Fotografies antigues (11): Arxiconfraria de Messina

Ara no sé d’on em va venir això, aquesta foto. Suposo que em devia arribar a través de Migjorn, però no sé qui la va enviar a la llista. El cas és que a Messina (Sicília) encara els queda algun record d’altres èpoques. La fotografia no és antiga, però reflecteix fets antics i per això la penjo en aquesta sèrie. Les lletres de la cinta blava potser no es llegeixen prou bé. Diu: “Annunziata dei...” La tercera paraula sí que l’endevinareu de seguida.

Catalunya ja és independent

«Catalunya ja és independent, de fet, a internet.» Saül Gordillo, a qui vaig sentir ahir a Tradicionàrius, a la vila de Gràcia, en el 10è aniversari del Racó Català, té tota la raó. I qui diu «Catalunya» diu els anomenats «països catalans», els territoris que estem units per una mateixa llengua, tot i que hi hagi gent entestada a fer insalvables les (mínimes) distàncies geopolítiques. Els països catalans, certament, també són una realitat constatable, viva, a internet.

Els protagonistes de la part acadèmica, diguem-ne, de la celebració van ser Alfons López Tena, Titot Ribera, l’esmentat Gordillo, Víctor Alexandre, i l’amic Joan Camp de mestre de cerimònies, incansable com sempre. D’aperitiu, la presentació de la nova web del Racó, espectacular com a portal de participació i interactivitat, que en pocs dies estarà en funcionament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre el TGV i uns prospectes turístics

Diu que el TGV Madrid - Barcelona ara podrà córrer a 250 km/h i que per tant hem d’estar molt satisfets perquè es podrà anar de Barcelona a Madrid només en quatre hores i mitja o cinc. I els diaris aplaudeixen aquest avenç... Tot és futur, és clar. I ja sé que no serveix de res dir-ho, però deixeu-me recordar que el TGV era una altra cosa. El Talgo ja podia anar a 250, si volia.

Però tenim el país que volem, perquè tothom està molt content… sobretot els d’Iberia i els d’Aena, que són els que manen veritablement en aquest Estat pel que fa a infraestructures de transport.

Us explico una altra anècdota per il·lustrar que de tota manera la culpa és també nostra. Ahir vaig estar corregint uns catàlegs en català de viatges turístics, i vaig descobrir que gairebé tots els hotels identifiquen en quina província es troben, no en quina comarca. He mirat de comprovar dades per internet, i igual: hotels i urbanitzacions i tota mena d’instal·lacions turístiques assenyalen la província on són, no la comarca. Evidentment, em refereixo a catàlegs i a webs per al turisme interior, o com a màxim dels “Països Catalans”, perquè per a la gent de Guadalajara, de Bristol o d’Hamburg no farien aquests fullets o aquestes webs en català. Ja em direu quina dada tan transcendental li aportem a un senyor de Selmella si l’informem que la vall de Boí és “a Lleida”, que Roses és “a Girona” o que la Gleva és “a Barcelona”. Com deia, tenim el país que volem i els governants que ens mereixem.

Per part meva, he canviat en aquests catàlegs totes les províncies per comarques. Jo no vull contribuir al desgavell. I ara que es queixin, que em sentiran. Els faré un discurs sobre públics objectius, criteris professionals i publicitat subliminar que quedaran amb un peu enlaire. Els espero.

Hi ha catalans i valencians

Hi ha catalans que en tenen prou amb les quatre províncies. Hi ha valencians que en tenen prou amb les tres províncies. Hi ha catalans que es pensen que la seva llengua és exactament la que es parla a Barcelona i si senten algú que no neutralitza les “e” àtones el titllen de xarnego. Hi ha valencians que es pensen que la seua llengua és exactament la que es parla a València i si senten algú que neutralitza les “e” àtones el titllen d’imperialista. Hi ha catalans –i molt conspicus– que es pensen que dir “servici”, “complit” o “esta” no és català. Hi ha valencians –i molt conspicus– que es pensen que dir “petit”, “vermell” o “aquesta” no és valencià. Hi ha una minoria de catalans i valencians que voldrien que hi hagués uns Països Catalans units i ho diuen cada dia. Hi ha una majoria de catalans que no volen saber res de Països Catalans. Hi ha una majoria de valencians que no volen ni sentir a parlar de Països Catalans. Hi ha catalans i valencians que els hauria agradat que la història haguera anat d’una altra manera, però són conscients que no ha sigut aixina. Hi ha catalans i valencians que els agradaria que la gent votara diferent de com vota en les eleccions polítiques, però saben que els desigs no es poden confondre amb la realitat i que cal tocar de peus a terra. Hi ha catalans i valencians que pensen que els valencians que no accepten el nom “català” per a la seua llengua són idiotes. Hi ha catalans que pensen que els valencians que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són poc realistes. Hi ha valencians que pensen que els catalans que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són imperialistes. Hi ha catalans imperialistes. Hi ha valencians imperialistes. Hi ha catalans provincians. Hi ha valencians provincians. I tothom té dret a ser el que vullga.

Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’ella mateixa secessionista i provinciana. Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Institut d’Estudis Catalans és en realitat secessionista i imperialista. Hi ha catalans i valencians que pensen que l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua podrien conviure sense posar en perill la unitat de la llengua, igual com hi ha vint-i-dues acadèmies espanyoles de la llengua i totes dictaminen sobre la mateixa llengua. Hi ha catalans i valencians, però, que diuen que hi va haver pecat original i un muntó de segles de pecats personals i col·lectius. Hi ha catalans i valencians que es pensen que els pecats originals ho emmerden tot sense remei. Hi ha una immensa majoria de catalans que no es preocupen gens pel que passa al País Valencià. Hi ha bastants valencians que no es preocupen gens pel que passa a Catalunya. Hi ha catalans que els és igual que la seva llengua sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que els és igual que la seua llengua siga la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha catalans que sembla que facin tots els possibles perquè la seva llengua no sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que diuen que la seua llengua no és la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha una majoria de catalans i valencians que no pensen fer cap esforç per canviar aquest estat de coses.

I canviar eixe estat de coses no és gens fàcil i fins i tot potser és sols una utopia. Una utopia que tal vegada hauria sigut possible fer-la realitat si la gent de Catalunya i del País Valencià fossen una miquiua més conscients que el seu enemic principal i secular, pel que fa a la conservació de la llengua, de la cultura, de la història comuna, no és Barcelona ni és València sinó que és el centralisme de Madrid. Catalunya i el País Valencià han comès errors en la història, però res de comparable amb les insídies, atacs i prohibicions de Madrid, entre altres coses perquè les ferides que es fa qui es defensa no són comparables ni ontològicament ni èticament amb les ferides que produïx directament qui ataca. Barcelona hauria de mirar molt més a València i València hauria de mirar encara més a Barcelona. Però el poder polític és a Madrid i a la majoria de la gent de Catalunya i del País Valencià els interessa sobretot el poder, els quartos, els qüens, el primum vivere i no juguem amb les coses de menjar... i per a ells la resta és poesia.

Canviar l’estat de coses implicaria fer cau i net d’uns quants segles i això, en general, pareix que no s’ha pogut fer mai enlloc ni és donat de fer-ho als homes. I de superhomes, n’estem una mica mancats darrerament i a més a més la veritat, de bon de veres, és que els superhomes fan una miconeta de por. I les coses, tornem-hi, són aixina, la gent és sobirana, el poble vota com li rota i a qui no li agrade que s’hi pose fulles. El que no té sentit és parlar i parlar i parlar i discutir i discutir i barallar-se intentant fer veure que les coses no són d’aquesta manera, o dictaminar sobre la qüestió com si les coses no fossen aixina. Si convé que ens entenguem ni que siga amb una miconiua de si us plau, convé primer de tot que posem damunt la taula les cartes de la veritat, tota la baralla.

I encara i en fi, hi ha mooooolts catalans i mooooolts valencians que quan parlen del català i del valencià s’obliden que els aspectes relacionats amb la seua llengua i costums formen part d’un tot cultural que és un tot relatiu, que dependrà sempre, ens agrade o no, del que diguen els ciutadans de cada indret on es parla la mateixa llengua i en cada moment històric. L’Imperi Romà també va ser en el seu dia un tot únic, i ara mira.

I encara no hem dit res dels balears –mallorquins, menorquins, pitiüsos–, ni dels rossellonesos, andorrans, carxencs, algueresos... Ja sento la xiuladissa de tots aquests col·legues de la nostra llengua, que sovint, enmig de les discussions de catalans i valencians sobre si són naps o si són cols, si tombem o si girem, van veient que d’ells no se’n recorda mai gairebé ningú, si no és a l’hora que se’ls demana d’apuntar-se a dir “sí” si us plau per força al que ha decidit “la majoria”, i encara. Però aquesta és una altra història per a un altre dia. Avui tocava parlar de catalans i valencians.

(Nota: tot això ho he escrit sense haver llegit encara Nosaltres, exvalencians i, per tant, sense saber si m’agradarà o no aquest llibre)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

ETA no s’acabarà mai, si ells no ho volen

Tornem a la política, i mira que la volia deixar de banda en aquest bloc…

Bombes d’ETA a tot Espanya. Fins i tot una a Alacant, malgrat les insídies que a determinada gent de Madrid, per fer més forta la seva estratègia de bons i dolents, els interessa esbombar –“esbombar”, sí, perquè és terrorisme publicitari, és la tàctica goebbeliana– sobre la suposada immunitat dels anomenats “Països Catalans”. (Per mi, cap problema a anomenar-los d’una altra manera, però d’una forma o altra els hem de poder anomenar, no? Països Iberoorientals? Regió Oest-mediterrània? Com vulguin els valencians.)

ETA no s’acabarà amb repressió. ETA s’acabarà quan ETA digui prou. Tant de bo, per mi, que ETA digui prou ben aviat, i de manera definitiva. I encara així, caldrà veure si no s’aixequen fills d’ETA per desmentir els seus pares, si altres circumstàncies no canvien. De moment, per mi és ben clar, ETA vol dir amb aquestes accions que continuen existint i que són forts, que tenen gent i estris per tirar endavant… fins que ells mateixos diguin prou.

No, no és possible acabar amb ETA com si fos una banda tancada de delinqüents, com si n’hi hagués prou a agafar tots els membres d’una llista que té un començament i un final. ETA és l’expressió violenta i injusta –injusta, sí, perquè mata i fereix innocents– d’un malestar col·lectiu, el producte incivilitzat d’una situació que és prèviament injusta i incivilitzada i repressiva amb un poble. La policia, si un bon dia n’agafés tots els responsables i activistes, i fins i tot encara que els matés, no aconseguiria res més que allargar el procés. Els fills biològics o ideològics dels actuals membres d’ETA, els fills esgarriats o violents que hi pot haver en qualsevol família i que hi ha en tots els pobles des que el món és món, tornarien a agafar el testimoni, sigui ara, demà passat o d’aquí a vint anys. No dic que mentrestant la policia –la policia basca, no l’altra; l’altra hauria d’haver marxat d’Euskadi fa molt de temps– no els hagi d’agafar, el que dic és que fer d’això l’objectiu últim d’una política general és equivocar-se de pla en pla. Al País Basc, hi ha una fàbrica inacabable de militants d’ETA, que forneix i continuarà fornint de gent les files dels escamots. Per això parlar de desarticular ETA o d’escapçar-la o d’inutilitzar-la o de desarmar-la no té sentit. Bé, té sentit com a informació propagandística espanyola, de cara als infeliços que s’ho miren per tot l’Estat com una batalla la resolució de la qual depèn de la força i l’empenta de la policia, l’exèrcit i els polítics de Madrid.

ETA és una fàbrica de mort i sang la matèria primera de la qual és justament Madrid, és el govern espanyol i la seva absurda i perversa decisió d’entendre l’Estat com una propietat privada, amb unes regles sagrades que es decideixen a tot el “territorio nacional” per a tot el “territorio nacional” i que impliquen, entre altres coses, que uns ciutadans puguin viure tan tranquils fent servir activament i passiva la seva llengua materna –el castellà– i altres no, perquè a l’Estat espanyol hi ha unes llengües maternes que són superiors a les altres. Això és absurd. Enlloc del món no es pot viure “en èuscar” si no és al País Basc, com enlloc del món no es pot viure “en català” si no és als anomenats “Països Catalans”. Primer són les persones, les famílies, les comunitats de veïns, els barris, les ciutats, els països. I després, al final de tot, les superestructures que han nascut al llarg de la història, enormes baluernes de les quals de vegades ni se’n recorda l’origen, però que es consideren més sagrades que Déu malgrat que molts cops hagin nascut de la violència i la sang. Per dir-ho ras i curt, cap govern democràtic no serà més eficaç que el general Franco a reprimir bascos violents, per molt marginals que siguin els violents en moments concrets de la història. Tornaran. Si els collen molt una temporada, s’amagaran o plegaran veles, però més endavant ressorgiran. No s’acabaran mai.

La solució? Tal com estan ara les coses, avui, Madrid ha de parlar amb els actuals representants democràtics dels bascos concedint-los tota la dignitat humana, personal i col·lectiva que tenen, i parlar de tot, sense reserves, perquè facin un referèndum si el volen fer, perquè s’independitzin d’Espanya si volen fer-ho, perquè facin el que vulguin els ciutadans bascos. I si la decisió basca engega un procés de disgregació de l’Estat espanyol, què hi farem. I si aquest procés implica moviments migratoris de gent que es voldrà exiliar del seu nou “país”, mala sort. El que no pot ser és la situació actual, que bascos o catalans no tinguin lloc on viure si volen viure plenament com a bascos o catalans.

En qualsevol cas, el culpable primer de la disgregació, si s’esdevé, haurà sigut sens dubte el mateix Estat espanyol i els successius governs de Madrid, des de molt abans de Franco i fins avui mateix, governs entestats a no voler entendre que la llibertat de la gent per autodeterminar-se políticament i fins a la mesura que considerin oportuna és un dret més sagrat que qualsevol altre dret col•lectiu i fins i tot més que qualsevol dret històric. El dret d’autodeterminació de les persones i dels pobles pertany a les persones i als pobles actuals. Fa de mal dir haver de recordar coses tan òbvies.

La llàstima és que alguns bascos, els violents, no siguin capaços d’adonar-se que a poc a poc, amb calma i alhora fermesa, si hi ha una voluntat real del poble al darrere, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb trets al clatell, bombes i patiment. Potser sí que amb paciència i diàleg es triga més –és indubtable que la independència d’Irlanda l’any 1921 no hauria arribat llavors si no hagués estat per la guerra desfermada pel Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà d’Irlanda creats per Michael Collins i Eamon de Valera–, però també és veritat que amb les armes de la pau i la pressió no sangonosa es pot arribar finalment als mateixos objectius –Països Bàltics, Eslovàquia, etc.–, i amb una major satisfacció moral, perquè no han hagut de morir innocents de tots els bàndols, innocents que són la carn indispensable de la qual s’alimenta tota guerra, també les mal anomenades “guerres justes”.

I mentrestant, “condemnar” és una paraula buida, que no serveix per res més que per justificar maldestrament un tipus d’actuació repressiva que és d’ella mateixa un crim d’estat. Repressió que pretén deixar fora de la llei reflexions com ara aquesta, perquè en aquest escrit no he utilitzat l’expressió “jo condemno”. I què? Què s’han cregut? Que ens han de prohibir rumiar? Ens han d’ensenyar a “pensar rectament”? I encara hi ha gent que creu que el PP i el PSOE són partits democràtics…

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Punt final

La notícia no era que un indocumentat cridaner, facinerós i busca-raons denunciés una pacífica ciutadana que creia –i hi creu, malgrat tot!– en la unitat de la llengua catalana. La notícia era que un jutge, al cap de dos mesos de rebre la denúncia del poca-solta, va considerar que hi havia indicis de criminalitat no pas en l'actuació del calumniador, conegut per les seves contínues fatxenderies –mai més ben dit–, sinó en el capteniment de la víctima, i va admetre a tràmit la querella i va condemnar la pacífica acadèmica, durant tres setmanes, a estar amb l’ai al cor, imputada en un delicte de falsificació de document públic, delicte pel qual el Codi penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

El director d’un diari i responsables de dos diaris més m’han dit que era per no donar publicitat al malfactor i inductor de tota aquesta història, que no publicaven la notícia sobre l’escàndol. Però sembla que no s’han aturat a pensar que al poca-solta li ha sortit molt barata la gesta de dur als tribunals una honrada escriptora amant de la llengua catalana, i al jutge li ha resultat no ja molt barat, sinó de franc, imputar com a presumpta autora d’un crim durant tres setmanes aquesta ciutadana innocent. Un crim, sí, o com si ho fos, perquè ja em direu si no ha de ser qualificat de crim, un delicte pel qual la llei demana de tres sis anys de presó.

Hi ha jutges a Espanya –Espanya, sí, també, que a vegades ens oblidem que les lleis d’aquí i els qui les apliquen són gent que vénen d’Espanya… tot i que potser alguns hagin nascut aquí, ai– amb molt mala idea, i més d’un delinqüent, com el trist protagonista d’aquesta història, que sabrà aprofitar-se de les facilitats que dóna l’aplicació abusiva de la llei, les presons preventives i les imputacions gratuïtes. Si la premsa continua mantenint-se al marge d’aquests fets “per no donar ales” als malfactors, em penso que podem pensar de manera ben legítima i objectiva que tenim molt mala peça al teler i que tot plegat acabarà malament. En qualsevol cas, és força decebedor.

En aquest cas, la veritat dels fets és aquesta: em consta que tots els mitjans de comunicació de Catalunya han tingut informació directa sobre l’afer. Només El Racó Català, portal d’internet, va denunciar els fets en el moment que es van produir i va fer-ne un seguiment adequat. De la premsa convencional, només El Punt i La Vanguardia, i tots dos a posteriori, han parlat d’aquest assumpte. No hi ha excuses.

No em puc estar de copiar-vos ací el que va escriure el pastor protestant Martin Niemöller l’any 1945:

«Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Llavors van venir a buscar els jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Llavors van venir a buscar els sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Llavors van venir a buscar els catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res...»

Martin Niemöller (1892-1984)

Valencians, odieu-nos!

Ens podeu odiar, sí, els pocs o molts valencians que creieu ingènuament que compartiu res amb els catalans. Ens podeu odiar ben de grat, perquè ací dalt tothom passa de vosaltres, i en realitat ni tan sols ens molesta el que feu amb la nostra/vostra llengua comuna. Només ens interessa el cas de vegades, si hi ha diners o quota de poder polític pel mig o possibilitats de sortir prou eixerits als diaris. Als catalans no ens fa res que un jutge cridi com a imputada una filòloga valenciana, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè una suposada actuació seva permeti interpretar un acord de l’Acadèmia en sentit favorable a la unitat de la llengua. (Ella, per cert, nega aquesta manipulació –és a dir, que el que va decidir l’AVL és el que es va traslladar a l’acta de la reunió, sense tocar ni una coma–, i jo me la crec, però ara no parlem d’això, sinó del fet terrible que un jutge pugui imputar una persona en una causa penal perquè un senyor, feixista confés, ho demana.) Però aquí dalt no ens fa ni fred ni calor el fet que ella hagi comès o no un delicte, com diu un jutge. I no és perquè diguem: “Escolteu, heu creat una Acadèmia en contra del nostre criteri, doncs ara ja us ho fareu sols, em sap greu, nena.” No, no. No és pas una posició de venjança, que implicaria un xic d’interès ni que fos reactiu. La dels catalans, és una actitud de menfotisme absolut. O de càlcul. En aquest cas, ens preguntem, hi ha res a guanyar? Puc almenys “posicionar-me” com a partit o com a entitat i treure el cap als mitjans de comunicació? Potser sí, però... em convé un posicionament que impliqui una crítica a la justícia espanyola i que pot provocar que a partir d’ara els jutges em mirin de mal ull? No em convé? Doncs, m’és ben igual, ni tan sols en vull saber res. La dona aquesta de l’Acadèmia, que la bombin. Per mi, com si la condemnen a sis anys de presó o la passen per les armes. Si no me’n puc beneficiar gens, a què trauria cap que jo –partit polític, institució cultural, entitat ciutadana, sindicat, govern, òrgan de representació pública…– perdi el temps amb aquestes bajanades? Mireu, la vida és molt complexa i tenim molta feina. Au, bon dia tingui.

Només així s’explica que una filòloga dels que fins ara uns quants ingenus en dèiem Països Catalans –quin cinisme– passi aquests dies per l’angúnia de poder ser condemnada a presó per un presumpte “delicte de llengua”, i que cap diari de Catalunya, cap ni un, no hagi dit ni ase ni bèstia. Hi ha hagut unanimitat en la indiferència, tret d’una sola web, el Racó Català, que compta amb usuaris de tots aquests països nostres, i dues llistes de professionals de la llengua que també tenen membres d’arreu dels territoris catalanoparlants: Zèfir i Migjorn.

I no canviarà la diagnosi el fet que els propers dies es publiqui o no alguna cosa, ben extractada, polida, maquillada i agençada, a la secció de cartes al director d’un o un altre diari; no canviarà res, perquè aquestes seccions no formen part, com si diguéssim, del contingut informatiu dels mitjans, sinó que són el peixet que els diaris ens donen als lectors perquè no sigui dit. És clar que també podria ser que no donin ni el peixet, no fos cas que algú, llegint una carta, s’estranyi que el seu diari de tota la vida no hagi dit res sobre el tema a la secció que correspon.

Els valencians, pocs o molts, que poden sentir-se representats per aquestes angúnies de Marisol González tindrien tota la raó del món si ens odiessin i decidissin de manera irrevocable, a partir d’ara, fer rotllo a part.

(Si algú vol saber més sobre el cas pot llegir açò.)

Petita rectificació o precisió posterior: valencians, no odieu tots els catalans, que molts sabrien reaccionar si coneguessin aquesta història. Hem d'odiar tots, valencians i catalans, els mitjans de comunicació que amaguen els fets i ens impedeixen estar degudament informats de les coses que passen.