dissabte, 30 de juliol del 2011

Tòpics desemmascarats (6): «L’eliminació del “per a” davant dels infinitius ens aboca a l’equívoc»

Però això passa en molts idiomes, si no es té cura a l’hora d’escriure. Quantes vegades el to + verb anglès no saps si és un infinitiu o una expressió de finalitat, quan qui escriu o parla no té prou cura d’evitar l’equívoc –tret que vulgui fer expressament el que en diuen un pun, o sigui, una broma a partir d’un equívoc– i el context no et resol el dubte? I què podem dir de l’italià o el francès, que no sols tenen un sol per o pour, respectivament, sinó que fins i tot escriuen sempre perché o pourquoi tant en preguntes com en respostes, tant si és preposició com si és conjunció com si és un substantiu (mentre que nosaltres tenim per què, per a què, perquè i el perquè).

O mireu aquest titular d’un diari espanyol: «El Tea Party bloquea la votación para salvar a EE UU de la quiebra» (titular d’El País, 29 juliol 2011). El mateix passa en un diari català: «El Tea Party obliga a posposar la votació per evitar la suspensió de pagaments dels EUA» (titular d’El Periódico, 29 juliol 2011), o a la web del canal 3/24 de TV3: «El Tea Party bloqueja la votació del pla republicà per augmentar el sostre del deute» (29 juliol 2011). Per què passa això en tots aquests mitjans (i altres que no cito)? Segurament perquè s’han copiat o inspirat els uns en els altres i no s’han adonat de l’equívoc de la frase.

El Tea Party volia salvar ahir els EUA de la fallida i per això va blocar la votació? O bé el que havia de servir per salvar la fallida dels EUA era la votació i el Tea Party va impedir que es fes aquella votació?

La solució és la segona, per descomptat, però si no coneixes el context, si no saps què és el Tea Party ni què pretén i si no t’has assabentat prèviament de quin tipus de votació parlem, no pots desxifrar el significat d’aquesta frase. Per què? Perquè està mal construïda. S’ha d’escriure de tal manera que s’entengui el que es vol dir, sempre que sigui possible fer-ho. En aquest cas, per exemple, «La votació per salvar els EUA de la fallida, bloquejada pel Tea Party». O bé: «El Tea Party deixa els EUA al caire de l’abisme al blocar una votació decisiva». O bé: «El Tea Party fa que s’ajorni la imprescindible votació sobre el sostre del deute als EUA». Etc.

És veritat que aquí el per a no ens hauria salvat de l’equívoc, perquè ja hem vist com passava el mateix exactament en l’exemple castellà. Però és que justament he posat aquest exemple per fer veure com en altres idiomes, també en els que tenen preposicions diferents per a la finalitat i per a la causalitat, no es deslliuren tampoc dels equívocs, ja sigui davant d’infinitius com davant d’altres formes del verb o altres elements de l’oració.

Llavors, com hauríem de dir el «nascuts per llegir» de la il·lustració si el que volguéssim expressar és que el fet de llegir és la causa per la qual hem nascut? Doncs ben senzill, hauríem de dir «nascuts per haver llegit». I ja estaríem.

I doncs, en català no passa res perquè davant els infinitius escriguem per en comptes de per a. Però cal fer-ho de manera que no confonguem el lector.

I re, em sap greu dir-ho, però si trobem a faltar el per a davant d’infinitius és, molts cops, per influència del castellà. No sóc contrari que es faci anar el per a, ni de bon tros –els valencians l’utilitzen sistemàticament–, però tampoc s’ha de condemnar el per (davant els infinitius).

dimecres, 27 de juliol del 2011

150 anys del primer mestre en gai saber

El 1832, a Madrid estant, Bonaventura Carles Aribau publica Oda a la pàtria, escrit que es considera el tret de sortida de la Renaixença, per bé que Aribau no era gens catalanista.

El 1838 Pere Labèrnia comença a publicar el seu diccionari. A partir de l’any següent, 1839, els esdeveniments seran trepidants. De primer, Joaquim Rubió i Ors, animat per Joan Cortada i Sala –periodista, historiador i autor de teatre que amb la seva obra Il regio imeneo havia d’inaugurar la seu del Liceu a la rambla dels Caputxins, l’any 1847–, tramet els primers versos en català al Diario de Barcelona, que aleshores s’editava en castellà, amb el pseudònim Lo gayter del Llobregat. El diari li publica fins a dinou poemes entre 1839 i 1840, col·laboracions que susciten una àmplia expectació.

Aviat apareixen a les mateixes pàgines del Brusi, com un eco del gaiter, altres pseudònims: Una nineta del port i La niña barcelonesa. I en pocs mesos es multipliquen pels diaris els anomenats per Lluís Nicolau d’Olwer «poetes de riu»: Lo cantor del Ter (Albert de Quintana), Lo tamboriner del Fluvià, (Pere Estorch i Siqués), Lo cantor del Francolí (Francesc Morera), Lo timbaler del Besòs (Eusebi Pasqual), Lo cantor d’Egara (Pere A. Ventalló), Lo trobador de l’Onyar (Enric Claudi Girbal), Lo fluvioler del Ter (Andreu Pastells). Els autors més coneguts també s’aficionen als pseudònims: Lo coblejador de Montcada (Antoni de Bofarull), L’almogàver del Montseny (Josep Subirana), Lo trobador del Penedès (Manuel Milà i Fontanals), Lo trobador de Montserrat (Víctor Balaguer), Lo cançoner de Vilatort (Francesc Muns)...

Dins d’aquesta atmosfera d’entusiasme, Rubió, Cortada i altres comencen a parlar de restaurar a Barcelona la festa dels Jocs Florals, que a l’antiga Roma –des del 173 aC– se celebraven amb el nom de Ludi Florales entre el final d’abril i el començament de maig de cada any. La restauració que pretenien ja havia tingut un precedent a Catalunya mateix al final del segle XIV: els Jocs Florals o de la Gaia Ciència instituïts pel rei Joan I l’any 1393.

El 1841 l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona organitza un certamen literari que es considera com una mena d’assaig general abans de la resurrecció triomfal de la Gaia Festa. El premi el guanya Rubió amb Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia.

El mateix any 1841 l’omnipresent Rubió ja ha enviat també a la impremta un recull dels poemes publicats, amb un pròleg en què fa una crida a la dignificació de la llengua catalana, pròleg que és considerat una mena de manifest programàtic de la Renaixença específicament catalana –l’Oda a la pàtria d’Aribau parlava de llemosí. Rubió fa acusacions dures als seus conciutadans, als quals considera culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors, i afegeix que la seva gaita «callarà tan prest se deixen sentir los preludis d’una lira catalana».

Però el projecte dels jocs s’atura perquè Rubió, que n’era el principal impulsor, obté la càtedra de literatura de Valladolid el 1847 i se n’hi va. (Cal recordar que a Barcelona, des del 1714 i fins feia quatre dies, que s’havia començat a reprendre de mica en mica, no hi havia universitat ni, per tant, catedràtics.) Rubió hagué de romandre a Valladolid fins a mitjan anys 50, en què aconsegueix retornar com a titular de la càtedra d’història universal de la Universitat de Barcelona.

El mes de març del 1859, Joan Cortada, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Manuel Milà i Fontanals, Josep Lluís Pons i Gallarza i Miquel Victorià Amer sol·liciten formalment a l’ajuntament de Barcelona que empari la festa literària. Dos mesos després, el primer diumenge de maig, es restauren finalment els Jocs Florals.

I el 1861, fa tot just cent cinquanta anys –em penso que ningú no n’ha dit res fins ara, per això en parlo jo–, Víctor Balaguer fou proclamat primer mestre en gai saber pels III Jochs Florals de Barcelona, ja que en només aquells tres anys havia guanyat els tres premis principals dels jocs: l’Englantina d'or (amb Lo cap d’Armengol d’Urgell, 1861), la Flor natural i la Viola d’or i argent. (Rubió i Ors fou el segon mestre, l’any 1863.)

Però igual com Aribau havia escrit l’Oda a la pàtria a Madrid, Balaguer acabaria també els seus dies a Madrid l’any 1901.

(Cf., per a l’esquelet d’aquest article, Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970; i, entre altres fonts consultades, Rafael Tasis, La Renaixença catalana, Bruguera, Barcelona 1967, l’Enciclopèdia catalana, el web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Viquipèdia.)

dissabte, 23 de juliol del 2011

Qüestions de llengua (52): El gènere no marcat (5)

Ve d’aquí.


La presidenta, la governanta i la infanta

Deia l’altre dia que una estudiant no trobava necessària, en general, la marca de gènere per referir-se a ella mateixa, a la seva professió. Estudianta existeix, però no ho fa servir gairebé ningú.

Però què me’n dieu de tècnic/a, òptic/a, etc.? És a dir, què passa amb els substantius que en masculí volen dir una cosa i en femení el nom s’ha especialitzat i ha adquirit un nou significat? La majoria –hi ha excepcions– de les professionals els col·legues masculins de les quals s’anomenen tècnics, òptics, aritmètics, físics, químics, etc. opten en l’actualitat per anomenar-se igual que els seus col·legues, és a dir, tècnics, òptics, etc., i no tècniques, òptiques, etc. Per contra, sí que tenim acadèmiques, unànimement. El motiu em sembla que només pot ser un: que tècnica, òptica, aritmètica, etc. eren mots que ja volaven sols. I acadèmica en canvi no havia adquirit cap significat propi.

O sigui, jo diria que hi ha d’haver una raó per fer el doblet, i que si no hi ha raó no cal doblar el gènere, per no multiplicar fins a l’infinit els doblets. Una raó de pes és que el substantiu teòricament no marcat tingui tanta càrrega masculina que aconselli fer-lo.

Ara bé, quina és la raó que ens fa dir presidenta? Tal vegada es vol remarcar, com si diguéssim, l’arribada de la dona a posicions fins fa poc impensables? Potser sí. Jo no tinc cap inconvenient amb la paraula presidenta, però per mi no és necessària, perquè em sembla que és incoherent amb la immensa majoria de la seva família de mots: més i tot, el fet que una dona arribés a ser president, per mi, encara seria una conquesta més alta. Més normalitzada.

Jo, hi torno, no em vaig sentir prou bé quan la presidenta del Parlament de Catalunya es mostrava orgullosa de ser «la presidenta». M’hauria agradat més que s’hagués sentit orgullosa de ser «la president».

Amb la majoria de noms i adjectius substantivats que es poden definir d’una manera planera a partir del verb del qual provenen, jo diria que no caldrien les dobles denominacions –especialment en els plurals–: expert ‘qui en sap molt d’alguna cosa’, president ‘qui presideix’, estudiant ‘qui estudia’, ajudant ‘qui ajuda’, o assistent ‘qui assisteix’; exactament igual com cantant o cantaire –que no tenen flexió de gènere– ‘qui canta’; etcètera.

Per tant, no em sembla que es puguin acusar de discriminants expressions com «ella és membre del grup d’experts», «ella forma part de la conferència de presidents», «ella va a l’escola de conductors», ni tampoc, fins i tot, «ella és expert (en tal cosa)», «ella és president»... i fins i tot –això ja és molt agosarat, ho reconec– «ella és conductor» o «ella és regidor», perquè substancialment aquestes paraules volen dir ‘ella en sap molt (d’això)’, ‘ella presideix’, ‘ella condueix’ i ‘ella regeix’. I sobretot perquè quan diem «ella» ja hem introduït l’element femení en l’acte de comunicació. I això és el que ens ha d’importar.

O sigui, podríem mantenir una sola denominació en molts d’aquests casos, i amb això augmentaríem els epicens dels quals parlàvem l’altre dia. Igual com ja fem amb pacient, creient, atraient, confident, parlant, votant... En això sí que Junyent, Bibiloni, Reig, el IEC... suposo que ens farien costat.

O si voleu, perquè ningú no s’enfadi, podríem respectar les dues possibilitats: per a les que vulguin ser presidentes o estudiantes o ajudantes o assistentes no cal que canviï res, ja ho tenen acceptat. Endavant, cap problema.

Perquè de fet la nostra llengua germana, l’occità, ja té molts adjectius, determinatius i altres elements doblats en gènere, i ningú no podrà dir que ho hagin fet per moda, perquè ho tenen de fa molt de temps: grana (femení de gran), tala (femení de tal), utila, dificila, civila, indestructibla, admirabla, confortabla, capabla, comptabla, amabla, semblanta, consequenta, evidenta, creienta...

O sigui, fer tots aquests doblets de gènere no es pot dir que sigui contrari a una evolució natural de la llengua: governanta, assistenta, presidenta... valenta, violenta, calenta, dolenta... institutriu, actriu, adoratriu, cantatriu...

Però tot el que impliqui ser coherents millor, no? Sempre que sigui possible i no forcem massa les coses. I hem dit aquí que com menys doblets existeixin, com més puguem considerar els substantius, adjectius, determinants, etc. com a efectivament no marcats de gènere, millor.

Abans de continuar cal fer esment d’una cosa, però: em fa l’efecte que la majoria de les terminacions -anta, -enta en els substantius catalans (no en els adjectius) tenen una història que no sembla gaire afavoridora per a aquestes denominacions –pel que fa al tema de fons del qual parlem, que és de la igualtat–: assistenta, dependenta, governanta, clienta, estudianta, serventa...

Em direu: i presidenta, que no és molt antic? Sí, però mireu el diccionari Fabra: «President -a El qui presideix. El president d’una assemblea. El president d’un tribunal. El president d’una societat. El president del Consell de ministres. La presidenta d’una Junta de Dames. El president d’una República» (edició del 1966; el subratllat és meu). Què me’n dieu? Doncs presidenta ve de lluny però quan hom admet presidenta pensa en una «junta de dames», en el patronat de la Creu Roja, en les «seccions femenines» (es deien així!) dels partits polítics o en les associacions de vídues. Em sembla que no m’equivoco gaire.

Si voleu, anem més enrere, al diccionari Labèrnia (1865). De primer, president i presidenta tenen entrades separades, fet que ja ens dóna una pista. «President Lo qui presideix [...]» «Presidenta La dona del president.» D’acord, després el mateix diccionari concedeix que presidenta és també «la que mana y presideix en alguna comunitat». Però la primera accepció ja ens ha col·locat el missatge principal.

Com és el cas d’infanta. O el de geganta. O el de governanta, ja esmentat. Una infanta no és un infant femella, és una altra cosa. Una geganta no és exactament (o no és sempre) una dona gegant, és una altra cosa. Una governanta no és pas, com un governant, ‘qui governa, especialment qui té la direcció política d’un estat’ (DIEC 2011), sinó que és una ‘majordoma, supervisora d’hotel’ (DIEC, 2011). Voleu dir que quan parlem d’una governant ara n’hauríem de dir governanta i afegir el nou significat al diccionari?

Doncs això és el que hem fet, mutatis mutandis, amb les presidentes.

O sigui, infanta, presidenta i governanta vénen de tan lluny com metgessa i alcaldessa quan eren només ‘la dona del metge’ i la ‘muller de l’alcalde’, i per això defensava jo, en coherència amb el que dic avui, que s’hauria d’anomenar alcaldes a les dones que manen als consistoris municipals, i deixar que les alcaldesses passin a millor vida, com a paraula antiga. Perquè eren substantius que es doblaven al femení per concedir-los rols de segona fila, o bé innocus (clienta, estudianta, ajudanta, assistenta).

Que ja hem canviat el significat d’aquells mots o els hem afegit nous significats? I tant. I podem canviar-ne més. Però realment ens interessa? Ha estat un bon negoci? No seria millor que les presidentes del parlament o del govern o de l’estat o de l’empresa fossin les presidents? Se’ns fa tan difícil? Necessitem poder dir, pel despit que ens han provocat els segles transcorreguts, la presidenta? Farem el mateix amb la governanta?

Crec, doncs, que encara que sembli contradictori caldria reclamar la forma invariable per als casos en què la marca de gènere masculí va quedar afegida a noms i adjectius com els esmentats només en el moment en què es va buscar una forma femenina que anés bé per a uns significats que no eren exactament els mateixos que els de la forma principal.

En resum, l’evolució de la llengua en sentit antidiscriminatori, per mi, hauria de bandejar aquestes segones formes i recuperar la invariabilitat (l’epicenitat) de la forma principal per als dos gèneres. I llavors, si es conserven els doblets que ara hi ha, els diccionaris haurien de fer palès que tenen una marca d’antigor o de desús: que la gent tingués clar que presidenta, governanta, mestressa, metgessa... fan una mica de pudor de naftalina.

Massa alambinat?

O, si no, també podríem ser coherents: estudianta, assistenta, ajudanta... i llavors també pacienta, confidenta, protestanta, assaltanta... i, amb els adjectius, al costat de dolenta, valenta, amarganta i companyia, intel·ligenta, creienta, importanta, solventa, diferenta, absenta...

És clar que tampoc no passa res per tenir una llengua asimètrica i no del tot coherent amb les pròpies regles i excepcions a les regles –de fet ja és així en molts punts– i, per tant, no passarà res per tirar endavant amb les presidentes, les alcaldesses i les metgesses i en canvi no fer-ho amb les governantes absentes ni amb les amantes diferentes ni amb les confidentes solventes. No passa res. Jo tampoc vull fer propostes concloents. Només pretenc fer rumiar, especialment als i a les que ho tenen tot tan clar.

I llavors respondria al problema que plantejava el catedràtic de la Universitat d’Essex Ignasi/Ignacio Roca: «Es pot dir en veritat que “l’actual president del Parlament és una dona”, però no que “l’anterior presidenta del Parlament era un home”, perquè les presidentes per definició (lingüística) són dones (femelles), mentre que els presidents simplement són les persones que presideixen, sense especificació de sexe» (article «Totes les catalanes són catalans, i molts catalans també catalanes», 2011, traducció/adaptació –pèssima, quedi dit, però així i tot avalada pel GELA–, de l’original en espanyol «Todas las vascas son vascos, y muchos vascos también vascas. Género y sexo en el castellano», publicat al Boletín de la Real Academia Española [BRAE], tom 89, quadern 299, p. 77-117 [també és curiosa aquesta expressió: «molts catalans també [són] catalanes», perquè més que «molts» hauria de dir «si fa no fa la meitat», no?]).

Doncs bé, amb la meva proposta es continuaria dient, com es diu ja ara, que «l’actual president del Parlament és una dona» i també que «l’anterior president del Parlament era un home». Però en canvi quan parléssim de qui exerceix aquest càrrec actualment diríem que és «la president» del Parlament. I tothom content (i contenta). (Els darrers parèntesis són una broma.)

Ja sé que amb això no arreglem cap problema gros (haurem de continuar dient «les i els presidents» si volem ser inclusius i no tenim cap altra manera d’especificar que hi ha homes i dones inclosos en el col·lectiu «presidents»), però sí que avancem una miconeta.

Em diran que president/presidenta no és la qüestió, i respondré que ja ho sé, que el problema és molt més gros. Però té gràcia que les crítiques utilitzin tan sovint exemples concrets de «solució impossible» per posar-los en ridícul i reduir el problema a l’absurd i que després, quan els dónes la solució a un d’aquells exemples i resols un d’aquells absurds, et diguin que el problema és més gros.

Ja hi estic d’acord, però si anem resolent cosetes anem avançant, no? O no volem avançar de cap manera?

Jo faig aquest plantejament: diners i cortesia no es guanyen en un dia. O sigui, no ho canviarem tot ni en un any ni en quatre ni en deu –això ja ho tenim comprovat–, però si no caminem cada dia una mica, i si pot ser per viaranys rumiats i no a la babalà, no avançarem gaire.

És veritat, les propostes de màxims fetes a corre-cuita se solen formular malament, i això és el que ha fet que hi hagi hagut la reacció contrària gairebé unànime dels que en saben –i en saben de debò, no ho dic de manera irònica. Aquesta mena de propostes de tot o res provoquen rebuig i generen poques connivències fins i tot en persones que haurien de ser aliades.

La llengua no evoluciona a cops de puny, sinó de mica en mica. Es demana Ignacio/Ignasi Roca en l’article esmentat: «Encara que fos realment imperatiu continuar promovent la dona, algú es pensa que el simple ús de els catalans i les catalanes ho assolirà?» És clar que no. El llenguatge és massa poca eina per assolir un cim, però es tracta d’avançar, de pujar, de passar del campament base al campament 2, o al 3. Això, si més no, és el que m’havia proposat jo amb aquests articles.

A mi em semblen contraproduents, en efecte, les maniobres que volen imposar la doble denominació peti qui peti, en totes les situacions: «Col·legi de Doctores i Doctors i Llicenciades i Llicenciats de Catalunya». D’aquest cas ara com ara no en tinc la solució –els doblets aquí no són solució–, però en altres casos sí que es poden buscar alternatives: «Col·legi de Professionals de la Psicologia», «Col·legi de Professionals de la Pedagogia», «Col·legi de Professionals de l’Assistència Social»...

I que no ens diguin incoherents per solucionar alguna cosa i no solucionar-les totes alhora. Ja vam veure que d’incoherències la gramàtica n’és ben plena.

Crec que les solucions que es prenguin s’han de prendre per passes, buscant consensos, avançant de mica en mica. Ni «la gramàtica té resolta aquesta qüestió des de sempre i no cal donar-hi més voltes», ni «tot el que sigui susceptible de ser doblat, doblem-ho».

La societat, el conjunt de parlants, em penso que no seguirà aquesta pedagogia maniquea, ni encara menys les seves conclusions, que consideren massa extremades: el fet real és que en la vida de cada dia, en els actes públics, en l’elaboració de textos, força gent –conscienciada però no obsedida– dubta, almenys de moment. Molta gent, jo diria que la majoria, no sap com dir o escriure determinades coses de manera correcta i alhora no enfarfegada.

Jo crec que en aquest tema l’important és que les i els parlants tinguem cura en la manera de parlar de col·lectius o a col·lectius. Exactament igual com tenim cura de no dir segons quines paraules en segons quins contextos –o en cap context– a partir del moment que vam descobrir que aquella paraula era ofensiva o menystenidora per a algú.

Un altre camí seria aconseguir que l’ús genèric del masculí plural no fos usat MAI com a excloent del femení. Però això ningú no sap tampoc com es fa, perquè és un ús que de fet se sent, s’experimenta cada dia. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat en aquest punt ho pot comprovar.

El professor Roca fa encara en el seu article una pregunta capciosa: «Quin dels dos titulars reflecteix fidelment la realitat?: “La primera catalana del 2011 es diu Jasmine i ha nascut a l’hospital de Mataró” o “El primer català del 2011 es diu Jasmine, nascuda a l’hospital de Mataró”?»

La resposta meva és: cap dels dos. Hauria estat millor «Jasmine, nascuda a Mataró, estrena (o enceta) el 2011 a Catalunya», o «Jasmine, nascuda a Mataró, guanya la cursa catalana de nounats del 2011», o fins i tot «El primer nadó del 2011 a Catalunya es diu Jasmine i és nascuda a Mataró». Per exemple.

Naturalment no dic: crec que això hauria de ser així. No. Hi torno: hauríem de rumiar-hi tothom i després, si ho veiem prou clar, anar-ho introduint de mica en mica en la parla habitual, en els escrits, en les instruccions que es publiquin per evitar o minimitzar el llenguatge sexista.

Continuaré, que em penso que encara em falta una mica.

diumenge, 17 de juliol del 2011

Històries dels Saumell (6): Guillem de Selmella

Un dels panteons del claustre de Santes Creus, en una fotografia de Josep Salvany i Blanch de l'any 1911, fa exactament un segle (Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca Nacional de Catalunya)

Al claustre principal de Santes Creus hi havia fins al 1835 –data del gran saqueig del monestir– una arqueta funerària amb les restes del «guerrer» Guillem de Selmella (Celmela o Çalmella, segons els transcriptors), traslladat a Santes Creus el 3 de novembre del 1363 o, diuen alguns autors, 1366 (l’any no es llegeix a dia d’avui en la inscripció de l'arca). Era la primera tomba de la nau est del claustre gran del monestir –la nau que dóna a l’aula capitular–, entre la capella dedicada a sant Benet, avui tancada, i el passadís (antic «parlador») que comunica amb el claustre petit.

Sigui com sigui, la tomba de Guillem de Selmella i moltes altres van ser profanades, remogudes, robades o destruïdes amb motiu de la desamortització de béns eclesiàstics de l’any 1835.

Allà on era l’arqueta (58 x 37 x 35 cm) queden ara només les restes de dues figures de lleó perpendiculars al mur –una força sencera, sense el cap, i de l’altra només en queden les potes– que la sostenien.

Suports de l’urna funerària que contenia les restes de Guillem de Selmella; a la dreta, la porta de la capella de Sant Benet

Les restes de l’arca funerària no són al claustre, però es conserven a Santes Creus mateix, fora de l’abast del públic, en una zona de restauració i estudi de peces que el personal que té cura del monestir anomena Museuet. Examinant la cara frontal del petit sarcòfag he pogut veure que hi ha, com deia, una inscripció en llatí feta amb lletres capitals, molt malmesa, de la qual a ull nu amb prou feines se n’aprecia alguna paraula sencera com HIC IACET (‘aquí jau’), MILES (‘guerrer’), CUIUS (‘del qual’), III, MEN, i fragments d’altres: VEN...LIS (de venerabilis), CEL (de Celmella), REQIES (de requiescat, ‘descansi’), MEN (de amen), etc.

Inscripció a la part davantera de l’arqueta funerària de Guillem de Selmella

Segons alguns experts, la transcripció completa del text és la següent: «Hic iacet venerabilis Gs Cel[me]la miles q[ui] fuit tran[sl]atus III [d]ie [nove]m[br]is an[no] [a Nat.] Dni. M[CCCLXIII] cuius anima reqiescat in [p]ace. Amen.» Les lletres entre claudàtors no es llegeixen avui de cap manera, i s’han hagut de treure d’una antiga còpia manuscrita que es conserva a la Biblioteca Nacional de París (BNF). Traduïm-ho: «Ací jau el venerable Guillem de Selmella, guerrer, que fou traslladat el 3 de novembre de l’any de la Nativitat del Senyor 1363, l’ànima del qual descansi en pau. Amén.» (Aquesta informació científica sobre la inscripció l’he treta de Santes Creus, Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, volums XIII i XIV, Santes Creus 1994, p. 42-43). Hi ha autors, però, que diuen que l’any del trasllat de les restes a Santes Creus és el 1366, i aquest és l’any que consta en la majoria de documents que en parlen. En qualsevol cas, tenint en compte la petitesa de l’urna, la mort hagué de produir-se força temps abans.

El que queda de l’arqueta de Guillem de Selmella, vist des del davant

A la dreta de la inscripció frontal hi ha un escut d’armes, ben conservat, que representa un arbre, segurament un om, motiu que es repeteix a la tapa superior. Això confirma la creença arrelada durant segles que el topònim provenia del mot antic olmella ‘arbreda d’oms’, el qual, amb l’article salat al davant, hauria donat ben aviat sa olmella i d’aquí Selmella i Salmella. Així, sense més explicacions, com per art d’encanteri. Encara ara en alguns llibres es troba aquesta explicació. Però qui parli d’oms i faci derivar sel de sa + ol ha d’explicar com es fa això i aportar algun altre exemple en què aquest fenomen extraordinari s’esdevingui. I no n’hi ha.

Van haver de passar molts segles fins que Joan Coromines demostrà que aquella evolució a partir de olmella era inversemblant, absolutament impossible des del punt de vista lingüístic, i que en canvi no calia anar gaire lluny per trobar una explicació ben planera: el nom de Selmella provenia de la població de Selma, a l’est del Gaià –actualment en terres del municipi d’Aiguamúrcia, com Santes Creus mateix–, de la qual probablement Selmella, a l’oest d’aquell riu que fou frontera durant molts anys, degué ser un cap de pont aleshores de la conquesta d’aquelles terres. I selma, mot antic allà quan hi arribaren els conqueridors, té origen àrab. (Selma, o Salma, és encara el nom d’una serralada d’uns 130 km de llarg que hi ha a l’Aràbia Central, en paral·lel a la serralada principal de Iebel Akha, anomenada igualment Iebel Xomer.)

El fet que durant segles no haguessin pensat en això tan senzill els que escrivien Solmella, Çolmella, Olmella, etc. pensant-se que era una manera més correcta de fer-ho que els que escrivien el topònim tal com era en l’origen –Selmella, o bé Celmella, o fins i tot Salmella o Çalmella– és una bona dada històrica per considerar com funcionaven les societats feudals almenys en aquella terra: un tancament absolut a tot allò que no fos el propi territori, els propis senyors i el propi reietó; cap relació horitzontal, si no era per parentela, per interessos comuns... o per guerres. Selma, efectivament, era d’un altre senyor, d’una altra família, era un altre país, un altre món.

Malgrat tot, malgrat que l’olmella espúria ja l’havia imposada a l’escut de la família algun setciències de l’antigor, i després s’havia mantingut, si no era per convenciment, per la força del costum, qui va gravar el text de l’arqueta de Guillem de Selmella va escriure el cognom prou ben escrit: Celmela o Celmella. Sense cap o pel mig.

En fi, l’aspecte que devia tenir el conjunt de l’urna funerària amb els seus suports, quan era sencer al claustre gran de Santes Creus, devia ser si fa no fa com aquesta altra, més gran, que encara hi és:

Sarcòfag de la família Castellet al claustre de Santes Creus

D’aquest Guillem de Selmella no en sabem amb seguretat gairebé res més. Només això, que es feia dir Guillem de Selmella. També sabem que abans d’ell, com ja he explicat, n’hi va haver d’altres que van utilitzar el cognom durant els segles XII i XIII. No es pot descartar fins i tot que aquest sigui un Selmella del segle XIII, ja que la inscripció de la tomba indica explícitament que es tracta d’un «trasllat», no pas d’un enterrament immediat després de la mort, i per tant hi havia hagut una reducció –molt notable, tenint en compte la grandària de la mateixa urna– de les restes pel pas del temps.

Restes que es conserven de l’urna funerària de Guillem de Selmella, vistes des d’un altre angle

De tota manera, l’enterrament del nostre personatge cela uns quants misteris. Aquell guerrer, si es deia Selmella, havia de ser un (Alemany de) Cervelló. Hi ha(via) molts membres de la família Cervelló enterrats a Santes Creus, tot i que la branca titular de Selmella era molt secundària en aquella família. I si no era un Cervelló, què hi havia de fer «un guerrer de Selmella» qualsevol entre les tombes dels Pinós, dels Montcada, dels Cervera, dels Montoliu, dels Queralt, dels Montbrió, dels Claramunt, dels Cervelló mateix..., molt a la vora de Roger de Llúria, dels reis Pere II i Jaume II...?

Però si era un Cervelló, com és que tenia tomba individual i no estava sebollit amb els altres Cervelló o amb els Alemany de Cervelló, allà mateix a Santes Creus?

Fou enterrat, he dit, no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag, però a la manera dels nobles i principals. Això fa pensar que potser, en morir jove, la tomba fos encarregada pel seu pare, i d’aquí tanta distinció i tanta nobilitat. Si aquesta hipòtesi fos correcta, caldria deduir que el seu pare, un Cervelló mort després que Guillem, fou enterrat sense utilitzar el cognom Selmella, que havia reservat per al seu fill i que en qualsevol cas era secundari entre les senyories que posseïa –només n’era titular– la família.

El guerrer de Santes Creus no era pas el mateix titular (presumpte) de Selmella en aquells moments, Guillem Ramon I de Cervelló, fill cinquè de Guillem IV de Cervelló i nét de Guerau Alemany II de Cervelló, el qual era fill, nebot o nét del Guerau Alemany de Cervelló que en el capítol anterior havíem vist morir a Mallorca, jove, l’any 1229, i que, ja que hi som, també està (estava, perquè la tomba és buida) enterrat a Santes Creus (cf., entre altres fonts, Júlia Miquel, «El llinatge dels Cervelló», a La Resclosa, Centre d’Estudis del Gaià, 2000).

He dit amb seguretat que Guillem de Selmella no era Guillem Ramon I de Cervelló, però potser no ho hauria de dir amb tanta certitud, ja que l’esmentat Guillem Ramon I de Cervelló va morir el 1365, segons les cròniques, mentre que, repetim-ho, el guerrer de Santes Creus diu que hi va ser «traslladat» el 1363 però, segons alguns –potser per poder identificar un personatge amb l’altre–, el 1366. Ara bé, la pregunta principal continuaria vigent: per què tenia enterrament propi, separat de la resta de la família?

Guillem de Selmella no podia ser tampoc un germà de Guillem Ramon al qual, en no ser l’hereu, haguessin deixat usar el nom d’un dels castells –no el principal– dels quals la família era titular honorífica. Expliquem-ho: ja he dit que Guillem Ramon I era el fill cinquè, el petit, de Guillem IV de Cervelló i de Banyeres, governador de Sardenya fins que va morir en batalla (1347). Els dos fills grans de Guillem IV, Guerau i Ramon, moriren amb el seu pare a la mateixa batalla (1347, doncs). Un altre fill de Guillem IV fou Guillem de Cervelló, que havia estat nomenat arquebisbe de Càller quan encara vivien els dos grans; l’hereu, doncs, morts els dos germans grans i ocupat el tercer amb l’arquebisbat, fou llavors Berenguer Arnau I de Cervelló, el fill quart, però aquest també morí, a Sardenya mateix, uns pocs anys després que el seu pare i germans (no se’n sap l’any), i entremig també es va morir l’arquebisbe. Fou així que els títols passaren a Guillem Ramon I, el germà petit dels mascles.

(Com sempre, no se sap res de les dones; les cròniques només parlen d’elles, com ja vaig dir, quan moren tots els germans barons sense descendència, o bé quan una d’elles fa un «mal casament» amb algú d’una família «de rang inferior» que, «com a compensació», adopta els títols de l’esposa –o sigui, del pare de l’esposa.)

Tots aquests germans eren d’una línia secundària dels Cervelló, com he dit, però titulars encara en aquella època de Rocamora, Foix, Santa Perpètua i Selmella, i seria possible que el darrer germà, Guillem Ramon, que lluità i morí també en batalla, segurament a la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), hagués adoptat ja de jove com a renom el nom d’una de les senyories que pertanyien a la família. Però el poc temps transcorregut entre la seva mort (1365) i el trasllat a Santes Creus d’unes restes molt reduïdes (1366 segons la hipòtesi més favorable) no ho fa gaire versemblant. I tampoc és lògic que en heretar tots els títols de la família preferís usar-ne un de secundari, el de Selmella, per al seu enterrament, encara que l’hagués fet servir tota la vida fins a la mort dels seus quatre germans. La mort dels seus germans s’havia produït feia molt de temps.

Això sí, el fet que Guillem Ramon hagués anat a lluitar en una guerra estrangera, com era aquella de la Corona d’Aragó amb el Regne de Castella, justificaria l’apel·latiu de «guerrer» de la tomba: devia tenir uns quants homes a les seves ordres i el grup es devia llogar als reis contendents per al que convingués. Però aquí s’acaben les raons a favor de la identitat entre l’un i l’altre. Són moltes més les contràries.

També podria ser, és clar, que el guerrer Guillem de Selmella fos fill o nebot o cosí d’aquest Guillem Ramon I de Cervelló, el qual en morir devia tenir almenys trenta-cinc o quaranta anys i, per tant, segurament força parentela. O fins i tot algun fill il·legítim seu o d’algun dels seus germans. No ho sabem.

Com es veu, tot això de Guillem Ramon I de Cervelló –els paràgrafs anteriors– és pura hipòtesi. Potser la clau de l’assumpte sigui la paraula «translatus» de la tomba, com ja he suggerit: és a dir, que potser parlem d’un Guillem de Selmella traslladat a Santes Creus en la segona meitat del segle XIV però en realitat mort cinquanta o cent anys abans. I això és el que ens despista.

En el temps del trasllat de les restes de Guillem de Selmella a Santes Creus, el llogaret del qual provenia el seu cognom s’havia despoblat molt de pressa: ja el fogatge de les corts de Cervera (1379) va documentar-hi només cinc famílies, i una de sola un segle després, en el fogatge de 1496 (cf. Dolors Saumell i Calaf et al.: Els castells del Gaià, editorial Cossetània, Valls 1999). Encara passarà un segle més, segurament, fins que no es torni a repoblar, quan la titularitat honorífica haurà passat a ser d’una altra família, els Armengol de Rocafort. En el pròxim capítol parlarem dels habitants de Selmella al llarg de la història.

Església de Sant Llorenç de Selmella (foto treta del bloc Els goigs de l’Alt Camp)

Però aquella família sola que havia quedat a Selmella al final del segle XV, i que s’havia transmès la propietat o l’usdefruit d’una de les cases del poble de pares a fills a través dels hereus, podria ser interessant per a les hipòtesis que plantejarem en capítols vinents d’aquest serial.

Acabem. L’antiga tomba de Guillem de Selmella i uns quants documents anteriors demostren, i això és el que ens interessava aquí i en el capítol anterior, que abans de la família Saumell actual –originada, sembla, el segle XVI– els senyors d’aquell lloc havien utilitzat almenys durant un parell de segles el mateix topònim com a cognom, encara que només fos per distingir-se dels seus parents de Pontils, Pinyana, Taradell, Veciana, Vilademàger, la Llacuna...

Després de Guillem de Selmella i d’algun altre coetani seu del qual parlarem en el pròxim capítol, però, sembla que cap més membre de la família titular –els Cervelló primer, els Armengol després– no va usar el topònim Selmella durant segles, ja que no consten tombes ni documents amb aquest cognom des del segle XIV fins a mitjan segle XVI.

I quan ens tornarà a aparèixer el cognom en els documents, al segle XVI, no és cognom de noble sinó de pagès o, com a màxim, de funcionari públic, i ja gairebé amb la forma actual: Salmell o, en segons quins documents, Saumell.


(Moltíssimes gràcies a la Martha i al Joan, de l’equip d’atenció als visitants i estudiosos de Santes Creus. Sense ells aquest article no hauria sigut possible. Les fotografies, tret de la primera que és de catàleg i la de l'església de Selmella, són de PAG i PSL-2, 2011.)

dimarts, 12 de juliol del 2011

Perles (76): Vocabulari infantil

«S’esborren del llenguatge quotidià diversos mots infantívols que els adults feien servir en adreçar-se als menuts –els qui tot just xerrotejaven o els ja més grandets. Mots com ara aquests: bobò (per llaminadura o menja dolça), cocou (per ou), mix, mixa o mixeta (per gat), mam (per aigua o beguda), mèu (pel crit del gat), marrameu (pel crit del gat enfurismat), bua o pupa (per mal o dolor físic), tatano o tatà (per cavall), teta (per germana), tit (per ocellet), tita (per gallina), upa i fer upa (per l’acció d’aixecar o aixecar-se), xitxa o tatai (per carn), papau o papu (per a designar un personatge fantàstic que fa por), etc. I també aquestes onomatopeies: bub-bub (pel crit del gos), coc-coc (pel de les gallines), elis-elis (en aquest cas interjecció que serveix per a fer befa d’alguna cosa), mec-mec (pel so d’una botzina), fer non-non (per dormir), nyam-nyam (per menjar), piu-piu (pel crit dels pollets o ocells menuts).»


Roser Latorre, «Què se n’ha fet, del vocabulari infantil?», a Llengua Nacional, núm. 73, p. 28

dimecres, 6 de juliol del 2011

Històries dels Saumell (5): Els senyors de Selmella

Fins ara he explicat «històries» mig inventades sobre el cognom Saumell i teories diverses sobre el poble de Selmella, del qual procedeix –això és segur– aquest cognom. A partir d’ara, però, dins d’aquesta sèrie procuraré cenyir-me més a dades estrictes i serioses, basant-me en el material que ens proporcionen els arxius i les recerques bibliogràfiques i fins i tot arqueològiques. O, més ben dit, si explico alguna cosa que no tingui suport documental i no es pugui considerar estrictament històrica, diré explícitament que allò és només una hipòtesi (meva o de qui sigui).

Vet aquí, per començar, algunes dades esparses –però ben documentades– sobre els senyors titulars del castell i de la població de Selmella.

Amat de Gurb (1), fill d’Ansulf de Gurb (+990), va morir en la defensa del castell de Selmella, conquerit pel seu pare als sarraïns, en un contraatac d’aquests fet just al començament del segle XI, que va reeixir (2). El castell no fou reconquerit definitivament pels homes de Gurb fins l’any 1012. Fou llavors quan es començà a bastir el poble de Selmella de mica en mica, al peu del castell. «L’església de Sant Llorenç de Selmella té totes les característiques de les petites esglésies construïdes immediatament després de la reconquesta» (3).

El germà d’Amat, Hug (+1025), és l’origen de l’estirp dels Cervelló pel seu matrimoni amb Eliarda de Gelida, filla única d’Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló, Gelida i Masquefa i besnebot (o besrenebot) del comte Guifré I de Barcelona (el Pilós). Hug de Gurb –«de Cervelló» per matrimoni– va heretar, a més, les terres conquerides pel seu pare Ansulf i va tornar a fer-se seves les que havia perdut el seu germà, entre les quals el castell de Selmella –reconquerit el 1012, com hem dit. Hug fou, doncs, senyor de tot l’Alt Gaià –Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià, Font-rubí– i també de Roqueta, Aguiló i Santa Coloma de Queralt.

L’any 1018, set abans de morir-se, Hug de Cervelló repartí les possessions entre els seus quatre fills: Bonfill, mort prematurament; Alemany (+1053), que el succeí com a hereu; Geribert, del qual no sabem res més, i Humbert de Cervelló (+1092), que va ser bisbe de Barcelona. De l’hereu Alemany arrenca la família Alemany de Cervelló, propietaris titulars de Selmella fins al segle XVI. A les filles, que ni tan sols sabem si Hug en va tenir, no els tocava res tret del cas que fossin filles úniques, com hem vist abans en parlar d’Eliarda de Gelida-Cervelló.

Bernat de Cervelló (final s. XII), rebesnét del primer Alemany de Cervelló –re-rebesnét, doncs, d’Hug de Cervelló–, és el primer que utilitza el títol de «senyor de Selmella» per a ell i la seva família: devia ser la part que els va tocar en herència. Els seus hereus i els hereus dels seus hereus continuaran fent servir el títol durant dos segles més.

L’any 1229 s’esdevé, però, un fet important: Guerau Alemany de Cervelló va decidir anar amb trenta cavallers seus a conquerir Mallorca, acompanyant Jaume I el Conqueridor, i «llegà totes aquestes terres [incloent-hi Selmella] amb els seus habitants al monestir de Santes Creus» (4). Llavors Santes Creus encara s’anomenava Valldaura. Aquella mena de cessions, però, no implicaven renúncia a la titularitat. Alguns documents diuen que la cessió de Selmella va ser abans, l’any 1182, però és una imprecisió: l’any 1182 foren cedides a Santes Creus per Guillem de Pontils (també de la família Cervelló) algunes terres que pertanyien a la família i que feien part fins llavors del territori de Selmella, com ara la granja de Fontscaldetes i la rodalia (la serra de Voltorera), al sud-oest de Selmella, però no pas la serra de Selmella mateix.

A més, després de la cessió del 1229 els Alemany de Cervelló continuarien sent «senyors (alodials) de Selmella» almenys tres segles més. Però va ser aleshores de la cessió, segurament –si no havia estat ja abans–, que els «senyors de Selmella» deixaren d’utilitzar el castell de Selmella.

L’aventurer i bel·licós Guerau Alemany de Cervelló va morir a Mallorca el mateix 1229 o 1230, víctima de la pesta. Poc va durar l’aventura.

No sabem qui es va fer càrrec de l’edifici ni qui el va habitar llavors, ni fins quan.

Aquest Guerau Alemany de Cervelló, nebot de l’abans esmentat Bernat de Cervelló, era senyor de Querol, Montagut, Pinyana, Pontils, Santa Perpètua, Montclar i Selmella: aquestes són les terres que se suposa que cedeix al monestir –en alguns casos hi haurà disputes que duraran segles. Ell no era l’amo de Cervelló, Gelida, Masquefa, etc., ja que no era pas l’hereu de la casa per línia directa. Però la majoria de la família conservava el cognom «Alemany de Cervelló», pel prestigi que aleshores tenia –i que després va perdre, com veurem en un altre capítol.

Un rebesnét –directe o col·lateral– d’aquest Guerau Alemany de Cervelló mort a Mallorca fou Guillem de Selmella (+1363?), últim senyor de Selmella, sembla, que utilitzà el topònim com a cognom. Amb la mort de Guillem de Selmella el títol «senyor de Selmella» s’extingeix.

Guillem de Selmella va ser enterrat a Santes Creus no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag. Sarcòfag de pedra, exempt, de manera que Guillem de Selmella fou sepultat more nobilium, a la manera dels nobles i principals. En parlarem específicament en un altre capítol.

I aquesta és, en síntesi, la història dels senyors de Selmella.
__________
(1) La informació genealògica bàsica ha estat extreta de l’Enciclopèdia catalana.
(2) Cf. Daniel Montanyà i Josep Albert Planes, Història de Sant Boi del Lluçanès, 2004; Pere Català i Roca, Els castells catalans, 1993
(3) M. dels Àngels Boada i Vivó, El Pont d’Armentera, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, BCN 1998, p. 30-32
(4) Cf. Ibídem.

(L’escut de dalt és el de la família Cervelló, propietaris titulars de Selmella des del segle XI fins al XVI.)

dissabte, 2 de juliol del 2011

Perles (75): Mai més pena de mort

«¿Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt a Montjuïc, trauran del castell un home lligat i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca, indiferenta, i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de ferro, i allí, quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home, tan home com vosaltres… ¡potser més que vosaltres!»

Joan Maragall, fragment de «La ciutat del perdó», article enviat a La Veu de Catalunya, i no publicat, sobre la condemna a mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, 10 octubre 1909