divendres, 22 de gener de 2016

Qüestions de llengua (71): El «tio»

Hui m'estalvie escriure jo i copie (extracte) d'Eugeni S. Reig:

«Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa 'germà de la mare'.

»Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l'usa ningú en el seu llenguatge espontani. [...]

»Considere que tio –a banda de la influència del castellà– podria ser molt bé un singular analògic format a partir del femení tia de la mateixa manera que viudo s'ha format a partir de viuda, burro a partir de burra i nino a partir de nina. Considere que les parelles tio/tia, viudo/viuda, burro/burra i nino/nina són completament legítimes en la nostra llengua. El DIEC recull viudo, burro i nino, però no arreplega tio.

»¿Podem assegurar que tio és només un castellanisme i no té res a veure l’evolució interna de la llengua? Sobre açò no podem assegurar res, només podem elucubrar. El castellà ha estat al costat del valencià des dels primers temps i des de fa 300 anys, a més d'estar al costat, ha estat damunt del valencià i, fins i tot, incrustat dins d’ell. I en els darrers cinquanta anys això s'ha agreujat moltíssim. Les dues llengües, des de sempre, s'han influït mútuament però, per raons òbvies, el castellà ha influït molt més sobre el valencià que al revés. ¿Què hauria passat si el valencià haguera estat completament aïllat del castellà? ¿La parella oncle/tia seria d'ús general, tothom la coneixeria i l'usaria i la paraula tio seria completament desconeguda pels valencians? No podem saber-ho perquè és completament impossible assegurar com haurien sigut les coses en unes circumstàncies que no s'han donat.

»El que sí que podem dir és que actualment la paraula tio és d'ús general en valencià. Vulguem o no vulguem, ens agrade o no ens agrade, tots els valencians diem tio.

»Cal aclarir que els catalans també diuen tio, com els valencians, però fan trampa, usen el diminutiu tiet, i no perquè la persona en qüestió siga baixoteta o molt joveneta. Diuen tiet i no tio –de la mateixa manera que diuen pillet i no pillo– i així s'eviten la mala consciència de pensar que diuen una paraula castellana. El mot tiet l'usen a orri. [...]

»El Diccionari normatiu valencià de l’AVL arraplega la paraula tio i, per tant, ja és normativa. I vulguem o no, més prompte que tard, el DIEC acceptarà tiet, com ja ho ha fet el GDLG, i la paraula serà normativa. Ara, això sí, acabada en -et, per a dissimular.»*

(Datat a València el 6 febrer 2014; publicat a InfoMigjorn el 25 febrer 2015)

* Eugeni S. Reig, amic meu, no pot evitar fer trampetes d’eixes molt sovint, de pendre la part pel tot i de traure conseqüències universals a partir de casos particulars o no necessàriament generals. Són trampes innocents, perquè ja el coneixem. Reig és molt amic dels sempre, mai, ningú, tothom, arreu, enlloc, completament... (n’he marcat uns quants en negreta en este article). En este cas concret caldria explicar-li que és molta la gent, a Catalunya, que diuen i escriuen tio, segurament molta més que la que diuen i escriuen tiet –no ho sé, no sé quants són els uns i els altres, com ell tampoc ho sap–, i que no ho fem per dissimular ni res, ho fem per costum familiar, tradicions, etc. A casa meua, per exemple, són tiets els de la banda paterna i tios els de la banda materna. Eixa mena de subtilitats i precisions per a en Reig deuen ser excepcionals, i segurament són molt més generals que no es pensa. Ara, us penseu que baixarà del burro? No, normalment no. I açò el fa entendridor: és «el nostre Eugeni». Un cop que té la teoria muntada, amb la quantitat d’hores que hi ha dedicat, no la hi espatlaran les dades. T’ho has de mirar aixina i estimar-lo igual.

* * *

A aquesta reflexió afegeixo pel meu compte que quan el DIEC o algun altre diccionari de prestigi –a part del DNV– arreplegui tio, suposo que es valorarà si pot tenir dues accepcions: la glossada per Reig i una segona de la parla coŀloquial: 'paio, tipus'. Quin tio, en Reig.


dissabte, 9 de gener de 2016

Manuel Saumell i la independència de Cuba

Manuel Saumell és, sens dubte, el Saumell més conegut de la història.

Nascut el 17 de juliol del 1817* a l’Havana, Manuel Saumell Robredo (+1870), pianista i compositor cubà de pare català i mare d’origen biscaí, va ser el creador de la contradansa cubana i de l’havanera moderna, i pare del nacionalisme cubà que desembocaria en la independència de Cuba proclamada el 18 de juliol de 1898, 81 anys i un dia després del naixement de Saumell.
* Hi ha fonts, incloent-hi algunes versions de la Viquipèdia, que parlen del 19 d’abril del 1818, però no sé en quins documents basen aquesta dada.
El seu pare, Cristóbal (Cristòfol?) Saumell (1780-1850 aprox.), que arribà a l’illa al començament del segle XIX possiblement fugint de Tenerife, a on devia haver estat exiliat o desterrat des d’algun poble de Catalunya per no se sap quin motiu –el més freqüent era la «desafección política»–, era conegut a l’Havana com «el catalán».

Els Saumell eren pobres –la qual cosa sembla descartar que Cristóbal hagués anat a Cuba formant part d’alguna de les organitzacions d’esclavistes que per aquell temps van fer les grans fortunes dels anomenats «americanos» catalans– i d’idees més aviat revolucionàries: Cristóbal Saumell criticava sovint el govern de la metròpoli. Això vol dir probablement que sabia que no podria tornar mai més a casa seva.

Cristóbal Saumell va inculcar els mateixos ideals polítics i socials als seus fills, els quals van sentir molts cops a casa blasmes contra el tinent general Tacón, governador de l’illa entre el 1834 i el 1838 i amic i coŀlaborador de negrers. Un dels fills, Cristóbal Saumell Robredo, arribà a ser telegrafista de primera classe (1869) al cos de telègrafs del govern espanyol a Cuba, sense saltar-se, però, cap dels passos intermedis (el 1862 era telegrafista de tercera: Revista de Telégrafos, Madrid 1 maig 1862); vull dir que no hi va arribar per recomanacions. Cal tenir el compte que el servei de telègrafs va ser fonamental en la història de la independència de Cuba. Per exemple, se sap que va ser un telegrafista qui va avisar Ismael de Céspedes perquè alertés el seu pare, Francisco Javier, i el seu oncle Carlos Manuel de Céspedes –iniciador de la revolta (1868) contra l’opressió de la metròpoli– que el capità general Lersundi havia donat l’ordre de detenir-los. Gràcies a l’avís, Céspedes i tots els seus coŀlaboradors es van poder refugiar en lloc segur.

El servei de telègrafs era ple de noms d’origen basc i català –Inchaustegui, Asteazuinzarra, Hechavarria, Lerpona, Arrondo, Gandacegui, Artola, Folch, Òdena, Bosch, Riera, Masvidal, Oms, Gilmet, Rovira, Alberich, Lés, Segrera, Tornés, Buigas Bofill, Romeu, el nostre Saumell... –, tot i que no podem saber quins eren «bons» i quins «dolents» entre ells, perquè el capità general esmentat, Lersundi, també era clarament d’origen basc.

Les dades esparses que tenim, però, fan pensar que la peripècia familiar té a veure amb allò que denunciava el general Prim a les Corts espanyoles a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que, jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta,] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Potser, en el cas de Cristóbal Saumell pare i tants d’altres, el desterrament no va ser purament polític, sinó resultat secundari d’alguna de les desamortitzacions dels béns considerats de «mans mortes» que comencen amb Carles IV i Godoy el 1798. Podria ser que llavors aquells Saumell, pagesos (?), es quedessin sense amo i sense feina? Perquè això també va passar amb les desamortitzacions, tot i que l’objectiu fos el contrari: de vegades els nous amos despatxaven tothom. Sí que sabem que aquests Saumell no eren anticlericals: Manuel Saumell solia tocar el piano a l’església. Pel que fa a la resta de la història, segurament no la coneixerem mai.

Manuel Saumell Robredo va ser autodidacte, justament perquè a casa no tenien diners per pagar-li l’educació que la seva precoç sensibilitat musical requeria.

Saumell va ser el pare de la contradansa cubana (en va compondre 52) i de les havaneres, que serien molts pocs anys després exportades a Catalunya amb èxit, potser perquè aquella música no sonava estranya a l’oïda dels catalans: «Ja es sentia el ritme d’havanera en obres de Barbieri [...], d’Oudrid o del català Joan Sariols en l’emblemàtica L’esquella de la torratxa’’ l’any 1864, [que es va anomenar] “Americana”, i també a la Marina d’Arrieta o La verbena de la Paloma de Bretón, ja a les darreries de segle.» (Francesc Cortès i Mir, «Història de l’havanera», Grup Vallparadís). N’hi ha prou d’escoltar aquesta contradansa



per reconèixer, en molts dels seus compassos, fragments musicals d’obres d’un segle després (no sols de contradanses). Saumell, doncs, es va avançar força en el temps.*
* La pista sobre les evocacions que provoca aquesta contradansa m’ha vingut del meu col·lega Albert Ràfols.
La primera havanera cubana es va cantar, segons les cròniques, l’any 1844 al cafè La Lonja de l’Havana, al carrer O’Reilly, molt a prop de la plaça d’Armas.

Saumell va produir també òperes i sarsueles, la primera cap a l’any 1839, amb només 22 anys. No la va poder estrenar.

El 1844 Saumell va ser acusat indirectament d’haver coŀlaborat en l’anomenada Conspiración de la Escalera, per la qual hi va haver onze condemnes a mort. Curiosament, ell se’n va deslliurar, segons sembla, per una intervenció providencial de l’exgovernador Tacón, tan bescantat anys abans a cal Saumell. Saumell, tot i ser encara força jove (27 anys) ja era un músic famós.

Manuel Saumell no va abdicar de les seves idees i va titular just llavors El somatén la següent peça que va compondre, nom que coincidia amb el d’una de les primeres publicacions independentistes que, ja al segle XIX, s’havia tornat a publicar a Catalunya després de la desfeta del 1714. Sabem que la revista El somatén arribava clandestinament a Cuba i que els Saumell la llegien, de manera que el seu vincle sentimental amb el país d’origen continuava ben viu.

Manuel Saumell va escriure també alguns articles de premsa, sobretot de crítica musical, signats amb el pseudònim «El Timbalero». Va fundar amb els també cubans d’origen català Ramon Pintó i el pianista Josep Miró (que cal no confondre amb Josep de Miró i Argenter, heroi militar de Cuba) el Liceo Artístico Literario de la Habana.

Les contradanses per a piano, de dues parts contrastants i compassos binaris, en les quals apareixen per primer cop els ritmes d’una música popular considerada pròpiament criolla o cubana, van ser una síntesi de cultures i van unir blancs i mulats. Una música que naixia cubana –amb influències haitianes i, alhora, amb influència en el merengue i la música dominicana posterior– però que era igualment deutora de patrons europeus –els minuets i les contradanses franceses i catalanes– i africans. La contradansa, a més, té un origen remot anglès, perquè el nom francès és una adaptació de country dance, ‘dansa del país’ (com el chotis madrileny, tan castís ell, ve del mot alemany schottish, que ja deveu imaginar que vol dir ‘escocès’; però això no ho digueu als madrilenys, que no els agrada).

Una de les contradanses de Saumell, La Gassier, la va compondre en honor de la cantant catalana Josefa Cruz de Gassier, de la qual es deia que posseïa una veu prodigiosa, que arribava a tres octaves d’extensió.

Manuel Saumell, que es va casar amb Concepción Amegui, amb la qual va tenir tres criatures, és considerat un dels primers nacionalistes cubans i fins i tot «el pare del nacionalisme cubà», i encara és força recordat a Cuba. El conservatori de música de l’Havana es diu Conservatorio Manuel Saumell. «Quan Carlos Manuel de Céspedes [1819-1874; primer líder polític dels independentistes cubans] inicià a La Demajagua la lluita per la independència del poder espanyol, Saumell ja havia creat una música de gran qualitat i al mateix temps inconfusiblement cubana, de manera que si bé Cuba no existia encara com a nació, sí que tenia una identitat musical i cultural ja definides.» (cf. Jesús Risuet, «El padre del nacionalismo musical cubano, Manuel Saumell», a Trabajadores, Órgano de la Central de Trabajadores de Cuba, s.d.)

L’escriptor Alejo Carpentier va ser un dels primers que van reivindicar el llegat de Saumell, ja al segle XX. Durant el darrer segle i mig, les peces de Saumell no han deixat de sonar. Chucho Valdés, per exemple, té una versió pròpia de «Los ojos de Pepa». Però n’hi ha força més, com podeu veure a la selecció d’iŀlustracions que acompanyen aquest article.

Té gràcia que els fills d’uns catalans expulsats de Catalunya per les seves veŀleïtats polítiques sembressin a Cuba les primeres llavors de la futura independència de l’illa respecte a Espanya.

-----------------
Adaptació a partir de l’article, també meu, publicat a la Viquipèdia.

La bibliografia que hauria d’acompanyar aquest article seria difícil de fer, excepte les dades que referencio directament. No hi ha res escrit!, tret de quatre «retalls» d’internet. Per això m’ha costat tant d’escriure’l (i de donar-lo per acabat!), perquè sempre que m’hi posava trobava a faltar una coseta i llavors em dedicava a buscar-la frenèticament... i inútilment. Com ara –és només un exemple– el nom de la dona de Cristóbal Saumell pare («el catalán»), perquè em penso que li està dedicada la contradansa «La quejosita»; però perquè hi encaixés s’hauria d’haver dit Dolores, i aquesta dada no he aconseguit confirmar-la. I llavors hauria d’intentar reconstruir per què el seu fill li dedica aquella contradansa amb aquell títol, i això voldria més temps... En resum, no hi ha gairebé res escrit, tret de a les enciclopèdies, que són totes molt incompletes i tenen errades o incoherències (com la de la data de naixement).

dilluns, 4 de gener de 2016

No fem la truita?

Prenc l’exemple gràfic d’una piulada a Twitter.

Volíem fer una truita i tenim tot el que cal per fer-la.

Per fer una truita cal un ou (mínim), oli, una mica de sal i una paella.

Tenim bastants ous, oli a manta, sal tanta com vulguis i una paella.

Els que tenen la paella diuen que si la truita es fa amb determinat ou –i ho havien avisat–, no deixen la paella, i per tant no hi ha truita.

Els que tenen la resta de les coses diuen que si no es fa servir aquell ou, que ja el tenien triat de feia temps –i ho havien dit–, no deixen ni entrar a la cuina, i no hi ha truita.

En resum, no hi ha truita?

De qui serà la culpa?

* * *

Afegitó del 9 de gener del 2016, a un quart de set del vespre: hi haurà truita. L’ou previst ha renunciat al seu dret de ser l’ou de la truita. Final feliç.