divendres, 31 de desembre de 2010

El nicab vermell

«Era conscient de la precarietat de la meva feina, però no m’esperava que em fessin arribar fins a aquests extrems.

»Un dia el meu cap va dir que m’havia de vestir de cap a peus amb una roba horrorosa, tota del mateix color tret de les vores. La cara també l’havia de tenir tapada, gairebé fins als ulls, amb una mena de màscara pilosa de la mateixa textura que les vores del vestit. Jo em pensava que tot això ho havien prohibit si no arreu del país sí en alguns ajuntaments importants, perquè deien que era denigrant i que a més afectava la seguretat o no sé què. Però es veu que només és perillós i il·legal si les qui es vesteixen d’aquesta manera són d’uns determinats orígens estrangers. O sigui, ara tinc clar que aquelles lleis, com denunciaven alguns, estaven fetes exclusivament per motius ideològics i racials.

»A més jo no podia ni parlar, només fer crits incoherents impostant la veu perquè em sortís rogallosa. I així havia d’estar-me tot el dia davant el local, pelant-me de fred i mullant-me com una sopa si plovia, només per cridar l’atenció de la gent que passava. Gent que de vegades coneixia, però que no em reconeixia, per sort, gràcies al camuflatge.

»Jo ja estava abans bastant a favor dels Reis d’Orient, però la jugada d’enguany de l’empresa, de fer-me fer de Pare Noel durant quinze dies, m’ha convençut del tot. Al capdavall, els Reis d’Orient també van disfressats de dalt a baix, però els seus vestits són molt més bonics i només els han de dur unes hores el dia 5 de gener al vespre. I, a més a més, ells van amb carrossa.»

(Ehem, era un conte. I ara, com cada any, me’n vaig uns dies a concentrar-me davant la llar de foc a Sant Sadurní d’Anoia, per poder començar l’any com Déu mana, amb els cinc sentits. A veure si me’n surto.)

dimarts, 28 de desembre de 2010

Tòpics desemmascarats (2): «Que hagi dit això no vol dir que ho pensi»

No sé qui va ser que va dir aquesta frase fa no gaire temps, algú famós del món de l’espectacle o de l’esport o de la política. Sí que recordo que tothom se’n va rifar.

Doncs jo avui vull defensar aquesta afirmació, perquè l’entenc, i vull denunciar el tòpic subjacent en la crítica segons la qual la frase és absurda o almenys contradictòria.

És moda, o mania, o potser s’ha fet sempre, que en les converses i sobretot en les discussions ens fixem més en la forma que en el fons, com si no volguéssim conèixer el que pensa l’altre de debò o el que ens vol dir. Vivim en temps de titulars, o de com més rodona sigui la frase millor, encara que no respongui a l’esperit del que volia dir aquella persona.

Ens fixem més en allò que suposem que l’altre amaga, en els lapsus, en els implícits, en les formes d’expressió, en les reaccions... De vegades sembla com si escoltéssim volent trobar pegues i no vies d’entesa. I n’hi ha que es recorden mesos i anys d’una expressió aïllada, d’un parell de paraules que vas deixar anar en una conversa d’hores, i t’ho retreuen al cap del temps, descontextualitzat. En la vida pública, hi ha gent que per una vegada que va dir o va fer una (suposada) bestiesa han quedat marcats per a tota la vida. Tothom se’n recorda: «Ah, aquest és el que va dir allò...», «Aquesta no és la que un dia...?».

«Que la realitat no et faci malbé un bon reportatge» és un lema poca-solta que corre des de fa temps i que s’atribueix a un director de diari que ara tampoc no recordo. Segurament deu ser també un tòpic. Però de fet funciona, ho fem tots: construïm estereotips a partir de dades soltes –que poden ser veritables, però no són la veritat– i ens fem un tip d’encasellar el personal, només per comoditat i prou. Les caselles van molt bé per sentenciar i per fer veure que en saps molt.

D’aquesta mena d’anècdotes viuen alguns o molts mitjans de comunicació, per no dir tots, i pel que es veu amb les filtracions de Wikileaks també molts ambaixadors, cònsols i governs, que semblen tots plegats un col·lectiu de porters manefles. Suposo que és part de la cultura de l’efímer, o líquida, en expressió –rumiada i encertada, ara sí– de Zygmunt Bauman.

divendres, 24 de desembre de 2010

Josep Pla, poeta

(Manllevo les citacions i la mateixa idea de l’article de Josep Lluís Bronchal publicat a la revista Llengua Nacional* n. 73, IV trimestre 2010.)

El Josep Pla que m’agrada és més el periodista i el cronista polític i social punyent i no tant el filòsof o ideòleg al qual pots citar quan et ve de gust avui per defensar una idea, demà la contrària i despús-demà la intermèdia. Pla com a argument d’autoritat no m’interessa gaire.

Però Josep Pla, a més de pagès lletrut, filòsof i periodista era també poeta.

Pla, poeta? No en té la fama. I tanmateix ho era, de vegades tenia la sensibilitat que s’atribueix als poetes i escrivia de manera poètica, encara que no versifiqués. És allò que deia quan em referia a Rilke.

Vegem-ho. Parla** Josep Pla:

Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. [...] Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. (Les hores, «Temps de febrer: els ametllers»)

Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d’hivern. Són cels rutilants, d’una netedat, d’una turgència metàl·lica. A l’hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. (Les hores, «Lluna de gener»)

El grill no ha nascut per viure encaixonat; observat en la naturalesa, resulta un insecte solitari, fugitiu, de relació nul·la, que tendeix a amagar-se. No és ni un comensal, ni un paràsit, ni tan sols un company de viatge d’un o altre element de l’espècie humana. És un insecte que va sol, d’òrbita personal. (Les hores, «El grill»)

A mi, m’agrada la nit estelada i negra [...]. Al camp, són una pura meravella. S’imagina l’encant que produeix no veure res, no veure’s ni a si mateix i tenir davant les estrelles? [...]. Desapareix tot rastre d’obra humana. La terra i el cel s’han fos en el magma ombrívol. Immergit en aquesta situació, hom sent de seguida una onada de grandesa. I quina vida! Quina vida té la nit, Déu meu! (Les hores, «Nocturn de maig»)

Fins aquí Pla. Per part meva, bon Nadal i bones festes.

NOTES:
* M’he donat de baixa de la subscripció d’aquesta revista, el número 73 era l’últim que m’havia d’arribar perquè ja estava pagat. Un altre dia us explicaré el perquè o, més ben dit, publicaré aquí mateix la carta que els vaig enviar.
** Teniu una locució (no és de Pla, eh?) d’alguns d’aquests poemes en prosa ací.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Tòpics desemmascarats (1): «Qui calla, atorga»

«Qui calla, atorga», se sol dir. I se sol dir malament, se sol dir molts cops quan no toca. «Qui calla atorga» no funciona, no és veritat, no es compleix com a argument dialèctic en una conversa o en una discussió, perquè qui decideix callar pot ser que ho faci per respecte a l’altre, per humilitat, perquè no vol revelar un secret al qual se sent lligat, per discreció si l’altre no té dret a conèixer allò que no volem dir en aquell moment, perquè no vol continuar discutint en aquells termes...

«Qui calla atorga» sí que funciona en un context. Davant l’acusació injusta o els atacs injustos contra altres, «qui calla atorga», és a dir, qui calla consent, qui calla és còmplice.

Quan els nazis perseguien i mataven jueus, polonesos, discapacitats, homosexuals, qui callava atorgava. Quan alguns espanyols acusen els catalans –fins i tot en àmbits internacionals– d’insolidaris i de provincians perquè volen defensar la seva llengua i el seu país, qui calla atorga. Quan la xenofòbia avui, ara, a Catalunya, acusa els immigrants de delinqüents i quan les autoritats els fan fer cues quilomètriques enmig del carrer per aconseguir papers, qui calla atorga. Quan no es respecten els drets humans, qui calla atorga.


Altres tòpics desemmascarats abans d’encetar aquesta sèrie:
«TV3 és líder d’audiència»
«Catalunya s’ha de divorciar d’Espanya»
«Tenim el dret d’adoptar!»
«Llegir vacuna contra els totalitarismes»
«La fotografia publicitària ha de respondre a la realitat»
«Que bé que li aniria llegir això»

dimecres, 15 de desembre de 2010

La memòria de les flors

L’altre dia, que escrivia sobre la mort del pare, en acabat vaig recordar el que explicaré tot seguit. Preneu-vos-ho, els que no em coneixeu prou, com una mena de conte de Nadal.

Quan el pare ja tenia l’alzheimer força avançat però encara caminava, fèiem torns els fills per sortir a passejar una estona al matí. Un dia, devia ser dissabte o diumenge, ens vam aturar davant la parada de flors que hi havia prop de casa. Em penso que la regentava una família d’ètnia gitana. No ho sé del cert, no he estat mai segur pel que fa a ètnies ni a fesomies: una vegada em vaig pensar que un senyor era japonès i va resultar que era equatorià, i jo mateix no sé de quina ètnia sóc exactament. Potser a casa som moros camuflats des del segle XV o XVI, segons el que diuen alguns papers antics. Saumell ve de Selmella i Selmella de selma, mot àrab. Ja en parlaré un altre dia.

Aquell dia ens hi vam aturar o, més ben dit, s’hi va aturar el pare. Quan sortíem amb el pare, durant el temps que encara caminava si fa no fa pel seu compte, a estones jo el deixava anar i el vigilava un metre darrere seu, i llavors de tant en tant em posava al seu costat i crec que ell s’alegrava de trobar una persona coneguda, encara que no sabés qui era. I així unes quantes vegades durant tota l’estona de passeig. Si algú ens mirava des d’un balcó devia pensar que érem bojos.

El pare aturat davant la parada de les flors.

Hi havia a la parada aquell dia la dona, una senyora que llavors devia estar a la seixantena. La florista es mira el pare amb cara de pena i de tant en tant em fa uns ullassos de llàstima com dient abans un sol i ara un mussol, qui l’ha vist i qui el veu.

Mirant el pare aturat allà, vaig pensar primer que aquells vegetals bonics, tot i que escapçats mortalment –tal com suposo que s’ha de dir ara en llenguatge ecopolíticament correcte–, li cridaven l’atenció. Però de seguida se’m va acudir també que potser alguna neurona seva intentava lligar caps i recordar alguna cosa. El pare havia comprat flors centenars de vegades en aquella mateixa parada, sobretot quan tornava de viatge, i molts dissabtes, i molts dies quinze de cada mes –es van casar un dia quinze– i en altres celebracions de fetes íntimes de la parella.

Li vaig dir si volia que compréssim un pom de flors. Em va mirar estranyat, no m’entenia, la majoria de vegades ja no lligava les paraules.

Vaig comprar un ram de clavells vermells. El pare es mirava passiu les operacions d’aquella bona dona: triar el pomell, retallar mig pam les tiges, afegir-hi una mica de verd, embolicar-ho amb cel·lofana, cobrar. Però em va fer l’efecte que s’ho mirava amb un cert interès, perquè de fet continuava allà, palplantat. No se’n va anar i podia haver-ho fet. Uns dies abans se m’havia escapat quan havíem entrat a comprar el diari en un quiosc-llibreria. Aleshores ell llegia el diari, de vegades, capgirat. O sigui, retenia la mecànica de passar els fulls pausadament i d’estar-se una estona davant de cada full, però evidentment no era capaç de llegir. Ni tan sols s’adonava que les fotografies estaven al revés. El seu món era un altre món.

El dia de les flors jo pensava que segurament en qualsevol instant ell també oblidaria què fèiem allà i que jo hi tenia alguna cosa a veure, com havia oblidat temps enrere qui som, d’on venim i cap a on anem. Que jo era fill seu també feia temps, crec, que no ho sabia, ni sabia què volia dir fill ni pare: ell només sentia, experimentava, veia imatges instantànies, plaents o desagradables, sense relacionar res amb res. El que s’havia de fer era procurar, sense atabalar-te i sense pretendre ser original perquè no calia, que tingués de tant en tant experiències grates per si de cas dins el seu món també n’hi havia de galdoses. Sigui com sigui, al cap d’uns segons oblidava qualsevol cosa que hagués passat en els segons anteriors. Mal que bé, només somrient de manera repetitiva podies aconseguir que estigués més o menys confortable, suposo, d’acord amb la limitada capacitat de relació que tenia ell aleshores.

Aquell dia, misteriosament, es va esperar. Hi va haver com una continuïtat de fil argumental. Segurament molt precària, però que jo diria que feia un temps que no es produïa.

I el més gros va ser que en girar-me cap a ell amb les flors em va dir: «Senyora maca.»

Em va fer la mar de feliç. «La senyora maca» era com anomenàvem alguns de tant en tant la mare, aquelles setmanes o aquells mesos, per mirar de posar-nos a l’alçada del coneixement del pare. Li vaig contestar, radiant: «Sííííí!, molt bé!!, la senyora maca!!!» Era com fer festes a una criatura que acaba de pronunciar el seu primer «ba-ba». Li va durar encara una mica la cara de satisfacció, em penso, per haver-ho endevinat. A la florista se li escapava la llagrimeta.

De seguida vam ser a casa. En arribar al nostre pis –al pis d’ells–, li vaig oferir el pom, però em va fer un gest com d’estranyesa, se’l va mirar escèptic i va fer amb el cap que no el volia: què n’havia de fer, d’allò. A més, vés a saber si va recordar just llavors que «entre homes no es regalen flors»: potser devia voler dir això, també. O tal vegada em va mirar estranyat perquè no sabia qui o què era jo, què fèiem allà tots dos –si és que sabia què volia dir «tots dos»– i què passaria tot seguit. Havia oblidat del tot, és clar, la conversa d’un minut abans, les flors, «la senyora maca».

Vaig pensar: llàstima, la mare no sabrà que a la floristeria el pare em sembla que ha tingut uns minuts seguits de mitja lucidesa. Més ben dit, ho sabrà perquè li ho explicaré, però no ho haurà vist.

Un últim intent. En comptes d’obrir la porta jo –obríem la porta manipulant un pom de caixa forta que hi havia fet instal·lar el pare un munt d’anys abans als de cal Soler, que eren amics seus; així s’estalviaven claus, i per tant pèrdues, i canvis de pany, que haurien sigut inevitables amb tanta colla–, se’m va acudir trucar al timbre. Vaig posar el ram en mans del pare, que llavors el va entomar sense protestes –ja havia oblidat el rebuig anterior, i continuava sense saber qui o què era jo, i ell, què fèiem allà...– i em vaig situar darrere seu. Va obrir la mare.

Ell no va ser capaç de dir «senyora maca», però la mare se’l va menjar a petons.

Quan estava bé de salut la mare ho feia sovint, allò de menjar-se’l, amb flors o sense. I ell tota la vida, en públic, li havia fet en aquelles ocasions una mena de ganyota de mig rebuig, com la de l’adolescent que ja ha superat les manifestacions d’amor maternal i fa veure que li són sobreres. Com si digués: «Ja ho sé que m’estimes, no cal que facis tants escarafalls, i a més a més hi ha roba estesa»; o bé, més cruel –sol passar amb els preadolescents o adolescents, i amb alguns adults desagraïts–, allò de: «Sí, sí, molts petons però a veure si ho demostres quan et demano tal cosa.» A ella em sembla que li encantava aquell posat de mitja resistència, perquè era ell mateix, tal com sortia. Més ben dit, a la mare li agradava quan ella es trobava més o menys bé; si no, no.

Ara des de feia un temps, amb l’alzheimer, la majoria de vegades ell rebia els besos encantat de la vida, no hi feia carasses; només alguns cops encara li tornaves a veure l’expressió d’antany. Aquell dia de les flors sí que va fer la ganyota d’altres temps. Potser perquè el petoneig va ser una mica fora mida? Potser perquè les dues neurones mig reconnectades davant la parada de les flors no s’havien acabat de desconnectar del tot?

No sé si va ser important. Des d’un punt de vista còsmic, per a mi sí que ho va ser. Després vaig intentar la mateixa estratègia, o similars, alguna altra vegada i ja no van funcionar. Em penso. Cada dia se li morien uns quants milers de neurones més.

És dia 15 i els pares, com he dit, celebraven almenys una mica cada dia 15.

* * *

Acabo amb la citació del final d’una entrevista que feien l’altre dia en un diari a un especialista en demències senils, Graham Stokes. Potser no tot el que deia s’ajustava exactament a l’alzheimer que jo vaig conèixer, però em va semblar globalment encertat i crec que el que reproduiré tot seguit pot tenir un valor més o menys universal per a casos similars:
–Un pare que no reconeix la filla.
–Per als familiars és esgotador i destructiu: depenen de tu per a tot però no et reconeixen. Algú el treu del llit, li abaixa els pantalons i l’asseu al lavabo, però no sap per què i s’hi resisteix. Sap que té una dona o un marit, però no reconeix aquesta o aquest ancià que és al seu costat.

–Recorda l’home o la dona jove amb la qual es va casar.
–Exacte, i pot buscar un contacte inadequat amb la filla, perquè pensa que la filla és la dona. Així que al final la demència afecta tota la família.

–Disculpi aquesta pregunta, però val la pena viure així?
–Crec que els pots donar moments de felicitat, però has d’estar realimentant-los de manera constant, només pots treballar l’aquí i l’ara i recordar que no són persones buides, no només queda un cos amb el qual pots fer el que vulguis.

–Per tenir cura d’aquestes persones cal una capacitat emocional de gegant.
–Sí, perquè no té a veure amb el coneixement i les capacitats tècniques, sinó amb el cor i l’empatia, has de tractar l’altre com si fossis tu. Però jo he vist aquesta passió en molts cuidadors que arriben a tenir una vida plena de sentit quan descobreixen la pregunta més extraordinària.

–Quina és la pregunta?
–Per què: per què la persona es comporta d’aquesta manera. Els cuidadors es converteixen en detectius clínics i la sensació d’èxit pot ser extraordinària. El metge ja ha fet el diagnòstic, la família està desmoralitzada, ja has sentit la frase “Aquest ja no és el meu marit”, però tu, trobant que la persona que és allà continua essent, pots demostrar-los que estan equivocats.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Graham Stokes, psicòleg clínic expert en demència, La Vanguardia 17 novembre 2010)

* * *

I encara una darrera citació que té una mica a veure amb tot això de les flors i que és d’una novel·la que he llegit ara fa poc:
«[Clara:] –La flor perd la frescor i el perfum, però la memòria de la flor queda incorruptible i flairosa dins la nostra ànima per sempre!» (Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano [o Le confessioni di un ottuagenario], 1867)

diumenge, 12 de desembre de 2010

Històries del metro (21): Tornem-hi amb les criatures

Aquest cop manllevo la història –una història repetida cada dia– d’un diari que ven, o venia fins fa poc, uns 200.000 exemplars en paper i té unes quantes desenes o centenars de milers de lectors més a internet. En llegir-la l’altre dia vaig pensar: ja era hora, no sóc l’únic.

Tant de bo alguna de les persones adultes retratades en aquest article decideixi, si encara hi és a temps, contribuir al bé comú i també a la felicitat futura de la seva prole i no a una frustració segura. Perquè si pugen així tindran una bona topada quan arribin al món real. (I després ens queixarem que el suïcidi ja sigui la primera causa de mort violenta del jovent actual. És clar, no poden suportar els primers “no”. Però demano perdó de l’excursió tan extremada: segur que molts suïcidis no tenen res a veure amb aquest tema.)

Deixo clar també que segurament no són la majoria i que tampoc parla aquí l’autor de criatures circumstancialment indisposades –tots podem tenir un mal dia, gent adulta i gent menuda– o malaltes cròniques. Però, encara que sigui només una o dues en cada trajecte d’hora punta –i sempre són les mateixes, dia rere dia–, es fan veure, ja ho crec, ocupen l’espai de molts, també el dels més necessitats, i monopolitzen l’ambient.

Els marrecs de l’autobús

Només de pujar al autobús s’estén el pànic. No triguen ni un segon a fer-se notar amb exigències i rabioles de criatura consentida. Si són al cotxet voler anar a collibè i si van a collibè es revolten amb grans plors de baladrer professional. Exigeixen un seient i quan l’aconsegueixen en volen un altre. No estan mai satisfets amb el que tenen i ho demostren amb un desgrat escandalós. Van llaurar una personalitat tirànica al bressol, on van descobrir que tenien el papa i la mama al seu servei quan trencaven el plor. De manera perversament autodidacta han esdevingut uns virtuosos del xantatge i han fet de l’enrabiada i del sanglot desconsolat la seva manera habitual d’expressar-se. I encara que el bitllet de transport públic no inclou el deure de suportar-los, és allí on exhibeixen tot el seu art.

Quan han crescut una mica més, els dictadorets belluguegen per l’autobús, es posen drets als seients, fan cabrioles i importunen a tothom. És poc probable que el papa o la mama els cridin l’atenció i, si ho fan, sona a pura rutina. Les amenaces són de per riure perquè els marrecs de l’autobús estan acostumats a la impunitat. Tampoc exerceixen l’autoritat moral els avis polivalents que igual com fan de cangur fan també de noi dels encàrrecs. Els avis i àvies pugen a l’autobús carregats amb la motxilla escolar, amb la guitarra i la bossa d’esport dels néts. Algú es compadiu d’ells, els ofereix el seient i queda de pedra en comprovar que els grans el cedeixen tot seguit als plançons perquè facin el mico a pler.

El transport públic és a tot arreu un aparador del país real. Allà s’hi troba la mitjana de gentilesa i de bona educació. No seria exacte afirmar que l’adustesa ha esdevingut norma. Creix el nombre de persones que saluden els conductors d’autobús –cada cop més són dones, ja que hi som– i aquests alhora són més sensibles a les corredisses de la gent que arriba tot sufocada per agafar el bus in extremis. Però els seients reservats són una deu de vergonya. Els ocupen amb descaradura infants i adults que fan com si no veiessin la dona gran que se sosté amb prou feines o la gestant tan avançada que sembla que donarà a llum allà mateix. El marrec de l’autobús al qual no han ordenat mai que cedeixi el seient ignora que la cortesia i el sacrifici altruista fan la vida més agradable. Ignora també que ell mateix és un impediment seriós per a la convivència.

Fa uns dies vaig presenciar al mercat la rebequeria d’una nena dèspota que exigia no sé quins capricis amb rebolcades, sanglots, amenaces, puntades i insults a la seva mare. Una dependenta va dir que estava farta d’aquella mena d’escenes i que trobava a faltar el valor pedagògic d’una bufetada a temps. Ho tenia ben clar: “Una bona plantofada a la mare, faria jo.”

(Ramon Solsona, La Vanguardia 25 novembre 2010)

Que consti que a mi no em molesten els plors, els crits ni les corredisses –al cap i a la fi són criatures–, sinó el fet que es pensin, amb una actitud social tan mal educada i tan poc solidària, que no només són els reis de la casa sinó els reis del món. I, com suggereix l’escriptor Solsona, en el 99% dels casos això és culpa dels pares.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Perles (61): Colonitzacions mentals

«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: ‘terra vençuda’). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir –temps arrere, això sí– per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les.

»La vertadera colonització és la colonització mental; la que se’ns instal·la a l’interior del cervell i ens fa mirar la realitat i el món des del punt de vista d’uns altres, i no des del nostre. [...] Davant de tan notable evidència, crec que haurem d’admetre que la capacitat més excelsa i més desenvolupada dels éssers humans és la d’autoenganyar-nos.»

Ferran Suay, El Punt 9 novembre 2010

diumenge, 5 de desembre de 2010

Perles (60): Camarlenc d’himne

Alfonso XIII i un camarlenc


«Els meus personatges preferits eren el rei Alfons [XIII] d’Espanya i el seu camarlenc de l’himne. El rei Alfons tenia una oïda tan dolenta que no podia distingir un pasdoble de l’obertura de Guillem Tell. Per això viatjava amb un ajudant especial que tenia l’encàrrec de fer-li un senyal quan tocaven l’himne espanyol, perquè Alfons sabés que havia de saludar.»

Arthur A. (Harpo) Marx,
Harpo speaks! (1961)

dijous, 2 de desembre de 2010

Un esquema repetit

Que consti que no tinc res contra l’Expo i el TGV de Sevilla, ni contra “les altres autonomies”, ni contra el flamenc, ni contra Madrid, ni contra Santiago de Compostel·la...

Però:
- Quan mor Franco, Catalunya reclama autonomia... i de seguida es fabrica el “café para todos” que ara tothom diu que és “insostenible”.
- Barcelona demana l’any 1987 el TGV per enllaçar amb França... però primer s’ha de fer el Madrid-Sevilla i molts anys després el Madrid-Barcelona al mateix temps que el Madrid-Valladolid i el Madrid-Màlaga... i l’enllaç amb França, ja acabat per la banda francesa, continua esperant.
- Barcelona aconsegueix els Jocs Olímpics del 1992... però han d’anar acompanyats el mateix any per la capitalitat cultural europea de Madrid i també per l’Expo de Sevilla –amb el flamant TGV que uneix la capital andalusa amb l’espanyola per facilitar que els madrilenys i altres castellans es puguin desplaçar còmodament a l’exposició.
- Barcelona vol ampliar l’espai de la Fira de Mostres... i Madrid crea Ifema.
- Barcelona demana ampliar l’aeroport... però primer s’ha d’ampliar el de Madrid quatre vegades més i assegurar que sigui el més potent i amb més privilegis de l’estat.
- El papa accepta inaugurar la Sagrada Família... però abans que s’anunciï algú maniobra perquè hagi de passar la vigília per Santiago de Compostel·la de manera que la inauguració del temple començat per Gaudí esdevingui un “viaje de Benedicto XVI a España”.
- Els castells humans són declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco... acompanyats pel flamenc.
- Barcelona demana els diners que l’estat li deu per no endeutar-se amb tercers i poder fer les infraestructures que li calen –i tothom l’acusa de pidolaire i de victimista–... mentre Madrid s’endeuta fins a les celles i llavors reclama que ho pagui l’estat.

I em deixo moltes altres coses, per no cansar-vos.

Potser tot és pura casualitat.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Enquestes i previsions 2010 (i 9): resultats i puntuació

Resultats provisionals:
CiU: 62
PSOE: 28
PP: 18
ICV-EUiA: 10
Esquerra: 10
SICat: 4
Ciudadanos: 3

Puntuació de les enquestes i previsions

Puntuo les enquestes, com fa quatre anys, donant 10 punts a cada candidatura i restant d’aquests 10 punts la diferència entre la previsió i el resultat. Sumo també un punt per cada encert en l’ordre de les candidatures –si una enquesta hagués encertat l’ordre final de totes les candidatures amb representació parlamentària tindria 7 punts–, de manera que la puntuació màxima és 77. Ordeno les enquestes per grau d’encert. Pel que fa als mitjans que han publicat més d’una enquesta, només incloc la darrera que he conegut.

- Enquesta de Feed Back per a RAC1, 15 novembre 2010
CiU: 62-63
PSOE: 30-31
PP: 14-15
Esq.: 10-11
ICV-EUiA: 9-10
Ciudadanos: 3
SICat: 2-4
RCat: 0-1

Puntuació encert escons: 10 + 8 + 7 + 10 + 10 + 10 + 10
Puntuació encert ordre partits: 3
Total punts: 68


- Enquesta de Sigma Dos per a El Mundo, 21 novembre 2010
CiU: 61-64
PSOE: 30-32
PP: 17-19
Esq.: 11
ICV-EUiA: 9-10
Ciudadanos: 3
SICat: 0-1

Puntuació encert escons: 10 + 8 + 10 + 9 + 10 + 10 + 7
Puntuació encert ordre partits: 3
Total punts: 67


- Enquesta Cadena Ser, 11 novembre 2010
CiU: 65-66
PSOE: 30-32
PP: 14-16
Esq.: 10-11
ICV-EUiA: 7-8
Ciudadanos: 3
SICat: 2-3

Puntuació encert escons: 7 + 8 + 8 + 10 + 8 + 10 + 9
Puntuació encert ordre partits: 3
Total punts: 63


- Enquesta de GESOP per a El Periódico d’Andorra, 27 novembre 2010
CiU: 64-66
PSOE: 29-30
PP: 14-15
ICV-EUiA: 12-13
Esq.: 10-12
Ciudadanos: 3-4

Puntuació encert escons: 8 + 9 + 7 + 8 + 10 + 10 + 6
Puntuació encert ordre partits: 5
Total punts: 63


- Enquesta de Metroscopia per a El País, 21 novembre 2010
CiU: 64-65
PSOE: 30
PP: 14
ICV-EUiA: 10
Esq.: 8-9
Ciudadanos: 6-7
SICat: 3

Puntuació encert escons: 8 + 8 + 6 + 10 + 9 + 7 + 9
Puntuació encert ordre partits: 5
Total punts: 62


- Enquesta de DYM per a ABC, 21 novembre 2010
CiU: 60-62
PSOE: 31
PP: 15-16
ICV-EUiA: 12-13
Esq.: 11
Ciudadanos: 5
SICat: 0-1

Puntuació encert escons: 10 + 7 + 8 + 8 + 9 + 8 + 7
Puntuació encert ordre partits: 5
Total punts: 62


- Enquesta de Noxa per a La Vanguardia, 21 novembre 2010
CiU: 63-65
PSOE: 31-32
PP: 14
Esq.: 10-12
ICV-EUiA: 9-10
Ciudadanos: 4
SICat: 0-1

Puntuació encert escons: 9 + 7 + 6 + 10 + 10 + 9 + 7
Puntuació encert ordre partits: 3
Total punts: 61


- Enquesta de NC Report per a La Razón, 22 novembre 2010
CiU: 60-62
PSOE: 31-32
PP: 15-16
Esq.: 13-14
ICV-EUiA: 11-12
Ciudadanos: 2-3

Puntuació encert escons: 10 + 7 + 8 + 7 + 9 + 10 + 6
Puntuació encert ordre partits: 3
Total punts: 60


- Previsió VF, 13 setembre 2010
CiU: 56
PSOE: 32
PP: 16
ICV-EUiA: 12
Esq.: 12
RCat: 3-4
SICat: 3-4

Puntuació encert escons: 4 + 6 + 8 + 8 + 8 + 10 + 7
Puntuació encert ordre partits: 5
Total punts: 56


- Enquesta de Publiscopio per a Público, 22 novembre 2010
CiU: 62
PSOE: 33
Esq.: 13
PP: 12
ICV-EUiA: 10
Ciudadanos: 4
SICat: 1

Puntuació encert escons: 10 + 5 + 7 + 4 + 10 + 9 + 7
Puntuació encert ordre partits: 2
Total punts: 54


- Centro de Investigaciones Sociológicas (Madrid), 12 novembre 2010
CiU: 59
PSOE: 33
Esq.: 15-16
PP: 13-14
ICV-EUiA: 11
Ciudadanos: 3

Puntuació encert escons: 7 + 5 + 5 + 6 + 9 + 10 + 6
Puntuació encert ordre partits: 3
Total punts: 51


La previsió del vigilant ha fallat, sobretot, per tres motius: 1) la infravaloració de CiU –el vigilant ha de reconèixer que va ser un dels que fa set anys, amb el primer tripartit, es va pensar que CiU desapareixeria i des d’aleshores sempre n’ha rebaixat més del compte les expectatives–; 2) el fet de creure que Ciudadanos no resistiria la competència amb PP, PxC i sobretot UPyD, grup, aquest darrer, que gairebé no ha sortit als mitjans de comunicació, com si s’hagués considerat que no era una informació prou interessant per als possibles votants el fet que al costat de Ciudadanos hi havia un partit clon amb un cap de llista que fins fa poc era diputat –ha semblat ben bé una estratègia general per no dividir el vot–; 3) la sobrevaloració que va fer –era el mes de setembre– de la força de Reagrupament.

Tot i això, i també malgrat la falta de mitjans i el fet d’haver-se fet dos mesos i mig abans de les eleccions –si l’hagués retocada després, com a mínim hauria rebaixat les expectatives de RCat i hauria afegit a CiU un parell de diputats–, la previsió del vigilant ha superat en qualitat dues de les enquestes publicades després. Una d’aquestes enquestes és la del CIS, que tothom diu sempre que «la clava» però que aquest cop ha estat la pitjor i fa quatre anys tampoc va quedar gaire ben parada, una enquesta per la qual hem pagat entre tots desenes o potser centenars de milers d’euros.

Reconec que el fet d’haver adjudicat tres o quatre escons a RCat hauria de penalitzar la meva previsió d’alguna manera –perquè cap enquesta no ha donat escons amb certesa a cap grup que finalment no n’hagi tret ni un– i no ho he fet. Ara bé, fins i tot si em tragués 3 punts més per haver atribuït un mínim de tres escons a RCat, la previsió del vigilant encara superaria en encerts –és una manera de dir-ho– l’enquesta oficial del CIS, publicada dos mesos després que la previsió meva i només quinze dies abans de les eleccions.

També cal remarcar que, de deu enquestes, només tres –les d’El Periódico, El País i ABC– han encertat, com el vigilant, l’ordre final dels cinc primers partits. Amb la diferència que aquestes tres enquestes s’han fet el novembre i la previsió del vigilant es va fer el mes de setembre.

Les raons per les quals vaig fer la previsió que vaig fer i no una altra ja les he explicat. En aquell article queda clar que també em vaig equivocar pel que fa a la participació en aquestes eleccions, que jo em pensava que seria molt baixa. Curiosament, però, la participació més alta no ha tingut l’efecte que havien pronosticat tots els analistes: que les forces minoritàries no obtindrien representació. En canvi, hi ha hagut més participació que no s’esperava i, alhora, un grup més ha entrat al parlament.

D’altra banda, poques enquestes –només la d’El País i la de la Cadena Ser– preveien amb certesa, com el vigilant, que al parlament hi hauria a partir d’ara set representacions parlamentàries. I hem estat a punt que n’hi hagués vuit –per sort, no ha estat així. I ja que som en aquest punt dels grups extraparlamentaris no puc deixar d’aplaudir el gran avenç de la plataforma Escons en Blanc, hereva d’Escons insubmisos: més de 18.500 vots!

Explico tot això, com l’altra vegada, no perquè em cregui qui sap què –no tinc cap interès a donar-me importància– ni tampoc per autoflagel·lar-me pels errors, sinó per fer reflexionar sobre la qualitat de moltes enquestes que es publiquen i sobre la seva fiabilitat.

Afegitó del 30 novembre 2010. Tot i això que dic, el nou diari Ara valora les enquestes exactament al contrari que jo. No tinc ni idea dels criteris que han fet servir ells. Jo he explicat els meus, que suposo que no deuen ser correctes des del punt de vista de la ciència estadística.

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)
Enquestes i previsions 2010 (4)
Enquestes i previsions 2010 (5)
Enquestes i previsions 2010 (6)
Enquestes i previsions 2010 (7)
Enquestes i previsions 2010 (8)

dissabte, 27 de novembre de 2010

Enquestes i previsions 2010 (8)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Enquesta de GESOP per a El Periódico d’Andorra, 23 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 63-64
PSOE: 29-30
PP: 13-14
Esq.: 11-12
ICV-EUiA: 10-11
Ciudadanos: 5
SICat: 0-4

Enquesta de GESOP per a El Periódico d’Andorra, 24 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 64-65
PSOE: 29-31
PP: 13-14
Esq.: 10-12
ICV-EUiA: 10-12
Ciudadanos: 4-5
SICat: 0-2

Enquesta de GESOP per a El Periódico d’Andorra, 25 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 64-65
PSOE: 29-31
PP: 13-14
ICV-EUiA: 11-12
Esq.: 10-12
Ciudadanos: 4-5

Enquesta de GESOP per a El Periódico d’Andorra, 26 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 65-67
PSOE: 29-30
PP: 13-14
ICV-EUiA: 11-13
Esq.: 10-12
Ciudadanos: 3-4

(afegitó de les 18:45 h)
Enquesta de GESOP per a El Periódico d’Andorra, 27 novembre 2010 (migdia)
Distribució d’escons:
CiU: 64-66
PSOE: 29-30
PP: 14-15
ICV-EUiA: 12-13
Esq.: 10-12
Ciudadanos: 3-4
Participació prevista: 54-56%


Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Si voleu veure quines enquestes la van encertar més fa quatre anys, ho teniu ací.


Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)
Enquestes i previsions 2010 (4)
Enquestes i previsions 2010 (5)
Enquestes i previsions 2010 (6)
Enquestes i previsions 2010 (7)

dijous, 25 de novembre de 2010

Racisme latent, racisme explícit

Hi ha racisme al carrer, i n’hi ha més perquè la campanya política l’ha normalitzat. Hi ha un partit directament racista que ja té càrrecs electes en alguna població, i ningú no ho impedeix, i hi ha altres partits que juguen contínuament amb l’equívoc, equívoc que no ho és tant quan es manifesta amb jocs que consisteixen a eliminar immigrants –i també independentistes, de passada.

Hi ha tot això a la via pública, es reparteix propaganda diversa incitant a l’odi contra el nouvingut, s’envien fullets per correu oficial amb contingut xenòfob. I ningú no fa res.

Tot això comporta que el racisme latent d’algunes persones es faci més palès al carrer. Ahir en vaig tenir dues proves. O dues mitges proves que, juntes, potser conformen un escenari.

A l’autobús de vegades hi entra gent i no paga. No tant com al metro, però n’hi ha. Ahir mateix vaig veure com ho feien almenys tres persones. Però el conductor només va reaccionar en un cas, el d’una noia romanesa –vestida a la manera occidental, tot s’ha de dir. Potser ja la coneixia d’altres dies? Potser és un conductor que de manera regular sol vigilar qui pica la targeta, i ahir també vigilava però només va veure que no ho feia aquella noia? No ho sé, em falten dades. Però el fet és que van pujar sense pagar almenys tres persones i el conductor només en va veure una, i la va fer baixar. (Els conductors tenen autoritat per fer baixar algú de l’autobús? Ho pregunto.)

Un altre cas, també ahir, en un altre trajecte, al vespre. L’autobús s’ha aturat en una parada, ha pujat i ha baixat la gent i tot just tanca portes. Jo estic distret i no sé el que passa aleshores exactament. Se sent un crit al carrer, al costat de la porta d’entrada i tothom mira cap allà. Llavors veig un noi negre, segurament guineà, que insulta el conductor: «¡Hijo de p...!» No és el primer crit, que no he escoltat, és el segon. És ben clar que vol pujar, però el conductor decideix que el noi ha arribat tard, quan ja havia tancat les portes. La reacció del noi és desproporcionada, això és ben clar, i tal vegada el conductor ja no obre les portes perquè potser pensa –dic «potser pensa», no que ho pensi jo– que aquell noi ara tan esverat serà capaç de saltar-li al coll si el deixa entrar. Hi torno: no sé el començament de la història. El noi clava guitzes a l’autobús i crida que no hi ha dret. El conductor, aturat uns metres enllà perquè hi ha semàfor vermell, va dient: «¡Anda, rómpelo todo!» El noi ha continuat a peu per la vorera, en paral·lel amb l’autobús, i encara és al costat de la porta d’entrada protestant.

Penso ara, avui: si el conductor no tingués cap culpa del que ha passat, ni en l’origen, ¿li hauria dir «Anda, rómpelo todo» o bé hauria avisat a la central perquè truquessin a la policia o bé li donessin instruccions sobre el que havia de fer en aquell cas? No fa res de tot això: el semàfor es posa verd i arrenca. El noi es queda amb un pam de nas i jo penso que el xofer no es deu haver comportat bé al començament i després, en adonar-se del merder que havia provocat, ja no ha estat capaç de rectificar per por. Una senyora del davant diu: «Qué mal genio tienen, ¿no?» (comentari clarament racista). Una altra senyora al meu costat respon: «Pobre noi, deu haver tingut un mal dia» (més ajustat). Ningú demana què ha passat exactament, per saber com jutjar-ho. Jo tampoc. Suposo que és una d’aquelles vegades que quedes perplex i calles perquè penses que cap dels dos no té raó. No ho saps segur perquè no has vist com començava.

Però, com dic, em fa l’efecte que el conductor podria haver obert la porta de nou a la primera petició que li devia fer el noi, suposo, abans de començar els insults i les puntades de peu. La majoria de conductors ho fan i així no sols són amables amb la gent sinó que s’estalvien problemes –tot i que alguns que ja anem a dins de vegades ens desesperem perquè no acaba d’arrencar mai, va arribant la gent i l’autobuser obre i tanca les portes mitja dotzena de vegades perquè entri més personal abans de continuar el recorregut. Però altres, en canvi, quan tanquen, tanquen, i ja els pots anar al darrere amb un flabiol sonant.

O sigui, els passatgers no podíem intervenir tampoc perquè ens faltaven dades –almenys a mi– i no sabíem, ni jo sé ara, què podríem haver fet, desconeixíem si aquell conductor era sempre tan estricte amb tothom: durant el trajecte que vam fer ahir amb ell no es van produir altres situacions similars.

En qualsevol cas, és igual que les coses fossin com em sembla que van ser o anessin d’una altra manera. Hi ha un ambient enrarit que en bona part provoquen els polítics racistes i també els que tenint poder no intervenen amb contundència per evitar que aquests partits racistes continuïn estenent el seu missatge d’odi.

Per mi, a Catalunya hi ha almenys tres o quatre partits racistes –en diversos graus–, dels que surten cada dia als diaris o gairebé cada dia, i les autoritats que hi podrien intervenir no els han desqualificat ni sancionat ni inhabilitat per concórrer a les eleccions amb els programes impresos o audiovisuals que han presentat. No, no n’hi ha prou a dir «ha estat un error, rectifico». S’ha d’actuar amb contundència –«vostè no es pot presentar, per apologia del racisme»– i llavors els «errors involuntaris» no es repetirien mai més.

La llibertat d’expressió acaba també, entre altres límits, quan afecta drets humans –de drets humans bàsics, parlem ara, del dret a viure aquí com qualsevol altre!– de tercers... que en aquest cas no són tercers, sinó segons, perquè de fet ja són aquí i viuen amb nosaltres.

Però potser no hi ha cap llei que digui això –i mira que n’hi ha, de lleis– ni cap partit interessat a promoure la defensa contundent dels drets humans més bàsics.

És també per aquest motiu que em sembla que no votaré en aquestes eleccions. Perquè em penso que no hi ha cap partit que hagi denunciat davant els jutges –potser en algun cas no ho fan perquè els jutges depenen d’ells mateixos i no els volen posar en un compromís– aquest racisme tan estès, o que hagi demanat públicament un càstig exemplar, dins les lleis actualment en vigor –si és que n’hi ha–, per als que promouen de manera explícita el racisme a casa nostra.

Dissabte reflexionaré i ho decidiré.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Enquestes i previsions 2010 (7)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Enquesta de Metroscopia per a El País, 21 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 64-65
PSOE: 30
PP: 14
ICV-EUiA: 10
Esq.: 8-9
Ciudadanos: 6-7
SICat: 3

Enquesta de Noxa per a La Vanguardia, 21 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 63-65
PSOE: 31-32
PP: 14
Esq.: 10-12
ICV-EUiA: 9-10
Ciudadanos: 4
SICat: 0-1

Enquesta de DYM per a ABC, 21 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 60-62
PSOE: 31
PP: 15-16
ICV-EUiA: 12-13
Esq.: 11
Ciudadanos: 5
SICat: 0-1

Enquesta de Sigma Dos per a El Mundo, 21 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 61-64
PSOE: 30-32
PP: 17-19
Esq.: 11
ICV-EUiA: 9-10
Ciudadanos: 3
SICat: 0-1

Enquesta de NC Report per a La Razón, 22 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 60-62
PSOE: 31-32
PP: 15-16
Esq.: 13-14
ICV-EUiA: 11-12
Ciudadanos: 2-3

Enquesta de Publiscopio per a Público, 22 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 62
PSOE: 33
Esq.: 13
PP: 12
ICV-EUiA: 10
Ciudadanos: 4
SICat: 1

Enquesta de GESOP per a El Periódico, 22 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 63-64
PSOE: 30
PP: 14
Esq.: 11
ICV-EUiA: 10-11
Ciudadanos: 4-5
SICat: 0-4


Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Si voleu veure quines enquestes la van encertar més fa quatre anys, ho teniu ací.

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)
Enquestes i previsions 2010 (4)
Enquestes i previsions 2010 (5)
Enquestes i previsions 2010 (6)

divendres, 19 de novembre de 2010

Perles (59): No tot és com sembla

«És l’únic home normal de Hollywood. Un dels pocs homes que conec que no ha passat ni una hora al divan. L’únic home que ni tan sols ha parlat de fer-se psicoanalitzar. És feliçment casat. El seu fill ha arribat a dos anys i no l’ha vist ni un sol cop el psicòleg infantil. No té enemics. No ha fet mai règim ni ha pres pastilles per a dormir. No va boig pels diners ni l’arrossega l’ambició. És madur. Està adaptat. És un buf d’aire fresc en una ciutat plena de neuròtics exhibicionistes i presumits.»

Rose Hecht al doctor Sam Hirshfeld, 1940, sobre Arthur A. (Harpo) Marx; recollit pel mateix Harpo Marx a Harpo speaks! (1961), cap. XXI. (Hirshfeld respon: «Rose, és una acusació molt forta. En tens proves?»)

dimecres, 17 de novembre de 2010

Enquestes i previsions 2010 (6)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 15 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 62-63
PSOE: 30-31
PP: 14-15
Esq.: 10-11
ICV-EUiA: 9-10
Ciudadanos: 3
SICat: 2-4
RCat: 0-1

Enquesta de Gesop per a El Periódico, 15 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 62-63
PSOE: 31-32
PP: 14-15
ICV-EUiA: 11-12
Esq.: 11-12
Ciudadanos: 3-4
SICat: 0-2

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Si voleu veure quines enquestes la van encertar més fa quatre anys, ho teniu ací.


Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)
Enquestes i previsions 2010 (4)
Enquestes i previsions 2010 (5)

dissabte, 13 de novembre de 2010

De primer, alleujat

Jo ja era al despatx. Recordo perfectament la trucada d’aquell divendres: «El pare és mort.» Ho confesso, la meva reacció primera va ser d’alleujament, no de pena. No va ser fins l’endemà al cementiri que vaig plorar, i crec que no vaig plorar per ell, vaig plorar per mi, perquè ja havia començat a recordar amb força els temps en què vam trobar la manera de relacionar-nos sense fer-nos mal, a partir dels meus 24-25 anys, una bona relació que llavors ja va durar fins al final, fins que el seu cervell va desaparèixer de debò després de tant de temps que ens ho havia intentat amagar. I vaig plorar sobretot perquè havia començat a recordar també coses més antigues, dels anys primers, d’aquells temps, fins als 13 o 14 meus, en què el pare era per a mi un heroi invencible.

En total, doncs, només hi havia hagut deu o dotze anys de distanciament. Relatiu, mai hi va haver un trencament, només separació física. De vegades la distància va bé per arreglar desperfectes. La llunyania pot donar perspectiva per situar les coses a lloc.

Però la reacció, de primer, va ser bufar alleujat perquè el pare feia més de dos anys que era al llit, en la darrera fase de l’alzheimer, i en feia almenys cinc que ja no era ell –uns quants més des que havia començat la devastació neuronal–, i el millor que podíem –o que jo podia– esperar és que se n’anés.

Per sort, es va morir a casa. Van venir els de la funerària, van preparar una mica el cos –el mínim: jo hi vaig ser– i el van ficar dins el taüt obert, i el taüt al damunt del llit –de cara no feia cap mal efecte, com si dormís. La mare el va cobrir amb els millors llençols, els de l’aixovar del casament, d’aquells tan brodats amb puntes, hi va escampar un munt de flors per sobre –no corones ni rams: roses i clavells solts i desordenats, de colors diversos, potser alguna margarida; segur que no hi havia crisantems– i així vam acabar de deixar-lo a punt per a les poques visites que ja havíem arribat i les que vindrien: fills i filles, joves i gendres, nétes i néts, algun amic íntim, alguna amiga molt pròxima.

Un capellà també proper va celebrar missa allà mateix –conservo la calaixera damunt la qual va dir-la–, amb la gent que envoltava l’altar improvisat o que oïa el ritu com podia –que s’esforçava per escoltar-lo– fent renglera al llarg del passadís.

A partir del moment de la mort i fins l’endemà va ser bonic. L’endemà, amb el Rosa d’abril al cementiri, vaig plorar. Suposo que allò també va ser bonic.

Fa dotze anys justos.

La foto és d’una creació d’Anna Delgado, d’Artesans del Solsonès.

divendres, 12 de novembre de 2010

Enquestes i previsions 2010 (5)

Sobre les eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28 de novembre del 2010

Enquesta Cadena Ser, 11 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 65-66
PSOE: 30-32
PP: 14-16
Esq.: 10-11
ICV-EUiA: 7-8
Ciudadanos: 3
SICat: 2-3

Centro de Investigaciones Sociológicas, 12 novembre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 59
PSOE: 33
Esq.: 15-16
PP: 13-14
ICV-EUiA: 11
Ciudadanos: 3


Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)
Enquestes i previsions 2010 (4)

dimarts, 9 de novembre de 2010

Perles (58): Com fa 200 anys

«Bonaparte utilitzà Venècia com hauria fet amb una amant servil que besa la mà que la colpeja. Primer la va tractar amb indiferència i després la va ultratjar, s’entretingué tot seguit a enganyar-la, a bufetejar-la, i per postres la trepitjà com si fos una meuca i li digué fotent-se’n: “Vés, busca-te’n un altre!...”»

Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano, 1867, cap. XIV

(Mireu de canviar «Bonaparte» per «Madrid», «Espanya», «els Borbons»..., i «Venècia» per «Catalunya», o fins i tot «el PSC», «CiU»... i funciona! La història es repeteix una vegada i una altra.)

divendres, 5 de novembre de 2010

Què cal fer si et sembla que et saluden en públic?

Tal com me l’han explicada us l’explico, amb permís. Qui me l’ha explicada és, per a mi, de tota confiança. Me’n refio. M’ha fet gràcia perquè em penso que en la mateixa situació a mi em passaria exactament el mateix.

«Imagina’t que ets en un acte públic d’homenatge a una persona molt coneguda. Tu seus enmig de la gent, d’una gentada que omple el local solemne. Hi ha parlaments diversos. Observes que l’homenatjat, força atrotinat de salut, somriu agraït i fins i tot s’emociona amb els ditirambes –la cerimònia va així–, en altres moments es mostra avergonyit, hi ha estones que no sap on reposar els ulls.

»De sobte, t’ha semblat que et mirava de fit a fit. Penses: deu mirar algú que hi ha a prop teu, davant teu, darrere teu. Però no sols mira cap a la zona on ets tu –a tu et sembla, tot i la llunyania, que et mira directament, però no goses pensar que és així–, sinó que saluda ostensiblement amb la mà i somriu de manera també prou manifesta. Penses: hi ha algú de la seva família o molt amic a prop meu, feia temps que no es veien i l’homenatjat no sabia que aquella persona vindria.

»Tu no bellugues ni un pèl, petrificat. No goses pensar que aquella personalitat et pugui saludar a tu, tot i que t’ho sembli. Alguna gent del davant o dels costats es giren i també et miren, però com que no saben qui ets i tu no fas cap moviment a banda de somriure com fa tothom, miren més enrere. Alguns fan cara d’estranyesa. Tu no mous ni una pestanya.

»L’homenatjat, al cap d’una estona, torna a mirar fixament cap a on ets tu i repeteix la salutació amb la mà, molt visiblement. No goses tornar el salut, és clar, tot i que ara t’ha semblat encara més que abans que et saludava a tu.

»Però, et dius, com vols que et saludi a tu, ganàpia, amb tanta gent al voltant i tants amics seus i tanta família? Somrius una altra vegada, per si de cas, com tothom fa –tothom està content per l’espontaneïtat dels gestos del personatge, com ho estaran després, quan enraoni, de l’espontaneïtat de les paraules–, però no mous ni un dit. Igual com abans, doncs, la teva incomoditat i el teu somriure passen inadvertits.

»Quina vergonya si gosessis tornar la salutació de manera visible i llavors descobrissis que aquella salutació del personatge principal no era per a tu, sinó per a algú que, per exemple, és just al darrere teu? La gent pensaria: quin paio tan cregut! Voldries fondre’t, quedaries molt malament.

»Com que en acabat l’acte solemne molta gent s’acosta a saludar el personatge, decideixes anar-te’n. Ja el veuràs un altre dia.

»L’endemà li escrius. “Vaig estar ahir a l’acte d’homenatge. No sé si em vas veure. No em vaig quedar al final, per no atabalar-te...”

»Contesta: “Et vaig veure, i tant, i et vaig saludar des de lluny. Gràcies per no venir a atabalar-me. Ja ens veurem amb més tranquil·litat.”»

Textual.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Enquestes i previsions 2010 (4)

Reprodueixo algunes frases de l’article publicat diumenge 24 d’octubre per Salvador Cardús al diari Avui, i hi faig uns breus comentaris.
«Em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d'aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d'ara no puc endevinar.»
Jo considero que la campanya electoral no canviarà gaire res i que la gent, que no és tan ximple com es pensen els polítics, no es deixa influir tant. Crec que la immensa majoria dels que votaran tenen decidit de fa temps el que votaran.
«He d'advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d'allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.»
En aquest punt coincidim. Dic exactament el mateix que Cardús.
«Primer de tot, preveig –en contra del que tothom dóna per fet– una més gran participació electoral.»
Jo no, jo crec que hi haurà menys participació que en les darreres eleccions.
«Sembla estrany que també es presenti com “el canvi real” qui vol aportar com a actiu l’acció de govern. El PSC es dedica a fer gratis la campanya de CiU i de l’independentisme.»
A mi també m’ho sembla.
«Crec que el vot es concentrarà en el partit amb més expectatives de victòria, i que CiU pot arribar fàcilment a la majoria absoluta.»
Jo no crec en la majoria absoluta de CiU, perquè CiU està també tocada per una desafecció que jo, al contrari del que diu Cardús, penso que existeix, i molt grossa, respecte a tots els partits. Sí que crec en un creixement notable de CiU, però limitat, com dic, perquè la gent conserva a la memòria el cas Palau, el cas Pretòria, els pactes amb Zapatero, les declaracions molt recents contra l’aeroport d’Alguaire –cap a ponent CiU pot tenir una sorpresa*–, etc.
«Per res del món em puc imaginar gaire bons resultats per a un PP desbocat, oferint un escenari de conflictivitat social...»
Jo sí que me’ls imagino, i per això penso que el PP serà el tercer partit del parlament amb diferència, perquè arreplegarà molts vots de partits minoritaris de la seva mateixa corda racista, espanyolista i anticatalana –que en alguns segments de l’electorat són paraules sinònimes– tipus PxC, Ciudadanos, UPyD, Nebrera. El PP recollirà molt vot útil d’aquesta franja.
«...i encara menys –diguin el que diguin les enquestes– per a Ciudadanos, que crec que no seran finalment al Parlament.»
Jo tampoc crec que estiguin al Parlament, però no perquè el vot d’aquest tipus baixi, sinó perquè estarà més repartit, com he dit en el comentari anterior; per tant, penso que els pallassos despullats no arribaran al 3%. Si s’haguessin coalitzat amb UPyD (Rosa Díez), ja ho crec que tindrien diputats, més i tot que ara. I si no es presentessin cap dels dos, ni la Nebrera, ni els altres racistes de PxC, el PP s’acostaria molt perillosament al PSOE en escons –perillosament per al PSOE, ja s’entén, i perillosament per a la resta, perquè llavors tots dos junts s’acostarien també a la majoria.
«ERC, en canvi, podria millorar els pronòstics actuals.»
Depèn de a quins «pronòstics actuals» es refereixi, però jo crec que ERC s’haurà de barallar amb ICV pel cinquè lloc de la cambra, i penso que aquesta posició la guanyarà finalment ICV-EUiA perquè han estat coherents, en general, i la majoria dels seus votants els seran fidels.
«I no em veig amb cor de dir res de Reagrupament o Solidaritat, que seran una veritable sorpresa guardada fins al 28 de novembre a la nit.»
Aquest segment és l’únic, penso, on hi pot haver moviments d’última hora, com suggereix Cardús, però jo sí que m’he vist amb cor de fer una previsió. Crec que entre els dos poden arreplegar entre 6 i 8 escons si fan una campanya ben feta... que cal remarcar que de moment no la fan gaire bé. A mi, la Carreterina de Reagrupament –idea estrella, fins ara, de la seva precampanya («precampanya»: un mot cínic per amagar que actuen tots contra el que diu la llei)– em sona a diarrea, i Laporta, amb el seu protagonisme omnímode dins de SICat, que s’ho juga tot a aquesta carta messiànica, està començant a pagar la seva manera poc ortodoxa de conduir els projectes, començant pel Barça, malgrat els èxits esportius assolits. Hi ha molta gent al país que encara creu que els fins –guanyar-ho tot– no justifiquen els mitjans –la manera com es dirigeix un projecte. Que Laporta és millor que Núñez i Gaspart? Sí. Però quans vots traurien Núñez i Gaspart en unes eleccions polítiques? Quatre de mal comptats. Doncs Laporta uns quants més, però prou.

Queda clar, en qualsevol cas, que ni Cardús ni jo fem –almenys jo no ho faig– el que fa aquest professor de la UPF –analitza les enquestes publicades i en fa un capmàs–, sinó deixar-nos guiar per la intuïció. El que fa Fernández és científic. El que faig jo és absolutament acientífic. Veurem sí també la meva previsió, o la de Cardús, és acientífica en els resultats, o ho és més la de Fernández.

* Després CiU ha rectificat aquelles declaracions contra l'aeroport de Lleida. Però ha rectificat tard, molt tard, al cap de setmanes d'haver-les fet. I doncs, han rectificat quan les enquestes els han dit que havien de rectificar si no volien perdre un munt de vots a terres de ponent. Però en perdran igual, perquè la gent, tornem-hi, no és ximple i amb aquest episodi ha recordat la manera com CiU ha tractat les ciutats i territoris poc afectes al (seu) règim, sobretot pel que fa a les infraestructures. La gent sap que la rectificació ha estat causada per estratègia, no per convenciment. (Afegitó del 9 novembre 2010.)

I acabo amb la darrera enquesta publicada i la previsió del vigilant feta el 13 de setembre del 2010.

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 25 octubre 2010

Distribució d’escons:
CiU: 65-66
PSOE: 27-28
PP: 13
Esq.: 11-12
ICV-EUiA: 9-11
Ciudadanos: 4
SICat: 0-4

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ja ens veurem


«Ja ens veurem.» És el que em deies dijous per correu, al final d’un intercanvi de missatges en què parlàvem dels respectius projectes a curt termini. Jo sabia que no, que segurament ja no ens veuríem, i suposo que tu també ho sabies. La vigília t’havien fet l’homenatge a la UB i estaves, pobret... Però fort d’ànim: quin doll de veu, quan vas enraonar.

T’he vist molts cops aquests dos darrers anys exactament en el mateix lloc i amb la mateixa positura amable que recull la fotografia de dalt, feta per Joan Puig el mes de juny de l’any passat i publicada avui a El Periódico.

Has mort així, dempeus: «Ja ens veurem.»

Descansa en pau, Joan.

Afegitó del 28 octubre 2010, 13:40. Joan, últimes notícies del Paranimf de la UB, una de freda i una de calenta. La calenta: el taüt està tapat, no se’t veu. Aplaudeixo la decisió de l’Adelaida, la Nausica i la Laura. La freda –agafa’t fort–: els de la funerària no han tingut la sensibilitat d’escriure’t bé el cognom a la placa que identifica el fèretre. Hi han posat «SOLA» en comptes de «SOLÀ». N’he parlat amb la de protocol i diu que fan el que diu el documento nacional de identidad espanyol. O sigui, ells no sols no ficaven els accents en aquest document dels dallonses –durant anys no ho feien porque las mayúsculas no se acentúan i coses així, totes falses–, sinó que a més la seva decisió t’ha d’acompanyar més enllà de la mort i tot. No, ara no t’enfadis amb sant Pere, pobret, que ell no deu saber ni què són els accents ni què són les majúscules. Però quan passis tots els tràmits aquests de sant Pere i també els altres de Troia, la Musa, el Sol i Zeus que diu el recordatori, quan arribis al capdamunt de tot, fes saber al que mana de debò que a això no hi ha dret i que protestes amb tota la contundència que solies deixar anar quan tenies raó, que era gairebé sempre.

Afegitó de les 16:50. Ja has sentit el teu nebot, el Joan, quina una n’ha dit? «El Govern de Catalunya no s’ha fet prou digne d’acollir el comiat d’en Joan Solà.» Sembla, doncs, que a la plaça de Sant Jaume t’havien ofert una capella ardent oficial amb tots els ets i uts, i els teus han dit que no, que s’estimaven més acomiadar-te a casa teva, a la UB. I amb quina contundència ho ha dit, el Joan. I com s’escuraven la gola a la primera fila... Perquè tu el que volies és que els nostres governants un dia plantessin cara i diguessin prou, i no ho fan. Per això el discurs del teu nebot ha estat el més aplaudit amb diferència. Bé, et deixo altra vegada amb el paperam i els tràmits, que ja m’imagino que deu ser prou complicat això de morir-se.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Capelles ardents

(Pàgina actualitzada desembre 2014)

No ho sé, potser és de mal gust, però un dia, fa no gaire temps, em va cridar l’atenció una xifra ben poc redona que donava una agència de premsa sobre el nombre de persones que havien visitat la capella ardent, instal·lada en un lloc públic, d’un personatge.

I des de llavors he anat cercant dades que han ofert els mitjans de comunicació sobre els assistents a aquests, per mi, peculiars comiats que es fan només a personatges per als quals es condiciona una sala en un lloc oficial de Barcelona, bé de l’ajuntament de la ciutat o bé de la Generalitat de Catalunya.

Em sap greu però m’he limitat a Barcelona, he hagut de ser centralista per tal d’oferir dades homogènies que es poguessin valorar en paral·lel, tot i que en unes quantes capelles ardents d’altres ciutats importants de Catalunya com l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Tarragona, Sabadell, Girona, Badalona, Lleida i en altres llocs hi ha hagut més gent que en algunes de les que recullo aquí a sota. Penso ara, per exemple, en el comiat d’Antoni Farrés, que havia estat el primer alcalde democràtic de Sabadell després del franquisme i ho fou durant vint anys, elecció rere elecció. El seu traspàs, deu anys després de retirar-se del càrrec, va convocar a la capella ardent instal·lada al Saló de Plens de l’ajuntament milers de conciutadans. (Afegitó febrer 2012: hi ha també casos com el d’Antoni Tàpies, acomiadat per més d’11.000 persones a Barcelona, però no en un lloc públic sinó a la fundació que porta el seu nom.)

Són dades que he recollit jo mateix, tret d’algun cas en què també, com que s’havia assabentat d’aquesta nova mania col·leccionista meva tan macabra alguna persona amiga, m’ha passat informacions de temps més pretèrits, la més impressionant la de mossèn Cinto Verdaguer, de l’any 1902, i d’altres que es podien trobar l’hemeroteca de La Vanguardia, que jo no havia consultat.

No em refereixo a les cerimònies de comiat (1) ni als funerals o exèquies, amb el cos present o sense, que això em sembla que és ben normal –gairebé tothom ho fa i a gairebé totes i tots ens ho faran–, sinó a l’exposició pública de les despulles en llocs institucionals, i durant hores, com un mode d’homenatge. (2)

O sigui, una cosa com la saleta de vetlla del tanatori però de franc –suposo– per a la família del difunt, i tot més gros i més cerimoniós: banderes, policies que fan guàrdia, autoritats...

I ja dic que no sé si haver recollit aquestes dades és de mal gust, però al cap i a la fi és informació publicada que jo diria que objectivament no és ofensiva, i la informació no ofensiva sempre hi ha gent que la troba interessant. (3)

Som-hi:

- Salvador Espriu, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (La Vanguardia, 24 febrer 1985)
- Josep V. Foix, poeta, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «un bon nombre de ciutadans» (La Vanguardia, 31 gener 1987)
- Joan Coromines, filòleg i lingüista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, 8.000 persones (cf. La Vanguardia, 5 gener 1997)
- Terenci Moix, novel·lista, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «més de 1.000 persones» (La Malla 3 abril 2003), «milers de persones» (TV3, 3 abril 2003)
- Joan Oró, científic, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (TV3, 5 setembre 2004)
- Victòria del Àngels, cantant d’òpera, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «5.400 persones» (VilaWeb, 17 gener 2005)
- Francesc Candel, escriptor i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «centenars de persones» (VilaWeb, 23 novembre 2007; agència Efe, 24 novembre 2007)
- Josep Benet, historiador i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «unes 2.000 persones» (agència Efe, 26 març 2008)
- Salvador Escamilla, periodista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «800 persones» (TV3, 31 març 2008)
- Baltasar Porcel, novel·lista, Saló del Vigatà Palau Moja, «968 persones» (Europa Press, 3 juliol 2009)
- Alícia de Larrocha, pianista, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «1.500 persones» (Avui, 28 setembre 2009)
- Jordi Solé Tura, catedràtic i polític, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «prop de 5.000 persones» (TV3, 7 desembre 2009), «més de 7.000 persones» (web oficial Generalitat, 6 desembre 2009)
- Juan Antonio Samaranch, polític i dirigent esportiu, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «2.500 persones» (web oficial Generalitat, 22 abril 2010)
- Joan Triadú, pedagog, Saló Sant Jordi Palau Generalitat, «més de 1.000 persones» (web oficial Generalitat, 1 octubre 2010)
- Heribert Barrera, polític, auditori del Palau del Parlament de Catalunya, «més de 2.000 persones» (agència ACN, 29 agost 2011)
- Joan Barril, periodista, «més de 350 persones», Saló de Cent Ajuntament de Barcelona (El País, 14 desembre 2014; la resta de diaris, incloent-hi El Periódico, amb el qual coŀlaborava Barril, «desenes de persones» [sic])


(Aniré afegint més dades a mesura que vagin sortint a la premsa, o a mesura que les descobreixi si són de fa temps i no he estat capaç de trobar-les fins ara.)

* * *

I encara sis casos molt peculiars:

- Jacint Verdaguer, poeta i capellà, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «40.000 persones» (La Vanguardia, 13 juny 1902, p. 4; aquest diari només dóna la xifra del primer dia, 12 de juny del 1902, i no compta la gent que va passar-hi el dia 13 fins al migdia, que és quan es féu l’enterrament; el mateix diari, l’endemà [14 juny 1902, p. 5], parla de 100.000 persones a l’enterrament, a Montjuïc, i altres fonts diuen que es van aplegar als carrers de Barcelona 300.000 persones, o fins i tot «almenys 400.000 persones», xifres sens dubte totes dues exagerades, en el recorregut fúnebre des de l’ajuntament fins a Montjuïc).
- Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Saló de Sant Jordi de la Diputació (actual Palau de la Generalitat): «milers de persones [...] incomptables [...], tots els carrers del trànsit estaven abarrotats de públic...» (La Vanguardia, 5 agost 1917)
- Santiago Rusiñol, pintor, Saló de Cent Ajuntament Barcelona, «milers de persones que desfilaren per la capella mortuòria durant tota la nit i al matí [...]. Una gran massa de públic [...], milers de barcelonins» acompanyaren pel carrer el seguici (La Vanguardia, 17 juny 1931)
- Francesc Macià, president de la Generalitat, 25 desembre 1933, Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat: «milers de persones fan hores de cua» (Joaquim Roglan, 14 d'abril: la Catalunya Republicana (1931-39), ed. Cossetània 2006. «Una gernació immensa omplí tot el matí, tarda i nit la plaça de la República [Sant Jaume] i carrers propers» (La Humanitat 27 desembre 1933)
- Tot i que no va tenir capella ardent pública sembla que per desig exprés de la família, cal esmentar aquí que per la casa mortuòria (c/ Petritxol, 4) d’Àngel Guimerà, poeta i dramaturg, premi Nobel frustrat pel Govern espanyol, «almenys 20.000 persones» van signar als plecs de condol que hi havia al mateix carrer, a la plaça del Pi i als carrers dels voltants, tots atapeïts de gent que volia entrar a la casa; «una enorme concurrència, un públic nombrosíssim» va omplir també els carrers en el seguici fins a la rambla i les drassanes, i després fins a Montjuïc, de manera que el recorregut es va allargar més de dues hores. (cf. La Vanguardia, 20 juliol 1924).
- I també cal esmentar el cas d’Antoni Gaudí, tot i que sense xifres concretes perquè no es coneixen. La seva capella ardent es va haver d’improvisar a la sala de metges de l’Hospital de la Santa Creu (c/ Hospital). Davant el cos, a l’hospital, va desfilar «una immensa gentada» (La Vanguardia, 12 juny 1926). «Durant tot el dia [...] era tal l’aglomeració de públic que eren insuficients per contenir-la els urbans que hi guardaven l’ordre» (La Vanguardia, 13 juny 1926). La conducció fins a la Sagrada Família, on havia de ser enterrat –pel carrer de Casp i després pel de València, i no per la Gran Via, potser per evitar expressament l’avinguda on havia estat atropellat–, va ser una «grandiosa manifestació de dol» (La Vanguardia, 13 juny 1926), ja que una «immensa gentada» va omplir el carrer València.

Aquí teniu un parell de fotos (molt institucionals, però és el que tenim) de l’enterrament de Gaudí:



* * *

És per aquests sis darrers casos –Verdaguer, Prat de la Riba, Guimerà, Macià, Gaudí i Rusiñol– que es va parlar molts anys, gairebé durant tot el segle XX, de «les històriques manifestacions de dol de Barcelona».

-----------
(1) Com trobo a faltar les vetlles privades a casa del familiar o conegut íntim, quan la gent es podia morir a casa. Ara no ens deixen: fins a l’últim minut proven de tot per fer-nos sobreviure unes quantes hores més sigui com sigui, i després al tanatori, tots arrenglerats.
(2) Recordo que la primera impressió que vaig tenir quan vaig veure a la televisió les cues per passar per davant el cos del general Franco no va ser: «Es deuen voler assegurar que és mort» –com han dit alguns que feien perquè hi van anar i després, en trobar-se a les fotos, van decidir reescriure la pròpia història–, sinó: «Tanta família tenia aquest home?» O sigui, no entenia per què hi havia aquella mena de curiositat de tanta gent per veure el cos mort d’algú al qual segurament no coneixien de res.
(3) Aclareixo, perquè ningú no es prengui malament cap d’aquestes xifres, que si fem cas del que diuen els sociòlegs, el fet que vagin a acomiadar-te més de 150 persones vol dir que ets una persona important, coneguda i valorada d’una manera extraordinària, que vol dir per damunt de la mitjana. I també aclareixo, per si calgués, que algunes de les persones de la llista segurament eren poc amigues de capelles ardents i cerimònies similars, i que els seus pròxims, en molts casos, també devien preferir acomiadar-se’n d’una manera més discreta, sense fer cua ni passadís. O sigui, totes les persones que apareixen en aquest recull mereixen una certa consideració, començant pel fet que l’ajuntament de la capital o el govern de la Generalitat van trobar convenient habilitar un indret especial per acomiadar-los.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Poca broma amb el papa de Roma (i 3)

Tornem al tema principal, que ens n’hem desviat.

Des del punt de vista de país, estic convençut que amb estats transnacionals com el Vaticà, igual com amb organismes tipus ONU, és com ens hauria de ser més fàcil entendre’ns, almenys mentre no tinguem veu pròpia a Europa. Durant un temps es va fer, es va aconseguir fins i tot que el papa de Roma parlés en català des de la plaça de Sant Pere. Es va aconseguir, amb molta paciència, que el papa de Roma digués coses tan interessants per a nosaltres com les que va recollir Joan Costa al seu llibre Nació i nacionalismes. Era l’època en què als passadissos del Palau de la Generalitat feinejava un senyor que es deia Ramon. Fa segles.

Després tot això es va abandonar. Ja abans del tripartit. Es va preferir la via del menyspreu i després la de l’insult, atès que en un moment determinat va semblar que no s’avançava més. Suposo que els fets de la Franja (1995) hi devien ser decisius, quan el Vaticà es va plegar a les pressions polítiques centralistes que reclamaven límits provincials. O no sé si el punt d’inflexió va ser el fet que el papa Wojtyła no digués «Bon Nadal» en català, o què va ser. Algú es va encaparrar que això o allò era més important que qualsevol altra cosa i va ficar allí una mena de falca: «Distància de seguretat, no es pot passar.»

I així continuem. Cada cop més de punta amb Roma i sense adonar-nos que, com sempre, la majoria dels problemes que tenim amb altres són causats perquè des de Madrid hi fiquen cullerada. No ens adonem que la visió que molta gent té de nosaltres és la que els dóna Madrid, amb la seva premsa, les seves ambaixades, els reis espanyols, les infinites capacitats de manipulació que té un estat. Si passa al País Valencià mateix, que ens miren –alguns– amb les ulleres que els han entaforat des de Madrid...

I en canvi, ara a Madrid mateix s’han queixat que aquest viatge l’han preparat «els catalans tots sols», que els bisbes d’aquí no «han volgut saber res d’ells (de Madrid)»...

Ni així, no podem aprofitar la visita del papa de Roma per fer una mica de pedagogia al món? Perquè és evident que els de Madrid la faran a Santiago de Compostel·la: qualsevol cosa d’aquestes a Madrid l’aprofiten. I aquí també: vindran els reis espanyols, i el govern de Zapatero, i els del PP, i autocars amb banderes de toros, i tota la pesca.

Però tot això és Madrid, això és Espanya, no el Vaticà.

La nostra manera de posar-nos davant els focus del món serà la del crit injuriós? Barrejarem les queixes contra Madrid amb les queixes contra Roma?

Lluitem –sense sang, sense armes– contra Madrid, no contra València, ni contra Roma, ni contra Nova York. Lluitem per treure’ns del damunt el que de debò ens destorba.

Estic convençut que les tàctiques que consisteixin a fer veure al món que el papa de Roma no és ben rebut a Barcelona –tàctica a la qual s’ha apuntat ja algun mitjà periodístic i algun partit polític i algun sindicat– són tàctiques equivocades, profundament, des del punt de vista català sobiranista.

Mentre no tinguem clar que una cosa són els membres espanyolistes i cridaners de la conferència episcopal espanyola, que una cosa són els partits polítics espanyols i tots els seus interessos i condicionants i llastos històrics, i que una altra cosa és l’Església catòlica com a institució d’abast global, li tinguem simpatia o no per totes les mancances històriques i actuals que li vulguem veure, mentre no sapiguem veure les diferències entre una perspectiva i l’altra, no podrem situar-nos correctament en aquesta problemàtica.

Ara algú em dirà: és que els catòlics no deixen que les dones siguin capellanes! Sisplau, siguem seriosos. Qui vulgui ser capellana ho pot ser en altres llocs, no? És que el celibat...! Hi ha llocs, altres confessions, que tot això ho deixen fer, oi? Ara ens hem de ficar en els envitricolls de cada creença o en els costums de cada confessió perquè totes siguin com totes?

Ens calen còmplices per enfora, ja tenim prou enemics que ens fabrica l’estat cada dia. O, si no còmplices, ens cal no crear enemics nous, mantenir llaços externs, com més millor.

I ve el papa de Roma i l’insultem.

Cal estar pel damunt de les ideologies personals de cara al futur del país, empassar-se l’eix dreta-esquerra i superar l’etapa anticlerical que hauríem d’haver enterrat amb la guerra del 36. És veritat que el franquisme no ens ho va posar fàcil, però hem de superar el franquisme. I és veritat: l’Església catòlica, a Espanya, també ha de superar el franquisme.

No dic que calgui victorejar el papa a la Sagrada Família, però sí evitar l’insult –n’hi ha hagut, n’hi ha i se n’han previst més– i la sensació de «campanya a la contra».

No dic, hi torno, que hàgim d’anar tothom a aplaudir el papa quan passi. Però sí que dic que hem d’evitar com sigui de donar al món una imatge d’intolerància religiosa davant el papa de Roma. Hi ha ara mateix gairebé 3.000 periodistes acreditats de tot el món. Això és el que vull dir.

Encara un altre argument. Ja no es tracta, si voleu, del papa i dels catòlics, sinó del fet que les càmeres de l’orbe filmaran la inauguració oficial de la Sagrada Família iniciada per Gaudí. Un monument de fama mundial promogut per un arquitecte d’anomenada també universal. Som davant uns símbols globals. No ho fem malbé, sisplau.

VilaWeb, Racó Català i companyia, en aquest assumpte us equivoqueu, jo diria, de manera històrica. I calia que algun amic us ho retragués.

No siguem rucs.

Afegitó del 2 novembre 2010. Els de Directe.cat sembla que ho han entès: «[...] Sigui com sigui el que és innegable és que la visita de Benet XVI no és la d’un cap d’estat qualsevol. I que l’impacte que suposarà per Barcelona i Catalunya serà d’abast mundial. És per això que per sobre de les legítimes i sanes discrepàncies al respecte, als laics, ateus i creients de país els uneix un fet: Catalunya. El món ha de saber –i el mateix Papa ser-ne conscient– que Benet XVI visita Catalunya. Catalunya no pot perdre oportunitats ni permetre’s el luxe de no existir en aquesta visita. Els petits gestos simbòlics són els que, sumats, conformen un imaginari col·lectiu. Aquest cop, per la seva transcendència i dimensió, no ha de ser una excepció. Senyeres i estelades als balcons. I els creients, a lluir-les durant el recorregut. Catalanitzar al màxim la visita és contribuir a la construcció nacional catalana.»

Segon afegitó del 2 novembre 2010. Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra, també ho té bastant clar: «La vostra visita a Barcelona és un esdeveniment que afecta no solament els membres de l'Església Catòlica sinó també tots els ciutadans de la nostra nació. Us volem agrair que vingueu personalment a consagrar el temple de la Sagrada Família, expressió eminent de la creativitat del nostre poble, i a encoratjar els serveis exercits per la comunitat catòlica a favor dels ciutadans més febles i necessitats, tal com practiquen les germanes franciscanes dels Sagrats Cors, l'obra social de les quals, adreçada a nens i joves discapacitats, visitareu el 7 de novembre. [...]»

Poca broma amb el papa de Roma (2)

Últimament, quan parlem de l’Església de Roma cal parlar «del tema» i jo fins ara no l’havia tocat. Potser algú ho havia trobat a faltar. «Ara sí que calles, eh?», devia pensar més d’un.

Doncs parlem-ne.

Quina cosa més patètica, algunes cúries, alguns clergues –sembla que no gaires per aquí a prop, almenys que se sàpiga– que portaven les regnes de determinades esglésies cristianes d’uns quants països. Diuen que els delinqüents són una minoria en el conjunt i segurament deu ser així, tant de bo. La queixa de la gent de seny, però, no era tant pels delinqüents –la delinqüència no es pot evitar en cap col·lectiu nombrós– com pels encobridors, ja que l’encobriment en alguns casos ha esdevingut còmplice de delictes posteriors. Potser amb bona fe, per salvar la fama també de les víctimes, o això ens han dit. De manera equivocada, em penso.

Jo no crec, sincerament, que el papa actual sigui culpable. Però sí l’estructura clerical de determinats països, de massa països que durant massa anys s’han continuat pensant que vivien a l’edat mitjana o moderna i que podien mantenir un poder paral·lel, independentment dels poders civils democràtics, sobre l’or, la sang i el sexe, ara barrejats amb rínxols infantils.

No, senyors, això ha canviat i fins ara no se n’han assabentat. Som al segle XXI. Vostès no poden amagar criminals, no poden ser «discrets» davant els delictes, no poden confondre crim i pecat i actuar davant de tots dos com si fossin la mateixa cosa amb dos tractaments diferents, que amb un –l’absolució del pecat– anul·les l’altre –la pena que correspon al delicte.

La bona notícia, si es pot parlar així enmig de l’horror aquest, és que diuen que van pel camí de fer net de debò. I hi ha indicis que hi van seriosament. L’índex principal amb què s’obre la pàgina d’inici del web del Vaticà ja inclou l’apartat dedicat a «Abusos de menors». La transparència és clarament un pas endavant en la bona direcció. Reconèixer els errors, no minimitzar-los, obrir les portes a noves acusacions, canviar radicalment el rumb.

Crec de primer, però, que mirat des de fora també hem de saber triar el gra de la palla. Cal perseguir els delictes comesos amb sotana, sí, però no fer còmplices dels delinqüents, per sistema, tots els que duen sotana ni el cap dels ensotanats. Dins l’Església catòlica, per exemple, em penso que va ser justament Ratzinger el primer dirigent que va dir en públic que els culpables havien de ser portats davant la justícia. S’havia acabat, doncs, allò de confondre pecat amb delicte i de tractar els delictes sexuals com si fossin masturbacions: tres avemaries, no et fiquis les mans a les butxaques* i mira de no tornar-hi.

* Això de «no ficar les mans a les butxaques» ho prenc de Joan Solà, que recordava que cap al final dels anys 40 i començament dels 50 els ho deien molt a l’escola.

No hi ha, afortunadament, pena de mort i ni tan sols cadena perpètua en la majoria dels països democràtics, però això no vol dir que la societat no tingui el dret de defensar-se dels criminals. S’ha acabat, doncs, allò de les discrecions «per salvaguardar la bona fama» i coses així.

Dit tot això, i el que hi vulgueu afegir, torno a afirmar que abans de tot l’escàndol clerical aquest assumpte ja existia i no se’n parlava gaire: a les escoles, a les llars, a les colònies d’estiu... A les víctimes els costa molts anys, normalment, ser capaços de verbalitzar el que els va passar. Ara va sortint de mica en mica.

Encara més, com mostrava ahir mateix Ferran Sáez (Cultura/s 20 octubre 2010), hi ha hagut força complicitat del món laic en la formació de la mentalitat que ha conduït a la situació de la qual ara ens lamentem: Alfred Kinsey, Daniel Cohn-Bendit, Wilhelm Reich, Josep-Vicent Marqués, Herbert Marcuse, Louis Malle (Pretty Baby), Javier Gurruchaga i l’Orquesta Mondragón, Pedro Almodóvar, Roman Polanski... I potser hi podríem afegir Fernando Sánchez-Dragó, Jaime Gil de Biedma, Vladimir Nabokov, Paul Auster, Woody Allen, Martin Scorsese, Stanley Kubrick...?

No és només Sáez qui fa la denúncia, ni jo. Ell mateix ens recorda l’obra The ice storm, escrita per Rick Moody el 1994 i portada al cine per Ang Lee el 1997, que no és una visió precisament beneita sobre el tema –cal no oblidar, ho recorda el mateix Sáez, que Ang Lee va rodar després Brokeback mountain. Diu Sáez: «Convé ser molt cauts amb la pesada càrrega d’estupidesa de determinades preguntes: la pederàstia és d’esquerres o de dretes, religiosa o laica, clàssica o avantguardista? No, no, no. El que hem d’esbrinar es d’on prové exactament el discurs legitimador que va acabar normalitzant-la no fa pas gaire.»

I el discurs no provenia de les parròquies, em penso.

Un discurs que segueix latent però viu, segons com i segons on. I per això tota aquesta desgràcia, ara, continua passant en algunes escoles i en algunes llars i en altres àmbits que també s’haurien de considerar sagrats, i se’n parla poc. I en canvi cada cas clerical surt a les portades de tots els diaris del món des del primer que es va conèixer. I em sembla bé que hi surtin, perquè és escandalós, però que hi surti tot.

És clar que amb una mentalitat que porta a dir que «el Vaticà recomana Els Simpson i els posa com a exemple de fe» i un altre títol més gran que diu «Butlla papal per a Homer» (El País, 19 octubre 2010) pel fet que un col·laborador de L’Osservatore Romano hi ha publicat un article en el qual tracta de manera simpàtica aquesta sèrie americana de dibuixos animats, serà difícil de fer distingir a la gent que una cosa és l’Església catòlica i els seus principis, una altra el que diu el papa de Roma els dies de cada dia i una altra el que escriu algú en un diari clerical –sigui del Vaticà o sigui de l’esplai parroquial del costat de casa– per fer passar l’estona als lectors. Si per a alguns tot és «el Vaticà» o «l’Església» i val igual un manament de la llei de Déu que una encíclica que un comentari graciós –tot és «butlla papal»–, llavors serà molt difícil convèncer alguna gent que si un catequista abusa sexualment d’un nen no és el mateix que si ho hagués fet o permès –o «beneït», seguint la terminologia del diari esmentat– el mateix papa de Roma. I així és difícil el diàleg, és clar.

Continuo tot seguit.