Perles (144): Destruir el turisme de qualitat

Són poc edificants les paraules de polítics i del empresariat de Tarragona sobre BCN World. El territori està a favor, diuen. Nosaltres som el territori, diuen. Perdre BCN World és perdre una oportunitat històrica decisiva, diuen.

Primer hem de procurar que hi hagi feina en aquests temps d’atur tan elevat, després negociarem les condicions de treball, diuen. Si donem bonificacions a les energies renovables, per què no a BCN World?, diuen. [...]

Volen menys debat, però el que ens fa falta es més debat, mes informació. BCN World implicaria el retorn a l’era de la bombolla immobiliària dels megaprojectes. BCN World faria malbé de manera decisiva el medi ambient, destruiria l’incipient turisme de qualitat (cultura, gastronomia, viticultura, entorn). Però sobretot és desesperançadora la supèrbia antidemocràtica, la poca confiança que tenen en la gent d’aquí, en les noves iniciatives empresarials (científiques i turístiques) que sorgeixen del territori que enriqueixen de debò el capital humà del territori.

No sempre ha de venir a solucionar-ho tot mister Marshall.

Extracte de la carta de Wim Mellaerts, Tarragona, publicada a La Vanguardia 22 març 2014

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

Cotxe nou

El secretari o director general o no sé quina patum d’una conselleria del Govern de Catalunya estrena cotxe oficial. Nou de trinca. Negre, lluent. El xofer, crec, és el de sempre.

El secretari o el que sigui té cotxe oficial nou i xofer quan de casa a la seu de la secretaria general hi ha exactament tres illes. Però, esclar, de vegades una mica abans de l’hora d’anar al despatx el senyor ha de portar les criatures a l’escola, i per a això el cotxe oficial és ideal. Com si necessita anar a comprar pa, cervesa o un pot d’olives trencades.

Enteneu-me. És bonic que un pare porti els fills a l’escola i coŀlabori d’aquesta manera en les obligacions familiars etcètera. Aquestes coses de l’Hola. Però em demano: per a què necessita aquest home el cotxe els dies de cada dia? Si mai necessités un cotxe per a menesters propis del seu càrrec, podria demanar un taxi d’aquests que no porten identificació externa –cotxes de lloguer amb xofer, per a unes hores o per a uns dies– o podria utilitzar algun dels vehicles de la flota oficial de la Generalitat que estigués lliure.

Amb l’aigua que baixa per la crisi i la torrentada que provoca aquest aiguat en tota la població –excepte en alguns, pocs, els que suren sempre i se n’aprofiten per augmentar beneficis–, amb els suïcidis de quan et quedes sense casa, sense futur, sense res, només amb deutes eterns, amb cada dia més gent desesperada, desvestida, desnonada i famolenca, que un polític faci aquestes coses a la vista de tothom i fins i tot cridant l’atenció –el cotxe oficial sovint espera en un lloc prohibit per a la resta dels mortals–, és escandalós, indignant, impresentable.

Que no ens vinguin després els del govern dient que s’ha de retallar en salut i en ensenyament i en prestacions socials i en ajudes als més desafavorits. Govern: si Madrid ens té escanyats –que ens hi té–, si per sortir-nos-en hem d’independitzar-nos –que ho hem de fer– i si cal retallar –que cal– comenceu a donar exemple VOSALTRES. Què s’ha de fer perquè ho entengueu? Que no parlo de rebaixar-se una miqueta el sou. Parlo de canviar radicalment les actituds.

No, no sóc dels que diuen «si han de manar aquests, tant per tant ja estem bé amb Espanya»; no sóc dels que es creuen que amb una Catalunya independent no hi haurà lladres, corruptes ni malvats –n’hi haurà–, però tampoc sóc un babau ni un sòmines, no sóc un beneit. Crido ara, cridaré després i cridaré sempre que calgui cridar.

Jo a aquests ja no me’ls creia, però volia explicar això que he vist amb els meus ulls tants i tants dies –el director general o el que sigui viu a quatre passes de casa meva– perquè si cap fins ara ingenu llegeix aquest escrit sàpiga amb quina mena de gent ens les havem.

Tot això és un gran escàndol perquè els fets que descric no són un cas aïllat, com diran si algú de dalt es rebaixa a llegir la denúncia d’un no-ningú escrita en un blog que és un fart de res. Els escratxos no s’haurien de fer davant el domicili dels directors generals i els secretaris generals com aquest que dic, sinó que haurien de ser massius, cada dia, xirinacsadament, davant el Palau de la Generalitat.

Ja n’hi ha prou! PROU!

Hi ha fetes que clamen al cel.

Perles (115): Fets puntuals

D’un quant temps ençà la paraula puntual és molt i molt pronunciada pels mitjans de comunicació i, cada vegada més, és a la boca dels polítics i dels responsables de l’ordre.

Cada notícia de fet delictiu: robatori a particulars i, àdhuc, a patrimoni cultural, històric i artístic, atac a persones indefenses, atracament amb violència, baralles de carrer, encalçament escolar, troballes d’estupefaents, estafes, crims, violència de gènere... cada un d’aquests fets és un fet puntual (diuen).

D’antuvi, la puntualitat era una virtut, ara és un amagatall de la realitat. Suposadament, qui fa ús d’aquesta paraula no ha sofert cap d’aquestes nafres socials; però... tant de coŀlectiu d’actes amb la firma de delinqüència no deixa de ser (encara) un cas aïllat?

Sempre hi ha hagut cafres, bandolers, lladres i lladregots, però en altres temps eren perseguits, empresonats, i ara, en canvi, sembla que siguin herois, valents i, fins i tot, gaudeixen de privilegis i les mateixes autoritats els donen ales perquè siguin dignes d’admiració.

Podríem deixar de ser una mica menys puntuals, ser més clars amb la realitat, i a qui calgui –i suposant que és la seva feina i cobra per això– li demano responsabilitat envers la ciutadania: transparència, veritat i honradesa. Polítics i premsa farien un bon servei (aquell servei a què estan cridats).

(Josep-Enric Peris Vidal, Diari de Tarragona, 4 març 2013)

Església catòlica, casta meuca

«El catòlic sap prou bé que la seva Església –d’acord amb la definició medieval– és casta meretrix: “casta” com el Crist, en l’essència; “meuca” com tants dels seus homes i dones, en les estructures. Als creients no els cal esperar la polèmica dels de fora per adonar-se dels vicis ocults de la institució.

Roderic de Borja, papa Alexandre VI, amb els seus amics i amigues (sèrie BBC)

»Deia Giovanni Papini: “Es podria preparar una antologia anticlerical de l’edat mitjana només amb pàgines escrites pels sants. Seria terrible.” I tanmateix, aquells homes i dones van viure i es van morir en el si de l’Església que estimaven i que a la fi els ha donat la raó en elevar-los als altars. El que passa és que aquests sants no confonien els nivells: sabien que l’Església és santa i sabien també que els membres de l’Església pequen, traint la seva essència que és el Crist, per la qual cosa l’Església no està mancada de pecadors, tot i que ella no sigui pecadora. [...]

Francesc de Borja, sant, de Goya

»No podem contradir Jean Delumeau quan diu: “Qualsevol raonament que pretengui ser cristià, abans de res ha de fer-se càrrec del perquè tants contemporanis nostres senten envers l’Església repulsió, desconfiança i rancúnia.”

»Més: “A molta gent l’Església els resulta una institució que serveix més per dividir que no pas per reconciliar els homes; no com un do que se’ns fa, sinó com un preu que se’ns exigeix.” Això darrer, ¿és una citació del pamflet de l’habitual i perversíssim ex, sigui excatòlic, sigui excapellà? Doncs no, quina casualitat: aquesta frase pertany a un text oficial, el Catechismo dei giovani de la Conferència Episcopal Italiana. [...]

»M’agrada el crit apassionat de Martí Luter, gravat al peu de la seva estàtua al parc de Worms: “Sóc aquí! No puc fer altra cosa. Oh Déu, ajuda’m!” Així clamava aquell monjo amb la Bíblia a la mà, en el cèlebre procés contra Carles V (el “sacre romà emperador”), contra l’arquebisbe de Trèveris i contra els legats i teòlegs del papa. Si és lícit que aquell nan se situï davant per davant del gegant, el pobre cronista que escriu això “no pot fer altra cosa” que unir-se a aquell crit; però malgrat tots els malgrats, no en contra, sinó a favor de l’Església de Roma, la “Babilònia” contra la qual el reformador invocava la còlera divina.

»No us penseu que no tinc problemes amb això. Fixeu-vos que no aconsegueix commoure’m, enmig del cor del catolicisme, la columnata de Bernini, la basílica de Sant Pere, aquella muntanya de marbre que per erigir-la es van envilir els vius especulant amb la pietat dels morts (“la venda d’indulgències”) i van encendre el ble d’aquell barril de pólvora que era l’Europa del Nord.

»“Diuen que aquesta basílica és una obra d’art autèntica” –barbutia un catòlic conegut meu, creuant molt de pressa la plaça cèlebre i limitant-se a fer un cop d’ull suspicaç a la baluerna gegantina que s’alça al fons. “Sí, una autèntica obra d’art. Llàstima que no hagi costat només l’equivalent a onze carros de ducats d’or, sinó també la pèrdua de la unitat de l’Església, les guerres de religió i la segregació de mitja Europa.”

»Per descomptat que l’obra de Sant Pere del Vaticà no és l’única responsable de tot plegat, tot i que històricament fos la gota que va fer vessar la copa, però aquesta obra representa un tipus de catolicisme, un tipus d’Església que mentre anuncia l’Evangeli als altres, sembla que s’oblida de predicar-se’l a ella mateixa.

»I tanmateix, si em molesto a reflexionar, no arriba a escandalitzar-me fins al punt que refusi mirar de trobar-hi [...] l’esperança que em pot salvar.

»L’Església té l’obligació de donar testimoni conjuntament d’uns fets que humanament resulten irreconciliables: per una banda, la glòria del Déu únic, de l’Altíssim, de l’Etern, i per l’altra, la humiliació, la creu, l’amagament del propi Déu que la fe descobreix sota l’indument d’un Jesús de Natzaret [...], i que s’inicia amb la desolació de la cova de Betlem, aquella vergonya als ulls del món.

»Sant Pere, al Vaticà, amb els seus tresors d’art, tot aquell “triomf” exterior de l’església barroca que arriba quasi fins als nostres dies, fins al Concili Vaticà II, és l’accent coŀlocat (per bé que unilateralment) sobre la glòria de Déu.

»El que passa és que aquestes esglésies, massa triomfants per a la nostra mentalitat, no són pas el més important. El que és veritablement important, més encara, decisiu, és [...] aquell llumet que a les esglésies catòliques indica la presència al tabernacle del misteri més gran de tots: l’eucaristia. Això és l’important.”»

(Text extractat i adaptat del llibre de Vittorio Messori Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale (1982), part II, cap. 2; Messori va ser el primer periodista que va aconseguir fer un llibre entrevista, Rapporto sulla fede (1984), amb Joseph Ratzinger, quan aquest acabava de ser nomenat responsable del Vaticà en les qüestions de fe.)

* * *

I encara més contundent:

«Nostre Senyor odia més que res tres vicis repugnants: l’avarícia, la luxúria i la supèrbia. Tots tres regnen en l’Església de Crist, és a dir, en els prelats que no cerquen altra cosa que plaers, honors i riqueses. [...] Són llops que trafiquen amb la gràcia divina. Cal una justícia severa que els castigui. Perquè l’excés de misericòrdia és en realitat la pitjor crueltat. Per tal que s’esmenin cal que la justícia acompanyi la misericòrdia.»

(Text extractat de la carta de Caterina Benincasa [més coneguda com Caterina de Siena] a Gérard du Puy, nunci a Itàlia del papa Gregori XI [Pierre Roger de Beaufort, instaŀlat a Avinyó], sense data, segle XIV)

He escrit també sobre l’elecció del papa que ha de succeir Joseph Ratzinger (o que ja l’ha succeït, segons quan es llegeixi aquest article).

Iniciativa contra Eurovegas?

Vaig escriure als d’Iniciativa per Catalunya per agrair-los el que havien dit sobre Eurovegas quan es va començar a tractar seriosament aquest tema en l’opinió pública. Em va semblar que eren els únics (polítics professionals) que s’hi havien manifestat en contra sense contemplacions i sense contradiccions internes.

Em van contestar. No de seguida, però em van contestar –amb unes quantes faltes greus d’ortografia. Deien (corregeixo l’original):

Hola X,

Gràcies per posar-te en contacte amb nosaltres. I gràcies també pels teus comentaris.

Tingues per segur que no defallirem en la nostra feina i en la nostra tasca de denunciar tot allò que suposa un projecte com Eurovegas.

[...] [Paràgraf purament propagandístic que no fa esment de l’assumpte]

Estem oberts a qualsevol forma de col·laboració. Ja saps on som i estem a la teva disposició.

Atentament,
David Cid
Responsable de Moviments Socials d’ICV
http://www.iniciativa.cat/moviments_socials
dcid@iniciativa.cat
933 010 612
Passatge del Rellotge, 3 - 08002 Barcelona

* * *

Animat per aquesta acollida (“estem oberts a qualsevol forma de col·laboració”), el 3 abril 2012 vaig escriure als diputats Joan Herrera, Jaume Bosch i Dolors Camats –president del grup parlamentari d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, el primer, un diputat amb el qual sovint m’he sentit identificat, el segon, i la diputada portaveu del mateix grup, respectivament–, i els deia això que segueix (us en reprodueixo un extracte):

Projecte No a Eurovegas

Lema:
NO A EUROVEGAS

OBJECTIU
Impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya

FASE PRÈVIA
Elaboració d’un manifest-proclama bàsic i recollida d’adhesions

IDEES PER AL MANIFEST-PROCLAMA
Eurovegas no ens interessa perquè:
- No promou llocs de treball sostenible
- Fomenta addiccions gens saludables
- Enrareix l’ambient social
- Canvia substancialment el model de país
- Canvia substancialment la cultura laboral del país
- Interfereix en els hàbits alimentaris
- Les instal·lacions malmeten el patrimoni natural
- Posa en qüestió lleis generals i drets bàsics amb els privilegis que reclama
- Provoca fracàs escolar
- altres

TIPUS D’ADHESIONS
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb ludòpates
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb prostitutes
- Associacions d’exludòpates i exprostitutes
- Entitats relacionades amb disfuncions socials
- Entitats de dones
- Entitats de protecció de la infància
- Creu Roja, Unicef, Unesco i altres entitats internacionals amb seu a Catalunya
- Federació d’Ecologistes de Catalunya, WWF-Adena, Med-Forum, Greenpeace i altres entitats ecologistes d’abast internacional
- ONGs i entitats polítiques i socials del Baix Llobregat / del Barcelonès Nord*
- ONGs del quart món: Intermón, Càritas, Federació Catalana Voluntariat Social...
- Personalitats indiscutibles de tot l’arc ideològic. Anar a buscar-los també entre els referents dels grans partits, o altres patums
- Obertura de signatures a la ciutadania: adhesions individuals i col·lectives (web)

*[Això del Barcelonès Nord els ho deia perquè llavors es parlava d’una seu alternativa per a Eurovegas a Montcada i Reixac.]


CAMPANYA EN DUES FASES

1. Parar el cop: fer que Las Vegas Sands decideixi que no li compensa venir a Catalunya.

a) Campanya mediàtica als EUA: New York Times, Washington Post, Wall Street Journal... (Jo puc ajudar a aconseguir mitjans econòmics.) Anunci:

You won’t be welcomed in Barcelona, Mr. Adelson

Your kind of business doesn't fit our kind of country

Organizations and entities that have joined this declaration as of April 10th, 2012: [...]

L’anunci aniria signat amb els noms de les entitats adherides: “Entitats adherides fins al --- [data de publicació de l’anunci]” (amb el nom traduït a l’anglès?)

b) Notes de premsa que expliquin a la ciutadania el que s’ha fet i que donin a conèixer les entitats signants del manifest-proclama.


2. Elaborar una declaració institucional, el menys ideològica possible, a la qual puguin adherir-se entitats, ajuntaments de tots els colors, etc., per fer entendre que no s’hi val tot per aconseguir diners frescos, i proposar un pacte transversal de país perquè un fet com aquest no es torni a produir mai més.

[...]

X.X. (nom i cognoms)
(adreça)
(telèfon)

* * *

Enguany el carrer Sant Pere Màrtir de Gràcia ha tingut com a leit motiv, a la festa major de la vila, la protesta contra el projecte Eurovegas. A la imatge, Artur Mas vestit d’Elvis Presley, amb la bandera americana que es transforma en senyera (o a l’inrevés) i un puny que fa la figa en comptes de les estrelles ianquis (foto: JOI, 2012)

Doncs bé, som a 11 agost 2012 i encara és l’hora que em contestin. Ni tan sols oferint col·laboració econòmica respiren (no deuen haver arribat –no ells, els seus secretaris i secretàries– ni a llegir el punt on dic això).

Però això sí, aquests són els que insisteixen més en la idea que “no tots els polítics són iguals”, com volent dir: “Nosaltres som diferents, nosaltres sí que escoltem el poble.” De fet, són com aquells altres que diuen contínuament que s’ha de parlar del que interessa a la gent i no de qüestions identitàries i el que volen dir és que s’ha de parlar de les mateixes qüestions identitàries però només des de la perspectiva que els interessa a ells.

És veritat que ICV “fa coses” per mostrar que és contrària a Eurovegas, però no em fa l’efecte que treballi de debò a fora per evitar que es porti a terme aquest projecte. Fa la sensació que parla només de cara endins, fa escarafalls de consum intern per poder dir després allò de “jo ja ho deia”.

No vull dir que s’hagi de fer necessàriament el que jo dic, només faltaria, però és que ni tan sols contesten.

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)

Ve d’aquí.

Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.

És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.

A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?

Que Adelson hagi organitzat aquesta mena de subhasta entre Madrid i Barcelona, a veure què en treu, no us fa rumiar?

Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.

Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.

Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.

Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)

Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.

No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.

El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.

Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.

Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.

Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.

La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)

Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).

Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)

Indignats de fa un segle

«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.

Històries del metro (18): Obrir la porta com un favor

Si us hi heu fixat, quan aneu amb autobús per Barcelona i l’autobús no va gaire ple hi ha conductors (sobretot ells, no tant elles), quan t’han d’obrir la porta del darrere de tot perquè vols baixar, que molts cops te l’obren com si et fessin un favor. Fins fa poc em pensava que era una qüestió mecànica, no ho sé, allò que com que hi ha més distància potser trigava més a arribar al darrere l’impuls elèctric –als que som de lletres profundes de vegades ens passen pel cap aquestes tesis paracientífiques absurdes–, però després m’hi he fixat i no, és que triguen una mica més a prémer el botó per obrir la porta del darrere, i fins i tot no el premen si no estan ben segurs que ha de baixar algú per allà. Molts cops aquell pobre desgraciat o aquella miserable mortal que ha decidit baixar per darrere –quins acudits, havent-hi una altra porta al mig!– haurà de fer un crit –«porta!», «mestre!», etc.– perquè el conductor, amb cara d’autoritat condescendent amb el populatxo, faci aquell esforç improbiós de prémer el botó corresponent. O sigui, encara que vegin pel mirall retrovisor que hi ha una persona a la plataforma del darrere i que segurament vol baixar del bus, li volen fer veure que el lloc normal per baixar és la porta del mig i no la del darrere. Volen fer entendre a aquella persona inoportuna que sí, d’acord, li obriran la porta, però perquè ell, el conductor, és especialment bona persona.

Potser això ve del temps que els autobusos tenien només una porta per baixar-ne, al mig, des de fa uns trenta anys i fins al final del decenni dels noranta (encara en queden alguns). Fa més de trenta anys ja havien tingut també una porta al darrere de tot, com ara, a més de la del mig, però era la de pujar-hi, perquè al costat d’aquella porta del darrere de tot hi havia el cobrador dins la seva garita que venia bitllets de paper de fumar amb un número de cinc xifres, número que molta gent jove miràvem si eren capicues i, si ho eren, ens ficàvem contents i potser els col·leccionàvem i tot. Ara, un cop eliminada la porta del darrere perquè es van eliminar els cobradors, es veu que s’ha transmès de manera genètica, selectivament, de conductor a conductor i sobretot per via masculina, que la porta del darrere de tot, si no és absolutament imprescindible, en general no cal obrir-la. O potser són conductors exiliats de determinats països en què, fa anys, els negres viatjaven a la part del darrere i no tenien els mateixos drets que els blancs que anaven a la part del davant. O potser fan a aquests conductors, que deuen tenir més categoria que els altres, unes classes especials perquè comuniquin de manera pedagògica a la ciutadania la idea que els passatgers dels mitjans de transport públic estan al servei dels conductors –i dels revisors, per descomptat, que només passen en aquestes situacions, quan hi ha poca gent al bus, no pas quan va ple– i no a l’inrevés. És per això que si a aquests mateixos conductors els va bé corren com esperitats i, si no els ve de gust, s’especialitzen a agafar tots els semàfors en roig, i si en veuen de prop un de verd, frenen fins que es posa vermell. Són encantadors.

En resum, la lliçó que et transmeten és que demanar que t’obrin la porta del darrere quan l’autobús va mig buit i hi ha una porta al mig que tota la vida s’ha fet servir per baixar-ne són ganes de tocar la pera, i val més que no els ho discuteixis perquè encara rebràs un miquel –i perdó, els Miquels, però abans es deia així i em sap greu que es perdin aquestes expressions.

Proveu l’experiment següent, un dia que tingueu temps per perdre. Poseu-vos al darrere de tot, premeu el botó per sol·licitar parada però quedeu-vos asseguts al seient. Podreu veure, si l’autobús va mig buit i no hi ha ningú dret davant la porta que també vulgui baixar-ne –i no hi ha ningú tampoc esperant a la parada–, com és molt probable que el conductor ni tan sols s’aturi; o que, si s’atura, miri amb cara de jutge pel retrovisor a veure qui pot haver gosat tocar el botonet dels dallonses. I si no t’aixeques en aquell moment, és molt possible que no obri la porta. I si llavors torna a arrencar sense obrir-la, i li crides que havies demanat parada, et dirà que com que no es movia ningú...

O sigui, els botons de demanar parada són només una part de l’obligació del bon passatger si vol baixar de l’autobús. Segons els dies, les hores i els conductors, cal que a més faci el que es feia quan no hi havia botons: bellugar-se, posicionar-se, fer crits.

La porta del darrere de tot, això sí, funciona a ple rendiment quan l’autobús va atapeït, que llavors la tenen oberta tot el temps que triguen a pujar per la porta del davant, empenyent-se, els passatgers que encara hi caben, que segurament fa estona que s’esperen a la parada i és per això que el bus va ple. En aquests casos, com dic, obren les portes d’eixida encara que ningú, ni al darrere ni al davant, no hagi demanat parada. I ho fan així sobretot si a fora fa molt de fred, com ara, o bé, al pic de l’estiu, molta calor. Llavors, hi torno, mantenen les tres portes ben obertes tota l’estona mentre criden a la gent: «Passeu cap enradere, que encara hi ha puesto» (i aquí reprodueixo, amb simpatia, la frase recurrent d’un conductor que no té res a veure amb tota aquesta història sinó que, al contrari, em fa gràcia perquè deixa anar amb tota naturalitat expressions tan genuïnes com aquesta).

Denúncia

Ha acabat la treva nadalenca i començo l’any fort.

Havent transcorregut gairebé quatre mesos sense que ni la farmàcia ni el col·legi no hagin dit re –i això ja diu bastant com funciona aquest món–, és el moment de posar totes les cartes damunt la taula i explicar quina farmàcia és: la de M. Lourdes Rúbies, de l’av. República Argentina 67, una mica més amunt de la cantonada amb Agramunt/Manacor. Si cap veí llegeix això, faria ben fet de prendre nota que la senyora Rúbies fa trampes amb els preus de les medecines. Jo no hi penso tornar mai més. Una cosa és equivocar-te i una altra estafar i fer-ho a consciència i no demanar disculpes i pretendre que no passi res. Doncs una cosa passa: ha perdut un client. Un bon client, ja que hi som, perquè jo hi feia gasto.

Ara vaig a la de la cantonada del carrer Velázquez, uns 200 metres més avall. O a la de davant de casa, si hi arribo a temps al vespre (perquè quan me’n vaig al matí encara no han obert i al migdia tanquen, i ben fet que fan).

Estafa farmacèutica

El mes de gener del 2009 vaig anar a la farmàcia A a comprar un medicament genèric que consumim a casa de manera regular i que em va costar, com sempre, 7,31 €. El mes de març del 2009 vaig anar a la farmàcia B i pel mateix medicament, de la mateixa casa comercial, em van demanar 6,34 €. Vaig mostrar la meva estranyesa alhora que la meva joia i el farmacèutic em va confirmar que aquell genèric s’havia rebaixat, que el preu marcat era 6,34 € des de començament d’any. El mes de maig vaig a la farmàcia A i demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em cobren 7,31 €. Però com que alhora he comprat altres coses ni m’hi fixo. Ho recordo en arribar a casa i penso «que estrany!», però me n’oblido. El mes de juliol del 2009 torno a la farmàcia A, demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em volen cobrar 7,31 €, però aquest cop recordo allò que m’havien dit feia mesos a la farmàcia B i ho dic a la farmacèutica, la qual va a la rebotiga, consulta una llista de preus actuals que em diu que tenen allà i torna al taulell dient que tinc raó, que aquella medecina «ara» val 6,34 €. Demana disculpes, diu que no sap què pot haver passat amb «la màquina» i que no és una cosa voluntària perquè a ella també l’afecta que no funcioni bé «la màquina», ja que igual com uns medicaments baixen de preu, altres s’apugen i ella «potser» els continua cobrant al preu antic. El mes de setembre del 2009 torno a la farmàcia A, demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em volen cobrar 7,31 €. Enfadat, dic que ja és la tercera vegada que em fan el mateix, que el preu marcat no és el que diuen i que facin el favor de no prendre el número a la gent. La dependenta, una noia joveneta que no és la farmacèutica titular de l’establiment, fa primer un gest com de protesta, com d’honradesa profanada, assenyalant el preu que marca la capsa de la medecina (que és, efectivament, l’antic, o sigui, 7,31 €). Li dic que miri el preu actual. La noia se’n va a la rebotiga, sento que parla amb la titular de l’establiment –li conec la veu i ella coneix la meva i m’ha sentit, però no gosa treure el cap– i torna dient que tinc raó, que són 6,34 € i que disculpes. Li dic que això ja m’ho van dir l’altra vegada i que no pot ser que el client hagi d’exigir cada vegada que mirin els preus actuals. Me’n vaig de la farmàcia amb la medecina, però francament emprenyat.

Hi ha coses que em costen d’entendre. Una farmacèutica –i encara més aquesta farmacèutica, tan tocada i posada, tan fina– és també carn de corrupció? Sóc l’únic que té problemes d’aquest tipus? Val més no fixar-se en eixa mena de coses? La gent «normal» paguen un euro més i es queden tan tranquils? I ara què haig de fer? No tornar-hi? Denunciar-les a la policia? Girar la cara cada cop que me les trobi pel carrer... que és cada dia?

Per començar, he explicat els fets al Col·legi de Farmacèutics. I ja m’han contestat, avui mateix. Diuen entre altres coses que «la Comissió de Deontologia durà a terme les comprovacions pertinents i, si és el cas, endegarà les actuacions pertinents per tal de solucionar la situació plantejada». Almenys són ràpids a l’hora d’escriure. I molt «pertinents». Veurem si també són eficaços.

Hitler i l’alta societat

Ja fa setmanes que vaig acabar el llibre de Fabrice d’Almeida sobre la captació de les elits alemanyes pels nazis i els fonaments del nazisme: High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). El llibre explica els «motius que van dur tantes persones instruïdes a seguir el Führer i la manera com aquestes persones van acceptar fer part d’un règim criminal».

Parla especialment de la preparació de tot plegat, de les ambicions i projectes dels anys previs, a partir de 1924-25 i fins a l’esclat internacional final, els anys 1938-39, quan la bèstia s’havia fet tan grossa que ja era imparable, dins i fora d’Alemanya, fins i tot per als que havien contribuït a crear-la, que s’adonaven que havien estat només uns ximples útils. El que passa després ja no és tan important des d’aquest punt de vista: és simplement la conseqüència lògica de tot l’anterior.

La conclusió que jo n’he tret: Hitler hauria sigut un demagog emprenyador però segurament inofensiu si no hagués estat per la complicitat estreta de les elits del país –les excepcions, que n’hi ha, no són nombroses–, que es deixaren entabanar primer per despit amb Europa, amb la idea d’aixecar el país fos com fos després de la Gran Guerra; després, per ambició. Segona idea, extrapolable a altres escenaris: un dictador, per mantenir-se en el poder, necessita moltes complicitats.

Conceptes extrets durant la lectura, que donen una idea dels temes que tracta l’autor i de la manera com ha organitzat la informació disponible –la majoria, ja coneguda per altres fonts– per confegir aquesta perspectiva particular del fenomen nazi:

- Estructura piramidal: tothom queda implicat en qualsevol decisió, encara que no en sàpiga les raons ni com encaixa el seu paper en el conjunt; esperit de cos: en el propi àmbit sectorial i en l’àmbit general (a través del NSDAP).
- Sobrietat i exemplaritat social del Führer: no té parella sexual (oficialment), és vegetarià, afecta modèstia, és convidat a fer de padrí de baptisme de fills de nobles.
- Atenció exquisida als ambaixadors i cònsols dels països que es volen com a amics: «La recepció solemne del cos diplomàtic el 12 de setembre de 1934 constitueix una etapa clau [del III Reich], en part perquè confirma Hitler com a interlocutor totpoderós davant el cos diplomàtic i en part perquè exporta enllà de la frontera alemanya la imatge d’un Führer cerimoniós, legítim i confortant, fidel a les tradicions protocol·làries.»
- Les ajudes del banquer Kurt Schröder, dels propietaris de les empreses Thyssen (acer; fins al 1939), Krupp (acerers també), Porsche (automòbils), Daimler-Benz (automòbils), Heinkel (avions), IG (metal·lúrgia), AEG (electrodomèstics), Henkel (sabó Persil i altres), Allianz (assegurances), Reemstsma (tabac), Siemens (maquinària pesada)...
- Cerimònia, ritu, estètica, cortesia, etiqueta, manuals de bones maneres, higiene i neteja, urbanitat, codis i salutacions específiques, afany de superació i d’emulació, posicionaments públics, selecció a tots els nivells i exàmens d’ortodòxia, invitacions, cultura de l’afalac, favors i regals, cercles concèntrics d’influència, enveges, comparances, aspiracions, títols, ordes militars medievals, condecoracions, gratificacions i recompenses, fidelitats personals, cartes de recomanació, competència pels favors del líder (a tots els nivells), burocràcia i protocols, diplomàcia, «bon gust», festes, ostentació, faroneria (casament «imperial» de Göring*), recepcions, inauguracions, fires, aniversaris, exposicions, congressos (els del NSDAP com a paradigma).
- Luxe, xalets, grans mansions, habitacions de convidats, servei domèstic abundant (discreció, confidencialitat, fidelitat), rusticitat falsa (precedents del fenomen BoBo: burgesos bohemis), nostàlgia imperial.
- Les elits se sorprenen per la vehemència i simplicitat de les arengues nazis i per l’entusiasme que causen, i són incapaces de prendre-se-les seriosament (fins que ja va ser massa tard); n’hi ha que es pensen que tot plegat acabara en no res (qui amenaça no pega, com diu el refrany) i continuaren dient-ho fins l’any 43, o més enllà i tot. «Ni el saqueig d’Europa ni el genocidi de jueus i gitanos ni la guerra mateixa impedeixen les partides de caça, els balls i els grans tiberis.»
- Culte al cos: Jocs Olímpics, culturisme, esports d’elit (caça: el Consell Internacional de Caça nomena Göring president honorari), vela, esquí, pesca, boxa, concursos de velocitat (Mercedes vs. AutoUnion), masculinitat, virilitat, paternalisme, militarisme, verticalisme, delació de sospitosos, foment de l’orgull femení de ser abnegada, la dona com a trofeu que s’adapta a les necessitats de l’home (Eva Braun sap que el seu paper és un secret durant molts anys, fins i tot per als més propers, i l’accepta de gust).
- Control de la vida privada i la sexualitat, excepte de les elits (el règim ho sap tot de tothom, però a les elits les deixa fer), clubs exclusius, persecució de l’homosexualitat en el poble (posa en perill la continuïtat de la raça).
- Foment d’una moda pròpia (molts uniformes), sense menysprear l’estrangera si té «classe».
- Art: passió de nous rics per la pintura, l’escultura, el cine (Riefenstahl com a paradigma), l’arquitectura, el monumentalisme, les estrenes mundials (teatre i òpera); regalen art com si canviessin cromos.
- Música: família Wagner; dansa (vals); el jazz és perseguit («Negermusik»), igual com el swing, la rumba, la trompeta...
- Cultura gastronòmica (bons productes), guia Baedeker, enologia (vins, cerveses, sidres).
- Recerca de cavalls de pura raça (i intents amb vaques i bisons); precedents d’anorèxia en els joqueis (a la recerca del mínim pes); cultura d’hipòdrom, apostes.

Una citació de Bellow crec que va bé ací: «Tresors d’intel·ligència poden posar-se al servei de la ignorància si la necessitat d’il·lusió és profunda» (Saul Bellow, premi Nobel de Literatura 1976, citat per Emili Teixidor, Avui 30 maig 2009)

* La descripció del disseny, dels preparatius i del desenvolupament del «casament d’estat» de Hermann Göring, número 2 del règim (10 d’abril del 1935), fa pensar molt en un altre «casament d’estat» que hi va haver a Espanya, a El Escorial, el 5 de setembre del 2002.

Històries del metro (16): Paràbola sobre la ‘omertà’ de petita escala

He descobert, com de sobte, la manera d’estendre’s dels abusos de poder i del silenci. Posem que hi ha un conductor d’autobús que cada dia fa coses mal fetes: avançar-se al seu horari i mirar d’enganxar-se al bus que va davant –suposo que per arribar abans al final del trajecte i tenir més temps per esmorzar–, no respectar els semàfors, engegar l’aire condicionat al màxim al matí encara que faci fresca o treure’l al migdia encara que faci molta calor mentre ell s’està còmodament a la cabina mig aïllada amb un microclima i un airet apropiat que regula al seu gust obrint o tancant més la seva finestra, no aturar-se davant la parada mateix sinó una mica abans o una mica després al seu antull, frenar i arrencar bruscament, xerrar de tant en tant amb un company que ha pujat al bus (i llavors s’encanta, s’oblida que tenia tanta pressa), tenir a tot volum l’emissora de ràdio preferida normalment espanyol(ist)a...

Què haurien de fer els passatgers? Queixar-se, és clar. Però què passa si es queixen? No passa res, absolutament res. Si et queixes a l’empresa, et diuen al cap de dos dies que el conductor ha negat els fets i s’ha acabat el bròquil. Si llavors et queixes al conductor, a partir d’aquell dia has begut oli, farà veure que no ets a la parada de sempre i si no hi ha ningú més esperant passarà de llarg encara que li facis senyal, no t’obrirà la porta del darrere si no li ho demanes expressament fent un crit encara que hagis sol·licitat parada amb antelació, remugarà cada dia quan et vegi... En resum, et castigarà pels segles dels segles, perquè haurà descobert qui va ser el passatger que l’havia denunciat a l’empresa, li ha posat cara, l’ha identificat. I potser fins i tot algun company de l’empresa li ha dit confidencialment com et dius i quina és la teva adreça, que la tenen del dia que vas fer la denúncia. Si t’havies queixat primer al conductor i el conductor no et va fer cas, quan et queixis a l’empresa el conductor sabrà també que has estat tu el que ho has fet, perquè ningú més que tu s’havia atrevit abans a queixar-se’n –tothom ho fa d’amagatotis, que no ho senti el conductor ni vegi pel retrovisor qui ha dit allò de «sembla que li hagi tocat el carnet en una tómbola».

D’aquesta manera, amb aquest exemple pràctic i casolà, es demostra que és molt difícil tallar una situació de corrupció de petita escala, si mai ens hi trobem.

Què has de fer llavors? Trobar un espai no corrupte. Canviar d’horari. O de línia. O de combinació. I fins a la pròxima.

I la pròxima, és clar, callar. Allò que ens aconsellaven: «no et fiquis en problemes» (o «no et fiquis allà on no et demanen»). Callar com callo des de fa anys que no denuncio l’abús d’autoritat que cometen determinats servidors de l’ordre públic –de dos ordres públics diferents però que s’alternen en la feta, van de tronc– que aparquen cada dia un darrere l’altre els seus cotxes en zona prohibida, molt a prop del despatx, per anar a esmorzar, a fer el cafè, a remullar la gola, a fer el mig matí o un cigaló, a alçar el colze, a fer el vermut, a dinar, a ficar alguna cosa al pap, a berenar, a matar el cuc, a fer beguda o nyam-nyam, a prendre un got d’aigua, a fer un mos o una xerricada, a menjotejar abans de sopar... No els denuncio perquè em fa por que un bon dia, amb qualsevol excusa, m’entrin al despatx quan jo hi sóc i em demanin papers (que els tinc tots, però posats a demanar...), o que hi entrin quan no hi sóc per una «falsa alarma». No els denuncio perquè tinc por i a mi ells se suposa que no m’han fet re. «Oi que no ens farem mal?» O sigui que és millor callar.

Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...
Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

Els vots del PSOE

El PSOE ha arreplegat a Catalunya 701.775 vots.

Em faig dues preguntes:

1. Quants d’aquests 701.775 votants catalans no sabien que amb els seus vots feien parlamentària europea la senyora Magdalena Álvarez?
2. Algun dels que no ho sabien i se n’han assabentat avui presentaran una demanda judicial contra el PSOE per estafa*?

Jo mateix responc:
1. Molts.
2. No.

* No seria una estafa si no haguessin posat de número 1 a la llista catalana el cap de llista de la circumscripció espanyola. En veure a la llista el senyor López Aguilar, la gent ha interpretat que la relació era general i no local. I avui han descobert que era un mix local-estatal, amb la senyora Álvarez com a regal sorpresa. En qualsevol cas, la resposta a la pregunta 2 continua sent la mateixa, perquè per a la immensa majoria de votants d’aquest partit és més bona candidata la senyora Álvarez que la senyora Badia. I potser molts dels 200.000 vots que ha perdut el PSOE a Catalunya s’han quedat a casa i no han votat perquè van trobar que era una llista massa local, tot i la presència de l’exministre canari al capdamunt. Perquè el país –aquesta part del país– és així, què hi farem, hi hem de conviure, i fins i tot n’hi ha que són bona gent i diuen que van de bona fe.

Els auditors

De fa temps que tenia ganes de ficar-me amb les abans totpoderoses empreses auditores independents. El diari d’ahir, en un article sense signatura, em treu les paraules de la boca:

«Standard & Poor’s admet la seva culpa. Ara reconeix que va ser incapaç de preveure les pèrdues originades per la colossal crisi de les hipoteques porqueria. S&P forma part de la curtíssima llista d’agències de ràting que reparteixen qualificacions a les grans societats d’arreu del món. Un cas similar és el de les firmes d’auditoria. La seva mà pecadora és a tots els escàndols financers esdevinguts a Espanya. Pricewaterhouse va subscriure sense excepcions l’última auditoria del Banesto de Mario Conde, pocs mesos abans que la intervenció pública n’evités el naufragi. Arthur Andersen va donar el vistiplau als balanços de Corporación Banesto, Banco Europeo de Finanzas i La Unión y el Fénix, sense adonar-se dels grans forats que tenien. Coopers va fer el mateix amb Grupo Torras. Ernst & Young, amb la firma de valors Safe i i la cooperativa ugetista PSV. KPMG, amb la constructora Huarte. Deloitte, amb Gescartera. Aquesta lletania de desenganys ha engegat a rodar el prestigi dels grans auditors.» (Avui, 13 juny 2008, p. 27)

Per què ara

Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?

La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un metre i mig

Fa molt temps, quan jo era petit, devia ser a començament dels anys seixanta (del segle XX), es va publicar a La Vanguardia Española un acudit de Muntanyola en el qual es veia un paleta treballant a la plaça Lesseps. Comentava a un senyor que passava una cosa com: «Aquestes obres es transmeten de pares a fills. El meu avi ja treballava aquí.» No eren les obres de l’scalèxtric que es va fer a la fi del franquisme i que és el que ara desmunten a mitges, sinó unes obres anteriors, que ja no recordo per a què eren.

Ara, doncs, com deia, des de fa quatre anys hi torna a haver obres grosses a la plaça Lesseps, i més que n’hi haurà, però ja no es veuran tant: quan tapin tots els esvorancs actuals, faltarà acabar la nova estació de la línia 9 del metro que ha de passar per allà, de la qual estació diu que el forat principal ja està fet i la resta no es veurà gaire, perquè treballaran a molta fondària. Aviat, doncs, acabaran la fase més vistent de la superfície de la plaça, durant la qual havien d’aplanar el terreny a fi que allò semblés una plaça i no una atracció de muntanyes russes sense visibilitat.

I el que hi hem guanyat és això: estarà exactament un metre i mig més avall que abans. Un metre i mig i prou: l’alçada mitjana d’un humà del segle passat. Com que tinc el despatx a prop, he passat sovint per allà els darrers anys, gairebé cada dia, i he pogut comprovar en diversos punts, quan acabaven una nova estructura al costat d’una d’antiga –els ponts i els túnels de la ronda del Mig–, que el que s’ha rebaixat és exactament aquest escadusser metre i mig d’alçada. Deunidó el que s’hi guanya en visibilitat, reconeixem-ho, comparat amb el que hi havia abans, però el fet cert és que els punts estructurals més alts de la nova distribució són només un metre i mig més avall que els punts estructurals més alts d’abans de fer aquestes obres.

Amb això n’hi ha prou? Era només això el que s’havia de fer, cent cinquanta centímetres? Quatre anys o més, per rebaixar la plaça l’alçada d’un humà del segle passat?

Sí, és només això. I per aquest motiu cal pensar que els nostres fills i néts, com els nostres pares i avis, tornaran a veure obres a Lesseps quan arribem als anys 20 o 30 d’aquest segle, perquè els del Partit Solifapluista que manarà llavors a l’Ajuntament no deixaran escapar l’oportunitat d’una nova sucada dins la bassa d’or que ha sigut sempre aquesta plaça i explicaran que les «actuacions» –els agrada molt dir-ho així– que es van fer a començament de segle XXI estaven mal dissenyades i no havien deixat la plaça com hauria d’estar, d’acord amb els cànons més moderns. I hi haurà noves o velles empreses constructores que hi suc... que hi treballaran, amb tots els accessoris que comportarà aquest tràfec –sobres atapeïts amunt i avall pels despatxos, per assegurar les diverses adjudicacions–, amb el qual xuclaran la sang dels nostres impostos futurs per poder mantenir ben greixada la maquinària del Partit Solifapluista i la dels seus amics. Però això només passarà d'aquí a 20 anys, eh?, amb aquest partit que diem. Ara no passen aquestes coses, deunosenguard!, ara tot és molt net.

O sigui que nosaltres, els nostres fills i els néts, com els nostres avis i els besavis, els rebesavis i els tresavis, a treballar. A treballar, treballem fort, que cal pagar les obres de la plaça Lesseps. Val la pena, penseu que en quatre anys l’hem rebaixada un metre i mig.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Guardians de l'statu quo

Us vaig explicar la meva aventura galdosa en un gran magatzem. Vaig denunciar-los, com us vaig dir, a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC). Al cap d’uns dies vaig rebre una carta de l’OMIC que em deia que ja havien «trames» (sic) la meva queixa al magatzem en qüestió i que esperaven que els responsables de l’entitat es posarien en contacte amb mi. I la carta incloïa tot seguit la frase següent: «Si una vegada transcorregut [sic] dos meses [sic] de la tramesa d’aquesta carta no s’arribat [sic] a una solució agrairem ens [sic] ho comuniqui per tal de continuar els tràmits. En cas que no ens comuniqui res entendrem que el problema s’ha solucionat i arxivarem la reclamació.»

Bé, han passat els dos mesos. He escrit a l’OMIC la carta següent:

«Barcelona, 21 de març de 2007

OMIC - Barcelona
Rda. S. Pau 43-45
08015 Barcelona

Senyors,

Estic molt i molt perplex. Vostès, un cop que el ciutadà fa una denúncia formal per un mal comportament d’una entitat, si no és el mateix ciutadà el qui els torna a repetir la denúncia, donen per descomptat que el cas queda tancat. És a dir, el consumidor ha de continuar pagant amb temps i dedicació el que ha estat una mala praxi comercial d’una entitat, davant uns quants testimonis, sense que vostès hagin de fer res més que esperar que el ciutadà no torni a queixar-se en el termini de dos mesos. Si no es queixa una altra vegada, el cas queda tancat. Molt bonic. Il·lustratiu.

A on cal queixar-se del comportament menfotista de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Barcelona?

En fi. Els comunico que a hores d’ara no he rebut cap mena de comunicació d’aquests senyors sobre la qüestió a la qual feia referència en la meva queixa oficial del 17 de gener del 2007, amb registre d’entrada a l’OMIC 76189. I els aviso abans que transcorrin els dos mesos des de la seva comunicació del 25 de gener per evitar que tanquin l’expedient basant-se en aquesta mena de protocol automàtic que tenen establert i que sens dubte penalitza el ciutadà indefens.

La càrrega de provar que hi ha hagut contacte entre l’empresa denunciada i el denunciant hauria de ser per a l’empresa denunciada; no és el ciutadà qui ha de molestar-se un altre cop. I si el ciutadà no diu res, vostès no haurien de pensar que l’afer ja està resolt, sinó al contrari, que encara no està resolt. Per saber si un conflicte d’aquesta mena ha quedat resolt, l’empresa denunciada hauria d’adreçar-se a vostès amb proves concloents que s’ha posat en contacte amb mi o que ha intentat fer-ho. Són ELLS els que ho han de fer, no pas jo. La víctima he estat JO, no ells.

Però no sé per què m’esforço a explicar obvietats que són de sentit comú. No s’amoïnin, que no els tornaré a molestar, un cop comprovat que vostès defensen, sobretot, l’statu quo imperant i els comerciants prepotents.

La conclusió és clara. L’Ajuntament de Barcelona no protegeix els ciutadans. Només els ciutadans que tinguin molt de temps per perdre en aquesta gimcana de denúncies, recursos, fotocòpies i cartes trobaran en vostès, potser, alguna defensa. Jo ja he gastat prou energies. He intentat ajudar i el que he trobat és una paret burocràtica insalvable.

I després tots els polítics es queixen que la gent no vota. Que els vagi bé. Siguin feliços i, sobretot, no posin en perill les seves butaques.


[signatura]»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La font de Sant Salvador

Copio de la premsa: «El bosc que envolta el Parc Güell pel nord podria desaparèixer en els pròxims mesos, quan es faci un nus viari que, amb dos ramals diferents, connectaria el barri del Coll amb la part alta de Gràcia. La doble carretera arrencaria del carrer Riu de la Plata per un cantó i del carrer del Portell per l'altre, s'uniria en un revolt molt pronunciat prop de la porta del Vent del Parc Güell i baixaria, salvant un fort desnivell, fins a la urbanització de Can Turull. El bosc, que originàriament eren dues propietats diferents, es coneix com el de la Font de Sant Salvador, una antiga deu que encara raja al fons del barranc, però connectada ara a la xarxa general. El projecte ja ha superat tots els tràmits municipals, té el vistiplau del govern i també s'ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat. Salvades totes les gestions burocràtiques, només falta fixar una data per començar les obres. En aquest bosc hi ha pins, saücs, llorers... En la part més baixa, al voltant de la font de Sant Salvador, es dóna un microclima similar als dels boscos del centre d'Europa. Aquí hi ha roures i hi havia castanyers. Aquests últims van ser talats recentment perquè estaven malalts. Els roures de la Font de Sant Salvador tenen fins i tot la seva llegenda, segons la qual els nens que naixien en aquests barris i els posaven una estona a dins dels forats del roures, creixien i vivien per sempre més molt sans.» (Avui 21 febrer 2007)

(Després de sortir aquesta primera notícia a la premsa hi ha hagut altres informacions que han parlat d’una rectificació, que el mal no serà tan gros, etc. El problema no és que el mal sigui o no sigui «tan gros». El problema és que s’han proposat fer mal i, gros o petit, el faran. Aplaudiments per als veïns que intenten forçar el mal menor, però el gol ja ens l’han clavat a tots per l’escaire: ens han venut el dogma que calia fer una carretera.)

I ara, El Periódico (diari del règim com feia temps que no se’n veien per aquests verals) contraataca parlant de la insalubritat de la zona, dels espais abandonats i de la necessitat d’intervenir-hi i posar-hi ordre: «[…] acumulacions de bosses d'escombraries, de restes putrefactes i de tota mena de trastos. No s'ha d'avançar gaire per trobar un sofà abandonat, una rentadora o articles insospitats. Es mereix una menció especial l'apartat d'excrements. […] I és que molts turistes que agafen el camí de la Font de Sant Salvador troben un revolt on consideren que poden fer les seves necessitats i sense cap tipus de vigilància. Els gossos també hi fan la seva aportació. […] Les pitjors estampes del parc són visibles des de les vivendes situades al perímetre i el CEIP Montseny i des d'entrades com la del Riu de la Plata. També són freqüentats per turistes els accessos del Coll del Portell, on les deixalles són omnipresents.» (El Periódico 10 març 2007). I com tothom sap –afegeixo jo–, la manera més efectiva de fer que un bosc estigui net és fer-hi passar una carretera i deixar-hi construir a banda i banda. Llavors, sense bosc, s’acaba la brutícia i s’acaben els problemes.

Vaig dir que l’Ajuntament tenia camp per córrer al Carmel i s’ho han agafat a la valenta. No sabia que els nois i noies de ca l’Hereu llegien aquest bloc. Es veu que han dit: «Mira, aquí hi ha un paio que explica que hi ha uns espais verds a Barcelona que es veu que es diuen “Els tres turons” i que encara s’hi poden fer carreteres, rondes i gratacels. Algú sap per on para, això? Va, agafeu la brúixola i el 4x4, que anem d'excursió, que sembla mentida que l’any 2007 encara quedin muntanyes i boscos de franc a Barcelona, amb el preu que ens pagaran per metre quadrat si hi fem una bona carretera. Això sí, si s’hi fan pisos, hauran de ser de protecció oficial, màxim 5.995 euros per metre quadrat, res de 6.000 euros per metre quadrat, un milió de pessetes, quin disbarat!! Va, que farem la nostra bona acció social del decenni. I truqueu al germà del conseller, vull dir el que fa de periodista, el nostre, que vingui amb un fotògraf, a veure què hi trobem. Som-hi, nois!»