Dejuni de Nadal

(Extrec aquestes idees, gairebé literalment, de www.festes.org.)

Tota festa té la seva vigília o vetlla, i en tota vigília era costum en el món cristià fer dejuni. El costum català de dejunar (relativament) el 24 de desembre a la nit és molt antic i ja està documentat en les cròniques del segle XIII. Per això, a diferència de la resta de l’Estat espanyol, el 24 de desembre a la nit no se celebra la «Nochebuena» amb un gran sopar familiar. Hom acostumava a menjar alguna cosa abans de l’ofici litúrgic i les altres celebracions de mitjanit de Nadal: crema dels focs, Missa del Gall, Cant de la Sibil·la, etc. Aquests petits àpats s’anomenaven col·lació (menjada lleugera que es fa en lloc de sopar els dies de dejuni). Els que es fan després de la mitjanit es poden conèixer amb els noms de xocolatada o bé torronada, segons el contingut dels àpats i la zona on es fan. El ressopó de després de la mitjanit és el trencament del dejuni de Nadal i és un acte de socialització més entre els que se celebren anit.

«En una companya eren 20 almogàvers qui la vespra de Nadal anaren-se’n a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren 4 moltons, e faeren-los escorxar, e penjaren-los al porxe. És costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren a percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, com foren venguts, veeren prop del foc lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se’n, e se n’esquivaren fort, e digueren: –Qui és qui aquest quarter de moltó nos ha mès al foc? E aquell respòs que ell l’hi havia mès. –E perquè ho havets fet? –Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.» I llavors Muntaner explica com l’almogàver descregut fou castigat per Déu i caigué com mort a terra... però es recobrà feliçment quan cantà el gall. (Crònica de Ramon Muntaner)

Més: descripció del dinar de Nadal que va oferir Jaume I l’any 1267: 31 moltons, 350 ous, 30 parells de conills, 12 parells de perdius, 36 parells de capons, 5 parells d’oques, 5 quarteres de pa, 228 quartans de vi i 10 sous de neules. «Però la vigília van dejunar cols amb panses, peix, cigrons, castanyes, nous i neules.» (Joan Amades, Costumari català)

I doncs, si celebreu el Nadal, no sigueu botiflers i recordeu-ho: no us diré que feu dejuni, però la tradició nostra mana que el 24 sigui un dia normal i corrent almenys fins a les 12 de la nit. Si feu un bon sopar perquè el que celebreu és el solstici d’hivern, cap problema... però avui no toca, perquè el solstici d’hivern va ser fa tres nits.

En qualsevol cas, bon Nadal als qui celebreu el Nadal... i als qui no el celebreu, bones festes ;-)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Concursos de cossos (i 2)

A veure, aclarim conceptes sobre el que deia l’altre dia, que ningú no s’esveri ni prengui mal.

Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.

Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.

Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?

I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.

No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.

Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.

Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).

I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.

* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)