divendres, 26 de setembre del 2014

To readers who are not familiar with Catalan language


(Avui copio. És un poema escrit divendres passat.)

Still in the wake of last week huge demonstration,
I enjoy remembering so many details and emotions:
how exciting was to feel we were building a wider future,
how emboldening to share the energy of that engaged crowd;
standing there was stepping towards a deeper freedom,
struggling to decide on our future and needs.

How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by the State which takes from us such dizzy amounts each year,
how fed we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier between us and Europe,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an obstacle race to our voice and presence abroad,
as a brake and ballast on our development and structures,
as a stubborn negation of our history, our nation and our laws!

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!.

We want something new, we need something better;
we are willing to work for it, able to contribute to it, committed to it.
We want to be empowered to vote for it.

September 19th, 2014

Per David Jou.
Poeta i catedràtic de física de la matèria condensada, especialitat de termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l'equilibri, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

dissabte, 20 de setembre del 2014

Cracòvia (3): Grisor i tristor exteriors



Em sap greu tot el que diré en aquest article. En quinze dies és pretensiós voler fer-se una idea mínimament objectiva de l’esperit d’una ciutat.

A Cracòvia hi ha monuments arquitectònics impressionants. Molts, no te’ls acabes. I pots passar bona part del dia a la plaça del Mercat escoltant música en viu; música sobretot folklòrica, però hi ha de tot. Aquesta plaça, com si diguéssim la plaça major però en gros, és imponent. De fet és el nom oficial: plaça Major. No la pots veure sencera, perquè enmig hi ha un edifici enorme que divideix la plaça pel mig; però no de banda a banda, o sigui, no tanca la plaça fent-ne dues. Hi ha mercats ambulants i encants, i la basílica de Santa Maria, increïble des del punt de vista artístic i religiós, però també sociològicament.

Ara bé, dit això, m’ha semblat el que dic al títol. Que tot –és un dir– era molt gris, molt més gris i amb menys colors que a casa nostra. Moltes dones de mitjana edat i les més grans, per exemple, semblen com les monges que per aquí pretenen anar d’incògnit i se les veu d’una hora lluny. No se saben vestir i es pintin com es pintin i es posin el que es posin van de colors grisos o, amb tots els respectes, vestides amb vestits vells encara que siguin nous.

(I, com sol passar també aquí, hi ha als mitjans públics més dones que homes. I també he observat allà que el mateix fenomen es produeix al carrer. He pensat si no pot ser perquè encara no han fet el salt a la dona que treballa també fora de casa –salt que aquí hem fet no del tot, però deunidó. I sé que això no té res a veure amb Cracòvia. Encara més: quan he tornat a casa he vist que aquí també hi ha més dones que homes pel carrer. De la qual cosa dedueixo que més dones que homes es mouen a peu o en transport públic; i com que els homes també es mouen, deuen anar –més que elles– en cotxe.)

Bé, el bo del que he anomenat “gent grisa” –que després m’he distret, com em passa tantes vegades, per altres verals– és que en la generació més jove i les criatures hi ha un canvi molt pronunciat. Hi ha més color, per bé que no sigui en totes ni en tots. Però vaja, no gaire pitjor que aquí fa uns anys, allà van sols un pas enrere en la moda o l’estètica de les dessuadores, les sabatilles esportives –ja comencen a ser llampants–, les samarretes –també del Barça de fa uns anys i d’altres equips, del Madrit no n’he vist cap :-).

Recordo que un dia vaig veure passar una família nombrosa en què al pare i la mare se’ls veia contents, un noiet i una nena saltaven i reien desacomplexadament, el nadó del cotxet movia braços i peuets i feia crits d’alegria. Parlaven polonès, anaven vestits normal. Em van cridar l’atenció. Per què? Pel contrast. Exagero, és veritat.

Mirades de desconfiança. Més ben dit, és molt difícil ensopegar amb una mirada. I encara més difícil trobar una mirada acollidora.

Els aparadors, els anuncis publicitaris del carrer, els reclams de les botigues, els espais interiors, l’ordre dels expositors... un desastre!

Només les multinacionals, que les mires des de fora, estan ben posades.

La Galeria Krakowska, un edifici del tipus El Triangle de Barcelona però més compartimentat, és modern, esclar, a l’alçada del que tenim aquí. Però tornem-hi, la majoria de les botigues d’aquella galeria són de multinacionals i allò és una illa –mai més ben dit. Aquests elements –els de les multinacionals– encara destaquen, i molt, i justament aquest és el problema que em sembla que hi ha allà. La resta, tret de molt poques, poquíssimes excepcions, tan tronat i deixat que fa por. Tampoc no se salva, per mi, el carrer suposadament més comercial de Cracòvia, l’ulica Florianska. Les excepcions: una llibreria aquí, els rètols dels museus, punts d’informació, algun altre establiment de productes, diguem-ne, culturals...

Ja que parlem de llibreries: el 99 % –per dir una xifra– dels llibres exposats, en polonès. Una petita quantitat, en anglès. (No, només ho dic perquè si passés aquí en alguna llibreria –que només passa en les més militants, tipus Ona o Grup del Llibre– determinada gent diria que som pobletans. Doncs allà les llibreries, justament les llibreries, no són pobletanes i ho tenen gairebé tot en polonès. Lo normal en un país normal.)

En resum: que ens podem queixar molt de la nostra situació actual de crisi, però a l’Europa del segle XXI hi ha països, o ciutats importants d’alguns països, que estan encara als anys cinquanta o seixanta respecte al nostre.

Aquesta és la definició més exacta, és veritat: els anys seixanta d’aquí. Ho hauríeu de veure.

Segur que és una visió esbiaixada. Segur. Ja ho deia al començament.

I comproves com sense ratlles és difícil veure varietat. No pretenc fer broma sobre una cosa tan seriosa, només és una constatació o, més ben dit, una impressió.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Racisme (programat?) al Metro de Barcelona


Missatge enviat fa uns dies a SOS Racisme:
Barcelona, 4 setembre 2014

Bon dia,

Avui mateix, a Barcelona, exactament a 1/4 de 12 del migdia (11.15 h) en un comboi articulat (n. cotxe 5124) de la línia 3 (Fondo - Zona Universitària), en direcció a Zona Universitària, entre les estacions de Lesseps i Fontana, ha passat el següent:

Dos empleats de TMB recorrien el comboi amb rapidesa i demanaven els títols de transport a la gent. Jo els observava des de feia estona com venien de la cua del comboi. Només comprovaven targetes i circulaven amb força celeritat, sense aturar-se amb ningú.

Davant meu hi havia un home de mitjana edat (entre 40 i 50 anys, calculo) vestit d’una manera “diferent” de l’occidental i amb aspecte de ser d’algun altre país, no precisament del primer món. L’home anava vestit de manera correcta, simplement diferent (una mena de davantal des del coll fins als genolls, roba molt senzilla, era evident que no es tractava d’una persona amb recursos econòmics), i potser visitava el nostre país o ja hi vivia i hi treballava des de feia temps.

Doncs bé, a aquest home, després de demanar-li el títol de transport i comprovar que era correcte, el revisor li ha exigit tot seguit documentació. L’home s’ha mostrat sorprès per aquella petició, però ha reaccionat de manera calmada i els ha dit, en un espanyol dificultós (progressivament més dificultós, pels nervis, davant les insistències contínues de l’empleat), que no la portava al damunt i que no entenia el perquè d’aquell requeriment, si havia mostrat el títol de transport i era correcte. En aquell moment he intervingut jo, que estava al davant mateix d’on es produïa aquell fet indubtablement racista. També en aquell mateix moment s’ha acostat la segona persona que revisava els títols de transport (ara no recordo si aquesta segona persona era un home o una dona) i ha aparegut també un membre del cos de seguretat (privat?) de Metro de Barcelona. Entre els tres han envoltat aquell pobre senyor, que es mostrava entre perplex i espantat, però en cap cas violent ni cridaner.

La meva intervenció (dirigint-me a l’empleat del metro, el primer que li havia demanat documentació):
—Escolti, aquest senyor no els ha ensenyat la targeta de transport i era correcta?
. Pero en primer lugar eso a usted no le incumbe, y en segundo lugar nosotros podemos pedir documentación a quien nos parezca.
—Doncs això és racisme!
M’he enretirat una mica i he començat a prendre notes: l’hora, l’estació on érem, etc.

A l’estació següent (Diagonal), els dos empleats amb l’agent de seguretat han obligat la víctima a baixar del metro just abans que es tanquessin les portes. No he estat capaç de reaccionar.

Però vull deixar constància d’aquest succés, perquè és molt possible que es produeixi de manera recurrent i em sembla que cal denunciar-ho amb tots els detalls, com he intentat fer jo en aquest missatge, que autoritzo a enviar a les persones i institucions que vostès considerin convenient.

Poso còpia a Amnistia Internacional Catalunya i al Síndic de Greuges.

Cordialment,

[Nom i cognoms]
[DNI]
[Adreça, etc.]

No crec que hagi de fer comentaris sobre el text reproduït. Només calia esperar que les entitats a què em vaig adreçar fessin la seva feina. No sé si s’hi han posat. No m’han dit res.

Jo ja he fet fins aquí, em penso, el que he pogut.

(La foto està presa de Xarxa.net)

dissabte, 6 de setembre del 2014

Situació crítica

No sé quin és l’origen, qui és el responsable, què ha passat, però hi ha un estira-i-arronsa entre el govern de l’estat espanyol (Complejo de la Moncloa, Avda. Puerta de Hierro, s/n. 28071 Madrid, Espanya) i l’empresa farmacèutica UCB Pharma (Allee de la Recherche 60. B-1070 Brusseŀles, Bèlgica) respecte al medicament Vimpat (lacosamida).*

El resultat és que des de fa una setmana aquesta medecina no es troba a les farmàcies. De manera que les prescripcions de Vimpat no es poden fer efectives, tampoc en adquisició privada. No n’hi ha a les distribuïdores. Els hospitals públics en tenen reserves, però són això, reserves. Algunes, molt poques –poquíssimes–, farmàcies en tenen alguna capsa demanada fa unes setmanes per algú que després, perquè segurament en va trobar en una altra farmàcia, no va passar a recollir la comanda de la primera.

O sigui, és una medecina cara que les farmàcies no solen tenir disponibles, sinó que han de demanar-les amb antelació a les distribuïdores.

Vimpat és un medicament aprovat a Catalunya l’any 2009, de manera que falten deu anys perquè se’n puguin fer genèrics.

És una situació extremament alarmant per a moltíssima gent. Si no es resol abans de demà al migdia el problema de subministrament –un problema politicoeconòmic–, moltes persones que pateixen convulsions, pèrdues de consciència, altres tipus d’epilèpsies lleus o greus, neuropaties diverses incloent-n’hi algunes de gravíssimes, mortals en pocs dies, entraran en crisi.

No sé qui és el responsable, hi torno, del xantatge que sembla que hi ha al darrere de tot això, però si no es resol aviat hi haurà una tragèdia en moltes famílies del nostre país.

A l’autor del blog l’afecta la desgràcia, és veritat. Però no hauria escrit aquest article si l’afectació fos només personal. No: és un problema coŀlectiu de dimensions molt, molt grans.

(Entre dimarts 9 de setembre i dimecres 10 es restableix el subministrament de la medecina. Han tallat molt just)

------------

* Podria ser que el que explico aquí sigui només allò que en diuen una serp d’estiu. Pot ser. Després m’han explicat que per les vacances hi sol haver desajustaments en la distribució de medicaments, desajustaments que no responen a cap conxorxa ni a cap mala voluntat expressa sinó solament a negligència. És possible, doncs, que m’hagi deixat emportar per un rumor, cosa que em fa ràbia perquè sóc dels que solen condemnar de manera contundent les conspiranoies. Quedi tot això aquí exposat sense vels que ho tapin, que anirà bé llegir-ho de tant en tant i anar més amb compte en el futur. Tot i que podria ser... Calla, no hi tornis.