dijous, 27 de novembre de 2014

Carta oberta a la doctora Carme Junyent


Contesto temeràriament a aquesta altra carta.

(Senyora Junyent, una cosa prèvia perquè em penso que ens ha colat dins del seu discurs una trampeta: diu que hi ha els exemples d’incorporació d’estrangerismes amb forma de masculí. Però, doctora, passa el mateix amb pizza, ikastola, caipirinha, favela, geisha, meiga, queimada, txapela? Per què els ha obviat? Potser perquè algunes de les llengües de les quals provenen tenen més diferenciats el masculí i el femení gramaticals? Potser perquè omplen un espai que és femení (també lady, miss)? Però sobretot: què hi té a veure amb tot plegat? Per mi, res. I per això ho dic al començament, per separar-ho del cos de la carta.)

M’adreço a la doctora Junyent però m’adreço també a tota mena de docents, ensenyants, lingüistes professionals:

No pot fer res la llengua, la gramàtica, per visibilitzar d’una manera més clara les dones, l’element femení, quan el progrés social en tants aspectes ha sigut prou important en els últims decennis?

Si, posant per cas, es discuteix de manera seriosa per què, ocupant els mateixos càrrecs, els sous de les dones no són com els del homes; si a l’home se li reclama no ja que coŀlabori o s’impliqui o ajudi en les tasques de la llar i en la cura de les criatures sinó que es parteixi el bacallà amb la dona (són exemples, potser mal expressats)..., la llengua no pot fer res, cap ni una aportació, a tota aquesta evolució social?

No sentim res. Silenci. Simplement, un cop més, que la llengua, com ha dit la doctora Junyent altres vegades, «ja seguirà el canvi». És clar: «si és que n’hi ha d’haver», precisa. Amb la qual cosa potser ens avançava que, si fos per ella, no n’hi hauria d’haver cap. «Si no cal canviar, cal no canviar.»

I mentrestant, es condemnen els doblets sistemàtics –d’acord!–, es condemnen els noms coŀlectius més o menys inventats amb bona voluntat, i sovint amb poca traça. D’acord! Però això és perquè des del món lingüístic, professional, universitari, no hi ha la més mínima ajuda! Només «la gramàtica no es toca». Es condemnen tots els intents, però no es donen solucions per fer un pas endavant i proposar una sortida ni tan sols per als «metges i infermeres» o per a les reunions de senyores en què hi ha un senyor. Es diu que són casos particulars.

I s’insisteix que a l’escola cal evitar «els i les alumnes» i «els nens i les nenes». Que cal evitar-ho arreu, perquè «és ridícul». Si es diu «els nens i les nenes» s’està dient que les nenes no són nens, i «això és intolerable!» I també és absurd dir «les nenes i els nens». Ridícul!

I expliquen (també) casos particulars –en aquests els donarem forçosament la raó, no hi ha més sortida, si més no de moment– en què el masculí plural és l’única solució per referir-se a un coŀlectiu d’homes i dones o simplement a una parella: «el Joan i la Mireia dormen junts», «anaven tots plegats a l’estadi».

I tot seguit apeŀlen a una suposada «incoherència» quan, amb tota la bona fe, algú comença un discurs amb un «ciutadans i ciutadanes» o «ciutadanes i ciutadans», perquè diuen que això obliga a seguir fent doblets en tot el parlament. I a més diuen que les ciutadanes, llavors, no són ciutadans. I, tornem-hi, «això és intolerable!»

En canvi, n’hi ha –dones i també homes– que defensem que dir «ciutadans i ciutadanes», o «nens i nenes» o «senyores i senyors», o «els i les metges», o «els infermers i les infermeres» (?), o «els i les alumnes» no sols és perfectament acceptable sinó que, a més a més, un cop fet una vegada el doblet... no obliga a ser «coherents» al llarg de tot el discurs que segueix després! No obliga a fer tots els doblets! Oh miracle: aconsegueixes d’un sol cop que les ciutadanes, les nenes, les senyores, les metges i les infermeres (?) i les alumnes es trobin esmentades explícitament i que alhora, a continuació, en la resta del discurs, se sentin dins del coŀlectiu dels ciutadans, dels nens, dels senyors, dels metges, dels infermers (?) i dels alumnes. Les dues coses!

(Poso amb interrogació el cas de «les infermeres» perquè no crec que cap infermer se senti exclòs quan es diu «les infermeres»; i en canvi sí que crec que moltes infermeres se sentiran excloses si es diu «els infermers».)

O no entenen res o no ho volen entendre. No proposem «ser coherents» sinó simplement visibilitzar una mica les dones en discursos adreçats a coŀlectius formats per dones i homes. No volen entendre que el nostre objectiu s’assoleix ja en el primer moment, quan hem dit «ciutadans i ciutadanes» o «nens i nenes». Ja està, ja en tenim prou, ja ho hem dit! No cal que siguem «coherents» després! No ho entenen? Intentem canviar una mica, una miconeta, el que es feia fins ara (tret del «senyores i senyors», que sí que es feia i que ara, és clar, caldrà eliminar en nom de la gramàtica, perquè és una fórmula absurda, procedent de temps periclitats segurament prefabrians).

Sembla que se’ls mengi el fetge qualsevol intent. Condemnen solucions més o menys imaginatives, fetes amb bona voluntat, com ara la següent (deixem de banda, sisplau, que «a l’alumnat / als alumnes» són prescindibles, que ho són. Mirem de centrar-nos en el cas hipotètic):
«AVISOS A L’ALUMNAT / Avís per a alumnes de 3r d’ESO / Qui vulgui revisar exàmens podrà fer-ho a partir de les sis de la tarda. Els alumnes seran convocats* per ordre alfabètic...».
(No, no són contradictoris «els» i «convocats», no trenquen l’omnicomprensivitat del discurs en conjunt, perquè aquesta és present en tres ocasions, les quals ocasions han deixat clar a les alumnes que també estan convocades, perquè són part, sens dubte, de l’«alumnat», i són «alumnes» i són «qui vulgui».)

L’opció de les sempre presents guardianes de les essències (en aquest cas, l’essència del masculí plural com a omnicomprensiu) seria:
«AVISOS ALS ALUMNES / Avís als alumnes de 3r d’ESO / Els alumnes que vulguin revisar exàmens podran fer-ho a partir de les sis de la tarda. Seran convocats per ordre alfabètic...».

Si escrivim en un altre tauló d’anuncis:
«Els infermers de l’hospital estan convocats demà, per parlar del nou contracte coŀlectiu, davant el WC d’homes de la planta baixa»
- les infermeres se sentiran cridades?
- si se senten cridades, els agradarà que la gramàtica obligui a fer aquest canvi («ja no som infermeres, ara som infermers, visca!»), en nom de la llei i del progrés?

Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) «els senyors voldran res més?» no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre. D’acord. Però si, in illo tempore, deien «els senyors poden passar a la sala de fumadors» s’estaven dirigint als homes. Amb la mateixa paraula! Quines coses!

És això, senyora Junyent, però al contrari. Hi ha situacions, com són un discurs o una carta o una conferència o un manifest o un tauló d’anuncis o un restaurant... en què no passa res ni es discrimina ningú quan es diu «catalans i catalanes» o «catalanes i catalans». És una fórmula de cortesia que, a més a més, ajuda a fer un passet endavant en la visibilització explícita de les dones en aquestes situacions.

Doncs no, per la banda de vostè no. Cap renúncia. Ni un pas enrere. Anem tirant, tranquiŀlitat i bons aliments, no cal fer cap esforç perquè la llengua ajudi a mostrar que d’alguna manera a la societat hi ha hagut canvis. No cal fer cap passa més enllà, aquí no s’ha de fer servir la imaginació, la llengua no forma part dels àmbits socials en què, per descomptat, no es cansaran també de dir que sí que s’hi ha de fer més visibles les dones.

Punt final. Si diem «catalans i catalanes», estimada senyora, així, amb un sol cop, estem dient simplement això, «catalans i catalanes», una fórmula de cortesia (una fórmula!) com la de «catalanes i catalans» o com la de «senyores i senyors».

I no va ni contra la gramàtica ni contra ningú.

Pere Saumell
Periodista per compte propi aficionat a qüestions de llengua

(En aquesta carta, senyora Junyent, em penso que no he fet servir el masculí plural omnicomprensiu ni una vegada, tret de quan l’he esmentat explícitament. En canvi, he fet servir una vegada un femení plural omnicomprensiu. Si no s’ha adonat de l’estratègia seguida potser vol dir que sí que és possible fer el que proposo sense que pateixi, com diu vostè, la gramàtica. Això sí, cal esforçar-se, cal posar-hi imaginació.)

dilluns, 24 de novembre de 2014

Defensar el Colosseu de Roma

«L’arquitecta [Pia] Petrangeli i la conservadora [Cinzia] Conti [responsable de la restauració de la superfície] estan d’acord que en cap cas no es tracta de retornar el Colosseu, de manera artificial, a l’estructura original, sinó de respectar el pas del temps: “L’actual caràcter del Colosseu és el d’una estructura discontínua, una geometria trencada pel temps i la història. No ens cal repetir el passat, sinó revalorar el que ja tenim”. És un no, molt diplomàtic, a l’acudit del ministre de Cultura, Dario Franceschini, de tornar a cobrir d’arena el Colosseu.»

(De l’article de Pablo Ordaz, «El Colosseu recupera el color de l’Imperi», El País, 23 nov 2014)

Això és, exactament això, el que defenso sempre quan em demanen què penso de no sé quin edifici, estàtua, pintura, obra d’art en general que han “restaurat”.* Que no m’interessa, m’interessava sense restaurar, tal com estava quan la van trobar.

* Una cosa és treure capes de brutícia del damunt o clavar grapes o altres elements a les pedres per sostenir-les o subjectar-les i una altra cosa repintar, afegir maons o rocs o peces de marbre allà on no n’hi havia. Estic a favor de restaurar, molt en contra de refer,que és el que solen fer sobretot en edificis antics. Cal «respectar el pas del temps».
Encara més: en general m’interessa més veure les obres d’art allà on eren originàriament i no, si és el cas, allà on les han traslladat (museus). En general.

diumenge, 23 de novembre de 2014

Sortir al carrer

«Quan diuen que ens vestim de manera indecent només és una excusa per pegar-nos, humiliar-nos o violar-nos. La dona de vuitanta anys que van violar l’any passat anava també vestida de manera indecent? No! Ni tan sols és cap tradició ni religió, és mentalitat. A la regió del llac Turkana les dones van gairebé nues i ningú les pega per això! Per què nosaltres no ens podem vestir com volem?

»No és qüestió de si anem amb minifaldilla o amb bui-bui. Hi ha dones que porten hijab que també pateixen abusos d’homes. N’hi ha una que ens va explicar que l’havien magrejat dins un autobús i, quan va mirar, un home se li havia ejaculat al damunt! O sigui que no és qüestió de com vestim ni de com actuem.»
(Declaracions de Rita M. Muia, pseudònim d’una de les Kilimani Mums [recollides per Gemma Solés i Coll, El País, 21 novembre 2014])

Les Kilimani Mums són una associació kenyana sorgida de les Mummy Tales, i han posat en marxa a Nairobi tot un seguit d’accions públiques per manifestar-se contra la violència masclista, que a Kenya arriba a nivells altíssims i es considera gairebé un costum social. No és infreqüent que hi hagi violacions enmig del carrer.

La visibilització i les protestes davant aquest fenomen han provocat les últimes setmanes reaccions també públiques molt violentes contra les dones, com les que explicava Rita Muia. Aquestes violències han estat condemnades pel govern, per fi, i les condemnes han anat seguides d’arrestos. Caldrà veure com acaben els arrestos, però de moment s’han produït reaccions oficials.

I, per fi també, el fenomen ha arribat a l’opinió pública mundial. Tothom n’ha parlat aquests dies, a tot arreu, i potser aquest crit d’auxili internacional faci, almenys, que les autoritats kenyanes s’hi posin de debò i prestin atenció a l’assumpte.

Hi ha molts altres països on les dones encara no se senten capaces de sortir al carrer. Els fa massa por. Però els fets de Nairobi poden ajudar també que organitzacions no governamentals parin més atenció a aquesta mena de delictes.

Tant de bo algun dia les dones violentades del món segueixin els passos de les Kilimani Mums, que no pensen rendir-se encara que el seu exèrcit pacífic tingui baixes en forma de represàlies. Potser a casa seva mateix.

La guerra serà dura a Nairobi, però ara ja són al carrer i ningú les aturarà. Són moltes i cada dia seran més.

divendres, 21 de novembre de 2014

«Ecos de sociedad»


«TRIPLE NATALICIO. En la clínica del doctor Ripoll, la joven y distinguida dama barcelonesa doña Mercedes Román de Creus, esposa de don Jorge Creus Patxot, ha dado a luz, con toda felicidad, a tres preciosas niñas, que recibirán en la pila bautismal los nombres de Isabel, Sonia y Georgina.

»Con tan fausto motivo felicitamos a los padres y a los venturosos abuelos paternos, don Daniel Creus y doña Montserrat Patxot, y a los maternos, don Francisco Román Cenarro y doña Juana Rafel de Román.»
La Vanguardia, 10 juliol 1964

Així era el to de les notícies de la premsa dels anys seixanta, que no estan tan lluny. I potser van arribar fins als anys setanta sense canviar gens (no ho he mirat). He ensopegat ara amb aquesta ben bé per casualitat (buscava una altra cosa) i m’ha fet gràcia.

* * *

Ja de passada, podem dir que l’anomenada per tants «Clínica del Dr. Ripoll» hauria de ser coneguda més aviat com Can Noble, perquè va ser allà on vivien els Srs. Ernest Noble i María Malvido, pares de l’esposa de Joan Maragall. O bé Viŀla Maria, que és com en deien els Maragall (en deien Villa María, per ser exactes).

I ara que hi som, potser aniria bé recordar que el Sr. Xavier Trias, alcalde de la ciutat de Barcelona, es va comprometre a restaurar la Casa Noble –encara queda alguna paret dreta–, quan era a l’oposició. Ara han tornat a dir que «ho farem», però «ho farem», en boca d’un polític, val tant com dir apoyaré.

diumenge, 16 de novembre de 2014

El picapedrer del pla del Magre (4)


El dia 19 de març de 1925, Miquel Saumell Palomas, el pare del picapedrer del pla del Magre i ell mateix també picapedrer al pla del Magre, va anar a cal Llacuna, una de les moltes adoberies del barri del Rec d’Igualada, a polir alguna mola o un bombo de remull, o potser a esvorellar una molineta que s’havia descantellat. S’hi va estar un dia sencer, treballant, no cal dir-ho, a l’adoberia mateix.

Uns dies després, el 22, passà factura al senyor Antoni Llacuna per valor de 12 pessetes i 5 cèntims, és a dir, poc més de dos duros i vuit rals.

En Saumell encara tenia la pedrera al pla del Magre, però havia obert despatx a Igualada –del qual es cuidava el seu soci Pau Perelló, comptable– per tal que els industrials igualadins que requerissin els serveis de talla d’un pedraire no haguessin de desplaçar-se fora de la capital.

Més ben dit, segurament en Saumell va plantar oficina a Igualada per no deixar-se perdre els possibles clients de la capital, que si no haurien anat a altres especialistes més assequibles. I, amb molt bon ull, va obrir la finestreta a la travessia de Sant Domènec n. 2, fent cantonada amb el carrer de Sant Agustí, a tocar del barri del Rec on hi havia totes o la majoria de les adoberies d’Igualada, que s’estenien amunt i avall del riu Anoia molt més enllà dels límits de la ciutat.

divendres, 7 de novembre de 2014

El cançoneret de l’Aulet

En Jaume Aulet ha fet un seguit d’adaptacions de cançons tradicionals. Me l’ha passat G.

En publico una selecció. Fent això sé que manipulo subliminar-ment lectores i lectors d’aquest humil bloc (és allò que ho llegeixes, et queda enganxada la lletra a la neurona i no pares de sentir-la durant dos dies, nits incloses). Però no ho he pogut evitar, la temptació era massa forta.

El 9 cançoneret del 9-N
Ronda de cançons circumstancials i pseudogarrotuïtiques
(Selecció de di[a]nou cançonetes feta pel VF)

1
«La masovera se’n va al mercat. (bis)
El mercat és el diumenge,
el diumenge vota i menja.
O lai la, la masovera, la masovera...»

2
«Votarem, votarem,
que la civada, que la civada.
Votarem, votarem,
que la civada guanyarem.»

3
«En Joan petit quan vota,
vota, vota, vota.
En Joan petit quan vota
ja no es mama el dit.»

4
«Questa mattina
mi sono alzato.
Oh bella ciao, bella ciao,
bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina
mi sono alzato.
NON ho trobato l’invasor.»

5
«Era el segle XIX,
i amb el nom d’Alfonso Guerra
es coneix un diputat.
Aquest sí que era la pera.
Li agradava el ribot [...]
No em jubileu!»

6
«No ho sents, hi ha algú que està votant. (bis)
Oh respon-li, obre la porta.
No ho sents, hi ha algú que està votant.»

7
«I espero, i espero,
fatigat de tant treball.
Se sent com tots van a votar:
no tardis, Jack!»

8
«La lluna, la pruna,
ja surt amb un vot.
L’Alícia la crida,
l’Iceta se’n fot.»

9
«En Pinxo va dir-li a en Panxo:
–Vols que voti amb un punxó?
I en Panxo va dir-li a en Pinxo:
–Vota, p’rò amb un punxó no.»

10
«Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
És el dia de votar
ai ves qui ho diria.»

11
«Volem votar, votar volem. (ter)
I si no ens deixen,
i si no ens deixen
no callarem.»

12
«Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a votar.»

13
«Al vot
la cara al vot,
el cor al vot,
les mans al vot,
els ulls al vot:
al vot de tots.»

14
«Ara que tinc un vot,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.»

15
«Ahora en el Telediario,
vamos a contar mentiras, tralará...»

16
«A los árboles altos
se los lleva el viento.
Y a esos catalanes,
su pensamiento. (bis)
Ay vida mía,
su pensamiento.»

17
«Duerme, duerme, Rivera,
que tu mama está votando, Rivera. [...]
Y si el niño no se duerme
viene Rosa Díez
y ¡zas! se come a sus votantes
chacapumba, chacapumba...»

18
«Al preso del día 9
ya lo van a confesar;
está rezando en su celda
con el cura del penal;
que votó con su mujer
y un amigo desleal.
Dice así al confesar:
“Yo voté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo volveré a votar.”»

19
«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau.
Germans ‘neu a votar,
senyal d’amor, senyal de pau»

dissabte, 1 de novembre de 2014

Diccionari valencià-anglés sui generis

Us en recordeu, d’aquelles facècies toponímiques i ionesquianes que ens agraden tant, del tipus:
- Maçanet de Cabrenys: Demasiado Limpio de Cabritos
- Prats de Lluçanés: Prados del Merluzar
- Borriana: La Burra de Ana
- etc.
Doncs ara en versió valencià - anglés.

M’ha donat la idea l’amic Víctor Iñúrria, a través de Migjorn. Quan li vaig demanar permís per publicar-la em digué que la llista original no era seua, que ja corria per la xarxa i que ell només l’havia maquillat, ordenat i completat.

Doncs ara la publique escurçada i força transformada, perquè era molt llarga i en força casos massa transparent. Qui vullga l’original, que me’l demane.

Som-hi que somriurem una estona (o no).
- Alcoi: To the Neck
- Benidorm: Come & Sleep
- Benicull: Come & Grab
- Benifaió: Well the Attorney Identity Number Wow Or
- Benipeixcar: Come & Fishing
- Benissa: Come & Haul Up
- Bocairent: Mouth & Wash
- Catarroja: Taste Red
- Corbera: Raven Was
- Gata: Malicious Woman
- Gátova: Cat or Bah
- Guardamar del Segura: Keep Sea of Her Security
- Ibi: And Wine
- La Font d’en Carròs: The Source of the Barrows
- Lloc Nou d’en Fenollet: New Place of Mr. Small Fennel
- Massanassa: Too Much National Aeronautics and Space & another Space Administration
- Meliana: Honney & Anne
- Morella: She Dies
- Muro d’Alcoi: Wall or Of to the Neck
- Orba: Or Important Publishing House
- Paiporta: Bread & Door
- Pego: I Hit
- Piles: Batteries
- Riola: Er & Hello
- Ròtova: Burps or Goes
- Sanet: Healthy Clean
- Sedaví: Silk Wine
- Serra: He or She is Going Wrong
- Silla: The Island
- Sollana: Sun Wool
- Sueca: He or She Sweats the Dog
- València: Ok Anxiety
- Villena: Despicable the 14th Letter of the English Alphabet
- Xàtiva: Chat VAT