada de Borrell –eliminant tres o quatre places de zona blava–, i la següent parada a Buenos Aires just abans de la cantonada amb Casanova, a tocar de l’edifici Melcior Colet. D’aquesta manera els busos agafarien l’ona verda semafòrica d’Urgell i Villarroel i aprofitarien la llarga aturada del semàfor de Casanova, sempre en vermell, per recollir passatge. Apa, ja ho sabeu, si voleu més solucions de moment són de franc.

divendres, 9 d’octubre de 2009

No més crisis primitives

L’altre dia, al Congrés Anual Europeu de l’Insol-Europe (Estocolm, 2 d’octubre), el guru suec del management* Kjell Nordström va fer una conferència brillant –també estèticament: és un geni dels recursos audiovisuals– de la qual he vist i sentit un bon resum. Nordström és l’inventor de conceptes enginyosos com el Funky Business (2000) o el Karaoke Capitalism (2003). L’any 2005 va ser considerat el número u dels teòrics (suposo que en el bon sentit) de la gestió estratègica a Europa. És un dels grans apòstols de l’economia del coneixement i un defensor de les ciutats com a tractors econòmics, per damunt dels estats.

Em va interessar sobretot la seva manera d’explicar la pròxima crisi econòmica global. Diu que no sap quan serà, però assegura que serà diferent, que segurament no hi haurà més crisis com l’actual, ni com la dels anys 90, ni com la del petroli, ni com la del 1929 (si no és que hi ha un daltabaix a la Terra, provocat o no per l’home, i cal tornar a començar, els que sobrevisquin, de zero).

I com és que tot serà diferent? Doncs, diu que al món més desenvolupat ja és imparable l’accés immediat de les dones als llocs de comandament, en molts casos molt més ben preparades que els homes que les han precedit. Ja és un fet, des de fa uns anys, que a la universitat les dones són la immensa majoria, i això és general arreu del món occidental. Sens dubte hi haurà resistències, però la demografia de l’elit intel·lectual s’imposarà.

Nordström assegura que la majoria dels homes corren més riscos innecessaris, només per afany de competència, que les dones. També hi ha Thatchers i Gandhis, no cal dir-ho, però la mitjana de les dones asseguren cada jugada molt més que la mitjana dels homes, tant a petita escala com a gran escala, quan fan un pas endavant. Les dones són més conservadores en les estratègies i en les inversions... però quan s’hi fiquin de debò seran més productives i guanyaran al final més diners, perquè hi ha homes que fan fortunes i produeixen qui-sap-lo... però molts ho perden tot.

Com que això és una tendència mundial, i afecta la política, l’economia, les relacions socials, els negocis privats, la cultura, etcètera –gairebé tot tret de l’àmbit tècnic, en el qual els homes de moment continuaran sent majoria, però és un àmbit generalment no decisori, sinó subordinat–, la pròxima crisi mundial segurament ja serà d’una altra mena.

S’ha acabat el joc, diu Nordström, ara conduiran elles. Més a poc a poc? Serà menys emocionant? Potser sí. Però anirem més segurs.

(Dic jo que segons com evolucioni tot plegat potser no hi haurà gaires dones que vulguin viure amb homes –ja passa, cada cop més–, i això pot ser un problema per a la supervivència de l’espècie. Però com que no crec que siguem tan idiotes, establirem un nou equilibri de forces, una nova civilització, però creada des de la igualtat radical, des de la complicitat. Tots dos hauran de renunciar a alguna cosa, però tots dos hi han de sortir guanyant.)


*Qüestió de llengua. Crec que cal un terme més ajustat que els de gestió, maneig, administració, tractament, direcció, gerència... per traduir management. Per mi, gestió i companyia fan curt, no s’ajusten prou al que vol dir l’anglès quan diu management. En el cas de Nordström potser no, perquè ell és, concretament, un expert en strategic management i això, com he fet abans, ho podem traduir amb ‘gestió estratègica’ i segur que ens entenem. Però si ens parlen, com passa sovint, d’un expert en management, sense més precisions, ho podrem traduir per expert en gestió o en direcció o en maneig? Gestió o direcció o maneig de què? D’una gestoria? D’una orquestra? De casa seva? De l’automòbil? De l’agenda? Del matrimoni? De tot plegat? Crec que no, que si l’expressió no inclou l’àmbit de la gestió del qual es parla, no n’hi ha prou amb gestió, direcció i companyia, perquè en català gestió i direcció jo diria que són massa genèrics si no s’especifica res més, mentre que management és força precís, perquè vol dir una cosa com ‘gestió d’afers amb transcendència pública’, i aquesta especialització no la recullen els mots gestió, direcció, maneig, administració...

El diccionari Webster, per exemple, defineix management
així: «Management characterises the process of leading and directing all or part of an organization, often a business one, through the deployment and manipulation of resources (human, financial, material, intellectual or intangible).» Tot això ho tenim dins de direcció, de gestió, de maneig?

Insisteixo que he fet abans aquella definició aproximada del mot management (‘gestió d’afers amb transcendència pública’) quan el mot no va acompanyat de cap més precisió. Perquè physical management, information management, management accounting, management studies, product marketing management, traffic management, asset management, cash management, etc., tots aquests managements es poden traslladar perfectament al català amb la nostra gestió o la nostra direcció acompanyades en cada cas dels complements que les precisin. Parlo del management solt, quan va pel seu compte.

El mateix Webster (algú ha arribat fins al final de la pàgina que he enllaçat abans?, quan tindrem un diccionari que s’assembli una mica a aquest?) dóna sis àmbits en els quals aquest mot funciona habitualment: informàtica, negocis, economia, assegurances, medicina i administració pública. Em sembla evident que les nostres gestió, direcció i companyia són d’àmbits més generals, no tan específics. Aquest diccionari dóna també com a sinònim parcial direction, però management només coincideix amb direction en un dels àmbits semàntics que he dit abans, el de l’economia. De fet, només una de les vuit definicions de direction és paral·lela a management. Però nosaltres, almogàvers valents com som, pretenem traduir management per direcció.

I doncs, mentre no trobem un terme que sigui realment adequat (i que satisfaci els professionals i experts de la majoria dels àmbits esmentats, incòmodes fins ara amb les alternatives que els hem donat), jo m’inclino per deixar que el management continuï fent la viu-viu entre nosaltres, en qualitat de préstec.

(Afegitó de l’11 d'octubre. Potser té raó l’amable comunicant que em diu que el terme més acostat és maneig, especialment en l’ús que se’n fa a Mallorca amb el sentit de ‘govern, direcció d’assumptes’. «Tenir maneig» és tenir dots de govern, saber-se regir. I el maneig és també el conjunt de coses que s’han de regir en un assumpte: Una possessió amb tant de maneig demana un amo jove. / Els arrendaren una possessió perhom; los donaren es maneig corresponent i diners per córrer [cf. DCVB, entrada «maneig»]. Aconseguirem introduir aquesta solució, que seria perfecta, en l’àmbit de les finances, de l’economia, del comerç i, en general, en els mitjans de comunicació? Tant de bo, però em fa por que a molts els passarà el que em passa a mi, que si sento parlar de «en Tal, expert en maneig», el primer acudit que em vindrà al cap és un senyor que sap fer molt ben fets els millets [mecenes exemplar lloat per tothom] o els de-la-rosas [empresari model] o els gürtels [PP] o les fileses [PSOE] o altres tripijocs similars. I el management no és exactament el mateix, em fa l’efecte.)

dimarts, 6 d’octubre de 2009

El vell fetitxe

«I know that I am very near the end of my time. I am, as you know 89 years old. May I ask you to consider granting my country the honour and also the duty to organise the Games and Paralympic Games in 2016. Thank you.» (Sé que estic al final dels meus dies. Com sabeu, tinc 89 anys. Deixeu-me demanar que premieu el meu país amb l’honor i també la responsabilitat d’organitzar els Jocs Olímpics i Paralímpics l’any 2016. Moltes gràcies.)

Aquesta era la clau, el perquè Madrid no volia deixar passar vuit anys entre l’anterior candidatura i aquesta. Tenien por que se’ls morís el tòtem. I se’ls morirà sense donar el fruit que esperaven que donés, perquè les seves mamelles ja no ragen, amb perdó de l’expressió: els darrers quatre anys els vots que ha pogut arreplegar no han variat gens. Com ha escrit Martí Perarnau, «Samaranch fa prodigis, però no se li coneixen miracles» (El Periódico, 5 octubre 2009). Igualment hi toca Pedro Palacios, al mateix diari i també ahir: «Des que Samaranch va abandonar la presidència ha perdut influència. Per guanyar vots s’ha d’administrar el poder.» En canvi d’això, el senyor marquès ha vist com les seves fotos de falangista amb el braç alçat corrien per tots els fòrums d’Europa, per iniciativa de la plataforma Democracy and Dignity in Sport. A Europa, el feixisme no té gaire bona premsa. I si fins fa poc la història política del senyor Samaranch tothom la coneixia aquí però mentre manava només es comentava abaixant la veu, ara ha corregut de portes enfora i se’n parla a tot vent arreu del món.

Dissabte mateix, els de la candidatura de Madrid 2016 reconeixien: «Esos votos* son heredados como agradecimiento a la labor de Samaranch, pero no hemos podido arañar votos en el mundo anglosajón y ya no tendremos los de Samaranch en una futura asamblea, que cambiará en un tercio a sus componentes.» (La Vanguardia, 4 octubre 2009)
*Es refereixen als 32 vots aconseguits per Madrid tant per als Jocs del 2012 com per als del 2016.

A mi em sembla clar, a més, que Madrid no tindrà Jocs Olímpics si no canvia molt i molt el seu model de ciutat. I per canviar un model de ciutat fan falta uns quants anys, perquè un gir de 180 graus no s’improvisa. Gairebé tot el que fa Madrid i algunes de les seves institucions més representatives, tant públiques com privades com expúbliques, segueix el tarannà prepotent de nou ric que es pensa que les coses es poden aconseguir sempre amb diners i influències, més que amb capacitat de seducció.

Ara bé, si mentrestant volen anar presentant candidatures que ho facin –«tothom qui es pugui beneficiar personalment de quatre anys més de gestions remunerades recolzarà la proposta», ha escrit també Perarnau–, però si pot ser que no es gastin els diners de tots per fer-ho. Que creïn una fundació i que treguin els millets d’allà. Els capricis, que se’ls pagui cadascú. (Per muntar la fundació ja els enviarem el senyor Bitllet, que continua lliure, al carrer, tan tranquil, i per tant amb disposició de rebre nous encàrrecs, perquè els assessori, ell que ja és tan amic de tanta gent de Madrid i dels que pacten cada dia amb Madrid. [Després ens parlaran de les «alarmes socials» que es creen en no se sap quins altres casos.])

Des de Catalunya, en qualsevol cas –convé recordar, potser, que Barcelona no va acabar de pagar el seu deute dels Jocs del 1992, amb els nostres diners, fins fa dos anys?– ens ho seguirem mirant des de la distància, alguns fent veure que els donen suport moral però gairebé tothom aplaudint el COI amb una mà –amb l’altra ens tapem el nas*– cada cop que obrin la plica final amb el nom de la ciutat guanyadora, que molt probablement serà sempre una altra, la que sigui.
*Ens tapem el nas perquè cal no oblidar mai que al COI són una colla de mafiosos impresentables.

I, pel que fa al futur, el que diu un amic meu: «Tant de bo que quan ells puguen subornar prou delegats del COI perquè designen a dit Madrid com a seu olímpica... Catalunya ja siga independent.»

(La fotografia de dalt és del 1974, només un any abans de la mort del dictador Francisco Franco. Ja no hi havia cap obligació, des de feia anys, d'alçar el braç en públic, ni en privat. El vell fetitxe hi creia, sens dubte. Com el Sr. Martín Villa, al costat seu.)

Afegitó del 21 abril 2010. El vell fetitxe ha mort hui. Com diu VilaWeb, «sense passar comptes del seu passat franquista». En qualsevol cas es confirma que Madrid ha perdut segurament, de cop i volta, 32 vots de cara a una pròxima candidatura olímpica.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Qüestions de llengua (41): El català de casa

De vegades quedo parat, quan hi penso, de la riquesa fraseològica que vaig aprendre de menut, tenint en compte que l’educació lingüística bàsica que vam rebre va ser en ple franquisme, que fora de casa havies d’anar amb compte i, per defecte, parlar castellà –ja no t’ho havien de recordar: era un fet assumit–, i que per tant gairebé tota la transmissió del català oral va tenir lloc en el context familiar. La mare, sobretot, tenia un català molt genuí. Es notava que era de família (burgesa) il·lustrada i artista, instruïda, lletraferida.

De fonètica, tots dos gairebé perfectes, pel que en recordo, només amb dificultats per distingir, segons com, les o obertes de les tancades. Com a detall anecdòtic puc afegir que el pare, nascut a Jorba (Anoia) l’any 1918, pronunciava sempre la v labiodental (so pròxim a la f) i no bilabial (com la b), fins i tot exageradament. I mantenia la labiodental quan parlava en castellà amb gent de fora, convençut com estava que aquell era el so que li corresponia. Si no, per què s’escrivia diferent?

Pensant en tot plegat, els fets viscuts i comprovats em fan concloure que justament així es transmet una llengua de manera genuïna, original i alhora diferent. Escric «diferent» perquè si bé a casa dèiem «descanviar la pesseta», a casa els cosins deien més «cridar el Pepito» per referir-se a la mateixa cosa. I les mares eren germanes. O uns anomenàvem «patges» els servidors dels Reis d’Orient d’Igualada –segurament la festa de Reis més espectacular del món, juntament amb la d’Alcoi– i uns altres els deien «criats». És ben clar que ningú no tenia l’exclusiva del «descanviar la pesseta», ni dels «patges», ni de «cridar el Pepito», ni dels «criats», però les tries i les combinacions entre les diverses possibilitats que ofereix la llengua més l’aportació d’alguna peculiaritat local fan que la parla familiar/individual esdevingui realment personal, segurament única i difícilment compartida (tot i que sí compartible, transferible).

El que vull dir és que no hi ha dos parlants de la llengua que tinguin exactament la mateixa riquesa lingüística, tret que siguin germans i no hagin begut individualment d’altres fonts, cosa que és gairebé impossible. O sigui, el català que ensenyem als nostres fills és únic. La llengua que s’ensenya a l’escola és una font important de coneixement lingüístic estàndard, sens dubte, i imprescindible –perquè forneix de regles, d’estructura formal–, però normalment no arriba a constituir una riquesa de la qual hom es pugui sentir tan orgullós, tan propietari –i únic posseïdor, d’alguna manera– com de la llengua que conforma el seu patrimoni familiar/individual.

Un idiolecte és justament això, el conjunt de variants d’una llengua que, combinades, són peculiars d’un individu concret. Doncs, suposo que el que faré avui serà descriure parcialment el meu idiolecte.

No és tan fàcil d’assumir una llengua com a pròpia, i entendre-la a fons, si no és la materna teva. Per dir un exemple, ja fa anys que sento espanyols com diuen «¡ya te vale!» i encara no he aconseguit fer-me una idea clara del que vol dir aquesta expressió ni de quan es fa servir exactament. Perquè de vegades em fa l’efecte que significa ‘quina sort que tens!’, d’altres ‘quines penques!’, d’altres ‘deunidó’ i d’altres ‘i un be negre!’. El diccionari Moliner ho limita a una «expresión de queja o censura por algo que ha hecho o dicho otra persona» (entrada valer del Diccionario de uso del español, 3a ed. Madrid 2007), però a mi em fa l’efecte que els usos s’han estès a altres significats. Potser depèn del context i és això el que no atrapo, justament per falta de context viscut.

I doncs, mentre el català no arribi per vies creatives i espontànies als infants d’altres llengües originàries, i especialment mentre no els arribi a casa seva o almenys en àmbits que els siguin més naturals que l’escola –perquè l’escola ha de ser, per essència, formal–, no és fàcil que se’l facin seu en els usos casolans de cada dia. Fins que no es transmeten en la vida pràctica, amb tota la varietat de possibles contextos i matisos, les dites, locucions i frases fetes d’una llengua, no es transmet veritablement el geni de la llengua. És per això que la gran explosió d’ús del català en una família no s’esdevé normalment fins almenys la segona generació dels nouvinguts, quan els joves que els darrers trenta anys han après la llengua a l’escola i l’han enriquida amb converses, lectures, estudi personal i relacions familiars, estaran en condicions de decidir, per convicció o per estratègia pràctica, si volen parlar-la als fills i transmetre-la ja com a llengua pròpia o si s’estimen més que els seus fills –tercera generació– continuïn vivint com a immigrants poc o gens adaptats.

Tot això és molt obvi i ja ho han dit altres amb estadístiques, estudis i experiències contrastades, però a mi, que no sé res de sociolingüística, em va bé escriure-ho com si fos una cosa meva, rumiant sobre el català de casa.

Faré, doncs, una relació d’aquesta herència extraescolar –aquesta és la gràcia: el meu català bàsic, com el de tota la meva generació, gairebé tota l’anterior i part de la següent, no va ser après a l’escola–, indubtablement incompleta (només algunes frases fetes que recordo haver après en aquest context familiar) però que pot servir de mostra. Deixo de banda els connectors de la llengua més generalitzats, les paraules soltes (no acabaríem mai) i altres expressions i locucions més complexes que no arriben a frase feta (de l’estil de per si un cas, grana de capellà, tal com raja, amb un salt, entre poc i massa, tranquil·litat i bons aliments, si fa no fa, això sí que rai, molt de tant en tant, mig mig, ni que el matin, amb penes i treballs, bon dia tingui, encara gràcies, amb prou feines, quines penques!, quins alegrois!, alto les seques!, avall que fa baixada!, bufa!, i ara!, pobre de tu!, oi tant!, vés!, mentida podrida!), que ens van arribar també força íntegres.

Els pares –sobretot ell– també ens van llegar algunes corrupteles, no cal dir-ho. En alguns casos eren préstecs més o menys conscients dels quals no coneixien l’equivalent català. N’hi havia que estaven formats a la manera catalana però a partir de paraules o expressions soltes del diccionari castellà o d’altres idiomes: apretar a córrer, a lo millor [a lu millor], menos mal [menus mal], ésser la caraba, ésser un matxote, mutxatxo/a [adaptació directa del castellà muchacho, amb pronúncia també espanyola], duro! [duru!], fer reenganxe [repetir d’un plat: qui vol fer reenganxe de patates?], fer gasto [fer gastu], explicar de pe a pa, aperitiu monstro [mònstru], quarto [kwártu] de bany [i kwártu d’asséo, ai, per distingir-lo de l’anterior], montacargas [montakárgas, també em sap greu però ho dèiem així], living [líving], office [òfis], secretaire [sekretér, sense adaptar] juntament amb les més esteses i paradigmàtiques bueno [bwènu], nostro [nòstru], pisto [pistu], recado [rәkádu], còmodo [kòmudu], tonto [tóntu], pago [págu], quinto [kíntu][de cervesa], algo [álgu], pepito [pәpítu], bussó, aterrissar, assera i companyia.

Tot plegat, après potser no sols a casa seva (Jorba i Igualada), sinó segurament quan van començar a córrer món –el pare va anar a la guerra a 19 anys– i van conèixer parlants d’altres dialectes del català que ja feien anar aquests préstecs així, tal com raja. I algunes d’aquestes aportacions les devien introduir ells mateixos dins la parla familiar de la pròpia generació (pares i germans).

Vet ací, doncs, la llista de frases fetes, amb algun refrany i fins alguna pregària casolana –llista incompleta, encara que la trobeu llarga– que us deia. La majoria ja veureu que són expressions força comunes, però n’hi ha que són més peculiars (defineixo només les menys conegudes):

- Aguantar el xàfec [‘resistir una contrarietat, una esbroncada’]
- Ai, jo! [‘pobre de mi!’]
- Anar a fer punyetes, anar a pastar fang
- Anar amb l’ai al cor (v. Estar amb l’ai al cor)
- Anar ben/mal guarnit, molt/ben mudat
- Anar coix d’un peu [‘tenir algun vici o defecte: Ara ja sabem de quin peu va coix’]
- Anar de bòlit
- Anar de conjunt, anar ben conjuntat, fer conjunt [‘portar un vestit que s’adequa amb els complements’]
- Anar de vint-i-un botons
- Anar fent
- Anar-se’n a l’altre barri
- Ara que hi penso / hi som / hi caic / me’n recordo
- Arri, arri, tatanet...
- Arribar i moldre
- Ballar pel cap
- Beure a galet
- Bufar i fer ampolles
- Campi qui pugui!
- Canviar de camisa [‘passar-se a un altre partit, ideologia, etc.’]
- Com fer-s’ho [I com s’ho van fer, per entrar sense clau?]
- Començar a passar [Comenceu a passar, que ja us atraparé]
- Comptar a trenta-tres [abans de parlar]
- Cridar l’alto
- D’on no n’hi ha no en raja
- De més verdes en maduren
- De porc i de senyor se’n ve de mena
- Deixar ben parat
- Deixar-ho córrer
- Deixa’t estar de... [‘deixa’t d’excuses, de circumloquis’]
- Descanviar la pesseta [‘vomitar’]
- Déu-lo-guard [delaguard, el pare], Déu nos en guard, Déu n’hi do
- Déu i Pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, amén.
- Donar peixet
- Donar un cop de mà
- El Panxo li diu al Pinxo: vols que et punxi amb un punxó? El Pinxo li diu al Panxo: punxa’m, però a la panxa no.
- Elis, elis, putxinel·lis
- Embolicar la troca
- (Anar a) escampar la boira
- Esperar amb candeletes
- Ésser al cap del carrer
- Ésser [algú] car de veure
- Ésser bufar i fer ampolles
- Ésser com un lloro [o un mono, o un mico de repetició]
- Ésser de l’any de la picor
- Ésser de nyigui-nyogui
- Ésser [algú] del morro fort
- Ésser faves comptades
- Ésser (molt) d’estar per casa
- Ésser figues d’un altre paner
- Ésser genteta [‘ésser persones de baixa categoria’]
- Ésser [una cosa] molt doble [‘ésser molt gruixuda’]
- Ésser [algú] lleig com un pecat
- Ésser [un menjar] molt fi [‘esser molt bo, estar molt ben cuinat’]
- Ésser [un esdeveniment] molt gros [‘ésser molt greu’]
- Ésser [algú] pallasso: Ja ets prou pallasso per... [‘ets prou gran’], Està fet un pallasso [‘ha crescut molt’]
- Ésser [algú] un tap de carbassa
- Ésser/semblar [algú] una mosqueta morta
- Estar amb l’ai al cor
- Estar/quedar [algú] ben lluït
- Estar carregat de romanços / de punyetes
- Estar [algú] com un llum
- Estar de dol / de festa / de broma / de bufa o de morros [‘enfadat’] / de sort...
- Estar fet una coca [‘estar baldat’]
- Estar tocat de l’ala / del bolet (com faltar un bull)
- Explicar un sopar de duro [‘explicar coses impossibles, exagerar’]
- Faltar un bull [‘tenir poc enteniment’]
- Felices vigílies! [i felices anti-vigílies, felices anti-anti-vigílies...; això no és tècnicament una frase feta, però com si ho fos: porta implícit el «que tinguis/passis unes...»; la peculiaritat són les construccions amb anti-, que permetien la felicitació uns quants dies abans del sant o l’aniversari]
- Fer ballar el cap [‘atabalar’]
- Fer bé de...
- Fer ben/mal fet (de)
- Fer bonic/lleig
- Fer (saltar) cabretes [joc de llançar pedres planes a l’aigua i que rebotin: A veure quantes cabretes fas (saltar)]
- Fer cara de pomes agres
- Fer cleques [‘riure sorollosament’]
- Fer crits
- Fer dissabte
- Fer el bot [‘mostrar enuig de manera explícita’]
- Fer el burro [‘captenir-se de manera inadequada’ i també ‘no funcionar (un aparell)’]
- Fer el pallasso / el ronso...
- Fer el cor fort
- Fer el darrer badall
- (No) fer el pes [v. No fer el pes]
- Fer festes [‘acaronar, fer moixaines’]
- Fer goig
- Fer la rateta
- Fer mal efecte
- Fer més nosa que servei
- Fer més por que una pedregada seca
- Fer morros
- Fer muntanya amunt [‘aspirar els mocs’]
- Fer nones
- Fer plorar [‘ser de molt mala qualitat’]
- (Tal cosa) fer riure [‘ser ridícula’] On vas amb aquesta camisa? Que no veus que fa riure?
- Fer safareig [‘entretenir-se comentant curiositats o tafaneries’]
- Fer visita [‘visitar de manera rutinària o protocol·lària’]
- Fer un pensament
- Fer una cara nova
- Fer upa
- Fer xup-xup
- Fer-se’n el càrrec
- (Posar-se, estar) fet/a una fúria
- Filar prim
- Haver-hi roba estesa
- Haver-n’hi per donar i per vendre
- ...i para de comptar [‘i prou’]
- Ja hi firmaria! [‘què més voldria’]
- Ja t’ho pots confitar, confita-t’ho, que s’ho confiti [‘queda-t’ho tu / que s’ho quedi ell, si no vols/vol compartir-ho’]
- Ja t’ho faràs, ja t’espavilaràs, ja t’ho trobaràs
- La carn de burro no és transparent
- La mare del Tano!
- M’és ben igual
- Mastega(-ho) quaranta-quatre vegades
- Matar el cuc
- Menjar com un coet, cluc-cluc [‘menjar molt de pressa, sense mastegar’, amb imitació del suposat so d’un ànec o similar empassant-se el menjar]
- Més que...! [Ruc, més que ruc!]
- No aguantar-se els pets
- No baixar del burro
- No cridar al mal temps
- No dir ni piu
- No dir re(s) [el menjar a algú] [‘no agradar especialment, no venir de gust’] La samfaina no em diu re(s)
- No dir-li re(s) [algú al menjar] [‘no tastar’] Que ningú no li diu re(s), a la samfaina?
- No ésser bo per a res [‘trobar-se malament, estar molt cansat’]
- No ésser cap cosa [‘ser insignificant, poc important’]
- No ésser-hi tot [com faltar un bull o estar tocat de l’ala]
- No estar (gaire) fi
- No estar-se de res
- No et deixis anar [‘agafa’t fort’]
- No fer el pes [sempre amb sentit negatiu, o pressuposant la resposta negativa en les preguntes: Que no et fa el pes, la crema?]
- No fer per a algú
- No hi ha un pam de net
- No ho puc sofrir
- No m’hi veig (fent això o allò)
- No matar (una cosa) [‘no ser cap cosa de l’altre món’]
- No mocar-se amb mitja màniga
- No n’has/n’heu de fer res
- No poder veure [‘no suportar’]
- No tenir nom [‘ésser inconcebible, lamentable’: Això que ha dit aquest no té nom, quina barbaritat!]
- No valdre res (una cosa) [‘ésser de poca qualitat’]
- No venir d’aquí / d’un pam
- No venir de gust
- On s’és vist!
- On vas a parar!
- Pararà, papà? Pararà, Patxín [Saps com es va inventar la música? Doncs un noi que es deia Patxín esperava amb el seu pare el tramvia i...]
- Passar comptes [‘pagar o rebre la setmanada’]
- Passar la nit del lloro
- Passar-ne alguna de grossa
- Per Nadal, qui res no estrena res no val
- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral
- Perquè no sigui dit
- Petadora [‘moto de baixa cilindrada’]
- Pixar fora de test
- Poder-hi pujar de peus
- Prou pena tinc/tens/té...
- Quan un no vol, dos no es barallen
- Què dius, ara!
- Que em farà descompte?
- Què hi farem!
- Què trobes? [‘què et sembla?’]
- Quedar parat, quedar de pedra
- Qui ho havia de dir!
- Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
- Qui té boca s’equivoca (i qui té nas es moca)
- (Ves) quins acudits!
- Ralet, ralet, ralet... pica dineret!
- Rodar el cap [‘estar marejat’]
- (De color) rosa, que l’amor s’hi posa
- Saber greu
- Saber-ne un niu
- Saber-se-la llarga
- Salut i pessetes, que el demés són punyetes
- Sembla com si volgués ploure
- Sembla que no pugui ser [‘sembla impossible’]
- Semblar de cal Neri [‘exagerar, treure conseqüències desproporcionades d’un fet o d’unes paraules aïllades’]
- Si tens gana, menja’t una cama [o: Tens gana? Menja’t una cama]
- T’has ben lluït!
- Tant se me’n dóna
- Tenir el cap clar
- Tenir la gana feta [‘tenir prou gana per començar a menjar’]
- Tenir-se-les
- Tenir un peu al cementiri
- Tirar pel dret
- Tocar el dos
- Tocar el rebre
- Tocar la cama del mal
- Tocar pela llarga [‘ésser molt adinerat’]
- Trobar a faltar
- Tururut, qui gemega ja ha rebut
- Un bon cel [se sobreentén: que tingui un bon cel; com al cel sia, però parlant de persones que han patit molt o que es considera que eren realment bona gent] –S’ha mort la Ramona. –Un bon cel, pobreta.
- Un parenostre a sant Rafael perquè tinguem bon viatge
- Venir/néixer amb un pa sota el braç
- Yes very good, patates amb suc

Etcètera.