dissabte, 31 de desembre de 2011

Històries dels Saumell (7): La gent de Selmella

Mapa de la rodalia de Selmella, 1690 (foto: Centre Excursionista de Catalunya; Selmella apareix sota la I d’ALBI)

Ja vaig parlar del topònim Selmella i avui parlarem de la gent: de la gent que ha viscut a Selmella al llarg dels darrers 640 anys i de les seves vicissituds.

Les primeres dades que tenim sobre els habitants del poble de Selmella són d’un fogatge manat per les Corts de Cervera (1358-59). Ja havíem donat notícia d’aquest fogatge en articles anteriors. Un fogatge era un cens general, un recompte dels focs, o sigui de les llars de foc i per tant de les famílies enteses com a grup de persones acollides sota un mateix sostre. Després servia per determinar entre altres coses els «donatius» (sic) que havia de fer cada població a l’erari públic –o sigui, al rei– quan es feia la seva coronació –«coronatge»–, quan hi havia un casament reial –«maridatge»–, etc.

Doncs al final del segle XIV (l’any 1379, exactament), quan va quedar enllestit aquell fogatge, hi havia a Selmella cinc famílies. No sabem quantes persones vol dir això exactament, però en aquella època hauríem de calcular de tres a cinc persones per família, cosa que ens dóna un total de quinze a vint-i-cinc «ànimes», tal com es deia aleshores. A cada casa hi havia quedat poca gent, en comparació amb altres temps de més bonança, per les pestes i les guerres.

Ara fa uns dies, que he examinat una transcripció dels resultats d’aquest cens del 1379, he pogut saber que hi consta una família anomenada Saumella (sic) domiciliada a Font-rúbia (avui Font-rubí), llavors dins els termes de Vilafranca, termes que eren propietat del prior del monestir de Montserrat. Font-rubí és a uns vint quilòmetres de Selmella en línia recta, a mig camí entre Vilafranca i Santa Coloma de Queralt. Aquests Saumella desapareixen en fogatges i censos posteriors.

Però, tot s'ha de dir, és justament a Font-rubí –al barri de l’Alzinar de Guardiola de Font-rubí– on es conserven vestigis, i el nom popular (Cases d’en Saumell), d’un antic casal important que duia aquest nom i que avui està dividit en vuit propietats: Cal Ton Pere, Cal Pere Saumell, Cal Tolino, Cal Tonet de Cal Ton Pere, Can Costal, Cal Jan Maioles, Cal Joan Pere i Cal Joan Saumell. Quedi dit per si de cas.

En qualsevol cas, aquest Saumella de Font-rúbia que apareix al fogatge de l’any 1379 és gairebé contemporani de Guillem de Selmella –aproximadament, perquè no sabem amb exactitud quin any havia mort Guillem. En efecte, el Saumella de Font-rúbia ens apareix als censos poc després del trasllat de les restes del nostre guerrer a Santes Creus, l’any 1363. I doncs, hem de considerar de moment que aquest Saumella del fogatge de 1379 ha de ser un familiar de Guillem o un criat de la família. (Si fos criat, ja que hi som, potser era d’origen moro, convers i esdevingut lliure; era molt comú que els esclaus manumesos adoptessin noms de lloc.)

O sigui, Selmella hauria donat lloc a dues famílies: la noble, nascuda el segle XII com a títol secundari d’un membre de la família Alemany de Cervelló, titular, entre altres territoris, de l’indret on s’edificà el castell de Selmella –família probablement extingida el segle XIV–; i la plebea, el nom de la qual prové també del llogaret de Selmella però quan ja s’havia perdut tot rastre de l’anomenada senyorial que havia tingut aquella població. És només aquesta segona família la que se suposa que ha arribat fins als nostres dies.

Ara bé, precisament un dels vuit masos de Font-rubí que acabem d’esmentar, concretament l’anomenat Cal Pere Saumell, és l’únic topònim-antropònim que es conserva actualment als mapes –a part de les ruïnes de Cal Saumell al pla del Magre de Jorba. Però de moment no tenim dades que connectin les Cases d’en Saumell amb aquella família medieval, i per tant, mentre no es trobi documentació que avali la continuïtat dels Salmella a Font-rubí entre els segles XIV i XVI, hem de considerar que aquesta branca és més recent i prové, doncs, com la resta dels Saumell, de la segona família, la plebea.

En resum, la tesi meva és que el de Font-rúbia és l’últim Selmella –Salmella, Saumella, Celmella–, que (suposo que) depèn d’alguna manera de la branca «noble» –secundària, però noble– dels Alemany, branca de la qual tenim notícia en la primera època en què s’utilitzà aquest cognom. Perquè després d’aquest Saumella, com dic, no hi ha hagut manera fins ara de trobar cap més font documental, arqueològica ni censal que ens confirmi que hi va haver altres persones que es fessin dir Selmella o Saumella –ni Çalmella, Celmella, Çolmella, etc.– durant els dos segles següents.

En qualsevol cas, el fet que aquell veí de Font-rúbia escrivís el seu cognom com a Saumella, i no Selmella ni Salmella, demostra que la pronúncia U alternada amb la L en l’antropònim –i també en el topònim, segons alguns mapes antics– ve de lluny i és congènita a la pronúncia del català en aquells indrets. Almenys des del segle XIV.

Les dades més interessants per a nosaltres vénen ara. Un fogatge fet al final del segle XV (1496-97), una mica més d’un segle després de l’altre, ens reporta que queda una sola família al poble de Selmella –entre tres i cinc persones en total, doncs, seguint la mitjana del segle anterior, ja que continua havent-hi epidèmies i guerres–, i en canvi no consta enlloc de Catalunya cap Saumella o Selmella –ni Çolmella, Çalmella, etc. Hem de considerar, doncs, efectivament, que aquest cognom d’origen noble ha desaparegut amb la fi de la branca de la família Alemany que el duia.

Naturalment, els fogatges de l’època, com els censos d’ara, poden contenir molts errors. Però el fet és que ni Selmella ni Saumella ni derivats no hi apareixen. Cap ni un. I en canvi tenim una família aïllada al poble de Selmella.

Tampoc sabem a hores d’ara com es deia aquella família que mantenia el seu foc solitari al poble, al final del segle XV. Només sabem això que deia: que no es nomia Selmella, ni Saumella, ni Salmella..., perquè aquest cognom no existeix, segons el mateix document, enlloc de Catalunya. Per tant, tampoc a Selmella. Si els responsables del cens sabien que hi havia una família perduda allà dalt, sens dubte devien saber com es deia. I si no ho sabessin, els haurien denominat amb el nom del poble. No ho van fer.

En canvi, seixanta anys més tard, el 1553, ens reapareix de sobte en un nou fogatge el cognom. El trobem a Solivella, població venuda «a carta de gràcia» pel rei Alfons el Magnànim a la família Llorac, família que havien estat fins feia poc senyors de Rocafort de Queralt, població veïna de Selmella. La baronia de Rocafort, precisament, havia estat adquirida per la família Armengol, que serien també ben aviat senyors de Selmella.

Solivella està situada al nord-oest del riu d’Anguera (a l’oest de Sarral), dins l’aleshores anomenada vegueria de Montblanc i fora, per tant, dels dominis de Santes Creus –tot i que havia pertangut al monestir durant uns pocs anys al començament del segle XIV–, dada que dono per si això té alguna relació amb el trasllat d’aquella família «tan lluny» de Selmella, cosa que no sabem. Suposant, és clar, que aquella família provingués de Selmella.

El nou cognom, tal com apareix al cens del 1553, incorpora ja una variació respecte al topònim i a l’antropònim «nobles» de fa dos segles: el nou apel·latiu és Salmell, segons el document esmentat; o sigui, ha perdut la -a final, que fins llavors era comuna a totes les variants que coneixíem del topònim i de l’antropònim originats a partir del castell i la població de Selmella. No se sap l’origen del canvi, si bé de seguida miraré de fer-ne una explicació.

Ara bé, això és important, la població sí que conserva aquesta -a: es continua dient Selmella –llavors grafiat Salmella. Si qui portava el cognom fos d’origen noble –titular honorífic del castell–, o bé conservaria la -a final en el cognom o bé el castell i el poble haurien perdut també aquesta -a.

Encara més, consta en el nou fogatge que ara hi ha allà, a Selmella, dues famílies, i en sabem els cognoms: es diuen Guasch i Claresó. Acaben d’arribar en aquell indret? L’«única família» que hi havia allà fa només cinquanta anys es deia Guasch o Claresó? No ho sabem.

Una de les hipòtesis més fermes que es poden fer sobre l’origen del cognom Saumell actual, que neix d’aquestes dades i que ja vaig avançar en un article anterior, és que l’antropònim (cognom) no és un patronímic (cognom del pare) sinó el renom que va adoptar a començament o a mitjan segle XVI aquella única família que quedava al poble segons el fogatge de 1496, família que no es deia Selmella (ni derivats) perquè en el mateix fogatge, com ja he dit, no apareix cap Selmella.

És ben raonable que sent com eren una sola família, que vés a saber des de quan vivia allà aïllada –no tenim dades durant 117 anys, entre el 1379, que hi havia cinc famílies, i el 1496, que n’hi quedava només una–, tothom a la rodalia els conegués com «els de Selmella» (o Salmella, o Saumella), fos quin fos en realitat el seu cognom. O potser ja els anomenaven «els Salmell», tal com de fet es van fer dir pocs anys després, per distingir-se, justament, del nom del poble i adaptar el nou cognom a altres que tenien al seu voltant... cosa que solien fer de vegades, precisament, els que eren coneguts com a «provinents de» però no n’eren senyors. O sigui, una cosa era Salmella, Solivella, Gironella, Cornudella o Martorella –i els propietaris honorífics o reals, però de família noble, d’aquells pobles, als quals lògicament els interessava conservar el cognom sense canvis– i una altra «els Salmell», «els Solivell», «els Gironell», «els Cornudell» o «els Martorell». Això no funcionava sempre així, però n’hi ha uns quants casos, especialment en determinades zones de Catalunya com ara aquella.

Una altra opció és que els Salmell fossin membres d’una família d’origen moro –tornem-hi– que precisament quan començava el segle XVI, l’època en què els reis anomenats «catòlics» pressionaren més els mudèjars perquè «s’adaptessin» o se n’anessin, van marxar de Selmella, on potser servien l’única família que s’hi estava, van adoptar el topònim del poble on havien viscut fins llavors i tot seguit es van instal·lar més terra endins. Això explicaria per què no ens apareixien els Salmell l’any 1497 –encara no havien fet el pas, encara no se’ls perseguia ni se’ls forçava com es va fer poc després– i sí el 1553.

Però continuem amb els habitants de Selmella, que ens n’hem desviat.

Del final del segle XV –una família– i mitjan segle XVI –dues famílies– hem de passar ja al començament del XVIII: un salt de 150 anys. No hi ha dades intermèdies sobre aquests 150 anys, ni d’allà ni gairebé d’enlloc de la Catalunya rural, segurament pels fets bèl·lics produïts tot al llarg del segle XVII: Guerra dels 30 Anys, Guerra dels Segadors i altres batusses i litigis més locals (cf. Manel Güell, Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII), Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2009, p. 92-108).

Segons el cens borbònic del 1717-19 –primer cens general de Catalunya des dels darrers fogatges parcials de 1553–, Selmella té 9 cases i 75 habitants dins els seus termes: vuit membres de mitjana a cada llar. I doncs, el poble no sols havia estat repoblat de nou, sinó que va créixer de manera molt notable.

No hem pogut saber exactament quants Salmell o Saumell hi ha a Catalunya aleshores (començament del segle XVIII), però ens consta per altres documents –censos i capbreus locals– que ja n’hi ha uns quants i que estan repartits per les comarques del voltant –al mateix Alt Camp, a la Conca, al Penedès, a l’Anoia, fins i tot a l’Urgell. I en tenim algun d’abans, del segle XVII, de poc després de començar la Guerra dels Segadors i de menys d’un segle després del fogatge que ens parlava d’un sol Salmell a tot Catalunya –el de Solivella. En parlarem un altre dia, perquè això ja forma part de les hipòtesis sobre el naixement i la primera expansió del cognom Saumell (Salmell al començament), hipòtesis que desenvoluparem en pròxims articles.

Segons Pascual Madoz (Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar,vol. XIII, Madrid 1840), entre el final del segle XVIII i el començament del XIX a Salmella (sic) es cultivava blat, patates i llegums, s’hi criava bestiar de llana i s’hi podia caçar conills i perdius en abundància. Si haguéssim de creure Madoz en tot el que diu, però, la població en el primer terç del segle XIX tornava a anar de baixa (69 persones).

En canvi, el Diccionario geográfico universal de la Sociedad de Literatos S.B.M.F.C.L.D. (1833), que devia tenir corresponsals diferents que Madoz a Catalunya (o bé Madoz compta només el nucli del poble i no les masies aïllades), assegura que a Selmella hi havia 108 habitants a començament del segle XIX. Aquest segon diccionari explica també que a Selmella s’hi feia vi, en aquella època.

L’Enciclopèdia Catalana encara va més enllà, ja que afirma que «el 1830 la població [del Pont d’Armentera] consta de 1.158 habitants, 1.347 si s’hi uneixen els de Selmella». O sigui, el primer terç del segle XIX la població de Selmella havia crescut fins a tenir gairebé 200 habitants! Sembla difícil de creure.

Després, coincidint amb la desamortització eclesiàstica del 1835 –recordem que les terres eren administrades pel monestir de Santes Creus–, el nombre d’habitants de Selmella va recular molt ràpidament i al final del XIX hi quedaven només mitja dotzena de famílies.

Per tant, el que diu l’enciclopèdia espanyola Espasa, que el cens del 1910 donava per a «Salmellá» (sic) 58 edificis (!) i 95 habitants (Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, Espasa-Calpe, vol. 46, Madrid 1922, p. 303) és evidentment erroni, tret que les dades es refereixin a tots els encontorns de la baronia de Rocafort (Conca de Barberà), de la qual havia depès antigament Selmella fins que la població fou adscrita al Pont d’Armentera. En aquella època consta per nombroses fonts que a Selmella hi quedaven ja molt poques famílies, menys de mitja dotzena. I sens dubte mai no hi ha hagut allà 58 cases. Si l’Espasa tingués raó, a més, una bona part de les famílies de l’època (fa un segle!) serien monoparentals!

Segons diu la Viquipèdia, un tret característic d’alguns pobles d’aquells voltants que han sobreviscut –com ara l’abans esmentat Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà però molt a prop de Selmella–, va ser «la forta emigració que tingué la població de la vila, principalment a Cuba. De retruc, al poble hi ha diverses cases construïdes pels rocafortins que van anar a Cuba, [anomenats] “cubanos”». Aquesta emigració voluntària, que d’alguna manera es posa de moda a partir de l’últim terç del segle XIX, és posterior als desterraments forçosos a les illes espanyoles (Canàries, Cuba i altres) que hi havia hagut durant el segle XVIII, després de la Guerra de Successió, fins a la primera meitat del XIX.

Ara bé, és possible que la notorietat política i cultural o fins i tot la relativa prosperitat que van adquirir alguns catalans desterrats a Cuba entre el segle XVIII i els dos primers terços del XIX –en parlarem en un altre capítol– tinguessin un determinat efecte crida en gent aventurera d’aquelles comarques, de les quals havien sortit de manera obligada els seus conciutadans dues o tres generacions abans.

I això és tot el que sé de moment sobre la gent que va viure a Selmella entre els segles XIV i XX.

dijous, 29 de desembre de 2011

Govern dels millors (3): Retenir l’impost abans de pagar la nòmina

Han passat uns dies, però encara som a temps de deixar-ho escrit per a la història del govern dels millors.


230.000 empleats de l’administració pública es van trobar el 21 de desembre que la nòmina corresponent a aquest mateix mes, que ja cobraven amb retard i que no incloïa la paga extra de Nadal –la majoria dels sous de l’administració pública es desglossen en 14 pagues l’any–, duia incorporat sense avís previ el descompte de l’impost de la renda corresponent no sols a la paga de desembre sinó també a la paga extra que encara no havien cobrat. Això vol dir que la paga del desembre era, de mitjana, el 65-70% d’una paga normal.

Segons les primeres i del tot desafortunades declaracions del conseller Mas-Colell, després matisades i finalment desmentides, la mesura es va aplicar com a «factor moderador» per tal que quan cobressin l’extra de Nadal els funcionaris no tinguessin cap retenció sobre aquesta paga. Així s’evitaria, deia ell, que haguessin de fer una declaració de renda complementària l’any 2013, si una part del sou corresponent al 2011 el cobraven ja encetat el 2012.

* * *

Dit i denunciat això amb crits i exclamacions i sense cap mena de recança, deixeu-me fer una mica de demagògia, que com sabeu consisteix a fer comparacions odioses.

A veure si les autoritats públiques, i també els funcionaris i les funcionàries i la gent del carrer en general prenen consciència d’una punyetera vegada que una cosa molt similar ens fan als autònoms i també a les autònomes cada trimestre, i no hi ha tants escarafalls –del tot justificats– per part dels mitjans de comunicació. Per això he marcat algunes paraules de la informació reproduïda al damunt, perquè rumiï cadascun d’aquests punts qui s’hi senti interpel·lat.

Els autònoms, que som més de 500.000 a Catalunya, hem de liquidar a començament de cada trimestre l’anomenat impost sobre el valor afegit (IVA) de totes les factures del trimestre anterior, tant si hem cobrat aquelles factures com si no. Quan algun dels nostres clients és l’administració pública encara fa més ràbia, perquè avances a l’administració un 18 per cent d’una factura que la mateixa administració –o una altra, no ve d’aquí– no t’ha pagat i et pagarà al cap de 30 dies, o de 60, o de 120, o...

D’altra banda, els autònoms no tenim paga extra de Nadal –de vegades tampoc tenim paga del desembre, ni del novembre, ni del maig, ni de qualsevol altre mes–, i les nostres pagues sempre ens arriben amb retard: no amb uns dies de retard, no, amb mesos de retard. I de vegades anys.

Encara més, els autònoms i també les autònomes de vegades no cobrem les nostres factures, tot i haver-ne liquidat l’IVA: ni un 70%, ni un 65%, ni un 1%. Res, zero.

L’única diferencia entre un fet i l’altre és que en el primer cas qui feia la retenció –la Conselleria d’Economia– va incórrer en la il·legalitat, mentre que en el segon cas, el dels autònoms, les autoritats no poden cometre il·legalitats, perquè no tenen gairebé cap obligació envers els i les professionals autònoms –a l’inrevés sí, tenim moltes obligacions i pobre de tu que te’n saltis alguna. Els autònoms continuem estant en bona part, pel que fa a lleis protectores, en els llimbs (no dels justos, sinó dels injustament tractats).

Bé, sigui dit perquè quedi dit.

Ara bé, un cop aclarit tot això no em fa res tornar a denunciar amb crits i exclamacions l’espifiada del govern dels millors, que ha estat de les que poden fer història.

Govern dels millors (1)
Govern dels millors (2)

dimarts, 27 de desembre de 2011

Perles (83): ‘Pelmes’

«Al costat de casa han obert un basar molt gran regentat per una família de xinesos. [...] Hi entro a comprar una espelma. El noi xinès és darrere el taulell, i les seves germanes vigilen. Pregunto: “Sisplau, on teniu les espelmes?” Una de les noies em mira estupefacta. “¿Pelmes? –pregunta–. ¿Qué son, pelmes?”. Em sufoco una mica i començo a buscar per les prestatgeries mentre li vaig explicant que les espelmes s’encenen, fan llum i es posen a sobre la taula per fer bonic... Però les meves explicacions no il·luminen la noia, que va movent el cap i repetint: “¿Pelmes?, ¿pelmes?; no sé...” [...]

»Amb ganes d’ajudar, una de les clientes em dóna la solució: “Digues-li velas!”. Això mateix! ¿Com pot ser que no se m’hagi acudit que parlant-li en castellà tot està arreglat? Estic a punt d’escanyar-la, però aquesta dona ho té molt clar: ¿quin sentit té que jo parli català al meu país, quin sentit té que aquesta noia sàpiga la llengua del país on viu i treballa, i per tant s’integri i pugui progressar, si dient-li velas sóc al cap del carrer, m’entén, agafo les espelmes, pago i me’n vaig? Per sort les trobo al tercer prestatge, de totes mides i colors, fins i tot hi ha ciris vermells dels que s’encenen a l’església. “Mira, són aquí! –li dic, agafant-ne una de color taronja–: una espelma.” La noia em mira alleugerida: “¡Ah! –crida–, una vela!” I com si hagués caigut del cavall exclama, ara sí, il·luminada: “Pelma es catalán!”»

Maria Mercè Roca, El Punt Avui 11 novembre 2011

dissabte, 24 de desembre de 2011

Que Déu hi faci més que nosaltres

Si dius l’any 2011 –ja cap al final, a més a més– en un context laic que creus en un Déu que «nasqué de Maria verge», t’arrisques a perdre la meitat dels lectors o més –ei, que hi ha algú, avui? Però m’hi arrisco.

Suposo que dir això que he dit, que és part del credo catòlic, no ho interpretarà ningú com una mena de sortida de l’armari. Almenys els lectors més veterans d’aquest bloc ho sabeu de sobres. Sovint per Nadal m’he declarat creient, i avui ho torno a fer. No sabia si fer-ho enguany, però les manifestacions d’un determinat escriptor supervendes m’hi han empès. Com va dir Miquel de Jorba, «les provocacions mouen el món», ni que aquestes provocacions siguin pobres i infantils com en aquest cas –el gran argument del nostre heroi són les caques.

Això vol dir que celebro força el Nadal. Ara, anar a favor del Nadal i dels fets històrics que (alguns) recordem no vol dir que m’agradi gens, però gens ni mica, que aquestes festes es converteixin en una mena de festival del consum. Dir això tampoc no és gaire original, ho diu tothom, també la majoria dels descreguts. Que ho diuen encara amb més raó, perquè descobreixen les nostres febleses i les nostres hipocresies. Quan parlo de descreguts vull dir ara els que no són de l’Associació de Grans Despenedors Nadalencs, que a l’AGDN també hi ha força menjacapellans. O sigui, que hi ha anticlericals d’allò més militants que no s’estan pas de fer els grans àpats i/o els grans viatges, aquests dies.

Una cosa és fer festa i reunir-se amb la família, si se’n tenen ganes, i instal·lar el pessebre al rebedor de casa i fer cagar el tió i esperar dels Reis –dels Reis i no del Pare Noel, eh?, no fotem, que això sí que és sagrat– algun regalet, i una altra cosa és... una altra cosa.

Un «creient» que per Nadal tira la casa per la finestra, fa regals caríssims i viatges de plaer, compra cotxes nous... i encara més en temps difícils com els que ara vivim, per mi no és un creient practicant. Un «creient» que odia, que és violent, que va a la seva, que es creu qui sap què, que li és igual el que passi fora de la seva església o fora del seu cercle més proper, això no és un creient, i per descomptat no és un creient practicant de cap religió que no sigui la del seu jo, és un farsant.

«Molts cops jo mateix experimento dolor i patiment en observar com nosaltres, els homes d’Església, som els que alguns cops donem ocasió d’aversió cap a l’Església i cap a la religió per part d’un món que potser per defecte de cultura es troba sempre disposat a jutjar de manera sumària els valors espirituals segons la manera com els personifica el clergat i els catòlics.» Cardenal Giovanni Battista Montini, «Ciò che la Chiesa è e non è», Milà, 10 novembre 1960.

Potser Montini, abans de ser papa i tot –va ser escollit just tres anys després amb el nom de Pau VI–, ja sentia la pudor que sortia d’alguna escola de capellans, d’alguna aula de catequesi i d’alguna sagristia? «Al qui escandalitza un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar» (Marc 9,42).

Si algú em demana com em defineixo des del punt de vista religiós i el fet de preguntar-ho no és un cas clar de tafaneria injustificable, que llavors l’envio a fer punyetes, jo responc sempre: m’agradaria ser un cristià conseqüent, o sigui practicant de la meva religió, però la veritat és que no ho aconsegueixo gaire. Tampoc els diumenges, tot i que procuri anar a missa.

Clive S. Lewis, l’autor de les Cartes d’un dimoni al seu nebot –el protagonista de la pel·lícula Shadowlands de Richard Attenborough–, deia: «Quan un hipòcrita fred es justifica a si mateix dient que va de manera regular a l’església, està més a prop de l’infern que una prostituta. (El millor, però, és no ser cap de les dues coses.)»

No miro de justificar-me personalment. És massa fàcil «l’autocrítica» que fan alguns, que consisteix a criticar el company de pupitre, el condeixeble, mentre que tu fas veure que allò no t’afecta i quedes com un reietó, impol·lut i innocent.

Realment és molt difícil ser un bon cristià, perquè això comença no per portar escapularis sinó per preocupar-se de debò pels altres –no com una postura teòrica–, i per ser humil i alhora valent, i per ser un bon treballador i no sols no corrupte sinó honrat, i per ser honest, que no és exactament el mateix que honrat, i pacífic, i comprensiu, i planer...

En fi, que farem el que podrem, suposo que com la majoria de la gent amb bona voluntat. I que Déu hi faci més que nosaltres.

Ja m’he esbravat, com l’escriptor famós de les caques. Bon Nadal.

* * *

Us reprodueixo un sonet de Nadal que m’ha enviat un bon amic:
Alena i omple el pit, enlaira el teu esguard
vers el clar horitzó fet de vent i aigua brava,
que no quedi cap rastre de cap ànima esclava
en el món que es desclou com un bell estendard.

Aquest bri d’esperança que treu lluc cap al tard
és el llum de Nadal, que no mor ni s’esbrava,
car l’Infant té el cor cald, i l’amor mai no acaba,
i te’l don somrient, generós te’n fa part.

Alena i omple el pit, clou els ulls i somriu,
que l’Infant t'ha parlat amb una melodia
que esdevé dintre teu un impuls que et reviu

i et mostra la cançó, l’acord i l’harmonia.
Reneix, que ja és Nadal, que res no et faci esquiu
al món que t'ofereix aquell qui en tu confia.

Gustau Erill i Pinyot
Abella de la Conca, Pallars Jussà /
Monistrol de Calders, Moianès
Nadal del 2011

dilluns, 19 de desembre de 2011

Paradoxes lingüístiques (11): No apostrofeu «la R», apostrofeu «l’RNA»

(A veure si amb aquesta paradoxa l’encerto més, després de la relliscada de l’última.)

Diu l’esborrany de la Nova gramàtica del IEC (heu d’anar al capítol «La grafia dels mots», dins l’apartat d’Ortografia): «No s’apostrofa l’article femení singular [...] davant les lletres i el nom de les lletres (la e, la s; la a, la efa).» (La cursiva és meva.)

I també diu, una mica més avall: «S’apostrofa l’article singular i la preposició de davant números i davant sigles que es lletregen, en aquells casos que, en ésser pronunciades, comencen per un so vocàlic: l’1 de febrer, l’XI Simposi de Ciències Socials; l’RNA, l’FM; d’11,5 milions d’euros, una emissora d’FM.»

De fet, aquesta norma (provisional) ja l’apliquen la majoria de publicacions.

Ara, algú em pot explicar la norma amb un exemple de tractors i arades? Vull dir, que ho pugui entendre fins i tot jo o qualsevol altre fill de pagès?

Fixeu-vos que la gramàtica diu que no s’ha d'apostrofar l’article o la preposició «davant les lletres». El IEC distingeix entre «les lletres» i «el nom de les lletres». Ara deixem el «nom de les lletres» de banda. És un cas particular que evitarem expressament per no ficar-nos en dibuixos massa complicats. Fixem-nos només en «les lletres».

No trobeu que és una paradoxa notable? Per què no s’apostrofen «les lletres» i en canvi sí que s’apostrofen aquelles mateixes lletres quan van seguides d’altres lletres però es continuen pronunciant amb el seu nom –continuen sent «lletres»– i no amb el seu valor fonètic estricte, o quan signifiquen una altra cosa diferent de ‘primera [o la que sigui] lletra de l’alfabet’?*
* Tampoc se sol apostrofar almenys en un cas en què la lletra no té el valor únic de nom de lletra, sinó que té valor d’apartat o subapartat d’algun concepte, article, etc. que s’ha volgut desglossar expressament per facilitar la comprensió o l’ordre. Per exemple, si ens referim a la fase e d’un procés que hem dividit seguint l’alfabet (a, b, c, d, e, f...), quan l’anomenem normalment no direm (ni escriurem) l’e (la fase e), sinó la e.
Perquè jo entenc que no s’ha d’apostrofar l’article (ni la preposició de) davant la lletra a, però sí davant la preposició a –o sigui, davant l’a (preposició)– i també davant una hipotètica botiga que es digués A, i també, per exemple, davant E quan significa ‘nombre irracional equivalent a 2,7182..., que és la base dels logaritmes naturals’. Però què canvia de substancial en un cas (lletra) respecte als altres?

Em direu: el que canvia és el mateix que canvia en qualsevol altre fet de llengua: una lletra que no va sola sinó que va seguida d’altres lletres, o que no significa només tal lletra, ja no és una lletra sola, és o forma part d’una paraula, d’un mot –d’un morfema, tècnicament, si cal ser precisos.

És clar que és això, d’acord, però no em direu que és fàcil d’entendre el raonament si continuem pronunciant aquell morfema lletrejant-lo. Aquelles lletres juntes potser formen un mot, però no les pronunciem com un mot, sinó com lletres separades. Em continuareu dient: el mateix passa amb la majoria de les paraules encapçalades per una vocal, que comencem a pronunciar-les, d’alguna manera, lletrejant-les.

D’acord, sí. Però qui ha sigut capaç d’arribar fins aquí? Vull dir, totes les paradoxes tenen explicació (paradoxa vol dir contradicció aparent), però no deixen de ser paradoxals. I aquesta norma (provisional) ho és força, de paradoxal. No us ho sembla?

I, a més a més, també podríem començar per demanar-nos la raó per la qual no apostrofem davant les lletres i els noms de les lletres...

Deixem-ho ara de banda. Però ja que en aquest cas la paradoxa ens l’hem inventada fa no gaire, francament, jo l’eliminaria.

I llavors:
- la a/A (lletra, preposició, una botiga, un diari...)
- la e/E (lletra, nombre irracional, una entitat, un altre establiment comercial...)
- la AP-7 (autopista), la E-15 (carretera)
- la ABC (cadena de TV americana), el ABC (diari espanyol)
- la OIT (Organització Internacional del Treball)
- la RDA (antiga República Democràtica Alemanya)
- el SMS (com el stop que dèiem l’altre dia, encara que aquí era per un altre motiu)
- la FP
- etc.
No seria força més senzill, tot plegat?

(He escrit més sobre això.)

dijous, 15 de desembre de 2011

Paradoxes lingüístiques(10): ‘Capdavant’ no és català?*

* Afegitó de les 18.40 h. He publicat aquest article d’aquí sota al matí sense fer una darrera comprovació, ni del que deia l’amiga Maria Mariné ni del que deia jo mateix fa dos anys i mig.

El DIEC ha canviat el seu motor de cerca i ara ja és possible localitzar sense informacions prèvies les locucions i expressions que dèiem l’una i l’altre. O sigui, ara es pot trobar al diccionari tant capdavant, com gatzoneta, com gom i com les altres. Tant de bo que l’article de na Mariné hagi ajudat els del DIEC a fer aquesta millora. (No dic el meu perquè quan ella va escriure, fa mig any, el meu ja feia més de dos anys que estava publicat i sembla que no n’havien fet gaire cas. O na Mariné també es va deixar endur per la memòria sense fer comprovacions prèvies immediates? Vés a saber quan ho van esmenar.)

El que llegireu tot seguit, doncs, és el que reproduïa jo aquest matí del bloc Punyetera llengua!, que ara heu de considerar desfasat i anacrònic (l’article, no el bloc), incloent-hi el comentari final meu. Ho deixo com un mea culpa, com a recordatori del que no s’ha de fer. Un bon corrector ha de comprovar les coses fins als últims detalls i fins al darrer instant, abans de publicar el que sigui.

I ara dubtava de si esborrar-ho tot plegat o deixar-ho amb aquesta postil·la prèvia. Ho deixo. És un testimoni de com van ser les coses fa un temps i també fa palès que els del DIEC saben rectificar. I això sempre és bona cosa.

(Gràcies, L., per l’ajuda.)

Afegitó del 19 desembre 2012: El bloc Punyetera llengua! de Maria R. Mariné també ha fet la rectificació corresponent.


* * *

Copio:

«“Capdavant és bo en català? És que no surt al diccionari”. [...] “I tant que és bo. Ho has escrit bé?”

»Sí, sí, el redactor ho ha escrit perfectament, però posant-ho al cercador del DIEC2 la resposta és: “No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca”.

»Molt sorpresa, descobreixo que certes locucions adverbials (a corre-cuita, al capdavall, a l’engròs, a bastament…) només les hi trobes si les escrius totes senceres. Consulto les instruccions del diccionari i, efectivament, indiquen que les locucions que tenen com a nucli un mot que no pot funcionar sol tenen entrada pròpia i “estan alfabetitzades pel sistema discontinu, és a dir, mot a mot”. Bé, és un dels sistemes possibles.

»I jo em pregunto: ¿que no estem de ple en l’era d’internet?, ¿que no era tan fàcil accedir a la informació amb la tecnologia digital? Sembla que alguns vulguin aturar el temps i fer que consultar un diccionari sigui sempre consultar un diccionari, és a dir, si no l’obrim per la lletra que toca, cagada pastoret. El més curiós, però, és que en la versió de paper del DIEC2 (i de la majoria de diccionaris) aquestes locucions estan alfabetitzades pel nucli i, per tant, es troben a la primera!

»“Si et vols estalviar aquests problemes, fes servir el diccionari en línia d’Enciclopèdia Catalana”, li dic al redactor. I ara i aquí ho aprofito per demanar a Edicions 62 (o a la institució corresponent) que actualitzi i pengi a internet una eina valuosíssima: el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, un diccionari d’ús imprescindible per a una llengua com la nostra. Si els mitjans només utilitzéssim les paraules que surten al DIEC, ens trobaríem que hi ha coses que no podem dir de cap manera. El DIEC, com a estricta normativa que és, ha d’anar necessàriament més a poc a poc, ho ha de meditar tot molt, però la llengua canvia dia a dia i ens planteja interrogants que només poden respondre eines potser no tan normatives però més àgils i funcionals.»

(Pres de Maria R. Mariné, «Online pitjor que en paper», bloc Punyetera llengua!, 27 juliol 2011)

Confirmo aquest fenomen. Com deia fa un temps, el vaig poder comprovar buscant les expressions a la gatzoneta, a l’inrevés, amb el benentès i de gom a gom. Escrivint gatzoneta, inrevés, benentès i gom no n’hi ha prou per trobar aquestes locucions, has de saber exactament com van... abans de poder consultar el diccionari per informar-te’n.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Perles (82): Sigues tu mateix

«Els que diuen “no canviïs mai” solen ser els mateixos que diuen “sigues tu mateix”, com petits filòsofs de carrer. No es refereixen només a l’autenticitat, que és, en efecte, una virtut rara i envejable. Invoquen també un seguit de qualitats incertes, de doble tall, com la tenacitat, la coherència i els principis sòlids. De fet, al final, no són més que defectes camuflats: la tossuderia, la intransigència i la supèrbia. Ser un mateix indica autoestima i coherència, valors necessaris. Tanmateix, qui se sent tan cofoi de si mateix com per no voler canviar mai? Hi ha milers de motius per canviar. Es pot canviar per les circumstàncies, per l’edat, per la desgràcia, per l’aprenentatge, pel contacte amb la gent. Cada canvi és una manera de conviure –i potser, sent optimistes, de millorar. És una manera de ser un mateix, perquè un mateix no és una pedra, sinó un ésser vivent, sensible i racional. [...]

»Davant del sigues tu mateix, millor el socràtic coneix-te a tu mateix. Cal conèixer-se per saber en què anem bé i en què cal que canviem.»

Toni Soler, La Vanguardia 16 octubre 2004

dissabte, 3 de desembre de 2011

El picapedrer del pla del Magre (2)

Ja vaig parlar d’algunes de les realitzacions que han arribat fins avui de la feina de Josep Saumell i Soler –o Solé, com ho escrivien llavors. Ara tinc l’oportunitat de reproduir unes quantes imatges* més d’algunes d’aquestes obres.

Un dia que era a Igualada vaig demanar a uns quants vianants, com si fos una enquesta, on era la plaça dels Porcs. Ja sabia perfectament on era, però volia veure com reaccionaven. Tothom, el cent per cent, joves i grans, homes i dones, sense cap estranyesa, sense rialletes ni picades d’ull ni gestos d’indignació, impertèrrits, m’indicaven el camí: cap aquí, cap allà, giri per l’esquerra, el segon carrer a la dreta.

Fa més de seixanta anys –no sé si amb algun parèntesi– que la plaça dels Porcs es diu oficialment plaça d’Espanya! I ara que hi som, la plaça, que abans de la guerra es deia plaça de Pi i Margall, durant la guerra li van canviar el nom i es va dir... plaça dels Picapedrers! Ja tornarem sobre aquest punt un altre dia. Sigui com sigui, el que és segur és que en totes aquestes etapes de la vida de la plaça la gent la continuava anomenant «dels Porcs».

Ara dubto, de fet, que hi hagi gaire gent a Igualada que sàpiga que la plaça dels Porcs es diu en realitat plaça d’Espanya. Franco, o qui fos, va fer realment un bon negoci, amb aquell intent de «dignificar» la plaça i de dedicar-la al seu país. Han quedat ben lluïts. Per a ell i els seus el pollastre.

Som-hi. En aquest indret, la plaça dels Porcs, hi havia fet el nostre picapedrer per encàrrec de l’ajuntament una font de dos brocs, no sabem si acabada de bastir abans de la guerra o poc després.

Josep Saumell no era «el picapedrer oficial d’Igualada», per dir-ho així, era un nouvingut. Saumell era l’altre picapedrer, si fem cas del que explica Glòria Mestre al Bloc de la Memòria, que diu que a Igualada n’hi havia només dos. Aquesta compiladora d’imatges fa referència als anys 50. Vint anys abans segurament no era així: hi devia haver més picapedrers a Igualada, i la prova és la denominació que van donar durant la guerra a la plaça dels Porcs.

Bé, el cas és que mentre els picapedrers de més anomenada, com ara Rafael Mollà i el seu fill Jordi, preparaven les peces de la font monumental de la plaça de la Creu que després havia de treballar l’escultor Ernest Marco...

Ernest Marco, escultor de la font de la plaça de la Creu d’Igualada (foto: Bloc de la Memòria)

...el segon feia, o havia fet anys abans, la font de la plaça dels Porcs i feines similars, més modestes.

Aquesta altra font, la construïda per Saumell, no és la que hi ha actualment a la plaça –la fotografia de la qual us poso tot seguit–, però em diuen que era aproximadament en el mateix lloc. No sé per què van canviar l’una per l’altra, però és això el que van fer quan es va remodelar la plaça. Potser l’antiga la trobaven massa voluminosa? Aquí teniu l’actual (que, com dic, no és feta del nostre picapedrer):

Font actual (2011) de la plaça dels Porcs d’Igualada, anomenada oficialment plaça d’Espanya

Però hem pogut trobar l’original, la font de dos dolls construïda pel picapedrer Saumell. La van instal·lar al cementiri vell, darrere la capella de Bonaventura Bassegoda –el mateix arquitecte, ara que hi som, que havia dissenyat la font de la plaça de la Creu que abans hem esmentat.

La pedra amb què està feta aquesta altra font no sembla pas del pla del Magre. Sigui com sigui, l’ajuntament la devia considerar amb prou qualitat per conservar-la, ni que fos en un altre indret. Aquí en podeu veure un parell de fotografies:


Imatges de l’antiga font de la plaça dels Porcs d’Igualada, actualment instal·lada al cementiri vell

* * *

L’any 1942 el picapedrer del pla del Magre va col·laborar en la reconstrucció de l’església dels Caputxins d’Igualada, a tocar del passeig de Mossèn Cinto, gairebé davant per davant de l’antic hospital. El convent dels Caputxins d’Igualada, fundat el 1609, és cronològicament el segon de Catalunya, després del de Sarrià (1578).

Anem al convent dels Caputxins i ens atén, molt amable, el pare Lluís de Reus. Explica que va arribar allà fa 65 anys (1946) i que, segons les dades que té, tant l’altar major de l’església com les dues trones o púlpits, i els sòcols que hi ha tot al voltant de la nau, i encara també un dels altars laterals –el de la segona capella de l’esquerra, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat–, són del mateix temps, 1942, de la mateixa pedra granítica i, pels vestigis –diu–, del mateix tècnic.

Com que jo sabia, per testimonis personals, que el picapedrer del pla del Magre havia fet «les trones i algunes coses més de l’església actual dels Caputxins d’Igualada», podem concloure que ell va ser l’artífex de la matèria primera de tota aquesta obra, i tal vegada l’instal·lador.

Potser és el primer cop que s’explica això, perquè si alguna cosa sabem del nostre picapedrer és que era un home al qual no agradava gens figurar ni ser mirat –i encara menys admirat.

La pedra utilitzada, com la de la font, no és tampoc del pla del Magre, sens dubte, ja que no és calcària com la que hi ha en aquell turó escapçat de Jorba, sinó granítica, com he dit.

Vegem algunes imatges d’aquesta església. En primer lloc, una fotografia antiga, de fa un segle, quan el convent era fora de la ciutat. Aquell dia es veu que devia ser la festa del Corpus i que s’hi feia pels voltants la processó –professó, a Igualada–:

Voltants del convent dels Caputxins d’Igualada, començament segle XX

I ací teniu una imatge més o menys actual de la façana:

Façana de l'església dels Caputxins d'Igualada (foto: Monestirs.cat)

La fotografia següent, de l’interior de l’església, és presa del mateix web dels Caputxins d’Igualada, i hi he numerat els elements que després il·lustraré i comentaré d’un en un:

Interior de l’església dels Caputxins d’Igualada. Llegenda: 1, altar major; 2, púlpit «de l’Evangeli»; 3, púlpit «de l’Epístola»; 4, capella de Montserrat; 5, sòcol tot al voltant de la base de la nau (foto: Caputxins d’Igualada)

Ara vegem amb detall els diversos elements que deia, gairebé tots fets amb la mateixa pedra granítica. Primer, l’altar major, al centre del presbiteri –un altar de cara al poble, doncs, fet l’any 1942, vint anys abans del concili Vaticà II–:

Altar major de l’església dels Caputxins d’Igualada

Tot seguit, les dues trones. La que s’anomenava «de l’Epístola», a la dreta mirant el presbiteri des de la nau, té dues petites representacions en baix relleu dels evangelistes sant Marc (un lleó alat) i sant Lluc (un toro alat):

Púlpit de la dreta, a l’església dels Caputxins d’Igualada

I la dita «de l’Evangeli», a l’esquerra, llueix les representacions de sant Joan (una àguila) i sant Mateu (sembla un àngel, però en realitat vol ser un home –amb ales com les altres tres figures–):


Púlpit de l’esquerra, a l’església dels Caputxins d’Igualada

Les imatges dels quatre evangelistes, anomenades tetramorf, són fetes probablement del mateix picapedrer a la mateixa pedra –no semblen peces encastades–, però no en tenim la seguretat. En l’origen devien estar cobertes amb pa d’or (or batut), perquè totes quatre conserven racons daurats, especialment a les aurèoles que emmarquen els caps dels quatre personatges.

Els símbols esmentats –lleó, brau, àliga, home– provenen d’una imatge presa d’una profecia de la Bíblia, en concret del començament del llibre d’Ezequiel, 1,1-10 (segle VI aC):

«El Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys [...]. El cel s’obrí i va tenir visions divines. Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. [...] Al centre hi havia la figura de quatre vivents [...] Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d’àguila.»

El cristianisme, iniciat al segle I dC, va aplicar aquests quatre símbols a Jesús de Natzaret: l’àguila i la seva capacitat d’enlairar-se fins al cel volia dir que Jesús era Déu; l’home, lògicament, que era home; el lleó, considerat el més fort dels animals, que era rei; i el toro volia dir que era sacerdot, perquè les ofrenes més valuoses que els sacerdots jueus oferien al temple de Jerusalem eren vedells i braus.

Més tard els cristians van pensar que els quatre cronistes principals de la vida de Jesús es podrien representar justament amb aquests mateixos símbols, com donant a entendre que entre tots quatre oferien el mosaic complet sobre qui era en realitat aquell profeta misteriós nascut a Betlem de Judà.

Les representacions més antigues que es conserven dels quatre evangelistes amb aquests símbols gràfics són del segle VI dC.

És aquesta, doncs, la raó per la qual hi ha aquests quatre baixos relleus als dos púlpits de l’església dels Caputxins.

Tornem al nostre picapedrer.

La feina més poc lluïda que Saumell –probablement– va fer en aquest edifici, però sens dubte la que li va comportar més hores, va ser el sòcol que ressegueix tota la nau, amb diverses altures i formes. Aquí en teniu un racó:

Detall del sòcol de la nau

Tots els elements que hem vist fins ara són fets amb la mateixa pedra granítica i, en general, amb els mateixos acabats o amb elements que fan pensar en un mateix autor.

Tenim, finalment, l’altar que hi ha a la capella lateral que hem esmentat al començament d’aquest apartat, una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat:

Altar lateral presidit per la Mare de Déu de Montserrat

A sota de l’altar hi ha també un baix relleu, en aquest cas un crismó –monograma, o representació gràfica, de les primeres lletres del nom de Crist en grec–, mig tapat per un cistell amb uns quants panets i, a sota, un peix, elements que recorden el famós miracle de la multiplicació de pans i peixos que els evangelistes expliquen que va fer Jesús. El cercle està completat amb les lletres alfa i omega, també de l’alfabet grec –en concret, la primera i la darrera lletra de l’alfabet–, que en el cristianisme s’atribueixen també a l’Home-Déu, considerat el començament i la culminació de la història de la humanitat:

Crismó en baix relleu sota l’altar de la capella de Montserrat

Aquest altar, segons el pare Lluís de Reus, és de la mateixa època i ell pensa que ha de ser del mateix artista, però hi ha un factor no sé si decisiu que podria desmentir el testimoni del bon frare –un testimoni com hem dit indirecte perquè quan ell va arribar al convent ja feia quatre anys que tota aquella feina estava enllestida. Aquest factor en contra és que no sembla que l’altar estigui fet amb la mateixa pedra ni amb la mateixa tècnica que els altres elements que hem vist fins ara. Podria ser que la pedra fos simplement més polida que la de l’altre altar i la de les trones i el sòcol, i potser tractada amb algun producte químic protector o blanquejant? Jo diria que no. Només incloc aquest altar aquí per la confiança que m’inspira el testimoni del nostre caputxí.

A favor de la mateixa identitat de l’artesà hi ha, però, a part del testimoni del pare Lluís, el fet que en el crismó esmentat sí que hi ha indicis que podria estar fet per la mateixa mà que els baixos relleus dels evangelistes.

Ara bé, tal com he dit no podem saber amb seguretat si els evangelistes van ser fets pel nostre picapedrer o per un altre artista –només sabem del cert que ell va fer els púlpits–, de manera que la hipòtesi segons la qual tots els baixos relleus podrien ser del mateix escultor no és concloent respecte a l’autoria de l’altar de Montserrat.

Sigui com sigui, jo diria que el crismó no està encastat a la pedra, sinó esculpit en el mateix bloc i després brunyit, mentre que en el cas dels evangelistes teníem un dubte que per resoldre’l caldria que algun expert fes un examen més detingut de la pedra.

Però hi ha també un argument de conveniència que justificaria que el nostre picapedrer hagués fet aquell altar: Saumell i la seva esposa, catòlics de vella fornada, podrien tenir motius psicològics que explicarien un interès personal a fer precisament aquell altar de Montserrat, i justament en aquella època, ja que és possible que atribuïssin a la Moreneta el fet d’haver sobreviscut tots cinc a la guerra, i especialment el fill baró, que va estar a la primera línia del front de l’Ebre. Fins i tot podria ser tot l’altar una mena d’exvot ofert per Saumell a l’església, un cop enllestida la feina que li havien encarregat, i això explicaria que fos fet d’una pedra diferent, potser aportada per ell mateix. Però tot plegat és suposició.

Costa de creure, en qualsevol cas, que tot aquell volum de pedra –trones, altar principal, sòcol– el pogués picar un sol tècnic, fins i tot sense comptar l’altar de Montserrat. Potser Saumell va subcontractar altres professionals perquè l’ajudessin?

* * *

Anem ara a la basílica de Santa Maria d’Igualada, la catedral de l’Anoia. Primer de tot, una foto antiga:

Interior de la basílica de Santa Maria d’Igualada, començament del segle XX

Observeu les trones a banda i banda, encara que aquí no es veuen prou bé. Es distingeixen pel tornaveu que tenen al damunt, una mena de sostret que es posava com a element decoratiu però també per ajudar a l’acústica de les lectures i prèdiques que es feien des d’allà dalt. Convé tenir en compte que en aquella època no hi havia micròfons, i llavors l’acústica natural era decisiva en les esglésies i altres llocs on es fessin parlaments públics (aclariment obvi però potser necessari per als nascuts després del 1960 aprox.).

I ara, la fotografia d’una de les trones que fabricà i instal·là Saumell durant la reconstrucció de l’església que va dirigir l’arquitecte Cèsar Martinell entre els anys 1939-1944 (durant la guerra l’edifici, buidat del tot, s’havia fet servir com a mercat i garatge, i les trones havien desaparegut):

Púlpit o trona actual de la basílica de Santa Maria d’Igualada

* * *

Ja vam parlar de l’asil del Sant Crist, l’obra principal del nostre pedrapiquer, acabada l’any 1943, tot i que la feina de Saumell en aquell asil potser havia acabat anys abans –abans de la guerra i tot?–, ja que la construcció s’havia interromput el 1937 o 38 però probablement els materials ja els tenien llavors tots o gairebé tots a peu d’obra o en algun magatzem proper. L’interès afegit d’aquest treball és que és fet tot, aquest sí, amb pedra calcària del pla del Magre. I és una obra realment monumental. Aquí en tenim una imatge de l’època:

Obres de l’asil del Sant Crist d’Igualada, 1943

I tot seguit, unes fotos recents de l’asil:


El conjunt de l’asil, vist des de l’exterior, a dalt; i la capella, a sota (fotos preses del web Panoramio)

* * *

Els Saumell-Carles, quan van anar a viure a Igualada des del pla del Magre, es van instal·lar primer al n. 4 del carrer del Carme –durant la guerra es va dir carrer de Leopold Sàbat–, i a començament dels anys 40 a pocs metres d’allà, al carrer de la Indústria, també n. 4, davant mateix del taller de picapedrer (n. 9) que ja hi tenia Josep Saumell des del trasllat a la capital de la comarca.

Casa del picapedrer Saumell, al pis segon d’aquest edifici del carrer Indústria n. 4 d’Igualada

Aquí dalt hem reproduït, com a record, una imatge de l’edifici en el segon pis del qual van viure durant gairebé vint anys Josep Saumell i Clara Carles amb el fill segon Miquel i la filla petita Rosa,* al carrer de la Indústria d’Igualada, a tocar de la plaça dels Porcs que hem esmentat al començament d’aquest article.

* La filla gran, Magdalena, s’havia casat abans de la guerra (1935) i vivia amb el seu marit, Narcís Marimon, al carrer de l’Argent n. 16, 1er, on va morir el picapedrer l’any 1964. Feia poc temps que, ja malalt, havia deixat el pis del carrer Indústria i havia anat a viure amb els Marimon-Saumell, que llavors tenien dos fills adolescents.

Finestró enreixat de l’escala que puja al primer pis de l’immoble del carrer de l'Argent n. 16, on va morir Josep Saumell Soler (foto: MS 2012)

* * *

Finalment, tenim el nínxol on reposen les restes del picapedrer del pla del Magre, Josep Saumell Soler, i la seva esposa, Clara Carles Torres (filla de Cristòfor Carles Vilarrúbies, hortolà de Cal Venda, a l’Horta Vella d’Igualada, i de Rosa Torres Romeu). El nínxol és el núm. 2844 del cementiri vell d’Igualada.

Nínxol de Josep Saumell i Clara Carles al cementiri vell d’Igualada

La peculiaritat d’aquesta tomba és que la làpida, de marbre gris fosc amb vetes blanques i negres, diferent de totes les altres dels voltants pel tipus de lletra i la disposició del cognom, fou feta pel mateix picapedrer quan es va morir la seva esposa, l’any 1958. Potser la inscripció («FAMÍLIA Saumell») no es veu prou bé, perquè ha quedat massa esclarissada amb el pas del temps.

Detall de la làpida

Allà reposa, doncs, el picapedrer, traspassat l’any 1964, amb la seva muller. Ningú més. Dels seus tres fills, la gran està enterrada amb el seu marit en un altre nínxol del mateix cementiri; el mitjà es troba en un altre cementiri, amb la seva dona; i la petita no para de córrer pel món, té una salut de ferro i segurament quan es mori, que per mi serà d’aquí molts anys i no sé pas si jo mateix podré sobreviure-li, l’esdeveniment l’enxamparà lluny de casa.

Per tant, la «FAMÍLIA Saumell» d’aquell nínxol és i serà segurament per sempre més el picapedrer Josep, que va esculpir la làpida, i la seva dona Clara. Tots dos sols.

*Les fotografies antigues, en blanc i negre, provenen del bloc de Jordi Vivancos A recer de Montserrat, tret de la de l’encapçalament de l’article, que és de l’arxiu familiar del picapedrer, i la de l’escultor Marco, que és de la col·lecció del Bloc de la memòria, tal com s’ha explicat; les altres, si no es diu el contrari, són de PAG, 2011.