Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3

Boca de canó de 88 mm del 1944

Estic subscrit en un d’aquests grups de llengua en els quals, com a tot arreu, hi ha de tot. Per exemple, hi ha gent que fa llistes d’heretgies. Recentment, una persona s’hi exclamava de vint-i-sis “espanyolades” (sic) que havia sentit en les últimes hores als telenotícies de TV3, i cridava a fer-hi alguna cosa, a la lluita contra l’infidel, etc.

Era una llista, com dic, llarga, de vint-i-sis elements. Sembla, a primer cop d’ull, que són molts elements, si havien estat dits en poques hores o en pocs dies. Per exclamar-se’n, certament.

Però, examinats un per un, vam trobar* de seguida que disset, força més de la meitat, eren als diccionaris i per tant es poden considerar tries lícites (poso primer les presumptes “espanyolades” i, entre parèntesis, les opcions que a la persona que feia la denúncia li devien semblar més encertades; ho suposo, perquè no ho diu):

1 i 2. els “bussos” han “localitzat” la víctima (els bussejadors han trobat la víctima)
3. “dóna” la volta al món (fa la volta al món)
4. “complir” anys (fer anys)
5 i 6. “donar” “passos” (fer passes)
7. “rodejar” (envoltar)
8. les cadires de la “nòria” (roda)
9. la “tanda” de penaltis (ronda)
10. “flotilla” (esquadra?)
11. “arranca” (arrenca)
12. “marxar” (anar-se’n)
13. “pateres” (pasteres)
14. combats “lliurats” (tinguts?, batallats, desfermats?)
15. “aparat” elèctric (acompanyament?, faramalla?)
16. “inclús” (fins i tot)
17. “octavilles” (fulls volants, fulls de mà, vuitens)

N’hi ha una

18. corralito

que està utilitzada com a estrangerisme, com fan en molts altres idiomes, sense cap pretensió de fer-la passar per catalana.

Una altra que potser cal considerar incorrecta en el català central oriental, però no en altres dialectes del català (i a més no sabem qui la va dir):

19. “dos” hores (dues)

Una altra, encara, que copia una frase feta espanyola però que és tan transparent que podria defensar-se gairebé com a pròpia. És a dir, només cal prendre en sentit figurat el fet que s’hi expressa (perquè baralla, en català, també és joc de cartes):

20. el govern ha trencat la “baralla” (o potser es queixava de trencar perquè caldria dir estripar?; seria igualment disculpable, per descomptat)

Una més es discuteix des de fa segles –sense exagerar– i no passa res, entenc, pel fet que s’utilitzi en discursos orals, per exemple si és una persona a la qual s’ha convidat al plató com a experta en qualsevol tema del qual es vulgui parlar:

21. agenda “apretada” (atapeïda)

I la resta, per fi, sí que són censurables i inexcusables des de tots els punts de vista. Són cinc (quatre, en realitat) en total:

22. “rakhant”, “rakhada” (verb incorrecte i so de j espanyola inexistent en català)
23. una “tunda” del jutjat (una pallissa, una lliçó...)
24. s'han “girat les tornes” (s’ha girat la truita,** el vent...)
25 i 26. “txivatada” i “txancletes” (ha de ser amb so xeix; suposo que es queixa de la pronúncia, no de les paraules xivatada [GD62] i xancletes [DIEC])

Tant costava limitar-se a parlar d’aquestes quatre o cinc (de vint-i-sis!)? Eren massa poques, potser, per a un missatge prou alarmista com el que es volia fer? Tant costava, ja que hi som, dir si aquests quatre o cinc disbarats els va dir al plató qui conduïa el noticiari o va ser en una entrevista, o les deia una persona que passava pel carrer a la qual se li va posar el micro a la boca? És que no és el mateix, saben?

Evidentment, no estic subscrit a grups d’aquests només pel morbo de les bajanades i els crits apocalíptics que s’hi produeixen de tant en tant. El fet d’estar-hi subscrit comporta molts avantatges, i se n’hi aprèn un munt, si no cada dia, molts dies. Però encara em sobten aquests esclats d’ira descontrolada que hi ha de tant en tant, absurds i sobretot inútils.

Inútils, dic, perquè si algú rep a TV3 una queixa com aquella –la dels vint-i-sis errors– no en farà gens de cas. S’adonarà, llegides les primeres ratlles, que és una alarma desautoritzada d’origen per la seva falta de documentació.

Dit això, per descomptat que pot millorar la llengua que sentim per TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans públics que depenen de la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions. Però som en època de retallades i hem de ser una mica comprensius. Una mica.

Sí que hi ha una cosa que em sorprèn, i no és d’ara: el fet que treballin en aquests mitjans persones que no tenen prou competència en català. Caldria una mica més de selecció aquí, caldria situar la llengua una mica més amunt en les exigències bàsiques a l’hora de contractar. Vull dir gent de plantilla o eventuals, hi facin el paper que hi facin, quan la seva feina s’hagi de reflectir d’alguna manera en la llengua emesa.

-----
* Hi ha en aquest article aportacions de Miquel Boronat, Rafael Castellanos i Oriol Giralt.
** Uns quants dies després, una altra de les persones que solen denunciar de manera vehement els “desastres lingüístics” de TV3 es queixa justament de l’expressió “girar-se la truita”, que acaba de sentir en un telenotícies...

+ + +

El denunciant apocalíptic –anomenem-lo així– ha continuant aportant al grup, gairebé cada dia, més presumptes heretgies lingüístiques de TV3, però com que la denúncia no va mai acompanyada de l’expressió que el denunciant considera correcta, no saps mai com t’ho has de prendre. Segurament de cap manera, perquè entre les expressions que l’horroritzen hi ha coses com «celles fines» (li agradaria més «celles primes»?), «arrencar» (‘començar’) o «diner» (per ell ha de ser sempre en plural?), i ha estat llavors, en arribar a aquest punt, que fins i tot alguns dels més fonamentalistes del grup han començat a contestar-li que estava vessant la mesura. I és així com acaba —per mi; el justicier lingüístic que faci el que li roti– aquest nou capítol de denúncia indiscriminada i a l’engròs: no fent-hi cap pet.

Tornem-hi amb la Viquipèdia

Al 30 Minuts (TV3) d’ara fa un parell de mesos, sobre la Viquipèdia, que he vist ben bé per casualitat gràcies a M, que me n’ha passat l’enllaç –gràcies, M– no hi havia ni un punt de crítica, gairebé ni un moment de polèmica, només una mica de contrapunt quan s’explica com es fa l’Enciclopèdia Catalana.

A veure, jo sóc partidari de la Viquipèdia*, la consulto sovint, però ara per ara té un error de naixement que és difícil d’eradicar, i encara més difícil si no es fa autocrítica ni reflexió sobre aquest problema, si no es té identificat.

El problema gros és que a l’hora de la veritat no és una enciclopèdia del poble, per dir-ho així. Tothom hi pot participar, certament, però n’hi ha que hi poden participar més que altres senzillament perquè tenen més temps –o hi dediquen més temps, d’acord, del seu lleure.

I ara més temps encara, perquè pel que s’explica al mateix programa de TV3, hi ha viquipedistes que cobren.

I llavors hi pot haver una persona experta en un tema, especialista en una ciència, que vulgui aportar a l’enciclopèdia els seus descobriments, i que ho faci després d’unes quantes proves per acabar d’entendre com funciona allò –no és difícil, però a segons qui familiaritzar-s’hi li requerirà unes quantes hores–... i que la seva aportació sigui esborrada al cap d’uns minuts per algú que potser té quinze anys però que s’ha forjat dins la comunitat viquipedista un prestigi a còpia de múltiples coŀlaboracions.

Quan l’especialista protesti, l’adolescent demanarà ajut a la comunitat, que farà pinya amb l’adolescent perquè, tot i que segurament no es coneixen i no saben qui és qui ni com és cadascú ni quines qualitats i coneixements té, simplement qui demana protecció és viquipedista habitual. I per tant, té poders que no té l’especialista. En cas de conflicte entre la posició viquipedista i la de l’especialista, la raó és gairebé sempre de la primera.

Jo no tinc la solució a aquest problema, ho reconec, però em sobta, em sorprèn moltíssim que aquest problema no s’hagués tractat en un programa que durava quaranta minuts.

Tots els viquipedistes són iguals, però n’hi ha alguns que són més iguals que altres. I resulta que fan un programa de quaranta minuts i del problema orwellià ni en parlen.


* Partidari amb reserves, per les raons que ja vaig explicar i que aquí torno a formular arran d’aquest programa de TV.

Qüestions de llengua (61) Més sobre el ‘lo’ neutre

Copio lleugerament extractat l’article d’Albert Pla Nualart, cap del departament lingüístic del diari Ara, publicat a Núvol, 26 març 2013. Conté reflexions que complementen les que feia jo sobre el lo masculí –aquell article també incloïa una aportació del mateix Pla Nualart sobre el tema d’avui– ara fa cinc anys. Dic això de “complementen”, que és una mica barroer des del punt de vista lingüístic, perquè per determinada gent que llegeix aquest blog potser no és tan fàcil distingir entre els diversos ‘lo’ del català [no us vull desanimar, però també hi ha el ‘lo’ pronom feble].

Algunes consideracions sobre el ‘lo’ neutre

per Albert Pla Nualart

Les raons a favor i en contra d’acceptar en l’estàndard l’article neutre són tan diverses com els factors socials, ideològics i lingüístics que envolten el procés d’estandardització. És un trencacolls complex i multifactorial i jo em limitaré a apuntar (enumerant-los però sense ànim de ser exhaustiu) alguns dels punts que crec que s’haurien de tenir en compte quan s’aborda aquest debat. [...]

1) Contra el que apunto massa alegrement en el meu llibre Això del català, i per tant aquí ho rectifico, no és clar que el pas del lo masculí a el en els dialectes de més pes social comportés automàticament el manteniment d’un lo neutre (i invariable morfològicament) que s’oposava al masculí el.

Crec que hi ha estudis publicats que demostren que en alguns documents anteriors al segle XX el el masculí conviu amb un el neutre. No sóc filòleg investigador i per tant és una pista que apunto i que demana treballar-hi. En tot cas, això demostraria que el lo neutre és d’influència castellana i potser no hauria mai arrelat sense aquesta influència.

Dit això, crec que quan parlem d’influència castellana hem de distingir la interferència de la convergència lingüística. És a dir, hi ha castellanismes que interfereixen en el sistema lingüístic català i d’altres que omplen buits necessaris, que el fan més estable i coherent. El fet que tant els pronoms febles com els demostratius tinguin formes específiques per al neutre (el, la, ho / aquest, aquesta, això / aquell, aquella, allò) permet aventurar que una forma específica també en els articles no és estranya sinó més aviat benvinguda en el nostre sistema lingüístic. És el que insinua Francesc de Borja Moll quan en la seva Gramàtica catalana afirma que “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”.

I el que és clar és que quan una forma s’integra en un sistema lingüístic (per molt que s’hi hagi arribat per la influència d’una altra llengua) presenta una forta resistència estructural a ser desallotjada, perquè el sistema queda coix quan se’n prescindeix.

2) El fet incontrovertible és que com a mínim a partir de finals del XIX el català oral dels dialectes en què el ja és la forma de masculí general manté una forma lo invariable i específica per al neutre, cosa que reconeix Fabra i que Badia Margarit corrobora quan diu en la seva Gramàtica de la llengua catalana (Barcelona, 1994, p. 453): “S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s’hi sent estrany.”

Badia continua dient els arguments que hi ha a favor d’acceptar el lo neutre. 1) Que “diu i no pesa”, com els pronoms febles i a diferència de substituts correctes com allò (allò té un accent i lo és àton). 2) Que permet una crucial distinció entre el masculí i el neutre que evita greus ambigüitats. 3) Que pertany a un sistema homogeni d’oposicions significatives en paraŀlel al que es dóna en el camp dels demostratius amb les formes específiques per al neutre açò / això / allò. 4) Que permet tot de girs castellans que, si no, sembla que no sabem com dir.

Però, havent dit tot això, Badia conclou sorprenentment que tot i que aquest lo és un element de la llengua des del punt de vista descriptiu, ha de ser considerat incorrecte des del punt de vista normatiu. [...]

3) Si som capaços d’entendre que per a Badia la llengua normativa i correcta no inclou els registres més informals (no inclou la coŀloquialitat) i que, en canvi, l’estàndard en l’actual univers mediàtic és en bona part oral i informal, el que no sembla que tingui sentit és que el lo neutre sigui també bandejat sistemàticament d’aquests registres en els llenguatges de ficció orals (almenys en els guions) i escrits, i sigui vist com a suspecte en la parla més espontània d’espais de no-ficció.

Aquesta sembla que seria l’aposta d’algú tan poc sospitós d’heterodòxies light com Badia Margarit, que al llarg de la seva gramàtica classifica les formes del català en tres nivells de llenguatge: N1 (nivell elevat), N2 (nivell corrent) i N3 (nivell coŀloquial). Badia ho deixa clar quan especifica a la seva gramàtica (p. 452) que les formes de l’article neutre per al català són el, el que, allò que, ço que, etc. per a N1 i lo per a N2 i N3.

I en aquest sentit quan autors com Pep Coll o Quim Monzó demanen poder incloure el lo neutre en els seus diàlegs de ficció més informals, estan reclamant el que dicta el sentit comú. De fet, Monzó ja el fa servir en alguns dels seus últims contes publicats a Quaderns Crema. Però hi ha editors que no deixen que estengui aquest ús en altres llocs on publica, malgrat que ell ho demana.

La posició d’aquests editors no és gens excèntrica. Respon, de fet, al consens actual sobre el tema en el món de la correcció, un consens que fa que un dels alts responsables lingüístics del nostre principal mitjà públic, TVC, afirmi que el lo neutre no s’ha d’admetre en cap cas perquè és una càrrega de profunditat contra la gramàtica.

4) Aquesta última afirmació no és gens forassenyada en l’actual marc sociolingüístic català, ja que l’establiment encara molt precari de la codificació vigent fa poc prudent crear més inseguretats i desconcerts dels que ja hi ha.

Per aquest motiu sempre he cregut que seria bo assolir un consens màxim en lloc de donar via lliure a la indisciplina normativa des de posicions minoritàries. D’això n’exceptuaria aquells autors del món de la literatura, el teatre, la televisió o el cinema, etc. que volen fer ús del lo per reflectir la realitat del llenguatge més espontani [hi afegiria la gent que escriu en mitjans no convencionals, com ara blogs, xarxes socials, etc.]. Crec que negar-los aquest dret en aquests registres concrets atempta contra la seva creativitat, sobretot si són autors de prestigi [glups].

En tot cas, seria bo que aquest debat acabés desembocant en una flexibilització de la norma que assumís l’autoritat acadèmica. Ara mateix sembla molt difícil però sóc més partidari d’augmentar la complicitat i la pressió perquè algun dia es flexibilitzi la norma que no pas de saltar directament a una indisciplina indiscriminada.

5) Els arguments contra l’acceptació de lo posen una especial èmfasi en el fet que moltes construccions que aquesta forma encapçala són castellanismes. Temen, amb raó, que acceptar el lo obrirà la porta a un gran nombre de girs idiomàtics calcats del castellà.

En aquest sentit, és molt important distingir entre el lo abstractiu* i el lo intensiu**. L’enorme versatilitat d’aquest últim en castellà pot ser la principal font d’interferència, però tampoc hem d’oblidar, com remarca Badia a la seva gramàtica, que seria un greu error limitar-se a canviar lo per el en aquestes construccions, com fan alguns, ja que el calc no és pas morfològic sinó sintàctic. Per tant, fins i tot no admetent el lo, cal combatre aquests calcs quan es maquillen de formes correctes.

* El lo abstractiu és el de lo bo [de tal cosa], lo millor, lo interessant, lo temporal [‘les coses que són temporals’], lo positiu, lo divertit i tants altres, entre els quals els que dirà després, al n. 6, el mateix autor de l’article. És a dir, quan l’adjectiu es comporta com un substantiu i pot fer de subjecte, de complement directe, etc. Sovint tenen molt difícil alternativa: evidentment, no és el mateix “el divertit” (‘un noi que és divertit’) que “lo divertit” (‘les coses que són divertides’).

** El lo intensiu és el de “amb lo difícil que és, no crec que aprovi” (“sent tan difícil com és, no crec que aprovi”, “de difícil que és, no crec que aprovi”, etc.); “has vist lo gran que era?” (“has vist que gran que era?”, “has vist si n’era, de gran?”, “has vist com n’era, de gran?); “no està massa prim per lo molt que endrapa?” (“no està massa prim endrapant com endrapa?, “no està massa prim pel molt que endrapa?”); “té molta força molt per lo menut que és” (“té molta força sent tan menut”, “té molta força menut com és”, “té molta força, tan menut com és”). Normalment tenen fàcil substitució sense que es perdi cap matís ni s’atempti contra l’economia de llenguatge.

Per evitar aquest problema [els calcs del castellà], alguns (jo mateix) creiem que la prohibició s’hauria de relaxar primer en el lo abstractiu i, com ja he dit abans, començant pels registres més informals.

6) Començar pels registres més informals no ens hauria de fer oblidar que també en els més formals i, especialment, en el llenguatge filosòfic, la impossibilitat de substantivar el sentit abstracte d’un adjectiu (lo inteŀligent, lo terrible, etc.) crea una greu llacuna en català que dificulta la feina dels traductors i fa més enrevessada la versió catalana de textos d’un alt nivell d’abstracció.

Per aquest motiu em sembla que almenys el lo abstractiu també s’hauria d’acabar acceptant en aquests registres. De fet, estic convençut que, com en altres qüestions conflictives, el relaxament que comença pels registres informals es va estenent a poc a poc fins als més formals. Pot semblar una mica absurd fer-ho així però crec que resulta menys traumàtic i és, per tant, més efectiu estratègicament.

7) Un dels argument de més pes contra el tancament radical a acceptar el lo neutre és la tendència cada vegada més estesa, i en textos i autors més cultes, a trobar-li un substitut espuri.

Com a corrector em causa especial alarma la tendència a fer servir el demostratiu allò com a article neutre. Joan Solà ja ho va denunciar però la tendència no para d’avançar. [...] Si no ens afanyem, aquest allò acabarà formant part de l’estàndard i haurem acabat naturalitzant una aberració per l’obsessió de no acceptar una forma totalment integrada en la llengua de possible influència castellana.

L’aberració, entre altres coses, és que desplaça el nucli de sintagma. En efecte, a lo blau [‘les coses blaves’] el nucli és (i ha de ser, perquè porta la principal càrrega semàntica) l’adjectiu blau i, en canvi, a allò blau [‘aquella cosa que és blava’] és allò. (No cal ni dir que allò blau és una forma inqüestionablement correcta quan allò manté el sentit de díctic, és a dir, quan vol dir aquella cosa blava.) [...]

Espero que algunes de les meves observacions us puguin ser útils[...].

(Els elements escrits amb cursiva o inserits entre claudàtors, i també els enllaços i les notes introduïdes amb asterisc enmig del text, són aportacions del VF o bé per aclarir-se ell mateix o bé, en un cas, perquè hi té un interès egoista, amb tota la cara, tu: campa cavallo che l’erba cresce.)

«La millor directora»

L’altre dia deia aquí mateix, parlant de l’inefable «govern dels millors»:

Ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys

Si dic que Mònica Terribas ha estat «la millor directora de TV3» des de la creació d’aquesta emissora, què hem d’entendre?

1) Que ha estat la millor de totes les persones que han dirigit TV3?

2) Que ha estat la millor de les dones que han dirigit TV3 i que, com que ella ha sigut la primera i única dona directora d’aquesta cadena, en realitat el que dic és que la seva gestió ha estat més aviat penosa i llavors només puc afirmar que ha sigut «la millor» de manera irònica?

Em penso que una immensa majoria dels que llegeixin la frase inicial conclouran –entre altres motius perquè he defensat públicament Terribas, però no només per això– que el que vull dir és que de totes les persones que han dirigit TV3 fins ara, ella ha sigut la millor. O sigui, la resposta número 1.

I llavors, on queda aquí el «gènere no marcat» segons el qual només l’anomenat masculí compleix la funció d’englobar els dos sexes? Si dic «la millor directora» i el context al qual em refereixo són tots els que han passat pel càrrec –que han estat tots homes, tret de Terribas–, no hauríem de concloure, un cop més, que necessitem un context i no tant un gènere gramatical suposadament «no marcat» per saber si parlem de dones, d’homes o de tots dos sexes? I no hauríem d’acceptar que aquest context, de vegades, pot venir condicionat per qui és la protagonista del discurs, que si és una dona, com en aquest cas, arrossega darrere seu el gènere gramatical que li correspon, hi hagi qui hi hagi al seu voltant com a coprotagonistes –i també subjectes– del discurs, i no es pot dir de cap manera que aquella construcció sigui incorrecta gramaticalment?

O havia d’haver dit necessàriament –gènere masculí suposadament «no marcat»– que Terribas era «el millor director de TV3» de la història?

I si, canviant-ho una mica, ho diguéssim utilitzant el plural? Terribas és «una de les millors directores de TV3 de la història», o Terribas és «un dels millors directors de TV3 de la història»?

O bé en aquest cas les i els apòstols del «gènere no marcat» sí que ens concediran que convé canviar l’expressió i dir una cosa com «una de les persones que millor han dirigit TV3 a la història»? Aquí sí que seria correcte utilitzar l’estratègia de «les persones»? Aquí no seria «llenguatge artificial»? Ja els sento: «En aquest cas sí, però només en aquest cas.»

Bé, en fi, pensem-hi. (O no, perquè potser tot plegat és una bestiesa que no dóna més de si.)

Govern dels millors (6): Fer plegar la número 1?

La gestió de la CCMA és una temàtica que entra en conjunt en aquesta sèrie sobre el nostre «govern dels millors», sèrie que desitjava sincerament que s’hagués acabat amb un o dos capítols que hauríem pogut considerar espifiades de novells. Els que llegiu aquest bloc d’estrassa sabeu que no em ve d’aquí aquests o aquells i que no em fa res aplaudir a uns o a uns altres quan em sembla que ho han fet bé.

Però no, no paren. No ens hem recuperat de l’ensurt de l’Eurovegas –que, pel que fa al govern, l’ha deixat ben retratat, vingui o no vingui al final aquí el senyor Adelson– que ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys (ara tocaria el símbol de la bestiola aquella rodoneta que pica l’ull).

És clar, no conec els envitricolls de l’assumpte, no sé per quins motius la fan cessar (diuen), però em fa l’efecte que si me’ls expliquessin tampoc els entendria.

Jo no estic d’acord amb Mònica Terribas, per exemple, en la seva visió cofoia sobre el «lideratge» de TV3. Perquè és un lideratge patètic que diu ben poc de qui es podia pensar que seria més ambiciosa, que menysprearia els campionats d’hivern i perseguiria lideratges reals, majoritaris: qui s’acontenta amb poc val poc, senyora Terribas.

Però poca gent sabria dir altres coses substancials contra ella i encara menys contra la seva gestió, jo no en sé dir més amb prou entitat. No sé dir en què es pot haver equivocat en la seva gestió, vaja, almenys del que s’ha vist des de fora.

O sigui, que la facin plegar (si és que és així) és sorprenent.

La sospita, a falta d’informació, és que el (presumpte) cessament es degui a una manca de sintonia amb el nou govern. Potser la directora no agafava el telèfon quan li trucava segons qui? O s’hi posava però no feia cas del que li deien? Vés a saber. Ara, que no diguin que el cessament és una qüestió purament professional que decideixen els consellers de la nova CCMA després de llargs estudis. Això no pot ser veritat perquè del comiat de la directora se’n parlava abans que fos constituït el nou consell de la CCMA, amb l’ínclit vicepresident racista dins del paquet. (Una feta, la de col·locar allà aquest vicepresident, només comparable a la de posar un altre falangista anticatalà –disculpes per la redundància– a dirigir la informació de la cadena d’emissores COM-Ràdio. Els millors.)

Torno al cas concret de TV3. Per una vegada que arriba un nou govern i troba que en un alt càrrec hi ha una persona transversal, independent, incorruptible, amb principis ètics, aplaudida per la immensa majoria de la gent, una professional de les que no es casen amb ningú i tracten tothom de la mateixa manera, i la fumiguen. És veritat que ella és una mica setciències, fins i tot un pèl messiànica, però això és peccata minuta, ni s’hauria de tenir en compte. És eficaç? Sí? Doncs tira endavant.

Però no: fora, no se sap ben bé per què, però fora, despatxada (sí?).

És clar que podria ser que fos Terribas qui ho deixés córrer (o no) simplement perquè ja no s’hi troba bé, perquè no li agraden les trucades, perquè està cansada de la feina o perquè s’estima més fer altres coses. Si fos així, agrairia que ens ho aclarís. Per exemple, voldria saber si la seva (suposada i ara com ara inversemblant) dimissió té a veure amb una cosa que deia fa cinc anys, poc després de prendre possessió del càrrec:

«Si tu mesures la teva vida professional només en funció dels teus interessos personals i no del treball que fas a la societat, al final és molt empobridor. No fem les coses només per nosaltres, sinó per la gent que ens estima i per la societat. Crec que la suma de l’esforç de tots ens farà ser millors.» (Mònica Terribas, El Periódico, 15 juny 2008)

O bé amb això altre:

«Si mirem de canviar el que no ens agrada, és possible que no ens en sortim o que ho fem en la direcció que no toca, però mai no ens podrem retreure que no hem lluitat per millorar les coses per als qui vénen al darrere. Vivim en un món en què pensem abans en nosaltres que en la societat com a col·lectiu i és aquesta absència de sentit col·lectiu la que està empobrint la vida política, social, econòmica i mediàtica. Les individualitats s’esgoten en si mateixes i només duen a tenir els egos més incontrolables. La meva àvia deia: “Que Déu ens doni cinc minuts més de seny que de salut.” En aquest ofici, molts de nosaltres perdem el seny dècades abans que la salut.» (Mònica Terribas, Avui, 7 juny 2009)

Mentrestant, seguiré pensant que tot plegat és (està a punt de ser?) una nova gesta idiota i injustificable del govern dels millors.

(Prometo esborrar aquest apunt del bloc en el cas que Mònica Terribas continuï sent la directora de TV3 quan hagi passat la incertesa actual. Mentrestant, serveixi de modest suport a Terribas i de pobra però honrada pressió al govern.)

(25 abril 2012: s’ha perpetrat la cosa.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)
- Govern dels millors (5)

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (2)

Som-hi, que em vaig quedar encallat en la introducció.

Hi havia a la taula en Lluís Payrató, que moderava i es mossegava la llengua per no intervenir, tot i que en va tenir moltes ganes uns quants cops, segons ens va dir. Payrató és catedràtic de lingüística aplicada i pragmàtica a la UB. Després hi havia en Joan Badia, en Llorenç Comajoan, n’Isidor Marí, n’Albert Pla Nualart i n’Ernest Rusinés, per ordre alfabètic, que és l’ordre en què van parlar tret del cas de Marí, que pel fet de ser autoritat –suposo– va encetar les intervencions. Badia és catedràtic de llengua i literatura en un institut; Comajoan és professor de la Universitat de Vic; Marí és catedràtic de la UOC i ara president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –Essaefa del Iec, per als amics–; Pla Nualart és el cap d’edició del diari Ara; i Rusinés ho és de TV3.

Què van dir? Doncs, de manera breu, en titulars, això:

Lluís Payrató
- Quan les innovacions vénen dels mitjans de comunicació (MC) són sospitoses; si vénen d’escriptors reconeguts, no.

Isidor Marí
- La competència normativa no és primordial. L’important és la voluntat d’usar la llengua d’una manera real, efectiva.
- S’ha de perdre la por d’innovar. Tenir competència per innovar és bàsic.
- Cal evitar les controvèrsies públiques “d’escola”, que són contraproduents perquè fan perdre seguretat en la pròpia competència lingüística.

Joan Badia
- L’objectiu de l’ensenyament de la llengua ha de ser la competència comunicativa dels alumnes, no la lingüística.
- Necessitem la llengua més flexible i més adaptable, i per tant més susceptible de ser transmesa.

Llorenç Comajoan
- No hi ha gran distància real entre la llengua d’ús i la llengua normativa/estàndard. Altra cosa és la percepció d’aquesta distància (la distància percebuda), que sí que és gran: “El català és més difícil que el castellà”, etc.
- Conèixer la norma no garanteix aplicar-la bé; no conèixer-la no vol dir no ser competent lingüísticament.

Albert Pla
- La llengua té uns valors simbòlics (tendeixen al conservadorisme), representats pel IEC, i uns valors instrumentals (tendeixen al castellà), representats pels MC. Però primàriament la llengua és un instrument.
- La distància entre la norma i l’ús espontani no sols és inevitable: és necessària.
- La feina del corrector/editor és fer de guàrdia urbà: regular els punts conflictius (“punts negres”) i mirar de trobar-hi solucions sabent que és impossible acontentar tothom. Els llibres d’estil són diaris de bord de la progressiva flexibilització/adequació de la normativa a l’ús.
- La flexibilització ha topat amb uns punts límits: Fabra en deia “innovacions lingüístiques”, i ell mateix deia que no s’havien d’imposar si al cap del temps no eren acceptades. Són les “qüestions controvertides” de la gramàtica (el “cofre sagrat”,* que en diu Jordi Ginebra).

*Cofre sagrat: per /per a, caiguda i canvi de preposicions (consistir en això, consistir a fer això, consistir [en el fet] que faci això), etc.

Ernest Rusinés
- Continuem plantats en l’estàndard establert els anys 80-90.
- És absurd continuant plantant batalla pel barco: tothom ja diu vaixell. El mateix amb pròxim/proper, firmar/signar, vivenda/habitatge... (en la línia del que va dir en un altre debat que vaig comentar aquí).
- Els MC hauríem d’anar una mica més a l’hora. No ens hem d’entestar a singularitzar-nos, val més sacrificar el “model propi” del mitjà en favor d’un model comú.
- El IEC ha de ser més obert a les aportacions, i més àgil a l’hora de comunicar novetats.
- No hem de voler dir “en català”, i de seguida, el que arreu del món diuen en anglès, francès, italià... Ja adaptarem aquell terme, si persisteix i realment cal adaptar-lo.

Pròrroga

Marí
- No ens podem rendir tan fàcilment: bé que diem bústia i no busson, ratolí i no mouse. Per què hem de dir Champions League?

Badia
- La llengua “espontània” ja no existeix: el pastor del Solsonès ara escolta Catalunya Ràdio i mira TV3 (si hi ha sort). Per tant, la llengua espontània és interferida.
- Cal no prendre el nom de PISA en va. Els darrers resultats de PISA en comprensió i expressió lingüística no són pas dolents, estem (Catalunya) en paral·lel amb els països més avançats del nostre entorn.

Pla
- La llengua espontània potser no existeix, però sí que hi ha o no hi ha competència lingüística. I la gent lingüísticament competent no ha de patir tant.
- Cal actualitzar (flexibilitzar) la gramàtica en els punts conflictius. Perquè els temes conflictius no són essencials al sistema.

Públic
- TV3 ha bandejat l’ús de caldre? (Resposta: potser un dia es va bandejar, però ara s’usa, sobretot en la forma negativa: no cal, no calia, etc.)
- Parlo francès i alemany força bé i una mica d’anglès. Amb el francès i l’alemany et sents sempre cohibit o pels interlocutors o per la norma. Amb l’anglès no: et poden entendre o no, però no et diuen si ho fas bé o malament. No és tan estrany, doncs, el que ens passa amb el català (judicis inquisitorials i autoexàmens continus): com el francès i l’alemany.
- (Hi va haver més intervencions interessants del públic, però no vaig ser capaç de prendre’n nota.)

1 x 1

Lluís Payrató: contingut
Isidor Marí: acadèmic
Joan Badia: didàctic
Llorenç Comajoan: conciliador
Albert Pla: polèmic
Ernest Rusinés: reservat

Si en algun punt m’he apartat del que realment van dir els oradors i algun d’ells em vol rectificar, amb molt de gust ho faré, deixant rastre de la correcció feta o no (com vulgui l’interessat). No descarto que algunes de les coses que van dir les apuntés d’una manera interessada i que no hagi respectat prou el que volien dir realment els intervinents.

Demà faré encara una nota personal sobre un punt concret del debat. De fet, sobre el tema en què es va centrar, crec, el debat.

«Alonso, tercer!»

O «Alonso, sisè», o «Alonso s’ha retirat», o «Alonso, últim». No me’n sé avenir. De vegades he demanat per curiositat a un aficionat a la fórmula 1 com ha anat la cursa i m’ha dit com a primera informació qualsevol de les frases anteriors. Ho diuen, que quedi clar, catalans de soca-rel, tal vegada no votants de re, com tanta gent, però potser simpatitzants de CiU o fins i tot d’ERC. (Si ho són del PSOE o del PP llavors ja no hi ha tanta sorpresa, tot i que sempre et crida l’atenció aquestes manifestacions tan clares i evidents del nacionalisme –colonialisme mental, en aquest punt– que s’autoanomena no-nacionalista-per-definició.)

I si llavors els dius: «No t’he demanat què ha fet Alonso, perquè a mi aquest paio m’importa un rave, t’he demanat per la cursa», et miren amb la cara aquella de condescendència infinita, que odio d’allò més, com si et tractessin de provincià que no sap estar per damunt de les «peculiaritats regionals».

Et diuen provincià a tu! Ells, imbuïts del nacionalisme colonial espanyol, no són provincians, encara que només sàpiguen dir-te que Alonso ha fet tercer. El nacionalista provincià ets només tu!!

No, a mi m’és igual que em diguin «Alonso, tercer» com «Alguersuari, catorzè». El que m’importa –no gaire, ja ho deia, només ho demano per curiositat o per cortesia– és saber com ha anat la cursa, o sigui, qui l’ha guanyada, qui més ha pujat al podi, si hi ha hagut accidents, etcètera. I aleshores, sorpresa!, potser et reconeixen que ni tan sols saben «els detalls» de la cursa, perquè no n’han vist el final, han hagut d’anar a dinar i han mirat després el resultat a les webs del Marca o, ai, d’El Mundo Deportivo, el titular de les quals era justament aquell que t’han dit: «Alonso, tercer.»

Només accepto que em parlin com a primera informació d’aquest Alonso si ha guanyat: «Alonso, primer» em sembla una informació correcta i neutral. Tot i que seria encara més correcta «Primer ha fet Alonso» (o «El primer ha estat Alonso», per a qui li resulti estranya l’altra construcció), on el subjecte continua sent el mateix però comences la frase assenyalant que «el primer», que és la dada important, ha estat en Tal.

Malament veig el futur del país si el present, fins i tot en el terreny de les afeccions voluntàries, el tenim colonitzat d’aquesta manera tan mesella.

Escric això no per retreure res a ningú –cadascú se sap les seves preferències i és ben lliure de triar-les–, sinó només per fer reflexionar qui s’hi pugui sentir retratat i, amb la reflexió, se li desvetlli la consciència i digui: «Coi, si té raó, que ruc que sóc!»

En aquesta colonització ha tingut un paper important TV3, no cal dir-ho. Els seus responsables han explicat sense cap vergonya que si no donen un protagonisme especial a Alonso en la retransmissió perden audiència. Amb aquest argument, també podrien posar les pel·lícules en espanyol, no? I de tant en tant corridas de toros, i (més) notícies sobre les folklòriques, i l’Argiñano, i... En fi, copiar directament Telecinco, Televisión Española i companyia, almenys en les franges horàries i els tipus de programes en què aquestes cadenes guanyen en audiència l’emissora catalana. Es tracta de competir en qui fa la millor televisió o en qui fa la millor televisió espanyola?

(El de la foto de dalt no és Alonso, és un altre.)

TV3 no és ‘líder’

Les responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de TV3 –que diu que no van gaire d’acord entre elles, però això jo no ho sé– han mostrat tot cofoies aquests dies les xifres segons les quals TV3 ha estat «la líder» d’audiència entre les emissores de televisió que es veuen a Catalunya.

Però això és fals. O més ben dit, està mal plantejat i és absurd que en parlin cofoies. En l’àmbit de la tele no hi ha llibertat i per tant TV3 i les seves emissores satèl·lit, que són les úniques de matriu catalana que emeten en obert per a tot Catalunya –ja s’entén que vull dir la Catalunya vista des de la perspectiva espanyola, o sigui, «les quatre províncies»–, no són líders perquè tenen només entre el 12% i el 16% de l’audiència total. TV3, ens agradi o no, és «la nostra» com fa molts anys de TVE es deia que era «la mejor televisión de España» (quan era l’única que hi havia). La resta d’audiència, tret d’algunes engrunes que s’emporten altres emissores locals o la bífida dels senyors Godó –que té força mèrit, tot s’ha de dir–, és de les emissores espanyoles, que van de bracet en la majoria de les coses que es refereixen a Catalunya i especialment en la seva tasca constant d’inculcació estratègica, ideològica i política.

Per tant, parlar de lideratge de l’audiència en l’àmbit controlat de la televisió, si no s’assoleixen xifres superiors al 40% –que sumades als percentatges més xicotets d’altres emissores locals podrien donar un avantatge real de les televisions catalanes, avantatge liderat, ara sí, per TV3–, és la manifestació més clara de l’autoconsolació idiota dels impotents. Em fa pensar en l’atleta desgraciat d’un decatló trampós que crida «sóc el més fort!» perquè ha llençat el pes més lluny que els altres i no vol saber que segons les regles els números dels altres se sumen no sols en la prova del pes sinó també en les altres nou proves i que, a més, tots els altres aniran contra ell en una prova número 11, que és de lluita.

Pot ser líder, ara sí, Catalunya Ràdio en l’àmbit de les emissores radiofòniques –si és que és la primera, que ara no sembla que ho sigui–, perquè aquí competeixen amb una certa llibertat i en un àmbit en què gairebé tothom qui vol pot emetre. Però parlar de lideratge televisiu, en les circumstàncies actuals i amb els números actuals, és tan patètic que fa plorar les pedres.

Afegitó gener 2011: «Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats. A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors, que sumen un 60% de quota i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.» (Josep Gifreu, «Audiències nacionals?», Avui 15 gener 2011) Ja es veu que en aquest context que descriu Gifreu parlar de lideratge de TV3, hi torno, resulta patètic.

Les aventures de Langdon

Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»

(Per entendre’ns, un exemple d’un altre àmbit: oi que De Azúa, De Carreras, el mateix De Savater..., ai no, Savater, aquest sense de, i companyia no han dit re en contra de les barbaritats darreres del PP sobre el català? Que si és d’ignorants aprendre català, que si és com emmanillar els fills, que si «els meus avis van prohibir parlar en èuscar a casa i n’estic molt orgullós», etc. Doncs això: «Tot és bo el que amb olla es cou.»)

Escriu Tree:

El codi del dimoni

Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat –o no tant: en circulen 70 milions de venuts–, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l’atzar, eren d’una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me’l pengessin davant dels nassos en una cel·la d’aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d’empassar, i així, per fi, entendria per què l’argument d’El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d’una tirallonga d’antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l’aparell del tot perplex per l’èxit del frau més gros de tots: aquesta història escruixidorament inversemblant sobre quatre no-temes. Que consti, però, que –al contrari del que se sol suposar d’escriptors que no venen a gavadals– mai no he sentit enveja envers els autors de bestsellers; un gènere inventat, per cert, per l’anglo-australià Nat Gould (1857-1919), que va batre tots els rècords de vendes de l’època amb les seves novel·les, avui caigudes en l’oblit més oblidat, igual que el seu autor: una mena de segona mort, que és el que els espera, a la immensa majoria dels escriptors d’aquest ram. Ara bé, si hi ha alguna cosa que m’empipa, és el fet que, per bé que no poden evitar aquest destí poc envejable, sí que els Dan Browns d’aquest món tenen –al contrari dels que escrivim no-bestsellers– un munt d’àngels i dimonis de la guarda per ajudar-los a fer la viu-viu abans del final definitiu.

(Matthew Tree, escriptor, Avui 15 maig 2009)

«Castellanisme radical»

Em pareix tan clar i tan ben argumentat el que el dia de Sant Jordi explicava Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, que hui només copie.

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat. I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com l’anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

(Levante-EMV, 23 abril 2009)

Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes (1)

L’altre dia hi havia un titular a l’Avui que deia (ho reprodueixo sense les cometes que aquí correspondria afegir-hi per part meva, per tractar-se d’una citació, només perquè es vegi l’efecte que feia allò exactament): L’‘i tu més’ entre populars i socialistes (Avui, 9 desembre 2006).

Des del punt de vista de les convencions gràfiques actuals no hi ha res a dir. Però segurament podreu comprovar amb una petita enquesta al voltant vostre que força gent s’hi entrebanca, ho ha de llegir dos cops per entendre de què es tracta.

I com s’ha de llegir això? «Li tu més...»? O bé la majoria dels catalanoparlants, si han de llegir-ho en veu alta perquè algú els escolta, no fan més aviat: «El ‘i tu més’...»? Crec que la majoria, per fer-se entendre, ho llegirien d’acord amb la segona opció, és a dir, eliminant l’apòstrof i pronunciant l’article íntegre.

És per això que volent seguir en aquest punt l’esperit de Pompeu Fabra, que va deixar dictaminat, per exemple, que les paraules femenines prefixades amb una a- amb valor negatiu no s’havien d’apostrofar (cal[ia] escriure, i sobretot dir, la anormalitat i no l’anormalitat, perquè aquesta segona opció es confondria fonèticament amb la seva inversa, la normalitat), ni tampoc els articles definits femenins «quan ho demana la pronúncia» (cal escriure la ira i no l’ira; és la una del migdia, i no és l’una del migdia), crec que les construccions que comencen amb cometes no s’haurien d’apostrofar.

És a dir, les cometes s’haurien de considerar com un signe de separació prosòdica entre l’article o preposició susceptible d’apostrofació i l’expressió introduïda per les cometes, per facilitar així la lectura apropiada i entenedora d’aquella expressió.

Una altra possibilitat, si no es tracta d’una citació, és traslladar les cometes abans de l’apostrofació, de manera que en comptes de dir «L’amor cortès és l’“ideal” de la literatura medieval» es podria escriure «L’amor cortès és “l’ideal” de la literatura medieval». Però aquesta solució no ens serviria per escriure «Puigcercós fa “d’home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», sinó que caldria escriure, seguint la convenció actual, «Puigcercós fa d’“home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», ja que la frase original de Puig se suposa que era «Puigcercós és l’home dels encàrrecs de Montilla», amb la quan cosa la preposició «de» no forma part de la citació. Jo proposo que s’escrigui «Puigcercós fa de “home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», amb la qual cosa el lector pronunciarà la frase fent una breu pausa prosòdica abans del mot «home», de manera que quedi clar que la citació de Puig és «home dels encàrrecs de Montilla», a fi que l’eventual oient entengui la frase d’aquesta manera (no feu cas de l’exemple, que és inventat: no recordo qui va dir exactament què ;-)).

Josep M. Pujol i Joan Solà diuen que no és «condemnable» que se segueixi aquest criteri que proposo aquí, i constaten que n’hi ha que ja el segueixen: «Davant d’una expressió entre cometes no hi ha cap raó [el vigilant en discrepa: sí que hi ha raons] per prescindir de l’apòstrof, encara que alguns ho facin i no sigui, en rigor, condemnable.» (Pujol, J.M. i Solà, J.: Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, Columna Edicions, Barcelona 1995, § 5.6, p. 177, la negreta és meva).

I fins aquí he deixat de banda el fet tan corrent que en la tipografia de molts diaris només hi ha un tipus d’apòstrof i un tipus de cometes, no dibuixades sinó rectes, o sempre ascendents o descendents, de manera que en molts casos també des del punt de vista estètic hi guanyaríem una mica amb aquest criteri que proposo, ja que quan en els titulars d’aquests diaris coincideix un apòstrof amb unes cometes dobles, el que s’hi veu són tres apòstrofs seguits, com ara: «Puigcercós fa d’”home dels encàrrecs” per a Montilla, segons diu Puig».

Afegitó del 6 juliol 2007. Mireu què he trobat, de Joan Coromines: «Un altre terme valencià potser fóra mereixedor d’entrar amb tots els honors en la llengua literària general: habitança. Té el sentit d’•habitatge, habitacle’, o sigui edificació on viuen persones...» (Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor: Barcelona 1989).
- Heu vist com Coromines evita el contacte entre l’apòstrof i la cometa simple i s’inventa aquest punt volat per salvar l’obstacle? Per tant, el meu escrúpol no és tan estrany. Tinc bons avaladors...;-)

Afegitó 15 abril 2009. Escriu Empar Moliner a l'Avui: «Ja falta poc per a Sant Jordi i els programes de ràdio i els suplements literaris més diligents s'apressen a demanar als escriptors que els contestin simpàtics i creatius qüestionaris relacionats amb la seva professió [...] La pregunta "Confessa'ns un racó on hagis escrit" ja va ser feta l'any passat. I la d'"Un paradís per perdre's amb una novel·la", l'anterior. Esclar que la de "Vas als pessebres literaris?", l'altre. I la d'"A qui li regalaries una rosa?", el d'abans. Per això, aquest any [...]»
- Pregunto jo: això de «I la d'"Un paradís..."» o això altre de «I la d'"A qui li regalaries...?"», creieu que es pot llegir amb normalitat? La primera encara, perquè «dun» només pot interpretar-se com a «d'un»; però la segona, que pot ser, en català oriental, «da», «de», «d'a» o «d'e»? No seria molt més entenedor «I la de "A qui li regalaries...?"»

Afegitó 24 abril 2009. Escriu Iu Forn a l'Avui d'ahir: «Passen els anys, passen els governs i [a Madrid] continuen amb l'"a por ellos". Sempre collant, mai afluixant.»
- Em faig les mateixes preguntes de l'altre dia.

Afegitó 24 juliol 2009. Sento una diputada que diu això al Parlament de Catalunya: «[aquesta resolució] descriu el què i ordena el "i ara què"».
- Ha pronunciat molt clarament el i l'ha separat ostensiblement de l'expressió entre cometes, perquè l'entenguessin els altres diputats. És exactament això el que volia dir: ha estat una prova oral claríssima.

Afegitó 26 maig 2011: una altra diputada diu molt clarament: «Em temia això del "i tu més" una mica, senyora consellera», amb pausa prosòdica clara entre «del» i «i tu més».

Afegitó 1 novembre 2009. Títol de l’editorial de l’Avui, 29 octubre 2009: «El ‘i tu més’ no regenerarà la política». Frase de Joan Barril a El Periódico, 1 novembre 2009: «Convergència [...] són els que més han abusat de l’estratègia del ‘i tu més’.»

Afegitó 16 abril 2011. Títol de l'editorial del diari Ara: De ‘I ara què?’ a ‘Ara sí, l'hora de la veritat’.
- No apostrofen la preposició inicial de, per facilitar la lectura. És això.

Afegitó setembre 2011. «L’Archie, a part del gimnàs, els oferia unes sessions de “I això, com funciona?”» (Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), Tusquets Editors, Barcelona 2011; títol original: Hotel in Flight, ed. Faber & Faber, Londres 1939; traducció de Miquel Berga Bagué).
- I no «...unes sessions d’“I això, com funciona?”», que em sembla gairebé impronunciable. Molt bé, Miquel Berga, per haver tirat pel dret i, en contra del que recomanen els manuals, fer el que et demanava el sentit comú.

Un altre afegitó setembre 2011. El “ho he de fer tot bé...” (La Vanguardia.cat, 20 setembre 2011).
- Com, si no? L’“ho he de fer...”? Això també seria impronunciable.

Afegitó octubre 2011: uns titulars que em sembla que voregen el ridícul: 40 anys d'“I am a Catalan” (El Punt Avui), 40 anys de l'"I am a Catalan" (web TV3).

Afegitó desembre 2011. Un article de Jordi Llavina a La Vanguardia parla de cafès (establiments): En el A Brasileira de Lisboa vaig seure al costat... (i no En l'A Brasileira de Lisboa...). Bé.

Afegitó 18 gener 2012. La Vanguardia titula: El 'i punt' final de Fraga. Bé. Sembla que la versió catalana La Vanguardia, pels exemples que hem vist fins ara, té la idea prou clara.

Afegitó novembre 2015. A l'Ara, en canvi, no acaben de tenir un criteri clar: Rivera, un 'home d'estat' refugiat en l'"en podem parlar" (Ara 18 nov 2015)
I també: ...estan fent les coses tal com les empreses volen, allò d’“em paguen per això” que avui més que abans pot dir tant un periodista com un pistoler a sou» (El País.cat, 26 nov. 2015)

Afegitó 7 desembre 2015. Defensa de l''i tu més' (El Periódico). Opten per introduir l'expressió citada amb cometes simples, en comptes de dobles. I això no sols en el titular, que és el que he copiat, sinó al llarg de tot l'article: ¿Per què ha de ser dolent l''i tu més'?; El menyspreu a l''i tu més' està tan instal·lat...; sol utilitzar l''i tu més' d'una manera...; etc.

Afegitó 15 desembre 2015. De l’“i tu, més” a l’“i jo, més” (titular El Punt Avui).

Afegitó 9 maig 2020. L’«o una cosa o l’altra» és massa gran, fan escriure a Franz Kafka en les seves Cartes a Milena (Quid Pro Quo Edicions, Pollença 2018)

* * *

Article apostrofat davant determinades sigles i abreviacions

Ja que hi som: veig que a l'ésAdir, en alguns diaris (no en tots), al Parlament de Catalunya, etc., s'apostrofa de vegades l'article quan precedeix el nom d'una via pública (l'A-2, l'A-7, etc.) o altres sigles femenines iniciades amb nom de lletra (l'FP, l'SS, etc.; encara no he vist, però, cap exemple escrit amb la lletra L, però hauria de ser, segons aquest criteri, l'L2, si parlàvem d'una línia del metro, no?)

I em demano: els noms de les vies públiques o els de les lletres inicials d'aquestes altres sigles són diferents dels noms de les lletres? Per què? No volíem evitar confusions amb l'excepció abans transcrita sobre l'apostrofació? Si volem evitar-les ("ha dit l'AP-2 o la P-2?"), jo ho tinc ben clar: la A, la AP, la A-2, la A(H1N1), igual com la FP, la SS (si és que s'escriu mai així l'abreviatura de la Seguretat Social, ja que en molts idiomes s'intenta evitar aquesta sigla perquè "SS" recorda massa "les SS" nazis; crec que aquí s'abreuja més aviat amb "S. Soc.", "Seg. Soc." i fórmules similars), la L9... qualsevol lletra o sigla que es pronunciï lletrejant i que es pugui confondre amb l'article femení precedent, segons les regles fins ara establertes, hauria d'anar sense apòstrof. I, és clar, el ABC (diari espanyol, masculí) contraposat a la ABC (emissora americana).

O bé mirem de desfer equívocs o bé decidim tots plegats que no hi ha excepcions de cap mena en les regles de l'apostrofació i, per tant: l'a, l'una, l'essa, etc. Siguem coherents, sisplau.

(Afegitó del 14 desembre 2009. Titular d'El Periódico: "La neu i el gel causen problemes de tràfic [sic] a la A-2 i a l'AP-2." Això sí que és afinar, aquestes diferències... incomprensibles. O ha estat un error?)

He escrit més sobre això aquí.

* * *

Específicament sobre el tema "Apòstrof davant cometes" Continua aquí.

Fets diferencials (9): Llengües prohibides

Sobre les diferències de tracte que reben les llengües, copiaré tot seguit el testimoni de Xavier Masip, de Cornellà de Llobregat. Jo vaig veure també la cursa de motos de la qual parla, però no la vaig sentir: com faig habitualment des de fa anys, quan competeix algun esportista o equip espanyol, miro les retransmissions de les cadenes hispàniques sense volum. O si estic amb altra gent que volen el volum, em poso uns cascs i escolto música o discursos del (pròxim president?) Nocilla –són ells mateixos els qui han fet el joc de paraules, no jo– o el que sigui. No puc sofrir els comentaris nacionalistes espanyols dels locutors i, pel que fa a les aportacions tècniques que se suposa que fan, vaig arribar a la conclusió que gairebé mai no em deien res que no sabés, i sovint encara em donaven dades falses, que potser després rectificaven, o no. Us deixo amb el testimoni d’un fet diferencial (la transcripció no és textual, he arreglat el text per fer-lo més àgil i més entenedor, però en cap cas no he manipulat res del contingut):

«Diumenge 15/10/2006, 14:46 hores, Circuit d'Estoril, Gran Premi de Motociclisme de Portugal, categoria Moto GP. Després d'una cursa frenètica, a la darrera volta hi ha una lluita aferrissada i avançaments constants entre el manresà Toni Elias i l'italià Valentino Rossi. Al final, el pilot català guanya per dues mil·lèssimes de segon. És el primer gran premi que guanya en la màxima categoria.
»Toni Elias pare, vint segons després, encara amb la incredulitat i l'emoció per la gesta assolida pel seu fill, és entrevistat per l'enviat especial de TVE, Marc Martín. [...]
»Toni Elias pare mira als ulls el locutor, catalanoparlant com ell i, amb veu trencada, li explica el que sent:
»T.E. pare: “He tingut ..., he tingut molta por.”
»Automàticament, Miguel Ángel Roselló, locutor principal de la retransmissió, també catalanoparlant, veient que l'entrevistat opta per emprar el català, interfereix en la conversa i comença a repetir:
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Tot i així, ara sense imatge, continua l’entrevista:
»M.M.: “¿Se lo merece?”
»T.E. pare: “S'ho mereix, per l'equip, pels mecànics, s'ho mereix tot...”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Marc Martín, veient que el seu entrevistat, conscientment o inconscientment, no desisteix de parlar en la seva llengua materna, opta per fer d'improvisat intèrpret:
»M.M.: “El equipo se lo merece.”
»T.E. pare: “S'ho mereix tot.”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Apressat, doncs, per la continuada interferència del locutor principal, l'entrevistador dóna per acabada la seva tasca:
»M.M.: “Gracias.”
»T.E. pare: “Se lo merece todo.”
»M.M.: “Suerte.”
»M.Á.R.: “Victoria de Toni Elias. Esto no estaba previsto, pero nos alegramos por Toni Elias, por el motociclismo español y sobre todo porque Valencia [on s’havia de fer la cursa següent, que seria l’última, del Mundial d'enguany] va a estallar.”
»Com es pot comprovar, Toni Elias pare atén cordialment el periodista i s'expressa en la seva llengua, igual com fan els pilots italians, nord-americans... quan són entrevistats pels locutors d'aquesta cadena televisiva, però segons la particular interpretació del moderador del programa, parlar en català vol dir no poder parlar (“¡No puede hablar!”, fins a vuit vegades) [...]»

Deixem de banda el paper galdós que li toca fer a Miguel Ángel Roselló –ara no ens embrancarem en el vell tema moral de la culpabilitat per l’«obediencia debida»–, que va ser veí meu d’escala fa anys, perquè és evident que ell compleix ordres. Per tant, tot i la personalització que l’autor de la denúncia fa en assenyalar Roselló, cal apuntar més amunt en les crítiques. Què passaria arreu d’Espanya si a TV3, un dia, en una entrevista espontània al carrer, l’entrevistat digués quatre paraules en castellà i un locutor l’interrompés dient que «no pot parlar»? Hi hauria un daltabaix que arribaria al Parlament, hi hauria mocions de censura, acomiadaments i dimissions. Doncs, perdoneu-me, però per mi és explicable que TV3 protegeixi i prioritzi al màxim el català, fins al punt de discriminar-hi el castellà, ja que és la televisió pública de Catalunya –gairebé l’únic lloc al món on es parla aquesta nostra llengua que cal protegir i per la qual es va muntar l'emissora de televisió– i, en canvi, des de la perspectiva espanyola, no és gens explicable que hi passi el que hi passa tan sovint, que s'hi discrimini el català, perquè el castellà no corre cap perill a Espanya. A més, hi ha el greuge comparatiu que altres personatges hi parlen idiomes diferents... No hi ha excusa.

Però ja veureu com no passarà res... O potser sí, potser pagarà la festa Roselló –ja li han carregat un munt de cabres amb les crítiques que corren aquests dies per internet–, però ell no és el principal culpable, ell va fer només el paper de botxí –que deunidó. Això, doncs, és molt pitjor que el fet que un guàrdia civil un dia faci el pinxo i es rigui del català. Perquè en aquest cas de TVE hi ha ordres, clarament, ordres que vénen de dalt.

Un fet diferencial ben clar.

No suporto la demagògia

No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).

Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.

Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.

Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.

Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)