«En Cataluña no se pueden poner rótulos en español»

Això és una mentida com una casa. Tot seguit teniu 14 fotografies fetes en una mateixa illa de l’Eixample de Barcelona aquest matí de diumenge, 4 de març del 2018.

Com veieu, hi ha rètols de tota mena: improvisats de pissarra, lluminosos, metàŀlics, de plàstic, d’altres materials...

He esborrat les dades identificatives de les botigues, perquè aquest article no vol ser una denúncia contra aquestes botigues –Déu nos en guard! Només vol denunciar amb contundència la mentida que tants mitjans de comunicació i partits polítics de gairebé tot Espanya –també de Catalunya, quines penques!– repeteixen dia rere dia. Asseguren que et posen multes i tot, si tens un rètol en espanyol! Les poques multes que hi ha en relació amb rètols d’establiments comercials són per una altra cosa, no per retolar en espanyol. I, dit de passada, són molt escadusseres comparades amb la quantitat d’establiments que hi ha. Només a l’Eixample, multipliqueu el nombre de fotos d’aquí a sota pel nombre d’illes de l’Eixample; i l’Eixample és només un dels deu districtes de Barcelona...

En fi, les proves. Hi insisteixo: fotos d’avui de locals comercials en una sola illa de l’Eixample («fotos de hoy en una sola manzana del Ensanche de Barcelona», per si algú fa veure que no ho entén).

Finalment: per si algú es pensa que he estat investigant durant dies fins que he trobat l’indret més favorable per expressar la meva denúncia, no és així. No és un lloc buscat, no m’he hagut de moure gaire. Això és al costat de casa meva. Avui mateix se m’ha acudit la idea i ha estat pensat i fet: baixar al carrer, fer la volta a l’illa i publicar l’article.

Ja sé que això no servirà per aturar la mentida, perquè la gent que la diu ja sap que no és veritat. Però per si algú encara en tenia dubtes.

BCN World, nou destí d'oci familiar

Us enrecordeu de quan ens deien que BCN World seria un lloc de lleure familiar? Ho van escriure, fins i tot. Doncs bé, la pàgina en què se’n parlava ara és un una pàgina «not found», però el títol de la pàgina –mireu la finestreta del navegador– encara es diu així: «un-nuevo-destino/ocio-familiar». Potser quan la mireu la pàgina serà una pàgina not found de debò. Per això, per si de cas, aquí en teniu una captura (no sé si es veurà prou bé):

Més:

- F.X. Mena, L. Recoder, A. Mas-Colell (setembre 2012): «El projecte està bàsicament relacionat amb l’oci i el turisme, i els casinos són un complement.»

- Francesc-Xavier Mena, setembre 2012: «És un dels principals projectes d’inversió que es portaran a terme a Europa i al món, amb resorts integrats de turisme familiar i esportiu, que posicionarà l’àrea i Catalunya com a líder turístic europeu i un dels millors del món.»

- Andreu Mas-Colell, setembre 2012: «Aquest projecte és molt diferent del promogut per Las Vegas Sands, que pertany a la indústria del joc, mentre que Veremonte no és un grup especialitzat en el joc.» «El conseller d’Economia ha demanat no obsessionar-se amb els casinos perquè seran una oferta més de las moltes que inclourà» (La Vanguardia, 7 setembre 2012).

- Artur Mas, octubre 2013: «BCN World suposarà per a Tarragona una gran inversió, de la mateixa manera que a Lleida s’està fent el canal Segarra-Garrigues o a Barcelona la línea 9». [La línia 9, hehe.]

* * *

Doncs bé, maig de 2014: «Projecte de llei sobre BCN World»:

Article 1: «L’objecte d’aquesta llei és fer les modicacions legislatives pertinents per a ampliar les activitats del centre recreatiu turístic de Vilaseca i Salou» (la cursiva és meva; s’entén, suposo, que es tracta d’ampliar Port Aventura).

Tot seguit hi ha dinou articles, cinc disposicions addicionals i una final. Tots aquests articles i disposicions fan referència a una sola temàtica: el joc i/o els casinos.

En cap d’aquests articles o disposicions, ni al preàmbul, no es fa referència a família, familiar i derivats.

No hase falta desir nada más.

Ah, sí, que els terrenys els aporta La Caixa.

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

Tòpics desemmascarats (17):«Ningú no s’esperava la crisi»

Mentida, molta gent se l’esperava. Molta gent deia que allò no podia continuar així tota la vida, molta gent estalviava perquè sí que veia a venir el daltabaix. Molta gent no es refiava de qui li deia que comprés, que era una inversió segura, molta gent va fugir de les hipoteques i va anar de lloguer no perquè no pogués pagar quotes –llavors– sinó perquè no es creia que aquell xou de diners fàcils hagués de durar sempre, molta gent deia a qui tenia un pis, un terreny, una casa de sobres, que la vengués abans no fos massa tard, amb aquells preus increïbles, perquè tot allò un dia faria un pet com una gla, molta gent estava atònita i no se sabia avenir d’aquella butllofa –no bombolla– escandalosa, molta gent estava espantada, molta gent clamava ja al cel.

El que passa és que aquesta gent que dic no manaven, ni podien prendre decisions fora de les que els implicaven personalment, ni els escoltava ningú fora dels cercles més pròxims –que potser ja estaven una mica fins al capdamunt de profecies malastrugues, sigui dit de broma.

I una part d’aquesta gent, amb els seus estalvis d’aleshores o de sempre, contribueixen avui a fer més tolerable la crisi a altres que s’ho passen malament.

Ara que hi som. Dic: «...a altres que s’ho passen malament.» N’hi ha –la majoria?– que s’ho passen malament, més malament que mai, i potser també deien que la cosa petaria però no tenien on agafar-se, ni res per vendre, ni cap salvavides a mà, ni possibilitats d’estalviar, ni gens d’esma, perquè per a ells ja aleshores hi havia crisi cada dia.

I tota aquesta gent, i més, no tenen ni un bri de culpa del que està passant.

Cap a on va la Viquipèdia (i 2): El perquè de tot plegat

Ve d’ací.

La faula Animal Farm que va escriure l’any 1945 George Orwell per denunciar una mena de societat que llavors s’havia instal·lat en alguns països i que des de fa vint anys tothom tenia per periclitada, soterrada i podrida continua fent la viu-viu a l’indret que hom s’esperaria menys que reviscolés.

La Viquipèdia catalana i l’anglesa –no tinc dades per jutjar les altres– em fa l’efecte que han caigut en mans d’una mena de politburós compostos per dues dotzenes de persones que es regeixen per unes «normes inamovibles» de les quals ells són els únics intèrprets autoritzats.

Oficialment hi ha 27 administradors i 125 «usuaris autopatrullats» a la Viquipèdia catalana, però en les discussions participa molt poqueta gent: sis persones en la que tractava sobre l’aportació del vigilant de què parlava en la primera part d’aquest article, aportació que només pretenia que es revisés la possibilitat que els blocs d’internet poguessin ser font d’informació per als articles de la Viquipèdia. De fet molts ho són, com vaig explicar l’altre dia, però teòricament no ho poden ser, o sigui, ho són de manera il·legal. El vigilant no pretenia que la discussió fos sobre aquest bloc concret, sinó sobre els blocs en conjunt, però les condemnes sumàries que va rebre la seva proposta es basaven gairebé totes en el cas particular del vigilant. Diguin el que diguin, però, aquella discussió es titulava «Blocs com a referència». O sigui, no era el «cas Vigilant vs. Viquipèdia», com han volgut fer entendre, era la qüestió dels blocs com a referents (i les pàgines personals i els llibres autopublicats).

Quan algú de fora discuteix un petit detall de les «normes inamovibles» citades, els del politburó de seguida fan pinya, es donen suport, beneeixen la ràpida reacció de qui ha intervingut per aturar el que consideren un acte bel·ligerant –potser «una profanació»?– i conclouen que no s’ha de canviar res i que qui vulgui canviar alguna cosa és que és enemic del poble... vull dir, de la Viquipèdia. O que el que ha de fer és sotmetre’s a una mena de judici públic en el qual votaran tots: els sis més actius del politburó i el pobre desgraciat que ha gosat proposar un canvi d’orientació.

Hi ha enciclopèdies que tenen un comitè editorial, amb noms i cognoms, que n’avala els continguts; a la Viquipèdia, aquest comitè editorial està format, en realitat, per una colla de gent anònima que simplement té prou temps per dedicar-hi hores, sens dubte amb molt bona voluntat però amb cap mena de criteri científic sobre la majoria de les qüestions que poden aparèixer en una enciclopèdia, que per definició són totes.

Per mi, la seva manera d’actuar, vista des de fora, implica una traïció directa als mateixos principis de Viquipèdia. Per això parlava abans d’Animal Farm. Ja sabeu com comença a corrompre’s el paradís descrit per Orwell: del «tots els animals són iguals» es passa al «tots els animals són iguals, però n’hi ha uns que són més iguals que uns altres».

Ara faré una cosa que a mi no m’abelleix i que segurament tampoc us agradarà a vosaltres, però la faig perquè en el context on som crec que cal fer-la i sobretot perquè fer-la potser servirà per fonamentar més bé aquesta reivindicació meva sobre l’esperit fundacional de la Viquipèdia. Aclareixo novament abans, per si calgués, que no he volgut mai que la discussió de la Viquipèdia se centrés en un bloc concret, tal com pretenien ells en rebutjar aquest, sinó en «els blocs» i, en general, en qualsevol mena de fonts documentals que puguin contenir información vàlida per a completar una enciclopèdia, tinguin el format que tinguin.

El vigilant del far i altres blocs que fa el mateix autor han estat citats, enllaçats o recomanats com a fonts d’informació per mitjans de comunicació com El Punt, VilaWeb, Avui o Ara, per agències informatives com ACN, Europa Press o Efe, per oficines d’assessorament lingüístic de tot el país, per facultats i departaments de llengua d’unes quantes universitats, per diverses acadèmies lingüístiques, per col·legis professionals d’allò més diferent –l’últim, el Col·legi de Metges de Barcelona–, per portals com Nosaltres.cat, ÉsAdir, Optimot, Eines de Llengua o Wiccac –aquest hi té un enllaç permanent–, i han estat esmentats també –si tot això anterior paregués massa virtual (!) per als gestors de la Viquipèdia– almenys en mitja dotzena de llibres de paper. I encara podria allargar la llista començant per dir que fins i tot la mateixa Viquipèdia cita els blocs del vigilant en altres articles i que alguns articles de la Viquipèdia han copiat a la descarada el que el vigilant havia escrit abans, sense citar la font –és clar, ara hi caic, com que era un bloc no la podien citar.

No em queixo d’això darrer, m’és ben igual, no hi ha res a dir, em sembla fantàstic compartir la informació. Però caldria una mica més de coherència.

Gairebé tot el que he dit sobre els avals del vigilant es pot conèixer fent una cerca ràpida a internet. Una cerca que evidentment no han fet cap dels inquisidors que han acusat el fins ara col·laborador de Viquipèdia de tantes coses lletges. Segurament els jutges que «vetllen per la qualitat» dels articles de la Viquipèdia catalana, tret de dos, no es van prendre tampoc ni tan sols la molèstia de llegir l’article del vigilant sobre la casa de la família Noble-Malvido, origen del «malentès»: en van tenir prou de veure que allò s’havia publicat en un bloc aparentment anònim; per tant era brossa, spam, hoax, palla mental, caca.

Com a contrapartida al criteri dels gestors actuals de la Viquipèdia i com a aval al fet d’enllaçar un article del vigilant en una nota a peu de pàgina, puc aportar una anècdota personal paral·lela. Tot just aquests dies m’han fet arribat un llibre d’aquests que tenen, per als controladors de la puresa de la Viquipèdia, totes les benediccions del món: el codi ISBN corresponent i quatre avals oficials, un d’ells municipal i un altre de la Universitat de Barcelona; o sigui, «una font incontrovertible» segons els criteris de la Viquipèdia –segons els criteris dels que manegen la Viquipèdia catalana a dia d’avui.

Doncs bé, en aquest llibre es diu una falsedat sobre l’autor d’aquest bloc. La falsedat no és pejorativa i a més al vigilant no li fa gaire res, en general, qualsevol cosa que es digui d’ell, i per tant no farà cap gestió per desmentir-la ni perquè canviïn aquella dada si fan una segona edició del llibre, etcètera, però l’anècdota em sembla significativa. Si el llibre aquest el cités algú a la Viquipèdia com a font d’informació i al vigilant li vingués de gust corregir la dada falsa que s’hi diu d’ell, no podria fer-ho: valdria més aquell ISBN i els avals d’aquella publicació de paper que el propi testimoni personal, encara que anés acompanyat de juraments fets en vers alexandrí.

En fi, que tot plegat fa pena.

En canvi, Valencià en perill d’extinció, una de les obres més importants dels darrers anys sobre dialectologia i lexicologia del català meridional, és un llibre autoeditat: prohibit, doncs, citar-lo a la Viquipèdia, perquè un llibre autoeditat és com un bloc o com una página web personal. I efectivament la Viquipèdia no en parla, encara que el llibre tinga més de 850 pàgines, haja arreplegat un muntó de bones critiques pertot arreu i incloga informacions sobre la llengua que no pots trobar enlloc més del món.

I el web Eines de Llengua abans esmentat, de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (CDLPV), també deu ser com a mínim «sospitós» per al politburó, tot i que siga segurament el portal més complet en català que hi ha en internet sobre llengües, la catalana i d’altres. Però si vols saber qui és el factòtum d’Eines de Llengua acabes en un «bloc» –un bloc?, fuig, fuig!–, i l’autor del bloc no s’identifica, o siga que a més a més, quin horror, tot aquell «muntatge» és «anònim» –anatema!... (Clar que si eres una persona introduïda en eixe món, llavors saps de seguida qui és el «misteriós» tècnic lingüístic que hi ha al darrere d’Eines de Llengua.)

* * *

En resum, el vigilant ja coneix un bon grapat de professors universitaris i altres savis i experts de la vida real que han intentat col·laborar alguna vegada amb la Viquipèdia i que han quedat decebuts de l’experiència. Són ja molts, com en el cas de Saborit, els que han trobat que les seves xicotetes aportacions per a millorar articles en punts en què el text oferit per la Viquipèdia era deficient han estat rebutjades de vegades sense manies, demesiadament, sense pensar-s’hi ni vint-i-quatre hores. La Viquipèdia catalana perd cada setmana gent valuosa que hi ha volgut intervenir, la brama s’escampa i la qualitat general dels articles se’n ressent.

El politburó vigila, i li és més important la forma –«açò ho has de demostrar!, això és un bloc!, és anònim!»... com si les dades de fet fossin sempre «demostrables» documentalment, com si «els blocs» no poguessin contenir informació, com si no fos «anònima» gairebé tota la Viquipèdia– que el fons, que el coneixement i les dades comprovables.

Fins ara la majoria dels decebuts no han dit res en públic, perquè els catalans en general som gent pacífica o perquè han pensat que el que els havia passat era «un malentès». Però no tornen.

Pel vigilant, la moral d’aquests fets és que la Viquipèdia és una bona idea (enllaço la pàgina anglesa perquè la catalana ja se n’aparta en algun aspecte substancial; compareu-les, si voleu). Ara bé, si no recula en l’itinerari actual va camí d’estavellar-se. Com deien els clàssics, corruptio optumu pessumu (quan es corromp una cosa molt bona esdevé pèssima).

Un mal control sol ser encara pitjor que cap control, i més en un invent com la Viquipèdia. Un control lax és paral·lel al risc d’acumular errors, certament, però «Wikipedia is allowed to be imperfect»: és un dels seus principis bàsics. Els controllers de la Viquipèdia han de dedicar el temps lliure que tinguin a millorar els articles deficients –prou feina hi ha– i a detectar els actes de vandalisme, pirateria i plagi –que també deunidó–, no pas a inventar regles sobre la qualitat de les referències aportades ni a entorpir amb beneiteries els que hi col·labor(av)en de bona fe.

És llàstima pel projecte, però en aquests casos només pots dir: això cal refundar-ho –alguns ja comencen a adonar-se’n–, i tornar a començar d’una manera més realment democràtica i menys «patrullada» per afeccionats. (Afegitó febrer 2012: més queixes en el mateix sentit: «Si tots els historiadors tret d'un sostenen que el cel era verd l'any 1888, el nostre protocol [de Viquipèdia] mana que escrivim: ‘Molts historiadors han escrit que el cel era verd, però n'hi ha un que diu que era blau.’»)

En fi, ja s’ho faran. Tant de bo rectifiquin.

Al costat de la gent del Japó

...i sobretot de les criatures.

A sota de les fotografies trobareu unes reflexions improvisades sobre l’assumpte.

* * *

Amb la fotografia d’avui deixo el tema... provisionalment. L’accident nuclear de Fukushima ja és oficialment el segon pitjor de la història després de Txernòbil. De moment.

(Foto: Jeremie_Souteyrat)

(Foto: agència Efe)
(actualització 29 març 2011) 

El govern prohibeix retornar a casa, ni tan sols anar i tornar, als que vivien dins l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Asahi Shimbun)
(actualització 28 març 2011) 

El Japó recomana desallotjar una àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Associated Press)
(actualització 25 març 2011) 

Tòquio aconsella que la mainada que viu dins l’àrea metropolitana no begui aigua de l’aixeta. En poques hores s’ha esgotat l’aigua d’ampolla (foto: Kyodo-Reuters)
(actualització 24 març 2011) 

Foto: Associated Press
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 21 març 2011) 

Foto: Shepherd Zhou (Efe)
(actualització 21 març 2011; aquesta fotografia no és del Japó sinó de la Xina, i tant el nen com els adults són xinesos, però és del 18 de març: la criatura acabava d'arribar amb avió des del Japó i va haver de passar el control de radioactivitat) 

Foto: AP - Kyodo News
(actualització 19 març 2011) 

Foto: GYI (Getty Images)
(actualització 17 març 2011) 

Foto: Reuters - Kyodo News
(actualització 16 març 2011)

Foto: Wally Santana (GYI)
(actualització 15 març 2011) 

Foto: Kim Kyung-Hoon, Reuters

* * *

(Actualització 20 març 2011) 
Mentides d’aquests dies del lobby pronuclear

- «No ha mort ningú per les emissions nuclears, tots els morts són pel terratrèmol.»
- Mentida: encara no ho sabem, si hi ha hagut morts en les explosions dels reactors de Fukushima (tot i que algun diari parla avui, 17 de març, de 5 morts), i els morts per emissions, si n’hi ha –tant de bo que no n’hi hagi–, vindran després. De moment, quatre dies després l’empresa només ha reconegut que hi ha un mínim de 45 treballadors «afectats»: 23 «ferits», 20 «contaminats» i 2 «desapareguts». Actualització 25 març 2011: 3 treballadors més són ingressats a l’hospital greument afectats per les radiacions patides avui mentre treballaven al reactor n. 3. Actualització 2 abril 2011: apareixen els cadàvers dels dos desapareguts, a la mateixa central.

- «Les centrals nuclears són segures; si en aquesta han fallat algunes mesures de seguretat ha estat perquè s’ha produït el terratrèmol més gran de la història des que se’n tenen referències.»
- Mentida: hi ha hagut almenys quatre terratrèmols més forts que aquest en els darrers seixanta anys: Sibèria 1952, Xile 1960, Alaska 1962, Indonèsia 2004.

- «No hauria passat res si no hi hagués hagut un tsunami inesperat.»
- Mentida: la central havia d’estar preparada per a aquesta eventualitat, perquè allà són molt freqüents: tsunami és un mot japonès. Actualització 28 març 2011: a més, un cop passat el tsunami (inevitable actualment per a l’ésser humà), la gent, el govern, les ONG, els països estrangers, tothom pot començar a fer tasques de reconstrucció, replanejament del terreny, reallotjament, reurbanització, etc. Amb l’accident nuclear afegit, al voltant de Fukushima (avui una àrea de 30 km a la redona) no es pot fer res, ni tan sols cercar familiars o béns materials desapareguts, rescatar el que encara es podria tornar a fer servir, recuperar... No es pot recomençar a viure. Els supervivents no sols han perdut familiars, casa, amics, etc. amb el tsunami, també han perdut, almenys de moment, la possibilitat de tornar a (intentar) viure allà on vivien. Actualització 30 març 2011: un informe dels mateixos tècnics de Tepco alertava l’any 2007 que la central no aguantaria el cop d’una onada gegant. En concret, deia l’informe, «encara hi ha la possibilitat que un tsunami superi l’alçada de la construcció». Actualització 31 març 2011: els equips de rescat de víctimes del tsunami informen que hi ha almenys un miler de cossos humans dins l’àrea pròxima a Fukushima que no s’atreveixen a traslladar perquè els cadàvers han acumulat radioactivitat i no saben on haurien de portar-los; tampoc els poden cremar in situ, perquè llavors escamparien per l’aire partícules radioactives, ni soterrar-los, perquè transmetrien la radioactivitat al sòl.

- «La premsa, sobretot l’estrangera, exagera molt els fets, no fa cas del que diuen els de Tepco, que són els únics que saben el que passa realment perquè treballen allà mateix, a peu d’obra.»
- Mentida: Tepco (Tokyo Electric Power Company) és l’empresa propietària de les plantes nuclears (com si diguéssim l’Endesa d’allà) i, per tant, part interessada. El mateix govern japonès, el dels EUA, la Unió Europea i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica –el director general del qual és Yukio Edano, japonès– han denunciat que els portaveus de l’empresa han mentit, han dissimulat la gravetat de l’accident, no s’han deixat ajudar per tal que altres veiessin el que passava en realitat, han volgut guanyar temps mirant d’arreglar-ho sense que es notés, han retardat la informació que estaven obligats a donar... D’altra banda, les televisions públiques japoneses NHK i JST, juntament amb quatre cadenes privades (Tokyo Broadcasting System, Fuji TV, TV Asahi, TV Kanagawa) i diverses emissores que transmeten via internet, emeten de manera ininterrompuda, les 24 hores del dia, notícies sobre el desastre. No sembla, doncs, que la premsa estrangera sigui especialment alarmista en aquest assumpte. Actualització 28 març 2011: Tepco informa durant unes hores sobre un nivell de radioactivitat a l’interior de la central 100 vegades superior al real. O al suposadament real, que en qualsevol cas Tepco reconeix que és 100.000 vegades superior al normal (al d’abans de l’accident); Tepco havia dit que era 10 M de vegades superior i no, només és 100.000 vegades superior: tot un consol. No es pot dir que Tepco tingui interès a fer alarmisme; sí que es pot dir que tothom està molt nerviós i que ningú coneix exactament quin és el perill potencial de l’energia nuclear, sobre la qual els humans sabem ben poques coses: només que ens proporciona energia elèctrica «molt barata» (i també anem sabent que, incontrolada com ara, és un perill per a la humanitat, si més no per a la més propera).

- «L’alarma no ajuda a salvar vides.»
- Mentida: l’alarma ha ajudat a salvar d’una probable contaminació radioactiva desenes de milers de persones que han evacuat les zones pròximes a l’accident en els primers dies. Quan el govern japonès, un cop que ha (re)conegut les primeres dades reals del sinistre, ha decidit evacuar la població de 20 km al voltant de la central de Fukushima (unes 335.000 persones), ha trobat que molta gent ja havia marxat pel seu compte, i de manera ordenada. El govern dels EUA recomana un perímetre de seguretat de 80 quilòmetres i hi ha gent dins d’aquest perímetre que ja comença a anar-se’n, abans que les autoritats del país decideixin, o no, evacuar-lo.

- «No té sentit parlar de perills futurs o d’hipòtesis, ens hem de guiar per les dades.»
- Mentida: si hi ha un percentatge suficient d’amenaça o de perill per a la vida o la salut de les persones –i en un cas com aquest no té sentit discutir quin ha de ser aquest percentatge: tot el que tingui a veure amb fuites nuclears és greu–, les autoritats i els mitjans de comunicació estan obligats a informar d’aquests perills i amenaces, encara que siguin petites.

- «En qualsevol cas, l’energia nuclear continuarà sent més barata que les altres.»
- Mentida: és més barata només perquè no és prou segura. Si hagués de complir uns requisits de seguretat adequats l’energia nuclear no sortiria a compte. Només per dir-ne una, les centrals no podrien estar ni a la costa ni a prop dels rius, com ara, amb la qual cosa la portada d’aigua i els mecanismes de seguretat i blindatge d’aquest transport d’aigua encaririen tant el preu de l’energia que les centrals serien inviables.

- «A Three Mile Island (Harrisburg, Pennsilvània, EUA), on hi va haver un accident nuclear l’any 1979, trenta anys després és com si no hagués passat res, en contra dels que afirmen que les conseqüències d’un accident nuclear poden durar mil·lennis.»
- Mentida: la central de Three Mile Island encara no es pot visitar –com moltes altres centrals nuclears, ja que hi som; per què, si són tan segures?– trenta-dos anys després de l’accident, i pots comprar una casa de segona mà al poble habitat més proper, Middletown, per 32.000 dòlars (la dada és del 2009). Actualització 28 març 2011: l’accident nuclear de Fukushima ja és segons la majoria de les fonts el tercer més important de la història (nivell 6 escala INES) després del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6) i del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7). El de Harrisburg no va passar del nivell 5, com el de Windscale Pile, al Regne Unit, de l’any 1957. Per tant, les comparacions amb Harrisburg ja no ens fan servei. Cal tenir en compte que aquesta escala, com la de Richter que mesura la gravetat dels terratrèmols, no és aritmètica, sinó exponencial (cada nivell és 10 vegades superior a l’anterior). I, ja que hi som, potser convé tenir en compte quins són els països on hi ha hagut els accidents nuclears més greus: a la Unió Soviètica, al Japó, als Estats Units, al Regne Unit... No es pot dir que siguin dels menys desenvolupats del món, precisament. Tots han assegurat, després de cada accident, que en el seu país era impossible que passés el que havia passat a tal lloc. Exactament el mateix que diu ara França quan parla de Fukushima.

* * *

Això no està agafat de cap catecisme antinuclear: és d’elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de les (poques) dades que fins ara tenim sobre l’assumpte. El que és raonable en aquests casos és no tenir res com a segur –perquè és molt poc el que sabem sobre l’energia nuclear– i prendre les màximes cauteles. És justament en aquests casos que val més pecar per prudent que per confiat.