Tòpics desemmascarats (28): T'ho compro (o no)

Avui, de nou, copio. És de Sergi Pàmies:

[...]“Això no t’ho compro”, em va dir l’altre dia un conegut en una sobretaula que, en principi, semblava inofensiva. És la típica expressió que acaba triomfant entre cunyats loquaços i amb la autoestima hipertrofiada o entre addictes a la telefonia mòbil. En realitat, jo no li estava venent res però se sobreentén que aquest “comprar” és metafòric i que fa referència [...] a estar-hi o no estar-hi d’acord. Però els deu semblar massa vulgar dir “hi estic d’acord” i s’estimen més apuntar-se a la moda, majoritàriament masculina, del “t’ho compro” i del “no t’ho compro” pronunciats amb una seguretat emfàtica.

Hi ha precedents d’aquesta tendència comercial aplicada a la interlocució entre humans. Per exemple: quan intuïm que algú ens vol enganyar, podem recórrer a una expressió contemporània com “vendre una moto”, que s’aproxima i modernitza al “fer combregar amb rodes de molí”. El matís entre “vendre una moto” i “comprar” o “no comprar” és subtil però prou rellevant per tenir-lo en compte. [...]

A un tertulià professional és lògic que li interessi trobar expressions i recursos dialèctics efervescents. De la mateixa manera que no podrà evitar sentir la temptació de dir “no ens fem trampes al solitari”, es pot entendre que de tant en tant deixi anar un “t’ho compro” [...]. El problema és quan un instrument de debat gremialment legítim s’aplica a un context domèstic. Aleshores [...] segons quines mostres de pirotècnia dialèctica no casen bé. Si manifestes una determinada preferència referida al destí de les vacances, al grau de cocció d’uns tortellinis o a la dificultat de creure en el projecte de construcció del nou Camp Nou, que algú et respongui “t’ho compro” o “no t’ho compro” sovint sona com una estridència pretensiosa i inoportuna.

(Fragments d’un article publicat a La Vanguardia, 4 abril 2014)

Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

Perles (128): Fills iguals i/o diferents

«Sempre s’ha dit que els pares estimen igual a tots els fills, però ¿és veritat? La quantitat d’estimació és la mateixa, potser sí, però no les afinitats i, encara que mai no ho hagi dit a ningú, al pare li sembla que tenir fills i estimar-los a tots de la mateixa manera no té gaire sentit, precisament perquè són diferents. Per ajudar-se a trobar una resposta convincent, i sense transgredir les regles del joc que ell mateix s’ha imposat, els mira: el petit mastega una massa de xiclet amb una intensitat maxiŀlofacial perseverant, la mitjana es mossega les ungles prèviament pintades de negre i el gran badalla, mostrant una dentadura asimètrica i una ortodòncia pagada a terminis. El pensament del pare se submergeix en el mar dels records. Tria i garbella, divertit pels estímuls de l’especulació.»

Sergi Pàmies, fragment del relat «Mister Trujillo», dins La bicicleta estàtica, Quaderns Crema, 2010; la iŀlustració està presa de Degree of Thought, del Tetso College de Dimapur, Nagaland, Índia

Perles (114): Obediència cega

«En el món real [...] hi ha autoritats que, a distància i apropiant-se de la iconografia de la dissuasió, expressen acusacions i imposen mesures que amputen o anuŀlen els drets fonamentals dels més desvalguts. I també hi ha intermediaris amb galons que, afalagats per l’adrenalina del joc jeràrquic –i de vegades amb bona fe–, s’avenen a fer la feina més bruta i, en nom de l’ordre, a actuar com el braç armat d’aquest poder emmascarat [sense] trencar la cadena de comandament, encara que les conseqüències siguin humanament devastadores pel costat més dèbil del triangle. [...] Sotmetre’s acríticament a l’autoritat i acceptar cegament imposicions que trenquen les garanties democràtiques i els drets dels ciutadans ens acosta més a la barbàrie que no pas a la justícia.»

(Extracte de l’article de Sergi Pàmies publicat a La Vanguardia, 8 març 2013)

Perles (111): Si t’agrada, segur que t’agradarà

«Aplicava el criteri de pensar que els llibres que agraden a les persones que m’agraden també m’han d’agradar. Aviso: és un criteri catastròfic i poc científic, que m’ha fet patir grans decepcions. Sovint, per entestar-te que t’agradi un llibre que agrada a algú que t’agrada, t’has d’empassar llargues superfícies de tedi, frustració i petulància i fer esforços sobrehumans que castiguen la vocació lectora i et fan dubtar del teu propi gust.»

Sergi Pàmies, La Vanguardia 17 febrer 2012

He acabat la passió

...futbolera. Efectivament, Miquel de Palol i jo sembla que ens vam equivocar –i que em disculpi un altre cop, si li arriba això, de posar-m’hi a l’ombra, jo que no sóc ningú– però almenys els més lúcids que hi hagi dins el món del futbol m’hauran de reconèixer que podria haver passat perfectament el contrari. És a dir, podria haver passat que el Barça hagués tingut un mal dia al camp del Madrid, com n’ha tingut d’altres al llarg de l’any, podria haver passat que l’àrbitre vagi jugar* un paper més decisiu en algun altre partit, el Barça podria haver perdut amb el Chelsea, i ara estaríem parlant d’una altra cosa. De la mateixa cosa de la qual parlava Palol –i jo copiant-lo, i està bé això de tenir un bloc, perquè pots passejar en públic de bracet amb algú conegut i ell sense saber-ho. El meu desengany del futbol és més profund i ara, just ara que sembla que tot va de cara, és el moment d’explicar-ho. (Ho haig de fer avui, sense esperar al final de tot de la temporada, no fos cas que el Barça encara perdés els partits que manquen i llavors s’interpretés la meva posició com un abandonament per despit. No, és més seriós i per això ho entomo quan sembla que totes ens estan a punt de pondre.)

Sergi Pàmies: «La lliga de futbol no és un congrés de pensadors i els cementiris són plens de paios que van desafiar un altre a un duel a trenc d’alba, van caminar les cinc passes reglamentàries i quan es van girar van descobrir que el rival només n’havia fet quatre i havia tingut temps d’apuntar, de disparar i de posar fi a tanta bestiesa protocol·lària.» (La Vanguardia 3 maig 2009).

Doncs és això. En el futbol, i especialment dins l’Estat espanyol, hi ha injustícies a milers, és una estructura iniqua, començant pel començament, per aquell disseny d’un Real Madrid triomfant, disseny franquista, hitlerià, estalinista, sense el qual no s’entendria cap dels seus èxits posteriors, ni el Madrid actual, ni el respecte que encara li tenen a Europa (com s’explica, si no, la Pilota d’Or a Cannavaro de fa dos anys, per davant de Ronaldinho, de Puyol, de Fàbregas, de Torres, d'Henry?). El Madrid no ha tingut de pagar res pel seu pecat d’origen. Fins i tot el PP ha hagut de desmarcar-se algun cop de Franco, ni que fos a mitja veu, però el Madrid re de re, conserva les seves lligues i els seus trofeus europeus tacats de trampa i de dictadura i en parla com si fossin bons, com si no hi hagués res a dir. Doncs jo crido: això és immoral! I cal repetir-ho sempre, quan ells se’n vanten no podem fer com si plogués. Si es vol oblidar, si es vol tornar a començar, cal que hi hagi renúncia als avantatges adquirits i petició pública de disculpes.

I després de les injustícies, en el futbol encara hi ha un percentatge molt alt d’atzar, i jo això tampoc no ho accepto, igual com no jugo a rifes, tot i que en aquest punt sóc conscient que l’argumentació que faré no és tan sòlida. Diu Cruyff: «En l’esport, en el 90% dels casos hi ha justícia.» (Les claus de Johan Cruyff, El Periódico, 4 maig 2009). No, el percentatge que adjudica el profeta al triomf de la justícia és molt optimista pel que fa al futbol, n’hi ha prou de recordar el Madrid gasiu de tants anys i les poquíssimes lligues que li han arrabassat el Barça, el València, l’Athletic i la resta. N’hi ha prou de pensar en el Madrid miserable d’aquest mateix any i l’avantatge escadusser –fins ara, i tota la segona volta patint– que li ha agafat un Barça estratosfèric.

I encara que fos veritat que en l’esport la justícia triomfa en el 90% dels casos, jo tampoc en tindria prou amb un 90% de justícia global. Perquè el 10% d’injustícia es pot repetir cada any i tocar-te a tu, tocar al Barça, tocar als catalans, com ens ha passat gairebé sempre fins ara. Perquè també parlem d’això, del fet que el Barça és més que un club vist des d’Espanya, i ponent enllà tothom fa els possibles perquè el Barça no se’n surti, mentre que el Madrid és «un mito nacional» al qual tothom encensa i passa la mà per l’esquena quan fa visita a «provincias» –les excepcions són l’Athletic, l’Atlético, Osasuna i para de comptar. Ara potser canviaran les dinàmiques, diuen, la història està posant les coses a puesto, diuen, tot serà diferent, diuen... però per a mi em penso que ja és massa tard. I doncs, quan serem independents en tornem a parlar. Mentrestant és un joc de cartes marcades, un eixidiu d’altres frustracions. I mentrestant, no suporto el Puyol, el Bojan, l’Iniesta, el Xavi, el Piqué! –quina enorme decepció!– i companyia abraçant els «compañeros de la selección», no em sé empassar que l’Eto'o, el Messi o el mateix Iniesta, i altres, no diguin ni una sola paraula en català –ni el Cruyff, encara més sagnant, després de trenta anys!– i que el Messi encara vagi dient que la seva hermanita se’n va haver d’anar de Catalunya perquè plorava si li parlaven en la nostra llengua, no puc sofrir els del Barça, amb el president al capdavant, com fan l’aleta al rei d’Espanya, al Mendoza de torn, al Villar, a tota aquella gentola. Com si tot plegat fos un joc, una cosa esportiva i prou, un entreteniment per a la xurma perquè no ens fixem en què ens enganyen de debò. No: per a ells no és un joc i per a molts culés tampoc no és només un joc. Jo em creia que el Barça és (era?) més que un club, amb tot el que això comporta(va).

Se m’ha acabat l’èpica i «he vist la llum» (The Blues Brothers, 1980). La llum de la raó. He vist com un Barça infinitament superior enguany podia haver llençat tota la feina a l’aigüera. Vaig comprendre-ho amb claredat absoluta en el moment en què el Barça tenia deu punts d’avantatge. El dia de l’Espanyol, quan encara anaven empatats, me’n vaig anar del partit emprenyat. Eren els de sempre, nens multimilionaris malcriats que es pensen que quan els roti poden jugar amb la nostra dignitat i amb la nostra paciència! I no passa res perquè ells continuaran cobrant! I si les coses al final no van bé la culpa serà de l’entrenador! I a mi ja em fitxarà un altre equip per una bona pasta! En resum: el Barça podia perdre aquesta lliga!!

I llavors em vaig dir, racional com sóc sempre que no em deixo portar pels sentiments i l’èpica –o sigui, mai, o sempre, o no sé quan, perquè tot això que dic també és indubtablement emotiu i èpic–, que allò no ho podia acceptar. I vaig comprendre que no em seria possible mai més –i això vés a saber, és clar, però és com ho veig ara– vibrar com havia vibrat el primer any de Cruyff jugador –que va ser quan m’hi vaig enganxar, abans el futbol no em deia res–, en temps de Cruyff entrenador fins que vam anar a parar a les recidives vaques sagrades, en temps del primer Rijkaard, i enguany, des del novembre fins fa unes setmanes, amb en Guardiola. Ara estic com si hagués traspassat la porta aquella de l’avern: «Lasciate ogni speranza».

O sigui, el que he vist clar que no podia ser era que el futbol, tan irracional i aleatori com és, m’afectés tant, que em fos una mena de síndrome perversa i, en els moments àlgids, fins i tot inhibidora d’altres referents realment importants. I com que no hi he sabut trobar mai el punt del mig, com que no sé prendre-m’ho a la fresca, plego.

I he pensat que ara és el moment de desmarcar-me’n, quan el Barça de Guardiola ja ha fet història encara que no guanyi la Copa d’Europa ni la lliga espanyola ni re. Si ho deixo per a més endavant m’arrisco a no poder fer-ho, perquè marxar si perd el Barça seria covard. Ara sí: adéu, irracionalitat. És clar que desitjaré sempre que guanyi el Barça i que el Madrid baixi a segona, i és clar que em continuaran agradant els acudits sobre futbol i que m’emprenyaré quan les injustícies siguin molt flagrants, però m’ho agafaré amb filosofia, com una feta sociopolítica més, i no patiré de manera irracional com tantes vegades fins ara, i en canvi m’entretindré, quan juguin a futbol, amb tantes altres coses que se’m posaran més bé.

* Qüestió de llengua. Manllevo aquesta forma verbal, «vagi jugar» en comptes de l'«hagués jugat» que seria normal en l'actualitat («haguera jugat» en la conjugació valenciana), de Lluïsa Forrellad, que la fa dir a algun dels seus personatges de Foc latent. Crec que no havia vist mai en escrits moderns aquesta forma (present de subjuntiu d’anar + infinitiu del verb conjugat) com a substitutiva del plusquamperfet de subjuntiu (imperfet de subjuntiu d’haver + participi del verb conjugat) fins que no he llegit aquesta obra magna de la literatura catalana. El IEC anomena des de fa poc aquesta forma verbal passat de subjuntiu (abans pretèrit perfet perifràstic de subjuntiu).

Afegitó de l'octubre del 2009:
Cap al final (pàgina 306) de la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia, trobo això: «...encara que després ho vagi pagar tan car». Vagi + infinitiu en comptes de hagués + participi. Abans d’aquesta pàgina no he detectat cap més exemple. Potser no m’hi he fixat prou, perquè no m’ho esperava pas. Després sí, un altre: «...el fet que ell vagi deixar la gerència és el que ha provocat aquesta situació» (p. 317). Alcàntara (1944) és de Puig-reig, però viu a Terrassa des de mitjan anys 60. Forrellad és de Sabadell. S'ha conservat només al Vallès Occidental?

Del vagi + infinitiu en parlaven Badia i Margarit (Gramática catalana, Madrid 1962) i Alarcos Llorach (El sistema verbal del català, Oxford 1976). Coromines l’utilitzava (vegeu, per exemple, Entre dos llenguatges, 1976-77), segons reporta Sebastià Mariner, professor de la Universitat Complutense de Madrid, en el seu treball «Vagi + infinitiu en el sistema modal, temporal i aspectual», publicat sense data a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

Fets diferencials (17): Els López

Tot i que les meves antipaties pels comunistes històrics són ben manifestes, ja he explicat alguna altra vegada que ells van ser dels pocs que van mantenir la flama viva d’un cert esperit democràtic mentre aquí estàvem sota la bota del franquisme –en el meu cas sense sentir-me’n gaire, ho reconec: hi havia com una submissió psicològica deguda al context meu de l’època, ja en parlaré un altre dia.

Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa. Alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa. Ni uns ni altres no han demanat gaires disculpes, ni han decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política, ni que fos per vergonya. Però tot això és una altra història.

El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys.

Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats, i passar d’un dia a l’altre a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)

No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –em van enviar a fer-li una entrevista els anys 80, a Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya.

Però des del meu punt de vista no parlar català vivint aquí és incompatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, cosa que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.

Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.