Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.
Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.
No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.
D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.
Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.
I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.
El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.
(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Luis Rodríguez Zapatero. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Luis Rodríguez Zapatero. Mostrar tots els missatges
dimecres, 9 d’abril del 2008
diumenge, 9 de març del 2008
Me’n vaig a Qatar
Com que estic fart dels tripijocs polítics, més encara si són en clau espanyola, i a més tot està dat i beneït –ETA refermarà la majoria absoluta, o quasi, tal com ja us havia dit, del Mentider ZP enfront del Mentider MR, que segurament haurà de dimitir, o el dimitiran– fujo d’estudi i me’n vaig virtualment a Qatar a esbravar-me.
A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.
Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.
Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.
És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.
Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.
Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.
És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 16 de febrer del 2008
La raó d’una bestiesa
S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 12 de gener del 2008
Per què el vull, el TGV?
Jo fa anys i panys que no vaig a Madrid. Em comunico amb gent de Madrid cada dia, hi tinc clients. Però no hi haig d’anar. El TGV és per facilitar que la gent de Barcelona pugui anar a Madrid més ràpid. Molt bé. I perquè els de Madrid puguin venir també més de pressa a controlar la colònia de tant en tant. També molt bé. Però no em sembla que sigui una cosa essencial per al progrés del nostre país. És un avenç essencial per al progrés i la cohesió interna d’Espanya, això sí, però no per al progrés ni la cohesió de Catalunya. Catalunya ha de mirar a Madrid per obligació o repressió constitucional, com si diguéssim, però no per vocació. Per vocació hauria de mirar més a València i a Palma, i a Marsella, Lió o Milà. També a Bilbao i Brussel·les i Lisboa i Madrid i París i Frankfurt i Londres... i Nova York i Singapur i Tòquio i Pequín i Shanghai, eh? Però no a Madrid en primer lloc.
Quan arribi el TGV a Barcelona, doncs, hi haurà força gent que s’oblidarà de tot el que ha passat fins ara i exclamarà: “Ja tenim l’AVE!” –perquè els més entusiastes de l’assumpte parlen sempre de l’AVE, i amb això ja es comencen a retratar–, i també: “Amb una mica de retard, però finalment tot arriba!”, com si aquest tot inclogués realment tot el que ens interessa, tot el que esperàvem, etc. I ens diran que el retard haurà estat d’uns pocs mesos, o d’uns anys, i coses així, però que pagava la pena fer-ho bé, etc. I a mi tot això no em fa ni fred ni calor.
Quan arribi el TGV, els de Madrid que es miren Barcelona com una colònia del nord-est, i també els catalans per als quals el món s’acaba a Madrid, diran que ja tenen la feina feta i que a partir d’ara el futur serà diferent. Els altres catalans, els que mirem més la bola del món, encara ho tindrem tot per fer, perquè l’estructuració d’Espanya és un afer local que no ens interessa gaire, la veritat sia dita.
Llavors, jo per què el vull, el TGV? Doncs, la veritat, només per dues coses. Una, perquè la connexió Madrid-Barcelona és condició sine qua non perquè ens deixin fer la connexió amb Europa, i dues, per desinflar Iberia. I després ja pensarem com desinflem la Renfe. Primer David havia de ferir Goliat amb un bon cop de pedra, i després, ja a terra el gegant, prendre-li l’espasa per rematar-lo tallant-li el cap. Perquè David només tenia una fona.
Acabem amb un somriure: «Entre els usuaris de Renfe n’hi ha que estan pensant a llançar-se a la via per posar fi a tot plegat. Però no ho fan, perquè ara com ara això comportaria una mort una mica lenta. Pots envellir entre els rails fins que no arribi el tren. I quan arribi, serà difícil que vagi amb prou velocitat com per treure’t del mig.» (Empar Moliner, El País 19 novembre 2007)
(Afegitó del 26 de febrer del 2008. Ahir, debat Zapatero - Rajoy. Diu Zapatero: «Ni España se rompe, ni Cataluña está en un proceso de secesión -más bien está más unida porque ahora ya hay alta velocidad-.» (TVE, 25 febrer 2008) Més clar, l'aigua. És així com ho veuen ells. I jo també.)
Quan arribi el TGV a Barcelona, doncs, hi haurà força gent que s’oblidarà de tot el que ha passat fins ara i exclamarà: “Ja tenim l’AVE!” –perquè els més entusiastes de l’assumpte parlen sempre de l’AVE, i amb això ja es comencen a retratar–, i també: “Amb una mica de retard, però finalment tot arriba!”, com si aquest tot inclogués realment tot el que ens interessa, tot el que esperàvem, etc. I ens diran que el retard haurà estat d’uns pocs mesos, o d’uns anys, i coses així, però que pagava la pena fer-ho bé, etc. I a mi tot això no em fa ni fred ni calor.
Quan arribi el TGV, els de Madrid que es miren Barcelona com una colònia del nord-est, i també els catalans per als quals el món s’acaba a Madrid, diran que ja tenen la feina feta i que a partir d’ara el futur serà diferent. Els altres catalans, els que mirem més la bola del món, encara ho tindrem tot per fer, perquè l’estructuració d’Espanya és un afer local que no ens interessa gaire, la veritat sia dita.
Llavors, jo per què el vull, el TGV? Doncs, la veritat, només per dues coses. Una, perquè la connexió Madrid-Barcelona és condició sine qua non perquè ens deixin fer la connexió amb Europa, i dues, per desinflar Iberia. I després ja pensarem com desinflem la Renfe. Primer David havia de ferir Goliat amb un bon cop de pedra, i després, ja a terra el gegant, prendre-li l’espasa per rematar-lo tallant-li el cap. Perquè David només tenia una fona.
Acabem amb un somriure: «Entre els usuaris de Renfe n’hi ha que estan pensant a llançar-se a la via per posar fi a tot plegat. Però no ho fan, perquè ara com ara això comportaria una mort una mica lenta. Pots envellir entre els rails fins que no arribi el tren. I quan arribi, serà difícil que vagi amb prou velocitat com per treure’t del mig.» (Empar Moliner, El País 19 novembre 2007)
(Afegitó del 26 de febrer del 2008. Ahir, debat Zapatero - Rajoy. Diu Zapatero: «Ni España se rompe, ni Cataluña está en un proceso de secesión -más bien está más unida porque ahora ya hay alta velocidad-.» (TVE, 25 febrer 2008) Més clar, l'aigua. És així com ho veuen ells. I jo també.)
divendres, 23 de novembre del 2007
No se n’assabenten o no ho volen veure?
Hi ha catalans que no se n’assabenten. El president del Govern espanyol fa gires per les Espanyes enduent-se de bracet la ministra dels desastres, perquè la ministra dels desastres és una grandíssima captadora de vots espanyols... justament per allò que ha fet aquí. «Dales caña a los catalanes, Maleni», se sent en els mítings.
I l’altre, el Rajoy, com que veu que el Rodríguez se li escapa en les intencions de vot a Espanya, el que proposa és una llei anticatalana, antibasca i antigallega, per assegurar que qui vulgui ser monolingüe castellà actiu i passiu a Catalunya i al País Basc i a Galícia, ho pugui continuar sent sense cap problema. Quan el Rajoy va dir això, va recollir l’aplaudiment més llarg i més enèrgic de la nit.
I em direu: i els vots d’aquí, que no compten? I responc: no, no compten. Ací no votarem PP, i per tant al Rodríquez i companyia els és igual. I al Rajoy també... perquè sap que faci el que faci no votarem PP.
Aquest Estat és així com funciona. Però hi ha gent, aquí, que davant les ruixades i cagarades de ponent s’estimen més mirar cap a una altra banda i fer veure que plou.
(Afegitó del dia 24: El CIS diu que la ministra aquesta és la que els espanyols mateix valoren més malament de tot el Govern de Madrid. Això no invalida, penso, la meua anàlisi. Per a molts espanyols, els desastres que provoca aquesta ministra són no res comparats amb el fet que diu que està abocant un munt de calés a Catalunya, i això no agrada als espanyols; alhora, per als més pròxims, el fet que aboqui tants diners a Catalunya –diuen– queda compensat perquè ens ho fa pagar amb sang, i per això l’aplaudeixen als mítings. És com allò de fer veure que et fan un favor perquè no sigui dit ací, i alhora clavar-te un mastegot perquè no sigui dit allà. No sé si m’explico prou bé, però jo ja m’entenc. En qualsevol cas, també és possible que l’enquesta del CIS s’equivoqui i molt també en aquest punt concret, com ha passat altres vegades.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I l’altre, el Rajoy, com que veu que el Rodríguez se li escapa en les intencions de vot a Espanya, el que proposa és una llei anticatalana, antibasca i antigallega, per assegurar que qui vulgui ser monolingüe castellà actiu i passiu a Catalunya i al País Basc i a Galícia, ho pugui continuar sent sense cap problema. Quan el Rajoy va dir això, va recollir l’aplaudiment més llarg i més enèrgic de la nit.
I em direu: i els vots d’aquí, que no compten? I responc: no, no compten. Ací no votarem PP, i per tant al Rodríquez i companyia els és igual. I al Rajoy també... perquè sap que faci el que faci no votarem PP.
Aquest Estat és així com funciona. Però hi ha gent, aquí, que davant les ruixades i cagarades de ponent s’estimen més mirar cap a una altra banda i fer veure que plou.
(Afegitó del dia 24: El CIS diu que la ministra aquesta és la que els espanyols mateix valoren més malament de tot el Govern de Madrid. Això no invalida, penso, la meua anàlisi. Per a molts espanyols, els desastres que provoca aquesta ministra són no res comparats amb el fet que diu que està abocant un munt de calés a Catalunya, i això no agrada als espanyols; alhora, per als més pròxims, el fet que aboqui tants diners a Catalunya –diuen– queda compensat perquè ens ho fa pagar amb sang, i per això l’aplaudeixen als mítings. És com allò de fer veure que et fan un favor perquè no sigui dit ací, i alhora clavar-te un mastegot perquè no sigui dit allà. No sé si m’explico prou bé, però jo ja m’entenc. En qualsevol cas, també és possible que l’enquesta del CIS s’equivoqui i molt també en aquest punt concret, com ha passat altres vegades.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 11 d’octubre del 2007
Els propòsits del senyor Montilla
Hi ha una cosa que convé no oblidar, i és que el governador José Montilla ha arribat per quedar-s’hi. Seria un error greu considerar-lo un president accidental de la quadriputació. I ara, a més a més, tindrà una oportunitat d’or per treure’s del damunt els socis que podrien ser emprenyatius, els socis fins ara mesells que li han fet el favor de col·locar-lo allà a dalt en canvi d’uns quants càrrecs i cotxes oficials, però que en qualsevol moment li podrien fer la llesca o almenys posar-li terra a l’escudella. L’oportunitat és dissoldre el Parlament juntament amb el de Madrid i fer les eleccions catalanes amb les espanyoles, per aprofitar el tarannà Zapatero i guanyar finalment en vots i en escons els regionalistes, distrets ara amb el seu projecte de no se sap quina casa nova que es volen fer fer. Els agafaran amb els pixats al ventre. Potser és per això que Montilla fa empipar els altres i els fa fer coses contranatura dia rere dia, a veure si són ells els que rebenten primer i així el president no tindria cap més remei que convocar eleccions. No sé com no se m’havia acudit abans. Suposo que ja ho deuen haver escrit altres, perquè em sembla una possibilitat d’allò més versemblant en un president de referents tan espanyolistes com l’actual –encara més que Maragall, encara més que Pujol, encara més que Tarradellas, i semblava impossible... Però jo no ho he llegit enlloc. Més ben dit, ho he llegit però no ho puc dir. Per això ho escric aquí. Per denunciar-ho, si és que ho tenen previst i callen com putes fins a l’últim dia.
Si no ho tenen previst, millor.
Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.
(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Si no ho tenen previst, millor.
Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.
(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 10 d’octubre del 2007
El paper de La Vanguardia
(Fixeu-vos que el títol té rerefons, és un joc de paraules tant en català com, parcialment, en anglès. Perquè paper vol dir ‘rol’ i també el material del qual estan fets els diaris, i encara paper en anglès significa ‘diari’. És que us ho haig de dir tot :-P)
Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».
La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels convergents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.
Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.
Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.
Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.
(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)
(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)
(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)
(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))
(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)
Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».
La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels convergents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.
Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.
Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.
Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.
(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)
(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)
(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)
(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))
(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)
dimecres, 19 de setembre del 2007
«Zero euros»
Diu el conseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, el senyor Francisco Granados, que «no pot ser» que s’incrementin les inversions de l’Estat a Catalunya –ha, ha, ha–, perquè això és un «greuge comparatiu» amb els «zero euros» que diu que ha invertit el govern de l’Estat a la Comunitat de Madrid.
Tranquil, senyor Granados, que les promeses del senyor Rodríguez no es compleixen mai. És un mentider compulsiu. No com vostè, que sempre diu la veritat, oi?
«Zero euros», quina barra. Creieu que hi ha alguna possibilitat d’entesa amb aquesta gent, si diuen coses com aquestes?
Anem a l’ONU a fer una plantada de tendes fins que ens escoltin? Fem vagues de fam? Ens cremem en públic de viu en viu?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tranquil, senyor Granados, que les promeses del senyor Rodríguez no es compleixen mai. És un mentider compulsiu. No com vostè, que sempre diu la veritat, oi?
«Zero euros», quina barra. Creieu que hi ha alguna possibilitat d’entesa amb aquesta gent, si diuen coses com aquestes?
Anem a l’ONU a fer una plantada de tendes fins que ens escoltin? Fem vagues de fam? Ens cremem en públic de viu en viu?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 13 de juliol del 2007
El gran mentider
Ara tothom comença a dir que el PP no té res a fer en les pròximes eleccions espanyoles, i això ja ho vam dir aquí fa molt de temps. Les enquestes es fan amb vot decidit i últimament els del PP tenen les idees molt clares –sempre apareixien molt ben posicionats a les enquestes–, perquè els que votaran dreta dura ho tenen decidit de fa temps i no es belluguen. Mentre que la resta van fent, diuen als enquestadors que ja s’ho rumiaran i qui dia passa any empeny. És per això que fins ara les enquestes parlaven d’un empat tècnic. Però tot és acostar-se l’hora de la veritat, i els que dubten i es van decidint ho fan molt majoritàriament pel gran mentider: a l’hora de les eleccions triaran, si són espanyols-espanyols –perquè els altres votarem altres coses, o no votarem–, el menys dolent dels dos grans. I, si no hi ha un daltabaix que no se m’acut què pot ser, perquè no n’hi hauria prou ni amb uns quants morts d’ETA, una gran gentada farà que el gran mentider guanyi la seva Moncloa amb majoria absoluta, o poc li’n faltarà. Tant de bo no hi arribi (a la majoria absoluta), perquè les majories absolutes signifiquen acumular desastre sobre desastre. I si parlo de «gran mentider» és perquè els altres almenys diuen les coses com les pensen: no s’amaguen d’anar a la guerra, són tan anticatalans com semblen, no dissimulen el seu racisme, no se’n donen vergonya de protegir la memòria històrica del franquisme, etc. I l’altre, en canvi, el malabarista de les promeses, és un cínic que no es creu res del que diu i ha superat fins i tot Pinocchio González, que tots els caricaturistes presentaven amb el nas llarg. Els socialistes són tan anticatalans com els conservadors, o, si algú creu que això s’ha de matisar, tan espanyolistes i centralistes com els del PP. Si no, mireu que quan canvien ministres no fan plegar la desastrosa de Foment, i quan pensen en un candidat estrella per a les eleccions, no se’ls acut cap altra bestiesa que proposar José Bono com a pròxim president del Congreso de los Diputados. Poca broma: la tercera autoritat de l’Estat, suposant que la primera sigui el senyor Borbó. Però és això, que en el fons ells ja s’entenen «en lo fundamental», que són els Principios del Movimiento Nacional que l’altre va deixar «atados y bien atados».
És clar que també teniu raó els que m’heu dit algun cop que es nota que estic molt desconnectat d’Espanya. És veritat: el que ha passat al País Valencià i a Madrid a les eleccions municipals recents potser és més revelador que no sembla del que es cou en els cervells de molts espanyols. Però fins a cert punt, perquè hi va haver molta abstenció i, com deia, això fa pujar el PP, que ara com ara són els que voten amb seguretat (com votaven amb seguretat els socialistes a mitjan anys 80). La veritat és que ja m’és igual qui guanyi a Espanya: per una banda, com és lògic, no em cau tan malament Zapatero com Àdolf Aznar i els seus, això va per endavant. Però per l’altra, tampoc no sóc partidari de continuar pensant que són millors els remeis adormidors que els desvetlladors. I encara per una altra, al capdavall sembla que no serveix per a res ni el Rifa ni el Rafa. Estic fet un embolic, ja ho veieu. Ara, pel que fa al que deia aquí a dalt, penso que no m’equivocaré de gaire, si no passa alguna cosa molt grossa abans de les eleccions espanyoles, i que guanyarà el Bambi fementit per pallissa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
És clar que també teniu raó els que m’heu dit algun cop que es nota que estic molt desconnectat d’Espanya. És veritat: el que ha passat al País Valencià i a Madrid a les eleccions municipals recents potser és més revelador que no sembla del que es cou en els cervells de molts espanyols. Però fins a cert punt, perquè hi va haver molta abstenció i, com deia, això fa pujar el PP, que ara com ara són els que voten amb seguretat (com votaven amb seguretat els socialistes a mitjan anys 80). La veritat és que ja m’és igual qui guanyi a Espanya: per una banda, com és lògic, no em cau tan malament Zapatero com Àdolf Aznar i els seus, això va per endavant. Però per l’altra, tampoc no sóc partidari de continuar pensant que són millors els remeis adormidors que els desvetlladors. I encara per una altra, al capdavall sembla que no serveix per a res ni el Rifa ni el Rafa. Estic fet un embolic, ja ho veieu. Ara, pel que fa al que deia aquí a dalt, penso que no m’equivocaré de gaire, si no passa alguna cosa molt grossa abans de les eleccions espanyoles, i que guanyarà el Bambi fementit per pallissa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 27 d’abril del 2007
Gràcies, Montilla
Gràcies, president Montilla, perquè ens has obert els ulls. El president Pujol ens va tenir entabanats, hipnotitzats, encantats, obnubilats, durant anys, fent-nos creure que érem alguna cosa més que el que som. I no, érem dins una il·lusió, en una bombolla, atrapats per una farfolla, envescats al voltant d’una bola. No era veritat que fóssim res més que el que som ara, una comarca fosca d’Espanya, i tu, president Montilla, ens ho has fet veure amb una claredat com si fos de dia –encara que sigui de nit, encara que continuem, i ja fa segles, envoltats d’ombra i de tenebres. Ha quedat clar que des del mateix moment que et vas presentar a les eleccions, qui et va designar era un senyor de Madrid, el president del Govern espanyol. Una mica com amb Tarradellas, que el president espanyol de l’època, exministre de l’anterior Movimiento, se’l va trobar disposat a col·laborar en la maniobra i és així que va néixer tot plegat. Aquest Estat el va dissenyar, muntar, collar, recollar, lligar i relligar i blindar Franco, i no l’ha tocat ningú. Només hi han fet retocs.
El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.
Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.
Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.
Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.
En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.
Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.
Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)
El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.
Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.
Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.
Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.
En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.
Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.
Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)
dimarts, 23 de gener del 2007
Ségolène Royal, a favor de la independència de Catalunya
Copio:
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 15 de novembre del 2006
Nous viatges a Perpinyà?
Despús-ahir vaig dir que no em creia que Zapatero no volgués el segon tripartit, que Zapatero i Montilla devien haver estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i que van decidir la que han posat en dansa. Ara he intuït una de les raons secundàries per la qual a Zapatero li pot convenir també tenir ERC ben lligada. ERC és una assegurança davant el conflicte estatal amb ETA. Si Zapatero pot dir a ETA que s’entén amb Carod, políticament a ETA li queden pocs arguments per tornar a matar. I fins i tot, Zapatero podria confiar a Carod un nou viatge a Perpinyà, aquest cop beneït per Madrid.
Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.
Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.
Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)
Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.
Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.
Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)
Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 13 de novembre del 2006
Content per l’existència de l’NPPE
Aquest cap de setmana m’he concentrat molt fort i he decidit finalment que estic content per la presència del Nou Partit dels Pallassos Espanyols al Parlament de Catalunya. Per diversos motius. Un, que si no hi fossin potser algú es pensaria que José Montilla serà president perquè “finalment” els socialistes han presentat un candidat amb el qual s’identificarien les bases del partit, fins ara frustrades i obligades a votar sense ganes “un catalanista de esos”. En haver-hi els de l'NPPE al Parlament, aquesta excusa ja no és vàlida. (Tampoc no és vàlida per un altre motiu: perquè el PSOE ha tret ara gairebé els pitjors resultats de la seva història, justament quan han presentat un candidat que se suposava que era el paradigma del “socialista català”.)
També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.
Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)
(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.
Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)
(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 24 d’octubre del 2006
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Ho deia l’altre dia, de passada, que el partit que mana més a Catalunya és sens dubte el PSOE, i això segurament no ho posa ningú en dubte. (Ara parlem seriosament, i per tant no cal ni considerar la hipòtesi que el PSC sigui una cosa diferent del PSOE. Socialistes rondinaires per vocació, absteniu-vos de renyar-me, si pot ser, que ara parlarem de coses serioses, no de bestieses ni de matisos accidentalts i absurds.) Ara bé, vaig afegir que el segon partit que mana més a Catalunya és el PP. I que ho podia demostrar amb números.
Fins i tot des del punt de vista del poder moral, el PSOE actua molts cops mirant què diu i com respira el PP. I pel que fa al poder real, l’econòmic –quin altre poder hi ha? o, dit d’una altra manera, com es pot quantificar el pes del poder de cadascú, si no és amb els pressupostos finalment realitzats?–, les grans inversiones que es fan i sobretot es desfan a Catalunya avui depenen del que van decidir el PSOE de González (1982-1996) i el PP d’Aznar (1996-2004) en els 21 anys que van governar Espanya, i les grans inversions que es faran i es desfaran a Catalunya demà depenen del que decideixi el PSOE de Zapatero avui... amb la vista posada al PP de Rajoy i potser amb pactes secrets amb qui hagi de ser el successor de Rajoy, quan descavalquin aquest senyor del seu partit d’aquí a un parell d’anys, i jo no sé qui serà aquest successor, però és possible que en els soterranis del poder ja se sàpiga qui serà i ja es pactin coses importants amb ell.
No parlo de promeses electorals, de pressupostos aprovats amb el suport de no sé qui. Parlo de fets reals, incontrovertibles, de l’any 2006. Coses que es poden veure i tocar.
Vegem i toquem:
1, l’aeroport del Prat és l’any 2006 un aeroport de segona categoria perquè és voluntat del PSOE i del PP que ho sigui;
2, Catalunya no té TGV l’any 2006 per connectar-se amb França i amb Espanya perquè ha sigut voluntat del PSOE i del PP que no fos així;
3, a Catalunya no s’ha fet ni un sol tram de ferrocarril tret del del Papiol - Mollet des de l’època de Primo de Rivera perquè ha estat voluntat del PSOE i del PP (i abans de Franco) que fos així;
4, a Catalunya no hi ha l’any 2006 gairebé autopistes sense peatge (i les que hi ha, són de fa quatre dies, la de Lleida, o de l’època de Franco, la de l’Ametlla) perquè és voluntat del PSOE i del PP que sigui d’aquesta manera;
5, a Catalunya hi ha més pobres (més d’un milió, segons Càritas) i més immigrants (prop del 15% dels habitants) que enlloc perquè ha sigut voluntat del PP i del PSOE que fos així (cada dia, des de fa un munt d’anys, hi ha transvasaments massius d’immigrants cap a Catalunya, transvasaments fets per organismes de l’Estat) i també ha sigut voluntat del PP i del PSOE que els pressupostos catalans no arribessin a cobrir ni les necessitats socials més immediates de molts d’aquests pobres i de molts d’aquests immigrants (i que consti que jo sóc partidari de l’obertura de fronteres: que vingui qui vulgui... o qui pugui fer-ho, que prou pena tenen si a casa seva no poden ni menjar);
6, els grans grups energètics, de transports i de telecomunicacions de l’Estat estan en mans d’amics o exresponsables polítics del PSOE i del PP;
7, el poder judicial –l’únic poder judicial que existeix, que és el de l’Estat–, depèn del PSOE i del PP a parts més o menys iguals;
8, el poder legislatiu de l’Estat depèn ara del PSOE i abans del PP, però també estan molt empatats;
9, el poder executiu de l’Estat està ara en mans del PSOE, com abans estava en mans del PP;
10, un dels dos grans bancs de l’Estat, el BBVA, està en mans d’amics del PP, que els hi va posar, i els altres grans banquers i empresaris no fan res –perquè no poden o perquè no volen– sense el vistiplau del PSOE i del PP (incloent-hi les caixes d’estalvis suposadament catalanes).
11, les emissores de televisió i ràdio d'àmbit estatal (entre les quals hi ha les cadenes de TV Antena 3, Tele 5, Cuatro i La Sexta) són concessions de l'Estat i, per tant, depenen del PSOE i del PP, i també depèn del PSOE i del PP la peculiar manera que tenen aquestes cadenes d'entendre la pluralitat lingüística de l'Estat;
12, el Defensor del Pueblo defensa només el poble que parla castellà. Últim exemple: aquesta mateixa setmana ha rebutjat les protestes dels aragonesos bilingües que volien que a les escoles de la Franja hi hagués alguna assignatura obligatòria de català i ha dit que amb una hora setmanal i optativa n'hi havia prou.
Calen més proves? Voleu que parli de coses més poètiques? Hem de parlar de la persecució del català a l’Estat espanyol (i, per tant, també a Catalunya)? De la nul·la presència del català a les institucions estatals? De la penalització que té el català, els productes catalans, els noms catalans, les empreses catalanes a tot l’Estat (per no parlar d’Europa, ai... també gràcies al PSOE i al PP)? Si hi ha un munt de catalans que l’única manera que tenen de sobreviure a Espanya és dissimulant que són catalans! Us explico l’última: a un amic meu una editorial paraoficial de Madrid li ha publicat un manual universitari. Acaba de sortir, està calent. Doncs, la condició sine qua non per publicar-lo ha estat que canviés tres noms propis catalans (Anna, Antoni i Sergi) d’uns exemples il·lustratius que sortien barrejats amb desenes d’altres noms espanyols i alguns d’altres idiomes. Era un llibre en espanyol amb exemples d’una realitat plural (així és com pensava aquest amic meu). Doncs no. Ha hagut d’escriure Ana, Antonio i Sergio. No dono més pistes perquè ell no vol que se sàpiga, no vol denunciar-ho, vol continuar sobrevivint a l’Estat. Li fa vergonya haver cedit, però m’ho ha explicat gairebé amb llàgrimes als ulls.
Qui mana, doncs, a Catalunya? El PSOE i el PP. Perquè són els partits que manen a l’Estat. I l’Estat és el poder.
Tota la resta, els 23 anys de CiU i els 3 anys del tripartit, els ajuntaments que estan en mans de formacions “independents”, Catalunya Ràdio i la COMRàdio i TV3, el català a l’escola, els rètols i prospectes oficials bífids o fins i tot monolingües, tot allò que determinada gent vol fer creure que és tan i tan important –perquè els interessa que continuem capcots i demanant perdó–, tot plegat és misèria, ni la xocolata del lloro. Són àmbits de governs de fireta, de tetrarques de províncies, de reietons locals, i res més. Quatre quartos. I encara n’hi ha que diuen que ens queixem per vici i que tot el dia ens estem lamentant. Som cornuts i encara hem de pagar el beure.
I les eleccions aquestes de l’1 de novembre, què voleu que us digui... Serien les més importants, per a mi, si fóssim independents o almenys realment autònoms. Però mentrestant –i com dura el «mentrestant», aviat farà tres segles–, són com les eleccions del president de l’escala, una mica més. Ens hi juguem la possibilitat de fer que a l’antic cau on vivia el porter de la finca hi puguem fer un magatzem per a les bicicletes dels nostres fills, o no. Ja em direu, quines decisions tan transcendentals. I aquest és un altre motiu per votar Escons insubmisos: perquè em fa vergonya que els partits que es diuen catalans no hagin estat capaços de fer un front comú davant de Madrid; i quan n’han fet un (Estatut del 30 de setembre, amb el 90% del suport parlamentari de Catalunya), no van passar ni 48 hores que tothom ja parlava de negociar a Madrid (també ERC, sí, que no s’amaguin amb el no de després). Però, per què es va trencar el front del 30 de setembre? Doncs, en bona part, perquè el PP hi estava en contra.
Som una mica desgraciats, sí. I si explico tot això és perquè n’hi ha que segur que s’han estranyat quan l’altre dia vaig dir que el segon partit que mana més a Catalunya era el PP. Fins i tot desanima, haver d’explicar coses tan òbvies. En quin país viviu, que no ho veieu?
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Fins i tot des del punt de vista del poder moral, el PSOE actua molts cops mirant què diu i com respira el PP. I pel que fa al poder real, l’econòmic –quin altre poder hi ha? o, dit d’una altra manera, com es pot quantificar el pes del poder de cadascú, si no és amb els pressupostos finalment realitzats?–, les grans inversiones que es fan i sobretot es desfan a Catalunya avui depenen del que van decidir el PSOE de González (1982-1996) i el PP d’Aznar (1996-2004) en els 21 anys que van governar Espanya, i les grans inversions que es faran i es desfaran a Catalunya demà depenen del que decideixi el PSOE de Zapatero avui... amb la vista posada al PP de Rajoy i potser amb pactes secrets amb qui hagi de ser el successor de Rajoy, quan descavalquin aquest senyor del seu partit d’aquí a un parell d’anys, i jo no sé qui serà aquest successor, però és possible que en els soterranis del poder ja se sàpiga qui serà i ja es pactin coses importants amb ell.
No parlo de promeses electorals, de pressupostos aprovats amb el suport de no sé qui. Parlo de fets reals, incontrovertibles, de l’any 2006. Coses que es poden veure i tocar.
Vegem i toquem:
1, l’aeroport del Prat és l’any 2006 un aeroport de segona categoria perquè és voluntat del PSOE i del PP que ho sigui;
2, Catalunya no té TGV l’any 2006 per connectar-se amb França i amb Espanya perquè ha sigut voluntat del PSOE i del PP que no fos així;
3, a Catalunya no s’ha fet ni un sol tram de ferrocarril tret del del Papiol - Mollet des de l’època de Primo de Rivera perquè ha estat voluntat del PSOE i del PP (i abans de Franco) que fos així;
4, a Catalunya no hi ha l’any 2006 gairebé autopistes sense peatge (i les que hi ha, són de fa quatre dies, la de Lleida, o de l’època de Franco, la de l’Ametlla) perquè és voluntat del PSOE i del PP que sigui d’aquesta manera;
5, a Catalunya hi ha més pobres (més d’un milió, segons Càritas) i més immigrants (prop del 15% dels habitants) que enlloc perquè ha sigut voluntat del PP i del PSOE que fos així (cada dia, des de fa un munt d’anys, hi ha transvasaments massius d’immigrants cap a Catalunya, transvasaments fets per organismes de l’Estat) i també ha sigut voluntat del PP i del PSOE que els pressupostos catalans no arribessin a cobrir ni les necessitats socials més immediates de molts d’aquests pobres i de molts d’aquests immigrants (i que consti que jo sóc partidari de l’obertura de fronteres: que vingui qui vulgui... o qui pugui fer-ho, que prou pena tenen si a casa seva no poden ni menjar);
6, els grans grups energètics, de transports i de telecomunicacions de l’Estat estan en mans d’amics o exresponsables polítics del PSOE i del PP;
7, el poder judicial –l’únic poder judicial que existeix, que és el de l’Estat–, depèn del PSOE i del PP a parts més o menys iguals;
8, el poder legislatiu de l’Estat depèn ara del PSOE i abans del PP, però també estan molt empatats;
9, el poder executiu de l’Estat està ara en mans del PSOE, com abans estava en mans del PP;
10, un dels dos grans bancs de l’Estat, el BBVA, està en mans d’amics del PP, que els hi va posar, i els altres grans banquers i empresaris no fan res –perquè no poden o perquè no volen– sense el vistiplau del PSOE i del PP (incloent-hi les caixes d’estalvis suposadament catalanes).
11, les emissores de televisió i ràdio d'àmbit estatal (entre les quals hi ha les cadenes de TV Antena 3, Tele 5, Cuatro i La Sexta) són concessions de l'Estat i, per tant, depenen del PSOE i del PP, i també depèn del PSOE i del PP la peculiar manera que tenen aquestes cadenes d'entendre la pluralitat lingüística de l'Estat;
12, el Defensor del Pueblo defensa només el poble que parla castellà. Últim exemple: aquesta mateixa setmana ha rebutjat les protestes dels aragonesos bilingües que volien que a les escoles de la Franja hi hagués alguna assignatura obligatòria de català i ha dit que amb una hora setmanal i optativa n'hi havia prou.
Calen més proves? Voleu que parli de coses més poètiques? Hem de parlar de la persecució del català a l’Estat espanyol (i, per tant, també a Catalunya)? De la nul·la presència del català a les institucions estatals? De la penalització que té el català, els productes catalans, els noms catalans, les empreses catalanes a tot l’Estat (per no parlar d’Europa, ai... també gràcies al PSOE i al PP)? Si hi ha un munt de catalans que l’única manera que tenen de sobreviure a Espanya és dissimulant que són catalans! Us explico l’última: a un amic meu una editorial paraoficial de Madrid li ha publicat un manual universitari. Acaba de sortir, està calent. Doncs, la condició sine qua non per publicar-lo ha estat que canviés tres noms propis catalans (Anna, Antoni i Sergi) d’uns exemples il·lustratius que sortien barrejats amb desenes d’altres noms espanyols i alguns d’altres idiomes. Era un llibre en espanyol amb exemples d’una realitat plural (així és com pensava aquest amic meu). Doncs no. Ha hagut d’escriure Ana, Antonio i Sergio. No dono més pistes perquè ell no vol que se sàpiga, no vol denunciar-ho, vol continuar sobrevivint a l’Estat. Li fa vergonya haver cedit, però m’ho ha explicat gairebé amb llàgrimes als ulls.
Qui mana, doncs, a Catalunya? El PSOE i el PP. Perquè són els partits que manen a l’Estat. I l’Estat és el poder.
Tota la resta, els 23 anys de CiU i els 3 anys del tripartit, els ajuntaments que estan en mans de formacions “independents”, Catalunya Ràdio i la COMRàdio i TV3, el català a l’escola, els rètols i prospectes oficials bífids o fins i tot monolingües, tot allò que determinada gent vol fer creure que és tan i tan important –perquè els interessa que continuem capcots i demanant perdó–, tot plegat és misèria, ni la xocolata del lloro. Són àmbits de governs de fireta, de tetrarques de províncies, de reietons locals, i res més. Quatre quartos. I encara n’hi ha que diuen que ens queixem per vici i que tot el dia ens estem lamentant. Som cornuts i encara hem de pagar el beure.
I les eleccions aquestes de l’1 de novembre, què voleu que us digui... Serien les més importants, per a mi, si fóssim independents o almenys realment autònoms. Però mentrestant –i com dura el «mentrestant», aviat farà tres segles–, són com les eleccions del president de l’escala, una mica més. Ens hi juguem la possibilitat de fer que a l’antic cau on vivia el porter de la finca hi puguem fer un magatzem per a les bicicletes dels nostres fills, o no. Ja em direu, quines decisions tan transcendentals. I aquest és un altre motiu per votar Escons insubmisos: perquè em fa vergonya que els partits que es diuen catalans no hagin estat capaços de fer un front comú davant de Madrid; i quan n’han fet un (Estatut del 30 de setembre, amb el 90% del suport parlamentari de Catalunya), no van passar ni 48 hores que tothom ja parlava de negociar a Madrid (també ERC, sí, que no s’amaguin amb el no de després). Però, per què es va trencar el front del 30 de setembre? Doncs, en bona part, perquè el PP hi estava en contra.
Som una mica desgraciats, sí. I si explico tot això és perquè n’hi ha que segur que s’han estranyat quan l’altre dia vaig dir que el segon partit que mana més a Catalunya era el PP. Fins i tot desanima, haver d’explicar coses tan òbvies. En quin país viviu, que no ho veieu?
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 27 de juny del 2006
Declaració III sobre la candidatura de Montilla
Tot i que corro el risc d’equivocar-me i molt –ho sabrem quan la premsa publiqui les primeres enquestes–, vull fer una declaració III, és a dir, indemostrable i segurament intrascendent i també inútil. És aquesta: ara sí que crec que la candidatura de José Montilla com a cap de llista del PSC-PSOE a les pròximes eleccions podria ser un del serrells més visibles del pacte Zapatero-Mas. S’ha dit que la condició era que no es presentés Maragall. No crec que Mas demanés això concretament, però sí que el candidat alternatiu fos Montilla en cas que Maragall plegués. Ja dic que confirmaré (confirmaré per a mi mateix, no parlo de fets incontrovertibles) aquesta intuïció quan ixin les primeres enquestes. Però crec que podria ser que Mas ja tingués les enquestes fetes aquell dia de gener d’enguany i que Zapatero no les tingués (o sí?, aquest paio el veig cada cop més perillós, més maquiavèl·lic) i que el pacte quedés segellat d’aquesta manera. Bé, la veritat és que no en tinc ni idea, de com es fan aquests pactes, però sí que sé –ho sap tothom– que una cosa és el que es pacta de debò, una altra (sovint diferent) el que es diu que s’ha pactat i encara una altra, normalment dins del primer apartat, que hi ha coses que s’han pactat però no són vinculants i coses que s’han pactat i que sí que són vinculants. Per posar un exemple, dins d’aquesta segona part del primer apartat (és a dir, que s’havia pactat sense dir-ho en públic i era vinculant) hi havia el compromís d’ERC amb el PSC de no dir no, en cap cas, a l’Estatut. Per això van trigar tant a decidir-se a dir no. I quan ho van fer, llavors van haver de plegar del Govern. Perquè els pactes polítics secrets i vinculants són una mica mafiosos: es fan amb sang. Els altres, només es fan i es desfan amb xerrameca.
Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.
A veure què ens diuen les primeres enquestes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.
A veure què ens diuen les primeres enquestes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 22 de juny del 2006
Fi de la història o de la primera etapa?
Plega el president de la Generalitat i plega de mala manera, perquè el fan plegar des de Madrid, o sigui que no m'agrada. Em demanen si m'estimo més que el substitueixi en Montilla i contesto que m'és ben igual: els presidents de la Generalitat estan acostumats a trucar a Madrid cada dia o, com a mínim, cada setmana, i això no ho canviarà que el president nou sigui de Còrdova o de Llavaneres (dic de Llavaneres per dir alguna cosa, ja ens entenem). La gent d'aquest país ha de tenir clar, ara com ara, que si el candidat del PSOE fos el Zapatero, segurament guanyaria per majoria absoluta. Aquest sant laic congrega multituds fervoroses que li segueixen la veta a ulls clucs, encara que sigui contra els seus propis interessos com a ciutadans (v.gr. impostos). De manera que aquest és el país que tenim. Si el tripartit no guanya amb prou folgança –i cal pensar que tindrà menys suport, perquè ERC i ICV baixaran i el PSC és una incògnita, però no crec que pugi gaire, si puja: Montilla no és Zapatero– i CiU no treu majoria absoluta –espero que no: odio les majories absolutes, totes–, Artur Mas haurà de pactar amb el PP, encara que durant la campanya ens assegurarà que no pensa fer-ho. O bé, Montilla –o Manuela– fer de patge de Mas, que potser seria l'opció menys traumàtica: forma part del pacte Zapatero-Mas?
En fi, un cop més mala peça al teler. Caldrà ressuscitar els Escons insubmisos? Jo no ho veig clar, però caldrà veure què diu en Carles Lladó, ànima i motor del projecte.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En fi, un cop més mala peça al teler. Caldrà ressuscitar els Escons insubmisos? Jo no ho veig clar, però caldrà veure què diu en Carles Lladó, ànima i motor del projecte.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 12 de maig del 2006
Un altre parèntesi
Haig de fer un segon parèntesi perquè cal que rectifiqui alguna cosa de les que vaig dir abans d’imposar-me silenci polític. La primera de totes, que ERC ha estat capaç finalment de prescindir dels càrrecs, dels despatxos i dels cotxes oficials per defensar una idea, i això cal reconèixer-ho. És llàstima, però, que el que s’hagi visualitzat és que el seu emprenyament ve de no haver-se pogut fer la foto de La Moncloa en comptes d’Artur Mas. Si s’haguessin plantat des del primer dia, des de l’1 d’octubre, quan el PSC va començar a parlar de rebaixar l’Estatut… Però no, van fer la puta i la ramoneta tres mesos, i només es van mostrar disgustats quan el senyor Rodríguez de Madrid va decidir que posats a fer-se fotos amb gent de Barcelona, li convenia més sortir-hi amb el senyor Mas que no amb el senyor Carod.
Ara, dit això, ERC finalment ha estat conseqüent. Jo no els votaré, és clar, perquè no veig el sentit que pot tenir votar algú no per la política que ha fet sinó per haver deixat el càrrec. Però reconec el mèrit que té. Tot i que… tot i que… (gairebé no goso dir-ho) també podria ser que ERC hagués marxat del Govern perquè els testimonis que ara declaren davant la Fiscalia de Barcelona sobre els “cobraments irregulars” gestionats per l’ara conseller en funcions Vendrell estaven començant a posar el partit en una situació judicial un pèl compromesa. Bé, en qualsevol cas han marxat, i sigui pel motiu que sigui a mi ja em serveix com una manera de purgar els errors que hagin…, que han comès.
I acabo amb una frase gloriosa de l'editorial d’El País d’avui: “La dirección republicana, incapaz de controlar e imponerse a sus bases, ha demostrado una gran inmadurez.” “Incapaz de controlar e imponerse a sus bases”, ostres, quina frase! És el problema d’aquest país: que venim d’on venim i es concep el poder com el concebia Franco: l’important és manar, l’important és el principi d’autoritat, l’important és que no hi hagi escletxes entre els governants, i si algú diu que no es compleix el programa o que la gent protesta, que marxi, que es presenti d’aquí a quatre anys –això és el que canvia substancialment respecte al règim anterior; el Franco diria: que guanyi una guerra–, que tregui majoria absoluta… i que maduri, que vol dir tenir idees pròpies sense comptar amb les bases. (Quin mal tan profund ha fet Franco, Déu meu…!)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara, dit això, ERC finalment ha estat conseqüent. Jo no els votaré, és clar, perquè no veig el sentit que pot tenir votar algú no per la política que ha fet sinó per haver deixat el càrrec. Però reconec el mèrit que té. Tot i que… tot i que… (gairebé no goso dir-ho) també podria ser que ERC hagués marxat del Govern perquè els testimonis que ara declaren davant la Fiscalia de Barcelona sobre els “cobraments irregulars” gestionats per l’ara conseller en funcions Vendrell estaven començant a posar el partit en una situació judicial un pèl compromesa. Bé, en qualsevol cas han marxat, i sigui pel motiu que sigui a mi ja em serveix com una manera de purgar els errors que hagin…, que han comès.
I acabo amb una frase gloriosa de l'editorial d’El País d’avui: “La dirección republicana, incapaz de controlar e imponerse a sus bases, ha demostrado una gran inmadurez.” “Incapaz de controlar e imponerse a sus bases”, ostres, quina frase! És el problema d’aquest país: que venim d’on venim i es concep el poder com el concebia Franco: l’important és manar, l’important és el principi d’autoritat, l’important és que no hi hagi escletxes entre els governants, i si algú diu que no es compleix el programa o que la gent protesta, que marxi, que es presenti d’aquí a quatre anys –això és el que canvia substancialment respecte al règim anterior; el Franco diria: que guanyi una guerra–, que tregui majoria absoluta… i que maduri, que vol dir tenir idees pròpies sense comptar amb les bases. (Quin mal tan profund ha fet Franco, Déu meu…!)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 24 de març del 2006
I ara se suposa que hem de felicitar els pares adoptius?
Hi havia una vegada un senyor irat que feia dolenteries. La raó sembla que era que aquell senyor tenia uns pares adoptius bastant possessius, i el senyor que feia dolenteries diu que les feia justament perquè no volia aquells pares adoptius. De fet, no volia pares adoptius, ni aquells ni altres, diu que ja era prou gran. Van passar els anys i els pares adoptius anaven passant, i de pares a fills es transmetien l’adopció i la vigilància d’aquell senyor irat, que lògicament continuava fent dolenteries, a vegades amb més mala llet i a vegades amb menys, però en continuava fent perquè no aconseguia treure’s del damunt els pares adoptius. De vegades, és veritat que els pares adoptius eren una mica més bona gent i menys possessius i a vegades molt més possessius i menys bona gent. Però l’home ja no els volia ni d’una manera ni de l’altra, ja se n’havia cansat. Un bon dia, el senyor irat que feia dolenteries va arribar a la conclusió que fer dolenteries no portava enlloc, entre altres coses perquè molestava altra gent que també eren adoptats i que els pobres, que no tenien cap culpa de res, rebien per les dues bandes. I durant aquest procés de reflexió de l’home irat que feia dolenteries el pare adoptiu de torn va resultar que tenia un cert tarannà, que els seus predecessors no havien tingut, i va ser mentre aquell pare adoptiu amb tarannà manava que el senyor que feia dolenteries i que alhora reflexionava va decidir finalment que a partir d’ara protestaria contra els pares adoptius d’una altra manera, però sense fer dolenteries que molestessin altres persones. Els pares adoptius anteriors a l’actual deien que això havia passat perquè ells havien collat molt aquell senyor adoptat, però això és una bestiesa perquè si ets adoptat per força, per molt que et collin, no aconseguiran res més que ajornar el problema. El problema de les dolenteries s’havia resolt, doncs, perquè el senyor irat que les feia ja n’estava cansat, havia reflexionat i havia arribat a la conclusió que no pagava la pena. Tots els altres senyors adoptats, pares adoptius i tota la pesca van respirar alleujats, tot i que la majoria dels veïns que també eren adoptats, en aquell mateix bloc de pisos i en altres, si eren intel·ligents sabien que el problema de fons no estava resolt. Perquè continuaven sent adoptats tot i que eren majors d’edat. Però, en fi, almenys ja no patirien les conseqüències de l’adopció per les dues bandes, la dels pares adoptants i possessius i la del senyor irat que no parava de fer dolenteries.
A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?
En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»
«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?
En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»
«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 17 de març del 2006
Quin embolic
És un embolic. ERC no vol aquest Estatut, i fa ben fet de no voler-lo. L’única cosa és que potser haurien pogut dir-ho un dia abans de la foto de Zapatero i Mas, i llavors haurien sigut més creïbles. Perquè abans estaven disposats a tot i ens anaven posant vaselina a cada atzagaiada del PSOE. He fet un cop d’ulls als diaris d’abans del pacte i és vergonyós. O sigui, ara es nota molt que actuen, que ho diuen per despit. A mi ja m’està bé. Però alhora, ERC no vol deixar el Goverm ja que s’hi juga molts calerons. Les conselleries d’ERC són de les més ben dotades (em refereixo a diners, no a l’Anna Simó). ERC no vol de cap manera deixar anar tant de poder. Però el PSC n’està fins al capdamunt. I el PSOE encara més, si és que podem fer a hores d’ara cap distinció entre tots dos. I més que hi estaran si ERC finalment diu que no a l’Estatut que els ha costat tant parir perquè sigui espanyol però que alhora els diferenciï dels de la caverna. (Parlant de Caverna, quin tip de riure que el capo dels presidents d'Iberia, Telefónica, Endesa... digui que els empresaris catalans funcionen a cop de BOE... HA HA HA!) Per això hi ha tanta pressió sobre ERC, que va ser la instigadora de la iniciativa. Perquè a tots els altres els interessa que el no a l’Estatut sigui testimonial (un 10% o menys, el que correspon al PP). I ERC, al mateix temps, creu que no pot aparèixer al costat del PP votant que no –i jo em demano per què: no van votar que no a la Constitución española al costat de Fuerza Nueva, Falange, Adolf Aznar i companys màrtirs? I ICV no sap / no contesta, igual com ha passat els darrers dos anys. CiU mira de fer forat en les contradiccions. Zapatero necessita l’Estatut, després de tot el que ha hagut de patir, des del seu punt de vista. Maragall necessita l’Estatut. CiU no necessita l’Estatut, però és un dels que més pressiona a favor de tenir-lo, sigui com sigui. Per què? Perquè CiU el que vol és poder, tan aviat com sigui possible, i els sembla que estar-se al costat de Zapatero pot escurçar les distàncies cap al poder. ERC necessita l’Estatut i vol conservar el poder que té, però veu que aquestes dues coses ara són incompatibles, no perquè siguin incompatibles per se, sinó perquè és incompatible el que pensa el PSC en el cas que ERC vagi per lliure i el que pensen les bases d’ERC sobre l’Estatut. A CiU fa temps que no els preocupa gaire el que pensin les seves bases: ja les reeducarà quan s’acosti l’hora de votar. ICV potser ja no té bases, o no se sap on són, però siguin on siguin segur que tenen una profunda crisi d’identitat. El PP és el que té les idees més clares, i van en bloc, perquè creuen que això és un joc maquiavèlic i ells volen guanyar sempre a costa del que sigui. El problema, diuen els altres, el tindrà el PP quan li arribi l’hora de tornar a governar, perquè estarà sol. Però jo crec que no tindrà cap problema, perquè el poder té molt d’atractiu –oi, ERC?– i CiU estarà sempre a la vora del poder, esperant ordres a canvi de butaques confortables, despatxos i secretàries, moltes secretàries. El PSC podria convocar eleccions si ERC diu finalment que no a l’Estatut. Però llavors potser ERC trauria més diputats dels que té ara, i llavors què? I si la solució és un govern PSC-CiU –els de CiU sempre estan a punt, amb qui sigui, l’únic que no suporten és que els deixin de banda–, això com es menja? Mas president i Manuela consellera primera? Perquè Maragall de president i Mas de vice no no veig ni jo ni ells ni ningú, ja que implicaria que Mas és el successor universal del país: el successor de Pujol i el de Maragall. O sigui, al PSC li agradaria fer eleccions en el cas que ERC s’escapi a la muntanya, però no hi ha manera, no surten els números. Les hipòtesis més versemblants, doncs: 1, ERC diu finalment que sí a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys. 2, ERC diu finalment que no a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys.
Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 1 de març del 2006
Gent que vol canviar el país
És encisador –a mi em meravella i fins i tot m’edifica, vull dir que ho trobo exemplar, i no ho dic de broma– com hi ha gent que encara és capaç de sorprendre’s i exclamar-se i emprenyar-se com una mala cosa perquè Espanya i els seus agents i institucions actuen com actuen. Una d’aquestes persones bones, a les quals admiro molt més que no es pensa, és Vicent Partal, director de VilaWeb, que ahir es mostrava exaltat perquè l’ens RTVE, per retallar despeses, en la primera cosa que han pensat és en el tancament de la seva ràdio en català, RNE-4.
D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.
És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.
(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.
És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.
(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
