dimarts, 21 de març del 2017

Fotografies antigues (13): La dona de l'escullera (1960-70)


Aquesta foto és del Fons Fotogràfic Popular de la Barceloneta (FFPB).

Títol: “Dona de negre a l'escullera contemplant el mar; al darrere, la torre de Sant Sebastià”. Està datada els anys “1960-1970”, sense més precisions. Autor: “Desconegut”.

A mi em sembla que la conec, aquesta dona. M’he esperat un any, des que es va publicar a la premsa la notícia que havien obert aquest arxiu, per veure si algú en deia alguna cosa. Fins ara, res.

M’he imaginat que aquella dona anava vestida de dol, un dol d’algú molt pròxim. Potser va passar l’endemà d’un dia de Reis, que es va morir el sogre. Els Reis, aquell any, van arribar un dilluns. Més ben dit, van arribar diumenge, perquè sempre arriben la vigília, però la festa pròpiament dita era dilluns. Per tant, m’he imaginat que el dia de la foto podia ser dimarts. Llavors ella estava a punt de fer els trenta-sis.

M’he imaginat que el marit d’aquella dona, que tenia el despatx ben a prop, l’hauria volgut portar cap a casa quan van tornar de veure la família, que vivia en una població mig propera o mig llunyana, segons com es miri, i que ella li va preguntar si s’estaria al despatx gaire temps, i que ell li va dir que no gaire, i que ella li va dir que llavors l’esperaria a la Barceloneta, mirant el mar. M’he imaginat que a ella li va semblar important estar especialment pendent del marit aquell dia que havien anat a acomiadar el pare d’ell a la població mig propera o mig llunyana, aquella població on s’havien casat tots dos catorze anys abans.

O potser encara no havien anat al poble/ciutat que deia abans, sinó que ella feia temps mentre ell enllestia alguna altra cosa urgent abans de sortir de Barcelona per anar a acompanyar els familiars.

No era el dia de l’enterrament, perquè aquí tenim una dona tota sola i el dia de l’enterrament, l’endemà dimecres o l’endemà passat dijous, van anar una altra vegada tots dos a acomiadar el pare, el sogre i l’avi, però hi van anar amb tota la fillada.

M’he imaginat que aquella dona potser tenia les cames inflades perquè feia relativament poc temps que havia tingut una criatura. Sempre li passava, quan donava a llum, que se li inflaven les cames i trigava temps a recuperar-se... Però, alto, si era al gener ja havien passat deu mesos, de l’últim part, i encara arrossegava la inflor? Això no lliga.

Em podia imaginar..., però no podia ser, perquè hi ha una nena al darrere amb un vestidet de màniga curta, i també hi ha massa gent a la platja, i això descarta del tot el mes de gener i, per tant, descarta aquella defunció i aquell dol.

Llavors, encara podria ser que ella esperés el marit per anar a l’enterrament d’algú altre molt proper o molt amic. Em sembla que ella va massa guarnida per a un funeral d’algú que no sigui molt proper. Si bé és veritat que a aquella dona, si és la dona que dic, li agradava anar sempre molt ben guarnida i elegant, tant si era pel sogre com si era per un amic o una amiga del matrimoni.

Però no pot ser, perquè a part de les cames inflades, la cintura tampoc no sembla la d’ella, ni la mà, massa grossa... És només la cara.

És una llàstima que no pugui ser ella. Seria tan bonic haver-ne trobat una fotografia per sorpresa, com qui diu al mig del carrer, i tants anys després.

Però calla, i si era ella?

dissabte, 4 de març del 2017

Perles (173): La cultura d’occident

«Latium!, un nom que no es pot pronunciar sense que es commogui fondament l’ànima. D’aquesta migrada terra brollà el geni llatí de Roma, que reunit amb el geni àtic d’Atenes i el geni cristià, va crear la cultura d’occident sobre tot el territori celticogermànic. La Galilea, l’Àtica, el Laci, tres països gairebé de la mateixa extensió han proporcionat a la humanitat un punt d’allò més elevat: la llum de l’Orient, la llengua i l’esperit de l’Hèŀlade, l’ànima jurídica de Roma.»


Josef Holzner, Paulus, Herder 1964