dissabte, 30 de desembre de 2006

Aquest any que s’acaba

Aquest any que ara acaba he tingut de clients les entitats que diré tot seguit, o hi he fet col·laboracions esporàdiques: Ajuntament de Zumaia (institucional basc), Arin (arquitectura i enginyeria), Artandi IV SL (alimentació), Archivo Histórico Nacional (institucional espanyol), Arxiu Històric de Sabadell (institucional català), AstraZeneca (indústria farmacèutica), AXA (assegurances), Banc Sabadell (serveis financers), Banco Herrero (serveis financers), Banco Santander (serveis financers), Banco Sygma (serveis financers), Banco Urquijo (serveis financers), Barcelona Tours (transports), Bermejo Comunicación (comunicació), Bodegues Miguel Torres (alimentació), Bulevard Rosa (distribució), Caja Castilla - La Mancha (serveis financers), Caja Madrid (serveis financers), Cañas y Tapas (restauració humana), Carrefour (distribució), Cerveses Damm (alimentació), Chocolat Factory (alimentació), Cidem (institucional català), Coca-Cola (alimentació), Cambra dels Diputats del Marroc (institucional marroquí), Consorci d’Aigües de Tarragona (serveis bàsics), Continental Airlines (transports), CR Listen (serveis d’oci), Crèdit Andorrà (serveis financers), Cuatrecasas Advocats (serveis jurídics), Departament de Benestar i Família (institucional català), Departament de Cultura (institucional català), Departament de Presidència (institucional català), DO Mixtura (entreteniment), El Corte Inglés (distribució), EMESA (materials de construcció), FresCo (restauració humana), Endesa (serveis bàsics), Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (política), Eusko Jaurlaritzaren Kultura Saila (institucional basc), Fundació Agbar (serveis bàsics), Fundació del Cor (serveis mèdics), Fundació Raval Solidari (serveis socials), Gelabert-Azzopardi (entreteniment), Gestmusic-Endemol (entreteniment), Grup Olivé (restauració humana), Grup Accenture (serveis logístics), Hay Group (consultoria), Honda (automoció), Institut Català de les Dones (institucional català), Krata SA (arquitectura i enginyeria), La Vanguardia (comunicació), Llongueras (perruquer), Mallol Traductors Associats (serveis d’edició), Mapfre (assegurances), Matias Guarro Espais (mobles), McDonald’s (restauració humana), Microsoft (serveis informàtics), Ministerio de Administraciones Públicas (institucional espanyol), Ministerio de Sanidad y Consumo (institucional espanyol), Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales (institucional espanyol), Mitsubishi Electric (indústria electrònica), Museo del Prado (institucional espanyol), Nike (roba esportiva), Padi Productions (comunicació), Palau de la Música (entreteniment), Palau Robert (institucional català), Parlament de Catalunya (institucional català), Pearson Education (entreteniment), Pioneer (tecnologia), Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (institucional català), Racó Català (comunicació), Registro Mercantil Central (institucional espanyol), Renfe (transports), Repsol YPF (energia), Sabadell Banca Privada (serveis financers), Seur (distribució), Siemens (tecnologia), Talismán Convenciones (serveis d’oci), Teatro de la Zarzuela de Madrid (entreteniment), TradHoc (serveis d’edició), Trespuntzero (comunicació), Universitat Politècnica de Catalunya, Urruska (hostaleria), VIPS (restauració humana), Villarrosàs (comunicació), Ya.com (telecomunicacions). També he editat o traduït textos variats de dos escriptors i una escriptora, articles d’opinió de dos columnistes de premsa, treballs científics i de divulgació d’uns quants professors i investigadors universitaris, actes i memòries de congressos i jornades, documents de diversos jutjats de Barcelona i d'unes quantes comunitats de propietaris de tot arreu... Total, cap a un centenar de clients diferents.

Ho he volgut escriure, deixar-ne constància, perquè encara em sembla mentida com han anat les coses: fa tres anys i mig que vaig muntar aquest despatx amb una sabata i una espardenya. Gràcies, Jordi, per la inestimable contribució... a la meva autoestima.

I a tots, bon any nou 2007. (I no m’espereu per aquí fins al 7 o 8 de gener: me’n vaig uns dies de vacances a Sant Sadurní d’Anoia, com cada any, ben desconnectat de tot.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 29 de desembre de 2006

«Plantem cara»

No puc resistir la temptació de copiar tal com raja l’article que va publicar el mestre Joan Solà a l’Avui d'ahir dijous:

«Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s'hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n'hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.

»Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.

»La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya
Dóna corda al català, per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n'ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d'humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d'una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l'agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s'hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.» (Joan Solà, supl. «Cultura», Avui 28 desembre 2006)

dijous, 28 de desembre de 2006

He fet una BA

Us vaig dir que tenia una aventura extraordinària per explicar-vos. És una història d’anys. L’explicaré emmascarant moltes dades, perquè no és correcte fer ús públic d’informacions confidencials.

Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.

Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.

Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!

I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!

Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.

Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.

Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.

I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?

Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.

Era això, telegràficament.

Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.

Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.

Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.

Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!

És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 23 de desembre de 2006

L’herència que he rebut

La llengua amb l’accent i la cantarella anoienca, i les dites de la comarca, i l’orgull de parlar bé l’idioma, i els renoms dels veïns i dels cappares del poble, i tenir una rambla i un passeig, i el conill amb allioli i les costelles a la brasa i la carn d’olla i els canelons, i els panellets i la crema cremada encara que jo no tasti el sucre, i no cansar-se de sentir com toca la cobla ni de veure ballar sardanes ni de mirar els castellers –ni de patir cada vegada pel pom de dalt–, i ser estalviador i no comprar res si no tens diners, i fer un petó i no dos, i ser assenyat i ensems arrauxat i alhora pactista, i no celebrar el Nadal fins el dia 25, i no fer tanta festa per l’aniversari com pel sant o el dia del nom, i saber cantar Els segadors i El cant de la senyera i també Muntanyes del Canigó, i conèixer una mica els bolets, i posar el caganer al pessebre i fer servir el porró i apreciar el pa amb oli i ametlles crues...

Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.

Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?

Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.

Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.

Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?

(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)

En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.

Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:

–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.

–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.

–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.

–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)

I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.

I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).

Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.

dijous, 21 de desembre de 2006

Les ulleres tronades

Escrivia fa uns mesos l’admirat –per mi no sempre, però generalment sí– i homèric –ara li fan broma amb aquest epítet, que no sé si fa referència al clàssic grec o al modern nord-americà: hi caieu?– Quim Monzó: «L’evolució dels costums fa que el que a començament dels noranta era imprescindible per fer-se veure avui hagi quedat tronat. L’any 1992, per exemple, no es portaven ulleres estretes i allargades, i ara no hi ha qui se n’escapi.» (LV, 4 octubre 2006)

Doncs bé, em va tocar la cama del mal. Jo em vull escapar de les ulleres que duu tothom, i no trobo enlloc, ara que me les vull canviar, que en tinguin cap de les que jo faig servir de sempre: de muntura rodona –rodona perfecta– i de pasta, no metàl·liques (sense pont ni suports metàl·lics, tampoc). Hi ha cap lector d’aquest bloc que em pugui donar una pista per trobar-ne?

I si no ens veiem... bon Nadal. No, abans de Nadal penjaré aquí encara una altra cosa, com ja és tradicional en aquest bloc. El Nadal mereix una nota específica.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 19 de desembre de 2006

Empresaris altruistes

He entès, per fi, que hi pot haver empresaris i creadors de llocs de treball altruistes. No cal que siguin tots capitalistes exacerbats, no cal considerar-los tots ambiciosos i abassegadors de riquesa. He tingut ocasió aquesta setmana de proposar a unes quantes persones que s’incorporessin al nostre grup d’editors de textos –traductors, transcriptors, correctors i altres feines similars– i he vist lluir els ulls dels interessats i interessades, tot i que nosaltres no els garantim res ni hi establim cap contracte. Ens limitem a proposar i avalar el seu nom de cara a uns clients que volen fer determinades feines amb nosaltres –i amb la nostra garantia–, i llavors els nous fitxatges, com els antics, com jo mateix, treballem com a autònoms, facturem cadascú pel nostre compte i allò dura el que dura la feina, ni més ni menys: poden ser mesos, poden ser anys. Pot ser un sol client que té molt volum de feina per fer, poden ser clients diversos que cadascun d’ells té uns quants encàrrecs més xicotets, poden ser clients que ens duen treballs esporàdics o bé clients que ens passen feina periòdica. Hi ha de tot.

I després de tenir les entrevistes esmentades amb candidats i candidates he sentit una satisfacció que no coneixia, una mena d’orgull d’haver pogut fer, amb la mica de poder que he tingut, una bona acció: donar feina. I per això he entès que hi pot haver empresaris que siguin empresaris, en part o del tot, per aquest mateix afany de donar feina a altres. És una experiència nova per a mi –ja sé que em direu que mai no acabo de madurar del tot.

I parlant de bones accions, un dia d’aquests us n’explicaré una d’extraordinària que m’ha passat fa poc.

(I encara un avís: no m’envieu currículums, que no «fitxo» –és una manera de dir-ho– ningú si no el/la conec personalment.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 16 de desembre de 2006

Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin

Deia l’altre dia que per alleugerir la pressió d’usuaris que pateix el metro de Barcelona, especialment en determinats trams i a hores punta, caldria racionalitzar més bé els serveis públics de transport terrestre, o sigui, els autobusos. La meva proposta és que les línies d’autobús haurien de ser llançadores que anessin amunt i avall dels carrers de l’Eixample –només una línia d’autobús per carrer, però amb cotxes molt seguits–, i llavors en els extrems de la xarxa de l’Eixample hi hauria d’haver altres llançadores que anessin als diversos barris.

Per exemple, per anar del despatx a casa ara, jo agafaria un autobús que baixaria per República Argentina –només hi hauria una línia, amb diversos cotxes que farien contínuament el trajecte de República Argentina amunt i avall– fins a Lesseps o Diagonal (lògicament, els carrers d’un sol sentit es doblarien amb els paral·lels, que sempre n’hi ha). Si baixés a Lesseps agafaria l’autobús de la Ronda del Mig –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Lepant; si baixés a la Diagonal agafaria l’autobús de la Diagonal –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Rosselló; i a Lepant o a Rosselló agafaria la línia d’aquest carrer fins a casa meua. Per tots aquests carrers que he dit hi passen ara autobusos (3, 4, 5 o més línies), o sigui que no caldria multiplicar el nombre de cotxes que caldrien –segurament seria al contrari, es podrien dedicar cotxes a línies perifèriques que ara no existeixen o estan molt mal servides–, sinó senzillament regularitzar, racionalitzar el servei.

I si arribo a Diagonal/Rosselló i el carrer Rosselló està tallat per obres, per un accident o pel que sigui? Doncs pujo a Indústria i agafo la línia d’Indústria o baixo a València i agafo la línia de València. I així sempre.

I si hagués d’anar més enllà de República Argentina? Doncs al capdamunt de República Argentina hi hauria un autobús que faria la Ronda de Dalt –i aquesta línia ja existeix, la 60, però ara té molt pocs cotxes– fins que arribés al punt on vull tirar encara més amunt (Arrabassada, Sant Genís, Montbau, Roquetes o el que sigui), i allà agafaria l’autobús de barri corresponent, i així per als altres barris de Barcelona. I no ens trobaríem voltant per tots aquests barris autobusos immensos de 40 o 60 places que vénen de l’altra punta de la ciutat i quan arriben a l’altre extrem només porten un o dos usuaris. Uns autobusos que han d’anar i tornar de Roquetes fins a la plaça d’Espanya, a l’altra punta de Barcelona, i així tot el dia. I volen que les línies funcionin correctament i que no hi hagi retards? Sembla que ho facin expressament, amb aquests recorreguts de llargària transsiberiana...

O sigui, les línies haurien de ser molt més curtes que ara, la gent hauria de fer més transbordaments i caldria evitar que si un mal dia s’embussa un carrer, patissin les vuit o deu línies que tenen una part del recorregut per aquell carrer. Quan es talla la Diagonal ara, o Balmes, o Aribau, o la Gran Via, el caos dels autobusos s’estén per tot Barcelona. Amb aquest sistema que dic jo, si es tallava la Diagonal només patiria la línia de la Diagonal, i els usuaris podrien anar al carrer de dalt o al de sota i agafar un altre autobús. Per descomptat, el «meu» sistema es completa amb la proposta que hi hagi carril bus pertot arreu on hagi de circular un autobús públic, i això no entenc com no és ja així, encara que no es canviï l’estructura bàsica de la xarxa.

Aquesta proposta la vaig fer, amb molt de detall i molt ben treballada, a la companyia de TMB fa una bona colla d’anys. Ara, fa uns mesos, va sortir una notícia als diaris dient que estaven estudiant fer una cosa similar. A mi no m’han dit res i m’és igual: el que m’interessa és que es faci, no que em facin cas. L’autoestima me la guanyo per altres vies. I a més, és molt possible que la meva idea se li hagi acudit a molta altra gent, perquè és de sentit comú.

dijous, 14 de desembre de 2006

Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes (1)

L’altre dia hi havia un titular a l’Avui que deia (ho reprodueixo sense les cometes que aquí correspondria afegir-hi per part meva, per tractar-se d’una citació, només perquè es vegi l’efecte que feia allò exactament): L’‘i tu més’ entre populars i socialistes (Avui, 9 desembre 2006).

Des del punt de vista de les convencions gràfiques actuals no hi ha res a dir. Però segurament podreu comprovar amb una petita enquesta al voltant vostre que força gent s’hi entrebanca, ho ha de llegir dos cops per entendre de què es tracta.

I com s’ha de llegir això? «Li tu més...»? O bé la majoria dels catalanoparlants, si han de llegir-ho en veu alta perquè algú els escolta, no fan més aviat: «El ‘i tu més’...»? Crec que la majoria, per fer-se entendre, ho llegirien d’acord amb la segona opció, és a dir, eliminant l’apòstrof i pronunciant l’article íntegre.

És per això que volent seguir en aquest punt l’esperit de Pompeu Fabra, que va deixar dictaminat, per exemple, que les paraules femenines prefixades amb una a- amb valor negatiu no s’havien d’apostrofar (cal[ia] escriure, i sobretot dir, la anormalitat i no l’anormalitat, perquè aquesta segona opció es confondria fonèticament amb la seva inversa, la normalitat), ni tampoc els articles definits femenins «quan ho demana la pronúncia» (cal escriure la ira i no l’ira; és la una del migdia, i no és l’una del migdia), crec que les construccions que comencen amb cometes no s’haurien d’apostrofar.

És a dir, les cometes s’haurien de considerar com un signe de separació prosòdica entre l’article o preposició susceptible d’apostrofació i l’expressió introduïda per les cometes, per facilitar així la lectura apropiada i entenedora d’aquella expressió.

Una altra possibilitat, si no es tracta d’una citació, és traslladar les cometes abans de l’apostrofació, de manera que en comptes de dir «L’amor cortès és l’“ideal” de la literatura medieval» es podria escriure «L’amor cortès és “l’ideal” de la literatura medieval». Però aquesta solució no ens serviria per escriure «Puigcercós fa “d’home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», sinó que caldria escriure, seguint la convenció actual, «Puigcercós fa d’“home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», ja que la frase original de Puig se suposa que era «Puigcercós és l’home dels encàrrecs de Montilla», amb la quan cosa la preposició «de» no forma part de la citació. Jo proposo que s’escrigui «Puigcercós fa de “home dels encàrrecs de Montilla”, segons diu Puig», amb la qual cosa el lector pronunciarà la frase fent una breu pausa prosòdica abans del mot «home», de manera que quedi clar que la citació de Puig és «home dels encàrrecs de Montilla», a fi que l’eventual oient entengui la frase d’aquesta manera (no feu cas de l’exemple, que és inventat: no recordo qui va dir exactament què ;-)).

Josep M. Pujol i Joan Solà diuen que no és «condemnable» que se segueixi aquest criteri que proposo aquí, i constaten que n’hi ha que ja el segueixen: «Davant d’una expressió entre cometes no hi ha cap raó [el vigilant en discrepa: sí que hi ha raons] per prescindir de l’apòstrof, encara que alguns ho facin i no sigui, en rigor, condemnable.» (Pujol, J.M. i Solà, J.: Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, Columna Edicions, Barcelona 1995, § 5.6, p. 177, la negreta és meva).

I fins aquí he deixat de banda el fet tan corrent que en la tipografia de molts diaris només hi ha un tipus d’apòstrof i un tipus de cometes, no dibuixades sinó rectes, o sempre ascendents o descendents, de manera que en molts casos també des del punt de vista estètic hi guanyaríem una mica amb aquest criteri que proposo, ja que quan en els titulars d’aquests diaris coincideix un apòstrof amb unes cometes dobles, el que s’hi veu són tres apòstrofs seguits, com ara: «Puigcercós fa d’”home dels encàrrecs” per a Montilla, segons diu Puig».

Afegitó del 6 juliol 2007. Mireu què he trobat, de Joan Coromines: «Un altre terme valencià potser fóra mereixedor d’entrar amb tots els honors en la llengua literària general: habitança. Té el sentit d’•habitatge, habitacle’, o sigui edificació on viuen persones...» (Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor: Barcelona 1989).
- Heu vist com Coromines evita el contacte entre l’apòstrof i la cometa simple i s’inventa aquest punt volat per salvar l’obstacle? Per tant, el meu escrúpol no és tan estrany. Tinc bons avaladors...;-)

Afegitó 15 abril 2009. Escriu Empar Moliner a l'Avui: «Ja falta poc per a Sant Jordi i els programes de ràdio i els suplements literaris més diligents s'apressen a demanar als escriptors que els contestin simpàtics i creatius qüestionaris relacionats amb la seva professió [...] La pregunta "Confessa'ns un racó on hagis escrit" ja va ser feta l'any passat. I la d'"Un paradís per perdre's amb una novel·la", l'anterior. Esclar que la de "Vas als pessebres literaris?", l'altre. I la d'"A qui li regalaries una rosa?", el d'abans. Per això, aquest any [...]»
- Pregunto jo: això de «I la d'"Un paradís..."» o això altre de «I la d'"A qui li regalaries...?"», creieu que es pot llegir amb normalitat? La primera encara, perquè «dun» només pot interpretar-se com a «d'un»; però la segona, que pot ser, en català oriental, «da», «de», «d'a» o «d'e»? No seria molt més entenedor «I la de "A qui li regalaries...?"»

Afegitó 24 abril 2009. Escriu Iu Forn a l'Avui d'ahir: «Passen els anys, passen els governs i [a Madrid] continuen amb l'"a por ellos". Sempre collant, mai afluixant.»
- Em faig les mateixes preguntes de l'altre dia.

Afegitó 24 juliol 2009. Sento una diputada que diu això al Parlament de Catalunya: «[aquesta resolució] descriu el què i ordena el "i ara què"».
- Ha pronunciat molt clarament el i l'ha separat ostensiblement de l'expressió entre cometes, perquè l'entenguessin els altres diputats. És exactament això el que volia dir: ha estat una prova oral claríssima.

Afegitó 26 maig 2011: una altra diputada diu molt clarament: «Em temia això del "i tu més" una mica, senyora consellera», amb pausa prosòdica clara entre «del» i «i tu més».

Afegitó 1 novembre 2009. Títol de l’editorial de l’Avui, 29 octubre 2009: «El ‘i tu més’ no regenerarà la política». Frase de Joan Barril a El Periódico, 1 novembre 2009: «Convergència [...] són els que més han abusat de l’estratègia del ‘i tu més’.»

Afegitó 16 abril 2011. Títol de l'editorial del diari Ara: De ‘I ara què?’ a ‘Ara sí, l'hora de la veritat’.
- No apostrofen la preposició inicial de, per facilitar la lectura. És això.

Afegitó setembre 2011. «L’Archie, a part del gimnàs, els oferia unes sessions de “I això, com funciona?”» (Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), Tusquets Editors, Barcelona 2011; títol original: Hotel in Flight, ed. Faber & Faber, Londres 1939; traducció de Miquel Berga Bagué).
- I no «...unes sessions d’“I això, com funciona?”», que em sembla gairebé impronunciable. Molt bé, Miquel Berga, per haver tirat pel dret i, en contra del que recomanen els manuals, fer el que et demanava el sentit comú.

Un altre afegitó setembre 2011. El “ho he de fer tot bé...” (La Vanguardia.cat, 20 setembre 2011).
- Com, si no? L’“ho he de fer...”? Això també seria impronunciable.

Afegitó octubre 2011: uns titulars que em sembla que voregen el ridícul: 40 anys d'“I am a Catalan” (El Punt Avui), 40 anys de l'"I am a Catalan" (web TV3).

Afegitó desembre 2011. Un article de Jordi Llavina a La Vanguardia parla de cafès (establiments): En el A Brasileira de Lisboa vaig seure al costat... (i no En l'A Brasileira de Lisboa...). Bé.

Afegitó 18 gener 2012. La Vanguardia titula: El 'i punt' final de Fraga. Bé. Sembla que la versió catalana La Vanguardia, pels exemples que hem vist fins ara, té la idea prou clara.

Afegitó novembre 2015. A l'Ara, en canvi, no acaben de tenir un criteri clar: Rivera, un 'home d'estat' refugiat en l'"en podem parlar" (Ara 18 nov 2015)
I també: ...estan fent les coses tal com les empreses volen, allò d’“em paguen per això” que avui més que abans pot dir tant un periodista com un pistoler a sou» (El País.cat, 26 nov. 2015)

Afegitó 7 desembre 2015. Defensa de l''i tu més' (El Periódico). Opten per introduir l'expressió citada amb cometes simples, en comptes de dobles. I això no sols en el titular, que és el que he copiat, sinó al llarg de tot l'article: ¿Per què ha de ser dolent l''i tu més'?; El menyspreu a l''i tu més' està tan instal·lat...; sol utilitzar l''i tu més' d'una manera...; etc.

Afegitó 15 desembre 2015. De l’“i tu, més” a l’“i jo, més” (titular El Punt Avui).


* * *

Article apostrofat davant determinades sigles i abreviacions

Ja que hi som: veig que a l'ésAdir, en alguns diaris (no en tots), al Parlament de Catalunya, etc., s'apostrofa de vegades l'article quan precedeix el nom d'una via pública (l'A-2, l'A-7, etc.) o altres sigles femenines iniciades amb nom de lletra (l'FP, l'SS, etc.; encara no he vist, però, cap exemple escrit amb la lletra L, però hauria de ser, segons aquest criteri, l'L2, si parlàvem d'una línia del metro, no?)

I em demano: els noms de les vies públiques o els de les lletres inicials d'aquestes altres sigles són diferents dels noms de les lletres? Per què? No volíem evitar confusions amb l'excepció abans transcrita sobre l'apostrofació? Si volem evitar-les ("ha dit l'AP-2 o la P-2?"), jo ho tinc ben clar: la A, la AP, la A-2, la A(H1N1), igual com la FP, la SS (si és que s'escriu mai així l'abreviatura de la Seguretat Social, ja que en molts idiomes s'intenta evitar aquesta sigla perquè "SS" recorda massa "les SS" nazis; crec que aquí s'abreuja més aviat amb "S. Soc.", "Seg. Soc." i fórmules similars), la L9... qualsevol lletra o sigla que es pronunciï lletrejant i que es pugui confondre amb l'article femení precedent, segons les regles fins ara establertes, hauria d'anar sense apòstrof. I, és clar, el ABC (diari espanyol, masculí) contraposat a la ABC (emissora americana).

O bé mirem de desfer equívocs o bé decidim tots plegats que no hi ha excepcions de cap mena en les regles de l'apostrofació i, per tant: l'a, l'una, l'essa, etc. Siguem coherents, sisplau.

(Afegitó del 14 desembre 2009. Titular d'El Periódico: "La neu i el gel causen problemes de tràfic [sic] a la A-2 i a l'AP-2." Això sí que és afinar, aquestes diferències... incomprensibles. O ha estat un error?)

He escrit més sobre això aquí.

* * *

Específicament sobre el tema "Apòstrof davant cometes" Continua aquí.

dilluns, 11 de desembre de 2006

Qüestions de llengua (III): «lil·lusionar»

Els cartells de felicitació compulsiva del Nadal que s’han empescat enguany uns grans magatzems que tenen un munt de locals per entabanar la gent perquè es llencin a comprar contenen en la versió catalana, enmig d’uns quants verbs amb inicial majúscula com «Regalar», «Felicitar», «Embolicar», etc. un curiós infinitiu que comença amb minúscula: «lil·lusionar». És fàcil explicar-se l’errada si has treballat en la correcció de galerades d’impremta. Els rètols del text original devien anar amb un tipus de lletra de pal, com l’Arial, i el corrector, per deixar clar que la primera lletra era una I i no una L devia posar-hi al costat un signe «i [c.a.]», que vol dir «I [majúscula]». A la impremta, que potser és de Madrid o de vés a saber on –o d’aquí, però com si no ho fossin–, com que els devia ser igual una cosa com l’altra, els ha semblat que hi deia «lil·lusionar» i com que ells no discuteixen res, i menys sobre català, avall que fa baixada. I encara gràcies que no hi han deixat allò de «[c.a.]»...

L’error potser és anecdòtic i segurament tampoc no n’hem de fer gaire sang. Ara, la pregunta és: si aquesta errada s’hagués produït en el rètol castellà, que hi haguessin posat una cosa com «Rreglalar», els de l’empresa haurien acceptat els cartells? Em temo que no. Em penso que cercarien culpables del desgavell i els ho farien pagar o els despatxarien –aquesta gent no s’està de res–, però tornarien a imprimir els pòsters, costés el que costés. Ara, tractant-se de la versió catalana, que ja fan prou amb fer-la, que ens bombin, tu. Segur que no s’hi fixa ningú...

(Afegit del dia 12: un lector m'avisa que hi ha una variant d'aquesta mateixa errada, en els cartells més grans, que és «Ll·lusionar». Sembla que és un estadi intermedi de la cadena d'errades... En aquests suports de gran format, de 8x3 m, s'hi ha escolat una altra errada, hi apareix un «abrazar» a més de l'«abraçar» que hi ha en un altre racó del cartell.)

Afegitons posteriors: altres nyaps de rètols publicitaris que he anat enxampant:

- «será» (hauria de ser «serà»); «els seus d’ 1.200.000 clients» (la versió castellana diu: «sus más de 1.200.000 clientes»
(anunci imprès a les finestres del metro de Barcelona, de balumba.es, assegurances, abril 2007)

- «has de ser el mé ràpid» (hauria de ser «més», és clar)
(anunci imprès a les parades de metro de Barcelona, de Cuatro, canal TV, abril 2007)

- «paraules extranyes» (hauria de ser «estranyes»)
(anunci a l’Avui de DKV, asseguradora, maig 2007)

- «Entra i inform't» (hauria de ser «informa't»
(cartells impresos posats als aparadors de les sucursals de Banesto, setembre 2007)

- «MOSTRA INTERNACIONAL DÁRT URBÀ PUBLICITARI» (hauria de ser «D'ART»)
(cartells publicitaris de gran format de J&B, gener 2008; corregits en algun cas [av. Vallcarca] el febrer del 2008: D'ART; altres cartells [av. Príncep d'Astúries] continuen igual [DÁRT] fins que es retiren)

- «EMPORTA'T EL MÒVIL QUE T'AGRADA» (hauria de ser «MÒBIL»)
(cartells publicitaris d'Orange a les parades de bus de BCN, abril 2008; substituïts el mes de maig 2008 per altres cartells amb la falta corregida: «EMPORTA'T EL MÒBIL QUE T'AGRADA»; comencem a ser un país normal, almenys per a Orange o per a l'empresa de publicitat que els ha fet els cartells?)

- «Rebre correu ara és més còmode. Contractar el segur del teu cotxe també.» (Hauria de ser «l’assegurança del teu cotxe»)
(anuncis publicitaris a l'exterior dels autobusos urbans de Barcelona, maig del 2008, empresa no identificada, tel. 902 996 361)

- «Recordin que podeu fer l'enllaç entre L3 i L5 a Sants-Estació» (hauria de ser «Recordin que poden» o «Recordeu que podeu»)
(cartells publicitaris de 100x50 cm aprox. impresos i fixats als vestíbuls i a les andanes de les estacions de Diagonal de les línies L3 i L5)

- «Internet mòvil gratuïta» (hauria de ser «Internet mòbil gratuïta»)
(anunci de Jazztel als darreres dels autobusos, juny 2008; corregits al cap d'uns dies: «Internet mòbil gratuïta»)

- «Revisat la oïda i emportat aquest regal» (hauria de ser «Revisa't l'oïda i emporta't aquest regal»
(cartells impresos als aparadors de General Optica (sic), setembre 2008. Parlo amb el director de la botiga de la pl. Francesc Macià i em diu que ja sabien que els cartells tenien algun error. Li dic que allò fa mal als ulls –tres errades grosses en un text de set paraules– i que la gent que ho veu deu pensar que aquella casa és poc seriosa. Em diu que fins que no els enviïn els nous rètols, si és que en fan de nous, no llevarà els actuals. Li dic si faria el mateix si els cartells fossin en castellà i em respon que sí. Dos dies després retiren els cartells. I 15 dies més tard, el 26 de setembre, en pengen de nous, ara sense errades. Anem avançant.)

- «Si en 2 anys no presentes cap siniestre / el tercer, te'l regalem!» (hauria de ser «sinistre», això segur, i, en català més normal, «Si en 2 anys no tens cap sinistre / el tercer, te'l regalem!»)
(Cartells publicitaris a les parades d'autobús, de l'empresa d'assegurances d'automòbil Pelayo, octubre 2008)

- «Ben equipat et sients més fort» (hauria de ser «sents»)
(Cartells publicitaris de Decathlon, octubre 2008)

- «Cada dilluns el més complert suplement d'ocupació» (hauria de ser «complet»)
(Cartells publicitaris del diari Público a les estacions de metro, novembre 2008)

- «Visc a una ciutat que ha ajudat a néixer a més de 700 empreses» (hauria de ser «Visc en una ciutat que ha ajudat a néixer més de 700 empreses»; en en comptes de a davant l'article indefinit una, i sobretot [perquè l'anterior encara seria disculpable] sense la a d'abans del complement directe més de 700 empreses)
(Banderoles de l'Ajuntament de Barcelona penjades als fanals de tota la ciutat, novembre 2008)

- «La nova il·uminació del local és el millor contra la crisi» (hauria de ser «il·luminació»)
(Lema principal d'un anunci d'Endesa, a tota plana, publicat a la premsa de Barcelona, 5 novembre 2009; i hi tornen, sense cap canvi, el 10 de novembre!)

- «Servei Apptualítza't de Vodafone» (amb accent a la "i"; hauria de ser sense accent)
(Anuncis amb lletres de pam a les parades d'autobús, febrer 2012)
D'on surt aquest accent? Del castellà, és clar. La paraula vol fer un joc de paraules entre l'apòcope anglesa app (d'application), ara de moda com a denominació genèrica dels nous programes per a enginys mòbils, i el verb actualitzar. (Afegitó 28 febrer 2012: els anuncis aquests, almenys la majoria, han estat rectificats: ara hi diu, correctament, «Servei Apptualitza't de Vodafone»; una petita batalla guanyada, que fa uns pocs anys hauríem perdut i de fet perdíem constantment.) (Afegitó 20 març 2012: ara tornen a aparèixer els accents: «Nou servei Apptualítza't de Vodafone». Es fa difícil d'esbrinar el que ha passat. Tan bé com anava la cosa en aquest cas...)

- «Kindle, el millor regal per a Sant Jordi» (hauria de ser «per Sant Jordi»; si no, sembla que el Kindle l'hagis de regalar al sant que va matar el drac, com a premi per la seva valentia)
(Cartells publicitaris al carrer, abril 2012)

- «Si parlaràs de mi, prova'm» (hauria de ser «Si has de parlar de mi, prova'm», «Si penses parlar de mi, prova'm», etc.)
(Anunci de TV del nou Alfa Romeu Giulietta, abril 2012. És una mala traducció del castellà «Si vas a hablar de mí, pruébame». Al cap d'uns dies, maig 2012, canvien el lema: «Abans de parlar de mi, prova'm».)


- «Decideix amb qui compatir-ho» (hauria de ser «Decideix amb qui compaRtir-ho»... si no és que el que es vol és animar algú a «compaDir» en companyia dels amics el pobre mòbil que t'has comprat equivocadament, que llavors ja s'entendria més el «compaTir»)
(Anuncis al metro de Nokia Lumia, maig 2012; foto i comentari humorístic per gentilesa de l'autora del bloc Tercer Segona)


- «Dolcos somnis» (hauria de ser «Dolços somnis»)
(Anuncis de Dormidina, un somnífer, al metro de Barcelona, juny 2012; foto també de l'autora del bloc Tercer Segona)

Afortunadament, aquests també han rectificat:


(foto igualment de l'autora del bloc Tercer Segona, desembre 2012)

- «Per què pagues tant si rebs tant poc? Sense “desdes”. Assegurança Moto 100 €.» (Hauria de ser: «Per què pagues tant si reps tan poc? Sense [cap]“des de”»
(Anunci de Verti.com als OPIs dels carrers de Barcelona, primera setmana d'octubre 2012. Els retiren al cap de dos dies per les errades i els reposen la primera setmana de novembre sense errades. Per resoldre el «Sense “desde”» opten per un agosarat «Sense “des des”».)

I dos més del desembre 2012, amb foto, com sempre, de l'autora del bloc Tercer Segona:

(Hauria de ser: «Fes-te soci d'Aldees Infantils SOS» o bé simplement «Fes-te'n soci». O bé nom o bé pronom. I la segona errada: hauria de ser «Truca'ns»)


(Hauria de ser «Aconsegueix», «Peluixets» i «Mega Peluixos», o potser encara millor «Megapeluixos»)

I encara una altra de l'abril del 2013, de la mateixa corresponsal. Els de Mercadona no deuen saber que quan a un cava li passa això en català diem que és un «cava borni»:



No, seriosament, com ja sabeu s'escriu «semisec»

* * *

La pregunta és: deixant de banda alguns dels casos esmentats –en què s'han esmenat errades de seguida– pífies d'aquesta grossària, amb lletres de pam i mig i constants pertot arreu com un degotall, ¿són tan habituals en espanyol? ¿Es permeten en altres idiomes sense que les empreses implicades no facin res des del primer dia que el primer cartell és enganxat al carrer? ¿Voleu dir que no patim també aquí un dèficit d'atenció, una discriminació deguda al semenfotisme? ¿No succeeix que massa vegades reaccionem davant els errors en català amb un «l'important és que s'entengui» o «l'important és que ho facin en català, encara que sigui amb errades»? ¿O no passa, fins i tot, que a voltes tenim por de denunciar aquests errors perquè sabem que hi ha empreses que si ens queixem potser decidiran tot seguit no fer la campanya vinent en català, perquè «és massa complicat»?

dijous, 7 de desembre de 2006

Qüestions de llengua (II): Internet o internet

Fa anys que miro de raonar amb la gent que s'ocupa d'açò de la llengua i que hi entén que no hi ha cap motiu per mantenir la majúscula en el cas d’internet, que és una majúscula «de respecte»* davant l'invent que tal volta al començament tenia una lògica, però no un colp que es comprova que internet no és ni un déu (tot i que fem broma sovint dient que sant Gúguel li fa competència), ni un antropònim, ni un topònim, ni una institució, ni una publicació, ni una festivitat, ni un fet històric, ni un congrés, ni un premi, ni un edifici singular...

*(Afegeixo aquí, a propòsit de les majúscules «de respecte», la primera referència escrita en català de la televisió: R. Boquet, Catecisme sanitari, dialogat, 1932: «El Medi ambent té els éters còsmics imponderables [...], com ho prova la Radio, la Telefonia i la Televisió» [sic tot]. Citació aportada per Joan Solà, Avui 6 març 2008)

En castellà ja ha caigut la majúscula (RAE dixit) fa un parell d'anys, i mira que ells tenen moltes més majúscules que nosaltres. Ací també caurà, no cal dir-ho, però no se sap ben bé per què anem més a poc a poc. I en aquest cas, quan es prengui la decisió pareixerà que l'hem presa per mimetisme amb la llengua de ponent: si l’haguérem pres al començament, com uns quants vam demanar...

En els meus textos privats ja fa uns quants anys que vaig eliminar eixa majúscula, és clar. O siga, que comet faltes d'ortografia conscientment, i el més greu és que no n'estic penedit. Però m'emprenya haver de posar-la quan faig faenes per als altres, per por que em renyen dient que «la normativa diu» que cal escriure-ho amb majúscula.


(Afegit el 19 de desembre:

Encara una darrera cosa sobre el tema, que no entenc com no se m'havia acudit abans perquè és de sentit comú. Què diuen les enciclopèdies i els diccionaris anglesos i americans sobre internet?

Doncs, hi ha força unanimitat (la negreta és meva):

Internet:

«noun. an international information network linking computers, accessible to the public via modem links.» (Oxford Dictionary, 2006)

«noun. A computer network consisting of a worldwide network of computer networks that use the TCP/IP network protocols to facilitate data transmission and exchange. Synonym: cyberspace (n).» (Merriam-Webster's Dictionary, 2006)

«noun. a large computer network linking smaller computer networks worldwide (usually prec. by the).» (Random House Unabridged Dictionary, 2006 )

«noun. The global communication network that allows almost all computers worldwide to connect and exchange information.» (The American Heritage New Dictionary of Cultural Literacy, Third Edition 2005)

«noun. a worldwide computer network that provides information on very many subjects and enables users to exchange messages» (Kernerman English Multilingual Dictionary, Beta Version, 2006)

És a dir: «international», «global», «worldwide», el sinònim és «ciberespai»... tot això apunta a un sistema, a una tecnologia (com xarxa telèfonica, com xarxa de transport aeri) no pas a una marca, ni a una entitat.

I ara, la peça documental final:

«Internet n. The mother of all networks. First incarnated beginning in 1969 as the ARPANET, a U.S. Department of Defense research testbed. Though it has been widely believed that the goal was to develop a network architecture for military command-and-control that could survive disruptions up to and including nuclear war, this is a myth; in fact, ARPANET was conceived from the start as a way to get most economical use out ofthen-scarce large-computer resources.

»As originally imagined, ARPANET's major use would have been to support what is now called remote login and more sophisticated forms of distributed computing, but the infant technology of electronic mail quickly grew to dominate actual usage. Universities, research labs and defense contractors early discovered the Internet's potential as a medium of communication between _humans_ and linked up in steadily increasing numbers, connecting together a quirky mix of academics, techies, hippies, SF fans, hackers, and anarchists. The roots of this lexicon lie in those early years.

»Over the next quarter-century the Internet evolved in many ways. The typical machine/OS combination moved from DEC PDP-10s and PDP-20 s, running TOPS-10 and TOPS-20 , to PDP-11s and VAXes and Suns running Unix , and in the 1990s to Unix on Intelmicrocomputers. The Internet's protocols grew more capable, most notably in the move from NCP/IP to TCP/IP in 1982 and the implementation of Domain Name Service in 1983. It was around this time that people began referring to the collection of interconnected networks with ARPANET at its core as "the Internet".» (Jargon File, 2006, cit. per Merriam-Webster's Dictionary)

«The mother of all networks» (la mare de totes les xarxes). I mireu com acaba aquest darrer text: «Va ser per aquella època (1983) que la gent va començar a referir-se a les xarxes interconnectades amb Arpanet i el seu nucli com 'la Internet'». Va ser la gent!, que va començar a dir-li d'aquesta manera!

D'altra banda, a més de l'espanyol, hi ha tot un seguit d'idiomes que ja escriuen internet amb minúscula. Els que he pogut comprovar són: txec, danès, estonià, grec, hongarès, lituà (adaptat a «internetas»: un altre argument a favor de la minúscula, perquè si fos el nom d'una marca segurament no variaria), eslovac i eslovè.

Només cal afegir que els mitjans de comunicació més importants que escriuen en català, tots tret de l'Avui (o siga, El Periódico, Europa Press, VilaWeb i El Punt), ja han decidit escriure "internet" amb minúscula.

Bé, em penso que els partidaris de la majúscula d'internet hauríeu de començar a preparar-vos per a una rendició incondicional.

I fins ací l'afegitó del 19 de desembre.)

(Afegitó del febrer 2008: l'Avui ja escriu internet amb minúscula.)

dimarts, 5 de desembre de 2006

Històries del metro (5): Com falla el metro

Ara que ja fa uns quants mesos que agafo el metro cada dia, ho puc dir: el metro falla molt. Molt. MOLT. De vegades són fallades de poca importància, com ara un retard de 5-6 minuts. Però si aquest retard és en hora punta... llavors esdevé un problema greu. Aquests retards provoquen el caos, perquè el metro, en hores punta i en determinats trajectes –els del centre de Barcelona– van plens com un ou: hi ha determinats trams de determinades línies en determinades hores del dia que el metro va al límit de la capacitat. I llavors, si en cinc o sis minuts en comptes de passar tres combois –fins a 800 persones cada tren– en passa només un, senzillament no es pot absorbir el nombre de gent que s’acumula a l’estació. Llavors, si tens pressa i sort, potser t’hi fiques com pots. Si no tens prou pressa ni prou sort, pots perdre ben bé un quart o mitja hora fins que la situació torna a la normalitat i pots agafar un tren amb una certa dignitat. Això de fer de persona digna només ho he experimentat una vegada: la resta de cops que m’ha passat tenia pressa i m’he portat indignament: m’hi he ficat com he pogut, si no en el primer tren, en el segon que ha passat o en el tercer. En fi, aquestes fallades suposadament menors de cinc minuts de retard en hores punta, passen molt sovint. MOLT.

Però després hi ha les fallades majors, i deunidó les que s’hi produeixen: línies aturades, trams interromputs, avaries tècniques, portes que no s’obren, escales mecàniques que no funcionen, màquines marcadores de targetes que es fan malbé, escales d’obra –no les mecàniques, no: les normals– que decideixen arreglar tot d’un plegat un dilluns a les 8 del matí i que impedeixen l’accés a l’andana (6 de novembre, Sagrada Família)...

Com deia abans, crec que el metro de Barcelona es troba al límit de capacitat i la gent que hi treballa no donen l’abast. I llavors, el més petit entrebanc esdevé un desori de ca l’ample. Calen més trens, més estacions i, sobretot, una organització més racional dels serveis públics terrestres per alleugerir la pressió que pateix el metro. En continuarem parlant.

dissabte, 2 de desembre de 2006

Qüestions de llengua (I): La rodalia

Arran de la nota anterior, segur que més d’un us haureu demanat si ho vaig fer expressament, de no esmentar el nom propi del servei «de proximitat» de Renfe. Doncs, com es diu en aquests casos, m’encanta haver d’explicar-ho, perquè ahir vaig escriure molt de pressa i no tenia temps de fer-ho. Sí, ho vaig fer expressament, per evitar incórrer en un suposat error. Un error que a mi m’agradaria reconduir, i del qual vam parlar en una llista de lingüistes on jo també participo de tant en tant com a convidat –la llista Migjorn– i on vaig mig proposar fa un temps el que ara miraré de desenrotllar una mica més. Ahir, com que no tenia temps, vaig estimar-me més deixar-ho per a un altre dia i, perquè ningú no pensés que no havia caigut en la conflictivitat d’aquest mot, vaig empescar-me allò dels «trens de proximitat» (que, ja que hi som, és com s’haurien de dir en català, o amb un nom sinònim).

Bé, avui ja tinc una mica més de temps. Els de la Renfe mateix, en efecte, han contribuït a estendre un mot equívoc, «rodalies», i fins i tot l’han incorporat a la seva denominació, Renfe Rodalies. Amb la qual cosa, com dic, segurament ja no hi ha res a fer, l’expressió s’ha estès... i per a alguns es perdrà una peculiaritat del català, la invariabilitat de nombre del substantiu «rodalia». Quan els castellans diuen que ha passat una cosa «en las cercanías» de Barcelona, nosaltres diem que ha passat una cosa «a la rodalia» (als voltants) de Barcelona. Barcelona, en català, només té una rodalia, la seva.

Ara, la veritat és que jo crec que no es perd res del català amb «rodalies» ni amb la marca «Rodalies» que Renfe ha incorporat com a cognom del seu servei de proximitat, sempre que s’entengui que es parla de diverses rodalies i no sols de la rodalia de Barcelona. M’explico: encara que els diccionaris catalans diguin que «rodalia» vol dir ‘voltants’, crec que això no impedeix que els catalans puguem dir que a Catalunya hi ha «rodalies» d’extensions i configuracions molt diverses al voltant de les grans ciutats, no? Tot i que hàgim de dir sempre que «la rodalia» de Barcelona és diferent de la de Lleida. O sigui, el que és incorrecte és passar a plural una realitat, «una rodalia», que és singular. Però quan Renfe parla del servei Cercanías o Rodalies, els espanyols entenen que es refereixen a les «cercanías» d’una o de diverses ciutats, mentre que els catalans entenem que d’alguna manera amb aquest nom es parla d’un servei amb múltiples centres al voltant de cadascun dels quals hi ha una rodalia. O això hauríem d’entendre.

En el cas que Renfe ens continués fent la guitza –que ens la faran–, ens continués desorganitzant la vida –podeu pujar-hi de peus– i continués creant serveis «autònoms» –és una manera de dir-ho, d’autònoms res de res– cada cop més circumscrits a territoris més petits, llavors sí que convindria estar al cas per mirar d’impedir que l’hipotètic servei de trens circumscrit a la proximitat de Barcelona s’anomenés «Rodalies Barcelona». Això sí que seria incorrecte de totes totes.

Que si s’arriba a aquest punt Renfe no s’aturarà per una bestiesa «identitària» com aquesta? Ah, és clar, això és segur: si a Renfe no li fa res jugar amb la vida –el temps i la feina– de les persones que hi confien per necessitat, evidentment no li farà res tampoc saltar-se una norma lingüística d’una llengua perifèrica, menyspreable i prescindible. Però el que volia fer veure és que, ara com ara, la paraula «rodalies», ben aplicada, no és necessàriament incorrecta.

Que seria millor que el servei de proximitat de Renfe s’anomenés Renfe Rodalia? Doncs, potser sí, no ho sé segur, la veritat, però en qualsevol cas nosaltres què hi podem fer? Ja és, de fet, una marca. També hauria estat un mig error, per mi, traduir «cercanías» per «rodalia»: a mi em sembla que Renfe Rodalia seria un nom confús. Rodalia d'on? De quin centre concret? Jo m’estimaria més, com deia, Renfe Proximitats o Renfe Curts Recorreguts. O, encara millor, per descomptat, quan pugui ser –serà la vigília de la fi del món, segur–, FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), Xacferp (Xarxa Catalana de Ferrocarrils de Proximitat) o ERNC (European Railway Network of Catalonia).

(Afegitó del 22 de febrer del 2007: ho he pensat més bé i la meva aposta és «Cercanías», mentre la cosa depengui de Madrid –amb un nom en estranger sempre tindrem al cap que allò no és nostre– i mentre funcioni tan malament com funciona: cada dia ixen a la premsa notícies sobre el desastre que és aquest servei!)

(Afegitó de l’11 de juny del 2007: ara descobreixo que a la Bíblia Catalana Interconfessional, una versió en la qual han intervingut, segons m’han dit, gent tan conspícua com Antoni M. Badia i Margarit –havia participat en la traducció bàsica inicial dels anys 60 o 70– i Josep Ruaix –hi ha fet la revisió darrera, la definitiva–, s'usa «rodalies» amb tota la tranquil·litat del món, i no sols per referir-se als afores o proximitats de diverses poblacions sinó fins i tot d’una sola població. O sigui que sembla que Renfe té bons padrins, en aquest cas... La veritat és que no crec que els traductors de «Cercanías» al català es miressin gaire aquests referents doctes, sinó que simplement devien tirar pel dret, però no se sap mai. Davant el dubte, val més callar.)

(Afegitó del 13 de juliol del 2007. M'explica Pere Casanellas, un dels autors de la versió catalana de la Bíblia que deia ací dalt, que en la pròxima edició d'aquesta obra ja no apareixerà l'errada esmentada: o sigui, dirà «rodalies» quan es refereixin a la rodalia de diverses poblacions que s'anomenin juntes, però «rodalia» quan parlin dels afores d'una sola població. Qui ho havia de dir, que aquest bloc serviria per reformar la Bíblia?! ;-))

(Afegitó de maig 2011. Ara m'assabento que l'àrea de l'empresa que a Espanya es fa dir Renfe Cercanías i a Catalunya Renfe Rodalies al País Valencià s'anomena... Renfe Rodalia. No sé des de quan és així, però qui els entén? Més ben dit: se'ls entén tot, deuen haver buscat la diferenciació expressament.)

divendres, 1 de desembre de 2006

Fets diferencials (11): Els trens de proximitat

L’altre dia parlàvem de qui és que mana a Catalunya de debò, entre els partits polítics actuals, i em penso que ho vam demostrar. Un dels capítols de la demostració era el de les infraestructures de ferrocarril. Aquests dies, arran del caos creixent que hi ha en les línies de proximitat de Renfe a Catalunya, han eixit a la llum dades concretes de les inversions dels governs de Madrid (PP i PSOE) en aquestes línies al llarg dels darrers 10 anys i la projecció de pressupostos ja aprovats per als tres anys vinents. Les xifres farien esfereir, si no fos que ja ens les esperàvem:

- Xifra total d’inversió de l’Estat a les línies de proximitat de Renfe 1995-2009: Madrid, 417 milions d’euros (uns 70.000 milions de pessetes); Barcelona, 153 milions d’euros (uns 25.500 milions de pessetes).
- Projecció prevista per a l’any que ve (2007): 27 MEUR (4.500 MPTA) per a Madrid contra 13,5 MEUR (2.241 MPTA) per a Barcelona.
- Previsió del 2008: 40 MEUR (6.640 MPTA) per a Madrid contra 13 MEUR (2.160 MPTA) per a Barcelona.
- Previsió del 2009: 55 MEUR (9.150 MPTA) per a Madrid i 13 MEUR (2.160 MPTA) per a Barcelona.

A Madrid hi ha en aquests moments 98 trens per cada sentit de marxa, en hora punta, en aquestes línies de proximitat; a Barcelona n’hi ha 51. El nombre de quilòmetres per viatger que fa cada català en aquestes línies és de 21,3; els madrilenys en fan de mitjana 17,8. Tot i això, cada viatger català paga de mitjana a la Renfe 84 cèntims, mentre que els madrilenys n’hi paguen 82. Un madrileny que viatja de Madrid a Parla (24 km) paga 1,65 euros. A un català que vagi de Barcelona a Sabadell (24 km) li costarà 1,80 euros. Ah, i a més de Barcelona a Sabadell hi ha 9 parades, mentre que de Madrid a Parla n’hi ha només 5. (Font de totes eixes dades, excepte l'exemple de Sabadell/Parla: Pressupostos generals de l’Estat 2006).

A Madrid, els trens de proximitat van de conya, fins al punt que els usuaris puntuen aquest servei amb una nota molt alta. A Barcelona, per saber com funcionen aquests trens n’hi ha prou a fer cada dia un cop d’ull a la premsa. I sobre el nivell de satisfacció dels usuaris catalans, últimament sembla que justament per aquí no n’han fet enquestes, només fan enquestes a Madrid. Que estrany, no?

I doncs, qui mana a Catalunya?

dimecres, 29 de novembre de 2006

Històries del metro (4): No hi pugeu després de sentir el senyal

Aquesta és més vella que anar a peu, però ara em ve de gust recordar-la, perquè tot i que he vist de vegades que hi ha gent que se n’ha queixat als diaris, les coses continuen igual. El 90% de les vegades que sona el senyal de tancament de portes del metro, el conductor, que és qui l’activa, sap perfectament que la gent que s’esperava a l’andana no ha acabat de pujar al tren. I tanmateix, fa sonar el senyal perquè la gent s’afanyi. I és veritat, quan sents el senyal, t’hi afanyes. Però resulta que en totes les portes del metro hi diu clarament que «no (hi) pugeu després de sentir el senyal» («el xiulet», diu textualment, i fa pensar en els caps d’estació de l’antiguitat, amb la bandera, el barret, el fanal i, efectivament, el xiulet). I doncs? Ens conviden a desobeir. Caldria inventar un altre senyal per fer que la gent s’afanyi, o bé canviar el missatge d’avís... o bé anar una mica més tranquils per la vida i deixar que la gent que hi ha a l’andana pugi tranquil·lament als vagons, que ja n’hi ha prou de presses per tot arreu i en totes les circumstàncies. Crec que valdria la pena rumiar-hi.

dissabte, 25 de novembre de 2006

Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»

«Per la seva seguretat, està totalment prohibit baixar a la zona de vies.» Des de fa un temps, se sent aquest avís per la megafonia del metro. I jo no l’entenc. Hi ha algú que baixi a la zona de vies sense saber que allà no és gens segur estar-s’hi? Hi ha gent que passi d’una andana a l’altra per les vies sense ser conscient que s’hi juga el coll? No, els que baixen a la via ho fan justament per això, pel risc que comporta. I, per tant, els és igual el que digui la megafonia del metro. Llavors, per què els del metro ens diuen que la prohibició la fan «per la nostra seguretat»? Hi ha un motiu: és políticament incorrecte prohibir una cosa sense explicar amablement al presumpte transgressor que la prohibició es fa pel seu bé. Però hi ha casos –i aquest n’és un– que aquesta mena de protocols del fet políticament correcte són un insult a la intel·ligència.

De tota manera, no em sembla malament la prohibició. Jo discrepo en la forma, que caldria que fos taxativa i sense apel·lar a «la nostra seguretat». Potser seria més efectiu una cosa com: «Qui baixi a la zona de vies rebrà una multa de 3.000 euros.» O una altra quantitat que superi de bon tros les apostes que corren per baixar a la via.


(Afegitó del 30 de gener del 2007. Aquest matí he sentit per primera vegada la nova versió de l'avís: «Està totalment prohibit baixar a les vies.» Suposo que la modificació no s'ha fet amb motiu de la nota aquesta del vigilant del far: era de sentit comú i fins i tot als llocs més increïbles hi sol haver gent amb seny, gent amb prou empenta per comentar les seves perplexitats als de més amunt i gent de més amunt que se'ls escolta. El darrer pas és el més difícil... i la dificultat aquesta és el factor que descoratja tants colps la gent amb seny que ha de fer els passos previs.)

Què se n’ha fet del bo d’en Josep?

En els darrers fullets de la Sagrada Família, allà on parlen del projecte d’acabament del temple, no hi apareix cap torre dedicada a sant Josep. Al mig, damunt el creuer, sembla que ara només hi ha previstes dues torres centrals, l’una dedicada a Jesús i l’altra, enganxada, a Maria, envoltades totes dues de quatre més que serien els evangelistes. Abans, jo diria que s’explicava que al mig hi hauria tres torres, també envoltades per les quatre esmentades. I em sembla recordar d’alguna biografia de l’arquitecte que els promotors de l’església eren una associació de devots de sant Josep. I doncs, que no eren tres, els de la Sagrada Família? Hi ha algú que m’ho pugui explicar? Volen convertir la sagrada família en monoparental o què?

Des del pis on visc ara, si trec molt el cap per una finestra que dóna a l’avinguda de Gaudí, puc veure per damunt de l’edifici del costat la punta del cimbori de la torre de Sant Bernabé, l’única torre que s’havia acabat quan es va morir Gaudí, el 10 de juny del 1926. Les altres tres torres de la façana del Naixement es van acabar l’any 1929.

(He estat a punt de començar l’article escrivint «ara que tenim un president que es diu José...», però he tornat a fer el propòsit, avui mateix, de no parlar durant una temporada de política. N’estic fart, de tota aquesta trepa.)


El 29 de novembre m’escriu Anna Perarnau, cap de premsa i comunicació de la Sagrada Família:

«Hola Pere, T’envio l’explicació de les torres i el sant Josep:

»Ja des del primer projecte de Gaudí per a la Sagrada Família en el cimbori central hi col·loca Jesucrist al centre, els 4 evangelistes al costat (que són els que van escriure i ens van donar la possibilitat de conèixer la vida de Jesús, sense els quals actualment no sabríem el que sabem), i la mare de Déu. En cap dels plànols hi era present sant Josep amb una torre. Hem de tenir present que en aquella època hi havia una gran devoció per la verge Maria.

»Si és cert que els promotors del temple foren l’Associació de Devots a Sant Josep, i que a l’interior del temple, i col·locat en un lloc destacat, hi haurà una escultura de sant Josep.

»Qualsevol altre dubte, ja ho saps! Per cert, felicitats pel blog i si mai en poso un a la web (l’estem fent nova) t’aviso, d’acord?

»Atentament,
»Anna Perarnau
»Responsable de premsa i comunicació.»

Hi ha serveis de premsa que funcionen i n'hi ha, fins i tot, que funcionen bé. Tot i això, jo no estic d'acord que el bo d'en Josep no tingui torre pròpia, en un temple que tindrà fins a divuit torres dedicades a sants, sent com és en Josep un dels tres membres de la trinitat titular d'aquesta església. Però jo ja no hi puc fer res més.



(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 23 de novembre de 2006

Montilla diu que defensarà el castellà

José Montilla, que demà serà el nou president de la Generalitat de Dalt, diu que «vetllarà per l’ús i el respecte de la llengua castellana, que és també la llengua de molts catalans i un instrument indispensable per a tothom». M’és igual que això vagi acompanyat d’altres frases en què diu que treballarà «pel ple reconeixement internacional de la llengua catalana i per l’extensió progressiva del seu ús social en el conjunt de les terres de parla catalana», etc. Parlar avui, ara, de vetllar per l’ús i el respecte de la llengua castellana és, per mi, una declaració de principis que em sembla que no té precedents. O com a mínim és una rendició davant la cridòria d’una minoria de demagogs que demanen «libertad». Dir això és reconèixer que el castellà pateix, és admetre que hi ha una imposició general del català, és oblidar que Espanya i els seus poders omnímodes són presents també a Catalunya i es fan sentir amb prou força cada dia, també pel que fa a la defensa de la seva llengua, l'espanyol. És, doncs, tancar els ulls a la realitat. És com si algú afirmés a Barcelona que «vetllarà per l’ús i el respecte del cotxe privat», el cotxe!, que és l'amo i senyor de la mobilitat ciutadana en aquest país, quan el que cal és protegir molt més el transport públic, l'espai vital dels que van a peu, els carrils per a bicicletes i en general tota la mobilitat alternativa.

Senyor Montilla, no sé què farà exactament per complir aquest propòsit, però li haig de dir de moment que això que ha dit em fa por, molta por. Si jo hagués estat votant del tripartit i no estigués decebut del pacte, ara mateix diria: «Mai més.» Sí, només per aquesta frase, una sola frase en una hora i mitja de discurs.

I això que m'havia fet el propòsit de no rondinar, de deixar fer i d'esperar una mica de temps. A la primera, ja he saltat. No pot ser que sigui tan inconstant. Però és que...

Llibres en català

Resumeixo unes quantes dades de les llibreries que han eixit aquests dies a la premsa.

El Corte Inglés diu que el 20% de tots els llibres que ven als quatre magatzems de Barcelona ciutat són en català. És el mateix percentatge de la Catalònia, també de Barcelona, i de la Babel, a Castelló. La Casa del Llibre de Barcelona puja al 22%. Abacus de Barcelona i Caselles de Lleida arriben al 25%. La Gralla de Granollers, al 30%. La Jaume Mansó de Palma, al 40%. La 2 de Viladric, de Tortosa, al 45%. La Tralla de Vic i la 22 de Girona arriben al 50%. Són percentatges, hi insisteixo, de TOTS els llibres que es venen en aquestes llibreries (si els botiguers no han enganyat els periodistes). Més ben dit, tot això són llibres que hi tenen disponibles. Les vendes finals poden ser més baixes o més altes sobre el total (per exemple, els d’El Corte Inglés diuen que les vendes en català no arriben al 20% del total).

Pel que fa a la literatura infantil i juvenil, el percentatge més baix, en aquest cas, de venda d’exemplars en català és de la Babel de Castelló (un 45% dels exemplars venuts d’aquest segment eren en català), però eixe percentatge puja al 50% a Palma, al 52% a l’Abacus, al 60% a la Catalònia i la Casa del Llibre, al 75% a El Corte Inglés (!), al 80% a La Gralla de Granollers, al 90% a Girona, Lleida i Tortosa i al 95% a Vic. Cal insistir-hi: són els percentatges de venda de llibres infantils i juvenils en català.

Pel que fa al segment de les traduccions, el 25% de les que ven la Casa del Llibre són en català, el mateix percentatge que la Babel de Castelló, però les xifres pugen força en les altres llibreries: 40% a El Corte Inglés (!), 45% a Tortosa i a la Catalònia, 50% a Lleida i Granollers, 55% a l’Abacus, 60% a Palma, 85% a Girona i 90% a Vic.

Posaria la mà al foc i sé que no em cremaria que fa quinze o vint anys els números que hi ha ara a Barcelona eren els que hi havia aleshores a Girona i a Vic. Sé del que parlo perquè fa quinze anys jo anava a Vic dos o tres cops cada setmana. Per descomptat, fa 20 anys cap llibreria de Catalunya –tret d’una o dues que hi estaven especialitzades– ni per descomptat de la resta del domini lingüístic no somiava a vendre els mateixos exemplars totals en català que en castellà. Ara, a Girona, a Vic i en altres indrets estan en aquestes xifres. I fa 20 anys cap llibreria no podia imaginar que un dia els llibres en català de qualsevol segment superarien els de castellà, i en algun cas fins gairebé deixar el castellà en una xifra testimonial.

Tot això són estadístiques, aproximacions, mostres. Per descomptat, hi ha altres llibreries, altres barris, altres xifres. Però crec que les d’El Corte Inglés que han eixit ara, per exemple, parlen clarament d’una evolució positiva. Ens hem de conformar? No. Hem d’estar prou satisfets? No. Especialment perquè si ens fixem en altres àmbits de venda de llibres, com són quioscs, hipermercats i venda automàtica, els percentatges de català són ridículs. Cal que els catalans, valencians, balears i andorrans (i algueresos i nord-catalans, ai) tinguem més opcions a l’hora de comprar llibres? Sí, sens dubte. Però cal mirar les dades i les estadístiques dins del conjunt, dins del context històric en què ens trobem.

Un altra cosa –que és negativa, almenys a curt termini, de cara a aquesta batalla– és la crisi que viuen ara les llibreries tradicionals enfront de l’empenta dels grans magatzems. Els grans magatzems sempre prioritzen les existències d’exemplars en castellà, perquè hi tenen més a guanyar. I, en canvi, aquestes distribuïdores no solen tenir gaire vocació de foment del català. Si més no fins ara.

dimarts, 21 de novembre de 2006

La fi dels quioscs

Supòs que no explic res que siga gaire nou, però els quioscs de premsa s’acaben, si més no el concepte de quiosc de premsa. No donen prou. Ja de fa una mica de temps, hi ha quiosquers que quan els toca jubilar-se, i fins i tot abans, tanquen la paradeta. Sens dubte, en el futur hi haurà punts de venda de premsa, però no com els coneixem ara: hi haurà màquines expenedores, hi haurà comerços –els de tot a cent, per exemple– que tindran premsa com una cosa més, i hi haurà altres fórmules. També hi haurà subscriptors, segur. Però el quiosc dedicat exclusivament a vendre premsa i revistes és un concepte esgotat. Tal volta en conservaran uns quants de subvencionats, com a record del passat.

De fet, ja deveu haver notat des de fa una bona colla d’anys que els quioscos cada dia tenen més productes. Han anat ampliant el catàleg per poder sobreviure. Sobreviure i prou. Però és clar, l’evolució no pot allargassar-se gaire més. Els quioscs tenen un problema d’espai consubstancial, irresoluble.

Hi ha quioscs que funcionen, sens dubte. Però em fa l’efecte que fins i tot aquests ho tindran pelut per sobreviure quan s’haurà completat la reconversió del sector.

Tot açò és fruit de converses que darrerament he tingut amb un parell d’amics que es dediquen al negoci de la distribució de premsa al detall. O siga, dos amics empresaris de quiosc, d’aquells que no els fa vergonya explicar-te fil per randa, sense adornaments, el que passa en el sector.

Les causes: el marge cada cop més menut de guany sobre vendes, l’esclavitud dels horaris, les condicions materials del lloc de treball, la duresa de la faena i, a l’últim, la competència que de cara als compradors passavolants ha comportat la premsa gratuïta: eixe ha sigut el colp de gràcia. Ja no hi ha gent que vaja al quiosc perquè se li acut de sobte que vol llegir el diari: és un tipus de client que per als quiosquers ha desaparegut quasi del tot.

Si teniu amics quiosquers, doncs, animeu-los... o doneu-los el condol, el que més adequat us parega en les seues circumstàncies.

dissabte, 18 de novembre de 2006

Franco reivindicat

Va passar força despercebut un reportatge que publicava La Vanguardia fa uns dies sobre el paper de Franco en la revolta de Budapest l’octubre del 1956. Com que la cosa em sembla de gran cas, no vull estar-me de dir-hi la meva. La peça, signada per Marc Bassets, corresponsal d’aquest diari a Berlín, es titulava «Franco, al rescate», duia l’avanttítol «España fue el único país que ofreció ayuda militar a la revolución de 1956 en Hungría» i deia (i ho deixo en castellà perquè quan parlem d’aquestes coses em sembla que fa més efecte que es reprodueixin en l’idioma original):

«Estados Unidos y las otras potencias occidentales desoyeron en otoño de 1956 las peticiones de ayuda desde una Hungría a punto de ser aplastada por el coloso soviético. [...] El único país que se ofreció para ayudar militarmente a Hungría fue la España franquista. [...] El dictador Francisco Franco [...] ordenó que se preparase una división para poder ser transportada a Hungría. [...] El problema de España [...] era que no disponía de aviones capaces de volar hasta Hungría sin repostar. Necesitaban o bien aviones prestados o bien repostar en una base en Alemania. Pero Estados Unidos se negó a prestar aviones y no quiso ceder las bases.» (La Vanguardia, 24 octubre 2006)

No he reproduït l’article sencer, només un extracte, però us asseguro que hi ha l’essencial.

Per tant, havies d’arribar a la meitat del text, de la lletra petita, perquè et recordessin que l’Espanya de la qual es parlava era una dictadura. Els titulars feien pensar en qui sap què. Torno a reproduir-los, tot i que faci vergonya: «Franco, al rescate», «España fue el único país que ofreció ayuda militar a la revolución de 1956 en Hungría».

Francisco Franco era, doncs, anticomunista, la gran notícia. Franco, contra els soviètics, quina novetat. Amics de La Vanguardia, us haig de dir... que ja ho sabíem, que no ens sorprèn. El problema és que no ens doneu tot el context i, per tant, feu un exercici clar de desmemòria històrica, de manipulació, que pot afectar molta gent jove que no en sap el rerefons. I fa vergonya que l’any 2006 encara passi això.

Fins fa uns anys, ho reconec, jo no entenia de cap manera que hi hagués gent intel·lectualment competent, gent que jo admirava, que no hagués tingut una actitud de clara oposició davant els règims soviètics, que fins i tot els haguessin donat suport en moments de crisi d’aquells règims, com les revoltes de Budapest del 1956 i de Praga del 1968. Allò que fa anys no entenia, però, després ho he vist clar com l’aigua: eren justament les conviccions democràtiques d’aquells intel·lectuals, la seva resistència a acceptar com a bo res que vingués de dalt, d’un sistema dictatorial, el que els feia reaccionar de manera tan galdosa als ulls d’avui. O sigui, si Franco era tan visceralment anticomunista, volia dir per a ells que per la banda del comunisme hi havia d’haver coses bones. I no es podien acceptar ni tan sols els fets més reals si qui te’ls explicava era qui normalment et mentia, si la font arribava mediatitzada o almenys distorsionada per les proclames interessades d’un règim falsari i tirànic. L’Estat espanyol vivia en una dictadura fèrria i la gent s’havia de refiar de l’instint i d’informacions esbiaixades: per tant, si en aquests casos concrets els franquistes donaven suport als hongaresos i als txecs demòcrates, els antifranquistes havien de mirar-se de cua d’ull, quasi necessàriament, aquells hongaresos i aquells txecs, i posar entre parèntesis la seva condició de demòcrates.

Em fa gràcia –pena, més aviat, molta pena– pensar en la suposada bondat dels últims anys del franquisme, com si allò ja no fos tan dictatorial. Justament el fet que molta gent ja s’ho prengués d’aquella manera mig condescendent, mig menfotista, és el que ens ha de fer pensar que la dictadura era tan forta que ja ens havia menjat a tots el cervell. Ja no ens feia res que no tinguéssim tota la llibertat que ha de tenir un ésser humà. Ens havien concedit unes quantes engrunes de país subdesenvolupat («con Fraga, hasta la braga») i la resta ja ens era igual... No hi ha maldat més perversa que la que no ho sembla. Diu que el dimoni aconsegueix els seus èxits més rotunds quan fa pensar que no existeix...

Els que van donar suport a l’entrada dels tancs a Praga l’any 1968 es van equivocar molt seriosament, però per jutjar els esdeveniments s’han de veure les coses amb la perspectiva del temps i alhora amb l’ull posat en les dades que podia tenir la gent de l’època. Franco simplement continuava la seva guerra contra els seus «rojos», i amb allò d’oferir tropes a Hongria, a més, feia una batalla de franc, perquè el gest no li costava ni una pesseta. És molt còmode dir a un pobre afamat d’Etiòpia: «Aquí a Madrid tens un camió de menjar, vine a buscar-lo quan vulguis i és teu.» De què servien als demòcrates de Budapest unes tropes que Franco tenia a Madrid? En fi, que em fa vergonya que La Vanguardia faci aquest paper tan acrític, i que el faci justament ara que des de determinats ambients d’Espanya bufen vents, segons sembla, a favor d’una primera rehabilitació del Caudillo.

Com ha dit fa poc l’antiga companya de Salvador Puig Antich, el noi que va ser assassinat «legalment» pel règim franquista el 2 de març del 1974 –sí, al final, per desmentir tràgicament que aquell règim horrorós s’hagués afeblit–, no es tracta de revisar la sentència que va condemnar aquell xicot a la mort per garrot; es tracta de revisar tot el règim, de dalt a baix, i declarar-lo il·legal des del començament fins al final. Tant de bo que un dia ens hi ajudin les instàncies internacionals... i que el govern de l’Estat s’hi posi, és clar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)