Tòpics desemmascarats (21): «Els subsidis són discrecionals»

Diuen:

Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.

No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.

Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.

No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.

Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.

I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.

I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.

Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.

N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.

N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.

Hi ha gent de totes menes.

És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...

Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.

La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.

Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.

I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.

Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.

L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.

Perles (87): La llei del mar i la de terra

«Trobo a faltar que tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mar s’apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s’estan dient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directors generals d’un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empreses privades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsats en la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastos no només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casos han estat generosament indemnitzats i fins i tot ascendits? Els responsables polítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potser perquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a mar el sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem que s’embarquin quedarà clar qui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.»

Màrius Serra, La Vanguardia 19 gener 2012

La negreta no compta

No sé què va passar, només ho saben dues persones. Ara, no cal gaire imaginació per fer-se’n una idea.

Alguns o molts, a Europa, ja han dictat sentència: «Un personatge com aquest sap anar pel món, no cometria errors tan infantils [sic]. Al pobre home li van parar una trampa i com que ell és així, una mica arrauxat [sic] i alhora ingenu [sic!], hi va caure de quatre grapes. I, ja se sap, la manera d’actuar de la policia i la justícia nord-americanes, que primer disparen i després pregunten, ha fet la resta.»

Ho diuen convençuts, fent cara que saben com van les coses en aquest món dels poderosos, dels hotels de luxe, de les cambreres negres i dels paranys sexuals. Dos de cada tres francesos, per exemple, diuen que segur que va anar així.

No tenen dubtes. Ni un moment s’han aturat a pensar si no és factible –ni una sola possibilitat?– que el poderós sigui un titafoll masclista, abusador i criminal que no sap controlar-se quan es pensa que està sol –la negreta no compta. Com si no existissin els sexagenaris cultes i amb càrrecs importantíssims, quasi omnipotents, convençuts –per experiència?– que tot es pot comprar: per descomptat el sexe, però també la dignitat, el silenci, la justícia, la policia...

Tothom parla de l’honor perdut del poderós, de la seva derrota, tothom s’esgarrifa de com un personatge com ell pot ser escarnit públicament i baixar als inferns en un tres i no res per un suposat «error».

Ni una paraula sobre la pèrdua de dignitat de l’altre personatge de la història, com si no pogués tenir principis, com si no pogués ser prudent o imprudent, com si no tingués res a defensar o a perdre. Com si no fos un ésser humà com l’altre. Com si no pogués ser de cap manera la víctima completament innocent d’un delicte terrible.

La negreta (o moreta, ni això sabem) no compta.

Una mare jove, cambrera d’hotel, diu que va ser atacada per un desconegut quan va entrar a fer la neteja d’una suite de luxe que ella es pensava que els estadants ja havien desallotjat. Això és el que ens han explicat fins ara (escric aquest article dimecres 18 al vespre per publicar-lo demà a primera hora després de fer-hi l’última repassada).

Ella ho pot perdre tot si menteix. I encara que no menteixi, també ho pot perdre tot, la poden pelar qualsevol dia en qualsevol cantonada. N’és conscient. Abans (potser) no, però ara sí que sap en quin embolic està ficada.

Ell, un dels homes més poderosos del món, fins i tot si és declarat culpable probablement només perdrà una part de la seva omnipotència. Probablement. Potser no. Potser s’hi juga una vida entre reixes. Allà no se sap mai.*

En cas de dubte, però, amb les poques pistes que tenim –en un cas hi ha antecedents delictius, en l’altre no–, si te’ls posen un al costat de l’altre i et demanen «qui menteix?», crec que la justícia universal reclama que per començar, abans d’analitzar les proves, si n’hi ha –sense proves o indicis contundents crec que no s’hauria de condemnar mai ningú a penes de presó–, t’escoltis més el que et diu la feble, la que ha pres la iniciativa de manera immediata, segurament morta de por i de fàstic, la que pot perdre tot el poc que té, la que segurament és maldestra fins i tot a l’hora d’explicar el seu malson... que no el que t’explica el cappare de tots els diners del planeta, amb aquells centenars d’advocats i assessors que li xiuxiuegen què és el que ha de dir a cada segon. (Hi deu haver també alguna advocada i alguna assessora, però utilitzaran arguments masculins –masclistes, més ben dit– per excusar l’amo: «Ja saben vostès com són, senyores i senyors del jurat, no es controlen.»)

Advocats i assessors que van dir primer que ell dinava en aquell moment i per tant no era a l’habitació i que després han dit que potser sí que hi va haver alguna cosa –al menjador on dinava?– però que segur que va ser una relació «consentida». En qualsevol cas, els advocats i assessors no hi eren quan va passar. Ell estava sol. Sol, sí, la negreta no compta, «segur que amb 200 en tindrà prou, o amb 1.000, no ve d’aquí, aquestes quan veuen un bitllet de mil perden el món de vista».

És l’argument que hi ha, implícit, en els judicis dels europeus que han parlat des del primer moment de «parany», de «complot» i de «conspiració». No conceben que una dona, més que més si és de pell fosca, pugui tenir prou dignitat com per dir que no a mil milions de milions.

«Tothom té un preu», asseguren, cínics, els que deuen tenir un preu.


* Passi el que passi en aquest cas, de tota manera continuaré sense creure’m la justícia ni la policia nord-americanes. Efectivament, primer disparen i després pregunten, com diuen els crítics, perquè el seu concepte de justícia és que «de vegades per caçar un culpable han de morir molts innocents». N’hi ha prou de veure com fan les guerres. Encara que ara, per fi, caigui un culpable de debò –si és que ho és, que no ho sabem ni tu ni jo ni els que ja l’han absolt ni els que ja l’han condemnat–, continuaré pensant el mateix que pensava: que és un sistema radicalment injust perquè no té punts mitjans. O per massa o per massa poc sembla que molts i molts cops no l’encerten, segons el meu punt de vista: són salvatges i cruels amb la pena de mort, amb la cadena perpètua; discriminen penalment, de manera sistemàtica, les minories ètniques, els immigrants sense papers, els que han comès un error administratiu... Només cal pensar en els innocents que han estat al corredor de la mort durant mesos o que han estat executats, en els que han passat tota la vida a la presó sense motiu. Si aquí la justícia és precària, a més d’imperialista, si aquí el pes de l’atzar és elevat, allà hi ha un sistema encara amb menys seguretat jurídica, tothom ho diu, és com una mena de loteria. Si et toca un bon número, perfecte, però si no...

Tesi breu sobre els polítics actuals

Els polítics del nostre país creuen fermament –uns més que altres, però tots hi creuen o almenys ho fan veure– que la realitat es canvia amb les lleis i prou. I molta gent també, hi ha força col·lectius que es posen contents –o s’amoïnen– quan els polítics promulguen una nova llei. Es produeix un escàndol qualsevol i hi ha gent que vol una nova llei per «resoldre» allò, per tal que no es produeixin més escàndols com aquell.

Després de totes les lleis que vulgueu, però, les coses importants de debò continuen igual: els avis reben unes pensions miserables, els immigrants continuen fent cua al carrer per aconseguir papers com si fossin bestiar, els autònoms han de pagar 265 € d’impostos cada mes encara que en facturin zero, els catalans continuem sent espoliats i la nostra llengua minoritzada, es fan habitatges de protecció oficial que queden buits un cop enllestits –i això quan es fan, que de vegades s’aprova fer-los i no es fan, i sens dubte algun millet espavilat s’embutxaca uns calerons–, i, en general, les autoritats et tracten com si els ciutadans estiguéssim al seu servei i no a l’inrevés... Quan toquen alguna d’aquestes coses importants és només per canviar un petit percentatge de la injustícia, de manera que els avis que reben 380 € de pensió ara en rebran un 5% més. Coses així. I diuen que t’has d’alegrar de l’avenç aconseguit.

Hi ha lleis bàsiques que sí, que posen ordre allà on no n’hi havia. Però jo diria que són poques i que ja existeixen: codi civil, codi penal, trànsit, l’organització mínima de les relacions entre les autoritats i els ciutadans. (Quan tinguem estat propi, això sí, caldrà nostrar aquestes lleis, o fer-les de cap i de nou; i en el cas del dret civil recuperar allò que era nostre i que ens han anat arrabassant els darrers tres segles i encara ens podria ser útil.) I després, alguna llei conjuntural, que s’hauria de derogar soleta al cap de cinc anys, o deu pel cap alt. Hi hauria d’haver una disposició final que digués: «Aquesta llei quedarà derogada d’aquí cinc anys.» Posem per cas.

No, no sóc un d’aquests liberals que diuen que com menys estat i com menys impostos millor. A mi ja m’estan bé els impostos per als qui puguem pagar-los i no em queixaré de tenir un estat, sobretot quan sigui propi i no enemic. Però m’emprenya veure que un darrere l’altre els polítics no es gasten els calers en les qüestions bàsiques de debò. Fan coses i coses –i sobretot diuen i diuen– i mai resolen els problemes de tota la vida, els que hem dit: pensions, habitatges, acollida digna d’immigrants, transport públic competitiu, promoció real de la llengua, cancel·lació d’impostos i taxes als que no tenen ingressos...

No és qüestió de fer més lleis, que ja n’hi ha prou. És qüestió de gastar-se els diners de tots en el que és prioritari.

Perquè, a més a més, veus que les lleis bàsiques necessàries ja estan fetes... excepte les que haurien de controlar la política (llei electoral estricta, eleccions realment lliures amb llistes obertes o desbloquejades per a qui vulgui triar noms, limitació de mandats, control dels diners dels partits...), que aquestes no s’elaboren perquè als polítics no els interessa. O, si s’elaboren, són tan i tan inconcretes que no serveixen per a res.

En molts casos, fora del món polític estricte, els que creuen que les lleis, resolucions, reglaments... arreglen el món, són els que estan prèviament organitzats per rebre els doblers en què de vegades la llei, reglament o resolució es concreta a l’hora de la veritat. Per entendre’ns, si s’aprova una llei de protecció de la mallerenga carbonera, alguna de les disposicions finals parla de l’ajuda que es prestarà a les organitzacions que es cuidin d’aquesta au, i la disposició, si mai es concreta –que de vegades ni això–, servirà per finançar l’Associació de Protectors i Protectores de la Mallerenga Carbonera... associació que ha estat la impulsora principal de la llei esmentada.

De la mateixa manera, els polítics creuen en els suflés de caca (en demano disculpes) i en les merengues. Unes declaracions n’apaguen unes altres, uns escàndols fan oblidar els anteriors. L’important és que arribis a les eleccions i que el suflé de caca dels contrincants sigui més gros i faci més pudor que el teu, i que la teva merenga sigui més aparent que la dels contrincants i tapi el teu suflé de caca. Que la gent no es recordi dels teus desastres i sí que es recordi dels dels altres. Molts cops, n’hi ha prou de dir, després de cada enxampada general o de cada escàndol particular, que es crearà una comissió d’investigació per depurar responsabilitats. I ja està, perquè això permet guanyar temps fins que l’escàndol s’oblida o fins al dia en què un nou escàndol o una nova enxampada supera l’anterior.

I de fet funciona. Perquè molta gent, efectivament, que ha dit indignada més d’un cop que no hi ha ni un pam de net i que tant aquests com els altres són uns impresentables, a l’hora de la veritat se n’oblida i va a votar «els seus» de tota la vida, ni que sigui tapant-se el nas. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, fa anys. I llavors no passa mai res, no hi ha decisions definitives entre els votants (entre els votants que voten habitualment, ja s’entén, perquè n’hi ha que sí que no van a votar mai, els prometin el que els prometin).

I qui dia passa any empeny, que és un bon lema per a la gent pencaire però que també fa servei als cínics. Tot i que a aquests els escauria més allò d’anar fent la viu-viu. Perquè és el que fan fins que els enxampen. Si és que els enxampen.

És per tot això que si aquest país avança –i amb crosses, però avança, com demostra que tots els diaris es posessin d’acord ahir en un editorial de mínims... que va al darrere, crec, del que ja pensa a hores d’ara una majoria de la gent conscient del país–, avança força al marge dels polítics actuals. De tots.

Un altre dia parlaré d’aquesta gent conscient, que encara que pugui semblar una minoria a l’hora de la veritat arrossega la majoria.

Tu sí, tu no

Extracte de la resolució del jutge Juli Solaz, titular del jutjat d’instrucció n. 30 de Barcelona, 19 octubre 2009 (no tradueixo per no trair o amagar ni un bri de les peculiaritats dels originals):

«Debe rechazarse el argumento de las acusaciones de que existe riesgo de fuga porque los imputados [Fèlix Millet i Jordi Montull] pudieron huir con el dinero desviado del Palau una vez se destapó el escándalo tras el registro del edificio, el pasado mes de julio, pero no lo hicieron. Respecto a la posibilidad de que destruyan pruebas que los incriminen, ese riesgo ha quedado conjurado una vez los imputados fueron apartados de la dirección de la institución cultural. No está demostrado que la documentación que presuntamente los imputados habrían conseguido sacar irregularmente del Palau de la Música, a través de empleados de la entidad, después de la intervención judicial estuviera relacionada con la causa o con el desvío de fondos. La prisión preventiva no puede ser una pena anticipada y los presupuestos en que ésta puede dictarse quedan claramente delimitados por la ley. Los que pretenden que se amplíen los supuestos para dictar cárcel provisional han de expresar sus propuestas ante el legislador o ante los partidos políticos para que, de esta forma, se proceda a cambiar la norma.»

Resolució del jutge de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón, 30 octubre 2009 (part final):

«Los hechos imputados son graves en sí mismos considerados, y, si bien es cierto que no existe un riesgo de sustracción a la justicia por el arraigo que los mismos tienen en sus respectivos domicilios, e incluso por la edad que, en particular los primeros tienen, no es menos cierto que los mismos, hasta el día de hoy, han venido ejecutando los hechos y, de quedar en libertad, continuarían en la misma dinámica; y, específicamente, procede la medida, porque el riesgo de que destruyan evidencias u otros datos, documentos o elementos necesarios en la investigación es cierto y evidente, máxime si se tiene en cuenta que, en algunos casos, disponen de fondos y realizan actividades fuera de la jurisdicción española y, por ello hasta tanto no estén aseguradas tales elementos, la prisión incondicional es la única medida paliativa adecuada para concitar el riesgo.»

Així funciona, doncs, la justícia espanyola: a partir de les mateixes dades, gairebé calcades, a uns culpables demostrats i confessos d’un seguit de delictes se’ls deixa lliures i a uns altres no se’ls permet ni la corretja per aguantar-se els pantalons. I si bé no posaria per Luigi, Macià, Bartu, Lluís i companyia ni un escuradents al foc, ni tinc gaires dubtes sobre la culpabilitat genèrica dels encausats pel justicier Garzón –i passejats i escarnits en públic, abans i tot de la resolució, per la seva (seva de Madrid) Guardia Civil–, alguns sí que en tinc, acrescuts després de llegir de cap a cap la resolució esmentada, tan caòtica i mal escrita que fa mal d’ulls. I quan hi ha dubtes, per mi la cosa és clara: el fi no justifica els mitjans. El senyor Garzón ha demostrat unes quantes vegades que per a ell empresonar gent és un mitjà més per atrapar culpables (o no culpables, com en el cas Egunkaria o com en el cas de Barcelona 92, entre d’altres), quan teòricament la presó hauria de ser la conseqüència final de la culpabilitat un cop jutjada, tal com argumenta Solaz. Però és que en el cas de Solaz, el seu culpable no és presumpte, justament, sinó provat i declarat. En resum: si per a la llei espanyola Millet no ha d’anar de moment a la presó (cosa que no entenc però accepto), els altres encara menys. Però el senyor Garzón tenia molta necessitat de demostrar que el seu justicialisme no era només contra uns sinó contra tothom. Qui avui l’aplaudeix pot ser el pròxim.

La sentència

He llegit de cap a cap la sentència de la jutgessa espanyola Iglesias Sanchez (sic) contra FJL i haig de comentar diverses coses que no he vist en altres llocs (per això tinc necessitat de dir-les aquí):
1. La redacció de la sentència és penosa des del punt de vista sintàctic, lèxic, redaccional, ortotipogràfic i cultural –per dir-ne una, l’exalcalde de Nova York, que hi surt, és anomenat Juliani en comptes de Giuliani– i sembla mentida que hi hagi gent que es guanyi la vida sense especials entrebancs escrivint d’aquesta manera (o sense que ningú li corregeixi el que escriu).
2. FJL no ha estat condemnat a pagar 36.000 € a ARG, sinó que ha estat condemnat penalment a una multa de 100 euros per dia durant 12 mesos (total, 36.000 €). Crec que dit així és una mica més contundent que el que s’ha dit als mitjans, almenys en els titulars (ho diuen com si fos una satisfacció civil d’un senyor que ha ofès un altre senyor i l’ha de rescabalar; no, és el sistema que imposa una multa per un delicte, pas previ a l’entrada dins el règim penitenciari). De fet, els 36.000 € es poden convertir en sis mesos de presó si FJL no paga la multa (un dia de presó per cada dos dies sense pagar).
3. Estic molt content que un nazifeixista –amb totes les lletres– sigui condemnat amb el motiu que sigui. Al Capone també va ser enxampat per una multa de trànsit, un impost menor o una cosa similar. Estic content, però alhora estic intranquil, per les derivacions que pot tenir en el futur aquesta mena de jurisprudència respecte als anomenats «delictes d’opinió».
4. La raó fonamental que utilitza la defensa d’ARG perquè la jutge condemni FJL és que en realitat ARG no ha deixat mai de prestar un suport clar al seu partit. O sigui, si els advocats de FJL haguessin demostrat que ARG havia traït el PP o simplement tenia idees pròpies sobre la manera de conduir el partit després dels atemptats de l’11-M, FJL no hauria estat condemnat. I això em sembla una estupidesa enorme, i una barbaritat molt perillosa, tal com explico tot seguit.
5. No estic d’acord que en aquest estat es condemni gent, sigui qui sigui, per delictes d’opinió: cremar banderes, escriure articles, ultratjar nacions, publicar diaris, fer discursos, insultar per la ràdio. Potser en un món utòpic seria partidari de perseguir alguna d’aquestes conductes, però no en aquest país ni en aquest estat, on la justícia està tan polititzada que mai no saps el que et poden fer per qualsevol cosa. En un estat on la justícia no és més que una loteria, els anomenats delictes d’opinió són un perill mortal per a la democràcia i per als drets més bàsics de la gent. El fet que en aquest cas s’hagi utilitzat bé –des del meu punt de vista– aquesta possibilitat no ens ha de fer perdre de vista que si l’arma usada és perversa d’ella mateixa, acabarem rebent tots –començant pels catalans i els bascos, que ja rebem (com bé sap un meu amic).
6. Tal com funciona l’administració de justícia en aquest estat –la seguretat jurídica és mínima–, tant els que estan contents amb la sentència com els que estem preocupats pels seus efectes secundaris cal que esperem, perquè ningú no sap això com acabarà. Al cap i a la fi, de moment és només una sentència d’una magistrada, davant la qual ja s’han presentat tota mena de recursos. N’hi ha per estona.
7. No estic d’acord que des del món civil es carregui un feix suplementari de responsabilitat a determinats col·lectius «per ser ells qui són». Diu El País (editorial 18 juny 2008): «No és irrellevant el fet que aquest delicte continuat d’injúries [...] s’hagi comès des de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal.» Doncs, perdonin, però per a un diari suposadament laic sí que és irrellevant. En un món (presumptament) democràtic, tothom és igual. Em sembla cínic que des de determinats àmbits de gent descreguda es digui als bisbes que «haurien de donar exemple».
8. Entenc perfectament que gent més o menys creient s’escandalitzi dels bisbes i els critiqui pel que fan o consenten que es faci podent evitar-ho. Em sembla increïble que ara vulguin rectificar no perquè es reconegui que el que feien o deixaven fer fins ara estigués malament, sinó perquè hi ha pel mig condemnes penals i, sobretot, perquè la bèstia s’ha girat a mossegar la mà de l’amo i llavors han descobert que sí, que era una bèstia. Però això ja ho vaig explicar: determinades actituds de determinats eclesiàstics són una màquina formidable de creació d’anticlericalisme militant. Ara bé, els bisbes són lliures d’actuar així.
9. M’agradaria poder esperar de la gent creient i no creient amb dos dits de front que no confonguin el clericalisme amb el cristianisme. Perquè s’entengui: no em semblaria ni lògic ni just que Catalunya i els catalans fossin jutjats a partir dels encerts o desencerts dels senyors Montilla, Iceta, Pujol, Mas, Maragall, Carod, Saura...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La moral és que no facis servir targetes de crèdit?

Fa ara tot just quatre anys, la policia de Hampshire (Anglaterra) va trucar a la porta d’un enginyer informàtic de 46 anys, casat i pare de dues filles. El van detenir, el van interrogar i el van acusar de pederàstia: havia accedit amb la seva targeta de crèdit a una web de pornografia infantil. Casa seva i el despatx de l’empresa d’informàtica on treballava i on tenia un càrrec executiu van ser escorcollats. Els investigadors es van emportar ordinadors i cedés. L’enginyer va ser acomiadat de l’empresa. Els seus pares i alguns dels seus germans van tallar les relacions amb ell.

La seva dona i les filles, gairebé només elles, se’l van creure. Sabien que ell era un home net, en tots els aspectes.

Les gestions policíaques eren lentes i l’enginyer va començar a investigar pel seu compte. Va descobrir que algú havia accedit a les dades d’una de les seves targetes de crèdit, amb la qual feia sobretot les compres per internet en un supermercat. Les dades robades havien estat venudes a un pederasta. Quan l’FBI i les policies de diversos països van llançar una de les habituals operacions antipederàstia, les dades de l’enginyer, juntament amb les d’altres ciutadans d’arreu del món, anaven en el mateix paquet que les dels transgressors reals. L’enginyer va passar a formar part d’una llista de delinqüents, delinqüents especialment perversos i mal vistos per tothom. La pederàstia, ni que sigui només virtual, està considerada amb raó un dels crims més imperdonables de la humanitat.

L’enginyer va aconseguir provar finalment –pel seu compte!– que el número de la targeta robada havia estat utilitzat per accedir a un portal pornoinfantil dels Estats Units des de Jakarta, just en el mateix moment en què ell feia ús del mateix número en un restaurant de Londres.

Diu la policia que el robatori d’identitats per obtenir diners, mercaderies o material delictiu augmenta cada dia. Tot és qüestió de preus. El problema és que, sabent-ho, es facin públiques les dades dels presumptes implicats abans de comprovar que són culpables. I el problema és que hagin de ser els interessats els qui demostrin la seva innocència, i no a l’inrevés. Una investigació recent ha mostrat que un de cada quatre britànics ha patit les conseqüències d’aquesta mena de frau (robatori d’identitat financera, en podríem dir). Només l’any passat n’hi va haver 185.000 casos (un 8% més que el 2006). Per a algunes víctimes les conseqüències són devastadores. Hi ha molts suïcidis per aquest motiu.

En el cas d’aquest enginyer, al cap de sis mesos –sis mesos!–, la policia el va informar que no li havia trobat als ordinadors cap mena de pornografia ni infantil ni de l’altra i va admetre que no havia estat ell qui havia utilitzat la targeta de crèdit. Va trigar sis mesos més a trobar una nova feina, on guanya el 25% del sou que tenia abans. Els seus hàbits de consum han canviat. De les compres a internet no en vol tornar a sentir parlar. Ara prefereix passar pel banc, retirar diners i pagar en metàl·lic en lloc de fer servir targetes de crèdit. «Les he destruïdes totes», diu.

L’enginyer espera encara, quatre anys després, la sentència dels tribunals sobre una demanda que va presentar contra el supermercat que no va saber protegir-li les dades. Això –que les seves dades van sortir del supermercat– són fets comprovats, però la justícia no els persegueix d’ofici. Ets tu qui ha de presentar la demanda.

L’ensenyament del cas és que és millor fer com l’enginyer, no comprar mai res per internet ni amb targeta de crèdit?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La moral és que no denunciïs res?

Un professor de matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili (URV) va passar la setmana passada 28 hores als calabossos de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) per un error informàtic. L’home va ser arrestat el diumenge 20 a la matinada en un hotel de Cornellà perquè, segons li van dir, hi havia contra ell una ordre de recerca i detenció dictada per un jutge de Lleida l’any 2001.

La festivitat va fer que la jutge de guàrdia de Cornellà decidís esperar fins dilluns per parlar amb el seu col·lega de Lleida. Fins al cap de 28 hores, doncs, la senyora Castilla no es va dignar a comprovar que l’ordre del 2001 estava destinada a una altra persona. Mentrestant, el professor continuava a la garjola.

L’error sembla que és que quan es va introduir en el sistema informàtic de la policia l’ordre de recerca, el funcionari va teclejar un codi numèric erroni, cosa que va provocar que la màquina identifiqués el delinqüent amb el professor, del qual també tenia una fitxa la policia. I per què tenien a la policia una fitxa del professor? Perquè un dia havia presentat una denúncia. Després, amb un clic erroni n’hi va haver prou.

L’ensenyament del cas és que és millor no col·laborar amb la policia ni denunciar mai res?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què ara

Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?

La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)