Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

Perles (112): La poesia és evasió?

«La poesia és un univers imaginari dels dies de festa. No crea una realitat similar a la nostra, una realitat quotidiana, sinó que ens ofereix un recés íntim o un palau espectacular, tot plegat coses molt bones per a l’evasió, però que sovint no s’adiuen amb la carn viva dels nostres problemes i de les nostres angúnies.»

Rafael Tasis i Marca, Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Publicacions de “La Revista”, Barcelona 1935

Certament, la mateixa reflexió que fa Tasis sobre la poesia es podria fer sobre la prosa, considerada així, sense precisions. Què són, si no pura evasió, tantes noveŀles? Potser Tasis només va conèixer determinada poesia romàntica? I encara així, no són molts poemes romàntics pura evocació d’una realitat viscuda, dels «problemes» i de les «angúnies» de qui els ha escrit? En fi, reprodueixo la citació perquè em sembla original i permet encetar un bona polèmica.

Potser sí o potser no

«Hi havia una vegada, fa molts anys, un pagès que era l’enveja de tot el poble, ja que tenia un bonic cavall blanc. Li deien: quina sort que tens! I ell els responia: potser sí o potser no. Al cap d’uns mesos el cavall es va escapar de l’estable i es va perdre entre la malesa del bosc. De seguida tot el poble va començar a comentar la mala sort que havia tingut. Però ell tornava a contestar impassible: potser sí o potser no. Passats uns dies, el cavall va tornar i amb ell tres bonics poltres que l’havien seguit, cosa que va fer augmentar la fortuna de l’amo. Aquesta vegada la gent opinava que havia estat un gran cop de sort. Però ell persistia: potser sí o potser no. Tractant de domesticar un poltre, el seu fill va tenir la mala fortuna de caure i trencar-se una cama. Això va tornar a compungir els seus veïns que es lamentaven de la mala sort d’aquest, però sense immutar-se tornava a dir: potser sí o potser no. Aleshores va esclatar una guerra i les tropes del rei van venir a reclutar tots els joves del poble, menys el seu fill, convalescent de la caiguda. Tots els reclutats van morir i la gent va tornar a exclamar: quina sort has tingut, i ell com sempre va tornar a respondre...» (Juli Capella, El Periódico 5 setembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)