Reflexió filosoficovivencial: m’ha passat molts cops, cada cop més, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de no gaire temps –poques hores, de vegades. I moltes coses lletges que considero gairebé impossibles es compleixen. També en l’àmbit mèdic. I les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals inesperats. I les petites mentides que dius inconscientment per dissimular o per fer-te l’home queden al descobert al cap d’un parell de pantalles. Et cètera.
Per què ho dic? Perquè hauré de començar l’any nou, una vegada més, amb el propòsit ferm de no fer profecies, de viure al dia i de conformar-me amb el que sóc i el que he fet, sense maquillatges.
C’est la vie, com si diguéssim. I no passa re.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cap d'Any. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cap d'Any. Mostrar tots els missatges
dissabte, 31 de desembre del 2016
dijous, 31 de desembre del 2009
Passem comptes
Diu el DIEC, de passar comptes: «[LC]* passar comptes amb algú a) Escatir el que li hem de pagar o n’hem de rebre. Per ext. passar comptes amb algú b) Els danys que m’ha causat, no els hi perdono pas: ja passarem comptes.»
*[LC] vol dir lèxic comú.
A casa, però, «passar comptes» no era pas una tasca enutjosa. Almenys jo no la vaig viure així. S’acostava més al que en diu el DCVB (a l’entrada passar, ja que hi som, i no a la de compte, com fan el DIEC i el GDLC d’Enciclopèdia; i a mi em sembla més correcte que reportin la locució verbal des de passar, en efecte): «Passar comptes: ajustar els comptes i consignar-los.» O bé el que diu el GDLC d’Edicions 62 (el Larousse; que encara no és a internet, ja triguen), en aquest cas no a passar sinó, com els altres dos, a compte: «Passar comptes (de): Comptar, aclarir una qüestió.»
Des que tenies ús de raó, o abans i tot, el pare t’assignava setmanada. La primera, una pesseta. I passar comptes era aquell moment, el moment de la setmanada. Certament, era també el moment de justificar despeses i d’explicar la destinació que volies donar als diners que tenies estalviats de setmanades anteriors, perquè jo almenys no em gastava normalment l’assignació si no era en casos molt especials. Però tot i haver de raonar les despeses –la qual cosa em sembla una manera esplèndida d’educar–, els diners eren teus i ben teus, i si més no la consciència que serien teus i que en podries disposar lliurement quan fossis gran era ben ferma. I mentrestant, et refiaves del pare i del seu senderi. Si te’ls guardava ell, aquells diners no es perdien. Jo, com dic, ho vaig viure així.
Doncs ara passarem comptes del vigilant. Des de l’1 de maig, dia que em vaig traslladar en aquesta nova adreça, el vigilant ha rebut unes 4.000 visites d’uns 1.350 visitants diferents. Els visitants habituals són uns 250, que solen passar per aquí, de mitjana, 2-3 cops cada mes. La pàgina més visitada és la de l’índex de les qüestions de llengua. Els temps de visita mitjà és de 3 minuts 58 segons.
Pel que fa a Inforeflexió.cat, on abans vivia el vigilant i on des del mes de maig reprodueixo sobretot articles d’altres autors i materials que tenia a la desapareguda revista infoReflex.cat (desapareguda per defunció de l’amfitrió, no pas per insalubritat pròpia), ha tingut l’any 2009 uns 2.300 visitants diferents que hi han fet unes 4.100 visites i n’han descarregat un total de 7.000 pàgines. Les pàgines més visitades enguany a Inforeflexió.cat han estat les qüestions de llengua sobre l’euríbor i la del deunidó i esclar (també reproduïdes, amb millores i ampliacions posteriors, al bloc actual del vigilant –són els enllaços que us he posat ara–, però vés, hi ha gent que li agrada tastar les mares més que els vins novells).
Pel que fa al perfil, fa més de dos anys que no compta nous visitants. Ha quedat clavat en els 1.600.
Des que tinc estadístiques (maig 2006), el vigilant ha rebut unes 22.000 visites d’uns 11.600 visitants diferents. El primer any la mitjana de visitants habituals (almenys 2 visites mensuals) era de 600, i a partir de mitjan 2007 va baixar a 400, primer, i després a 250, que es mantenen si fa no fa fins ara (els darrers dos mesos més a prop de 300). Hi ha noves incorporacions cada mes, però també hi ha comiats a la francesa. Cada quinze dies, si fa no fa, rebo un correu demanant com és que no permeto els comentaris al bloc. En total, en aquests anys, 470 persones han volgut conèixer aquest perquè de primera mà. Últimament també rebo correus demanant com és que no segueixo ningú al Twitter. Finalment, unes 680 persones han volgut saber per què el bloc es diu “El vigilant del far”.
A mi tot això em sembla tan extraordinari que quan hi penso no me’n sé avenir.
I vet ací un gat, vet ací un gos, este any –aquí em penso que no puc dir «enguany», Eugeni– és fos.
*[LC] vol dir lèxic comú.
A casa, però, «passar comptes» no era pas una tasca enutjosa. Almenys jo no la vaig viure així. S’acostava més al que en diu el DCVB (a l’entrada passar, ja que hi som, i no a la de compte, com fan el DIEC i el GDLC d’Enciclopèdia; i a mi em sembla més correcte que reportin la locució verbal des de passar, en efecte): «Passar comptes: ajustar els comptes i consignar-los.» O bé el que diu el GDLC d’Edicions 62 (el Larousse; que encara no és a internet, ja triguen), en aquest cas no a passar sinó, com els altres dos, a compte: «Passar comptes (de): Comptar, aclarir una qüestió.»Des que tenies ús de raó, o abans i tot, el pare t’assignava setmanada. La primera, una pesseta. I passar comptes era aquell moment, el moment de la setmanada. Certament, era també el moment de justificar despeses i d’explicar la destinació que volies donar als diners que tenies estalviats de setmanades anteriors, perquè jo almenys no em gastava normalment l’assignació si no era en casos molt especials. Però tot i haver de raonar les despeses –la qual cosa em sembla una manera esplèndida d’educar–, els diners eren teus i ben teus, i si més no la consciència que serien teus i que en podries disposar lliurement quan fossis gran era ben ferma. I mentrestant, et refiaves del pare i del seu senderi. Si te’ls guardava ell, aquells diners no es perdien. Jo, com dic, ho vaig viure així.
Doncs ara passarem comptes del vigilant. Des de l’1 de maig, dia que em vaig traslladar en aquesta nova adreça, el vigilant ha rebut unes 4.000 visites d’uns 1.350 visitants diferents. Els visitants habituals són uns 250, que solen passar per aquí, de mitjana, 2-3 cops cada mes. La pàgina més visitada és la de l’índex de les qüestions de llengua. Els temps de visita mitjà és de 3 minuts 58 segons.
Pel que fa a Inforeflexió.cat, on abans vivia el vigilant i on des del mes de maig reprodueixo sobretot articles d’altres autors i materials que tenia a la desapareguda revista infoReflex.cat (desapareguda per defunció de l’amfitrió, no pas per insalubritat pròpia), ha tingut l’any 2009 uns 2.300 visitants diferents que hi han fet unes 4.100 visites i n’han descarregat un total de 7.000 pàgines. Les pàgines més visitades enguany a Inforeflexió.cat han estat les qüestions de llengua sobre l’euríbor i la del deunidó i esclar (també reproduïdes, amb millores i ampliacions posteriors, al bloc actual del vigilant –són els enllaços que us he posat ara–, però vés, hi ha gent que li agrada tastar les mares més que els vins novells).
Pel que fa al perfil, fa més de dos anys que no compta nous visitants. Ha quedat clavat en els 1.600.
Des que tinc estadístiques (maig 2006), el vigilant ha rebut unes 22.000 visites d’uns 11.600 visitants diferents. El primer any la mitjana de visitants habituals (almenys 2 visites mensuals) era de 600, i a partir de mitjan 2007 va baixar a 400, primer, i després a 250, que es mantenen si fa no fa fins ara (els darrers dos mesos més a prop de 300). Hi ha noves incorporacions cada mes, però també hi ha comiats a la francesa. Cada quinze dies, si fa no fa, rebo un correu demanant com és que no permeto els comentaris al bloc. En total, en aquests anys, 470 persones han volgut conèixer aquest perquè de primera mà. Últimament també rebo correus demanant com és que no segueixo ningú al Twitter. Finalment, unes 680 persones han volgut saber per què el bloc es diu “El vigilant del far”.
A mi tot això em sembla tan extraordinari que quan hi penso no me’n sé avenir.
I vet ací un gat, vet ací un gos, este any –aquí em penso que no puc dir «enguany», Eugeni– és fos.
dilluns, 24 de desembre del 2007
L’article de Nadal
Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.
Vet ací el que ens diu Reig:
«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.
»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.
»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:
»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.
»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.
»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.
»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.
»Desitge un molt bon Nadal a tothom.
Fins ací l’article de Reig.
Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):
[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]
I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vet ací el que ens diu Reig:
«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.
»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.
»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:
Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.
»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.
»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.
»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.
»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.
»Desitge un molt bon Nadal a tothom.
PASTORET ¿A ON VAS?
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.
Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.
¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.
¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.
Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.
¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.
¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)
Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.
¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.
¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»
Fins ací l’article de Reig.
Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):
Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]
[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]
I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
