divendres, 28 d’octubre del 2011

Paradoxes lingüístiques (8): Dièresis innecessàries?

Avui copio la paradoxa, per no cansar-me. També és un pèl polèmica:

«La meua filla, d’11 anys, em pregunta per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, i algun més d’eixa índole, porten dièresi. Al llarg de molts anys i moltes classes de valencià, eixa pregunta (o pareguda) l’he sentida moltes vegades, i mai he sabut contestar-la satisfactòriament.

»Entén la xiqueta, i altres preguntadors/ores, que la dièresi fa que sone la u en paraules com conseqüència o ungüent i que marque la i i la u en síl·laba forta o tònica, quan es desfà un diftong (i no procedix l’accent), com en veïna, països, llaüt o Raül, però no en veu cap necessitat en les paraules esmentades. Jo tampoc.

»Una indiscutible autoritat lingüística, com era Joan Solà, opinava que caldria simplificar l’ús de la dièresi. També el professor Abelard Saragossà, en la seua magnífica Gramàtica valenciana raonada i popular, ha apuntat una proposta alternativa a eixe maldecap. L’explicació filològica de la dièresi en eixos casos és que no hi ha diftong, sinó hiat, i per això cal la dièresi. Molt bé. També s’hi considera que fem hiat en vocables com Màrius, òmnium, etc., i no porten dièresi. I amb molt bon criteri tampoc en duen agrair, agrairé, agraint i agrairia. Ni coincident, reincidència, altruisme, egoista, etc.

»L’accent i la dièresi eviten pronúncies errònies en la lectura i canvis de sentit; per exemple, canviàrem és un passat, mentres que canviarem és un futur. I en ungüent llegim totes les vocals i en unguent la segona u seria muda, però diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor, etc., es lligen igual que es llegirien sense dièresi, com diumenge, fluida/fluidament, traiguera, etc.

»L’AVL i l’IEC haurien de plantejar-se si és bo o perjudicial, per a l’ús normalitzat del valencià, mantindre unes prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l’usuari/ària corrent, perquè li creen una gran inseguretat. L’AVL ja ha transitat pel camí de fer el valencià més assimilable, però eixa via deu fer-se més àmplia i plana, sense entrebancs ni dogmes paralitzants, si no volem contribuir, des de la mateixa normativa, que continue la diàspora idiomàtica cap al camí més fàcil i segur.»

J. Leonardo Giménez, tècnic lingüístic de l'Ajuntament d'Alzira, Levante-EMV, 21 octubre 2011

Continua.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

«Retos y desafíos»

A part del que llegeixo perquè em ve de gust, per feina he de llegir o almenys fullejar bastants materials en espanyol. Tot sovint són tesis doctorals, assaigs o treballs acadèmics similars. També escrits per a congressos, conferències, comunicacions científiques... He recollit fragments d’alguns títols que m’han cridat l’atenció per tòpics i que en algun cas es repeteixen bastant:

- [Tal assumpte]: pasado, presente y futuro
- [Tal assumpte]: situación actual y perspectivas de futuro
- [Tal assumpte] en el umbral del siglo XXI
- [Tal assumpte] en el umbral del nuevo milenio
- [Tal assumpte] en el inicio de un nuevo milenio
- [Tal assumpte] en la encrucijada de dos siglos
- [Tal assumpte] en la encrucijada
- [Tal assumpte]: retos y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: retos, oportunidades y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: dificultades, oportunidades, amenazas y retos [i les mateixes paraules en ordre divers]
- [Tal assumpte]: derecho comparado
- [Tal assumpte]: su naturaleza y sus partes
- [Tal persona]: biografia autorizada
- [Tal persona]: biografia no autorizada
- [Tal persona]: biografia no oficial

No cal dir que títols crossa d'aquesta mena, o similars, també els trobes en català i en altres idiomes, però em sembla que moltes menys vegades, i la majoria no tan estereotipats i repetits. (Google: «Retos y desafíos», 1,65 milions de resultats; «Reptes i desafiaments», 22.800 resultats; deunidó).

(La imatge no és de cap treball que hagi passat per les meves mans; és una il·lustració que he trobat per la xarxa.)

dijous, 20 d’octubre del 2011

Qüestions de llengua (53): Més enllà del més enllà

Ara és moda: tot és més enllà de. Com si haguessin desaparegut –o gairebé– a part de, (al) darrere de, a (l'altra) banda de, deixant de banda això, a més a més de, més lluny de, de més a més, així mateix, fora de, de propina... segons els contextos.

Ho trobes a les notícies (Ara, El Punt Avui, VilaWeb, TV3 i companyia, les ràdios catalanes, Regió 7, El Periódico en català, La Vanguardia en català...), als articles d’opinió –que se suposa que han escrit els autors que els signen i que, per tant, les seves tries lingüístiques són personals, no depenen de cap llibre d’estil–, a les declaracions dels polítics i d’altres personatges mediàtics, als llibres... A tot arreu. En fi, com si s’hagués convertit en una mena de mantra obligatori.

Google (17 octubre 2011) et dóna 5,7 milions de resultats amb aquesta locució, escrita entre cometes i demanant resultats només en català –o sigui, bandejant els resultats per aproximació, que inclouen altres idiomes. (Només he fet la cerca per conèixer tendències i diferències, no pas perquè cregui que els resultats siguin científics, ni tan sols per propensió.) «A banda de» dóna 6 milions de resultats, però pel que he vist en les primeres pàgines n’hi ha molts sobre música, sobre lladres i altres delinqüents, etc., perquè en la cerca s’inclou la frase «la banda de» i no hi ha manera d’afinar-ho més. «A part de» –que mira que és (era?) ben coneguda, usada i senzilla–, 5,2 milions. «A més a més de», 4 milions i escaig. «Així mateix», 3,4. «A l'altra banda de», 2,4. «De més a més», 1,5. «Deixant de banda» no arriba al milió, igual com «més lluny de» i «darrere de». «De propina», 34.000.

Aquell «més lluny de l’avui que ara us encadena» –suposo que el recordeu– hauria sigut ara, quasi necessàriament, «més enllà de l’avui que ara us encadena».

Miro el diccionari de Raspall-Martí i la locució «més enllà de» no hi és. Miro el DIEC (i el diccionari d’Enciclopèdia) i sí que hi és però amb un significat diferent, em sembla, fins i tot gairebé contrari al que ara triomfa: «Més amunt de, referit a quantitat. No eren més enllà de dotze» ( = no eren més de dotze). El diccionari d’Espinal ofereix uns sinònims que s’acosten més al significat actual: «en amunt, passa de, per damunt de». Però encara no arriba, crec, a ser sinònim del significat que avui és moda i que queda definit amb les altres locucions que hem dit al començament.

A veure, cap problema amb el més enllà de, eh? Si fa servei, endavant. I segurament deu ser útil si és tan unànime com trobo últimament als mitjans de comunicació.

Però voldria remarcar tres coses, per si no s’han tingut en compte:

1) Aquest ús i aquesta presència abassegadora jo diria que ens vénen d’una altra llengua, concretament del francès (au-delà de) passant pel castellà, que em sembla que va adoptar la locució primer que nosaltres. I no passa res, però ho dic per si algú no hi havia caigut.

2) Hi ha moltes expressions sinònimes d’aquesta que ara sembla que hagin desaparegut, com les que hem dit més amunt i altres potser ja més poc usades des de fa un temps: sobre de, ultra això, amb tot això, sobrepassant això, ultrapassant això, allà de, no res menys, demès, oi més, de repicó... I fins i tot enllà d'enllà o allà d'enllà, que abans deien a l'Empordà segons que reporta el DCVB.

3) «Més enllà» a molta gent em sembla que els suggereix «l’altra vida», el món d’ultratomba, en fi, no sé com dir-ho.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Paradoxes lingüístiques (7): Apostrofar l’article davant ‘stop’

Fins ara en aquesta sèrie sobre paradoxes lingüístiques comentava fets de la llengua sense ficar-me en llibres de cavalleries, sense fer-hi polèmica. Avui escric un article amb una mica de controvèrsia, per fer-ho més entretingut.

No he entès mai i per mi és una mena de manifestació d’incultura col·lectiva –dient això sé que segurament el que s'evidenciarà és la meva incultura personal– que apostrofem l’article masculí davant mots començats pel que s’anomena «essa líquida», que se suposa que tots els catalanoparlant pronunciem amb una e prèvia que s’anomena «vocal inicial epentètica» –se’n diu així, ja em sap greu el paraulot.

És com si ens prohibissin pronunciar els-top o els-pin o elS-porting o els-tatu quo, que és, em sembla, com hauríem de pronunciar –o almenys com podríem pronunciar– aquests mots o aquestes expressions mentre no es modifiquin els substantius stop o spin i companyia o no s’adapti, si és que s’ha d’adaptar, la locució llatina statu quo. I el Sporting (de Gijón) suposo que no s’adaptarà mai. Però per què hem de dir leS-porting i no podem dir elS-porting? Què ens ho impedeix?

Entenc que als espanyols els sigui difícil pronunciar elstop..., però els catalans em sembla que no tenim cap ni una dificultat per fer-ho.

No passa res per modificar la grafia de stop, com no ha passat res amb spot, status, stand, sprint, stalinista, stress o slogan, que han passat no fa gaire a ser espot, estatus, estand, esprint, estalinista, estrès i eslògan en els nostres diccionaris. I moltes altres paraules. Hi ha una tradició ininterrompuda, ja des de les primeres adaptacions del llatí, que la majoria de mots que començaven per s seguida de determinades consonants (com studium, sponsus, status, etc.) es van adaptar fins arribar a estudi, espòs, estat, etc.

Però aleshores, per què no es fa en tots els casos en què hom pensi que el mot requereix una vocal de reforç o epentètica i concretament la e? Per què cal prescriure que davant la essa líquida s’ha d’apostrofar? Seria menys català, realment, que davant Smith escrivissim sempre el o lael Smith, la Smith– i que cadascú pronunciés el Smith com li vingués de gust? Vull dir, seria menys català que uns diguessin leS-mith i altres elS-mith?

I a més, resulta que si aquests mots començats amb essa líquida són femenins, llavors no s’apostrofen, com passa per exemple amb schola cantorum i passava fins fa poc amb scooter (havíem d’escriure la scooter), o snob si parlàvem d’una dona (havíem d’escriure la snob; en canvi, en el masculí, l’snob), tot i que molta gent digués laescooter i laesnob –amb una e potser més fluixa. Ja sé que ara s’escriu l’escúter i l’esnob (ell i ella), els esmento només com a exemples. I és que això mateix –el que passa amb els femenins– parla a favor de no donar per fet que hi hagi d'haver una vocal epentètica tampoc en els masculins –i encara menys que aquesta hagi de ser una e. Perquè si aquesta vocal de suport «ha de ser la a de l'article femení precedent», tal com diu la normativa, però alguns parlants (la majoria?), com acabem de veure, hi inclouen una e fluixa entremig influïts per la tendència de molts altres mots i/o per la norma sobre els mots començats per essa líquida, vol dir, em sembla, que també es pot inculcar als parlants que stop i altres no han de portar una vocal epentètica. Tret del cas que estiguem a punt d'afegir-li una e inicial gràfica, però llavors ja seria hora de fer-ho, no?, que fa molt temps que stop es belluga.

D'altra banda, tots sabem que schola –i altres–, si es catalanitzés, passaria a ser escola –o eschola, si volguéssim mantenir el mot com a culte–, per influència de l'altra escola que ja grafiem així des de fa segles. Llavors, quin sentit té que en aquest cas i en els altres femenins fem escriure a la gent la schola i no l'schola, que és com en realitat ho pronuncia?

Ja sé que segurament no m'explico prou bé, però el que vull assenyalar és aquesta paradoxa: si creiem que els mots començats per essa líquida ja duen, amagada, una vocal de suport inicial i aquesta vocal, per tendència general o per influència de la norma, és la e, per què no apostrofem l'article en tots els casos, masculins i femenins? O bé, com jo proposo, per què no deixem d'apostrofar-los tots... fins que no adquireixin en la grafia aquella e ara amagada?

Perquè després, davant tots aquests mots amb la famosa essa líquida inicial, no s’ha d’apostrofar la preposició de: de stop, de statu quo, de schola cantorum. Ja sé que és perquè aquí –tornem-hi– la e de l'article de fa de vocal epentètica (de reforç), però... visca la claredat i la senzillesa de les normes.

Per mi, doncs, aquesta apostrofació és una complicació innecessària en l’ortografia de la llengua. O escrivim estop i estaf i espin i Esmith i Esporting o no hauríem d’apostrofar l'article. Per què no l'hauríem d’apostrofar? Senzillament, perquè són paraules que no comencen amb vocal i perquè la majoria de la gent no sap què és exactament –ni aproximadament– una essa líquida ni una vocal epentètica. Ni sap si Schindler i Schmidt i Schmauss i schola cantorum i streaming i Scala i Stanford i Skype s'han d'apostrofar, perquè potser no estem segurs de si els hem de considerar masculins o femenins, o perquè la essa inicial va seguida de dues o més consonants. Com pot saber la gent que aquests mots són com stop, staff, Smith, Stendhal i Spielberg o no? O sigui, com pot saber per què unes sí i altres no?

En fi: hem d’aprendre totes les possibilitats de «essa líquida» que hi ha en tots els idiomes, una per una? O bé la essa líquida és una essa seguida d’«una consonant» i prou, com diuen els manuals? Però si són dues consonants, com en alguns dels exemples que acabem de veure, què passa, ja no és essa líquida? Llavors què fem amb streaming? S’ha d’apostrofar o no? I com sabem que aquell mot és masculí o femení, si és el primer cop que ens el trobem?

Ja ho dic, si un dia stop es converteix en estop, llavors d’acord, ens haurem d’acostumar a afegir aquesta e- al davant de la paraula i a pronunciar l’estop. Però mentrestant, per què? Què ens obliga a fer-ho així? Per què el IEC, les gramàtiques i els manuals ens manen apostrofar aquestes esses líquides inicials? Voleu dir que no és servilisme o mimetisme respecte a alguna llengua veïna?

Sobre aquest tema ha parlat, entre d’altres, Joan Costa Carreras, però fa unes propostes diferents de les meves –i segurament més assenyades, perquè en sap molt més que jo.

He escrit sobre altres qüestions relacionades amb l’apòstrof ací i aquí, per si a algú li interessa calfar-se encara més el cap.

(La il·lustració l’he presa del bloc Treballem la llengua i literatura catalanes.)

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Tres cants a la pàtria enyorada

1. «Salm 137»
Fragment del salm 137 segons el Llibre de pregàries hebreu, salm 136 segons la Bíblia cristiana, autor desconegut, any desconegut, traducció de la Bíblia catalana interconfessional:
Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança de Sió;
teníem penjades les lires
als salzes d’aquella ciutat.

Els qui ens havien deportat
volien que cantéssim;
ens demanaven cants de festa
els qui ens havien entristit:
«Canteu-nos algun càntic de Sió.»

Com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que caigui en l’oblit la meva dreta.
Que se m’encasti la llengua al paladar
si deixés d’evocar el teu record,
si no posés Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa.

Interpretació: Rahel, 2008


2. «Va pensiero»
De l’òpera Nabucco, Giuseppe Verdi, lletra de Temistocle Solera, 1842:
Vés, pensament, amb les ales daurades,
vés i posa’t als plans i a les collades,
on es flaira tebi i suau,
l’aire dolç de la terra natal!

Saluda les riberes del Jordà,
les torres derruïdes de Sió,*
oh, pàtria meva, formosa i perduda!
oh, recordança estimada i fatal!

Arpes d’or de fatídics poetes,
per què pengeu mudes dels salzes?
Revifeu-nos al pit la memòria,
parleu-nos del temps que un dia va ser!

Com el destí de Solyma,**
traceu un so de cru lament
o us inspiri el Senyor un cant
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
virtut al patiment!

* Turó sobre el qual s'alça el Temple de Jerusalem. D'aquest mot vénen sionisme, sionista, etc.
** Nom popular de Jerusalem, a partir del grec Hierosólyma

Interpretació: Orquestra i Cor del Teatre de l’Òpera de Roma, dirigits per Riccardo Muti, juny 2011
(gràcies per aquest enllaç, PLB)

3. L’emigrant
Lletra de Jacint Verdaguer, música d’Amadeu Vives, 1894:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Interpretació: The Sydney University Madrigal Society, 2009

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Paradoxes lingüístiques (6): Esses sonores en comptes de sordes

Hi ha fenòmens que van en contra de la deriva que fa que el català del carrer cada cop estigui més castellanitzat, i no és fàcil explicar aquests fenòmens. Per això cal considerar-los una paradoxa. He tret la idea d’una carta publicada fa uns mesos a La Vanguardia, el dia 23 juliol 2011, signada per Toni Granda Pinart, de Montcada i Reixac. Aquí la teniu:
Podria algun filòleg o lingüista il·lustrar-me sobre la incomprensible i misteriosa tendència de locutors, tertulians o polítics a pronunciar essa sonora de forma indiscriminada en paraules que s’han de pronunciar amb essa sorda? Exemples: pressió, impressió, expressió, dissolució, inadmissible, o les dues que em fan més ràbia, disseny i velocitat. És curiós, però jo diria que aquest defecte no és tan palpable en la conversa habitual de la gent amb què parlo. Podria tractar-se d’un estrany mecanisme mental pel qual les persones que parlen als mitjans de comunicació creuen estar elevant el seu nivell de català si abusen d’un so que no existeix en castellà, com una mena de reivindicació inconscient de la seva catalanitat, o bé és que no ho saben fer millor?

No crec que hi hagi aquesta intenció que l'autor de la carta atribueix als locutors i altres oradors. Resulta que molts catalans ens hem acostumat de petits a pronunciar algunes ss o c com si fossin sonores, en comptes de sordes. I és curiós –d’ací la paradoxa– perquè, com diu Granda, en castellà només hi ha esses sordes i no existeixen pràcticament les sonores.

Alguns exemples de les nostres corrupteles (completo les que deia el senyor Granda):

- pressió [molta gent pronuncia prezió] i derivats: impressió, impressionant, compressió, opressió, repressió, descompressió, depressió, supressió, expressió...
- deessa [deeza] i altres amb la mateixa terminació: abadessa, alcaldessa, duquessa, poetessa...
- missió [mizió] i derivats: admissió, inadmissible, submissió, missioner, comissió, comissari...
- percussió [percuzió], repercussió, discussió...
- agressió [agrezió], agressor, regressió...
- clàssic [clàzic]
- premissa [premiza]
- obsessió [obsezió]
- dissolució [dizolució]
- velocitat [velozitat]
- etcètera [etzètera]

En canvi, no passa amb paraules que acaben igual que algunes de les anteriors, com ara sessió, cessió, confessió, professió, progressió... o altres que tenen la mateixa distribució vocàlica, com oci, soci, setciències...

Naturalment –ho aclareixo per als menys experts en fonètica–, aquesta zeta és la zeta catalana, o sigui, el so que fem quan diem zona o alcoholitzat, que és el mateix so que el de casa o posar.

La raó per la qual passa això se m'escapa, deixant de banda la generalitat de dir que és per influència d'altres mots. Perquè llavors les raons a favor d'un fenomen contrari al que expliquem aquí serien com a mínim les mateixes. Però el que és clar és que aquests errors de pronúncia no ens vénen del castellà, estan força estesos i no minven. I cal no descartar que al final escrivim misió, abadesa, etzètera o velositat. Perquè quan passa el temps i aquestes coses no es corregeixen, acaben afectant l'ortografia. A mi no em semblarà malament: les llengües evolucionen també a partir dels errors de pronúncia, és un fenomen natural.

(Il·lustració presa del web Art i folklore de Catalunya, d’Antoni Gimeno, feta amb la col·laboració dels alumnes de l’escola Els Pinetons de la Garriga)

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Perles (80): La dreta

«Un tret comú a tota la dreta és no haver fet mai una aposta radical per la democràcia i negar-se a renunciar a tots els privilegis. Sembla creure que hi ha una desigualtat de base (genètica, ètnica o cultural) que fa raonable un cert grau de desigualtat social. I que només podrem anar bé si certes elits, retenint poder, tutelen la massa d’un poble que mai s’acaba de fer gran.»

Albert Pla Nualart, Ara, 5 octubre 2011

(Què és l’esquerra, en canvi, no és gens fàcil de definir. El mateix Pla [6 octubre 2011] aventura que «l’essència de l’esquerra és eliminar privilegis i garantir que en la ratlla de sortida de la vida tots estiguem alineats», però això és tan bonic com difús i ell mateix ho confirma quan diu que, per exemple, «per ser del tot coherents [la gent d’esquerres] hauria d’estar en contra de la propietat hereditària i –no cal ni dir-ho– de la monarquia».)

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Perles (79): #twitterencatala

[...] Es va organitzar una gran, massiva, piulada reivindicativa perquè els avisos, caràtules i altres informacions del sistema Twitter siguin en català com ja són en altres idiomes amb menys parlants. A les vuit en punt s’havia d’escriure #twitterencatala a l’ordinador o al mòbil i enviar-ho als amos de l’invent, els quals, segons vaig entendre, viuen a San Francisco. Mentre esperàvem que toquessin les vuit van començar les desavinences. Uns piuladors van observar que #twitterencatala contenia una falta ortogràfica i van córrer a avisar tots els altres que ja que es tractava de defensar l’idioma calia ser curosos i escriure #twittererencatalà. De seguida va a aparèixer un altre grup partidari d’escriure #twitterenCatalà per donar alçada i importància a la llengua reivindicada. Uns altres ho van trobar insuficient i es van mostrar a favor de piular #twitterEnCatalà, de la mateixa manera que diem el rei En Jaume. Van sortir llavors els entesos avisant que o tots escrivíem #twitterencatala com havíem quedat o els missatges no arribarien. Uns altres asseguraven que arribarien igualment s’escrivissin com s’escrivissin, perquè el Twitter no entén d’accents ni majúscules. Es tractava, però, d’una qüestió de principis. Escriure #twitterencatala era com posar la bandera catalana amb les simples quatre barres del comte Guifré i #twitterEnCatalà era com brandar l’estelada. Si els partidaris del #twitterEnCatalà no van tractar de botiflers els del #twitterenCatalà i aquests no van acusar de traïdors els de #twitterencatalà i els de #twitterencatala no van ser titllats de ser del PP és perquè van sonar les vuit campanades i tothom es va posar a la feina, i perquè a aquella hora començava el Barça i en aquest país quan comença el Barça es fa el silenci i la provisional pau i treva de l’abat Oliba.

(Extracte de l’article publicat per Manuel Cuyàs, El Punt Avui 20 setembre 2011)

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Israelians i palestins

Per mi, els jueus són “els meus germans grans”, de manera que me’ls miro amb afecte i tendeixo a comprendre les seves actuacions. Però cal distingir entre els jueus o hebreus com a ètnia i com a religió –aquests són els meus germans grans–, i els israelians que manen a l’estat d’Israel i que fan una política determinada en un lloc geogràfic concret.

Hi ha tendència a confondre una cosa amb l’altra, tant entre els proisraelians –que de seguida s’agafen a l’argument de l’antisionisme i l’antijudaisme quan és criticat Israel– com entre els antiisraelians –que poden arribar a perseguir o a criticar els jueus o hebreus de tot el món per simple fet de ser-ho i a causa de les errades i els abusos que comet l’estat d’Israel.

Crec que la majoria, aquí i ara, no podem compartir el que han fet en els darrers decennis els israelians, perquè han esclafat i continuen esclafant un poble, el palestí –parlo de la gent del carrer–, que tenia tant dret com ells, o més, a estar-se al seu país, Palestina. El tema és complicat, ja ho sé, però mai no es podrà resoldre amb la llei del més fort, perquè la violència engendra violència, sempre.

Entenc que els israelians no estiguin disposats a sucumbir sota la pressió de tants països que tenen al seu voltant, que no estiguin disposats –“mai més!”– que es repeteixi l’Holocaust.

Però igual com entenc, comprenc i m’explico de vegades els motius de molts «terrorismes» –i alhora no els comparteixo, que quedi clar–, el terrorisme que no puc entendre mai i que m’esgarrifa, que rebutjo totalment i m’indigna, és el terrorisme d’estat.

I això és el que fa Israel els darrers decennis quan decideix per la força de les armes on han d’estar les fronteres, ara posem un mur aquí, avui conquerim aquests terrenys, adés enviem colons cap allà. Tot per la força d’uns canons i unes metralladores i amb el suport de tot un estat armat fins a les dents.

Em diran que si no marquen ells el territori ho fan els altres, i respondré, com sempre, que el fi no justifica els mitjans: que cal distingir entre les pressions dels estats veïns i els patiments de la gent del carrer. La gent no té cap culpa del que decideixen els seus governants de circumstàncies –recordem que els palestins no tenen estat ni, per tant, dirigents realment representatius del poble– ni del que fan veïns seus, o també conciutadans seus, sovint incontrolats, que actuen a la desesperada.

Hi ha palestins, en efecte, que també tiren coets i posen bombes i cometen atemptats, però combatre aquest terrorisme amb un terrorisme d’estat tan indiscriminat com l’altre és desproporcionat. Em sembla aberrant. No es pot matar en nom de la prevenció. Mai.

Aquesta cultura pragmàtica, que em pensava que era d’origen americà –matar innocents si pots assegurar que mates alhora, sense judici previ, un objectiu suposadament culpable–, s’ha estès massa pertot: ara sembla que molts governs de tot arreu utilitzen la tortura i el xantatge «a fi de bé», per aconseguir «evitar mals majors». No, cal dir no, mil vegades no. Potser a Europa ens hem desempallegat del pitjor d’aquesta cultura del terror d’estat –que inclou la pena de mort–, però a Europa tenim prou problemes i deficiències morals com per anar pel món donant lliçons, ni d’això ni de res.

Fou aberrant que la dreta comparés el terrorisme i els abusos comesos durant la nostra guerra incivil en la banda republicana, quasi sempre per descontrol –dic «quasi sempre», no sempre– i no com una cosa buscada des de les institucions oficials de l’estat –ni encara menys de la Generalitat–, i l’altre terrorisme, d’estat, l’estat franquista, amb encara més milers de víctimes i amb l’agreujant –punt decisiu, al meu parer– que era l’estat mateix i tots els seus tentacles el qui exercia aquesta repressió institucional i calculada. No es pot comparar una cosa amb l’altra, de cap manera.

Israel té dret a defensar-se? Sí, però amb armes proporcionades als atacs que rep. Té mitjans per fer-ho. No necessita envair territoris que no li pertanyen, no li cal tornar dent per dent i ull per ull, es fa odiós quan es venja, no ha de canviar fronteres al seu albir, no pot actuar com si fos l’amo únic i absolut del territori que ocupa i els territoris que l’envolten. Això és el que ha fet, amb la protecció de potències poderoses, des dels anys 60.

I, ja que hi som, cal no oblidar que Israel va començar a ocupar aquelles terres amb instruments civils, sí, com fou la compra honrada de metres quadrats, però també amb el terrorisme indiscriminat i salvatge del qual ara acusen els palestins que volen conservar el que ha estat durant segles casa seva.

És un tema complex, ho sé, no hi ha bons i dolents i ja està. Però en aquests moments, i jo diria que des de fa gairebé cinquanta anys –des del final dels anys 60–, Israel es troba en una posició en la qual, almenys moralment, no pot reclamar tenir més raó que Palestina, ans al contrari. Està, com se sol dir, en fals.

Per mi Palestina és un país, digui el que digui l’ONU, amb tant dret d’existir com el que té Israel. O potser més, perquè ells ja hi eren. I molts que encara són vius han perdut casa seva, el seu hort, els seus veïns, els seus referents geogràfics, sense cap culpa, sense cap més raó que la força de les armes dels qui, ara com ara i diguin el que diguin, són els més poderosos de la regió i s’aprofiten d’aquesta superioritat.

Els veïns poden molestar Israel, però Israel pot no sols molestar-los sinó també esclafar i eliminar tots els seus veïns amb una sola decisió, el botó nuclear. Això, aquesta amenaça, per a molta gent és suficient per donar una mica més de raó i de suport, avui, als palestins. Els palestins lluiten no ja sols per sobreviure –que això ho comparteixen amb els israelians– sinó senzillament per tenir un estat i trobar-se, institucionalment, en les mateixes condicions que els seus veïns.

No és bonisme, no, ni mala consciència, ni antisionisme. És comparar dues realitats, una al costat de l’altra, i adonar-se que n’hi ha uns –Israel– que són uns abusananos, per dir-ho de manera casolana. Ja sé que els altres els han emprenyat, són molts més i segurament consideren que els israelians són intrusos a casa seva i voldrien que desapareguessin. Però de fet aquests altres no poden fer tant de mal, no poden esborrar Israel del mapa, encara que els israelians diguin que sí que poden fer-ho.

I tornem-hi: en tot això, els patiments de la gent del carrer, la seva manca de llibertat i de drets humans bàsics no es poden justificar de cap manera. Ni com a prevenció ni, ai, com a represàlia.

No és just que paguin innocents per pecadors. A les dues bandes hi ha innocents, d’acord, però la immensa majoria dels innocents que ara reben, i des de fa molts i molts anys –detencions, desterraments, abusos, manca de drets humans bàsics, ferits i morts– són palestins. No és just.