Perles (107): L’última paraula

«L’auge de la traducció automàtica en l’era digital ha instaŀlat en la societat una idea nefasta: que només és una qüestió de temps que les màquines puguin interpretar completament els textos. Això és fals. Una perillosa faŀlàcia. Els benvinguts avenços de l’era digital faciliten cada cop més la tasca dels traductors, també dels literaris, i potser modificaran tant la seva intervenció sobre el text que, en alguns casos, els transformaran en supervisors. Però són els professionals de la traducció els que han de tenir sempre l’última paraula.»

(Màrius Serra, La Vanguardia 29 setembre 2012)

L’última paraula d’aquest vigilant de moment són tres: bon any nou.

Mots encreuats i traduccions

Deia fa temps Màrius Serra: «S’ha intentat fer programes que resolguin mots encreuats. N’hi ha, però és molt fàcil tombar-los. Will Shortz, de The New York Times, es va enfrontar al millor d’aquests programes i el va derrotar amb uns mots encreuats plens de jocs de paraules, associacions insòlites i sentit de l’humor. Aquell mateix crucigrama va ser resolt sense problemes per més d’un humà.» (La Vanguardia, 21 març 2006).

Doncs això mateix, afegeixo jo, passa amb els traductors automàtics, les memòries de traducció i altres programes similars. No superaran mai els humans si es vol qualitat –i fins i tot, molts cops, si es vol entendre simplement què volia dir més o menys el text original–, perquè els programes no tenen capacitat d’abstracció, només tenen capacitat d’aprenentatge i de repetició.

Exactament igual com no aconseguiran ni tan sols resoldre els mots encreuats que deia en Serra, perquè una mateixa definició pot donar lloc a resultats diversos, segons el rerefons ambiental, segons quina sigui la sèrie de TV que segueix la majoria aquella temporada o el tema de moda o recurrent –trend topic o sticky topic, en diuen ara– de la xarxa d’internet o de les converses de carrer que dominin aquells dies. Per exemple, la definició «lluu o llueix una americana contundent (8 lletres)», segons el context i l’època, podria resoldre’s amb «a-gardner», «marilyn-m», «scarlett»... o bé «s-i-martín». I això, em penso, no ho sabrà fer mai un programa informàtic.

(«Lluu» i no «llu» –les dues formes són correctes– per fer, de passada, un petit homenatge al Màrius, ja que li he manllevat la citació de dalt; homenatge, ara que hi som, que mai no seran capaces d’entendre les màquines, sinó només les persones de carn i ossos que sàpiguen alguna cosa sobre en Màrius i la seva família.)

La intuïció original, la ironia improvisada, els equívocs conceptuals i els jocs de paraules nous no s’aprenen. Ni per resoldre mots encreuats ni per traduir amb solvència.

El problema és que hi ha gent que no s’ho acaba de creure. I així anem. O així van alguns. Alguns que prenen decisions en aquest àmbit i que són, malauradament, massa gent. Com si la crisi es pogués resoldre retallant qualitat. Que no ho veieu, que això és la xocolata del lloro i que a més a més us farà anar cada cop més malament?

Per sort, n’hi ha que no fan bromes amb aquest assumpte i saben que per sortir-se’n cal pencar fort i pencar bé, amb passes fermes, sense cedir a la temptació de rebaixar la qualitat dels seus productes. Són aquests els que ja comencen a veure la llum del final del túnel. Als altres els costarà més arribar-hi. Si hi arriben.

* * *

Afegeixo una reflexió (adaptada) de José A. Marina: «Una vegada van voler programar un ordinador perquè escrivís best sellers. Hi ha molts programes per escriure relats curts, però una novel·la d’èxit era tot un repte. Van demanar a un escriptor quins eren els ingredients necessaris per aconseguir-ho i va respondre: “Han de tenir un ambientació aristocràtica, sexe, intriga i un toc religiós per donar-li fondària.” Amb aquestes dades, l’ordinador va començar a escriure el text següent: “Déu meu! [religió], va dir la duquessa [aristocràcia]. Estic embarassada! [sexe] Qui deu ser el pare? [intriga]” Això és un acudit. Però no ho és el programa que vaig intentar fer perquè un ordinador entengués, justament, un acudit. En vaig triar un que diverteix molt nens de cinc anys, per no exigir massa a l’ordinador: “Mira que sou durs d’orella, diu un. Els altres responen enfadats: Som sords, però no ous durs.” No vaig aconseguir que l’entengués, perquè vaig ser incapaç de donar-li les regles perquè distingís un acudit d’una errada. En tot acudit hi ha una incongruència.» (LV Estilos, 5 febrer 2011)

Avís a navegants i corresponsals

Som molt vulnerables. La setmana passada, dimecres o dijous, en vaig tenir sospites. Divendres ja era gairebé una seguretat. I avui m’ho ha confirmat l’informàtic. M’han entrat a l’ordinador, des de fora. M’han robat missatges de correu (tot els col·locats dins la safata d’entrada i els d’una carpeta on tenia missatges que considerava, per dir-ho així, de vigència permanent), m’han robat uns quants documents crec que intranscendents i m’han robat segurament altres coses que de moment no hem descobert.

Us aviso perquè si rebeu cap missatge meu amb algun contingut estrany, sorprenent, confidencial, insultant, etc., penseu que segurament no he estat jo. I perquè m’aviseu, si rebeu notícies meves d’aquest tipus. No podré fer res per remeiar-ho, però almenys sabrem quin tipus de pirata m’ha vingut a visitar, si és de la mena bromista, de la mena pedagògica o de la mena filldeputa, amb perdó.

El problema no ha estat de falta de seguretat. Es veu que el meu perfil d’activitat ha interessat un black hat hacker (pirates o furoners de barret negre, també anomenats crackers) anònim, passavolant, i ha decidit fer-me una visita, robar-me alguns documents que pel nom li devia semblar que podrien ser interessants –ja els deu haver examinat tranquil·lament al seu cau– i, alhora, deixar-me un avís perquè tingués més cura (és per això que els fan desaparèixer, en comptes de copiar els documents, que és el que passa quan et ve a visitar expressament algú que et coneix però no vol que sàpigues que ningú t’ha espiat). Però diu l’informàtic que el meu nivell de seguretat és adequat. Que si posés més proteccions de les que ja tinc llavors cridaria més l’atenció, i la protecció faria d’imant per a pirates encara més malvats.

Som molt vulnerables.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sense vista

Tinc ordinador nou. Ja reconec de bon començament que sóc incapaç de funcionar amb els programaris lliures, i això que ho he intentat. El motiu principal és que els clients, la majoria, no en volen saber res. I llavors, treballar en un document de text amb el programa corresponent de l’Open Office, per exemple, és doble feina, perquè l’has de reconvertir dues vegades. I es perden coses, i t’has de configurar moltes eines tu solet, i n’hi ha que no saps com funcionen i has de demanar ajuda cada vegada. En resum, sóc incapaç de treballar així, amb aquesta tensió contínua entre el que m’agradaria fer i el que em demanen que faci, i no conec ningú del meu gremi que treballi amb clients diferents cada dia que no hagi tingut problemes si ha provat de funcionar amb programari lliure. I en els altres gremis, si no són informàtics molt qualificats –professionals o aficionats però amb coneixements molt avançats–, tampoc.

O sigui, que ja fa temps que em vaig rendir al senyor Portes. Tenia instal·lat a l’ordinador el Finestres vigent fins ara i, com que havia de canviar la màquina, que ja la tenia força plena i no anava gens fina, l’informàtic em va proposar d’instal·lar-li el nou sistema operatiu del senyor Portes, estrenat ara fa mig any. Li vaig dir que sí amb dues condicions: que els programes de pagament que faig servir –bàsicament el de transcripció de Philips, conegut amb el nom de SpeechMike, i el FreeHand de Macromedia– fossin compatibles amb el nou sistema.

L’informàtic va acceptar el repte, divendres em va portar al despatx el nou aparell, es va barallar amb els dos programes esmentats i al final es va rendir. El senyor Portes fa les coses d’aquesta manera: treu un sistema operatiu nou molt bonic, i els usuaris tenen dues possibilitats, instal·lar-lo o no instal·lar-lo. Si l’instal·len, hauran de tornar a comprar i configurar tots els altres programes que feien servir fins ara.

Que què he fet? Tornar a instal·lar a la nova màquina el programa Finestres anterior, estalviar-me 300 euros i passar de mirar-me la vista.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)