Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris civisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris civisme. Mostrar tots els missatges

dissabte, 10 d’abril del 2010

Històries del metro (19): Elitistes d’autobús

Hi ha gent que va amb autobús que és força elitista. Al metro n’hi ha pocs d’aquests, em sembla. (De vegades encara pots trobar a Barcelona gent que no ha baixat mai al metro, ni un dia, ni per veure’l passar o saber com és. En qualsevol cas, els elitistes del metro, si n’hi ha, no es noten tant. Al «tren de Sarrià» potser sí que n’hi ha més.)

Però a l’autobús el veus de lluny. Per exemple, es nota perquè sol seure majoritàriament a la banda del passadís i no arran de la finestra, amb la qual cosa obliga el passatger següent, si gosa fer-ho, a demanar-li sisplau que el deixi passar. I llavors s’aixeca per deixar passar, però ho fa amb cara de pomes agres, com dient: «Ves, el que s’ha d’aguantar.» Seuen al seient del passadís encara que baixin a la darrera parada de la línia, els és igual. Volen dos seients per a ells solets, no els agrada tenir ningú al costat.

També els veus perquè, si s’han assegut al costat de la finestra –segurament perquè han pujat que ja eren tots els seients de passadís ocupats per altres elitistes, i llavors no han tingut cap més remei que demanar al col·lega elitista que els deixés passar al seient del costat de la finestra–, llavors quan arribes tu no et diuen pas mai, si és que és així, que han de baixar a la següent parada i que, per tant, s’aixecaran abans que tu t’asseguis al seu costat i esperaran drets a arribar al seu destí, sinó que deixaran que t’asseguis un minut i, just quan hauràs acabat d’acomodar-te –no és fàcil, l’espai és justet–, et demanaran amb un gest –generalment no amb paraules, ni un «sisplau», que és rebaixar-se– que et tornis a aixecar perquè han de baixar.

També es nota l’elitista d’autobús, sobretot si és jove, perquè molts cops no es belluga del seient fins que l’autobús no ha arribat a la parada i ha obert portes. Llavors s’aixeca d’una revolada, empeny la gent i corre cap a la porta. I encara té la barra de fer un crit al conductor –que ja tancava portes perquè havia baixat tota la gent normal– dient-li que esperi, que no les tanqui: «¡Puerta!» (La majoria són castellanoparlants, no sé què ho fa. O bé són catalanoparlant però criden «¡Puerta!» perquè es pensen que els conductors i les conductores són tots castellans. No ho sé, caldria investigar-ho.)

En resum, el món ha de girar al voltant dels elitistes d’autobús. És veritat que de vegades hi ha conductors que no hi ajuden, perquè tenen massa pressa i volen tancar portes abans que la gent normal hagi baixat, o bé s’encanten amb les portes obertes encara que no hagi de baixar ningú, i llavors, és clar, aquestes actituds irracionals s’encomanen als passatgers, que també faran coses estranyes. Però la gent elitista veus de lluny que espera que tot vagi d’acord amb el seu ritme i les seves reaccions peculiars, encara que comparteixi amb trenta o quaranta persones més un mitjà de transport col·lectiu.

Després hi ha les persones elitistes que, si han d’anar dretes perquè no hi ha seients lliures, ocupen el màxim d’espai possible al bus per tal que l’altra gent no es pugui bellugar: se situen a la vora mateix de la porta encara que no hagin de baixar, es col·loquen davant de la cancel·ladora de targetes perquè no puguis picar la teva o bé ocupen tot el passadís, d’esquena, i no estan atents a la gent que ve darrere seu i potser vol passar més cap al fons de l’autobús. Coses d’aquestes.

O sigui, l’elitista d’autobús el podríem definir com algú al qual has de demanar contínuament, com un favor, que compleixi els seus deures cívics.

Finalment, hi ha els elitistes que seuen sistemàticament als posts reservats per a gent impedida, embarassada i malalta, i si algú els avisa que aquells seients estan reservats, segurament ni es miren l’inoportú, o els més educats com a màxim li etziben un comentari del tipus: «No, si ve algú ja m’aixecaré.» I veus que no miren –o que fins i tot miren descaradament per la finestra– quan puja algú que pot ser alguna d’aquelles persones necessitades. O no es volen adonar que moltes persones, encara que estiguin malaltes, impedides o embarassades, no gosen reclamar el seu dret de preferència si troben ocupats aquells seients, perquè la majoria de la gent no és elitista i pensa que si aquella altra persona ocupa un lloc reservat, ni que sigui una criatura que sembla més trempada que un gínjol, és que deu estar malalta, pobrissona. I doncs, veus gent elitista asseguda que dissimula –o no dissimula– i, al costat, drets, un pobre home amb bastó, un jove amb crosses o una dona visiblement embarassada que, al damunt, potser recorda avergonyida com una vegada, fa anys, s’havia assegut en un d’aquells seients reservats, bé per distracció o bé perquè aquell dia no estava prou fina, i algú li havia retret que no havia de seure allà, que aquells seients estaven reservats, i aquell dia no va gosar protestar però va pensar que aquell ciutadà conscienciat valdria més que no fes judicis temeraris. I des d’aquell dia ha fet això: mirar de no fer judicis temeraris... encara que de vegades hi ha coses i fets i circumstàncies que es veuen d’un tros lluny.

Per descomptat, hi ha també els elitistes amb criatures, que fan tot això que he dit però ensenyant totes aquestes actituds incíviques als fills o als néts, que no sols han de ser, per descomptat, els reis de la casa –ja s’ho trobaran–, sinó també els reis i les reines dels autobusos. Però d’això ja en vam parlar.

dimarts, 19 de setembre del 2006

Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins

Em crida l’atenció com a les escales mecàniques del metro la majoria de vegades els usuaris deixen lliure la part esquerra, perquè hi puguin circular els que tenen més pressa. Pot passar que un dia a algú li vingui de tres o cinc segons alguna cosa importantíssima que ha de fer? La veritat és que no entenc que es compleixi aquesta norma també quan l’estació, en hores punta, un cop que baixa la gent del tren, queda plena com un ou. En aquests casos, caldria dir als usuaris que ocupessin tota l’escala mecànica, perquè llavors hauria de ser prioritari que l’estació es buidés de seguida. I em crida l’atenció que no es faci així de manera espontània. Però la majoria de la gent no gosa eixir de la línia marcada. Molta gent està disposada a creure qui sigui per tal de no ser esbroncada o trobada en falta públicament. Deuen ser restes del nacionalcatolicisme, el fet d’haver après la religió com una obligació servil. Només algunes persones grans i alguns estrangers de països on no deuen seguir aquests costums disciplinats –o a on potser han arribat a l’estadi superior de considerar prioritari el desallotjament de l’estació– gosen aturar-se a la banda esquerra de l’escala. M’admira aquesta disciplina dels barcelonins, però no la comparteixo. Crec que ens ho hauríem de fer mirar. Sé que és molt difícil fer marxa enrera en un punt en què s’ha arribat a un cert grau de civilitat col·lectiva, perquè llavors podria ser que la gent relativitzés qualsevol altra norma social.

També pot ser que les estacions en què jo em bellugo més –Sagrada Família, Diagonal, Catalunya, Sants, Vallcarca, Barceloneta, Espanya, Drassanes– sigui majoritària la gent disciplinada i que en altres parades del metro les coses no funcionin precisament d’aquesta manera, sinó justament al contrari: que mai ningú no deixa lliure la banda esquerra de l’escala mecànica i que t’hagis d’emprenyar si un dia, excepcionalment, tens moltíssima pressa.

(Afegitó del 10 d'octubre: una amable lectora em diu que les estacions es buiden molt més de pressa si per les escales mecàniques hi ha una fila que camina. És clar, això seria així si hi hagués aquesta fila que camina. Però la meva admiració era de veure que molts cops només hi ha la fila que s'està quieta, la de la dreta, mentre que la part esquerra, la de caminar, es queda buida! Perquè la gent està cansada, perquè la gent ha arribat a la conclusió que no ve de tres o cinc segons, o pel que sigui. Llavors, és això el que jo discutia. S'entén, no?)

dijous, 14 de setembre del 2006

El seny masculí, a partir dels 50

Segons el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), els hòmens jóvens catalans que tenen contractada una assegurança de cotxe a tercers paguen 610 euros més que les dones, una diferència que es modera a mesura que augmenta l’edat dels conductors. En arribar a 50 anys, les dones paguen preus una mica més alts que els conductors masculins.

Els resultats de l’estudi constaten que el sexe dels contractants de l’assegurança influeix notablement en el preu d’aquests productes: els hòmens jóvens paguen de mitjana a Catalunya 1.493 euros per una assegurança a tercers, mentre que les dones jóvens paguen 883,75 euros per la mateixa modalitat, cosa que implica una diferència de 609,25 euros.

La diferència d’accidentalitat entre els conductors jóvens explica el suplement de preu que paguen els xics respectes a les xiques, indica l’estudi, ja que els hòmens jóvens tenen entre el 25% i el 40% més de sinistres que les dones jóvens. I alhora, els accidents dels nois solen ser més greus, la qual cosa fa que el cost mitjà d’aquests accidents sigui també més alt que el de les noies.

Segons el Servei Català de Trànsit, els conductors que tenen entre 18 i 30 anys, que sols representen el 23% dels conductors efectius, estan implicats en el 38% dels accidents que hi ha a Catalunya. En relació amb el sexe, els hòmens de 18 a 34 anys tenen més accidents mortals que les dones de la mateixa edat.

El que podem concloure de totes aquestes dades és ben clar: la majoria de les dones, almenys fins als 50 anys, són més prudents que els hòmens conduint. No tenen necessitat de demostrar res al volant, no han d’aixecar admiracions falses a còpia de fer el ximple, són més responsables, se senten més necessàries per a la gent que depèn d’elles. Són superiors, en fi.

Se sol dir que en l’adolescència les noies maduren abans que els xicots, cosa que és evident en el 99% dels casos. Amb aquest estudi, que tampoc no diu res que no sapiguem tots o que no intuíssim, el que sembla demostrar-se és que les dones continuen sent més madures que els hòmens almenys fins als 50 anys. Després, sembla que els hòmens comencen a posar una mica de seny. Si més no, això és el que pensen les companyies d’assegurances.

Jo ja estic a punt de fer els 50: me’n falten només dos. A veure si és veritat que posaré una mica més de seny. (De tota manera, com que no condueixo gaire, em penso que tampoc no ho podré demostrar.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 15 de juliol del 2006

Per tot plegat... visca!

No sé si fa lleig copiar fil per randa el que han escrit altres, encara que esmentis la procedència de la citació, però sovint em demano: per què no ho has de copiar si hi ha algú, normalment més capacitat i graciós, que ha escrit just allò que tu volies dir? I per això ho faig sovint. Si l’escrit és massa llarg, llavors potser en reprodueixo només una part, de manera que la reproducció aporta un valor afegit, que és el de la selecció (a banda de la traducció, que si n’hi ha també és meva). Però d'aquest article d’Elvira Lindo no m’ha resultat fàcil treure’n trossos. I a més era ja força breu. De manera que us el transcric (traduït) gairebé íntegre.

«Per tants cops com he passat por i no he gosat demanar al conductor que anés més lent; pel poc prestigi que té el fet de no córrer i respectar els límits de velocitat; per la sensació que els cotxes són com braus escarbotant l’asfalt amb les potes i disposats a llançar-se damunt teu si no arribes a temps a l’altra banda; pel munt de vegades que els vianants han de tornar a la vorera perquè hi ha conductors que els guals zebrats no els diuen res; [...] pels incomptables moments que s’ha sentit el cèlebre crit "a fregar!"; pels pertorbats que surten furiosos del cotxe disposats a matar algú; per tots els que han mort algú i han pogut continuar conduint; [...] per tots els nadons als quals no és possible passejar pel centre de moltes ciutats espanyoles, que estan al servei dels cotxes; per aquestes voreres ridícules que obliguen els vianants a anar enganxats a la paret com l’home aranya; per totes les persones discapacitades, per tots els ancians que molts conductors eliminarien del paisatge urbà per tal que el seu circuit no es veiés destorbat; per aquell milhomes que presumeix de temps rècord d’una ciutat a una altra; pels pares de família forassenyats als quals veus jugar a curses amb les criatures a dins; pels qui s’engaten i amb el gat es posen al volant; per tots els que s’han aprofitat de nosaltres, pobres vianants, que no tenim altra cosa que cames per córrer i braços per protegir-nos el rostre: visca el carnet per punts!» (Elvira Lindo, El País 28 juny 2006).