Ara em roben

«Em roben.» Això vaig pensar. Ahir al migdia, devien ser les tres o poc més, passava per la plaça de la Llana i vaig notar com un pessigolleig per darrere. Vaig trigar en reaccionar, uns quants segons, potser dos o tres. Però finalment em vaig girar al mateix temps que em treia ràpidament la motxilla i, efectivament, hi havia un paio darrere meu, molt enganxat, i la butxaca posterior de la motxilla era oberta.

No li vaig descobrir cap gest ràpid a l’home, que va passar pel costat. Feia veure que ell només era allà, com qualsevol vianant. Amb prou feines li vaig entrellucar la cara, que mirava al terra amagada sota la caputxa d’una dessuadora de coloraines tristes. Una cara com de boxejador, molt inflat de nas i de morros. Però jo mirava sobretot la butxaca de la motxilla, si hi faltava res. Em va semblar que no. Hi duia un llibre petit, el carregador del cercapersones, no sé si un buf de color pistatxo... Jo diria que res més. He trobat a faltar –després, pensant-hi– el tapaboques. Però, com dic, no estic del tot segur de si el duia allà. Que li aprofiti, si es va endur allò.

Me’l vaig quedar mirant. Es va ficar de seguida per un carreró fosc, sense aixecar gens el cap, fins que a mig carrer es va girar i em va trobar allà, palplantat a l’entrada del carrer, contemplant-lo. Almenys es va emportar la vergonya de veure que jo sabia que m’havia intentat robar. I va continuar fins que va desaparèixer a la primera cantonada.

Què hauria fet si m’hagués agafat alguna cosa valuosa? Suposo que fer-li un crit i exigir-li que m’ho tornés. Ara, els meus crits actuals són com de vellet-que-pren-el-sol-en-un-balancí. Potser haurien sigut poc efectius. Però no li podia fer cap crit de vellet que etcètera perquè a primer cop d’ull no em faltava res.

Últimament em passa de tot. Em bloquegen, m’intenten robar... Ui, si fos d’aquells que veuen conspiracions pertot arreu. En tindria per a fer bullir l’olla uns quants dies.

La vida és entretinguda.

Situació crítica

No sé quin és l’origen, qui és el responsable, què ha passat, però hi ha un estira-i-arronsa entre el govern de l’estat espanyol (Complejo de la Moncloa, Avda. Puerta de Hierro, s/n. 28071 Madrid, Espanya) i l’empresa farmacèutica UCB Pharma (Allee de la Recherche 60. B-1070 Brusseŀles, Bèlgica) respecte al medicament Vimpat (lacosamida).*

El resultat és que des de fa una setmana aquesta medecina no es troba a les farmàcies. De manera que les prescripcions de Vimpat no es poden fer efectives, tampoc en adquisició privada. No n’hi ha a les distribuïdores. Els hospitals públics en tenen reserves, però són això, reserves. Algunes, molt poques –poquíssimes–, farmàcies en tenen alguna capsa demanada fa unes setmanes per algú que després, perquè segurament en va trobar en una altra farmàcia, no va passar a recollir la comanda de la primera.

O sigui, és una medecina cara que les farmàcies no solen tenir disponibles, sinó que han de demanar-les amb antelació a les distribuïdores.

Vimpat és un medicament aprovat a Catalunya l’any 2009, de manera que falten deu anys perquè se’n puguin fer genèrics.

És una situació extremament alarmant per a moltíssima gent. Si no es resol abans de demà al migdia el problema de subministrament –un problema politicoeconòmic–, moltes persones que pateixen convulsions, pèrdues de consciència, altres tipus d’epilèpsies lleus o greus, neuropaties diverses incloent-n’hi algunes de gravíssimes, mortals en pocs dies, entraran en crisi.

No sé qui és el responsable, hi torno, del xantatge que sembla que hi ha al darrere de tot això, però si no es resol aviat hi haurà una tragèdia en moltes famílies del nostre país.

A l’autor del blog l’afecta la desgràcia, és veritat. Però no hauria escrit aquest article si l’afectació fos només personal. No: és un problema coŀlectiu de dimensions molt, molt grans.

(Entre dimarts 9 de setembre i dimecres 10 es restableix el subministrament de la medecina. Han tallat molt just)

------------

* Podria ser que el que explico aquí sigui només allò que en diuen una serp d’estiu. Pot ser. Després m’han explicat que per les vacances hi sol haver desajustaments en la distribució de medicaments, desajustaments que no responen a cap conxorxa ni a cap mala voluntat expressa sinó solament a negligència. És possible, doncs, que m’hagi deixat emportar per un rumor, cosa que em fa ràbia perquè sóc dels que solen condemnar de manera contundent les conspiranoies. Quedi tot això aquí exposat sense vels que ho tapin, que anirà bé llegir-ho de tant en tant i anar més amb compte en el futur. Tot i que podria ser... Calla, no hi tornis.

Perles (7): Visions conspiratives

«Si en els dies de l’imperi espanyol autors estrangers denunciaven l’extermini de milions d’indígenes americans a mans de conqueridors i comanadors, o la repressió dels terços del duc d’Alba als Països baixos, o els actes de fe de la Inquisició amb les seves fogueres i els seus cucurulls, el discurs oficial ho imputava a una campanya internacional hostil (la llegenda negra) alimentada per alguns traïdors o esgarriats, com Antonio Pérez o fra Bartomeu de les Cases. Després, al llarg del segle XIX, si les colònies ultramarines volien emancipar-se, si la metròpoli es dessagnava en un seguit interminable de casernades, avalots i guerres civils, tot era obra de l’or anglès, que, envejós, tramava la ruïna d’Espanya. Més tard, sota el franquisme, si l’Europa democràtica repudiava el règim i l’oposició interna el combatia, l’una i l’altra eren simples titelles d’aquell contuberni judeomasonicomarxista que el dictador va invocar fins a la darrera al·locució pública. [...] La visió conspirativa de la història, atribuir a una trama fosca i sinistra les crítiques, resistències o fracassos amb què ensopega qualsevol tasca de govern, constitueix sempre un reflex reaccionari i, a més, és un inquietant símptoma d’incapacitat autocrítica.» (Joan B. Culla, El País, 23 gener 2009)