Miracle editorial!

Mira, parlàvem –o parlava la protagonista de la perla– l’altre dia del reconeixement que es deu als traductors –i a les traductores, per descomptat, que són més colla–, i avui, ara, s’ha produït un miracle.

Atenció, agafeu-vos: m’han enviat d’una editorial un paquet, expressament per a mi, amb segells i matasegells, amb el meu nom i tota la pesca, que conté tres exemplars d’un llibre la traducció al català del qual vaig corregir –no traduir, no: corregir– fa una temporada i que ara finalment s’ha publicat.

Si ja és bastant miracle que de les editorials (ens) enviïn als traductors exemplars dels llibres traduïts, imagineu-vos que facin això amb un pobre corrector. N’hi ha per fer un castell de focs d’aquí fins a Sant Josep.

(El contrapunt: és una editorial estrangera. No us diré quina, que encara oferiríeu al client una tarifa més baixa que la meva –generosa!, a més, per part de l’empresa– i me’l prendríeu. Que et conec, herbeta, que et dius marduix –aquesta fa temps que no la deixava anar, però ara estic content i llanço més caramels que el rei negre.)

Corregir textos (i 4): ser una formiga

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

I la quarta condició per saber corregir és ser perepunyetes, miraprims, detallistes, indomables en la feina... formiguetes: no t’has de rendir, no t’has de donar, sempre pots millorar-ho i, si bé cal posar un termini per a l’acabament de la feina, el termini és vivent fins que no arriba. Un termini que molts cops et ve donat per l’encàrrec que t’han fet, però que si no ens l’han fixat, i això també convé tenir-ho en compte, l’hem de posar nosaltres, per tal que aquesta dèria nostra, buscada i ensinistrada i alhora vocacional, no esdevingui patologia.

Sabem que a cada nova lectura del text que ja hem corregit descobrim errades noves, fins i tot de vegades horroroses i criminals, que ens posen en ridícul i ens humilien –en la intimitat, de moment– perquè ens les hem saltat en la lectura anterior i ens cauria la cara de vergonya si allò hagués arribat d’aquella manera a la persona o entitat que ens ha fet l’encàrrec. O disbarats que hem introduït nosaltres!, com a efecte secundari de la correcció d’una altra cosa pròxima: aŀliteracions, repeticions, sobralles, despulles, incorreccions induïdes per contacte amb elements veïns.

Sigui com sigui, és inexcusable que un cop acabada la correcció bàsica –el repàs del text de cap a cap fent les correccions que calen– es faci pel cap baix una nova lectura de tot el text seguit, sense el control de canvis activat en el cas que treballem amb aquesta tècnica. I aquesta nova lectura ha de ser una lectura comprehensiva, ho hem d’entendre tot, no ens hem d’entrebancar amb res i allò ha de ser coherent –suposant que no ens hagin prohibit canviar res que no sigui estricta ortografia.

I hem de treballar així sabent que molts cops qui ens ha fet l’encàrrec, client de sempre o passavolant de circumstàncies, ni se n’adonarà, ni s’ho mirarà, bé perquè es refia de nosaltres o bé perquè ja està cansat de llegir allò o bé perquè no s’ho ha llegit ni un sol cop ni pensava fer-ho mai i per això ens ha buscat –tal vegada perquè és un text d’encàrrec que s’ha fet a través d’una altra persona de color, diguem-ne (la gent del ram ja sap què vull dir).

Arriba un moment que potser ja no descobrim gaire res més, solament detallets minúsculs i indetectables si no fos que treballem amb ulls esqueixats de basilisc –no, de formiga, hem dit. Cal ser, però, pacients i tenir una mica de manies si es vol assolir una professionalitat prou contrastada en la feina de correcció. I, si tens temps, convé arribar a aquest objectiu: la professionalitat, l’orgull de fer-ho bé. Has de treballar també per la satisfacció de la feina ben feta, no sols pel fet que si ho fas bé segurament tindràs més encàrrecs.

Si no ets una mica així, jo diria que no arribes mai a corregir bé.

Tot això vol dir, per posar un cas extrem, que hem de tenir la capacitat de prendre nota, en un paper que tindrem a la tauleta de nit, d’una solució que ens ha vingut al cap a les dues de la matinada, i que ens ha desvetllat. Potser l’endemà aquella anotació no ens diu re, perquè en el moment que l’hem pres teníem el cap espesseït o perquè quan estàs sota els llençols les grans idees són sovint bajanades o obvietats. Em penso que era John Ford, el director de cine, qui solia queixar-se que els millors guions se li acudien a la nit i que era una llàstima que l’endemà ja no se’n recordés, perquè aquell guió hauria trencat motlles i hauria estat una bomba. Fins que algú li va suggerir que quan li vinguessin al cap aquelles idees tan brillants, fes l’esforç d’encendre el llum, agafar llapis i paper i escriure aquella idea. Ford ho va fer així una nit i l’endemà va trobar que a la tauleta de nit tenia un paperet escrit amb lletra tremolosa que deia: «Un noi coneix una noia.»

Però igualment cal fer l’esforç de l’exhaustivitat, perquè potser l’anècdota de John Ford és espúria.

I ja està. Espero no haver esguerrat cap vocació incipient. Ja he dit que per saber corregir bé cal paciència. Paciència sobretot al començament, per entomar garrotades i també per rebre coratjosament orientacions amistoses com ara aquestes.

* * *

Sobre la metodologia de la correcció, que jo conegui, no hi ha res més ben escrit, que sigui alhora sintètic, que el que va explicar Sílvia Senz al bloc De Editione (twt @DeEditione) ara fa prop d’un any: «Metodologia i deontologia de la correcció d’estil». Hi ha també materials, idees i bibliografia molt completes de la mateixa Senz, sobre qüestions coŀlaterals i/o especialitzades, als articles «Tipografia per a editors i correctors: què cal saber i on trobar-ho» i «Corregir (e-books) amb-sense paper». M’hi remeto.

I després, esclar, caldrà tenir en compte les indicacions concretes que ens hagi donat qui ens ha fet l’encàrrec, ja sigui la persona que ha escrit allò o bé la qui ho hagi d’editar o publicar. Qui mani, vaja.

I ara sí, de debò que ja està.

* * *

Nota final. Tota aquesta sèrie l’he escrita mirant d’evitar conscientment qualsevol tipus de masculins suposadament «no marcats». Espero que l’exercici no hagi comportat cap mena d’obstacle per a la comprensibilitat i la llegibilitat del text. Si algú l’ha trobat artificial abans de llegir aquesta nota, li agrairé molt que m’ho digui, sisplau.

Corregir textos (3): ser competent lingüísticament

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

La tercera condició per saber corregir bé és conèixer a fons les regles de la llengua en què corregim. I això vol dir, tornem-hi, llegir materials ben escrits o ben traduïts també des d’aquest punt de vista estrictament lingüístic. En el punt primer parlàvem de bona literatura, ara parlem de llibres escrits amb correcció formal i material. Espero que s’entengui la diferència. Evidentment, totes dues coses característiques són perfectament compatibles. (Tant de bo ho fossin sempre, però ara moltes editorials publiquen llibres bons... mal traduïts, o mal/poc corregits.)

Ara, conèixer les regles també vol dir estudiar i repassar materials amb regularitat, tenir un pla d’estudi detallat que inclogui morfologia, sintaxi, lèxic –i, en aquest terreny, també locucions i fraseologia–, ortografia i ortotipografia.

No cal obsessionar-se amb les novetats científiques, però s’han de conèixer les més importants, s’ha de saber distingir criteris primaris de secundaris i cal saber-ne més que la mitjana de la gent del món lingüístic, i estar al dia. No sabrem més gramàtica que l’especialista en gramàtica, ni més lèxic que l’especialista en lexicografia, etc., però sí que hauríem de treure més puntuació que la mitjana, comptant totes les cinc àrees esmentades, si a cada àrea li atorguéssim 10 punts. O sigui, nosaltres hauríem d’estar més a prop del 50 que la mitjana d’especialistes d’una sola àrea si fessin la mateixa prova que nosaltres en els cinc camps esmentats (morfologia, sintaxi, lèxic, ortografia i ortotipografia).

És per això, per aquest nivell superior que el de la mitjana, que ens podem dedicar a corregir.

Amb una carrera que vam fer fa mil anys, i un manual d’estil d’ajuntament dels anys 80 –o més modern, però aparcat allà al prestatge perquè «ja m’ho sé de memòria»–, i un postgrau i un màster i el que vulgueu, ni que fos amb una nota d’upa, no n’hi ha prou per ser competent. Encara més, potser vam adquirir manies que avui són inviables, o fins i tot insofribles, i hem quedat enganxats en criteris d’escola particular i/o ja superada.

Finalment, com que és impossible conèixer-ho tot, hem de tenir a l’abast mecanismes de consulta ràpida d’altres professionals del sector, maneres d’arribar a persones que tal vegada s’han enfrontat a problemes similars als nostres, o que ens poden ajudar a resoldre’ls perquè tenen experiència. Gent, en definitiva, que ens doni un cop de mà per poder entendre allò i saber per on hem de tirar.

Aquestes peticions d’auxili generalment no es paguen –si no són abusives–, sempre que estiguis també habitualment disponible per respondre a les consultes que et puguin fer, quan toqui, coŀlegues del sector. La qual cosa vol dir que has de ser especialista en algun petit camp, o si més no especialista en la recerca de solucions: saber on s’han de buscar les coses. Perquè almenys la gent pugui recórrer a tu si necessita orientació, diguem-ne, bruixolera.

I no ser garrepa, no ens podem guardar els secrets de «la meva cuina». No et preocupis, que si d’alguna cosa en saps més que la mitjana encara que l’expliquis en continuaràs sabent més. Si vols que t’ajudin, has de ser útil quan l’ajuda te la demanen a tu –sempre que les peticions d’ajuda no siguin sobre qüestions òbvies que es resolen obrint un diccionari o consultant la pàgina 1 del llibre de llengua de secundària.

I per ser útil no n’hi ha prou amb la bona voluntat. Ni amb la improvisació. O sigui, cal saber-ne, cal especialitzar-se.

Continua.

Corregir textos (2): entendre el discurs

Ve d’aquí.

Per saber corregir bé calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

«Procés de pensament mitjançant el qual hom arriba a conèixer quelcom a través del raonament, tot encadenant diverses idees d’una forma ordenada.»

Enciclopèdia Catalana, Gran diccionari
de la llengua catalana, s.v. discurs

«Un discurs és, bàsicament, un conjunt d’idees, valors, opinions que s’articulen en pràctiques lingüístiques des de certes posicions institucionals, que està situat històricament i que construeix un objecte d’una determinada manera.»

Luz M. Martínez i Cristina Pallí,

«Naturalesa i organització de les actituds»,

a Introducció a la psicologia social,

UOC, Barcelona 2007

La segona condició per saber corregir bé és entendre textos, explicacions i discursos enrevessats, envitricollats, complicats, amb frases llargues com una processó, amb subordinades impossibles i/o tot un seguit de copulatives introduïdes per gerundi, o frases curtes com el dia de Sant Tomàs (21 de desembre), tan breus o sincopades i tan sense elements imprescindibles que no mostren res més, gairebé, que una impressió, una pinzellada solta ininteŀligible per a qui no estigui avesat al tema de què es parla o a la manera peculiar d’expressar-se d’aquella persona.

Precisament per això hem de corregir aquells textos: perquè no són prou bons, perquè no estan ben escrits.

Per tant, t’has de ficar dins la pell de qui ha escrit allò –cosa que no vol dir necessàriament que ho comparteixis, és clar–, i comprendre el que vol dir, i escriure-ho de la manera com ho hauria fet aquella mateixa persona si sabés escriure tan bé com tu. Ha de quedar contenta del que has fet, no ferida ni humiliada. És per això que cal entendre-la, a fi que, en repassar la feina que li has fet, digui: «Exacte!, és ben bé aixó!!»

(Però és veritat: de vegades et renya justament perquè has mirat de «comprensibilitzar» un embull i no li ha agradat la proposta. S’estima més com estava abans. Fins i tot pot ser, algun cop, que tingui raó: allò era una embrolla, però en intentar desembrollar-la has produït un altre embull o bé has modificat alguna cosa que per a aquella persona era important. És per això que per corregir bé cal també molta paciència i no esperar que ens felicitaran encara que tot estigui bé excepte una coseta. Al qui et fa l’encàrrec aquella coseta li pot semblar el nucli del seu treball. I ens paga perquè li ho arreglem TOT bé.)

I per tant cal fer la correcció tocant el menys possible l’original o tocant-lo sense que gairebé es noti. Tret del cas que qui ens ha encarregat la feina hagi donat carta blanca perquè fem el que vulguem i fins i tot per reescriure aquell text. Que llavors hem de tenir tota la seguretat que serem capaços de fer-ho amb competència, que coneixem prou aquella matèria i que sabrem, efectivament, fer-ho amb perfecció.

I si després de donar-hi moltes voltes tenim dubtes sobre un punt concret, l’expliquem en full a part o en comentari al marge –si ens consta que qui ha de rebre el treball sap què és un comentari al marge– i raonem el motiu pel qual hem pres una decisió o una altra.

Perquè, amb dubtes o no, cal prendre la decisió –una decisió que, no cal dir-ho, ha de ser coherent amb el conjunt, amb el discurs–, cal deixar allò preparat per si aquella persona ni tan sols es mira les nostres observacions: s’ha de poder publicar tal com raja, tal com li arriba per correu des del nostre escriptori. Si hem interpretat malament el que era objecte de dubte la responsabilitat serà de qui ens ha encarregat aquella feina, per no haver-se mirat el que li vam dir en aquelles observacions que incloíem al correu o al document mateix, i no nostra.

Per tot plegat de vegades també caldrà, en aquest punt del procés, ser humils i saber passar la feina, o suggerir que se li passi, a una altra persona, coŀlega o no, que pensem que ho podrà fer més bé, perquè és més competent que nosaltres en aquell camp. O bé repartir-nos-la, combinar experteses. O almenys consultar-li els dubtes. Corregir bé també vol dir conèixer gent que sap corregir millor que nosaltres, o que és especialista en un terreny determinat, i no ser egoistes, no deixar-se endur per la temeritat o per una suficiència imprudent.

Una cosa important: és imprescindible, per entendre molts discursos, que estiguem al cas del que passa al món: no sols sobre l’àmbit al qual pertany aquell text que corregim –que això és inexcusable–, sinó en general. Hem de llegir algun diari de manera metòdica, hem de llegir publicacions d’actualitat –que tot això, de moment, es pot trobar de franc a internet–, hem de tenir interès per les coses que passen, ens ha de sonar, d’alguna manera, tot el que és motiu de conversa de la gent culta del nostre àmbit. Hem de saber on trobar sigles i noms propis per poder escriure’ls bé. En resum, ser professional competent en aquesta feina no encaixa amb allò que se’n diu «saviesa despistada».

Per acabar, un cop entès el discurs entra en joc un complement imprescindible d’aquesta comprensió, que és saber bolcar-la i reflectir-la al text emprant els elements que té la llengua per reproduir amb fidelitat gràfica qualsevol mena de contingut i tota classe de matisos. En resum, que a qui hagi de llegir allò la puntuació l’ajudi a entendre-ho bé, especialment si el discurs és –o era fins que hi hem intervingut nosaltres– envitricollat o més complex del compte. Això vol dir que hem de conèixer molt bé totes les possibilitats que ens ofereix la sintaxi i l’ortotipografia del nostre idioma.

Continua.

Corregir textos (1): saber escriure

Comencem l’any amb feina.

Per corregir textos ben corregits –aquí em referiré només a la correcció de textos, no a la correcció oral– calen quatre coses:

1. Saber escriure.
2. Entendre el discurs.
3. Ser competent lingüísticament.
4. Ser una formiga.

Ras i curt, per saber corregir cal, com a primera condició –i dic primera perquè vull dir primera–, saber escriure.

«Aprendre a escriure és com tornar a aprendre a parlar damunt un full, abocant-hi la frescor i la naturalitat de la paraula viva. I obliga a desfer-se de la barreja de timidesa i pedanteria que ens arrossega a cuinar frases indigestes.»

Albert Pla Nualart, Ara 6 novembre 2012

I per aprendre a escriure –i mantenir-ne fresca l’habilitat, la traça per saber-ho fer– calen alhora dues coses:

- Escriure amb regularitat, cada dia o gairebé cada dia. O sia, practicar regularment l’escriptura, que no se’ns oblidi, i esforçar-se per fer-ho bé, encara que allò que escrivim no ho hagi de llegir ningú.
- Llegir amb regularitat, cada dia o gairebé cada dia, i llegir bé. És a dir, llegir amb bon criteri literari. Com deia Mark Twain, «qui no llegeix bons llibres no és gaire diferent de qui no llegeix».

Lògicament, aquestes lectures les has de polaritzar –sense exclusivitat, però– en la llengua que normalment corregeixes, la llengua sobre la qual tens l’expertesa. No és sobrer, tanmateix, que llegim en altres llengües si les coneixem mínimament, perquè en aquestes altres llengües també podem trobar solucions imaginatives per a problemes de tota mena als quals ens enfrontem cada dia, especialment si corregim textos prèviament traduïts o adaptats d’una altra llengua.

I si no dominem prou una altra llengua per llegir-hi llibres nous o textos complexos, una cosa que pot anar molt bé és llegir i rellegir i tornar a llegir en aquella llengua la mateixa obra, una que coneguem gairebé de memòria però que ens agradi, cinc o deu minuts cada dia. Al final, n’acabes sabent prou per poder llegir qualsevol altra cosa en aquella mateixa llengua.

Llegir en altres idiomes –especialment materials que tractin sobre qüestions d’actualitat, com ara premsa estrangera– ens facilita també saber de què es parla quan els textos que corregim esmenten fets i gent d’àmbits geogràfics diferents del nostre, cosa que cada cop sovinteja més, per allò de la globalització.

I, per acabar, una altra citació sàvia:

Normes per escriure bé*

1. No utilitzis mai metàfores, símils o altres recursos estilístics que estiguis acostumat a llegir.
2. No facis servir mai una paraula llarga si la pots substituir per una de curta.
3. Si és possible prescindir d’alguna paraula, elimina-la.
4. No facis servir mai la veu passiva quan puguis utilitzar l’activa.
5. Mai no facis servir paraules estrangeres quan n’hi hagi una de pròpia.
6. És millor trencar qualsevol d’aquestes normes abans d’escriure una bajanada.

George Orwell, Politics and the English language,

1946; citació reproduïda per Raquel Alba

al setmanari Plaers (Avui), 21 gener 2007

* Cal entendre la majoria d’aquests consells d’Orwell per quan escrivim nosaltres, no per quan corregim, tret del cas que tinguem carta blanca per corregir a la descosida. Però he pensat que podria anar bé reproduir-los aquí.

Continua.

Perles (67): Voler ser molt correctes és arriscat

«Alguns se sorprenen que sent corrector ompli l’imprès que altres emplenen, em creui amb algú en lloc d’encreuar-m’hi, tituli llibres que podria intitular i faci les coses al revés, i no pas a l’inrevés, com s’esperaria del que sap molt català i vol que es noti. [...]

»Hi ha moltes raons per preferir, entre dues formes, la que ens surt de manera més natural. Des de fer-se entendre a ser un mateix. [...] Però n’hi ha una que crec que no es valora prou: que tot el que sabem de les paraules que sempre hem fet servir ho ignorem de les que adoptem creient que són més correctes. Dit altrament, és fàcil equivocar-se quan posem en ús el que no havíem dit mai.

»Per això, al final, omplenem un imprès, encreuem un carrer, no sabem com s’intitula un llibre i, a l’inrevés del que preteníem, caiem en errors que mai no hauríem comès si no ho haguéssim volgut dir tan bé. Si sou d’aquesta mena de pecadors, aquí teniu la penitència: descobriu per què tot el que va en cursiva en aquest paràgraf seria, si filéssim molt prim, incorrecte.»

(extractat de l’article «Pecats que porten la penitència», d’Albert Pla Nualart, Ara, 20 gener 2011)

Qüestions de llengua (46): Feines vocacionals

Hi ha feines que fas perquè t’hi has trobat i, mira, t’hi conformes, i hi ha feines vocacionals. Feines que no s’entén que facis amb aquella alegria, perquè reps de tots cantons. Les d’assessoria lingüística, editatge de textos*, traducció o correcció en són unes. Reps de dins –del client o de qui et contracta–, on sempre hi ha resistències i bastanta ceguesa a reconèixer tot el que has fet i no es veu, i reps de fora, perquè t’atribueixen tots els mals dels productes escrits o orals que surten d’allà.

Alguns mals te’ls poden atribuir, en efecte, perquè has arribat a la conclusió que tu també havies de cedir, enmig d’una negociació difícil, en allò que ahir et semblava important mantenir i en canvi avui –perquè parlem de feines que has de decidir d’un dia per l’altre o d’una hora per l’altra– t’ha semblat secundari per tal de salvar l’essencial. Però altres culpes, la majoria, no són teves, perquè al final els textos són de qui els signa, sigui persona física o jurídica (l’empresa, l’editorial, el mitjà de comunicació, l’organisme institucional, etc.), i és l’amo qui ha pres les decisions finals.

Però deia que és vocacional perquè tot i rebre de totes bandes et sembla que val la pena el que fas i continues fent-ho, convençut que allò és important.

Hi ha molts herois vocacionals –si aquestes dues paraules no són contradictòries– en aquest àmbit de la nostra llengua. Sobretot per dos motius:

1) La minorització que pateix el català, que fa que dins i fora del món lingüístic professional pocs s’hi trobin prou còmodes i segurs en parlar-lo i escriure’l, i molts cerquin, si volen una mica més de garantia, el concurs d’un especialista.

2) A Catalunya estem més avançats que en altres llocs en moltes matèries professionals dins d’aquest àmbit. Cada cop més empreses, persones físiques i organismes subcontracten serveis d’assessorament lingüístic per assegurar la qualitat dels seus textos institucionals, publicitaris o informatius, i això fa que hi hagi cada cop més demanda d’especialistes i més vocacions de nous màrtirs de la causa.

En qualsevol cas, aquest exèrcit tan ampli de professionals, en bona part vocacionals, de l’assessorament lingüístic que hi ha a Catalunya és una garantia per al futur de la llengua, passi el que passi en l’àmbit polític i fins i tot en el legislatiu o el judicial –si és que es poden separar, tal com estan organitzats els poders en aquest estat.

* Passeu-me la novetat. Alguns diccionaris recullen el mot editatge però només per referir-lo a productes audiovisuals. Hi ha un tipus d’edició, la clàssica, que s’entén normalment que és la publicació. En canvi, l’editatge o edició de textos de què parlo aquí és un pas previ a la publicació: la preparació o revisió de materials escrits per a confegir-ne un producte que pugui ésser publicat (parafrasejo el diccionari d’Enciclopèdia, GDLC, en l’entrada editatge/edició).

Reptes publicitaris (5): Els anys que som a Barcelona

Uns quants autobusos de la capital duen aquests dies un anunci amb aquesta llegenda:

«En els 5 anys que som a Barcelona, X catalans que no podien ser pares ho han estat.»

Segurament l’heu vist els que sou de Barcelona o hi treballeu. A primer cop d’ull és possible que ens hagi passat mig desapercebut. O no del tot, potser ens grinyolava una mica. Per això he pres nota de la frase. Ja a casa, concloc que caldria dir: «En els 5 anys que fa que som a Barcelona...» No?

Ara bé, per què està malament «en els 5 anys que som a Barcelona»? Si interpretàvem en com durant, també està malament? Jo diria que sí, que no podem dir «en els cinc anys que festegem» com no podem dir «durant els cinc anys que festegem». En canvi, sí que podem dir «en els 5 anys que vam festejar». Aquesta construcció, doncs, sembla que només admet el passat, i el passat acabat, no el present i potser ni tan sols el passat duratiu («en els 5 anys que érem a Barcelona...»?) O sigui: «en els 5 anys que vam ser a Barcelona» o «en els 5 anys que hem estat a Barcelona» no tenen cap problema, el present sí.

I doncs, «en els 5 anys que som a Barcelona» no em sembla gramatical.

Tot això m’ho sembla, dic, perquè ho improviso. I ho improviso, perquè en una cerca ràpida no he trobat enlloc que m’ho aclareixi.

Si acceptéssim la fórmula –sens dubte manllevada del castellà, diuen els experts– portar + temps (o distància)*, que molts mitjans escrits i també l’Ésadir (TV3, Cat. Ràdio i cia.), entre d’altres, accepten en el llenguatge col·loquial, la frase evitaria els dos que i potser faria de més bon llegir (?): «En els 5 anys que portem a Barcelona...» Però hi ha molts mestres que de moment no veuen de bon ull aquesta construcció, i segurament ha estat aquesta reticència sàvia el que ha fet que els redactors o traductors de la frase s’emboliquessin amb «els anys que som»... que per mi és molt pitjor que la castellanada que segurament volien evitar.

*És un dels casos que em fa inclinar cada cop més per aquesta construcció. Estic a punt d’acabar un treballet, que publicaré aquí mateix, sobre el portar + temps (o distància) i la seva utilitat en català.

Perles (19): La dèria dels correctors

«Hi ha una dèria (o mania o com ho vulguis dir) de corrector o d’“especialista”. Consisteix a creure que tota cosa és forçosament bona o dolenta. O bé: a creure que tot bon corrector ha de trobar infinites qüestions per exercir el seu ofici.» (Joan Solà, acabat d’estrenar Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 13 juliol 2009)

Autònoms del sector editorial

Ho copio d’un escrit de Jean-Pierre Palacio (i 10 signatures més):

«Tret dels llibres d’autor, la producció de les grans editorials en el sector de no-ficció (fascicles, promocions de premsa, referència, etcètera) depèn en bona part de la feina de col·laboradors autònoms: redactors, traductors, dissenyadors gràfics i maquetistes, correctors i editors. Fa 30 anys, aquest col·lectiu solia vincular-se a les empreses editores mitjançant un contracte laboral, indefinit o temporal, però això sembla la prehistòria. A començament dels anys vuitanta, beneïda modernitat, les principals editorials, no cal dir noms, van descobrir les virtuts de la concentració empresarial i de la reducció de plantilles. Van encarregar la realització de les obres a petites empreses subsidiàries, els anomenats packagers [agències de serveis editorials]. Havia arribat l’hora dels autònoms perquè, com era lògic a causa de la gran fluctuació del volum de feina, els packagers no podien carregar l’estructura amb personal estable. Tanmateix, tret del cas dels correctors, que sempre han estat molt mal pagats, els altres professionals gaudien de retribucions correctes, susceptibles de garantir una vida digna tot i la precarietat laboral. Això també ha passat a la història.

»Des de mitjan anys noranta, les tarifes s’han estancat nominalment i fins i tot s’han reduït de vegades. Obsedits per la reducció de costos, que sembla la funció ineludible dels executius per mantenir-se en el càrrec, les grans editorials han imposat pressupostos de realització cada cop més raquítics, la qual cosa repercuteix directament en la retribució dels autònoms. Diverses causes reforcen aquesta tendència: proliferació de packagers i intermediaris, absència d’una associació defensora dels nostres interessos, por de quedar-te sense feina si no s’accepten les condicions dictades, activitat minvant.

»Darrerament, pressionats pels clients, molts packagers ja no s’ajusten, com solia ser costum, a una taula de tarifes per tipus de feina: hem de participar en una espècie de subhasta a la baixa per aconseguir un encàrrec. Fins quan suportarem aquesta situació, més pròpia del segle XIX que de l’actual?» (El País, 13 novembre 2008)

Potser ara m’entendreu quan us explico que fa ja uns quants anys que no accepto feines de les editorials, ni de les agències auxiliars. Tot i que és el que m’agradaria més –traducció i edició de textos literaris, en el meu cas–, no em surt a compte, et fan patir amb uns terminis sempre massa justos, no pots gaudir de la feina, els és igual com la facis i, al final, et paguen tard i malament. Doncs, ja s’ho faran. (O ja s’ho fan: aquest és el motiu pel qual les editorials produeixen cada dia amb menys control de qualitat, cada cop més malament. No sols la no-ficció, també la ficció, la literatura. Fer llibres, per a elles, és com fer carn picada.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Empresaris altruistes

He entès, per fi, que hi pot haver empresaris i creadors de llocs de treball altruistes. No cal que siguin tots capitalistes exacerbats, no cal considerar-los tots ambiciosos i abassegadors de riquesa. He tingut ocasió aquesta setmana de proposar a unes quantes persones que s’incorporessin al nostre grup d’editors de textos –traductors, transcriptors, correctors i altres feines similars– i he vist lluir els ulls dels interessats i interessades, tot i que nosaltres no els garantim res ni hi establim cap contracte. Ens limitem a proposar i avalar el seu nom de cara a uns clients que volen fer determinades feines amb nosaltres –i amb la nostra garantia–, i llavors els nous fitxatges, com els antics, com jo mateix, treballem com a autònoms, facturem cadascú pel nostre compte i allò dura el que dura la feina, ni més ni menys: poden ser mesos, poden ser anys. Pot ser un sol client que té molt volum de feina per fer, poden ser clients diversos que cadascun d’ells té uns quants encàrrecs més xicotets, poden ser clients que ens duen treballs esporàdics o bé clients que ens passen feina periòdica. Hi ha de tot.

I després de tenir les entrevistes esmentades amb candidats i candidates he sentit una satisfacció que no coneixia, una mena d’orgull d’haver pogut fer, amb la mica de poder que he tingut, una bona acció: donar feina. I per això he entès que hi pot haver empresaris que siguin empresaris, en part o del tot, per aquest mateix afany de donar feina a altres. És una experiència nova per a mi –ja sé que em direu que mai no acabo de madurar del tot.

I parlant de bones accions, un dia d’aquests us n’explicaré una d’extraordinària que m’ha passat fa poc.

(I encara un avís: no m’envieu currículums, que no «fitxo» –és una manera de dir-ho– ningú si no el/la conec personalment.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una altra correcció és possible

Copio de Màrius Serra (una altra vegada):

«Els lingüistes [són] uns professionals cada cop més arraconats que són bàsics en el tan festejat foment de la lectura. Per tal que els textos de periodistes, novel·listes, assagistes, traductors, crucigramistes i fins i tot poetes ens arribin dignament els correctors han de ser més valorats. No és lògic prescindir-ne alegrement en nom dels costos de producció i després queixar-se de l’empobriment de la llengua. De qualsevol llengua. Hem d’exigir el màxim domini de l’instrument als professionals del llenguatge, però ningú no és infal·lible. Un text ha de ser revisat sempre per més d’una persona. El llenguatge verbal és un instrument massa complex. No exigim controls de qualitat en altres àmbits? No es revisa la feina d’arquitectes, juristes i enginyers? Resulta paradoxal que mentre es renta la cara dels cossos policials, els correctors encara es carreguin el mort de ser la policia (repressiva) de la llengua. I no. O no sempre. Una bona correcció juga a favor de qualsevol text. […] Hauríem de visitar més sovint un weblog que reivindica la figura del lingüista com addendaetcorrigenda.blogia.com. Ja veuran que és un espai combatiu, i que per sort ningú no s’escapa de les seves crítiques, com aquest columnista ha pogut comprovar.» (Màrius Serra, La Vanguardia, 23-F 2006)

Empresaris del món, institucions públiques i privades, professionals liberals, editors i no editors –perquè tots editeu textos–, preneu-ne nota.

Gràcies, Màrius. Has fet possible una altra solidaritat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)