dilluns, 24 d’abril de 2017

Llibres (de paper) que citen blogs

Les llistes dels llibres més venuts són com les enquestes polítiques, que de vegades l’encerten però de vegades val més que no les recordem. Ahir, dia de Sant Jordi, em va semblar que el llibre més venut de ficció havia de ser per força un que vaig demanar en deu parades, al vespre, i en totes tret d’una l’havien esgotat. I en canvi va guanyar, diuen, un del qual hi havia piles i piles d’exemplars a totes les parades. Això va així. Ves a saber com ho compten. No m’hi fico.

El que volia explicar és que en un altre gènere, el de no ficció, un dels cinc més venuts ahir –segons l’enquesta– esmenta aquest blog com a font d’informació. Vull dir La gran teranyina, de Roger Vinton (Ed. Periscopi). I encara més sorprenent: és l’únic blog que cita, si m’hi he fixat bé, l’única font d’internet que s’esmenta en aquest llibre. Sorprenent.

Encara més sorprenent és que el motiu pel qual s’esmenta aquest blog sigui aquest article. Per què és sorprenent? Perquè aquest mateix article va causar una reacció d’urticària a la Viquipèdia catalana poc després de ser publicat, i una declaració solemne per part d’aquesta enciclopèdia popular segons la qual els blogs no podien ser font d’informació per a ells, ni que aportessin informació inèdita o introbable en altres àmbits. Ho tenen als seus estatuts (encara!).

Això vol dir que els articles de la Viquipèdia no enllacen amb blogs o altres pàgines d’internet? És clar que hi enllacen. A milers, a desenes de milers, som al segle XXI! Hi ha molta gent, ja, que no escriu llibres de paper. Perquè la barrera aquesta, la distinció entre el paper i el digital, no té cap mena de sentit a hores d’ara. Però aquell dia els va semblar que havien de fer-se creure. Un vigilant gelós –no com jo, que vigilo per aquí o per allà només d’aquella manera– em va denunciar, va esborrar la meva aportació i ja va estar muntat el sidral. Ells –de seguida es van ajuntar els cappares de la cosa a fer-se costat en contra meu– no van voler ni mirar-s’ho amb atenció, no van fer distincions entre blogs, em van dir el nom del porc amb totes les lletres i jo vaig prometre que en aquella casa no hi tornaria a posar els peus. Cosa que he complert i continuaré complint fins que no reformin la seva manera tan poc raonable de discutir i de tractar la gent, primer, i de valorar la informació que s’hi aporta, segon.

No em va estranyar gens que aquella conversa barroera –més que conversa, judici d’intencions sumaríssim– desaparegués de seguida de la seva ubicació a La Taverna de la Viquipèdia i es perdés en la immensitat dels arxius d’aquella santa casa.

(Avui, d’acord amb el contingut de les discussions d’aquells dies, l’article ja es podria citar a la Viquipèdia, perquè resulta que és citat en un llibre de paper... Tot i que potser encara hi posarien pegues, ara que hi caic, perquè l’autor del llibre de paper no se sap qui és, Roger Vinton és un pseudònim. Ui, supersospitós.)

dimecres, 5 d’abril de 2017

Tres llibres

La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.

També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».

Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:
Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):

- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.

- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.

- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.
Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...

Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!

(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)

dimarts, 21 de març de 2017

Fotografies antigues (13): La dona de l'escullera (1960-70)


Aquesta foto és del Fons Fotogràfic Popular de la Barceloneta (FFPB).

Títol: “Dona de negre a l'escullera contemplant el mar; al darrere, la torre de Sant Sebastià”. Està datada els anys “1960-1970”, sense més precisions. Autor: “Desconegut”.

A mi em sembla que la conec, aquesta dona. M’he esperat un any, des que es va publicar a la premsa la notícia que havien obert aquest arxiu, per veure si algú en deia alguna cosa. Fins ara, res.

M’he imaginat que aquella dona anava vestida de dol, un dol d’algú molt pròxim. Potser va passar l’endemà d’un dia de Reis, que es va morir el sogre. Els Reis, aquell any, van arribar un dilluns. Més ben dit, van arribar diumenge, perquè sempre arriben la vigília, però la festa pròpiament dita era dilluns. Per tant, m’he imaginat que el dia de la foto podia ser dimarts. Llavors ella estava a punt de fer els trenta-sis.

M’he imaginat que el marit d’aquella dona, que tenia el despatx ben a prop, l’hauria volgut portar cap a casa quan van tornar de veure la família, que vivia en una població mig propera o mig llunyana, segons com es miri, i que ella li va preguntar si s’estaria al despatx gaire temps, i que ell li va dir que no gaire, i que ella li va dir que llavors l’esperaria a la Barceloneta, mirant el mar. M’he imaginat que a ella li va semblar important estar especialment pendent del marit aquell dia que havien anat a acomiadar el pare d’ell a la població mig propera o mig llunyana, aquella població on s’havien casat tots dos catorze anys abans.

O potser encara no havien anat al poble/ciutat que deia abans, sinó que ella feia temps mentre ell enllestia alguna altra cosa urgent abans de sortir de Barcelona per anar a acompanyar els familiars.

No era el dia de l’enterrament, perquè aquí tenim una dona tota sola i el dia de l’enterrament, l’endemà dimecres o l’endemà passat dijous, van anar una altra vegada tots dos a acomiadar el pare, el sogre i l’avi, però hi van anar amb tota la fillada.

M’he imaginat que aquella dona potser tenia les cames inflades perquè feia relativament poc temps que havia tingut una criatura. Sempre li passava, quan donava a llum, que se li inflaven les cames i trigava temps a recuperar-se... Però, alto, si era al gener ja havien passat deu mesos, de l’últim part, i encara arrossegava la inflor? Això no lliga.

Em podia imaginar..., però no podia ser, perquè hi ha una nena al darrere amb un vestidet de màniga curta, i també hi ha massa gent a la platja, i això descarta del tot el mes de gener i, per tant, descarta aquella defunció i aquell dol.

Llavors, encara podria ser que ella esperés el marit per anar a l’enterrament d’algú altre molt proper o molt amic. Em sembla que ella va massa guarnida per a un funeral d’algú que no sigui molt proper. Si bé és veritat que a aquella dona, si és la dona que dic, li agradava anar sempre molt ben guarnida i elegant, tant si era pel sogre com si era per un amic o una amiga del matrimoni.

Però no pot ser, perquè a part de les cames inflades, la cintura tampoc no sembla la d’ella, ni la mà, massa grossa... És només la cara.

És una llàstima que no pugui ser ella. Seria tan bonic haver-ne trobat una fotografia per sorpresa, com qui diu al mig del carrer, i tants anys després.

Però calla, i si era ella?

dissabte, 4 de març de 2017

Perles (173): La cultura d’occident

«Latium!, un nom que no es pot pronunciar sense que es commogui fondament l’ànima. D’aquesta migrada terra brollà el geni llatí de Roma, que reunit amb el geni àtic d’Atenes i el geni cristià, va crear la cultura d’occident sobre tot el territori celticogermànic. La Galilea, l’Àtica, el Laci, tres països gairebé de la mateixa extensió han proporcionat a la humanitat un punt d’allò més elevat: la llum de l’Orient, la llengua i l’esperit de l’Hèŀlade, l’ànima jurídica de Roma.»


Josef Holzner, Paulus, Herder 1964

dimecres, 15 de febrer de 2017

Havia de sortir de tu!

Suposo que la facècia ja deu ser vella, però no vaig llegir-la fins fa pocs dies:
—Carinyo, em dius que et feia il·lusió que et regalés un àlien, ho faig i ara no vols l’àlien.

—Perquè havia d’haver sortit de tu!
Deixo de banda ara la doble lectura, que és el que és més jocós de l’acudit,* i vaig al sentit primer: hi ha determinades coses que ha de saber la persona que t’estima, si t’estima de debò, i s’hi ha d’avançar abans que tu formulis el desig. Si ho has de demanar tu, estarà molt bé que et complaguin, però ja té poca gràcia, o no té tanta gràcia. La gràcia de la sorpresa, la gràcia de l’endevinació, la gràcia del servei que et cal, la gràcia de posar-se dins la pell de l’altre.

Confesso que sóc així. Si haig de demanar les coses, especialment allò que em sembla lògic, que es veu d’una hora lluny... ja no les demano, només rondino. O callo.

Poso un exemple tòpic i segurament antic, però perquè s’entengui: anem endarrerits, estic fent el sopar i tu arribes, agafes el diari i t’asseus, a dos metres. De debò esperes una petició d’ajuda? Vols que et digui explícitament que donis un cop d’ull a la taula per si s’ha de fer alguna cosa, encara que del sopar normalment me n’ocupi jo? Cal que t’ho demani? Jo no puc fer-ho. Si em dius: vols que t’ajudi?, et diré que no, segurament, però en realitat sí que voldria que m’ajudessis, però voldria que sortís de tu. Ni que sigui parar una mica la taula o, si ja està parada, portar-hi la gerra d’aigua, el pa, les setrilleres i els tovallons. Que facis un cop d’ull per veure què pot faltar. I que encertis just allò que necessitem. Perquè si portes els tovallons que no toquen –sempre en fem servir de paper, a l’hora de sopar!– no sols no ajudes, sinó que emprenyes. (Tot i que soc conscient que de vegades hauria de cedir i no quadricular-me tant pel que fa als tovallons que toquen. Per dir-ne una.)

I el que no puc suportar és que llegeixis el diari a dos metres, amb tota la gansoneria i sense ni aixecar la vista, perquè un dia ja em vas preguntar si volia ajuda i et vaig dir que no calia, que ja gairebé estava, o et vaig adreçar una mirada assassina i llavors vas decidir que era millor no fer preguntes.

És un exemple i prou, eh?

* * *

https://www.youtube.com/watch?v=LsD6AL3HJtM

* A la pel·lícula, el monstre és covat dins del cos d’un dels tripulants, inadvertidament, i, quan l’àlien s’ha fet prou gran, surt per la via directa, obrint un forat a la panxa del pobre covador.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Perles (172): Dona objecte

–Vostè reivindica des de fa molts anys que la societat ha d’escoltar el feminisme per avançar.

–Què podem esperar d’un nen que de petit mira els seus herois de futbol en una pàgina d’internet quan, just al costat, posen una noia amb les mamelles a l’aire? Aquest nen aprèn que la dona és un objecte d’ús i abús des que és molt petit. D’alguna manera això, després, despertarà, sigui amb més violència o menys. Ser feminista és una qüestió de sentit comú.


Entrevista d’Albert Lladó a Carme Portaceli, directora de teatre, Cultura/s, 11 febrer 2017

divendres, 10 de febrer de 2017

Prohibir-ho? “Reorientar-ho”?

No ho sé, potser em falten dades substancials, però em fa l’efecte que els grups del Parlament han comès un error greu i/o un abús d’autoritat quan han intentat prohibir que un gai prediqui la castedat en una església.

Escolti’m, hi pots estar d’acord o no, et pot semblar molt desencertat, però prohibir-ho? En una església, eh? No en un edifici públic, ni municipal, ni nacional, ni de l’Estat. Ni al carrer. En una església!

Que no obliga ningú, ni a anar-hi, ni a escoltar-lo ni a fer-ne cas.

Ens hem begut l’enteniment?

Qui ha promogut això, aquest desencert de prohibició, no s’adona que és el pitjor favor que pot haver fet a la causa? No s’adona que per a molta gent això és una maniobra inquisitorial i intolerant?

Escolteu, que parlem de drets fonamentals –llibertat d’expressió– exercits en àmbits privats l’any 2017!

(Com deia Francesc: “Qui soc jo per jutjar un gai? Ara, una altra cosa són els lobbys.” Doncs això. Aquí els lobbys s’han fet una mala jugada a ells mateixos. I els polítics –això no és difícil– hi han caigut de quatre grapes.)

dimecres, 18 de gener de 2017

Reptes publicitaris (16): «Quiéreteme»

Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...

L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.

La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.

Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”

Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:
Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.
Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.

diumenge, 15 de gener de 2017

Espanyol oficial


Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.

Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.

Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.

L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.

No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.

I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.

Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.

Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.

Canviarem la dinàmica?