dijous, 17 de desembre de 2015

Qüestions de llengua (70): El rojalsià

Antoni Riera deia que voldria escriure com ella, a propòsit d’un llibre, em penso que era el primer, de l’arquitecta palmenca. Jo ja ni m’ho plantejo. I ni tan sols parlo de llibres, em conformo amb els articles on cada dos o tres dies ara aquí ara allà deixa anar les seves cagaradetes delicioses, com un tió puntual però de tot l’any –us demano perdó per la comparació, però és que just ara que se m’ha acudit fer-ne recull hi som molt a prop. Doncs això, que no em plantejo ni escriure com ella, només tinc el repte de no deixar-me perdre el que escriu i de prendre’n nota mental i de repetir-m’ho, a veure si em queda res. No vull dir res textual, perquè no la pensava copiar –si mai ho faig serà citant-la–, sinó si em queda a dins algun rastre de neurona amb inventiva que em pugui espavilar una mica les meves, que van una mica amb pedals.

I res, que és una gran... Una gran, deixem-ho aquí. He repassat els últims dos mesos, pel damunt. És impossible no somriure –almenys– i és impossible no acabar-s’ho tot un cop començat. Mireu, mireu:

Substantius i adjectius
- piulítica (“experts en piulítica internacional”)
- piulada-cunyada (‘piulada pretensiosa’?; context: “les xarxes ens permeten opinar de tot: no en va, la nostra piulada-cunyada tindrà el mateix espai que un titular de France Presse”)
- la podemia (el món de Podem)
- els pronomfeblistes (els catalans de la ceba)
- la independentor (el món independentista)
- catalanor (catalanitat)
- peixalcovisme (estratègia atribuïda a Jordi Pujol i la seva gent respecte a la política que feien a Madrid: aconseguir avantatges temporals per a Catalunya a canvi de suport al govern espanyol); peixalcovista
- policia del dolor (“les xarxes han generat una espècie de policia del dolor que crida l'atenció als qui erren”)
- fractura al quadrat (doble divisió, en sentit figurat)
- “el Frankenstein de Junts pel Sí” (l'invent d'aquesta coalició política)
- aire tribunerista (“es respira un cert aire tribunerista, en el sentit que no ens considerem –encara– dignes de la nostra victòria”)
- sagrada causa Loctite
- sobiranissisme
- dretadecidisme
- entrenador de sofà (persona asseguda al sofà, davant la tele, que té solucions per a tots els problemes)
- “la independència mai-no-es-farà-al teu-gust-princesa-del-pèsol” ('la independència impossible al gust de cadascú')
- els sí-però-no-istes (els de la tercera via)
- valoració malaia (“aquesta valoració malaia, gota a gota” ['valoració repetida fins a cansar-se, a partir de l'expressió “gota malaia”'])
- 'homo wifi'
- el fons molt refons de la meua consciència
- ciutadot (ciutat gran)
- migcolor (ambivalència, ni carn ni peix)
- benpensat (ser benpensat)
- “compañera del metal” (valoració de l'autenticitat, marca de genuïnitat: “una de les seues!, 'compañera del metal'”)
- fotetisme (de “foteta”)
- colàuer (partidari d'Ada Colau)
- comúner (partidari dels moviments anomenats “En Comú”, associats al partit polític Podemos-Podem)
- intramerdes (intimitats més aviat galdoses d'algú)
- els espanyacanvistes (els que asseguren que Espanya canviarà)
- certesa incogombrable (del castellà impepinable)
- els pompeufabres
- recontramasterclass (“una recontramasterclass de tres parells”)
- pedecàter (del PDECat)


Adverbis
- hispanocèntricament (“consumir tele hispanocèntricament”)
- gònadament (“aferrar-se masculinament, gònadament”)
- saharianament (“suar saharianament”)
- “seduir molt fort”

Locucions i frases fetes
- per mentrestant (‘per passar l’estona’)
- minut i resultat (“voler saber-ho tot a l’instant, minut i resultat”)
- amagar el cap sota l’estelada
- ser d’esquerres no practicant
- estar en la fase blè (‘passar del tema’)
- estar en la fase pse (‘potser sí, potser no’)
- trobar-se un què et pensaves
- faltar mans per posar-se-les al cap
- no quedar estómac per digerir
- baixar Twitter avall (“riuades de piulades que baixen Twitter avall”)
- fer caure el dòmino de les responsabilitats
- acabar sense ungles (de rosegar-se-les d’impaciència)
- posar el primer gomet vermell (‘retreure una conducta’: “qui estigui lliure de pecat, que els posi el primer gomet vermell”)
- estar fins als trons (‘fins al capdamunt’)
- fer-se-li (a algú) teranyines als timpans (“només de sentir la combinació ‘reforma’ i ‘constitución’ ja se’m fan teranyines als timpans”)
- ésser com barrejar muntés i durans (‘no tenir punt de comparació’ [fa referència a dos polítics, Neus Munté i Josep Antoni Duran i Lleida, que durant un temps van compartir coalició parlamentària però que s’assemblaven com un ou a una castanya])
- tenir (una cosa) en xifres i colors (‘tenir-ho representat gràficament’)
- per aquí m’han preguntat per allà m’han contestat (‘no voler saber-ne res, no mullar-se’)
- on vaig dir dic, dic Frederic

Rojalsià-popular (matxembrat)
- “Mira que et fumbré un cop de bolso!”
- ‘Aaah, amigooo!’, que deia aquell

Altres expressions enginyoses
- “l’unionisme no necessita gaire més que uns serveis mínims per a mantenir les constants”
- “catorze-hòmens-catorze [i cap dona]”
- desesclatar unes bombes
- riure asseguts a les xarxes socials
- ser a missa per la independència i repicar campanes al país veí
- “3D, 4D, o la D que toqui”
- fotocopiar el dossier de demanar referèndums
- bavejar com una presa hidràulica
- llegir-llibres-de-llegir
- coneixements que et valdran per a viure (per a pagar-te tot el que s’endolla)
- “tothom opina que blablablà, i servidora que bliblibí”
- “mireu, la que havia dit que nyènyenyè, ara diu que nyínyinyí!”
- assaltador de cels (màxim utopista)
- “tota la Pantonera de pressions a les quals es troba sotmesa una dona” (a partir de la gamma de colors Pantone)

Em direu: hi ha altra gent que escriu així! Per exempNo!, no cal que em digueu noms, ja me’ls sé. Però hi ha almenys un fet diferencial. I aquí entraríem en allò tan suat de les comparacions odioses, o sigui que no continuo. Un dia, al voltant d’una mesa camilla, us explico com ho veig, però sense deixar rastre.

Aquí us deixo aquest primer tast de rojalsià. Aniré incorporant-hi cosetes, a mesura que ens en vagi regalant.

I gràcies, eh?, per ser tiona.

diumenge, 6 de desembre de 2015

Selmella: sortim als diaris


«Patrimoni oblidat, memòria literària», escrivia Josep Santesmases i Ollé fa unes quantes setmanes en un reportatge publicat a la revista Presència (18 octubre 2015).

Hi explicava que «el món està ple de llocs o elements construïts que en perdre el seu sentit primigeni o no trobar-ne cap de nou han perdut la seva raó de ser, han entrat en l’oblit i l’abandó, que si no es detura condueix inexorablement a la destrucció o la ruïna.» I assegurava que «quan la literatura descriu, recorda, interpreta, transforma o utilitza algun d’aquests elements, en primer lloc genera respecte, gairebé tant com ens en pot provocar un cementiri i el record dels que hi reposen. I per altra part insereix al lloc una manera de veure i de pensar, pròpia d’un determinat temps.»

Santesmases s’entreté dues pàgines a glossar aquestes idees, i iŀlustra el reportatge amb tres fotografies: el monestir de Santes Creus, afortunadament rescatat de la perdició absoluta que l’amenaçava; la cartoixa d’Escala Dei, recuperada miraculosament de la ruïna total, i el castell amb el poble de Selmella, que espera padrins i gent que s’hi posi, perquè si no...

Doncs això: que el conjunt de Selmella, tot i la seva discreció històrica i la relativa petitesa, no són qualsevol cosa. De fet, Santesmases ja fa temps que hi reclama una mirada d’atenció.

dimecres, 2 de desembre de 2015

Perles (166): «Què hauria passat si...»

«[...] una de les característiques del nostre esperit més absurdes i estranyes. Davant una realitat immodificable i fatídica ens agrada de transformar-la amb hipòtesis extravagants com: què hauria passat si..., què hauria arribat si no fos que... Una vegada transformada una realitat en problemàtica –cosa que amb l’ajuda de l’absurd és sempre fàcil–, quedem tranquils, reposats i flemàtics [sic].»

(Josep Pla, «Notes disperses», Obres completes, vol. XII, Edicions Destino 1969, p. 85).

dissabte, 28 de novembre de 2015

Perles (165): Un paper imprescindible

«El 1905 es va fundar a Alemanya la Societat d’Higiene Racial, els fundadors de la qual reivindicaven la vella idea espartana de decidir si els nounats havien de viure o ser eliminats si presentaven problemes de salut. Tot i que calia que ho decidís un metge, compte, que no eren pas bàrbars.* El cas és que l’eugenèsia va entusiasmar arreu del món, de tal manera que els programes d’esterilització involuntària en aquella època van passar a estar actius ni més ni menys que en vint-i-vuit països. Als Estats Units el simpàtic doctor Kellogg, posant per cas, a més de promoure l’esmorzar de cereals i els ènemes de iogurt, també va inaugurar la Fundació per a la Millora de la Raça. I per descomptat al NSDAP la idea també s’hi va fer forat.»

Javier Bilbao, fragment de l’article «¿Quién votó a Hitler?», Jot Down, El País 24 novembre 2015

* La cursiva és meva. Ho subratllo perquè en ser un fragment podria no quedar prou clara la ironia de l’autor.

diumenge, 22 de novembre de 2015

Qüestions de llengua (69): «Immolar-se»

Imagineu aquest titular de premsa:
(1) «Vuit germans de l’Estat Islàmic han sacrificat 130 infidels a París.»
El trobeu bé? Us sembla objectiu? No és el que pensen i diuen ells? Ja se sap: nosaltres, laics i inteŀligents com som, ja traurem les conseqüències que toquen: «Fixa’t a quin nivell de depravació ha arribat aquesta religió, que pensen i fan aquestes coses en nom del seu déu i amb aquestes raons, aquest llenguatge i aquests motius ridículs.»

En canvi, a la premsa democràtica occidental solem escriure:
(2) «Vuit membres d’Estat Islàmic [o ISIS, o Daesh, millor] han assassinat 130 persones a París.»
Doncs, per mi, donar tot seguit la informació que «dos s’han immolat» és la continuació de (1), no de (2). La continuació lògica de la segona frase, per mi, és «dos s’han suïcidat / s’han fet explotar / s’han matat». I en canvi, la immensa majoria dels mitjans de comunicació catalans escriuen: «Dos s’han immolat.» I ho justifiquen: «És el que ells pensen que han fet.»

És gros. Ara resulta que hem d’escriure el que uns assassins pensen d’ells mateixos o de les seves obres, i no el que ha passat objectivament –o el màxim d’objectivament que puguem, que ja se sap que es fa el que bonament es pot.

Albert Pla Nualart, a qui admiro molt però que en aquest cas no aconsegueixo entendre, reconeix: «Immolar-se vol dir sacrificar la vida (l’honor, la fortuna, etc.) per un ideal que és –en el sentit més propi i etimològic– religiós» (Ara, 20 novembre 2015). I amb això justifica l’ús d’«immolar-se» en el context que esmentem!: els suïcides diuen que es maten –i maten en la mateixa operació, sigui dit de passada, com més gent millor– per motius religiosos; ergo, respectem els seus motius –que per nosaltres, laics, són menyspreables– i utilitzem el seu verb.

Efectivament: quan utilitzem el verb «immolar-se» no estem fent anar un verb que expressi fredament el que fan aquests senyors; estem utilitzant el seu verb. Ens estem deixant arrossegar per la seva ideologia. Si «s’immolen» vol dir que se sacrifiquen per un ideal, religiós o no, que consideren superior a la seva pròpia vida. És això, el que hem d’explicar al públic?

No us adoneu del potencial de perill que pot tenir, en determinats àmbits, aquesta sola concessió?

Però sobretot, sobretot, i des del punt de vista purament periodístic, d’intentar ser al màxim d’objectiu, no us adoneu que la paraula immolar-se encaixa perfectament amb la frase (1)?

Faig una repassada ràpida a mitjans de comunicació en altres idiomes i veig que afortunadament en la majoria dels casos em donen la raó. I si, per excepció, escriuen «immolate», «immoler», «immolare», «imolar»... tenen prou cura de posar-ho entre cometes, és a dir, un mínim distanciament.

diumenge, 15 de novembre de 2015

Perles (164): Què és més difícil

1. «El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé és sempre producte d’un art.»
Charles Baudelaire, poeta francès (1821-1867); recollida per Minimalia.net, 9 octubre 2015

2. «Em vaig adonar que era més fàcil ser dolent que ser una bona persona. La bondat necessitava valor, constància i coratge. En canvi, per a exercir la maldat, només calia deixar-se guiar pels instints.»
Joan Pons (Ferreries, Menorca 1960); recollida per Minimalia.net, 13 juliol 2015

I, encara que no sigui sobre el mateix tema, per a molta gent hi està segurament connectat i sens dubte respon a la mateixa pregunta del títol («què és més difícil»):

3. «I diuen que la religió és una evasió. L’home que creu en l’eternitat, tot sovint, ha d’experimentar una nostàlgia intensa per l’ateisme, per reposar una mica. Aquesta és l’evasió de veritat.»
Graham Greene, escriptor anglès (1904-1991); la citació és del 1938

Si barregem 1, 2 i 3 i ho posem en relació amb esdeveniments recents, tornem a arribar a la conclusió que tot és molt complicat. Per això cal fugir cames ajudeu-me de les anàlisis simplistes.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Final feliç, oi?

Jo encara no em puc creure que la gent de CUP i la gent de JxS no siguin capaços de fer alguna cosa que desbloquegi la situació. O no em puc creure que no siguin capaços, si no hi ha acord al final, de fer un dels dos una passa enrere, per responsabilitat i compromís amb Catalunya: «Atès que aquesta gent no recula, com que ens sembla més important l’objectiu general –la independència– que els objectius particulars, hagin estat o no expressats en un compromís electoral, triem el bé coŀlectiu.»

No sóc capaç d’imaginar-m’ho. I, per tant, de moment, ho considero tot maniobra tàctica i pressió perquè sigui l’altre qui cedeixi, fins a l’últim moment.

I mentrestant, disfrutem amb la declaració de demà passat i les corredisses i els papers de Madrid. Si inhabiliten la presidenta del parlament, com que haurem aprovat que no fem cas del TC espanyol, no en farem cas. Llavors, si vénen a emportar-se-la, em penso que es ficaran en un bon embolic. Si ha de pagar multa i li embarguen el compte, li ho restituirem entre tots (30.000 persones a 1 € per cap). Què més hi ha a continuació? Tancaran el parlament?


No em feu riure.

I en el moment que Madrid deixi de pagar un sol euro dels que corresponen als catalans, ells mateixos ens hauran declarat independents i els mateixos ciudadanos votaran independència, o quasi (aquests no, perquè prefereixen morir per la pàtria, la seva, i que morim tots amb ells).

Tinc un nus a l’estómac, però de moment m’imagino continuacions de la peŀlícula amb final feliç.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Qüestions de llengua (68): «Pillar»

«Pillar» és un d’aquells casos difícils-difícils. És molt i molt productiu. Costarà de desterrar si no passa la moda. No m’estranyaria gens que a molta gent que llegeix aquest blog els agradi utilitzar la paraula de tant en tant. Li passa també a l’autor. Connota transgressió, murrieria, complicitat... moltes coses a les quals sovint no volem renunciar només pel fet de voler ser correctes.

Us poso primer alguns exemples publicats al llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català, de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012), i reproduïts a la revista InfoMigjorn, 27 octubre 2015:
- M’he quedat superpillada (m’he quedat superatrapada / superpenjada).
Explicació: Pillar (‘emparar-se violentament d’una cosa’) és un verb multiús (a la Plana de Vic s’usa per ‘faltar a classe’) que, potser per la fama de barbarisme que arrossega, s’ha multiplicat en l’argot juvenil.
[Aclariment posterior d’en Pau Vidal a l’autor del blog sobre ‘superpillat’: voldria dir ‘molt atrapat / penjat’ d’alguna cosa que agrada, fascina, encanta: una sèrie de televisió, una persona, un llibre... «Cada dia me’n vaig a dormir a les quinientes perquè estic superpillat del 3/24», p. ex.]

Més exemples del llibre d’en Vidal:
- Ma germana va tan pillada que s’ha descuidat de trucar-me (...va tan estressada / atrapada que s’ha descuidat de trucar-me [molt pròxim a l’anterior]).

- Si ton pare ho sap pillaràs (Si ton pare ho sap et tocarà el rebre).

- Amb tanta birra avui la pillem segur (Amb tanta birra avui ens torrem / engatem / agafem una bufa segur).

- Quan no pilla d’aquí pilla d’allà, l’espavilat (Quan no suca d’aquí suca d’allà, l’espavilat).

- Profe, d’això dels vectors no he pillat res (d’això dels vectors no he ensumat res / no he pescat res).

- Aquest capde pugem a Calella, aviam si pillem (Aquest capde pugem a Calella, aviam si suquem / toquem calent).

- Tu ets un d’aquests pillats que es tiren dels ponts? (Tu ets d’un aquests sonats que es tiren dels ponts?).

- Vam pillar un coŀlocón de puta mare (Vam agafar una penjamenta de puta mare).

Fins aquí els de Pau Vidal. Aquests altres que segueixen són meus:
- He pillat un refredat d’upa (he agafat).

- Qui (s’)ha pillat la cervesa de la nevera? (s’ha endut).

- Amb el merder que ha organitzat, aquest pilla segur (aquest se la carrega segur).

- El comptable de l’empresa també hi està pillat, no? (implicat).
N’aniré posant més, a mesura que se me n’acudeixin. Com dic, «pillar» el trobem pertot arreu. I és fàcil de substituir en la teoria, però no en la pràctica, perquè usar «pillar» és no sols dir el que vols dir, sinó alhora picar l’ull a qui t’escolta i afegir al fet de què es tracti un component metalingüístic gens fàcil de substituir amb paraules.

dissabte, 24 d’octubre de 2015

Perles (163): Democràcia i cristianisme

«La forma de govern democràtic adoptada entre nosaltres, estimadíssims germans, no s’oposa a les normes que aquí exposem ni repugna a l’Evangeli: més aviat exigeix aquestes virtuts sublims [...]. Sí, estimadíssims germans meus, sigueu bons cristians, i sereu excel·lents demòcrates.»


(Barnaba Chiaramonti, bisbe i cardenal d’Imola, Itàlia, i després papa Pius VII del 1800 al 1823, homilia del dia de Nadal, 25 de desembre 1797; segurament la primera [i isolada] declaració eclesiàstica solemne a favor dels nous valors democràtics; citat per Ippolito Nievo, Le confessioni di un italiano, 1867, cap. XVI)

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Banc Sabadell respon

La senyora Raquel Blasco, directora del Servei d’Atenció al Client del Grup Banc Sabadell, m’envia una carta de resposta. Tot i que hi ha el meu nom a la capçalera, no sembla que sigui gaire personal, de manera que la puc fer conèixer, més encara si tenim en compte que vaig fer en públic la protesta.


Em diu que el banc està al servei dels seus clients, etc., però que està “sota regulació i supervisió del sistema europeu de regulació” i ho seguirà estant. Molt bé. Cap problema.

I afegeix: “Li reitero la voluntat de servei a les empreses i famílies de Catalunya que el banc desenvolupa des del 1881, havent estat capaç d’adaptar-se als diferents entorns econòmics i polítics, adoptant en tot moment, les mesures més adequades...” (sic, pel que fa a sintaxi i puntuació; negreta meva).


Aquest missatge és el que esperàvem que fessin públic abans de les eleccions, no ara i de manera més o menys privada. Però millor ara que mai.

Malauradament per al banc, la retirada d’estalvis que els havia anunciat –modesta, però em consta que es va sumar a altres que els han produït més efecte– ja està feta.

I de moment quedarem així.

Encara falta que hi hagi un pronunciament públic, per descomptat. O, simplement, una desvinculació respecte a les amenaces de la banca espanyola.

Però, com dic, millor això que res.

* * *

23 d’octubre 2015: per fi!

divendres, 9 d’octubre de 2015

Qui era en Joan Bofill?

Era un viatjant compulsiu o un turista? Tastaolletes global o ciutadà del món? Un cul del Jaumet, un manat de nervis i prou? Un escapista que fugia de la quotidianitat? Un golafre destraler, escuracassoles i mamerri? Valent, fins i tot temerari? Un paio que s’ho passava de conya? Era egoista o altruista?


Jo no el vaig conèixer. Em guio pel seu llibre 20 anys de motxilla, que la família i els amics han publicat ara fa unes setmanes a la Bisbal, de manera pòstuma. Ell ja no és amb nosaltres, però ens va deixar escrites algunes de les seves aventures pel món. I valen la pena.*

En Joan Bofill i López era un aventurer indescriptible: una mica de tot el que ens hem preguntat al començament, potser, però sense acabar d’omplir mai el concepte i sense que el puguem tancar en cap d’aquelles definicions: ni turista, ni simple viatjant, ni tastaolletes, ni inquiet, ni nerviós... I no és que tingués gaire pasta, havia de fer economies i càlculs contínuament. Senzillament, la que tenia se la gastava així. Però al mateix temps es deixava portar per l’atzar, si t’ha tocat és que et toca, què hi farem. I no em sembla que fos gens llepafils ni primmirat... I és clar que tenia manies, qui no en té?

No va fer cap mal a ningú, que jo sàpiga. Algú s’ha queixat mai del comportament de Joan Bofill i López?

Em sembla evident que en Joan no era egoista. N’hi ha prou a pensar en el seu paper com a escut humà a l’Iraq, jugant-se la vida; en la portada de material escolar fins aquell llogaret a tres hores de Concepción, a Bolívia; en la seva capacitat de prescindir dels seus gustos per fer costat a qui li demanava suport, ni que fos només companyia.

Primeres pàgines del llibre

Aquesta és una idea que traspassa tot el relat d’en Joan Bofill: l’amistat, la companyonia. Era capaç d’anar fins a la fi del món tot sol, però com valorava que algú volgués seguir-lo! I, en el cas de ser dos o tres o quatre els aventurers, com s’adaptava llavors a l’altre, a l’altra, al grup, que no havien de fer el que el Joan tenia previst, sinó el que decidís l’equip, fins que se separessin. Si és que en Joan tenia res previst abans de sortir, perquè tampoc era de preveure gaire res, tret dels visats i les grans línies del viatge. I llavors, per exemple, si “l’equip” decidia que s’havia d’anar al Parc Natural de Taman Negara Kubah, en Joan hi anava ni que fos deixant-hi la pell; o si calia ocupar una nit un hotel de debò perquè l’altre membre de l’equip necessitava descansar de debò, doncs cap a l’hotel falta gent. Són dues anècdotes preses del que explica en Cano al final, però n’hi ha dotzenes.

Dic això de l’hotel perquè en Joan, que es gastava els estalvis en aquests viatges, no malgastava. No pas només per economia, sinó per filosofia. Explica ell mateix quin era l’ordre de preferències: “M’agrada més moure’m amb transport públic per estar en contacte amb la gent i bellugar-me com ho fan ells. Una altra raó de pes: no em podia permetre els vuitanta o noranta euros...” (p. 131)

Una persona obsessionada per sexualitzar-ho tot, com ara n’hi ha tantes, segur que veuria interessos sexuals en l’acceptació d’aquelles companyies; a mi se m’ha fet evident que no és així. En Joan valorava l’amistat pel damunt, molt pel damunt del sexe. No hi ha sexe en aquest llibre: hi ha amistats profundes, de les que duren tota la vida. Però poden estar a milers de quilòmetres l’una de l’altra. Ens és igual, si hi ha sexe o no, no és aquest el missatge que en Joan Bofill ens vol transmetre.

Roser Carol diu que segurament es trobarà amb en Joan a l’infern. Ho diu de broma, esclar, però posats a parlar de cels i inferns jo no he sabut trobar en els textos d’en Joan aspectes mereixedors de condemnes eternes. Potser una temporada al purgatori, aquella mena de temporades que deuen acabar, després de la mala estona, fent unes rondes prèvies amb sant Pere abans d’entrar al paradís. A sant Pere li agradava fer befes sobre el tema del mam, com ara aquella sortida que va tenir un dia: “Com voleu que estiguem borratxos, si són les nou del matí?” I recordeu que el primer miracle que va fer Jesús va ser convertir l’aigua en vi. Doncs això, que allà són de bona jeia i segur que no li faran males cares. Si en Joan vol passar-s’ho bé i continuar l’aventura, el lloc indicat és el cel, creu-me, Roser, i cap allà se’n deu haver anat de pet de seguida que l’hagin deixat.

Una crítica al llibre: la falta de peus de foto. En bastants casos t’imagines on i quan està feta aquella foto, i fins i tot pots endevinar qui hi apareix –a part d’en Joan–, però en altres casos es queden en incògnites. Les imatges valen per les paraules que vulgueu, però sovint necessiten paraules per acabar de ser completes.**

M’ha agradat trobar-hi trets empordanesos del llenguatge –perfectament estàndards–, que no s’hagi volgut adaptar a usos més generals: la fred, no hi ha maneres, afogar-se... i tants més.
«Els meus viatges són viatges a la recerca de mi mateix i de la meva relació amb el món. La casa és l’indret on ens trobem en equilibri, com una espècie de ventre matern, on estem protegits. Si faig viatges és perquè no tinc una casa.»
No és d’en Joan, és de Theo Angelópulos, el famós cineasta grec (1935-2012). No és d’en Joan perquè en Joan sí que tenia casa, casa seva. Però la primera frase segur que la subscriuria.

------------
* Han aconseguit fer una edició molt barata (10 €). I a mi a més em van fer rebaixa –aquell dia només en portava nou al damunt–, però això val més no escampar-ho gaire, perquè em vaig aprofitar de la bondat de la venedora. Si ho dic aquí és perquè li devia algun tipus de reconeixement.

** La família m’ha explicat que l’absència de peus de foto era perquè de moltes no en sabien la localització.


diumenge, 4 d’octubre de 2015

Qüestions de llengua (67): «Aprofitar per»

Trobem cada dia més sovint aquesta construcció:
- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a comprar pa.
O bé, sense la preposició per i afegint-hi una còpula:
- Ara que baixo, aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.
Diu el diccionari (el DIEC i també, en la substància, Enciclopèdia):

aprofitar
1 1 v. intr. [LC] Fer profit. Menjar tan de pressa no pot aprofitar a ningú.
1 2 v. intr. [LC] Portar profit, servir de profit. Els teus consells no li aprofiten.
2 tr. [LC] Emprar útilment. Aprofitar un paper per a escriure una carta. Aprofitar un tros de roba per a fer un vestidet. Aprofitar el temps. Aprofitar l’avinentesa.
3 intr. pron. [LC] Treure profit, valer-se. S’ha aprofitat de la vostra absència per a emportar-se els llibres. S’han aprofitat d’una distracció dels vigilants per a fugir. Aprofitar-se de les circumstàncies. Ha tingut tanta sort com tu, però no ha sabut aprofitar-se’n.
4 intr. [LC] Algú, progressar gràcies a la seva aplicació. Aquest alumne aprofita.
O sigui, la norma ens permet aprofitar alguna cosa o aprofitar-nos d’alguna cosa o aprofitar a algú una cosa (‘ser-li de profit’) o aprofitar en el sentit de ‘avançar, progressar’, però no «aprofitar per». Dir «aprofitar per» és com dir «intentar per». Intentar què? Aprofitar què?

La incorrecció es pot corregir afegint-hi, per exemple, un pronom ho, que voldrà dir «el fet de baixar»:
- Ara que baixes, aprofita-ho per anar al forn a comprar pa.
- Ara que baixo, ho aprofitaré i aniré al forn a comprar pa.
(Avís: la CCMA, al portal ésAdir, admet aquest ús (aprofitar per) no sols com a informal, sinó com a general. No entenc per què, sent com és tan fàcil d’arreglar l’expressió sense que es perdi cap matís.)

Estic a favor dels préstecs, dels calcs, dels manlleus, dels neologismes i de totes les novetats que vulgueu, però sempre que tinguin un sentit, sempre que siguin un avenç, sempre que aportin un matís. En aquest cas se m’escapa el profit de l’expressió, mai més ben dit, tret del cas que es consideri que no passa res per anar eliminant complements i pronoms febles un darrere l’altre.

El cas és que l’expressió està presa, em sembla, de l’espanyol coŀloquial i de l’hispanoamericà (DPD i Moliner), però la norma general d’aquest idioma tampoc no l’entra. I doncs, copiem una quasi incorrecció, una construcció dubtosa de ben poca tradició en la nostra llengua (a aprofitar 3 del DCVB hi apareix, però ho interpreto com un localisme balear del qual em sembla difícil que provingui l’ús actual).

En resum, per mi aquí fem el mateix que si la frase esmentada l’acabéssim d’embrutir així:
- Ara que baixes, aprofita per anar al forn a per pa.
Un calc de la construcció «a por», que fins fa ben poc temps era també incorrecta en espanyol (ara ja l’accepten). També la copiarem, si ells l’han incorporat? Ja hi ha gent que ho fa. (Aquesta doble preposició, per sort, l’ésAdir encara no l’accepta. Encara?)

¿Potser en el futur direm «vaig de casa» i «ara sí que veig», que són més fàcils de dir i, total, el pronom no els afegeix res? Així també faríem economies de paraules.

De vegades, ja ho sé, em poso fonamentalista, i ho faig, com sol passar a altra gent, amb qüestions coŀlaterals o secundàries de les quals extrec conseqüències apocalíptiques. Però, ¿hi ha cap parlant de català que no se senti de tant en tant Pompeu Fabra i Nostradamus alhora? «Fins aquí hem arribat!, només ens faltava aquesta!, ara sí que estem perduts!, no hi ha res a fer!, d’aquesta no ens en sortim!», etc.

En fi, que ho havia de dir: tinc mania a aquest «aprofitar per», que trobo innecessari. Però suposo que és una altra batalla perduda. Què hi farem.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Fotografies de fars (10): Porto, Portugal



Aquestes dues fotografies són d’un far relativament proper a l’anterior, de la ciutat de Porto, però tenen una altra procedència, aquestes me les va enviar la Jordina Puñet. I la Jordina també ha tingut la paciència d’esperar-se sense fer reclamacions fins que les fotografies, a la fi, s’han publicat. Ni me’n recordo, de quan me les va enviar, però fa un munt de temps.

Esclar, això és com Pere i el llop, i mai més ben dit. Demanes fotografies a la gent, te les envien però no les publiques, i llavors a la pròxima crida et farà cas ton besoncle.

dimecres, 23 de setembre de 2015

En Pere sense por (versió adaptada)

Hi havia un noi anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era ni si era com una mena de bèstia o d’herba o de pedra. Tenia moltes ganes de saber-ho i un dia decidí anar-se’n pel món per veure si la trobava. [...]

En Pere es posà en camí i a tothom que trobava preguntava:

–No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!

I la gent el prenia per beneit. [...]

Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n’hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d’escudella d’una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona.

Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d’ells digué:

–A mi m’han tret escudella de la caldera.

I un altre:

–A mi m’han escarbotat el pa.

I el tercer:

–A mi m’han agafat un cantonet de truita.

Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.*

Quan se’n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure’l restaren parats i li digueren:

–No et fem por?

–Precisament això és el que jo voldria, que me’n féssiu, i, si voleu, ja me’n podeu anar a coure una mica, de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.

Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l’amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra. [...]

Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se’ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla.

La princesa, que va saber que el gran desig d’en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una greala d’aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre d’en Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué:

–Ara si em moro no em sabrà greu, perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.
I tururut
el conte està acabat
i dalt de la porta
hi ha un fust,
s’ha acabat;
amén Jesús.
-------------
* Els gegants es deien Espanyet, Banquit i Botifleró i els agradava molt fer amenaces (nota de l’adaptador).

(Extracte adaptat de la versió de Joan Amades)

dilluns, 21 de setembre de 2015

A Banc Sabadell

Senyors,

El recent manifest (18 setembre 2015) de l’Asociación Española de Banca, de la qual forma part Banc Sabadell, ha pres, contra el seu costum habitual, un posicionament que considero molt desafortunat sobre l’actual procés polític que es viu a Catalunya.

Després d’esperar infructuosament un temps suficient per veure si Banc Sabadell es desmarcava d’aquest posicionament coŀlectiu, els comunico que em sento decebut en la meva confiança en el banc, després de molts anys, i que posaré en marxa aquesta setmana mateix els mecanismes per canceŀlar tots els comptes i dipòsits que tinc oberts amb l’entitat.

Els informo d’aquesta qüestió per aquesta via perquè estic interessat que, juntament amb el procediment de canceŀlació, constin públicament les raons que em duen a prendre aquesta per a mi dolorosa resolució.

Cordialment,

XXXX XXXXXXX XXXXX
DNI XXXXXXXXX
(Adreça - telèfon)

(Comunicació enviada per diverses vies a BS el 21 setembre 2015)

Banc Sabadell respon.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Fotografies de fars (9): Ponta da Ferraria, São Miguel, Açores


Aquesta fotografia del far de Ponta da Ferraria, a l’oest de l’illa de São Miguel, a les Açores, és de MSS-1, que em deia: «És el lloc més a prop del paradís que he estat mai. T’encantarien els paisatges! Jo no he vist mai res igual.»

No us equivoqueu, encara que s’hi assembla molt –la foto està feta des del mateix lloc–, no és la de la Viquipèdia.

El que té d’interessant també aquest far, a part del paisatge, és el volum de la construcció. Són molts metres quadrats d’habitatge! Per això em va cridar l’atenció i per això vaig guardar la foto per publicar-la. Fins ara.

dijous, 17 de setembre de 2015

Fotografies de fars (8): Chicago, Illinois, EUA

Aquí teniu unes quantes fotos que tenia pendents de publicar, d’aquest far de Chicago. Dic “d’aquest far de Chicago” i no “del far de Chicago” perquè no he aconseguit esbrinar si a la costa de Chicago hi ha més fars. No m’estranyaria gens que n’hi hagués algun més. Allò és molt gran.

Les fotos són totes de MSS-2, que me les va enviar tan gentilment fa mil anys i ha tingut paciència. Tanta paciència que ni tan sols m’ha reclamat: “Eh!, què passa amb les meves fotos?” Hi ha gent bona pel món.

Com altra gent que també m’ha anat enviant fotos els últims anys i jo els he fet el mateix cas que a MSS-2. Espero publicar-les els dies o les setmanes vinents, ara que m’hi puc dedicar una mica –i sobretot ara que les he trobades, que les tenia mig perdudes en una carpeta d’aquelles que hi diu “pendent” i que allà es queda, pobreta.



dilluns, 14 de setembre de 2015

No ens dominaran mai

Ho he vist aquest matí a l’autobús. Un nen de vint-i-dos mesos –he demanat l’edat exacta a la mare–, assegut al seu cotxet, manipulant amb destresa un telèfon inteŀligent. Concretament, el que he vist quan m’hi he fixat és que feia córrer les fotos de dreta a esquerra i després d’esquerra a dreta i s’aturava de tant en tant per prémer amb l’índex una de les imatges, perquè allò no era una foto fixa sinó un vídeo familiar: se’l mirava i s’esperava fins que s’acabava. De tant en tant, deia, girant-se a la mare: “A-i!” I la mare: “Sí, és l’avi.” I així.

Em direu que de què em sorprenc, que això és normal, que els nens de vint-i-dos mesos fan moltes més coses. Que es fan selfis i envien telegrams i missatges de veu i tot. Potser sí, però jo no ho havia vist fins avui. Havia vist nens i nenes d’aquesta edat que es miraven uns segons les coloraines –si la mare o el pare havien gosat deixar-li el trasto–, potser el llepaven i de seguida el deixaven córrer; si eren mal educats, el llençaven al terra, amb la seguretat que els seus esclaus, el pare, la mare, l’àvia, l’a-i s’apressarien a recollir-lo davant la seva mirada satisfeta i/o condescendent.

He dit:

–És espavilat, eh?

La mare –orgullosa, suposo–:

–Sí, massa.

Quan han baixat del bus la criatura seguia capficada amb les possibilitats de l’aparell màgic, que li oferia coses interessants només tocant la pantalla amb el dit índex.

M’he quedat tranquil. Les màquines no ens dominaran mai. Quan fem algun estri molt molt molt inteŀligent, hi haurà éssers humans de menys de dos anys que seran capaços de subjugar-lo en poca estona.

dijous, 10 de setembre de 2015

Demà és l’última?

Un cop més, els escèptics ens sorprendrem a nosaltres mateixos. Demà viurem una jornada espectacular. Pot ser que plogui i que sigui diferent, però serà un èxit. Un cop més, em pensava que ja n’estaríem cansats i no, no ens cansarem fins que això estigui fet.

Serà l’última d’aquestes característiques? Tal com van les coses, no s’ha de descartar res. Sens dubte, si vénen els tancs o els policies o fiquen gent a la presó o passen coses similars, l’any que ve –abans, abans de l’any que ve: de seguida– encara en farem alguna de més grossa.

De manera que l’única possibilitat que veig que l’any vinent la moguda no sigui encara més contundent és que l’any que ve ja hàgim guanyat.

diumenge, 6 de setembre de 2015

Perles (162): La humilitat dels espanyols

«Jo no gosaria dir que la humilitat sigui virtut gaire espanyola. [...] Això és perquè solem abraçar-nos a les coses amb massa vehemència i convertir-les en cosa nostra. L’espanyol no diu: “Els tres angles d’un triangle fan dos rectes”; sinó: “Jo el que li dic a vostè és que els tres angles, etc.” En la meva experiència, he conegut més espanyols altius, ufanosos, susceptibles i suspicaços que humils.»

Salvador de Madariaga, Españoles de mi tiempo, ed. Planeta, 1974

diumenge, 30 d’agost de 2015

Llibres antics (2): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (i 2)

Ve d’aquí.

Domènec Guansé (1947): Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic.

Lèxic
- Mots, derivats o expressions avui caiguts bastant en desús en la zona oriental/urbana del català: xalina, deixia (‘inèrcia’, ‘deixa’: “un fons de deixies literàries i d’enrunades llegendes”), rebostrar (?), tardania, despassar (‘passar en sentit invers’), crinolina, endiastrat, inlassable (‘incansable’: “es nodria inlassablement de la substància de les quartilles”), estrabuŀlat (‘desassenyat’: “un sainet estrabuŀlat” / “el redemptorisme estrabuŀlat” / “els seus sovint estrabuŀlats judicis”), sofrenat, empalomar (“fil d’empalomar”), pagerol (“pagerols empaitant-se a cops de garrot”), gloriola (‘aura, aurèola’: “trobar minsa aquella gloriola” / “la gloriola popular d’Iglésies l’enlluernava” / “en plena gloriola de la seva popularitat” / “el periodisme, la seva gloriola aparent, fou el seu suplici”), anfractuositat (del rostre: ‘clotet a la galta’), aciençat, vivior, afrós (“afrosa misèria”), frèvol, trèmol (“trèmols de còlera”), fer el plaga (i “plagasitat”), vergonyívol, espellifat, entreforcat (‘capiculat’?, ‘barallat’?, ‘bifurcat’?), salvatgí, escondir (“revelació d’unes escondides essències”), voliaina (“el polsim de les ales de les voliaines”), caminal (“caminals vorejats de xiprers”), ablamar (“pronuncia ablamades arengues patriòtiques”). Sóc conscient que la tria és molt heterogènia i improvisada.

- Demostratius, connectors i adverbis cultes, o accepcions avui poc freqüents: no mai (“no mai una flor frívola”: ‘no sempre, no sovint’), tansols (tot junt, com l’it. soltanto; aquesta innovació es repeteix, de manera que no sembla que pugui ser un error de picatge), no-res menys que, mitja hora a la setmana, pel demés (‘a més, endemés’), per escreix (‘a més, de més a més, endemés’), com a màximum, formar (‘formar part’: “inteŀlectuals d’Acció Catalana, entre els quals Josep Pla formava”), acostumar + infinitiu (“tal com ens acostumem imaginar”), no obstant (ja aleshores: “sense que ell, no obstant, procurés voltar-se de misteri”), a l’endemà. En canvi, al costat de freqüents a despit de, car, àdhuc, hom, adés (‘de vegades’), ací, aqueix..., no hi ha llur/llurs: sempre els seus / les seves (d’ells o elles).

- Mots amb canvi de gènere o amb gènere vaciŀlant: la planeta (“la seva planeta”), el resplendor (“resplendors sangonents”), un/a amor, cultura (“l’humanal cultura”), el/la color (“la color mateixa”), els oriflames, la gènere (“la gènere humana esgarriada”).

- Expressions que em pensava que eren més recents: esnobisme (però “snob” i no “esnob”), proteic, americana (“un públic vestit d’americana”), ismes (“les teories i doctrines dels nous ismes”), dandisme (“ambició frustrada de dandisme”), fofo, cursi, zas!, interviu (“un interviu”).

- Ortografia (encara?) vaciŀlant: càstic (“la seva prosa exigeix un major càstic”), canalobre, xacolata (i no “xocolata” ni “xocolate”), la Granvia, adalerat i adaleradament (“adalerat, engrescat, fatigat, fastiguejat –tot alhora–...” / “mai no res d’adalerat, sempre l’obra acabada” [com Oller i Ruyra, entre altres]), notarietat (“el que li donà més notarietat i més públic”), estargir (sic, i no estergir, ‘deixar marcat’: “l’actitud de no estargir la història [...] estimula la llibertat d’examinar i de formular judicis”); arronçat (“arronçat d’espatlles”), crepuscules (sic), apart (“facècies apart”), maleable (“la llengua més maleable”), Auziàs March, bronzíneu (“bronzínea armadura”), escarrancit, rodamón, composar, esbonisme (“esnobisme”?: “aquell món era el món creat per l’esbonisme, amb les inquietuds artístico-literàries, que pretenien renovar totes les formes sense aportar-hi gaire contingut”), benavingut (“art burgés, benavingut i confortable”), l’h (“supressió de l’h”, i no “de la hac” o “de la h”), vanguarda (“artista de vanguarda”; però “avantguardista”), mixte, complexe i reflexe (“el reflexe del pàmpol verd” / “com un reflexe del cel”; però “reflexos” i no “reflexes”), reptil, joganer, giragonces, estabellar-se (“s’havia estabellat en una barcassa contra la costa”), jovincel (‘jovencell’), inextint (‘inextingit’: “set inextinta”), infixable (‘variable, voluble’: “el que hi ha d’infixable en el color”), Messias; reflexar al costat de reflectir (“una anècdota [...] és el que millor reflexa un caràcter...” / “paisatges que han pogut reflexar les seves retines” / “m’he limitat a reflectir [en els retrats] una testa nua i pensativa...”).

- Abundància d’adjectius derivats de noms propis històrics, artístics, filosòfics, alguns de coneguts, altres no tant: paciència flaubertiana, inspiració horaciana, causticitat volteriara, tragèdia shakespeariana, influència maragalliana, afirmació gideana, entusiasme dionisíac, influències ibsenianes, proporcions miquelangèliques, goticitzant, manera d’annunziana (“refinats a la manera d’annunziana”), manera gorkiana, vida epicúria, xerrameca socràtica, pàgines virgilianes...

- Estrangerismes i neologismes: fall (d’un premi; “uns articles terribles impugnant el fall”), genèsic (“les seves bíbliques i genèsiques exhibicions”; de Gènesi, llibre de la Bíblia), pògrom (sic)...

- Altres: “pairal” (‘de la pàtria’), Pentarca (sic, i no Pantarca, si és que es refereix a D’Ors), ser de moda (i no “estar de moda” ni “ser moda”: “va ser de moda [...] discutir la possible semblança entre la literatura russa i la nostra”).
No cal dir que moltes d’aquestes curiositats que he anat trobant podrien molt ben ser simples errades tipogràfiques o tenir explicacions ben simples, especialment les que he qualificat de mots amb ortografia vaciŀlant, de canvis de gènere, d’originalitats gramaticals aïllades, etc.

Frases per a la posteritat
«Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!» (Josep Carner, cit. per Guansé)

dissabte, 29 d’agost de 2015

Llibres antics (1): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (1)

Des de fa una temporada han anat caient a les meves mans, per vies diverses, i com de sorpresa que et concedeixen sense buscar-la, llibres antics, que no he trobat a les biblioteques i que em semblen extraordinaris per diversos motius.

De manera que enceto un nou serial per explicar qüestions que em semblen d’interès general sobre aquests llibres –solen ser assaigs– actualment descatalogats i potser fins ara considerats perduts o molt difícilment localitzables.

Començo amb aquest: Domènec Guansé (1947), Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic. Hi ha exemplars d’una versió posterior (1994) que recull fragments d’aquest llibre i que es va titular Abans d’ara. Però de Retrats literaris no he trobat cap més exemplar, fins ara, que el que tinc des de fa poc temps a casa.

He pres nota, en una ullada ràpida, d’alguns trets lingüístics i altres detalls que he pogut trobat en aquest llibre.

Gramàtica
- imperfet de subjuntiu en comptes de condicional (fenomen que em pensava que era més recent): “...[tal cosa] m’hagués fet variar...”
- concordança dels participis: “els he descrits” / “les he posades” (això encara és vigent en força àmbits del català; jo mateix la faig sovint [per escrit])
- “per a” d’opinió: “per a mi que...” / “per a ell, un escriptor assolia...”
- “passió per al teatre”; però “passió per la literatura”
- futur de probabilitat (que em pensava que era més recent): “molts s’hauran enfortit...” / “certs detalls se m’hauran perdut de vista” / “un dels que li haurà suscitat més problemes, que li haurà proporcionat més maldecaps”
- per + infinitiu amb valor causal: “...si he cregut convenient afegir-hi aquest detall és per semblar-me que ajudaria...” / “...per semblar-me suficient i que l’expressió es feia més intensa...”
- per a + infinitiu amb valor final (sistemàtic, sense discriminació del tipus de verb)
- a l’igual que (‘a l’igual de, igual que, igual com’)
- ser + adjectiu/participi: “les Normes feia temps que eren promulgades” (avui la generalitat de la gent diria: “havien estat/sigut promulgades”)
- signes d’interrogació i exclamació inicials bastant freqüents, però no sistemàtics: de vegades sembla que els utilitzi amb preguntes o exclamacions llargues (més d’una línia), però no sempre és així
- pleonasmes pronominals: “m’ha calgut limitar-me a triar...”
- altres suposats pleonasmes (encara vigents): “l’autor en sabia massa de les seves vides” (en comptes de “l’autor en sabia massa, de les seves vides” / “l’autor sabia massa de les seves vides”)
- infinitius substantivats amb article: “l’haver sabut servar la serenitat”
- no caiguda de preposició abans de la conjunció que, amb la conjunció accentuada o no: “la inquietud prové de què”, “la intenció de la frase consistia en que el lector no podia...”
- es superà, es satisfà, es sentia... (i no “se superà, se satisfà, se sentia”...).

Continua.

dijous, 6 d’agost de 2015

Perles (161): Escandalitzar-se davant les reivindicacions

«El que és sexista és l’ús de la llengua, però tampoc cal escandalitzar-se davant determinades reivindicacions que han fet els moviments feministes i les estudioses del gènere. El gran debat és sobre l’ús del masculí i femení de manera reiterativa. He sigut, sóc i continuaré sent partidària de visibilitzar a través del llenguatge, i no em poden dir que hi ha un terme general i que el masculí és el gènere no marcat, i que si diem “els professors”, el parlant entén professors i professores. Però resulta que no, hi ha estudis psicolingüístics que mostren que si tu a un nen li esmentes els professors, es pensen que són només els homes... El llenguatge reforça una posició cultural. Llavors visibilitzar a través del llenguatge amb prudència, sense caure en ridiculeses com a la Constitució veneçolana, que ho escriu tot, fins els adjectius, no tinc inconvenient a fer-ho. A mi no em molesta que diguin “els bascos i les basques”.»


Violenta Demonte, El País, 16 juliol 2015. Demonte és catedràtica emèrita de llengua espanyola i va ser codirectora de la Gramàtica descriptiva de la lengua española, publicada per la RAE l’any 1999

diumenge, 2 d’agost de 2015

Mallerengues 2015

Mallerenga de bigotis (la femella no)
De la desena legislatura (i penúltima?) del Parlament “autonòmic” de Catalunya.

Som ja a la tercera edició d’aquests premis, que van camí de convertir-se en un referent, que tenen tanta importància i dels quals tothom parla i... van camí de desaparèixer, si no és que algú m’agafa el relleu.

Aquí teniu els premis de la primera edició (2009) i els de la segona (2012).

I aquí els d’aquest any:
- Mallerenga Més Entabanadora, Paternalista, Pedagoga i Encantadora de Serps: Antoni Fernández Teixidó
- Mallerenga Millor Presidenta de Comissió: Marta Ribas
- Mallerengues Millors Oradors Debutants: ex aequo Alícia Romero, Matías Alonso
- Mallerengues de l’En Tot Cas: ex aequo Marc Sanglas i Montserrat Capdevila
- Mallerengues Més Previsibles: ex aequo Jordi Terrades, Titon Laïlla... (amb la mateixa puntuació que molts altres)
- Mallerenga de l’Element Substantiu: Marina Geli
- Mallerengues de Parla Més Bleda: José A. Coto
- Mallerenga de Parla Més Elegant: Carlos Carrizosa
- Mallerenga de Parla Més Caòtica: Laura Massana
- Mallerenga Més Setciències i Fatxendera: Carme Pérez
- Mallerenga Més Contundent: David Fernàndez
- Mallerenga Més Esforçada: Celestino Corbacho
- Mallerenga Més Extravagant: Rafael Luna
- Mallerenga Més Simpàtica: Fernando Sánchez Costa
- Mallerenga Més Extraterrestre: Carmen de Rivera
- Mallerengues Més Estalviadora de Vocals i Consonants: Juli Fernandez

* * *

Aprofito que tinc una mica més d’espai per afegir algunes expressions tòpiques de les iŀlustres senyories que repeteixen com un rellotge de repetició. N’hi ha més, però últimament he apuntat aquestes:
- “com no pot ser d’una altra manera”
- “que m’han precedit en l’ús de la paraula”
- “nosaltres hi serem” / “a nosaltres ens hi tindran” / “a nosaltres ens hi trobaran” (sinònimes)
- “en seu parlamentària”
- “ex ante / ex post
- “en temps i forma”

diumenge, 26 de juliol de 2015

Resposta a l'enfadosa

Primer va ser aquest article de la professora Carme Junyent, publicat el dia 20 de juliol passat a Vilaweb.

Junyent hi defensa que els desdoblaments de gènere al parlar o escriure (“homes i dones”, “socis i sòcies”, entre altres exemples que esmenta) són una imposició del poder. Diu que “a les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així”, una afirmació que basa en la “informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys”.

Res a dir. Si ella pensa que els que fem doblets de tant en tant actuem abduïts per poders o ideologies “nascuts del totalitarisme” (sic) o per “directrius del govern” (sic), jo no hi puc fer res. És la seva opinió i, com hem vist més amunt, està prou fonamentada en testimonis.

Però a l’article hi havia aquests dos paràgrafs que us copio tot seguit (disculpeu la citació tan llarga, però és per evitar que després algú digui que falta context; subratllo el que em va cridar l’atenció i hi afegeixo un parell o tres d’enllaços):
«[...] Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o racista segons l'origen.

»Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. [...]»
I aquí comença la nostra batalla a Twitter, que transcric literalment (només restitueixo les paraules escapçades, per facilitar la lectura) per ordre escricte d’emissió de piulades. La piuladissa s’enregistra el mateix dia 20 de juliol, aproximadament de tres quarts de quatre de la tarda a les cinc la part principal i una postiŀla de la professora, dictaminant sobre el cas (i entrant ja, em sembla, en el terreny personal), quan faltaven tres minuts per dos quarts de cinc.

[VF, 15.51] «"Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'" (Carme Junyent) http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html No entenc per què...»

[VF, 15.53] «...diu això. Primer, jo no l'he atacat mai, però sí que m'he adreçat a Carme Junyent, procurant usar arguments lingüístics»

[VF, 15.56] «...La seva resposta? No m'ha contestat mai, ni tan sols indirectament. És molt fàcil crear adversaris a la teva mida i despatxar-los així...»

[VF, 15.57] «...I per últim, però molt important: no pretenem canviar la societat amb el llenguatge, sinó acompanyar amb la llengua els canvis socials.»

[VF, 15.59] «Sé que no sóc ningú i potser per això no mereixo l'atenció de la Dra. Carme Junyent, però no pot dir un "sempre" quan no és "sempre"»

[VF, 16.03] «Aquest article de Carme Junyent m'ha emprenyat, havent-hi (sigui o no prou "científic") tot això»

[VF, 16.07] «I a més Carme Junyent té la barra de dir que "sempre" que l'han "atacat" ha sigut per acusar-la d'autoodi de gènere. No hi ha millor enemic que l'imaginari»

[VF, 16.09] «Sens dubte, jo no tinc ni una centèsima part de la formació de Carme Junyent, i em pot deixar ben rebregat. Però no pot dir mentides públicament»

[VF, 16.18] «La meva queixa principal, Carme Junyent, en aquesta qüestió llengua/gènere, és que la gent que en sap no ajuda, només menysprea. I continuem igual»

[C. Junyent, 16.18] «Quina mentida?»

[VF, 16.20] «Aquesta: "Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'." Jo mai he utilitzat aquest argument»

[C. Junyent, 16.24] «I qui t'ha dit que l'utilitzessis tu?»

[C. Junyent, 16.26] «Perdona, els que en saben han callat per no aguantar el que els han dit als que han gosat dir res en contra dels desdoblaments»

[VF, 16.33] «Perdoni, quan algú diu "sempre" jo entenc "sempre". I per tant vostè m'hi inclou, perquè sóc del ram i m'he adreçat a vostè obertament»

[C. Junyent, 16.34] «I m'has atacat? Doncs no ho recordo.»

[VF, 16.38] «No, els atacs se'ls inventa vostè. Jo (i altres) ens hem adreçat a vostè amb arguments diversos que vostè denuncia com a atacs»

[VF, 16.40] «Li torno a enllaçar els meus "atacs", per si els ha perdut»

[C. Junyent, 16.43] «Insisteixo: jo no hi veig cap atac.»

[VF, 16.53] «Esclar que no hi ha atac. Però, en canvi, vostè contraposa "atacs" (que diu que n'ha rebut) a "arguments" (que diu que _no_ n'ha rebut)...»

[VF, 16.55] «Ergo, si m'he adreçat a vostè amb arguments, he d'interpretar que els meus arguments els considera "atacs". I tornem al començament»

[C. Junyent, 17.27] «Veig que t'ho fas tot sol... Això és imbatible.»

No m’havia contestat mai fins aquest 20 de juliol. Ja m’ha contestat. Segurament, si no m’havia contestat mai és perquè ja devia preveure que aquest pobre home era això, un cas impossible. Com en diu? “Imbatible”. Molt elegant. Gràcies per tot, senyora, ha estat un plaer i una bona lliçó.

L’endemà, 21 de juliol, escric a Twitter:
[VF, 21 juliol, 20.37] “Vull posar en un article tota la conversa d'ahir amb Carme Junyent. Simplement el que diu ella al seu article, el que li dic jo i el que contesta”
Hi ha una resposta seva immediata:
[C. Junyent, 21 juliol, 20.40] “Ja me'l faràs arribar. Però no et sembla que em fas massa cas?”

Doncs ja està tot dit. I, sí, senyora, fins ara li havia fet massa cas.

divendres, 17 de juliol de 2015

Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3

Boca de canó de 88 mm del 1944
Estic subscrit en un d’aquests grups de llengua en els quals, com a tot arreu, hi ha de tot. Per exemple, hi ha gent que fa llistes d’heretgies. Recentment, una persona s’hi exclamava de vint-i-sis “espanyolades” (sic) que havia sentit en les últimes hores als telenotícies de TV3, i cridava a fer-hi alguna cosa, a la lluita contra l’infidel, etc.

Era una llista, com dic, llarga, de vint-i-sis elements. Sembla, a primer cop d’ull, que són molts elements, si havien estat dits en poques hores o en pocs dies. Per exclamar-se’n, certament.

Però, examinats un per un, vam trobar* de seguida que disset, força més de la meitat, eren als diccionaris i per tant es poden considerar tries lícites (poso primer les presumptes “espanyolades” i, entre parèntesis, les opcions que a la persona que feia la denúncia li devien semblar més encertades; ho suposo, perquè no ho diu):
1 i 2. els “bussos” han “localitzat” la víctima (els bussejadors han trobat la víctima)
3. “dóna” la volta al món (fa la volta al món)
4. “complir” anys (fer anys)
5 i 6. “donar” “passos” (fer passes)
7. “rodejar” (envoltar)
8. les cadires de la “nòria” (roda)
9. la “tanda” de penaltis (ronda)
10. “flotilla” (esquadra?)
11. “arranca” (arrenca)
12. “marxar” (anar-se’n)
13. “pateres” (pasteres)
14. combats “lliurats” (tinguts?, batallats, desfermats?)
15. “aparat” elèctric (acompanyament?, faramalla?)
16. “inclús” (fins i tot)
17. “octavilles” (fulls volants, fulls de mà, vuitens)
N’hi ha una
18. corralito
que està utilitzada com a estrangerisme, com fan en molts altres idiomes, sense cap pretensió de fer-la passar per catalana.

Una altra que potser cal considerar incorrecta en el català central oriental, però no en altres dialectes del català (i a més no sabem qui la va dir):
19. “dos” hores (dues)
Una altra, encara, que copia una frase feta espanyola però que és tan transparent que podria defensar-se gairebé com a pròpia. És a dir, només cal prendre en sentit figurat el fet que s’hi expressa (perquè baralla, en català, també és joc de cartes):
20. el govern ha trencat la “baralla” (o potser es queixava de trencar perquè caldria dir estripar?; seria igualment disculpable, per descomptat)
Una més es discuteix des de fa segles –sense exagerar– i no passa res, entenc, pel fet que s’utilitzi en discursos orals, per exemple si és una persona a la qual s’ha convidat al plató com a experta en qualsevol tema del qual es vulgui parlar:
21. agenda “apretada” (atapeïda)
I la resta, per fi, sí que són censurables i inexcusables des de tots els punts de vista. Són cinc (quatre, en realitat) en total:
22. “rakhant”, “rakhada” (verb incorrecte i so de j espanyola inexistent en català)
23. una “tunda” del jutjat (una pallissa, una lliçó...)
24. s'han “girat les tornes” (s’ha girat la truita,** el vent...)
25 i 26. “txivatada” i “txancletes” (ha de ser amb so xeix; suposo que es queixa de la pronúncia, no de les paraules xivatada [GD62] i xancletes [DIEC])
Tant costava limitar-se a parlar d’aquestes quatre o cinc (de vint-i-sis!)? Eren massa poques, potser, per a un missatge prou alarmista com el que es volia fer? Tant costava, ja que hi som, dir si aquests quatre o cinc disbarats els va dir al plató qui conduïa el noticiari o va ser en una entrevista, o les deia una persona que passava pel carrer a la qual se li va posar el micro a la boca? És que no és el mateix, saben?

Evidentment, no estic subscrit a grups d’aquests només pel morbo de les bajanades i els crits apocalíptics que s’hi produeixen de tant en tant. El fet d’estar-hi subscrit comporta molts avantatges, i se n’hi aprèn un munt, si no cada dia, molts dies. Però encara em sobten aquests esclats d’ira descontrolada que hi ha de tant en tant, absurds i sobretot inútils.

Inútils, dic, perquè si algú rep a TV3 una queixa com aquella –la dels vint-i-sis errors– no en farà gens de cas. S’adonarà, llegides les primeres ratlles, que és una alarma desautoritzada d’origen per la seva falta de documentació.

Dit això, per descomptat que pot millorar la llengua que sentim per TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans públics que depenen de la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions. Però som en època de retallades i hem de ser una mica comprensius. Una mica.

Sí que hi ha una cosa que em sorprèn, i no és d’ara: el fet que treballin en aquests mitjans persones que no tenen prou competència en català. Caldria una mica més de selecció aquí, caldria situar la llengua una mica més amunt en les exigències bàsiques a l’hora de contractar. Vull dir gent de plantilla o eventuals, hi facin el paper que hi facin, quan la seva feina s’hagi de reflectir d’alguna manera en la llengua emesa.

-----
* Hi ha en aquest article aportacions de Miquel Boronat, Rafael Castellanos i Oriol Giralt.
** Uns quants dies després, una altra de les persones que solen denunciar de manera vehement els “desastres lingüístics” de TV3 es queixa justament de l’expressió “girar-se la truita”, que acaba de sentir en un telenotícies...

+ + +

El denunciant apocalíptic –anomenem-lo així– ha continuant aportant al grup, gairebé cada dia, més presumptes heretgies lingüístiques de TV3, però com que la denúncia no va mai acompanyada de l’expressió que el denunciant considera correcta, no saps mai com t’ho has de prendre. Segurament de cap manera, perquè entre les expressions que l’horroritzen hi ha coses com «celles fines» (li agradaria més «celles primes»?), «arrencar» (‘començar’) o «diner» (per ell ha de ser sempre en plural?), i ha estat llavors, en arribar a aquest punt, que fins i tot alguns dels més fonamentalistes del grup han començat a contestar-li que estava vessant la mesura. I és així com acaba —per mi; el justicier lingüístic que faci el que li roti– aquest nou capítol de denúncia indiscriminada i a l’engròs: no fent-hi cap pet.

dimarts, 7 de juliol de 2015

Fotografies antigues (12): Girona, 1852, i altres

El riu Onyar al seu pas per Girona, Franck, 1852

En aquesta fotografia del riu Onyar, a Girona, veiem un pont de fusta que sembla bastant de nyigui-nyogui exactament al lloc on Gustave Eiffel –el cèlebre, sí, però encara no havia fet la torre de París i es guanyava la vida presentant-se a concursos d’obres modestes– va construir vint-i-cinc anys després, el 1876-1877, el que avui s’anomena popularment “pont de ferro”, també conegut com a pont de les Peixateries Velles, o de les Palanques Vermelles, o, simplement, pont d’Eiffel.

La foto està datada l’any 1852 i és la més antiga que s’ha trobat fins ara sobre Girona. De fet, és l’única fotografia que hi ha del pont de les Palanques Vermelles anterior al d’Eiffel, i s’anomenava així perquè els pals que aguantaven la passareŀla ja eren d’aquest color, com les tanques metàŀliques de l’actual. Fins ara, d’aquell pont de fusta només n’hi havia gravats.

El riu Onyar al seu pas per Girona, 2015
Crida l’atenció que en les fotos actuals –us n’he posat una, publicada a El País, que està feta poc més amunt poc més avall des del mateix lloc– al fons treguin el cap algunes clapes de verd que fa cent seixanta anys no s’hi veien. De manera que en aquest temps hi ha perdut el riu –ara està molt més encaixonat que no abans– però sembla que s’ha rebaixat l’altura d’aquells habitatges. O almenys d’alguns d’aquells edificis.

El lloc des d’on es va fer la foto del 1852 ja era aleshores, com ara, un indret ideal per a prendre vistes de Girona: l’Onyar, la Catedral a la dreta i Sant Fèlix –molt tapat avui, des d’aquí, per les cases de la riba del riu– a l’esquerra.

En realitat la imatge del 1852 no és una fotografia, sinó el que s’anomena calotip, un positivat fet a partir d’un negatiu imprès en paper, una tècnica inventada l’any 1841 que permetia, per primera vegada, obtenir diverses còpies d’un únic negatiu. L’autor és –agafeu-vos– François Marie Louis Alexandre Gobinet de Villecholes (1816-1906), conegut en el vessant professional com a Franck i prou –uf–, que el 1849, amb motiu de la II República Francesa –recordeu que ara estem a la V– es va exiliar a Barcelona durant vuit anys i es va instaŀlar a la rambla del Centre (n. 25), on va muntar un estudi que el va fer famós. Poc després, associat amb un altre artista anomenat Wigle, va comerciar les seves fotografies amb la marca Franck y Wigle, a la mateixa rambla, n. 18.

L’original del calotip de Girona es conserva a la Biblioteca Nacional d’Irlanda, a Dublín.

* * *

Abans d’aparèixer aquest calotip de l’Onyar, de Franck coneixíem a Catalunya sobretot els daguerreotips –imatges fixades en plaques de coure, el primer sistema fotogràfic– de retrats familiars, com aquesta mare amb fill i filla i aquesta senyora amb mantellina, totes dues del 1851, i també algunes fotografies d’estudi com la del senyor Vidal, d’uns quants anys després i ja signada per Franck y Wigle.

Daguerreotip barceloní, Franck, 1851
Daguerreotip barceloní, Franck, 1851
Fotografia de Serapio Vidal, Franck y Wigle, Barcelona, ca. 1855

* * *

Sobre Barcelona mateix, de Franck es conserven a París (Biblioteca Nacional de França) algunes imatges cèlebres, com una de Santa Anna: l’església i la sala capitular (a l’esquerra, amb l’espadanya i la cúpula octogonal), el claustre (al mig) i el monestir (dreta; l’edifici que es veu més gran, sembla que destinat a noviciat, refectori i infermeria, ja no existeix).

Santa Anna, Barcelona, Franck, 1856
Tenint en compte la grandària del complex, s’entén que Santa Anna doni nom a aquell barri. Però tot aquest tresor històric i arquitectònic, que és a sota mateix de la plaça de Catalunya, no es veu. Franck va fer la foto just quan s’havia enderrocat la muralla i es començava a restaurar tot el conjunt monumental, força malmès, i molt abans que s’hi plantessin al davant els edificis actuals –com el per tants motius preciós Banco de España, entre altres–:

Banco de España, foto de Flavia M. procedent de TripAdvisor, juny 2015

I doncs, l’església, la sala capitular, el claustre del monestir i altres elements (s. XII-XV) de Santa Anna es conserven prou bé i, mirant-ho per dins, s’endevina el goig que faria poder contemplar aquell conjunt de monuments exempts per fora, encara que falti una part important del monestir. Caldrà esperar, però, nous enderrocs. S’hi atrevirà algú? (De moment, s’hi ha d’entrar pel carrer de Santa Anna n. 29, o pel de Rivadeneyra.)
Una història simpàtica que poca gent coneix: durant molts anys, la sala capitular de Santa Anna va ser capella de l’Àngel de la Guarda, i allà es venerava una talla de l’àngel que custodiava la porta veïna de la muralla (portal de l’Àngel). Segons la tradició, sant Vicent Ferrer va trobar un àngel amb l’espasa desembeinada quan va arribar a Barcelona, li va preguntar què feia allà i l’àngel li va explicar que guardava la ciutat de Barcelona “per ordre de l’Altíssim”.

* * *

També hi ha a París algunes fotos de Franck fetes per la zona del pla de Palau, com el mateix Palau Reial (pla de Palau, banda muntanya) que dóna nom a la plaça, desaparegut el 1875 en un incendi:

Palau Reial (s. XIV-XIX), Franck, Barcelona, 1856
O vistes de la Llotja, la Duana i els Porxos d’en Xifré, que es conserven, o aquesta magnífica imatge del Portal del Mar, un edifici neoclàssic enderrocat malauradament pocs anys després –on ara hi ha la Facultat de Nàutica, a la banda mar de la plaça–:

Portal del Mar, Franck, Barcelona, 1856
I encara hi ha de Franck almenys aquesta fotografia famosa, d’una de les atraccions més conegudes, les muntanyes russes, dels anomenats Camps Elisis, aquell enorme parc urbà del segle XIX emmarcat pels carrers Rosselló i Aragó, per una banda, i passeig de Gràcia i Roger de Llúria, per l’altra –vuit illes de l’Eixample actual–:

Muntanya russa dels Camps Elisis, Franck, Barcelona, ca. 1857

L’any 1857 Franck va tornar a París –es va endur Wigle amb ell– i va viure uns quants anys molt còmodament fent encàrrecs per a la cort de l’emperador colpista Napoleó III, del qual se suposa que havia fugit quan era un simple president de la república.

divendres, 3 de juliol de 2015

Organitzar la feina per afavorir la maternitat

(1. Quan dic “afavorir” no vull dir els premis del Franco, vull dir afavorir l’opció de la maternitat, però el títol ja es feia massa llarg.)
(2. En aquest article parlo de la maternitat i de maneres d’afavorir aquesta opció, no parlo del repartiment necessari de les tasques derivades de tenir un fill o una filla entre els dos membres de la parella, ni dels equilibris que hi ha d’haver, ni de la necessitat que els homes s’impliquin en la criança igual que les dones, etc. Per mi, això seria un altre article, i ja els faig prou llargs. Ho deixo dit aquí perquè ja he rebut uns quants inputs que m’avisen amablement que aquesta qüestió del repartiment no la tinc prou clara. Jo crec que sí que la tinc més o menys clara, però aquí, hi insisteixo, no parlo d’això.)



A. Pel que fa als costos

Parteixo de la base que el cost econòmic d’una baixa per maternitat l’han d’assumir tercers, mai la dona embarassada ni la seva parella sols, que ja en tindran prou amb els costos afegits per la mateixa maternitat i amb les despeses previsibles de pujar la criatura que han de tenir.

Parteixo també de la base que la maternitat, lliurement decidida, és un bé social.

Penso, doncs, que el cost afegit que implica una maternitat és un cost que hauria d’anar a càrrec de l’estat i de la mateixa empresa.* El cas és que hauria de ser un cost prèviament assumit i globalment assumit, i condició prèvia implícitament acceptada en el moment de dissenyar el funcionament de l’empresa, de cada grup de treball. Hauria de formar part de la cultura empresarial del país. Fins al punt que podria comptabilitzar-se i convertir-se en un impost directe a final d’exercici, si no hi ha hagut embarassos en aquella empresa durant l’exercici. En resum, l’estat s’hi implicaria a fons i les empreses en les quals no hi hagués embarassos pagarien un impost suplementari per sufragar aquesta despesa social entre totes; un impost proporcional al nombre de persones contractades per cada empresa.
* Quan dic “empresa” vull dir entitat ocupadora, sigui pública o privada.
En canvi, si hi ha hagut algun embaràs en aquella empresa, l’empresa i l’estat s’han de repartir aquells costos en quantitats legalment establertes, i hi ha d’haver una rebaixa tant per a l’empresa com per a la persona embarassada en els impostos que els corresponguin. No parlo de gratificacions directes, que potser convindria evitar-les per no monetaritzar la maternitat.

En una bona part, com deia, els costos afegits els hauria d’assumir l’estat, perquè l’embaràs és un bé per a tota la comunitat social, però en part igualment per les empreses –totes–, perquè una dona embarassada és un bé també per a l’empresa pel que pot aportar de mentalitat oberta en la cultura empresarial.

B. Pel que fa a les baixes

Pel que fa a cobrir els llocs de treball durant la baixa per maternitat o paternitat, en algunes (moltes?) empreses es podria fer el següent:

1. Cada lloc de treball l’ocupa una persona A però l’haurien de poder ocupar dues persones més B i C sense greuge ni per a l’empresa ni per a la clientela.

2. Aquestes altres dues persones B i C, per tant, han d’estar al cas del que es fa en aquell lloc de treball concret A.

3. Si aquest protocol s’aplica a cada lloc de treball, vol dir que cadascuna de les persones que treballen en aquella empresa ha de dedicar un temps periòdic, a més del que dediquen a la seva feina, per posar-se al dia mínimament del que fan altres dues persones en el respectiu lloc de treball. És a dir, A ha d’estar al corrent de la feina que fan D i E –que poden coincidir o no amb B i C.

4. Almenys un de cada tres llocs de treball ha de poder fer-se a distància, i aquest lloc de treball a distància ha de poder repartir-se rotatòriament.

5. Els llocs de treball que no permetin una organització d’aquesta mena han d’assumir igualment la part del cost que comporti per a l’empresa la seva organització global com a empresa motherhood friendly.

Aquest sistema de rotació afavoriria a més a més:
- la transparència;
- la previsió d’accidents;
- les baixes per malaltia;
- la confiança de la clientela en la marca i no en la persona;
- la fidelitat a l’empresa de les persones que hi treballen.
Certament, aquest sistema de treball significa un nombre d’hores afegides a les necessitats de producció de l’empresa, i aquest suplement implica, a més a més:
- calcular quant de temps de treball/persona comporta el temps descrit al n. 3 (dedicació de cada persona ocupada a estar més o menys al dia d’altres dues ocupacions), una quantitat que serà molt variable;
- repartir les bonificacions de temps/emoluments/impostos entre paternitat i maternitat segons les empreses implicades, en funció dels permisos efectius de paternitat/maternitat soŀlicitats o efectivament realitzats, tot i que aquest repartiment podria estar ja prèviament fixat (el que sens dubte sí que ha d’estar establert per llei és el temps mínim de permís de lactància per a la mare).
L’estat, penso, hauria d’afavorir la creació i el manteniment d’aquesta mena d’empreses, o la conversió d’empreses fins ara convencionals –és a dir, fetes amb mentalitat antiga i amb recursos diversos per pressionar el seu personal– en empreses o organitzacions laborals d’aquesta mena moderna, adaptada a la cultura actual.

I fins aquí la meva ingenuïtat economicoempresarial del dia.

diumenge, 14 de juny de 2015

Perles (160): El negre també és color de carn

«La Unesco va declarar l’any 1950 que de raça, biològicament, només n’hi ha una, la humana. Després de consultar amb psicòlegs, biòlegs, sociòlegs i antropòlegs, va descriure qualsevol altra connotació entorn del color de la nostra pell com un “mite”.»

Extret d’un article de Cristina F. Pereda, El País 14 juny 2015

diumenge, 7 de juny de 2015

Perles (159): 10 de 475

«Tan sols 10 dels 475 graus universitaris que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.»


Cf. Jordi Matas, ex vicerector de Política Lingüística de la UB, XII Jornada de la Scaterm, 16 abril 2015, IEC, citat per Abel Carretero Ernesto, Núvol, 12 maig 2015.

diumenge, 31 de maig de 2015

Perles (158): Com dos i dos fan quatre

«Jo puc dir, i de fet ja ho he dit altres vegades, que el meu ensenyament escolar va incloure molt de català. Sobretot per part dels capellans, els escolapis del coŀlegi Santa Anna de Mataró. Els mestres seglars, la majoria desastrosos, eren una altra cosa. El pare Joan, que va ser el primer capellà que vaig tenir quan anava a pàrvuls, ens feia les classes en català perquè no sabia expressar-se en cap altre idioma i en part també perquè devia trobar que feia riure dirigir-se a nosaltres de manera diferent de com ho fèiem a casa o al pati. Si jo, a diferència de molts amics que van anar a altres escoles, he sumat i he multiplicat sempre en català i dic en català els números quan els trobo escrits en un text en un altre idioma és perquè el pare Joan i els pares que el van seguir em van fer aprendre que 1.500 és mil cinc-cents. Tan senzill i tan elemental com dos i dos fan quatre.»

Manuel Cuyàs (n. Mataró, 1952), El Punt Avui 15 maig 2015

dissabte, 23 de maig de 2015

El castellà perseguit!

He caigut finalment del burro. Ho reconec: és veritat que el castellà està perseguit a Catalunya, igual com també estan perseguits els castellans i, en general, els espanyols. El català i tots els seus valors regnen pertot i, si no es veu més del compte, és perquè tenen molta cura a dissimular-ho. Saben perfectament que amb el català només podrien jugar a bales, i encara.

Ara us explicaré com ho fan. Sé que amb això traeixo la confiança dels que fins fa poc eren els meus companys –còmplices, en realitat– identitaris, però és a fi de bé. Tinc por, molta por, ja us ho dic, no sé què em pot passar a partir d’ara...

Us ho explicaré amb un exemple, que serveix per a qualsevol altre àmbit, perquè a tot arreu fan el mateix.

Agafeu-vos perquè us sorprendrà –potser sempre us ho havien explicat de manera tergiversada, mentidera. Les empreses farmacèutiques que operen a les províncies nacionalistes catalanes tenen prohibit –les multes són tremendes... multes i més coses– utilitzar l’espanyol en els seus productes, tant en les descripcions exteriors dels embolcalls, flascons, bosses o capses com en els prospectes i explicacions de l’interior.

Em direu, ingenus: com s’ho fan per tenir-ne també en espanyol? Us diré com ho fan: a cada farmàcia han de tenir un petit estoc de productes etiquetats en espanyol –que veureu que estan mal escrits i són repetitius, pràcticament tots els prospectes diuen el mateix en línies generals, ho fan tot a la babalà, es nota de seguida– per si de cas apareixen agents espanyols que creguin que els poden denunciar. Però a tothom els venen els productes normals –els que ells entenen per “normals”, és a dir, en dialecte vernacle i no en l’idioma universal.

Encara em podreu dir, tossuts: doncs a mi me’ls venen en espanyol. Atenció!, això vol dir que teniu un problema de confiança amb els amos de la farmàcia, es pensen que sou agents o inspectors espanyols infiltrats i, mentre no ho acaben d’esbrinar, us tracten d’aquesta manera. Però és un miratge. Fins que no entreu a la farmàcia amb la seva bandera, o taraŀlejant Els segadors, o presentant l’aval d’algun veí o familiar amb un mínim de setze cognoms catalans que testimoniegi que sou normals –per a ells– no us tractaran com a tothom, us consideraran possibles botiflers.

Si teniu coneguts que simpatitzin amb el PP, o amb Ciudadanos, veureu que ells no es queixen mai d’aquesta imposició intolerable del nacionalisme identitari català –en productes dels quals depèn la salut i, atenció, potser la vida de la gent!–, i és perquè a la farmàcia els tenen perfectament identificats i, per evitar problemes, els venen el gènere amb els textos en espanyol. Si, a banda d’aquesta gent concreta, coneixeu més persones aïllades que us diuen que a elles també els donen els productes amb etiquetes i prospectes en espanyol, pot ser o bé que a ulls de la farmàcia són també sospitosos –com vostè mateix!– o bé que aquests coneguts a vostè li diuen això perquè no s’acaben de refiar del tot de vostè. Però no és veritat! Jo conec la veritat! He vist al poltre de tortura un empresari farmac...! Ja he parlat massa. Ho retiro, no he dit res.

Ara, si hi ha tantes sospites –la farmàcia, amics, coneguts...– al seu voltant, jo de vostè em preocuparia, cregui’m, perquè pot estar a punt de ser enviat a un camp de reeducació, uns llocs horribles –n’hi ha per tot Catalunya, amb centenars de milers de víctimes ingressades!– dels quals les persones que sobreviuen, que són poques, només expliquen tota mena d’atrocitats, turments i barbaritats. Per començar –i per dir només una coseta anecdòtica–, música vint-i-quatre hores non-stop, a tot drap, dels Pets al matí i de Nuria Feliú a la tarda –ella ho escriu sense accent, però jo sé que en realitat s’escriu amb accent, com Codorniú i tantes altres paraules amb les quals ells dissimulen la seva maldat. Encara sort que hi ha alguns mitjans de comunicació lliures a Madrid que de tant en tant han aconseguit explicar una part de la veritat, algun detallet. Però és tan poc en comparació amb l’enormitat esfereïdora del que passa de debò! Des d’aquí envio ànims a aquests mitjans valents i a la gents que els llegeix! No us ho cregueu, si us acusen de manipulació! És al revés! Si hi ha errors són per defecte!

Sé tot això perquè ho he conegut de prop: jo mateix vaig estar com a vigilant una temporada en un d’aquests camps. Tots els catalans hi hem de passar, reformar gent idiomàticament desviada forma part de la nostra formació bàsica. També és un fenomen poc conegut pel món, però espero que a poc a poc es vagi explicant. Però la gent té por! Hi ha molta por d’explicar certes coses!

De fet, ja m’he arriscat molt escrivint tot això. Dubto que aquesta pàgina duri gaires dies a internet. Per si de cas, feu-ne ràpidament captures de pantalla, per poder denunciar-ho.

I no hem parlat de tants altres àmbits en què tot és en català obligatòriament, i en català de Pompeyo Fabra –es deia així! Per dir-ne una més: en la tele que es rep a Catalunya tots els senyals estan codificats i reemesos en català, què us pensàveu? Hi ha gent valenta que ha aconseguit recodificadors per sentir alguna emissora en espanyol, però se la juguen! Per això en aquestes poques cases solen tenir el volum molt baixet, perquè no se senti. No saps mai qui pots tenir de veïns, està tot ple de delators!

Us podria explicar tantes coses... Un altre dia... si sobrevisc. Ara intentaré descansar uns dies de les emocions de la conversió. I mentrestant, UNA BUTIFARRA PA BOSOTROS, CATALUFOS, ALA, KE OS DEN!!!!

HE TENIDO QUE ESCRIVIR KASI TODO ESTE ARTICULO EN CATALUFO PORQUE SI NO NO PASSA LA ZENSURA, TODO LO QUE SE PUVLICA EN INTERNÉS VA A LA LA CHENE DEL MAS I DEEL GORDINFLON, O QUE PENSAVAIS, I SE PENSARAN QUE EL TITULO I TAL VA DE IRONICO I IA ESTO DEL FINAL NO LLEGARAN POR QUE LEEN LAS PRIMERAS LINEAS I IA PASAN, NADIE SE ATREBE A CONTRADEZIRLES ADEMAS IO ASTA OI ERA DE CONFI MAXIMA JAJJJAJAAAA!!!!! ADELANTE, ESPANYOLES VALIENTES SALID DEL ARMARIO!!!!! I PERDONAR LAS FALTAS PERO ASTA AORA ME OBLIGAVAN A ESCRIVIR EN CATALUFO I AKI IA NADIE SAVE ESCRIVIR EN NUESTRA BONITA LENGUA I ADEMAS LOS TECLADOS NO TIENEN LA I GRIEGA NI LA ENYE NI... BUEN FINDE JAJJJJAAAAA!!!!!