dimarts, 29 de setembre de 2009

Fotografies antigues (6): El funicular de Vallvidrera

Plaça del funicular de Vallvidrera, circa 1910*

Així era la plaça del funicular de Vallvidrera –«la plaça de dalt»–, que es va anomenar després plaça de Pep Ventura. Es pot observar com la nova estació construïda l’any 1906, a la dreta, va perfectament conjuntada amb la casa de la Colònia Pujol que es veu a l’esquerra, a l’altra banda de les escales que inicien el carrer d’Algarves. L’estació no ha canviat gaire en un segle, i la tanca modernista de la colònia també es conserva, amb la torreta o garita que fa angle i tot.

Estació superior del funicular de Vallvidrera, circa 1910*

En aquesta altra fotografia de l’edifici de l’estació podem veure al mig del carrer, a l’esquerra de la foto, els rails del tramvia. Com ja vaig explicar, quan pujava per aquí no anava al Tibidabo, sinó a Barcelona, i segurament aquest era un dels punts més difícils de tot el recorregut per al tramvia, quan ja anava de baixada. O sigui, el pendent més fort potser no el trobava quan pujava de Barcelona a Vallvidrera, tot i el desnivell, sinó ací, quan es dirigia cap al capdamunt del camí de Barcelona, cent metres més enllà del trencall de la Budellera, per baixar a la ciutat.

A la dreta d’aquesta segona foto, darrere la petita alzina, s’entrelluca la Vil·la Maria, encara sense la balconada lateral que donava a la plaça, que es va construir més tard.

La foto que segueix és de la mateixa estació vista lateralment des de més amunt del mateix carrer –o sigui, seguint uns metres cap a l’esquerra les vies que vèiem a la foto anterior–, poc temps després de la inauguració. Aquí també es veuen amb claredat les vies d’aquell pioner tram. Rere l’estació, encara sense el mirador circular, ni les terrasses, ni les escales del jardí, ni les balustrades, la Vil·la Maria:

Estació superior del funicular de Vallvidrera, circa 1910 (foto: Fotos de Barcelona)

* * *

I ara tenim una foto bastant original, amb un element menys conegut, que és el quiosc Montserrat que hi havia llavors en aquella plaça. La primera casa de la dreta és la Vil·la Maria, tot seguit l’estació del funicular de Vallvidrera Superior i al fons la Colònia Pujol. Segons un biògraf de Gaudí, Josep Maria Tarragona i Clarasó, el quiosc podria haver-lo fet anònimament el mateix arquitecte de la Sagrada Família, per assajar solucions constructives que després pensava aplicar a obres de més grandària.

Plaça del funicular de Vallvidrera, amb quiosc (circa 1910; postal de col·lecció particular)

Una altra foto del quiosc en un dia de nevada, presa des de l’altra banda, des del davant de l’estació del funicular. Aquesta imatge està datada amb precisió (1917) perquè és del Fons Salvany, de la Biblioteca de Catalunya, tot i que en aquest arxiu diuen que és “un quiosc del Tibidabo”. Sens dubte, per les cases del fons i pel lateral del primer restaurant Montserrat que s’endevina al costat, quan el restaurant encara era una mica de nyigui-nyogui, la fotografia és de Vallvidrera:

Quiosc de begudes de Vallvidrera (1917)

(A Flickr hi ha encara una fotografia més de la plaça presa per la mateixa època i des de la mateixa perspectiva que l’anterior, en aquest cas des de les escales d’Algarves, durant una festa amb ballada de sardanes i tot. Al fons, al mig, el mateix quiosc que acabem de veure i també, a la dreta del quiosc, el restaurant Montserrat. A l’esquerra de la foto es veu prou bé la façana de la Vil·la Maria.)

Llàstima que el quiosc desaparegués, però els amos van decidir que farien més duros amb un gran bar-restaurant –que també va acabar morint tot i tenir una porxada ben bonica. Els del Montserrat no van pensar que de quioscos com aquell no n’hi havia cap enlloc més.

* * *

[Afegitó posterior]. Jo havia escrit a continuació, equivocadament (marco amb negreta l’error):
Tot seguit teniu l’estació del Peu del Funicular tal com era quan va ser inaugurada, i abans que hi passés per sota el tren que després va anar cap a les Planes i més tard a Sant Cugat, Sabadell i Terrassa. Les vies que es veuen no són pas les del funicular –les del funicular arrenquen darrere l’edifici de l’estació–, sinó les del tren, un tren que no hi arribava perquè encara s’estaven fent els túnels que havien de travessar els turons de la Bonanova. Per descomptat, tampoc existia el túnel llarg que anava al que s’anomenaria Baixador de Vallvidrera, a l’altra banda del Tibidabo, que es va inaugurar l’any 1918.

Estació del Peu del Funicular de Vallvidrera, circa 1910 (presa de l’Arxiu Cuyàs, Institut Cartogràfic de Catalunya)

Em va escriure Ricard Olivella, el 10 gener 2010, amb aquesta rectificació:
Les vies que surten en primer pla són les del tramvia d’Anglí. Tramvia que començava a les Tres Torres i que pujant pel carrer d’Anglí arribava com molt bé comentes fins al Peu del Funicular, quan encara no existia el tren cap a les Planes i el Vallès.
Gràcies, Ricard.

Tal com deia en Ricard, efectivament, aquí teniu la mateixa estació del Peu del Funicular amb el tramvia, en una foto que he trobat després:

(Presa d'un document de l'usuari 18301 de Foro Trenes)

* * *

I així és com era el funicular al començament, si fa no fa fins a la guerra (el pont del fons és el de la carretera de les Aigües):

Funicular de Vallvidrera, 1906-1936? (presa de Remontées Mecaniques)

En aquestes dues fotos que segueixen, fetes des del pont de la carretera de les Aigües, el veiem tal com va ser des de la guerra (aquesta dada no és segura) fins al 1980:


Funicular de Vallvidrera, 1936?-1980 (preses de l’Arxiu Cuyàs, Institut Cartogràfic de Catalunya)

I aquí el veiem en dues fotos més (de l’arxiu de FGC i de José Mora) després del túning que li van fer l’any 1980. Amb aquest aspecte, sense complexos, va continuar funcionant fins al 1998:

Funicular de Vallvidrera, 1980-1998 (reproduïdes a Remontées Mecaniques)

I aquest és el funicular actual:

Funicular de Vallvidrera, 1998- (presa de Remontées Mecaniques)


*Les dues primeres fotografies són de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996.

divendres, 25 de setembre de 2009

Paradoxes lingüístiques (4): ‘els hi’ en lloc de ‘els’

Ho deia l’altre dia l’Albert Pla Nualart, en un dels seus magnífics catalans a la terrasseta: «La norma diu que el plural de li és els [...], però això només és cert en valencià; en els altres dialectes és els hi. I TV3 ja ho admet en registre col·loquial. Si a un els personal hi afegim un hi de destinació (hi anem), en surt un datiu, que és, justament, destinació personal (els hi dono el llibre).» (Avui, 9 setembre 2009)

És fantàstic. El català, com qualsevol altra llengua, té mecanismes per corrompre’s (per evolucionar, em penso que hauríem de dir en aquest cas) que ixen d’ella mateixa, sense interferències. I en aquest cas, vet ací la paradoxa, és un invent que complica la llengua, aparentment no la fa més senzilla sinó més complexa. Als que aprenen català se’ls fa (se’ls hi fa) molt difícil entendre aquest hi que diem de manera gairebé inexplicable. I quan els expliques (els hi expliques) que allò que han sentit tantes vegades –potser fins i tot ho diu la mateixa persona que els fa classes (els hi fa classes)– en realitat és una corruptela i que no ho han de tenir en compte, respiren alleujats. Perquè els han explicat (els hi han explicat) que cada pronom correspon a un nom (persona, animal, objecte, lloc, manera, origen, propietat...) i no sabien veure de cap manera a què podia correspondre aquell hi.

Caldria dir, doncs, segons la normativa, els dono el llibre, porta’ls el llibre, demana’ls el llibre, i en canvi diem, tot contents, els hi dono el llibre, porta’ls-hi el llibre i demana’ls-hi el llibre. No sé si l’explicació que dóna Pla Nualart és la correcta, perquè jo d’això no en sé, però no em digueu que no sorprèn aquest els hi, tan allunyat en aquest cas del les castellà, que sol ser la font de moltes de les nostres corrupteles lingüístiques.

No, aquesta és nostra, ve de dins.

I d’on surt aquest hi? Potser està pres de l’hi, que alhora és també derivació (incorrecta, de moment, segons la normativa actual) de la hi i li ho?

Si us interessen els detalls tècnics sobre la forma els hi podeu consultar el capítol de morfologia d’Eulàlia Bonet de la Gramàtica del català contemporani (Joan Solà i altres, Empúries 2002, M 10.3.3.4). També convé precisar, com deia Pla Nualart, que l’Ésadir, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), accepta (n. 3) aquesta forma espúria (?) no sols en l’ús col·loquial, com diu Pla, sinó també en l’ús formal espontani.

Ara, convé tenir present que hi ha un els hi perfectament correcte, eh?, ara no ens despistem. És quan els representa un complement directe i hi un complement circumstancial real. Com ara:
–Portarem els infants a Port Aventura - Els hi portarem (els = els infants; hi = a Port Aventura)
–Van vestir els nens de mariners / Van vestir els nens a corre-cuita - Els hi vestiren (els = els nens; hi = de mariners / a corre-cuita).

dimarts, 22 de setembre de 2009

Perles (21): Qui diu poesia diu narrativa, diu llengua, diu crema, diu selecció, diu govern...


«Quan en un cartell [a la meva llibreria] diu poesia és refereix a la catalana. En l’apartat de poesia estrangera és troben totes les altres llengües. Costa molt que s’entengui que un país té una llengua i no dues...» (Imma Bellafont,* Barcelona, 11 novembre 2005)

Sí senyora, com si fóssim un país normal, almenys –almenys– en allò que no està directament prohibit.

*(Imma Bellafont és directora de la llibreria La Tralla, de Vic, i presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya)

divendres, 18 de setembre de 2009

Perles (20): Criticar sense prejudicis

«[Zooey a Franny:] El que no m’agrada gens és aquella vida privada de màrtir amb cilici que menes allà a la universitat, aquella absurda petita croada que et penses que menes contra tothom. I no vull dir allò que tu et penses que vull dir, o sigui que més val que no m’interrompis per ara. Interpreto que principalment dispares contra el sistema d’ensenyament superior. I no te’m tiris al damunt, encara; en general, estic d’acord amb tu. Però detesto la mena d’atac a l’engròs amb què ho resols. En aquest assumpte estic d’acord amb tu en un noranta-vuit per cent. Però l’altre dos per cent em fa una por terrible. Quan jo era a la universitat tenia un professor excel·lent (només un, t’ho concedeixo, però era bo, bo de debò), el qual [...] era un gran erudit molt modest. I el que és més, no crec haver-li sentit dir mai res, ni a l’aula ni fora, que no em semblés contenir un trosset de saviesa real, i de vegades un tros ben gros. Què li passarà, a ell, quan tu engegaràs la teva revolució? No vull pensar-hi. Val més que canviem de conversa. Aquella altra gent de la qual deies penjaments són figues d’un altre paner. [...] N’he tingut a dotzenes, de professors així, com tothom, i estic d’acord amb tu que no són inofensius. En realitat són terriblement mortífers. I tant! Tot el que toquen, ho fan terriblement acadèmic i inútil. O bé, i és encara pitjor, cultural. Per a mi, són ells els principals responsables dels ramats d’ases amb diplomes que cada juny són deixats anar dins el país.

»[...] Però el que no m’agrada [...] és la teva manera de parlar-ne, d’aquesta gent. És massa refumudament personal, Franny. T’ho dic de debò. Hi ha una mena de llumeneta realment assassina en la teva mirada [...]. Tu no t’hi has de ficar per res, en allò que fa amb els seus cabells. No hi hauria res a dir, en certa manera, si pensessis que les seves manies tenen un costat divertit. O bé si li tinguessis una mica de llàstima perquè està tan poc segur de si mateix que ha de buscar la manera de donar-se una mica de refumut i patètic glamour. Però quan me’n parles (i ho dic ben seriosament, ara) ho fas com si els seus cabells fossin uns refumuts enemics personals teus. Això no està bé, i tu ho saps. Si has decidit d’entrar en campanya contra el Sistema, dispara les teves salves com una noia com cal i intel·ligent; fes-ho perquè allà hi ha l’enemic i no perquè porta els cabells tallats d’una manera antipàtica o perquè no t’agrada la seva refumuda corbata.»

J.D. Salinger, Franny i Zooey, ed. Proa, Barcelona, 1970 (trad. de Jordi Sarsanedas; t.o.: Franny and Zooey, 1955-1961)

dimecres, 16 de setembre de 2009

‘Los segadors’, 1892

Al final del segle XIX la cançó d’Els segadors no se sap si es cantava molt o poc o gens, però si es cantava no es cantava com la coneixem ara. El que és segur és que no era un himne nacional. (L’altra cançó que esdevindria himne, El cant de la senyera, no la va compondre Joan Maragall fins el 1896.)

Aquest estiu he trobat una versió de Francesc Alió* que no sé si es coneixia gaire** en un llibre de cançons (Cansons, diu la coberta) publicat l’any 1892. És lleugerament diferent de la que es recull com a original a la Viquipèdia, sobretot pel que fa al conegut crit de guerra: en aquesta versió d’Alió apareix el «bon cop de falç» d’avui, tot i que sense admiració, i no el «segueu arran!» que diuen que deia l’original.

Al llibre no consta la data d’impremta. Però té un pròleg de Felip Pedrell que es publicà a La Vanguardia del 28 abril 1892 en forma d’article d’opinió, amb l’entradeta següent: «Este artículo [de Felip Pedrell] sirve de prólogo á la colección de canciones populares del señor Alió que mañana se pondrá á la venta.» Ara bé, els autors que parlen de la versió d’Alió (la mateixa Viquipèdia, en un dels articles que hem citat) fan referència sempre a un recull que es deia Cansons populars catalanas, de data incerta, i no al nostre Cansons, que té data segura (1892) pel testimoni del diari esmentat, i que jo diria que ha de ser una mica anterior a l’altre. De manera que o bé Cansons i Cansons populars catalanas és la mateixa obra o bé primer va eixir Cansons, l’any 1892, i poc o molt després, però sense data segura, les Cansons populars catalanas a les quals tothom s’ha referit fins ara. Amb tot això que he dit, m’atreveixo a afirmar que la troballa d’aquest estiu és una descoberta que fins ara estava amagada als estudiosos.

El llibre té a la pàgina 5 les dues dedicatòries manuscrites que segueixen. La primera és de l’autor del recull:

Al amich Gonzalo Planas
com a affs recort de son a. ss.

Francisco Alió [rúbrica]

La segona dedicatòria és d’aquest receptor a una amiga:

La prenda que mes s'es-
tima es la qu'es dedica
y es regala; conti ma simpa-
tica Mercedes cuan jo la res-
pecto y l'aprecio, quan le dedi-
co y li regalo lo que me ha
dedicat y regalat un amich.

G. Planas [rúbrica]

Llàstima de no conèixer les dates de les dedicatòries, per saber quants dies va conservar el senyor o senyoret Gonzalo Planas les Cansons. I llàstima de no conèixer qui eren Planas i la «simpàtica» senyora o senyoreta Mercedes. (Ja sabeu que quan es deia «simpàtica» a una dona normalment era perquè es volien obviar en aquell cas altres consideracions, sobretot estètiques.)

I vet aquí, finalment, la lletra de Los segadors tal com apareix a l’obra esmentada:

Los segadors

¡Catalunya comtat gran _ qui t'ha vista rica y plena!
Ara'l rey nostre senyor_ declarada'ns té la guerra;
Lo gran Compte de Olivar _ sempre li burxa l'orella:
,,Are es hora nostre rey,_ are es hora que fem guerra.’’
Contra tots los catalans _ ja ho veyéu quina n'han feta.
Seguiren vilas y llochs_ fins al lloch de Riu d'Arenas.
N'han cremat un sagrat lloch _ que Santa Coloma's deya:
Creman albas y casullas _ y corporals y patenas;
Y'l Santissim Sagrament _ alabat siga per sempre.
Mataren un sacerdot _ mentres que la missa deya.
Mataren un caballer _ á la porta de la iglesia,
Don Lluis de Furriá,_ y'ls ángels li fan gran festa.
Lo pá que no era blanch _ deyan qu'era massa negre
lo donavan als cavalls _ sols per assolar la terra;
lo vi que no era bó _ enjegavan las aixetas,
lo tiravan pe'ls carrers _ sols pera regar la terra;
A presencia dels parents _ deshonravan las doncellas:
En donan part al Virrey _ del mal qu'aquells soldats feyan
,,Llicencia'ls he donat jo _ molta més se'n poden pendre.’’
A vista de tot aixó _ s'es esbalotat la terra.
Entraren á Barcelona _ mil personas forasteras;
entran com á segadors _ com eran en temps de sega.
De tres guardias que n'hi ha _ ja n'han morta la primera.
En mataren al Virrey _ al entrant de la galera.
mataren als diputats _ y als jutjes de la Audiencia:
Anaren á la presó _ donan llibertat als presos:
Lo bisbe'ls va benehí _ ab la ma dreta y esquerra:
,,Hont es vostre capitá _ ahont es vostre bandera?’’
Varen treure'l bon Jesús _ tot cobert ab un vel negre.
,,Aqui es nostre capitá _ aqui es nostra bandera; .
A las armas, catalans_ que os han declarat la guerra.’’
Bon cop de fals,
defensors de la, terra,
Bon cop de fals.


*Es feia dir Francisco (pron. segurament Fransiscu), possiblement perquè ni tan sols sabia com calia escriure el seu nom en català, com passava sovint llavors, o, si ho sabia, li resultava afectat, per inoït. D’aquella època, i d’abans, vénen els Siscus, les Sions, les Tònies, els Mingus, els Bertus, els Cisus, els Cintus...
** A l’obra Els Segadors. Himne nacional de Catalunya, de Josep Massot i Muntaner, Salvador Pueyo i Oriol Martorell («Biblioteca Abat Oliva», PAM, 1993), Massot reprodueix una versió molt semblant atribuïda també a Alió (p. 13), però hi falta el novè vers que dono aquí, de manera que hem de concloure que Massot reprodueix una versió diferent. A més a més, com que la reprodueix amb la grafia moderna, es perd, crec, bona part de la gràcia per al lector actual. És per això que m’ha semblat interessant reproduir aquí la lletra de la cançó exactament com va ser publicada per Alió al llibre Cansons.

(El segador que il·lustra l’article és un dels ninos del Tío Javi.)

diumenge, 13 de setembre de 2009

Fotografies antigues (5): El tramvia de Vallvidrera

Tramvia de Vallvidrera, carretera de Vallvidrera al Tibidabo, circa 1910*

Vet aquí, circulant per la part alta de la població –al darrere es veu l’Ideal Pavillon, que llavors era un hotel–, el tramvia de Vallvidrera, inaugurat el 28 de febrer de 1905 com una prolongació del llavors anomenat «tramvia del Tibidabo» (que feia el recorregut des del capdamunt del carrer Balmes fins a l’estació on sortia, i surt, el funicular del Tibidabo i que a partir del 1942 es va anomenar «tramvia blau»).

Fins l’any 1905, no hi havia cap sistema de transport regular entre Barcelona i Vallvidrera, un nucli de població fins feia poc independent que s’havia posat de moda com a lloc d’esbarjo familiar per a molts barcelonins. Hi havia un projecte de funicular, el funicular de Vallvidrera, aprovat l’any 1892, però encara no s’havia posat en marxa. La Companyia del Tibidabo, pensant que qui pica primer pica dos camins, va adquirir sis cotxes més –en tenia només quatre per al breu recorregut esmentat–, numerats del 5 al 10, per fer el nou recorregut. El número 5 és el que tenim a la foto. Aquests sis cotxes van tornar després a la línia original de la Companyia del Tibidabo.

El pi que apareix a la fotografia al costat del tramvia el deuen recordar –molt més alt i gros, però amb la mateixa forma– força lectors d’aquest bloc si han estat a Vallvidrera, perquè va aguantar gairebé un segle més. El van tallar l’any 1996.

Però també tenim proves que el tramvia arribava a la plaça de Vallvidrera. Aquest és el tramvia número 7 (a la dreta hi ha cal Trampa i l’hotel Sant Jordi; al fons, el carrer Mont d’Orsà; també al fons, a l’esquerra, es pot endevinar la carretera de Sarrià):

Tramvia de Vallvidrera, plaça de Vallvidrera, circa 1910*

Poc durà el monopoli del tramvia, ja que l’any 1906, a corre-cuita, la Companyia del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona va enllestir la instal·lació del funicular de Vallvidrera. Llavors, un altre tramvia va pujar des de les Tres Torres fins a l’inici del funicular, per enllaçar aquell funicular amb el nucli de Sarrià i amb Barcelona. I el 1918 ja es va allargar la línia del tren de Sarrià fins al Baixador de Vallvidrera (ja a la banda vallesana del túnel) i les Planes (el nom de l’estació ve del propietari del terreny, el senyor Jaume Planes), amb una parada prèvia també al peu del funicular de Vallvidrera, abans de travessar el túnel.

Tot i això, la Companyia del Tibidabo va mantenir els tramvies de Vallvidrera un quart de segle. Cap a l’any 1915 va substituir els sis cotxes per tres de més petits, que es van anomenar «tramvies d’hivern» i que van fer servei fins a l’any 1930. Ací en tenim un, a la mateixa plaça vista des de l’altra banda (observeu, al fons, com no hi ha encara escales que pugin a la «plaça de dalt», ni església; s’endevina, però, el perfil de la Vil·la Maria amb la teulada a dues aigües, gairebé a dalt de tot, al mig; la casa amb torre que es veu al capdamunt de tot és una que hi havia just a l’altra banda de la carretera del Tibidabo, als baixos de la qual hi va haver anys després una granja):

Tramvia de Vallvidrera, plaça de Vallvidrera, 1915 (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

Ara bé, per on pujava el tramvia de Barcelona fins a Vallvidrera si no pujava per la carretera de Sarrià? Doncs pujava per aquí:

Tramvia de Vallvidrera, camí de Vallvidrera a Barcelona, circa 1910 (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

Aquí en tenim una altra imatge. És el número 7 que hem vist abans a la plaça de Vallvidrera:

Tramvia de Vallvidrera, camí de Vallvidrera a Barcelona, circa 1910 (Font: Itineraris Tibidabo, de Josep Damé, Ajuntament de Barcelona, 2006)

I doncs, des de l’actual plaça del Doctor Andreu, llavors anomenada plaça del Funicular, on acabava l’aleshores «tramvia del Tibidabo» –avui, «tramvia blau»–, primer agafava el camí que arrencava a l’esquerra de l’estació del funicular –el que és ara el carrer Manuel Arnús– i que enllaçava, com avui, amb la carretera de les Aigües, inaugurada tres anys abans, el 1902. La carretera esquivava ja llavors, com ara, la via del funicular mitjançant un pont. Just després del pont arrencava –i arrenca avui– a la dreta l’anomenat «camí de Vallvidrera a Barcelona», obert l’any 1888, el mateix any que es va obrir l’Arrabassada i també el mateix any que Vallvidrera, fins aleshores independent, va decidir ajuntar-se al municipi de Sarrià (l’annexió efectiva fou dos anys després; cal recordar que Sarrià no passà a formar part de Barcelona fins l’any 1921). Aquell camí, amb pendents de fins al 10%, encara existeix, passa pel costat de l’Escola Judicial espanyola i va a parar a l’Ideal Pavillon –just a sota de l’actual torre de Collserola–, on enllaça amb la carretera de Vallvidrera al Tibidabo.

Un cop passat l’Ideal Pavillon, on feia parada llarga, el tramvia baixava per davant del camí de la Budellera –l’indret exacte on està feta la primera foto–, passava pel costat d’on es concentraria el Barça els anys 1950-70, l’Hotel Vallvidrera, baixava pel carrer de les Alberes –llavors anomenat, com tota aquesta part del trajecte, «carretera del Tibidabo»–, passava per l’esplanada que després seria la plaça Pep Ventura –la «plaça de dalt», que acolliria l’estació «superior» de l’altre funicular, el de Vallvidrera– i arribava fins a la «plaça de baix», la plaça de Vallvidrera, on feia la volta.

Vallvidrera, boca de la font de la Budellera (foto: Gemma Miralda, La Vanguardia 28 juny 2009)

(Hi hagué durant uns anys, 1912-1938, un altre tramvia que eixia de la plaça de Catalunya, creuava tot Barcelona i pujava per l’Arrabassada fins al Casino, però aquest no ens afecta.)

Acabo amb una perla de la premsa sobre la Vallvidrera de fa un segle:

(La Vanguardia 12 agost 1908, p. 8)

O sigui (per si no ho llegiu bé):

«Vallvidrera
»Durante los días 14, 15,16, 17 y 18 del corriente la colonia veraniega y el pueblo de Vallvidrera celebrarán gran número de fiestas que prometen revestir gran brillantez.
»Habrá tronadas, salvas de morteretes, hogueras, bailes de ramos en el entoldado, sardanas, batallas de serpentinas, globos aerostáticos, etcétera.

»El día 15 se celebrará un solemne oficio, con asistencia del Ayuntamiento, en la cual [sic] se cantará una misa del maestro Ribera.
»La colonia veraniega de este pueblo celebrará el día 12, á las diez en punto de la noche, el primer concierto instrumental, que dirigirá el maestro don Francisco Alfonso y se efectuará en el bosque.
»El programa es escogidísimo.
»La compañía de tranvías prestará servicio extraordinario.»


Aquí teniu, finalment, un reportatge emès per Barcelona TV sobre el tramvia de Vallvidrera:


www.btvnoticies.cat

*(Les dues primeres fotografies, de les quals no s’ha identificat específicament la procedència, són de Vallvidrera a través del temps, de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996; hi ha també força informació gràfica sobre el tramvia de Vallvidrera i el seu recorregut a El tranvía del Tibidabo, d’Albert Giménez, J.R. Prous Editores SA, Barcelona 1991.)

divendres, 11 de setembre de 2009

Onze de Setembre

Del Manifest unitari de l’Onze de Setembre del 2009 (extracte):

«[...] Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix trepitjant les nostres institucions, dictant, arbitràriament, fins on poden arribar. Avui, com en el passat, l’Estat espanyol segueix marginant la llengua catalana, entorpint la feina de convertir-la en la llengua comuna que necessitem per gaudir d’un país integrador, cohesionat i amb igualtat d’oportunitats per a tots els seus ciutadans i ciutadanes, siguin quins siguin els seus cognoms i el seu origen. [...]»

Intents infructuosos de convertir Espanya en un espai plural

«La història del catalanisme fins al dia d’avui ha estat plena d’intents de reformar aquest Estat per acabar amb totes aquestes injustícies, per convertir Espanya en un espai polític plurinacional on el poble català es pogués sentir còmode. L’últim d’aquests intents ha estat la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, iniciada ja fa cinc anys i que tindrà el seu desenllaç definitiu quan es resolguin el set recursos presentats al Tribunal Constitucional [espanyol]. Una sentència que, de manera més subtil o més descarada, anorrearà el poc potencial polític que li queda a un Estatut fortament retallat per les Corts Espanyoles l’any 2006, tot acabant amb les esperances d’aquells qui, de bona fe, confi[av]en encara en la possibilitat de reformar l’Estat espanyol i conduir-lo cap al reconeixement de la seva plurinacionalitat.»

Espanya és un projecte polític tancat i satisfet amb ell mateix


«Res és més desesperant i més inútil que intentar dialogar amb una paret. Per pur i simple seny, ha arribat l’hora de reconèixer que Espanya és un projecte polític tancat, satisfet amb si mateix, en el qual les aspiracions del poble català no tenen cabuda. Davant d’aquesta inapel·lable realitat, l’elecció és clara: o acceptem que ens assimilin o ens deslliguem d’Espanya. Les terceres vies, les alternatives a la independència del nostre país, han quedat desacreditades pels fets. Si volem seguir essent una nació, si volem arribar a Europa i al món sense haver de passar per Madrid, si volem gaudir d’un país més just i pròsper que el que hem heretat dels nostres pares, hem d’accedir a allò que és propi de totes les nacions lliures del món: l’estat propi. Per això, ara més que mai, cal passar pàgina, tancar la carpeta espanyola, mirar endavant i començar a caminar de nou, amb determinació i sense complexos, sota el projecte compartit que ens reuneix avui aquí: som una nació, volem estat propi.»

Que tingueu una bona Diada.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Encasellar

No entenc per què sempre t’han d'encasellar –potser ho fem tots, instintivament– quan manifestes qualsevol opinió política o econòmica, o fins i tot cultural, i ja no diguem si és moral. Si dius que l’Estatut català actual, aquest que pentinen els jutges espanyols des de fa tres anys i que no té res a veure amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya, és una cosa que no serveix per a res i que no entens per què li fem tant de cas, et situen prop de l’Esquerra dissident. Si dius que la nova Oficina Antifrau ha nascut amb el frau incorporat de l’elecció del seu director, et col·loquen al costat de CiU. Si afirmes que l’actual cultura energètica no és sostenible, que les nuclears s’han de desmantellar i que no s’han de fer transvasaments dels rius, ja estàs prop d’Iniciativa. Si penses que la proliferació creixent d’avortaments més que l’exercici simple d’un dret privat és una tragèdia global que tal vegada ens hauria d’amoïnar una miqueta més del que ens preocupa, deus ser fonamentalista cristià (o, encara pitjor, del PP). Si defenses que el tripartit era l’única opció presentable l’any 2003 mentre l’alternativa fos una entente CiU-PP, fins llavors fèrria, ets roig. Si creus que a Barcelona, i especialment en l’àmbit del totxo, hi ha instal·lada una corrupció de dimensions estratosfèriques, ets convergent. Si afirmes que els diners públics s’haurien de gastar amb molt més control, rigor, cura i transparència, llavors ets una mena de neoliberal. Però si estàs d’acord que mentre hi hagi misèria al carrer i necessitats socials ineludibles cal apujar els impostos als més rics i, en general, als que poden pagar-los, llavors ets prosocialista. Si penses que les escoles de Catalunya que no facin estricta immersió lingüística en català (siguin públiques o privades) no haurien de tenir subvencions, per a uns ets pronazi i per a altres una mena d’extraterrestre ingenu. Si creus que el pacte PSOE-PP a Euskadi és una entesa feta en clau espanyolista per desfigurar l’anomenat «estat de les autonomies», ets nacionalista (dels perifèrics, i per tant dolent i pervers, o com a mínim provincià). Si dius que la llei de partits espanyola (signada per PSOE, PP i CiU) és una vergonya de la democràcia, diguin el que diguin a Europa, i opines que a Euskadi ha de callar la repressió institucional espanyola i ha de parlar el diàleg amb totes les possibilitats obertes (incloent-hi les ara prohibides), o penses que Bush, Blair, Aznar i Durão Barroso han de ser portats davant el Tribunal Penal Internacional per haver envaït l’Iraq, i que Obama, Brown, Merkel i Zapatero (i Chacón) han de ser jutjats pels bombardejos indiscriminats a l’Afganistan, ets filoterrorista.

I això cada dia: un dia ets una cosa i l’endemà l’altra, sense manies, i ’nar fent.

A mi potser ja no m’hauria de fer re a hores d’ara, però em preocupa una mica la salut mental de la gent en general. Aquesta dèria d’encasellar tothom segons uns patrons prefixats no em sembla que sigui precisament una manifestació d’intel·ligència, la veritat sigui dita. No hi ha cap possibilitat de reconèixer que un opinant pot ser que sigui senzillament un pobre home amb idees pròpies, que mira de ser honrat i independent en els seus judicis, i que diu el que pensa sense que cada cosa que diu signifiqui que segueix consignes d’altri i sense que les etiquetes l’encasellin i, per tant, el desfigurin?

(Ara, com diu molt bé un tècnic lingüístic amic meu, «molta penya valora el contingut pel concepte que té de l’emissor». O siga que tot açò dels encasellaments ve de llunt, passa a tot arreu i supose que és inevitable.)

Avui és 09/09/09 i són les 09:09 (dedicat a Màrius Serra).

dilluns, 7 de setembre de 2009

Fotografies antigues (4): Can Massana ca. 1930

Coll de Can Maçana, circa 1930

La gràcia d’aquesta foto, que és posterior a l’altra i de molta menys qualitat, és que s’hi pot observar més bé el paper estratègic que devia fer aquell nus de comunicacions durant tot el segle XIX i fins a la represa temporal de l’edat mitjana espanyola, que va ser a partir de 1936 i va durar uns quaranta anys més –que els historiadors haurien d’afegir al segle XII o XIII, per dir-ho d’alguna manera.

Deixant les bromes a banda –o a l’inrevés, deixant de banda les coses serioses i anant a l’anècdota–, ací observem una construcció al capdamunt del turó de la dreta –«el castell petit»– encara en bon estat, igual com les altres dues edificacions de la dreta de la carretera, de les quals deu anys després no en quedaven sinó ruïnes. Ara he pensat, mirant aquesta fotografia, que el turó podria ser –podria ser– l’origen de la «mançana» que dóna nom a la casa, per la seva forma arrodonida.

Aquella torre del capdamunt del pujol, juntament amb el fortí encastat a la part de la dreta de Can Massana –allò que durant una època posterior es va anomenar «la terrassa de l’àvia»–, van ser construïts amb motiu de la Guerra del Francès. Les dues famosíssimes batalles del Bruc van ser el 6 i el 14 de juny del 1808, tres anys i mig abans que el Departament de Montserrat, amb capital a Barcelona, esdevingués una de les cinc circunscripcions de la Catalunya napoleònica (26 gener 1812 - 28 maig 1814), integrada dins l’Imperi Francès.

Totes dues fortificacions van continuar «fent servei» –és una manera de dir– durant les guerres carlines i fins a la mateixa guerra incivil del 36-39, en què, com sempre, van tornar a ser utilitzades per controlar el pas de vehicles, persones i subministraments pel coll. Sembla que hi hagué guàrdia permanent als dos indrets durant tota la darrera guerra, nit i dia. És per això que a les dues fortificacions no hi havia finestres, sinó sols espitlleres –ja es van construir amb aquesta finalitat i no pas per fer servei a la casa. Des del fortí de Can Massana es dominava perfectament la cruïlla que hi ha darrere la casa i dos-cents metres de la carretera que venia del Bruc –i, per tant, de Barcelona i Lleida–, i des del fortí de la muntanyeta es controlava fins encara més enllà la mateixa carretera i també les de Manresa i Santa Cecília, i la cruïlla on s’ajunten totes tres. Un punt estratègic clau, com dèiem.

Sobre la font de clot de què parlava l’altre dia m’ha arribat una anècdota. Es veu que una vegada, cap als anys 1950-60, va aturar-se un cotxe amb una família, com passava sovint, i van demanar aigua. Els de la casa els van dir que trobarien aigua fresca allà al darrere, a la font del Clot. Els del cotxe van respondre que sí, que ja coneixien la font, però que hi havia capgrossos. Els de la casa els van donar llavors el càntir, que tenien allà mateix a l’entrada de la casa. Els viatgers en van beure a galet fins que van quedar tips. Encabat, els de la casa els van dir: «Què?, bona l’aigua, eh?» Els del cotxe: «Sí, i tant!» «Doncs, és de la font del Clot, d’allà darrere.»

(La fotografia ha estat presa d’El Bruc, de Gemma Estrada Planell i Pere Redon Trabal, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona 1996)

divendres, 4 de setembre de 2009

Estafa farmacèutica

El mes de gener del 2009 vaig anar a la farmàcia A a comprar un medicament genèric que consumim a casa de manera regular i que em va costar, com sempre, 7,31 €. El mes de març del 2009 vaig anar a la farmàcia B i pel mateix medicament, de la mateixa casa comercial, em van demanar 6,34 €. Vaig mostrar la meva estranyesa alhora que la meva joia i el farmacèutic em va confirmar que aquell genèric s’havia rebaixat, que el preu marcat era 6,34 € des de començament d’any. El mes de maig vaig a la farmàcia A i demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em cobren 7,31 €. Però com que alhora he comprat altres coses ni m’hi fixo. Ho recordo en arribar a casa i penso «que estrany!», però me n’oblido. El mes de juliol del 2009 torno a la farmàcia A, demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em volen cobrar 7,31 €, però aquest cop recordo allò que m’havien dit feia mesos a la farmàcia B i ho dic a la farmacèutica, la qual va a la rebotiga, consulta una llista de preus actuals que em diu que tenen allà i torna al taulell dient que tinc raó, que aquella medecina «ara» val 6,34 €. Demana disculpes, diu que no sap què pot haver passat amb «la màquina» i que no és una cosa voluntària perquè a ella també l’afecta que no funcioni bé «la màquina», ja que igual com uns medicaments baixen de preu, altres s’apugen i ella «potser» els continua cobrant al preu antic. El mes de setembre del 2009 torno a la farmàcia A, demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em volen cobrar 7,31 €. Enfadat, dic que ja és la tercera vegada que em fan el mateix, que el preu marcat no és el que diuen i que facin el favor de no prendre el número a la gent. La dependenta, una noia joveneta que no és la farmacèutica titular de l’establiment, fa primer un gest com de protesta, com d’honradesa profanada, assenyalant el preu que marca la capsa de la medecina (que és, efectivament, l’antic, o sigui, 7,31 €). Li dic que miri el preu actual. La noia se’n va a la rebotiga, sento que parla amb la titular de l’establiment –li conec la veu i ella coneix la meva i m’ha sentit, però no gosa treure el cap– i torna dient que tinc raó, que són 6,34 € i que disculpes. Li dic que això ja m’ho van dir l’altra vegada i que no pot ser que el client hagi d’exigir cada vegada que mirin els preus actuals. Me’n vaig de la farmàcia amb la medecina, però francament emprenyat.

Hi ha coses que em costen d’entendre. Una farmacèutica –i encara més aquesta farmacèutica, tan tocada i posada, tan fina– és també carn de corrupció? Sóc l’únic que té problemes d’aquest tipus? Val més no fixar-se en eixa mena de coses? La gent «normal» paguen un euro més i es queden tan tranquils? I ara què haig de fer? No tornar-hi? Denunciar-les a la policia? Girar la cara cada cop que me les trobi pel carrer... que és cada dia?

Per començar, he explicat els fets al Col·legi de Farmacèutics. I ja m’han contestat, avui mateix. Diuen entre altres coses que «la Comissió de Deontologia durà a terme les comprovacions pertinents i, si és el cas, endegarà les actuacions pertinents per tal de solucionar la situació plantejada». Almenys són ràpids a l’hora d’escriure. I molt «pertinents». Veurem si també són eficaços.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Fotografies antigues (3): Vallvidrera 1910

Vallvidrera, circa 1910

Ací tenim, al fons, la plaça de Vallvidrera –«la plaça de baix»– tal com era cap a l’any 1910, vista des de la carretera de Sarrià. Avui no queda cap edifici d’aquella època,* però sí que és la mateixa ara que fa un segle la tanca de pedra i totxo que puja, de dreta a esquerra enmig de la foto, emmarcant el carrer Mont d’Orsà (per allà es va cap a Sant Pere Màrtir). Just a la dreta de la tanca aquesta es pot veure el que va ser l’hotel Sant Jordi, que també es va dir Nice. S’hauria de veure cal Trampa,* perquè ja hi era de feia anys, però no es distingeix.

* (Afegitó del 4 de setembre. Ara em diuen que l’edifici de Casa Trampa sí que hi és: mirant la foto, just a la dreta de l’antic hotel Sant Jordi; és una construcció de planta baixa i dos pisos, el primer amb un balcó i el segon amb finestres partides pel mig, i al capdamunt una terrassa amb barana de balustres; de fet, doncs, sí que hi ha un edifici a la foto que un segle després continua dret.)

Una mica més a l’esquerra del pany de paret on es veu un anunci pintat («L. Savall / pintor decorador / Mayor 25 - Sarriá», diu) és on hi havia l’hotel Panorama. Aquí el teniu, amb la seva bandera i tot, en una foto (retocada i acolorida) d’uns quants anys abans, just quan el poble estava a punt de fer l’estirada (deunidó com va créixer Vallvidrera els últims anys del segle XIX i els primers del XX):


Vallvidrera, Hotel Panorama, circa 1895

Hi ha un detall interessant en la primera foto, que és que a la carretera no es veu ni un rail de tramvia, i consta per altres fotografies que des de l’any 1905-06 arribava un tramvia de Barcelona fins a la mateixa plaça de Vallvidrera. Per on pujava?

La solució, en una altra fotografia que penjaré d’aquí uns dies, quan li hagi escrit el comentari.

Plaça de Vallvidrera, circa 1905

Finalment, aquí tenim una postal, amb segell i mata-segells i tot, de la plaça de Vallvidrera que deu ser de cap al 1900-1905. S’hi aprecien clarament l’hotel-restaurant Sant Jordi i Cal Trampa. No hi ha vies de tramvia tampoc a la plaça, i aquí sí que n’hi hauria d’haver a partir del 1906. És per això que en aquest cas la foto ha de ser anterior al 1906. En l’altre cas, en canvi –la primera foto– sí que sabem del cert que és posterior, de cap al 1910, perquè la data està ben documentada dins el llibre del qual la vaig escanejar i perquè hi ha més edificis al voltant de la plaça que abans del 1910 encara no hi eren.

(La fotografia primera prové de Salvador Ferran, Vicenç Fonolleda, Cisco Tomàs, Vallvidrera a través del temps, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, Barcelona, 1996; la segona és una postal que procedeix de l'arxiu Delcampe; i la tercera me l'han feta arribar del grup de Facebook anomenat Fotos antigues de Barcelona.)