Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Banco Santander. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Banco Santander. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de desembre del 2013

En mans de botxins



A un amic meu molt amic meu l’han desnonat i per primer cop aquesta desgràcia em toca de prop. Molt de prop.

Ha passat la nit fora de casa, m’ho han dit fa una estona. Encara té la casa, encara hi pot viure, no l’han «llançat» d’allà. Així es diu, «llançament»; potser volen dir llençament, de llençar a les escombraries. No és casa seva, ja no és seva, però encara hi viu, esperant els botxins. Ha volgut provar què passava si es mirava casa seva del carrer estant. No ha dormit. Ha estat tota la nit pensant en casa seva i plorant a estones. Ja és gran, força gran.

S’ha arribat a aquesta situació per... El meu amic no havia fet res, no havia comès cap error de gestió... Només havia avalat l’activitat, llavors puixant i després no tan puixant, però mai deficitària, d’una filla, la seva única filla, una filla amb el cap ben moblat, molt preparada. Com no havia d’avalar allò que li proposava? Allò que ja funcionava i «només» necessitava una «petita» empenta per adequar la seu a la creixença de la clientela? Com podia no fer-ho si a més aquella activitat proporcionava un servei tan necessari, tan valuós i tan contributiu a la societat? No tenia res a veure amb especulacions, ni amb immobiliàries, ni amb càlculs desproporcionats.

Aquella societat, aquella empresa unipersonal, important, de les que surten a la premsa de tant en tant i sempre amb lloances, no ha deixat de tenir números blaus en cada exercici, però últimament no eren prou blaus per pagar els interessos de les diverses obligacions contretes –no se satisfeien amb la celeritat que marcava el contracte. I al final el banc, el Banco de Santander, ha dit prou i s’ho queda tot: el local on continuava fent-se l’activitat de la qual sortien els diners per pagar el deute de mica en mica, i també la casa on viu el matrimoni gestor i responsable del negoci, i el pis on viu l’avalador.

Ja havien exhaurit la capacitat de préstec de familiars i amics. Tothom viu amb justesa, i qui encara té un racó potser ha de pensar en la gent de casa. Tampoc no hauria servit de gaire anar ajudant-los cada mes amb una quantitat raonable, perquè els interessos del deute s’ho menjaven tot. Tot vol dir tot.

Ara no és l’hora de retreure res, és l’hora de posar-se al costat de les víctimes. «Ja trigaves», em direu, i us he de donar la raó. No m’havia adonat fins ara, tot i que «ja ho sabia», que el fenomen aquest horrible el podien viure famílies del meu entorn immediat. Fins ara eren gent llunyana, que no coneixia, pobra gent. Fins i tot havia arribat a pensar algun cop que les víctimes potser havien sigut gent poc responsable i poc previsora, però que els ho fessin pagar d’aquella manera, que els fessin fora de casa, les autoritats haurien d’impedir-ho com fos. Em semblava horrorós. M’afectava, em dolia, però no m’afectava ni em dolia com ara. I això no està bé, ho reconec, no t’has de preocupar dels problemes socials només quan et toquen de prop, és egoista.

Bé, potser exagero. Des del primer moment, en converses i en àmbits molt diversos, sempre, m’he mostrat contrari als desnonaments, fos quina fos la responsabilitat de les víctimes d’aquest abús intolerable. Però potser no havia escrit res aquí sobre aquest tema.

No hi ha dret.

No hi ha dret que no tinguin ni tan sols en compte, en aquest cas, que el negoci funciona, que els anava pagant, que hi ha gent que en depèn: la que hi treballa, la clientela, les empreses proveïdores. No: ells són un ordinador i si no arribes a la ratlla has perdut, quedes fora, sense casa, sense dignitat, sense res.

«M’ho prenen tot.» «M’ho prenen tot!» «M’ho prenen tot!!!!» Què he fet jo? Sí, una signatura en un aval. Mea culpa. No ho faré més. Perdó. Els ho pagarem, tinguin una mica de paciència. Què volen? No sols quedar-s’ho tot sinó també que la família es trenqui? Que discutim a veure qui té més culpa? Que ens dividim per sempre?

No hi ha dret.

Assassinen. Amb guant blanc, amb coll blanc. Però assassinen. No per l’esquena, no són d’aquelles persones que aquí o allà volen reivindicar una cosa o pretenen ser conegudes ni que sigui mortes, i per fer-ho maten com més gent millor. Aquesta gent del coll blanc vénen de cara. I els que podrien impedir-ho s’ho miren. Perquè tenen raó. Vas signar. Vénen de cara, sí, tu t’has equivocat. Vas signar, vas avalar, et toca despullar-te davant de tothom, et toca afusellament, et toca injecció letal, et toca garrot, et toca forca, et toca deixar d’existir.

Em vénen al cap aquells versets: «Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: “Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.” Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.» (Mateu 18,25-27).

I també aquests altres: «“¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?” I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin.» (Mateu 18,33-34).

D’alguna manera ho pagaran.

dimecres, 4 de març del 2009

Com ho veig

Si faig cas del que veig al meu voltant –que ja suposo que no hi hauria de fer gaire cas, però són un centenar i escaig de petites i mitjanes empreses, i alguna de gran, i potser a algú li poden ser útils els resultats d’aquesta observació subjectiva i parcial–, molta gent ha viscut els mesos d’octubre a gener com una mena d’impàs: quiet i no et moguis, a veure què passa. I llavors, transcorreguts aquests mesos de vigilància intensiva, de no produir gaire, de fer de pedra al desert per no gastar energies, la immensa majoria han decidit sobreviure o, pel cap baix, morir matant. I s’hi han posat al màxim, fent un munt d’hores extres, cordant-se tothom ben cordades les calces i rescatant l’avi que ja havien jubilat perquè ara els podia tornar a fer quatre números o revisar i endreçar les capses del fons del magatzem a veure què en podem treure.

El mes de febrer, per a nosaltres, ha estat un dels de més facturació de la nostra història. Després, és clar, caldrà veure si ho cobrem tot: a 30 dies, a 60, a 90, a 120... Hi ha hagut algun client que ens ha pagat per avançat, «perquè ja se sap, els temps que corren...». O sigui, de moment hem estat entretinguts, que ja és un què, i els clients i proveïdors també. La cosa es belluga, que és la manera de fer funcionar la màquina. Si dius prou, si mires el dipòsit de la benzina, si veus les rodes com estan... Mentre el trasto tiri, tu tira.

I quatre apunts sobre com veig les coses de fora, diguem-ne, de l’Estat que ens afecta:

- El Banco Santander podria fer un pet com una gla i, si se salva, quedar com un banc provincial o, no ho sé, com el Banco Esfinge. Em sap greu per la gent que encara hi té interessos, però aquests paios van avisar des del primer dia que no respondrien de cap dels dipòsits que fins llavors havien avalat, si no eren seus-seus. I ara ja no responen ni dels seus-seus. Els altres bancs, amb penes i treballs, em sembla que se’n poden sortir, perquè fins ara no han traslladat les seves responsabilitats als clients, com ha fet el Santander. Fins i tot el BBVA, que no em cau gens bé perquè l’estructura actual la va muntar el senyor Aznar amb els seus amics. Alguna caixa petita pot necessitar ajudes. La possible ensulsiada del Santander arrossegarà molta gent innocent. El govern espanyol, i segurament la Unió Europea, hauran d’intervenir per arreglar els desperfectes més greus.

- Les empreses que no tenien tresoreria, que vivien massa al dia i que marejaven els deutes propis a còpia de traspassar-los comptablement als seus deutors –i aquí hi ha molta empresa del sector de la distribució– ho tenen pelut. Hi haurà –ja hi ha– moltes víctimes innocents, especialment gent que vivien d’un sou i no s’havien de preocupar de gaire res més que del seu horari de treball, refiats que els de dalt ho tenien tot previst.

- La borsa, que continua anant de baixa –i més que hi anirà– ha deixat de ser un indicador o termòmetre fiable de la realitat de l’economia, i no sé pas si tornarà a ser-ho com ho era. En qualsevol cas, convé no refiar-se’n gens ni mica.

- Ha ressorgit amb molta força l’economia submergida, l’economia del bescanvi.

- Es venen més llibres que mai, sobretot de butxaca (això no és observació meva, les xifres s’han publicat). Ahir mateix va obrir una nova megallibreria a Barcelona.

- A Catalunya, en general, em penso que ho tenim força més bé que a Espanya (ara em refereixo sobretot a les pimes i als autònoms).

No sóc el que se’n diu un expert, un d’aquells que ixen contínuament a la premsa. Sóc un aficionat que, així com si fa no fa sap posar lletres juntes una al costat de l’altra, quan veig dues xifres seguides m’agafen ois, literalment. O sigui, no em feu cap cas.

diumenge, 21 de desembre del 2008

Mira de què es vanta...


...i sabràs què li falta. El mes de juny d’enguany la revista Euromoney va atorgar al Banco Santander el premi al banc més bo del món. El president, Emilio Botín, va enviar a la cerimònia de lliurament del premi que es va fer a Londres un discurs. Deia: «Com saben, el Banco Santander és una de las poques entitats financeres que ha travessat amb èxit les turbulències financeres de l’any passat sense quedar afectat pels productes tòxics. Vostès poden demanar-se com ho vam poder fer. Bé, deixin-me que els ho expliqui: si no entens completament un producte, no el compris; si no compraries un producte per a tu mateix, no el venguis; i si no coneixes els teus clients prou bé, no els deixis diners. Si fas aquestes tres coses seràs un millor banquer, fill meu.»

El Banco Santander va invertir en l’empresa piramidal de Madoff només 17 milions d’euros propis (contra el primer principi de Botín), però 2.300 milions dels seus clients (contra el segon principi de Botín; 2.300 milions d’euros són unes 400.000.000.000 pessetes). Respecte al tercer principi, a partir d’ara potser seran els clients del Santander els qui es demanaran si realment coneixien el seu banquer.

(Elaboració pròpia, a partir de dades extretes d’un reportatge de Francisco Peregil a El País, 21 desembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)