Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutadania. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutadania. Mostrar tots els missatges

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Ei, que no hem assassinat ningú

Uf, quin mal rotllo tot el matí. He somiat, fixeu-vos quina bestiesa, que m’havia de llevar per anar a treballar com a conductor d’autobús de Transports Metropolitans Barcelona i que decidíem al sindicat que els nostres sous estaven en perill –els nostres / sous, eh?, al tanto quan ho llegiu– i ja no podíem tolerar que ens els baixessin més no fos cas que es poguessin equiparar als salaris de l’infeliç professorat de secundària, aquella gent desgraciada de segona categoria que no fot res més que explicar històries a la canalla, i a més no ens donarien la paga de Nadal!, quin desafiament, i llavors hem decidit el sindicat i jo, com els apòstols quan parlaven de “l’Esperit Sant i Nosaltres”, que calia fer el que fos per impedir-ho, i que havíem d’aconseguir que tot Barcelona sabés la gran injustícia que comportava que tinguéssim una feina tan mal retribuïda, no tan malament com la de qui fa classes, això no, vade retro, però deunidó, i aleshores havíem decidit primer que per cridar l’atenció de les autoritats mataríem amb força sadisme pensionistes que cobren 290 euros, quina barbaritat, per no fer res, i també pelaríem membres d’aquell col·lectiu d’idiotes que arriben a treballar per 300 euros al mes, o menys, quins acudits, com en temps de l’esclavitud, ja els espavilaríem l’esma, ja, el meu sindicat i jo, però no ho farem perquè el nostre sindicat és per defensar gent que cobra uns sous “una mica” superiors que el d’aquesta gent infausta, només sis o set vegades més com a mínim –és per això que he posat “només una mica” amb cometes, per remarcar la ironia i perquè vegeu que tenim un grandíssim sentit de l’humor, hihihi–, i que també assassinaríem i violaríem unes quantes persones invàlides i un gos que passava per allà, i a altres les cremaríem de viu en viu o les segrestaríem, però llavors uns figaflors i unes cagades a les calces del sindicat que vés a saber d’on sortien, deuen ser de l’última fornada, han dit que preferirien no matar ni assassinar ni violar ni cremar ningú, i que era millor deixar-los sense transport públic, que també era cruel però menys, i que ja s’espavilaria la gent per anar a treballar, els que tinguessin feina, hahaha, hehehe, que graciós que estic avui, i finalment vam votar i va guanyar la figaflorada, imbècil, cul d’olla, cagada i pixanera, i no mataríem ningú, ni assassinaríem, ni violaríem, així no hi ha manera d’avançar en el camí cap a l’alliberament del personal que treballa de xofer, feina sacrificada com n’hi ha poques –és per això que no hi ha cap llista d’espera per entrar a la plantilla, hohoho, ara he dit una mentideta–, i el somni ha anat així.

Finalment m’he despertat i he recordat que sí, que sóc conductor d’autobús però que puc dormir un parell d’hores més perquè el meu torn avui comença més tard ja que en cada torn tenim dues hores de vaga, i, atenció, no les cobrem! –bé, ja ho veurem, pobres d’ells que no ens paguin, llavors sí que en muntarem una de grossa–, però bé, ara deixeu-me en pau, “bona nit”, huhuhu... Zzzz.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Enquestes i previsions 2010 (4)

Reprodueixo algunes frases de l’article publicat diumenge 24 d’octubre per Salvador Cardús al diari Avui, i hi faig uns breus comentaris.
«Em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d'aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d'ara no puc endevinar.»
Jo considero que la campanya electoral no canviarà gaire res i que la gent, que no és tan ximple com es pensen els polítics, no es deixa influir tant. Crec que la immensa majoria dels que votaran tenen decidit de fa temps el que votaran.
«He d'advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d'allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.»
En aquest punt coincidim. Dic exactament el mateix que Cardús.
«Primer de tot, preveig –en contra del que tothom dóna per fet– una més gran participació electoral.»
Jo no, jo crec que hi haurà menys participació que en les darreres eleccions.
«Sembla estrany que també es presenti com “el canvi real” qui vol aportar com a actiu l’acció de govern. El PSC es dedica a fer gratis la campanya de CiU i de l’independentisme.»
A mi també m’ho sembla.
«Crec que el vot es concentrarà en el partit amb més expectatives de victòria, i que CiU pot arribar fàcilment a la majoria absoluta.»
Jo no crec en la majoria absoluta de CiU, perquè CiU està també tocada per una desafecció que jo, al contrari del que diu Cardús, penso que existeix, i molt grossa, respecte a tots els partits. Sí que crec en un creixement notable de CiU, però limitat, com dic, perquè la gent conserva a la memòria el cas Palau, el cas Pretòria, els pactes amb Zapatero, les declaracions molt recents contra l’aeroport d’Alguaire –cap a ponent CiU pot tenir una sorpresa*–, etc.
«Per res del món em puc imaginar gaire bons resultats per a un PP desbocat, oferint un escenari de conflictivitat social...»
Jo sí que me’ls imagino, i per això penso que el PP serà el tercer partit del parlament amb diferència, perquè arreplegarà molts vots de partits minoritaris de la seva mateixa corda racista, espanyolista i anticatalana –que en alguns segments de l’electorat són paraules sinònimes– tipus PxC, Ciudadanos, UPyD, Nebrera. El PP recollirà molt vot útil d’aquesta franja.
«...i encara menys –diguin el que diguin les enquestes– per a Ciudadanos, que crec que no seran finalment al Parlament.»
Jo tampoc crec que estiguin al Parlament, però no perquè el vot d’aquest tipus baixi, sinó perquè estarà més repartit, com he dit en el comentari anterior; per tant, penso que els pallassos despullats no arribaran al 3%. Si s’haguessin coalitzat amb UPyD (Rosa Díez), ja ho crec que tindrien diputats, més i tot que ara. I si no es presentessin cap dels dos, ni la Nebrera, ni els altres racistes de PxC, el PP s’acostaria molt perillosament al PSOE en escons –perillosament per al PSOE, ja s’entén, i perillosament per a la resta, perquè llavors tots dos junts s’acostarien també a la majoria.
«ERC, en canvi, podria millorar els pronòstics actuals.»
Depèn de a quins «pronòstics actuals» es refereixi, però jo crec que ERC s’haurà de barallar amb ICV pel cinquè lloc de la cambra, i penso que aquesta posició la guanyarà finalment ICV-EUiA perquè han estat coherents, en general, i la majoria dels seus votants els seran fidels.
«I no em veig amb cor de dir res de Reagrupament o Solidaritat, que seran una veritable sorpresa guardada fins al 28 de novembre a la nit.»
Aquest segment és l’únic, penso, on hi pot haver moviments d’última hora, com suggereix Cardús, però jo sí que m’he vist amb cor de fer una previsió. Crec que entre els dos poden arreplegar entre 6 i 8 escons si fan una campanya ben feta... que cal remarcar que de moment no la fan gaire bé. A mi, la Carreterina de Reagrupament –idea estrella, fins ara, de la seva precampanya («precampanya»: un mot cínic per amagar que actuen tots contra el que diu la llei)– em sona a diarrea, i Laporta, amb el seu protagonisme omnímode dins de SICat, que s’ho juga tot a aquesta carta messiànica, està començant a pagar la seva manera poc ortodoxa de conduir els projectes, començant pel Barça, malgrat els èxits esportius assolits. Hi ha molta gent al país que encara creu que els fins –guanyar-ho tot– no justifiquen els mitjans –la manera com es dirigeix un projecte. Que Laporta és millor que Núñez i Gaspart? Sí. Però quans vots traurien Núñez i Gaspart en unes eleccions polítiques? Quatre de mal comptats. Doncs Laporta uns quants més, però prou.

Queda clar, en qualsevol cas, que ni Cardús ni jo fem –almenys jo no ho faig– el que fa aquest professor de la UPF –analitza les enquestes publicades i en fa un capmàs–, sinó deixar-nos guiar per la intuïció. El que fa Fernández és científic. El que faig jo és absolutament acientífic. Veurem sí també la meva previsió, o la de Cardús, és acientífica en els resultats, o ho és més la de Fernández.

* Després CiU ha rectificat aquelles declaracions contra l'aeroport de Lleida. Però ha rectificat tard, molt tard, al cap de setmanes d'haver-les fet. I doncs, han rectificat quan les enquestes els han dit que havien de rectificar si no volien perdre un munt de vots a terres de ponent. Però en perdran igual, perquè la gent, tornem-hi, no és ximple i amb aquest episodi ha recordat la manera com CiU ha tractat les ciutats i territoris poc afectes al (seu) règim, sobretot pel que fa a les infraestructures. La gent sap que la rectificació ha estat causada per estratègia, no per convenciment. (Afegitó del 9 novembre 2010.)

I acabo amb la darrera enquesta publicada i la previsió del vigilant feta el 13 de setembre del 2010.

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 25 octubre 2010

Distribució d’escons:
CiU: 65-66
PSOE: 27-28
PP: 13
Esq.: 11-12
ICV-EUiA: 9-11
Ciudadanos: 4
SICat: 0-4

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)

dissabte, 10 d’abril del 2010

Històries del metro (19): Elitistes d’autobús

Hi ha gent que va amb autobús que és força elitista. Al metro n’hi ha pocs d’aquests, em sembla. (De vegades encara pots trobar a Barcelona gent que no ha baixat mai al metro, ni un dia, ni per veure’l passar o saber com és. En qualsevol cas, els elitistes del metro, si n’hi ha, no es noten tant. Al «tren de Sarrià» potser sí que n’hi ha més.)

Però a l’autobús el veus de lluny. Per exemple, es nota perquè sol seure majoritàriament a la banda del passadís i no arran de la finestra, amb la qual cosa obliga el passatger següent, si gosa fer-ho, a demanar-li sisplau que el deixi passar. I llavors s’aixeca per deixar passar, però ho fa amb cara de pomes agres, com dient: «Ves, el que s’ha d’aguantar.» Seuen al seient del passadís encara que baixin a la darrera parada de la línia, els és igual. Volen dos seients per a ells solets, no els agrada tenir ningú al costat.

També els veus perquè, si s’han assegut al costat de la finestra –segurament perquè han pujat que ja eren tots els seients de passadís ocupats per altres elitistes, i llavors no han tingut cap més remei que demanar al col·lega elitista que els deixés passar al seient del costat de la finestra–, llavors quan arribes tu no et diuen pas mai, si és que és així, que han de baixar a la següent parada i que, per tant, s’aixecaran abans que tu t’asseguis al seu costat i esperaran drets a arribar al seu destí, sinó que deixaran que t’asseguis un minut i, just quan hauràs acabat d’acomodar-te –no és fàcil, l’espai és justet–, et demanaran amb un gest –generalment no amb paraules, ni un «sisplau», que és rebaixar-se– que et tornis a aixecar perquè han de baixar.

També es nota l’elitista d’autobús, sobretot si és jove, perquè molts cops no es belluga del seient fins que l’autobús no ha arribat a la parada i ha obert portes. Llavors s’aixeca d’una revolada, empeny la gent i corre cap a la porta. I encara té la barra de fer un crit al conductor –que ja tancava portes perquè havia baixat tota la gent normal– dient-li que esperi, que no les tanqui: «¡Puerta!» (La majoria són castellanoparlants, no sé què ho fa. O bé són catalanoparlant però criden «¡Puerta!» perquè es pensen que els conductors i les conductores són tots castellans. No ho sé, caldria investigar-ho.)

En resum, el món ha de girar al voltant dels elitistes d’autobús. És veritat que de vegades hi ha conductors que no hi ajuden, perquè tenen massa pressa i volen tancar portes abans que la gent normal hagi baixat, o bé s’encanten amb les portes obertes encara que no hagi de baixar ningú, i llavors, és clar, aquestes actituds irracionals s’encomanen als passatgers, que també faran coses estranyes. Però la gent elitista veus de lluny que espera que tot vagi d’acord amb el seu ritme i les seves reaccions peculiars, encara que comparteixi amb trenta o quaranta persones més un mitjà de transport col·lectiu.

Després hi ha les persones elitistes que, si han d’anar dretes perquè no hi ha seients lliures, ocupen el màxim d’espai possible al bus per tal que l’altra gent no es pugui bellugar: se situen a la vora mateix de la porta encara que no hagin de baixar, es col·loquen davant de la cancel·ladora de targetes perquè no puguis picar la teva o bé ocupen tot el passadís, d’esquena, i no estan atents a la gent que ve darrere seu i potser vol passar més cap al fons de l’autobús. Coses d’aquestes.

O sigui, l’elitista d’autobús el podríem definir com algú al qual has de demanar contínuament, com un favor, que compleixi els seus deures cívics.

Finalment, hi ha els elitistes que seuen sistemàticament als posts reservats per a gent impedida, embarassada i malalta, i si algú els avisa que aquells seients estan reservats, segurament ni es miren l’inoportú, o els més educats com a màxim li etziben un comentari del tipus: «No, si ve algú ja m’aixecaré.» I veus que no miren –o que fins i tot miren descaradament per la finestra– quan puja algú que pot ser alguna d’aquelles persones necessitades. O no es volen adonar que moltes persones, encara que estiguin malaltes, impedides o embarassades, no gosen reclamar el seu dret de preferència si troben ocupats aquells seients, perquè la majoria de la gent no és elitista i pensa que si aquella altra persona ocupa un lloc reservat, ni que sigui una criatura que sembla més trempada que un gínjol, és que deu estar malalta, pobrissona. I doncs, veus gent elitista asseguda que dissimula –o no dissimula– i, al costat, drets, un pobre home amb bastó, un jove amb crosses o una dona visiblement embarassada que, al damunt, potser recorda avergonyida com una vegada, fa anys, s’havia assegut en un d’aquells seients reservats, bé per distracció o bé perquè aquell dia no estava prou fina, i algú li havia retret que no havia de seure allà, que aquells seients estaven reservats, i aquell dia no va gosar protestar però va pensar que aquell ciutadà conscienciat valdria més que no fes judicis temeraris. I des d’aquell dia ha fet això: mirar de no fer judicis temeraris... encara que de vegades hi ha coses i fets i circumstàncies que es veuen d’un tros lluny.

Per descomptat, hi ha també els elitistes amb criatures, que fan tot això que he dit però ensenyant totes aquestes actituds incíviques als fills o als néts, que no sols han de ser, per descomptat, els reis de la casa –ja s’ho trobaran–, sinó també els reis i les reines dels autobusos. Però d’això ja en vam parlar.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Periodisme ciutadà

Algun periodista amb cara i ulls dels diaris actuals fa cap esforç per llegir amb un mínim d’atenció les moltes cartes i comunicacions de lectors adreçades específicament a la redacció? (Fa uns anys, al diari més important de Barcelona l’encarregat de revisar les cartes dels lectors era el redactor de la secció setmanal de Motor, o sigui que ja es veu la importància que donaven a la qüestió.)

De tota la vida, molts ciutadans responsables i conscienciats han enviat als diaris informacions... que els diaris no han aprofitat gairebé mai. Parlo de contribucions en el terreny de la informació, no de l’opinió. El que fèiem fins fa no res els periodistes, com a màxim, era seleccionar unes quantes d’aquelles cartes, potser no sempre les més substancioses des del punt de vista informatiu, i publicar-les. Però, com dic, ni tan sols allò ho fèiem amb gaire criteri. Tanmateix, de vegades algun altre lector responia al primer, i l’encarregat de la selecció de cartes encertava a veure la resposta enmig del munt i considerava que era interessant aquella interactivitat... per descomptat sense moure’s gairebé mai del terreny de l’opinió ni de l’espai de la secció de cartes. De vegades, doncs, es creaven rastelleres de cartes, és veritat, però tothom deu recordar que aquelles cadenes eren gairebé sempre sobre temes intranscendents, anecdòtics, llegendes urbanes (un gran ocell negre que voleiava damunt Barcelona) o assumptes menors (mitjons de rombes, mode de penjar el paper de vàter, etc.). O, si eren sobre temes substanciosos, es movien sempre dins l’àmbit de les opinions. Els fets eren sagrats i només els controlàvem els grans sacerdots, que érem els periodistes.

O sigui, poques vegades s’ha seguit en cap diari el fil d’una informació d’aquestes que dic. Poques vegades s’ha considerat els lectors com a fonts fiables de dades. Només s’han tingut en compte en uns pocs casos les seves aportacions humanes o ciutadanes, les que podien donar joc dins les seccions del diari dedicades a Societat, Gent, Local...

Ara la participació ciutadana en els mitjans és encara més gran, per la facilitat de comunicació i de transmissió de missatges a les redaccions. I llavors, sens dubte, hi ha molt més material de rebuig, absolutament prescindible i intranscendent, enmig del munt de comunicacions que es reben. Però la pregunta continua viva: hi ha algú a la redacció, amb cara i ulls, que repassi aquestes comunicacions de la ciutadania, per mirar de trobar-hi alguna dada que sigui d’interès, per seguir-li la pista?

No, em penso que no. Si mai des de cap mitjà han trucat o han escrit a ningú per demanar-li més informació (hi torno: informació, no opinió) sobre un assumpte del qual aquella persona parlava en una carta, aquest comportament ha estat completament excepcional i, com dic, normalment emmarcat en determinats àmbits ciutadans.

La immensa majoria dels periodistes tenim les nostres fonts, la nostra agenda, les nostres maneres de treballar i les nostres rutines. I no ens treguis d’aquí. Un lector és un lector, un client. No pot estar en aquesta banda dels professionals, és a l’altra banda del taulell.

Hola, món de la premsa del 2010, que hi ha algú que vulgui canviar aquesta dinàmica? Perquè potser ens esforcem a adaptar-nos des del punt de vista tecnològic i no ens adonem que el the times they are a’changin no només afecta la tecnologia. Potser una bona part de la crisi actual dels mitjans de comunicació és causada per la incapacitat conceptual de canviar...