No sé quan vaig conèixer en Ramon. Amb seguretat, l’any 88, o sigui, fa trenta-tres anys. Per tant, ell en tenia seixanta – era del 1928, com la mare– i jo trenta. Però és possible que ja ens coneguéssim, no descarto que ens haguéssim vist abans algun dia en alguna banda. Sigui com sigui, en aquests trenta-tres anys ens hem trobat tan sovint que n’he perdut el compte. I en els últims vint-i-cinc anys, a més, hem estat veïns d’escala –ell al quart, jo al tercer– i hem compartit tantes vivències, tantes estovalles i tants quilòmetres. Hem parlat tant, discutit tant, ens hem escridassat tant, estimat tant! Amics i prou, no penseu en altres coses. Però tan amics. I no pretenc ser «l’amic», i ara. En Ramon en tenia uns quants, d’amics com jo. Molts. Era un home que feia amics.
Una amistat peculiar, la seva, també s’ha de dir. En Ramon no era la típica persona que t’explicava la seva vida a la primera. Ni de lluny. De fet, després de tants anys, no sé si l’he acabat de conèixer del tot. Bé, això és una bestiesa: el coneixia perfectament. Potser soc jo, el qui és més complicat i té més capes que una escarxofa.
Alguna vegada havíem viatjat plegats –ara ja feia temps que no– i ens havíem burxat o queixat l’un de l’altre, posem per cas, per la manera de conduir –penosa en les reaccions, cançonera, en el seu cas, necessitava la carretera per a ell sol; la meva és, o era, més esportiva i dinàmica. També m’he ficat sovint amb la seva incapacitat de dir les coses a la valenta –era, segons els tòpics, com un diplomàtic anglès–, mentre que jo soc sovint massa directe, fins i tot eixut. Amb altres amics, com ens havíem rigut si, per exemple, dinant plegats, ell observava calmós que l’amanida devia ser més bona amb sal, o et demanava si t’agradaven les patates amb allioli, i aquests comentaris volien dir que li passessis sisplau la sal o que li atansessis l’allioli, que el tenies al costat. Sempre parlava així i era divertit. Jo en deia llenguatge «ramonià». I de vegades l’imitava, tot i que no era fàcil arribar al seu nivell de subtilesa.
Em consta que de jove havia jugat a bàsquet, era força alt i me n’havia ensenyat alguna fotografia. I li agradava molt el tenis. Hi va jugar fins que ja no en va tenir prou esma. Amb mi no, perquè jo el tenis no l’he tocat mai. I, ja de gran, li venia de gust mirar tenis per la tele –i futbol alguna vegada–, si tenia temps. Com recordo la imatge seva a la porta, demanant què pensàvem fer a primera hora de la tarda. Això volia dir que hi devia haver un partit de Roland Garros, o d’allà on sigui, i que demanava si posaríem la tele. Perquè ell no en tenia al seu pis. I com que sempre hi havia algú a casa amb ganes de mirar tenis, o de fer-li companyia, doncs ja tenia dissenyada la seva tarda ideal –si no el cridaven per a alguna cosa d’última hora, que això també passava sovint. Jo el que recordo d’aquelles tardes és que, si eres a casa, senties com ell aplaudia de tant en tant i deia «molt bo, molt bo!». Talment com si l’escoltés el Roger Federer a l’altra banda de la pantalla.
A part de l’amistat, jo he recorregut a ell, als seus serveis religiosos, quan ha estat imprescindible. Ah, no ho havia dit, perdó: en Ramon era capellà. Els que veniu per aquí ja sabeu que tinc uns quants amics capellans, algun bisbe i tot, i també frares, laics compromesos, religiosos i monges de totes les escuderies. En Ramon era bastant conegut pel barri i els barris propers, perquè ara que s’ha mort n’ha parlat algun diari: «el mossèn somrient», n’han dit. Treia temps dels seus encàrrecs pastorals ordinaris per visitar malalts i de fet l’havien nomenat capellà d’un hospital, un dels més importants de Barcelona. Hi tenia molta dedicació i estava sempre disponible per a qualsevol urgència.
El mossèn somrient, és veritat, però jo el definiria també com a mossèn ingenu, pillet, murri. Dialogant, però caparrut com ell sol. Sense gens de malícia, és veritat.
Caparrut... com jo. Els crits que ens vam fer. A mi sempre m’ha costat cedir quan sé que tinc raó. I a ell també. De manera que teníem els crits sempre a punt quan ens trobàvem i començàvem a parlar de qualsevol cosa. Ben aviat arribaven els desacords. I algunes vegades ens acomiadàvem tots dos amb cara de pomes agres. Però n’hi havia prou amb una salutació cordial a l’escala el mateix dia al vespre, si ens trobàvem, o l’endemà, perquè ell s’oblidés del que havia passat. Que no era mai res, eren discussions gairebé d’adolescents, per més que de vegades ens embranquéssim en qüestions teològiques, o ves a saber per on ens enfilàvem.
Era més previsible que un tren –pel que fa als llocs per on passa, ara no parlo d’horaris. Vull dir, podies conèixer amb exactitud el que farà ara, i ara, i ara. Per exemple, alguna vegada vam quedar a berenar. Doncs sabies que els primers cinc minuts eren de recorregut seu per l’expositor del local –o pel refrigerador, si t’estava mirant la geladora– mirant tot el que hi havia: dolç, salat, això, allò. I al final demanava un suc de taronja –o pitjor: un vas d’aigua. I això, sempre. S’ho mirava tot de dalt a baix, feia veure que li interessaven tot de coses, i al final, suc de taronja o aigua. Com a màxim, algun dia, una peça de fruita –que solia ser una taronja.
A veure, no pararia d’explicar coses d’ell, tantes pàgines viscudes. Són molts anys amb pocs envans de separació entre tots dos!
S’ha mort dret, com volia. Una infecció final molt ràpida de la bufeta del fel, i pam. Amb noranta-tres anys plens de vida intensa –pastoral, diria ell– i de molta feina feta de servei a altres persones. Sempre estava disponible per a qui li ho demanés.
Tenia l’edat de ma mare, he dit. Però quan vaig cridar el Ramon i els vaig presentar, un dia que la mare va venir a casa, no es van caure bé. Més ben dit, ell no li va caure bé a ella. (Ella difícilment queia malament a ningú, quan estava bé de salut.) Ma mare era més d’una altra mena de capellà, més convencional. O potser no es van entendre senzillament perquè en Ramon era força sord. Tot i que feia veure que no. Tu deies qualsevol cosa i no et demanava què havies dit –ja he explicat que no parlava mai directament–, sinó que et preguntava per alguna idea que potser de lluny es podia assemblar, en alguna síl·laba, a allò que havies dit. De manera que no cedia. Diu que va costar que es posés uns audiòfons. I potser ja va ser massa tard, perquè no es va notar gaire. A partir del moment que va tenir audiòfons, llavors atribuïa la seva sordesa a les piles de l’audiòfon, o que s’havia descuidat de posar-se’ls o que potser tenia un tap de cera a l’orella. Això és el que deia quan l’avisaves perquè estaves xerrant amb ell i començaves a sentir que li sonava el mòbil –fort, al màxim de volum– sense que ell en fes cabal.
He dit abans que no es van caure bé amb la mare, però quan es va morir el pare a casa, de sobte –arrossegava l’alzheimer de feia anys–, qui va estar disponible per al que li demanéssim? En Ramon. De fet, va anar a cals pares i va dir missa allà mateix, amb el pare de cos present, com volia la mare, fent servir d’altar una calaixera on ma mare tenia habitualment els seus sants i les seves llànties, al dormitori de tots dos, i amb un munt de gent –fills, nets– treient el cap pel passadís i per tota la casa, mirant de veure alguna cosa. Aquella missa ens va emocionar molt als que hi vam ser presents i, només per això, la mare li va estar al Ramon infinitament agraïda. I jo també. De manera que quan es va morir ella vaig avisar en Ramon. I ell, sol·lícit com sempre, va dir també la missa de comiat –en aquest cas al tanatori, una cosa més normal, perquè ella es va morir a l’hospital.
Ara que hi caic, aquella calaixera de la missa del pare me la vaig quedar jo, i encara m’emociono, de vegades, si me la miro gaire estona.
* * *
(Han passat més coses a la família d'en Ramon.)
(La foto que il·lustra l'article és de David Skyrius, Pexels)
