Hi ha gent que em demana si el discurs inaugural de Quim Monzó a Frankfurt em sembla que ha fet forat a Alemanya, si realment pot ser, com es diu per ací potser amb un pèl de triomfalisme, un punt d’inflexió per al coneixement a Europa de la literatura catalana i de la cultura catalana en general.
Responc que crec que sí. El discurs va ser dimarts 9. L’endemà-passat, o sigui, dijous 11, n’hi havia prou de posar a Google les paraules quim monzó frankfurter buchmesse 2007 –així, tal com raja– i eixien més de 10.000 resultats*, la immensa majoria –més del 95%–, lògicament, de diaris, portals i blocs alemanys. Avui ja són més de 13.000. La setmana passada, que vaig tenir la precaució de provar-ho, no arribaven a 1.000.
Els esdeveniments culturals i les novetats en el terreny, diguem-ne, del coneixement, avancen molt a poc a poc i, per tant, el retorn ens arribarà –els arribarà als editors, en primer lloc– de mica en mica. Però jo crec que qui va escollir Monzó ha fet diana, i cal reconèixer-ho i aplaudir-ho. A hores d’ara, molts alemanys que no sabien res de nosaltres ens han situat al mapa. I els alemanys manen molt a Europa. Donem-los temps. La via internacional és una bona via per avançar, sigui com sigui. Ni que sigui amb la cultura.
*(Afegitó del 16 d’octubre. Una setmana després del discurs, els resultats ja són més de 31.000. Per fer-se una idea del que aquesta xifra significa, la cerca en anglès, o sigui, quim monzó frankfurt book fair 2007, no dóna ni 700 resultats.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fira del Llibre de Frankfurt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fira del Llibre de Frankfurt. Mostrar tots els missatges
dissabte, 13 d’octubre del 2007
dimecres, 10 d’octubre del 2007
El paper de La Vanguardia
(Fixeu-vos que el títol té rerefons, és un joc de paraules tant en català com, parcialment, en anglès. Perquè paper vol dir ‘rol’ i també el material del qual estan fets els diaris, i encara paper en anglès significa ‘diari’. És que us ho haig de dir tot :-P)
Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».
La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels convergents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.
Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.
Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.
Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.
(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)
(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)
(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)
(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))
(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)
Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».
La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels convergents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.
Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.
Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.
Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.
(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)
(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)
(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)
(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))
(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)
dissabte, 16 de juny del 2007
Gossos
Molts castellans, no sé si ho sabíeu, són racistes. Ja ve de lluny, per exemple, que alguns d’ells ens tractin de gossos. No fa gaire m’hi vaig trobar, que un senyor va començar a bordar en un acte públic quan un dels ponents va començar a parlar en català –es veu que li havien dit que seria en castellà. I després hi ha els capteniments diguem-ne col·lectius, corporatius. Al diari La Vanguardia, en concret, hi ha una història ben trista, de l’època que era La Vanguardia Española, i ben ufana que n’estava –i que n’està, de seguida ho explico. El seu director, un tal Galinsoga, tractava habitualment en l’àmbit privat els catalans de gossos o directament de merda –com feia força gent en aquella època–, però un dia se li va acudir de fer-ho en públic i allà es va acabar aquell director –però això no vol dir que en temps del Franco estiguéssim millor que ara, eh?, que consti, va ser simplement que al dictador li va anar bé l’excusa per treure-se’l de sobre, ja que l’home, a part de feixista, era bastant emprenyador; no sé si sabíeu que llavors els directors de tots els diaris els nomenaven al Palacio del Pardo, que era on s’estava aquell senyor..., bé, aquesta és una altra història.
El fet és que al llarg dels darrers setanta anys a La Vanguardia Española –que consti que a la prestigiosa Encyclopaedia Britannica apareix així, l’any 2007: no els han dit que ho corregeixin perquè ja els va bé; i fixeu-vos que és l’únic diari de tot Catalunya que funciona amb la matrícula .es a internet– hi ha hagut de vegades d’altres episodis en què a algun directiu o periodista del diari se li ha tornat a escapar el mateix insult racista, o almenys la indirecta suggeridora suposadament graciosa. I aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut una, que ha passat força despercebuda –només he vist que en parlaven a Directe!cat.
Us l’explico. Cal tenir en compte, de primer, tot l’enrenou que ha muntat aquest diari amb l’assumpte dels escriptors que han d’anar a la Fira de Llibre de Frankfurt. La Vanguardia ha fet campanya forta, insistent, perquè la literatura catalana que ha estat convidada a Frankfurt inclogui... la literatura castellana! –o sigui, no n’hi ha prou que hàgim de fer de Ventafocs en tots els contes espanyols; també hem d’incloure al propi seguici les padrines esclavistes l’únic dia de la nostra vida que ens han convidat justament a nosaltres: no a Catalunya-territori, sinó a la literatura catalana!–, fins i tot en contra de l’opinió dels escriptors castellans afectats. «Està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà», ha dit, per exemple, Eduardo Mendoza. Però els del diari s’han posat nyic-nyics durant setmanes amb aquesta reivindicació incoherent i al final han fet el ridícul, perquè ningú no els ha fet costat, fora d’alguns dirigents del PP i del PSOE i algun altre partidari del genocidi lingüístic.
Al final, doncs, La Vanguardia ha perdut la seva batalla absurda, i llavors, per fer veure que continuen tenint raó, que són molt independents de criteri i que ningú no els marca l’agenda, han recuperat aquella vella dèria racial de titllar els catalans de gossos. En efecte, han titulat la informació sobre els escriptors de Frankfurt amb aquesta frase, escrita amb lletres de pam: «Los ‘101 dálmatas’ del catalán» –tot i que els escriptors que hi aniran són cent trenta-dos. Fan un joc de paraules per mostrar la seva sagacitat impressionant a l’hora d’insultar-nos i ensems fan veure que ho escriuen com aquell qui res. I si algú es queixa, vol dir que és paranoic. Eh que són intel·ligents? «Me di cuenta enseguida», que dirien Les Luthiers argentins.
(Afegitó del 20 de juny 2007. Diu Josep Maria Espinàs: «Jo espero que, finalment, la Fira de Frankfurt sigui útil per a la literatura en català. I un dels temes que seria interessant analitzar és per què alguns originals escrits en català, amb independència de ser presentats a Frankfurt o no, es venen moltíssim més en alemany i en anglès que no pas en espanyol.» [El Periódico, 19 juny 2007]. Aquí hi ha la mare dels ous de tot plegat: a Espanya no ens entenen ni traduïts a l’espanyol. Què hi fem, a Espanya, què ens hi lliga si no és l’amenaça de les armes?)
(Afegitó del 25 de juny. Efectivament, el problema és nostre, que som uns susceptibles, ells només pretenien ser simpàtics i entranyables. El suposat defensor del lector de La Vanguardia –dic suposat perquè a l’hora de la veritat el que fa és defensar La Vanguardia, no els lectors– escrivia ahir: «No era intenció de la secció de Cultura ferir els sentiments de ningú quan vam titular la notícia amb la referència als 101 dàlmates. Encara més, ni se’ns va passar pel cap que els entranyables personatges de la novel·la de l’escriptora Dodie Smith –popularitzats posteriorment per Walt Disney– poguessin comportar un insult per a ningú. La simpatia que desvetllen en infants i adults, com a protagonistes d’una història més aviat de caire èpic, hauria de bastar per a esvanir qualsevol susceptibilitat. Aquest diari va avançar la vigília la notícia que, en la delegació oficial catalana, no anirien a la fira de Frankfurt escriptors en castellà, i per això va preferir titular amb una picada d’ull a la màgica xifra, 101, que, per alguna curiosa raó, apareix en els títols de molts llibres, àlbums de discos, productes i empreses diverses.» Ni una paraula, doncs, sobre el fet que els escriptors no eren 101 sinó 132, ni cap explicació sobre el context d’aquell titular, que era un atac ferotge i constant del diari a la possibilitat que anessin a Frankfurt només escriptors catalans. En aquell context, titular amb els «101 dàlmates» no pot tenir de cap manera una lectura «simpàtica» ni «entranyable», no pot ser entesa com una «picada d’ull», només pot ser interpretada com un insult.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El fet és que al llarg dels darrers setanta anys a La Vanguardia Española –que consti que a la prestigiosa Encyclopaedia Britannica apareix així, l’any 2007: no els han dit que ho corregeixin perquè ja els va bé; i fixeu-vos que és l’únic diari de tot Catalunya que funciona amb la matrícula .es a internet– hi ha hagut de vegades d’altres episodis en què a algun directiu o periodista del diari se li ha tornat a escapar el mateix insult racista, o almenys la indirecta suggeridora suposadament graciosa. I aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut una, que ha passat força despercebuda –només he vist que en parlaven a Directe!cat.
Us l’explico. Cal tenir en compte, de primer, tot l’enrenou que ha muntat aquest diari amb l’assumpte dels escriptors que han d’anar a la Fira de Llibre de Frankfurt. La Vanguardia ha fet campanya forta, insistent, perquè la literatura catalana que ha estat convidada a Frankfurt inclogui... la literatura castellana! –o sigui, no n’hi ha prou que hàgim de fer de Ventafocs en tots els contes espanyols; també hem d’incloure al propi seguici les padrines esclavistes l’únic dia de la nostra vida que ens han convidat justament a nosaltres: no a Catalunya-territori, sinó a la literatura catalana!–, fins i tot en contra de l’opinió dels escriptors castellans afectats. «Està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà», ha dit, per exemple, Eduardo Mendoza. Però els del diari s’han posat nyic-nyics durant setmanes amb aquesta reivindicació incoherent i al final han fet el ridícul, perquè ningú no els ha fet costat, fora d’alguns dirigents del PP i del PSOE i algun altre partidari del genocidi lingüístic.
Al final, doncs, La Vanguardia ha perdut la seva batalla absurda, i llavors, per fer veure que continuen tenint raó, que són molt independents de criteri i que ningú no els marca l’agenda, han recuperat aquella vella dèria racial de titllar els catalans de gossos. En efecte, han titulat la informació sobre els escriptors de Frankfurt amb aquesta frase, escrita amb lletres de pam: «Los ‘101 dálmatas’ del catalán» –tot i que els escriptors que hi aniran són cent trenta-dos. Fan un joc de paraules per mostrar la seva sagacitat impressionant a l’hora d’insultar-nos i ensems fan veure que ho escriuen com aquell qui res. I si algú es queixa, vol dir que és paranoic. Eh que són intel·ligents? «Me di cuenta enseguida», que dirien Les Luthiers argentins.
(Afegitó del 20 de juny 2007. Diu Josep Maria Espinàs: «Jo espero que, finalment, la Fira de Frankfurt sigui útil per a la literatura en català. I un dels temes que seria interessant analitzar és per què alguns originals escrits en català, amb independència de ser presentats a Frankfurt o no, es venen moltíssim més en alemany i en anglès que no pas en espanyol.» [El Periódico, 19 juny 2007]. Aquí hi ha la mare dels ous de tot plegat: a Espanya no ens entenen ni traduïts a l’espanyol. Què hi fem, a Espanya, què ens hi lliga si no és l’amenaça de les armes?)
(Afegitó del 25 de juny. Efectivament, el problema és nostre, que som uns susceptibles, ells només pretenien ser simpàtics i entranyables. El suposat defensor del lector de La Vanguardia –dic suposat perquè a l’hora de la veritat el que fa és defensar La Vanguardia, no els lectors– escrivia ahir: «No era intenció de la secció de Cultura ferir els sentiments de ningú quan vam titular la notícia amb la referència als 101 dàlmates. Encara més, ni se’ns va passar pel cap que els entranyables personatges de la novel·la de l’escriptora Dodie Smith –popularitzats posteriorment per Walt Disney– poguessin comportar un insult per a ningú. La simpatia que desvetllen en infants i adults, com a protagonistes d’una història més aviat de caire èpic, hauria de bastar per a esvanir qualsevol susceptibilitat. Aquest diari va avançar la vigília la notícia que, en la delegació oficial catalana, no anirien a la fira de Frankfurt escriptors en castellà, i per això va preferir titular amb una picada d’ull a la màgica xifra, 101, que, per alguna curiosa raó, apareix en els títols de molts llibres, àlbums de discos, productes i empreses diverses.» Ni una paraula, doncs, sobre el fet que els escriptors no eren 101 sinó 132, ni cap explicació sobre el context d’aquell titular, que era un atac ferotge i constant del diari a la possibilitat que anessin a Frankfurt només escriptors catalans. En aquell context, titular amb els «101 dàlmates» no pot tenir de cap manera una lectura «simpàtica» ni «entranyable», no pot ser entesa com una «picada d’ull», només pot ser interpretada com un insult.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
