diumenge, 29 de març de 2015

Última comunicació dins el GWI9525

Patrick Sonderheimer. El coneixíeu?
«Bon dia, els parla des de la zona de tripulació el comandant Patrick Sonderheimer del vol Germanwing nou-cinc-dos-cinc Barcelona-Düsseldorf i són poc més de dos quarts d’onze del matí d’aquest bonic dimarts 24 de març. Ara mateix ja sobrevolem els Alps i en menys de dues hores arribarem al nostre destí [Déu ens escolti].

»Com potser han notat, hem iniciat un lleuger descens i ara els explicaré per què ho hem fet. Hem tingut un petit problema, que ja està en vies de solució, amb la porta que comunica la cabina de comandament i la zona de tripulació i passatge. No és res que afecti al funcionament de l’aparell, que és absolutament normal. Però el fet cert és que la porta encara no es pot obrir del tot i l’avaria ha tingut lloc just en un moment en què jo havia hagut de sortir de la cabina. No es preocupin gens, que estem en bones mans, poden confiar en el nostre copilot* i en la seva experiència. [Dóna’m forces, Senyor.]

»D’acord amb els protocols de seguretat [esperem que coli, ho faig per a la seva tranquiŀlitat], he indicat al copilot que desconnecti el pilot automàtic per volar a una alçada que no entorpeixi la circulació a les vies aèries ordinàries mentre mirem de resoldre amb la resta de la tripulació aquest petit entrebanc que se’ns ha girat. No es preocupin ni el més mínim si senten sorolls estranys a la part davantera de l’avió, cops, etcètera, perquè tot serà a fi de resoldre aquest problema que els he esmentat.

»Moltes gràcies per la seva atenció i feliç vol.»

—Porteu-me la destral.


* En aquesta comunicació imaginària, el comandant Sonderheimer hauria dit aquí nom i cognom del copilot, per fer-lo més pròxim al passatge. Jo no el dic per no engrandir-ne encara més la llegenda, que és el que potser ell volia; la meva és una molt petita no-contribució, però és l’única que puc fer, només tinc un blog. (M’espanta que ja hi hagi ara mateix persones com aquest desgraciat que rumiïn gestes similars, amb anomenada universal incorporada.)

dimecres, 18 de març de 2015

Cracòvia (i 4): Cavallets de Manresa al bell mig de la ciutat

M’havia deixat això, la cirereta casolana, per completar la sèrie. Una de les sorpreses la vaig tenir quan, badant pel bell centre de Cracòvia, entres com aquell qui no vol al Muzeum Historiyczene Miasta (miasto = ciutat) i ensopegues amb els Cavallets de Sant Jordi de Manresa. “Manresa, Catalonia”, deia el rètol, sense més especificacions geogràfiques.

Hi havia una exposició temporal (abril-agost 2014) de cavallets de tot el món. Els rètols, en polonès i en anglès. La colla de Sant Jordi hi afegia a més el català, per a gaudi de visitants amb la boca oberta com jo. A més de les fotos i les descripcions dels vestits, hi havien dut un reportatge curt sobre la seva actuació a la festa de Corpus del 2013.

Hi havia cavallets del Japó, de l’Índia, de Romania, d’Anglaterra, del País Basc (de Zamallain, en concret), naturalment de molts indrets de Polònia...

Es veu que the hobby horse és una afició universal. Glocal. I per això la pots trobar de sobte a l’altra punta d’Europa. I si vas més lluny, més lluny.

L’exposició es deia «Swiat Lajkonika Konik na świecie», si ho vaig copiar bé –i dic «vaig copiar» perquè jo sóc dels guiris que no tenen màquina de fotos i, suposo, molesten menys–: «Els cavallets arreu del món». Doncs sí.

(La imatge és d’un cavallet pintat l’any 1904 per Stanisława Wyspiańskiego; es conserva a l’Arxiu Estatal de Cracòvia i era una de les obres que es podien veure a l’exposició.)

dimecres, 11 de març de 2015

Perles (156): Tenir germans

«Els nostres germans són grans mestres. Diàriament ens brinden l’oportunitat de desenvolupar la nostra tolerància i la nostra paciència. Com quan ens diuen les veritats que més ens costa d’escoltar. I per si fos poc, ens ajuden a comprendre l’autèntic significat de l’acceptació i el perdó.

»Però abans que res, els nostres germans ens ajuden a descobrir qui som. I com que ens porten al límit, ens donen l’oportunitat de decidir qui volem ser.

»La relació que hi mantenim no és sempre un camí de roses. Tots tenim esquelets a l’armari, coses que hem dit o fet de les quals no n’estem particularment orgullosos. Podem provar d’evitar enfrontar-nos-hi, posant tota la responsabilitat d’una relació fallida en l’altre, o fer el primer pas en favor de la reconciliació. I de tant en tant, recordar-los el que signifiquen per a nosaltres.

»Perquè és a les nostres mans decidir què ens pesa més. Els desavantatges... o els avantatges de tenir germans? Amb què ens quedem?»


Fragment d’un reportatge d’Irene Orce, amb el títol «Els avantatges de tenir germans», publicat al suplement ES, 19 abril 2014

diumenge, 8 de març de 2015

Perles (155): Espanyol cooficial

«Que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. [...] Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys –jo mateixa– tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre.

»Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent?»

(Extret de l’article d’Empar Moliner publicat amb el títol «La llengua cooficial», Ara, 30 gener 2015)