dimecres, 28 de gener del 2015

Perles (153): El pare absent

«S’ha arribat a parlar d’una “societat sense pare”. Dit d’una altra manera, en la cultura occidental la figura del pare és com absent, com si s’hagués esvaït, amagat.

»En un primer moment, l’absència de la figura paterna potser es va percebre com un alliberament, si el pare era vist com el “padre-padrone”, com el representant d’una llei que s’imposa des de fora, el pare censor de la felicitat dels fills i obstacle per a l’emancipació i l’autonomia dels joves.

»Potser en el passat hi havia autoritarisme a les cases, i en alguns casos a més a més domini: progenitors que tractaven els fills com a servents i no respectaven les exigències personals de la progressiva maduresa; pares que no els ajudaven a triar el propi camí amb llibertat –ara: no és fàcil educar en llibertat–; pares que no ajudaven a assumir les pròpies responsabilitats per construir el propi futur i el futur de la societat.

»Això, sens dubte, no era bo. Però, com passa sovint, anem d’un extrem a l’altre. El problema dels nostres dies no sembla que sigui la presència invasiva del pare sinó més aviat l’absència, la inacció. El pare està tan concentrat en si mateix i en la seva feina i potser en la seva realització personal que s’oblida de la família. I deixen sols tant les criatures com el jovent. [...] “És que no paro, tinc tanta feina...” I el pare és absent del fill que creix, no hi juga, no perd el temps amb ell.»

(Francesc, 28 gener 2015)


Penso que hi ha moltes coses que diu Francesc, el papa de Roma, que són perles, però ja les sol destacar la premsa. Jo m’he fixat en aquesta perquè no l’he vista recollida enlloc (fins ara), i em sembla prou interessant que això ho digui el cap de l’Església catòlica.

dimecres, 21 de gener del 2015

«¿De qué lado estarás tú, camarada?»

«Creo que es algo que nunca entenderás, tú, camarada, de Vallecas de Madrid, barrio obrero, discriminado y estigmatizado, empobrecido y acosado, sí, pero dónde vuestra lengua no está nunca amenazada. Tú compartes con tus agresores el mismo idioma, podéis hablaros, hasta insultaros, nunca te harán sentir inferior ni tratarán de avergonzarte por hablar la lengua que hablas; nunca ningún policía te va a pegar, o detener, o multar, por esta razón. A vuestros padres no les pegaban en la escuela por eso.

»Nunca sentirás la humillación y la impotencia que se siente cuando, sin mirarte a la cara, el funcionario de turno te diga “no te entiendo”, y pase de atenderte porque él habla la lengua principal, y tú la secundaria. Y sin otro remedio, te llenes de orgullo y dejes aquella gestión para otro día, o aceptes que tú, tu lengua, tu familia que te la ha enseñado, tus hijos que la aprenderán, todo el relato de tu vida construido a partir de esa lengua, todo eso, de golpe, vale menos que la suya, que la del funcionario, del médico, del policía: del estado. Y que como lo importante es que las cosas se hagan, no quedará otra que hacerla a su manera, es decir, en español.

»Tú nunca sentirás todo eso, porque eres español.

»A ti y a tus vecinos de Vallecas, os perseguirán y avergonzarán por ser trabajadores, inconformistas, rebeldes, combativos, contra los recortes y la injusticia de éste estado: por ser diferentes de «la casta» (¡qué gran hallazgo, camarada!) que actualmente secuestra el poder. A nosotros, además, también nos persiguen por hablar catalán. Por ser diferentes, a secas. [...]

»Y en esta lucha, ¿de qué lado estarás, tú, camarada Pablo Iglesias?»

(Extractat del blog d’Amadeu Corbera Notes i apunts, 19 gener 2015)

dimarts, 20 de gener del 2015

Perles (152): Com odio el sexe...

«Déu, com odio el sexe. No em malinterpretin: sóc tan entusiasta de la vella tremolor-de-genolls com el que més, però en literatura m’enerva la inclusió a canonades d’escenes de sexe, i sempre que dic això la gent em mira com si fos Rouco Varela. El que passa és que el sexe en noveŀles em sembla innecessari, pompós (o groller; no sé què és pitjor) i còmic (sense voler). O sigui, ja sé el que és el sexe: “2 minuts i 52 segons de sorolls xipollejants”, que va dir Johnny Rotten. Un assumpte de pur bombament hidràulic, cec frenesí i ofuscació del seny estètic: l’últim que necessito és que vingui un autor cursi a comparar-ho amb un eclipsi lunar»

(Extret de l’article de Kiko Amat publicat al suplement Cultura/s, 14 gener 2015)

dijous, 15 de gener del 2015

Un programa d’ensenyament de català a Amèrica

És un exemple, una opció dissenyada per a un primer nivell de contacte amb el català en l’ensenyament universitari. Copio:
Unitat 1. Identitats

• La identitat personal. Present d’indicatiu, nombres, pronoms personals i febles, gentilicis

• La identitat coŀlectiva. Catalans i americans. Estereotips. Adjectivació, demostratius, pronoms interrogatius, aficions

Unitat 2. La ciutat, Barcelona

• Barcelona ara i abans. La ciutat, els grups urbans, la roba, el clima, la família

• Districtes i barris. Connectors

Unitat 3. La vida quotidiana a través de l’art català

• Les hores, les parts del dia

• Activitats quotidianes

• Present, passat i futur. Temps verbals de l’indicatiu, expressions temporals

Unitat 4. L’habitatge a Catalunya

• La masia. Adjectivació, vocabulari relatiu a la casa, locucions adverbials de lloc

• El modernisme. Substitució pronominal del complement directe i del circumstancial

• El barraquisme. Quantificadors, generalitzacions

Unitat 5. Artistes i republicans a l’exili

• Agustí Centelles i la fotografia. Descripció, emocions

• Pau Casals i la música. Imperfet de subjuntiu i condicional

• Pere Calders i la literatura. El registre literari, connectors

Unitat 6. Gastronomia i territori

• Història i alimentació. Aliments, camp semàntic del restaurant i el mercat, accentuació

• Ferran Adrià i la cuina experimental. Present de subjuntiu, el registre formal acadèmic, expressar desig i expressar opinió

Font: «El disseny i la implementació d’un programa de llengua catalana que integra llengua i cultura a les universitats de Harvard i de Chicago», de Mar Rosàs i Marta Puxant, a la revista Llengua i Ús, n. 55, segon semestre 2014, p. 39-50. (Per conèixer detalls sobre la manera pràctica d’impartir aquestes matèries, recomano fer un cop d’ull a les pàgines 47-49 de l’article enllaçat.)

diumenge, 11 de gener del 2015

A París


He rumiat aquests dies sobre si, i com, hauria de solidaritzar-me amb les víctimes de la matança de París i amb les seves famílies.

Al final m’he dit que sí, que podia provar-ho.

Com que he escrit, criticant-los, sobre la feina que feien –o, més ben dit, sobre les conseqüències globals, mundials, de la feina que feien–, i no sols una vegada sinó almenys quatre, no podia dir simplement que condemnava l’atemptat amb totes les meves forces. Segur que hi hauria algú que pensaria que això és d’«hipòcrites».

Jo crec que no té res a veure amb la hipocresia, però bé, no hi puc fer res.

També podria dir: «Condemno tots els assassinats», o bé «Condemno totes les matances d’innocents», o bé «Condemno aquests assassinats i també aquells altres». Però ara no parlem en general sinó que parlem de París i d’aquesta revista.

Només se m’acut, finalment, això: condemno la matança de París, em sap greu, voldria que no hagués passat.

I voldria afegir encara, si de cas, el desig que no fos per la por de la violència i de la mort, o per autocensura imposada, que no fos per aquestes raons que les persones que parlen, que escriuen, que dibuixen a Europa es continguessin –una mica–, sinó perquè s’adonessin que el seu paper, imprescindible en qualsevol societat democràtica sana, té uns matisos nous quan s’exerceix davant els ulls de tot el món, en una societat global.

Si humoristes, periodistes, gent del món de la comunicació, canviessin el criteri només per instint de supervivència, per por, per noves lleis de censura, llavors haurien guanyat les metralladores, i les metralladores, encoratjades per la victòria, continuarien metrallant.

I no és això, no és això el que jo demano.

dilluns, 5 de gener del 2015

La Festa Major d'Igualada 2015

(Foto: InfoAnoia)
Vinc d’Igualada. La festa major d’Igualada, la dels Reis. També podria escriure la Festa Major, encara que oficialment no ho és... Perquè ho és, i tant si ho és.

Ara feia anys que no hi anava. Entre unes coses i altres, allò d’estar fora de joc o fora de combat o de cobertura, o fora de la circulació o de la civilització, digueu-ne com vulgueu. Feia anys. Una bona colla d’anys, no em feu dir quants perquè no ho sé.

M’han avisat: mira que han canviat coses, que no tinguis un desengany. O un trauma, qui ho ha dit que els traumes infantils només es poden tenir a cinc o vuit o deu anys?

No, no hi he notat canvis essencials. Sí que les carrosses eren diferents, galàctiques, la del blanc amb un pop d’aquells fastigosos de moltes potes de l’estil dels pirates del Carib. Ja passarà la moda. I la del ros amb tot de planetes. I la del negre –quin goig, el negre, quina festassa al seu voltant– amb un altre planeta però més gros, que no he sabut endevinar si era la Terra o la Lluna o... Però si tu només mires el rei! T’és igual si van amb una carrossa o una altra, l’important és que vagin a la carrossa.

I l’estrella del davant, la que guia els Reis, era la de sempre. Quan dic la de sempre vull dir la de sempre, no la de fa uns anys. L’estrella de quan es va inventar la electricitat a bord, devia ser. Allà era, potser amb unes quantes puntes més, al damunt del jeep.

I quin munt de jeeps!, jo diria que no n’hi havia hagut mai tants!

I l’estol dels patges negres al darrere –uns quants de rossos i de blancs, també, però pocs, aquests dos reis no deuen tenir gaire bon predicament al seu regne o bé són conscients que a Igualada els reis dels patges són els patges negres–, i les escales de colors per enfilar-se a les cases. I la pluja de caramels, i que bons, diu tothom –jo no, no els puc tastar.

La llàstima, quina ràbia! és que hem arribat uns minuts tard i no hem vist passar la columna de camions que aniran a tots els barris tocant el clàxon per obrir-se pas –no els costarà gaire que els obrin pas, no, avui– i que els patges pugin els paquets a cada casa, a cada planta, a cada pis.

A més a més, al racó de sempre, allà on ens em hem situat tota la vida la gran família –la materna, en aquest cas–, sota el portal de cals pares la dissenyadora famosa, gairebé davant per davant de la Soledat, s’hi ha aturat un moment aquell patge ja grandet, ara deu rondar la setantena però vés a saber –amb els patges no se sap mai–, que ens fa iŀlusió que s’hi aturi perquè s’assembla tant a un amic de la parentela, i ens fa allò d’acostar-nos a la cara els punys negres tancats i: «Bufa», diu amb un somriure, i bufes allà dins i es produeix el miracle: dels punys closos en surt una moneda d’or. Només pots bufar una vegada, però sembla que tothom qui el cridi amb prou dolcesa i encert –«patge, patge, que som aquí!»– hi pot bufar. Diuen –diuen– que és el patge que fa més anys que ve a Igualada, unes quaranta-cinc vegades. I no se’n cansa.

Quina meravella. Fins i tot m’han preguntat si havia fet bondat aquest any. No m’han sortit les paraules, però volia dir que sí, que havia ajudat a parar taula, que m’havia acabat el plat, que no havia dit mentides, que no m’havia barallat amb els germans. Que havia cregut els pares.

Tornes a casa amb les galtes enceses i els ulls plens d’estels lluminosos.

I encara no s’acaben les emocions sinó que comencen, perquè arribes a casa i els Reis ja hi han passat, són rapidíssims, i ens han deixat l’entrada atapeïda de regals.

Acabo d’escriure i me’n vaig corrents a jugar.

La nit de reis a Igualada. La nostra Festa Major.

dijous, 1 de gener del 2015

Per començar bé l’any

La cançó dels pronoms febles

En homenatge al llenguatge,
el minyó enceta cançó;
pronominal exercici,
gresca amb bona intenció.

Al mestre Eduard Artells, que de vegades
també protagonitza barriles gramaticals.
«Emporta-te-me-le’n,
trieu-me-li-ho,
se me les hi posa,
i jo les hi trec.»

Així ho aprenguí
quan era deixeble
d’un llibre sens fi.
I ara canto la cançó dels pronoms febles.

N’hi, se’t, m’ho, s’ho,
te’l, se’n, -me-li,
ens hi, -vos-ho,
t’hi, se’ls, li, l’hi,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.

La cantarem al bon mestre,
la hi cantarem;
la cantarem als deixebles,
els la cantarem;
la cantarem als companys,
els la cantarem,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.

Me, te, se,
nos, vos, los,
la, li, lo,
ne, les, hi,
i
ai
las!

Ai las, ai las:
si tu cantes la cançó dels pronoms febles
i n’estudies ensems totes les regles,
de seguida la gramàtica sabràs.


(Extret d’Àlvar Valls [n. a Barcelona, 1947], El carro de la brossa, Premi Amadeu Oller 1968 de poesia per a poemes inèdits [sic], Impremta Barcelonesa, c/ Diputació 78, Barcelona, 1969; no em consta que n’hi hagi partitura, la tonada deu anar associada a la sagacitat musical, en el meu cas nuŀla, de qui llegeix la lletra.)