dijous, 26 de juliol de 2012

Discapacitat

Això de la discapacitat, segons com, és igual que l’home dels nassos, que n’hi ha prou amb mirar-te al mirall la vigília de Cap d’Any. Hi ha dies que ets més incapaç que altres, i llavors entres al quarto de bany, t’hi fixes bé, i veus un discapacitat.

Però a partir d’ara, en el meu cas, l’home dels nassos serà tooot l’any. I l’any que ve també. I l’altre. M’han declarat discapacitat de manera definitiva.

M’han declarat incapaç! Diu que només un terç de mi ho és –encara sort–, però sóc incapaç.

I no han canviat gaire les coses, d’ahir a avui. Vull dir, tot és més o menys igual: ha sortit el sol, fa caloreta, la gent de casa et somriu, has esmorzat els teus cereals i el teu pa amb oli i fuet –i les pastilles, ai– i després has agafat el 27 –i el seu maleït aire condicionat– per anar a pencar, com tothom, i ara pensaves què més farem avui.

M’han declarat incapaç i no sé encara si haig de riure o haig de plorar.

I ja està, ja ho he explicat. De moment jo diria que continuo sent el mateix que ahir.

dissabte, 21 de juliol de 2012

L’agència tributària espanyola, lladre

M’he esperat fins al final per explicar-ho, ara que ja ha passat tot.

Ara fa un any, el divendres 29 de juliol del 2011, l’últim dia hàbil d’aquell mes, al migdia, vaig rebre una comunicació de l’agència tributària espanyola (ATE) en la qual m’acusaven d’haver inclòs una deducció per donacions en la meva declaració d’IRPF del 2007 –fixeu-vos, per començar, en això: em reclamen el 2011 una cosa del 2007, en comptes d’haver-m’ho dit en el seu moment; volen diners i interessos– i no els constava que el 2007 hagués fet cap donació.

Sí que n’havia fet, però això no és l’important del cas.

El «reny» del 29 de juliol del 2011 incloïa una nova «proposta de liquidació» del 2007, i una sanció, molt desfavorables per a mi. I em donava 10 dies per al·legar. Us recordo que això m’havia arribat el 29 de juliol, i que el mes d’agost, justament en aquest punt –per a les seves execucions sumàries– era hàbil a tots els efectes. El termini no s’hauria allargat gaire en el cas que no hagués acceptat la comunicació postal de la ATE o en cas que la víctima –jo– no hagués estat al domicili fiscal, ja que en tots dos casos hauria d’haver anat a recollir-la a correus abans de 7 dies –m’haurien deixat un avís a la meva bústia– i, si no, la comunicació s’hauria publicat al BOE i seria executiva de manera automàtica al cap de deu dies de la publicació. Això ens hauria portat al 29-30 d’agost.

No tinc dubtes –no crec que en pugui tenir ningú– que el que pretenien els de la ATE era agafar contribuents –víctimes– de vacances i, per tant, convertir en executives abans del final d’agost les comunicacions de «regularització» i sanció que «proposaven». La majoria dels destinataris no s’haurien ni assabentat de la comunicació –ni, per descomptat, de la publicació al BOE– fins al retorn de vacances. Queda clar, doncs, que l’actuació de la ATE era feta de manera abusiva, premeditada i amb traïdoria. No amb nocturnitat, però sí amb vacacionalitat. Com els lladres que roben amb escalament quan saben que amb molta probabilitat la majoria dels propietaris o usuaris d’aquells pisos o despatxos seran fora uns dies.

Sembla mentida però és així. Tenia de temps fins al 12 d’agost per al·legar, i amb això guanyar simplement una pròrroga, no pas que em donessin la raó. El problema és que el meu gestor havia tancat just aquell divendres 29 de juliol al migdia, i els «experts» de circumstàncies amb els quals vaig poder comentar l’assumpte em deien que la ATE tenia raó i que la meva deducció del 2007 havia estat irregular. (I, per tant, també les del 2008, 2009 i 2010.) O sigui, pagar i callar.

Per sort, vaig atrevir-me a al·legar en contra de la resolució, amb les poques dades, documents i raonaments que se’m van acudir i que em semblava que anaven a favor dels meus interessos. A la seu central de la ATE a Barcelona –plaça Letamendi, que és si fa no fa com la comissaria franquista de la Via Laietana però en format modern i, suposo, constitucional–, després de fer una bona cua de persones que havien rebut comunicacions executives –o executores– similars, em van assegurar que no es resoldria l’al·legació fins al mes de setembre. Vaig marxar d’allà respirant una mica, després d’uns quants dies de bogeria, angúnies i paperam injustificats i també innecessàriament comminatoris.

La primera setmana de setembre vaig poder parlar amb el meu gestor, que em va dir que no li sorprenia que hagués rebut una reclamació executiva el 29 de juliol al migdia, perquè «ara van a totes per veure si pesquen algú desprevingut». Va aplaudir la meva decisió d’al·legar contra la resolució i també va trobar adequats els documents que havia aportat per fer-ho.

Després, efectivament, va resultar que la ATE tenia raó parcialment, però ni de lluny no em podien sancionar per allò que havia fet i ni de lluny amb aquelles xifres, perquè la llei tenia una lectura que es podia interpretar a favor del que havíem fet amb els gestors. La qual cosa vol dir que simplement ara havia de pagar una part del que no havia pagat aquell any –i els tres anys següents– però no tot el que em reclamaven. I, per descomptat, ni sancions ni interessos. O sigui, d’alguna manera tot plegat anava a favor meu, perquè simplement havia ajornat quatre, tres, dos i un any uns diners que havia d’haver pagat en el seu moment, però ni un cèntim més.

Ara, això és el de menys.

L’important és que la ATE –Madrid, per tant– havia actuat d’una manera traïdora per mirar d’enxampar-me.

I tot plegat, que és real com la vida mateixa, és alhora una paràbola del que passa en aquest país. Quedeu avisats.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Notícia de Kampala

Cada any en aquesta època m’arriba l’informe anual de la meva escola d’infermeria i nutrició de Kampala. Ja han acabat la carrera allà dues-centes cinquanta noies i n’hi ha ara mateix cent cinquanta que hi estudien.

Abans m’enviaven regularment un munt de material, fins i tot amb aportacions personals de moltes alumnes, fotografies per donar i per vendre, informes econòmics completíssims. Ja els vaig demanar que ho reduïssin i fins i tot que no calia que m’enviessin res, que era una despesa que seria millor que dediquessin a coses més necessàries.

Però en això últim no hi van estar gens d’acord i em va semblar fins i tot que se’m podien enfadar si hi insistia. De manera que ara envien un anuari senzill, una mena d’orla amb la fotografia conjunta de les noies de l’última promoció –totes escandalosament somrients, crida l’atenció– i una carta d’un parell de fulls que es nota que és personal, que no és rutinària.

La fundació que ha fet totes les gestions des del començament fins ara s’ha endut en total el 0,5% del total. Penso que és una quantitat raonable. Sabia que em podia refiar d’ells i, efectivament, m’han cobrat el servei –de mà a mà, i en les tongades més convenients per a mi i per a ells– a preu de cost.

La veritat és que no crec que es pugui fer cap inversió més profitosa i més gratificant que aquesta. I no conec cap mitjà més eficaç per sentir-se realitzat. Penso que els que em van deixar aquella herència perquè la invertís com volgués deuen estar satisfets, allà on siguin. I al cap i a la fi, els diners eren seus.

Però la gent que té mèrit és la que sense parlar tant se’n va cap allà i es deixa d’històries. I a això sí que no m’atreveixo.

Ara no sé per què ho explico. Suposo que és perquè estic content i m’he sentit empès a escriure-ho, tot i que em fa una mica de vergonya dir aquestes coses més personals. Però no se sap mai: potser algú que ho llegeixi no sap què pot fer per ser feliç, i aquest és un bon camí per aconseguir-ho. Has de tenir pasta disponible, això sí. Ni poca ni molta: la que tinguis.

dimecres, 11 de juliol de 2012

El picapedrer del pla del Magre (3)

Al final del segle XVIII o començament del XIX, Josep Saumell i Maria Piquer van tenir dos fills, Joan Saumell Piquer i Josep Saumell Piquer. Joan Saumell Piquer es va casar amb Maria Palomas Rovira, filla de Pau Palomas i Maria Rovira. Van tenir quatre fills: Miquel, Gabriel, Maria i Josep Saumell Palomas. Miquel Saumell Palomas, el gran, es va casar amb Úrsula Soler Inglès, filla de Josep Soler i Antònia Inglès (del Montmell, Baix Penedès), i van tenir cinc fills: Antònia, Maria, Josep, Miquel i Jaume Saumell Soler. Josep Saumell Soler fou picapedrer al pla del Magre, Jorba, a l'Anoia. No sé encara –ho estem investigant– si el seu pare, Miquel Saumell Palomas, també ho era.

(Informació de NVD / foto: El picapedrer, de Sergei Konenkov)

Unes eines del picapedrer del pla del Magre:

Plomada i nivell de Josep Saumell per als treballs amb la pedra
(foto: Fujifilm 14MP Zx5, 2012)

Falçó per collir el raïm que cultivaven al pla del Magre
(foto: Fujifilm 14MP Zx5, 2012)

dissabte, 7 de juliol de 2012

Gràcies, Vodaf...

El 14 de juny del 2012 la meva empresa de telefonia em va prendre la línia telefònica (núm. 610 094 371), format targeta de prepagament, que tenia amb ells des de fa una pila d’anys, i el mateix dia la va traspassar a un un senyor gallec, un tal Castillo.

El senyor Castillo, ja m’hi avanço, no en té cap culpa.

La raó que al·leguen la gent d’aquesta empresa amb què he parlat és que «segurament» jo feia «poc ús» de la línia. Tenen raó: en feia poc ús. Em pensava que quan compraves una cosa en podies fer l’ús que volguessis, si era teva. Es veu que no.

No em van avisar abans: ni un mes abans, ni una setmana abans, ni un dia abans. De fet, just la vigília d’assabentar-me del robatori –mira quines casualitats– havia recarregat la targeta. D’acord, només 5 €, però l’havia recarregada.

Regularment carregava la targeta, sí, perquè sabia que si no la recarregava, en efecte, podrien pensar que la línia havia estat abandonada.

La recarregava, també, perquè gairebé cada dia no sols engegava el mòbil –que hi ha gent del meu redol que ho posa en dubte–, sinó que de tant en tant fins i tot l’utilitzava: em trucaven i em deixaven missatges –especialment quan, en hores de feina, havia de sortir del despatx–, i jo també trucava de tant en tant a un grup de contactes limitat, si no podia utilitzar en aquell moment els meus telèfons fixos, que són els que faig servir habitualment –el de casa i el del despatx–, o si calculava que em sortiria més a compte trucar amb el mòbil.

Els de l’empresa em diuen que tot plegat «és molt estrany» –a fe que ho és– i que ho investigaran... «si vostè vol». Però m’han avançat que, arribin a la conclusió que arribin, la línia ja l’he perduda per sempre, perquè el senyor Castillo, com deia jo i diu la gent de l’empresa, no té cap culpa del que ha passat. Em demanen col·laboració per investigar-ho, però si el resultat final és el que m’han anunciat, per què hi haig de col·laborar?

La informació que dic aquí sobre el comportament que l’empresa segueix en aquests casos me l’ha facilitada la Mamen, abnegada, responsable i servicial –no eficient, però, perquè en l’episodi que comento l’eficiència no depèn d’ella– treballadora d’aquesta empresa roïna. En aquest cas, el mosso –la mossa– no fa l’amo. O, com dirien els castellans: «¡Dios, qué buena vassalla, si oviesse buen señore!» (cf Cantar de Mio Cid, verset 20)

Podria denunciar-los, és clar. Però què en trauria? I quan? I quin temps –i per tant diners– hi hauria de dedicar?

Bé, ara estaré una temporadeta sense mòbil. I, no ho sé, potser aquesta temporada s’allargarà, ja que hi som.

(Serveixi aquest article com a avís, per als [pocs] que de tant en tant em trucàveu al número esmentat i no us he explicat personalment aquesta bella història.)

dimarts, 3 de juliol de 2012

Paradoxes lingüístiques (14): Per què IVA i no iva?

No sé si té gaire sentit que una expressió complexa que és indubtablement un concepte comú, quan l’escurcem per fer més via, agafem cadascuna de les inicials que formen el conjunt i les posem amb majúscules.

Els italians van al davant en aquest punt, i també en diverses qüestions de la llengua pràctica, com ara en allò dels teclats que ja vaig explicar i en altres coses acostades: n’hi ha prou de pensar en l’eliminació de la h muda, i no s’ha mort ningú.

Si bé encara, en aquest punt de les sigles, per mi s’han quedat a mig camí.

Ells escriuen les sigles, normalment –almenys en textos divulgatius–, posant la primera lletra amb majúscula i les següents amb minúscula, siguin sigles antigues com modernes, tant italianes com estrangeres, tant si corresponen a noms propis com a substantius per a nosaltres comuns. Així, escriuen Onu, Ue, Fmi, Usa, Dsk (Dominique Strauss-Kahn), Spd (Sozialdemokratische Partei Deutschlands), però també Esm (european stability mechanism, ara de moda), Opa, Isbn... Sí que hi ha casos de sigles corresponents a noms comuns i d’ús ordinari en què han fet un pas mes i també les escriuen amb minúscules, com ara ndr (nota della redazione), ct (calcio trainer), etc.

I per això no tenen tants problemes com nosaltres, que no sabem mai si hem d’escriure Unesco o UNESCO, Unicef o UNICEF, VAO o Vao o vao (vehicles d’alta ocupació), ACC1Ó o Acció o Acci10, ADIFAD o Adifad, Once o ONCE, Pirmi o PIRMI o pirmi (i la gent diu [o deia, snif] “la pirmi”, en femení, quan la P inicial és de programa), TAC o Tac o tac (i la gent diu “el tac”, en masculí, quan la T és de tomografia).

O bé: ¿té sentit que escrivim amb majúscules una sigla que alhora és acrònim* i per tant ha estat creada, justament, perquè soni com una paraula –i a més a més, tot sovint, amb la intenció que sigui eufònica, com en algun dels casos que acabo d’esmentar–? Té cap sentit que l’escrivim amb majúscules,** com si fos un crit?

* Acrònim: sigla (o abreviació formada amb lletres o segments inicials o finals d’una sèrie de mots) pronunciable com un mot ordinari. Que sigui acrònim no depèn, tal com es veu a la definició, del fet que els segments siguin només les inicials de la sèrie de mots o que de cada mot s’agafi més d’una lletra (o potser d’algun dels mots del conjunt no se n’agafa cap element): el fet diferencial de l’acrònim és que ha de ser pronunciable com un mot ordinari. De manera que IVA, UNICEF, Ibex, euríbor i Idescat són acrònims, mentre que UPC, Fecetc o IRPF no ho són, i iCat FM és un mig-mig.
** Escric, tal com ens han ensenyat a fer-ho, les sigles pures i dures –només les lletres inicials de cada paraula– amb majúscules; i els mots formats amb elements diversos del conjunt, i no sols les inicials de les paraules, amb majúscula al començament i la resta minúscules o, en algun cas com euríbor, tot amb minúscules.


I jo encara aniria més enllà que els italians: les sigles que corresponguin a noms comuns –els que, desplegats, no siguin noms propis– els escriuria amb minúscules, també la primera lletra de la sigla. Igual com hem fet en alguns casos, quan ha passat el temps i la sigla, com diuen, «ja s’ha consolidat»: ovni, sida, làser, sembla que també pime, etc. Doncs jo no esperaria aquesta consolidació i faria com amb qualsevol altre mot que s’incorpora a la llengua.

I doncs, si és nom propi, com els italians, majúscula inicial de nom propi: Eua, Nasa, Oit, Gec, Diec, Ciu, Icv, Pp, Psoe, etc.

I si és nom comú, tot amb minúscules: iva, ipc, irpf, r+d, sos, din, rpm, uci, asap (as soon as possible), rip (requiescat in pace), acs (al cel sia), sa (societat anònima), cp (codi postal)...

Quin problema hi ha? Si, a més a més, ara tothom tendeix a les minúscules inicials en els noms comercials; si a les adreces d’internet no hi ha majúscules; si tothom està cansat d’escriure http i www i tantes altres de similars! A qui li sorprendria aquesta evolució de la llengua, d’altra banda ben lògica?

No pot ser que estiguis obligat a mirar manuals contínuament, en aquest cas per saber si allò és una sigla o un acrònim, o si està consolidat o encara li falta un bull –com ara les esmentades pime, rpm, din, Nasa, Unesco, asap, etcètera.

El munt d’avenços que es podrien fer si ens decidíssim a simplificar tantes coses ara mateix complicades.