Per què em costa escriure?

No sé per què m’és tan difícil escriure últimament. Vull dir escriure de debò. Fer piulades al Twitter no és escriure, és una improvisació, un comentari intuïtiu moltes vegades sense duc ni ruc, sense gens de gràcia ni fons, i sovint amb errades grosses degudes a l’estúpida improvisació. Escriure missatges a altres –cartes– tampoc ho considero escriure, encara que alguns missatges siguin llarguets i fins i tot profunds, amb substància. Hi ha missatges que m’hi estic uns quants dies fins que no decideixo fer-hi via. Més i tot: si són una mica delicats, per no equivocar-me i no enviar-los abans d’hora, a l’esborrany no hi poso el destinatari, no sigui cas que en algun moment de distracció premi el botó d’enviar en comptes del de desar.

No, escriure és allò que feia abans i publicava aquí o en alguna altra banda i que ara no faig. O que desava en un calaix, no ve d’aquí, per treure-li la pols algun dia. Escriure sobre qüestions que has investigat durant una temporada –ara no investigo res–, descriure impressions, explicar experiències. Re, ara no em surt re. No és mandra, perquè de treballar treballo i no em fa més mandra que abans. És una mena d’insipiditat, d’apatia productiva.

Fa temps, en un altre blog, durant una temporada vaig escriure fins i tot improvisacions, m’eixien d’esma, sense rumiar-hi. Tenia molta vida dins i eixia sola. (Cada vegada m’agrada més utilitzar el verb eixir i cada vegada n’entenc més bé l’esperit.) I ara tampoc sé improvisar. I n’hi ha més, de blogs, però els tinc tots gairebé abandonats, i això que n’hi ha que no requeriria gaire atenció mantenir-los vius, perquè no exigeixen creativitat.

Tret d’un. Hi ha un blog, sí, on soc capaç de posar de tant en tant al dia un determinat tipus d’esdeveniments, diguem-ne, més vitals, corporals, arran de pell, que vaig narrant com si fos una mena de dietari. Si no sabeu quin blog és vol dir que no n’heu de fer res, no us preocupi. És l’únic on tinc cor i aptitud d’escriure: si em fa mal això o em fa mal allò altre. Ho trobo trist.

És l’edat?

O és senzillament la síndrome de la pàgina en blanc, que tanta gent que escriu regularment ha patit en algun moment de la seva vida? Pot durar dies, mesos o anys, i després s’acaba (la síndrome). O no.

(He trigat a acabar aquest articlet –que he anat fent a miquetes– 648 minuts, si el Word no menteix, i el vaig començar el dia 6 de setembre. 648 minuts és el temps que he tingut obert el document, la major part del temps, és clar, en segon pla. Però tot i això ja ho veieu, que trist.)

Llibres (de paper) que citen blogs

Les llistes dels llibres més venuts són com les enquestes polítiques, que de vegades l’encerten però de vegades val més que no les recordem. Ahir, dia de Sant Jordi, em va semblar que el llibre més venut de ficció havia de ser per força un que vaig demanar en deu parades, al vespre, i en totes tret d’una l’havien esgotat. I en canvi va guanyar, diuen, un del qual hi havia piles i piles d’exemplars a totes les parades. Això va així. Ves a saber com ho compten. No m’hi fico.

El que volia explicar és que en un altre gènere, el de no ficció, un dels cinc més venuts ahir –segons l’enquesta– esmenta aquest blog com a font d’informació. Vull dir La gran teranyina, de Roger Vinton (Ed. Periscopi). I encara més sorprenent: és l’únic blog que cita, si m’hi he fixat bé, l’única font d’internet que s’esmenta en aquest llibre. Sorprenent.

Encara més sorprenent és que el motiu pel qual s’esmenta aquest blog sigui aquest article. Per què és sorprenent? Perquè aquest mateix article va causar una reacció d’urticària a la Viquipèdia catalana poc després de ser publicat, i una declaració solemne per part d’aquesta enciclopèdia popular segons la qual els blogs no podien ser font d’informació per a ells, ni que aportessin informació inèdita o introbable en altres àmbits. Ho tenen als seus estatuts (encara!).

Això vol dir que els articles de la Viquipèdia no enllacen amb blogs o altres pàgines d’internet? És clar que hi enllacen. A milers, a desenes de milers, som al segle XXI! Hi ha molta gent, ja, que no escriu llibres de paper. Perquè la barrera aquesta, la distinció entre el paper i el digital, no té cap mena de sentit a hores d’ara. Però aquell dia els va semblar que havien de fer-se creure. Un vigilant gelós –no com jo, que vigilo per aquí o per allà només d’aquella manera– em va denunciar, va esborrar la meva aportació i ja va estar muntat el sidral. Ells –de seguida es van ajuntar els cappares de la cosa a fer-se costat en contra meu– no van voler ni mirar-s’ho amb atenció, no van fer distincions entre blogs, em van dir el nom del porc amb totes les lletres i jo vaig prometre que en aquella casa no hi tornaria a posar els peus. Cosa que he complert i continuaré complint fins que no reformin la seva manera tan poc raonable de discutir i de tractar la gent, primer, i de valorar la informació que s’hi aporta, segon.

No em va estranyar gens que aquella conversa barroera –més que conversa, judici d’intencions sumaríssim– desaparegués de seguida de la seva ubicació a La Taverna de la Viquipèdia i es perdés en la immensitat dels arxius d’aquella santa casa.

(Avui, d’acord amb el contingut de les discussions d’aquells dies, l’article ja es podria citar a la Viquipèdia, perquè resulta que és citat en un llibre de paper... Tot i que potser encara hi posarien pegues, ara que hi caic, perquè l’autor del llibre de paper no se sap qui és, Roger Vinton és un pseudònim. Ui, supersospitós.)

L’indubtable prestigi del vigilant

Estic content perquè cada cop veig més als diaris els autocars –diferents dels autobusos o busos, i en el mateix diari!–, els de franc, els apòstrofs separats, o no, de les cometes, els Déu, les jutges (i no jutgesses), l’internet amb minúscula, els deunidó i algun altre.

I fins i tot diria que els relats van una mica de baixa. Com els talibanismes i els engavanyaments: cada cop es pot dir més de tot, cosa que potser vol dir que cada cop som més un país normal i corrent.

De vegades penso que hi deu haver algú que llegeix aquest blog. Algú que mani dins el remenador de les cireres lingüístiques, vull dir. Perquè d’amistats i de familiars ja ho sé, que n’hi ha que em llegeixen. (Quan algú que no és ni amistat ni familiar m’ho diu, que em llegeix, sovint contesto: ah, així que ets tu? [quina broma més gastada].)

Doncs això, que de vegades em trobo pensant que algú els llegeix i els aprofita –els articles sobre llengua– i em poso content. Encara que no sigui veritat. Que no ho sabré mai. Bé, sí, una vegada un responsable de l’àrea lingüística d’un diari em va dir: «Fas una molt bona feina.» I aquell dia em vaig engreixar un parell de quilos com a mínim. (Que ara m’aniriem força bé, ja que hi som.)

(Per fer baixar el suflé, cal dir que les rodalies continuen a l’alça (potser ja és una batalla perduda), igual com els propers, els generar, els comptar amb, els “Llegiu les instruccions d’aquest medicament” i una bona colla més, que ja no dic per no desanimar-me, avui que anava tan embalat cap amunt.)

((I cal dir, és clar, que hi ha molta més gent per aquests mons lingüístics de Déu que prediquen les mateixes coses, i que [almenys algunes] ja les predicaven moooolt abans que jo.))

(((Re, que em venia de gust fer una repassada a l’índex.)))

Canvi de ritme

Hola,

Aquest article no és improvisat. [Aquí aniria bé una picada d’ull, o potser fins i tot un enllaç, però no em ve de gust.]

M’he adonat que últimament, potser fa mesos, molts mesos, anava omplint aquest blog gairebé com si fos una obligació: «Vinga, tu, que toca article, encara que sigui una perla, va, busquem una perla...»

No m’ho deia així, esclar, però ho feia.

I no era això, companys i macianes, no era això.

El blog continuarà. Però sense ritmes.

Quan trobi una cosa interessant d’algú, la reproduiré.

Quan tingui una història meva, nova o antiga, que em sembli útil compartir, la compartiré. (Dic una història nova o bé una d’antiga perquè d’aquestes en guardo milers, o més, colgades sota altres muntanyes de lletres que tinc desades en molts words on hi ha els meus tresorets recollits de pertot. De vegades llegeixo i faig control ce i control vu de manera compulsiva, com si fos un, una... com es diuen els animalons aquells que recullen tot de coses inútils i els emmagatzemen al cau?)

I quan acabi de polir algun dels articles que tinc a mig escriure, el publicaré.

Quan n’escrigui un de nou perquè de sobte tinc una idea genial –o sigui, una idea meva–, el penjaré –en el bon sentit de la paraula.

Però no té sentit –en el sentit neutre de la paraula–, o no era aquest l’objectiu del blog quan el vaig obrir ara fa nou anys i mig, omplir per omplir, penjar per penjar, buscar per buscar, obligar-me per obligar-se.

Que ara que parlo de quan vaig obrir el blog, no sé per què dimonis escric blog si és el meu bloc. Perquè el meu bloc va néixer com un bloc, un bloc de notes. Ara ens ho han prohibit? Sí, si et refereixes als blogs dels altres. Però tu –jo– sempre podràs dir que no tens un blog sinó un bloc. Perquè et dóna la gana. Dot Ball.

Va, no ens enrotllem.

De manera que faré això que deia.

(Ara, potser la setmana que ve mateix se m’acudirà una idea brillant i la penjaré aquí al damunt i el que quedarà colgat de debò és aquest article d’avui, que és l’important, que és El Missatge de la Setmana. Però em prometo que almenys durant vuit dies no publicaré res aquí. I després... O sia, potser després no tindré paraula i continuaré penjant coses disciplinadament cada tres dies. O el bloc s’estarà quiet com una caro data vermis durant dos mesos. O més. O menys. Vés a saber. La vida és taaaaan complicada, que val més viure-la a la setmana. Carpe hebdomadam.)

Premis Mallerenga 2012

(llista provisional)

La cosa ha acabat abans d’hora i per tant els premis, que concedia tradicionalment el Vigilant cap al final de cada legislatura –aquesta és la segona vegada que ho fa, i per això ja és tradicional–, s’han hagut també d’avançar i improvisar una mica. Aquí teniu els resultats de l’anterior edició. Com veureu, hi ha alguns noms que es repeteixen.

* * *

- Premi Mallerenga 2012 als millors debutants: Laia Bonet, Eva Granados, Alícia Alegret, Mireia Canals, Mònica Lafuente, David Bonvehí, Eva García.

- Premi Mallerenga 2012 a la consolidació parlamentària: Joaquim Llena, Oriol Amorós, Rocío Martínez-Sampere, Dolors Camats, Josep Rull, Jaume Bosch.

- Premi Mallerenga 2012 als oralment més caòtics: Alfons López Tena, Rafael Luna, Jordi Miralles, Josep Llobet (a títol fonedís), Oriol Pujol, Joan Boada, Pedro Chumillas, Carme Capdevila, Celestino Corbacho, Núria de Gispert, Mercè Civit, Marina Geli, Laura Massana... (n’hi ha més)

- Premi Mallerenga 2012 als millors missatges extraterrestres: María José García Cuevas i Carmen de Rivera (a títol fonedís: María de los Llanos de Luna).

- Premi Mallerenga 2012 al millor demagog debutant: Jordi Cañas.

- Premi Mallerenga 2012 als més contundents: Uriel Bertran, Elena Ribera, Joan Ferran, Alicia Sánchez-Camacho, Ramon Espadaler, Daniel Font, Josep Enric Millo, Jordi Terrades... i Jordi Cañas.

- Premi, doncs, Mallerenga, doncs, 2012, a les crosses, doncs, de la diputada Marta, doncs, Alòs. (És un premi que ha suggerit a cau d’orella al Vigilant una mallerenga molt simpàtica.)

- Premi Mallerenga 2012 a la millor oratòria i gesticulació parlamentària: Antoni Fernández Teixidó.

- Premi Mallerenga 2012 a la parla més bleda: Hortènsia Grau.

- Premi Mallerenga 2012, perquè se’l mereix i a més suposo que ha fet esforços per arribar fins allà on ha arribat, cosa que no és fàcil si tenim en compte el que passa amb altres diputats i diputades, que sens dubte tenen bona voluntat però simplement no se’n surten per més que ho provin –i alguns ho proven i no ho haurien de provar, perquè els falta competència lingüística per fer-ho, i el que haurien de fer són, més aviat, frases curtes de subjecte + verb + predicat i llavors punt i seguit–, a l’honorable senyora diputada Anna Simó, perquè és capaç de fer frases de més de set o vuit o fins i tot deu ratlles que sintàcticament s’aguanten: si se’n segueix amb atenció el fil des del començament fins al final, estan ben construïdes, i aconseguir això no deixa de ser un petit miracle. (Aquest premi també l’ha suggerit la mallerenga aquella tan simpàtica.)

- Premi Mallerenga 2012 a la millor direcció de debats: Dolors Montserrat.

- Premi Mallerenga 2012 a les diputades més dolces (ui, quin adjectiu més tronat): Caterina Mieras, Agnès Pardell.

- Premi Mallerenga 2012 per motius personals: Manuela de Madre, Rafael López.

- Premi Mallerenga 2012 a la independència parlamentària i al criteri propi: Ernest Maragall.

- Premi Mallerenga 2012 als desapareguts en combat: Xavier Crespo, Miquel Iceta, Josep Maria Vila d'Abadal...

(La fotografia està presa del web Xtec.cat)

Bona rentrée, adéu-siau

Aquest any –o enguany, que no se m’enfadi l’E.– abans de l’estiu vaig fer una aposta. Vaig decidir que no tancaria la paradeta, primer, i que a més la cosa em sortiria a compte perquè segurament a l’agost hi hauria més fenya que al setembre, tenint en compte el que havia passat els setembres dels últims anys –quatre encàrrecs per fer plorar les pedres.

De moment el primer punt s’ha acomplert, a l’agost he tingut feina per fer parar un tren, o per un tub, o com es digui –va, diguem-ho bé: a manta, a cabassos. Feina endarrerida, sobretot, d’algun client tocatardà. Ara falta que el setembre sigui tranquil.

Però jo no ho sabré fins a mitjans de mes, perquè ara me n’aniré uns quants dies peti qui peti.* No sé quan marxaré exactament, perquè encara em queden algunes coses per terminar d’acabar d’enllestir. Me n’aniré així que pugui, sense dir res, qualsevol dia de la setmana que ve. Vaig aquí al costat, però estaré ben desconnectat d’aparells, almenys al començament. O sigui, ho notareu de seguida al piulador. Tampoc no em podrà trucar ningú, perquè de moment continuo sense mòbil –no acabo de decidir què hauria de fer.

*Hi haurà gent igualment al despatx, concretament el propietari. O sigui: lladregots, rapinyaires, pispes, espanyaportes, rebentapisos, foradaparets, saltaterrats i afanetes que diu que segueixen els blocs i els tuits per saber qui se’n va i tal, absteniu-vos d’intentar-ho. A més, us prometo que no hi ha res de valor, perdríeu el temps. Aquest ordinador, p.ex., ja té més de cinc anys, ni uns rals de ferralla.

Us deixaré preparat un article, en dues parts, que fa temps que escrivia. La segona part encara no la tinc del tot empolainada, però penso que d’aquí deu o dotze dies li donaré l’última empenta, em connectaré alguna estona al món, el penjaré i tornaré al meu desert.

L’article és sobre el picapedrer. L’altre dia vaig mirar les estadístiques del vigilant i vaig quedar parat de veure que els capítols del picapedrer eren dels més llegits del bloc. Centenars i centenars de lectures. Quines coses. Doncs bé, ara en ve una altra entrega, que promet ser polèmica: la novel·la s’endinsa per terrenys pantanosos, amb fatxes i rojos, i hi haurà sang i persecucions i delinqüència i de tot.

En fi, demà o demà passat la primera part d’aquest capítol i cap al dia 10-12, suposo, la segona.

I els que heu estat fora, que tingueu una bona rentrée, o sigui, un bon retorn a la jova.

Noms de guerra

Ja sabia que Woody Allen es deia en realitat Allen Stewart Konigsberg, que Marilyn Monroe era Norma Jean Baker, que Rita Hayworth era Margarita Cansino, que Terence Hill era Mario Girotti, que Ringo Starr era Richard Starkey, que John Wayne era Marion Michael Morrison, que Kirk Douglas era Issur Danilovitch Demsky, que Bob Dylan era Robert Zimmermann, que els Marx es deien Leonard, Arthur i Julius i no pas Chico, Harpo i Groucho –per aquest ordre d’edat–, i fins i tot que Compay Segundo es deia en realitat Máximo Francisco Repilando.

I potser era previsible, encara que no ho sabia, que Freddie Mercury no es digués Freddie Mercury (Farook Pluto Bulsara) i que també fossin noms de guerra Iggy Pop (James Newell Osterberg), Johnny Halliday (Jean Philippe Smet), Nicola di Bari (Michele Scommegna), Suzi Quatro (Susanna Quattrocchi), Winona Ryder (Winona Laura Horowitz), Ginger Rogers (Virginia McMath) o Hulk Hogan (Terry Jean Bollette).

Però el que no m’havia aturat a pensar mai és que potser Edith Piaf no era un nom real (Edith Giovanna Gassion), ni Elvis Costello (Declan Patrick McManus), ni Tina Turner (Anna Mae Bullock), ni Michael Caine (Maurice Joseph Micklewhite), ni Chuck Norris (Carlos Ray), ni Fred Astaire (Frederick Austerlitz), ni Dean Martin (Dino Paul Crocetti), ni Jennifer Aniston (Jennifer Anistonapoulos), ni Whoopi Goldberg (Caryn Johnson), ni Demi Moore (Demetria Guynes), ni Meg Ryan (Margaret Mary E. A. Hyra), ni Jerry Lewis (Joseph Levitch), ni Walter Matthau (Walter Matuschanskayasky). I sembla que ni tan sols Frank Sinatra no era Sinatra sinó Sinagra.

Tot això ho he trobat a Italian Names, que com veieu no parlen només d’italians. Si hi feu un cop d’ull veureu molts més noms a part dels que he dit.

Bé, jo també em faig dir vigilant del far, però només ho saben uns quants amics, no ho faig córrer pel món pretensiosament com si fos qui sap què ;-)

Cap a on va la Viquipèdia (i 2): El perquè de tot plegat

Ve d’ací.

La faula Animal Farm que va escriure l’any 1945 George Orwell per denunciar una mena de societat que llavors s’havia instal·lat en alguns països i que des de fa vint anys tothom tenia per periclitada, soterrada i podrida continua fent la viu-viu a l’indret que hom s’esperaria menys que reviscolés.

La Viquipèdia catalana i l’anglesa –no tinc dades per jutjar les altres– em fa l’efecte que han caigut en mans d’una mena de politburós compostos per dues dotzenes de persones que es regeixen per unes «normes inamovibles» de les quals ells són els únics intèrprets autoritzats.

Oficialment hi ha 27 administradors i 125 «usuaris autopatrullats» a la Viquipèdia catalana, però en les discussions participa molt poqueta gent: sis persones en la que tractava sobre l’aportació del vigilant de què parlava en la primera part d’aquest article, aportació que només pretenia que es revisés la possibilitat que els blocs d’internet poguessin ser font d’informació per als articles de la Viquipèdia. De fet molts ho són, com vaig explicar l’altre dia, però teòricament no ho poden ser, o sigui, ho són de manera il·legal. El vigilant no pretenia que la discussió fos sobre aquest bloc concret, sinó sobre els blocs en conjunt, però les condemnes sumàries que va rebre la seva proposta es basaven gairebé totes en el cas particular del vigilant. Diguin el que diguin, però, aquella discussió es titulava «Blocs com a referència». O sigui, no era el «cas Vigilant vs. Viquipèdia», com han volgut fer entendre, era la qüestió dels blocs com a referents (i les pàgines personals i els llibres autopublicats).

Quan algú de fora discuteix un petit detall de les «normes inamovibles» citades, els del politburó de seguida fan pinya, es donen suport, beneeixen la ràpida reacció de qui ha intervingut per aturar el que consideren un acte bel·ligerant –potser «una profanació»?– i conclouen que no s’ha de canviar res i que qui vulgui canviar alguna cosa és que és enemic del poble... vull dir, de la Viquipèdia. O que el que ha de fer és sotmetre’s a una mena de judici públic en el qual votaran tots: els sis més actius del politburó i el pobre desgraciat que ha gosat proposar un canvi d’orientació.

Hi ha enciclopèdies que tenen un comitè editorial, amb noms i cognoms, que n’avala els continguts; a la Viquipèdia, aquest comitè editorial està format, en realitat, per una colla de gent anònima que simplement té prou temps per dedicar-hi hores, sens dubte amb molt bona voluntat però amb cap mena de criteri científic sobre la majoria de les qüestions que poden aparèixer en una enciclopèdia, que per definició són totes.

Per mi, la seva manera d’actuar, vista des de fora, implica una traïció directa als mateixos principis de Viquipèdia. Per això parlava abans d’Animal Farm. Ja sabeu com comença a corrompre’s el paradís descrit per Orwell: del «tots els animals són iguals» es passa al «tots els animals són iguals, però n’hi ha uns que són més iguals que uns altres».

Ara faré una cosa que a mi no m’abelleix i que segurament tampoc us agradarà a vosaltres, però la faig perquè en el context on som crec que cal fer-la i sobretot perquè fer-la potser servirà per fonamentar més bé aquesta reivindicació meva sobre l’esperit fundacional de la Viquipèdia. Aclareixo novament abans, per si calgués, que no he volgut mai que la discussió de la Viquipèdia se centrés en un bloc concret, tal com pretenien ells en rebutjar aquest, sinó en «els blocs» i, en general, en qualsevol mena de fonts documentals que puguin contenir información vàlida per a completar una enciclopèdia, tinguin el format que tinguin.

El vigilant del far i altres blocs que fa el mateix autor han estat citats, enllaçats o recomanats com a fonts d’informació per mitjans de comunicació com El Punt, VilaWeb, Avui o Ara, per agències informatives com ACN, Europa Press o Efe, per oficines d’assessorament lingüístic de tot el país, per facultats i departaments de llengua d’unes quantes universitats, per diverses acadèmies lingüístiques, per col·legis professionals d’allò més diferent –l’últim, el Col·legi de Metges de Barcelona–, per portals com Nosaltres.cat, ÉsAdir, Optimot, Eines de Llengua o Wiccac –aquest hi té un enllaç permanent–, i han estat esmentats també –si tot això anterior paregués massa virtual (!) per als gestors de la Viquipèdia– almenys en mitja dotzena de llibres de paper. I encara podria allargar la llista començant per dir que fins i tot la mateixa Viquipèdia cita els blocs del vigilant en altres articles i que alguns articles de la Viquipèdia han copiat a la descarada el que el vigilant havia escrit abans, sense citar la font –és clar, ara hi caic, com que era un bloc no la podien citar.

No em queixo d’això darrer, m’és ben igual, no hi ha res a dir, em sembla fantàstic compartir la informació. Però caldria una mica més de coherència.

Gairebé tot el que he dit sobre els avals del vigilant es pot conèixer fent una cerca ràpida a internet. Una cerca que evidentment no han fet cap dels inquisidors que han acusat el fins ara col·laborador de Viquipèdia de tantes coses lletges. Segurament els jutges que «vetllen per la qualitat» dels articles de la Viquipèdia catalana, tret de dos, no es van prendre tampoc ni tan sols la molèstia de llegir l’article del vigilant sobre la casa de la família Noble-Malvido, origen del «malentès»: en van tenir prou de veure que allò s’havia publicat en un bloc aparentment anònim; per tant era brossa, spam, hoax, palla mental, caca.

Com a contrapartida al criteri dels gestors actuals de la Viquipèdia i com a aval al fet d’enllaçar un article del vigilant en una nota a peu de pàgina, puc aportar una anècdota personal paral·lela. Tot just aquests dies m’han fet arribat un llibre d’aquests que tenen, per als controladors de la puresa de la Viquipèdia, totes les benediccions del món: el codi ISBN corresponent i quatre avals oficials, un d’ells municipal i un altre de la Universitat de Barcelona; o sigui, «una font incontrovertible» segons els criteris de la Viquipèdia –segons els criteris dels que manegen la Viquipèdia catalana a dia d’avui.

Doncs bé, en aquest llibre es diu una falsedat sobre l’autor d’aquest bloc. La falsedat no és pejorativa i a més al vigilant no li fa gaire res, en general, qualsevol cosa que es digui d’ell, i per tant no farà cap gestió per desmentir-la ni perquè canviïn aquella dada si fan una segona edició del llibre, etcètera, però l’anècdota em sembla significativa. Si el llibre aquest el cités algú a la Viquipèdia com a font d’informació i al vigilant li vingués de gust corregir la dada falsa que s’hi diu d’ell, no podria fer-ho: valdria més aquell ISBN i els avals d’aquella publicació de paper que el propi testimoni personal, encara que anés acompanyat de juraments fets en vers alexandrí.

En fi, que tot plegat fa pena.

En canvi, Valencià en perill d’extinció, una de les obres més importants dels darrers anys sobre dialectologia i lexicologia del català meridional, és un llibre autoeditat: prohibit, doncs, citar-lo a la Viquipèdia, perquè un llibre autoeditat és com un bloc o com una página web personal. I efectivament la Viquipèdia no en parla, encara que el llibre tinga més de 850 pàgines, haja arreplegat un muntó de bones critiques pertot arreu i incloga informacions sobre la llengua que no pots trobar enlloc més del món.

I el web Eines de Llengua abans esmentat, de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (CDLPV), també deu ser com a mínim «sospitós» per al politburó, tot i que siga segurament el portal més complet en català que hi ha en internet sobre llengües, la catalana i d’altres. Però si vols saber qui és el factòtum d’Eines de Llengua acabes en un «bloc» –un bloc?, fuig, fuig!–, i l’autor del bloc no s’identifica, o siga que a més a més, quin horror, tot aquell «muntatge» és «anònim» –anatema!... (Clar que si eres una persona introduïda en eixe món, llavors saps de seguida qui és el «misteriós» tècnic lingüístic que hi ha al darrere d’Eines de Llengua.)

* * *

En resum, el vigilant ja coneix un bon grapat de professors universitaris i altres savis i experts de la vida real que han intentat col·laborar alguna vegada amb la Viquipèdia i que han quedat decebuts de l’experiència. Són ja molts, com en el cas de Saborit, els que han trobat que les seves xicotetes aportacions per a millorar articles en punts en què el text oferit per la Viquipèdia era deficient han estat rebutjades de vegades sense manies, demesiadament, sense pensar-s’hi ni vint-i-quatre hores. La Viquipèdia catalana perd cada setmana gent valuosa que hi ha volgut intervenir, la brama s’escampa i la qualitat general dels articles se’n ressent.

El politburó vigila, i li és més important la forma –«açò ho has de demostrar!, això és un bloc!, és anònim!»... com si les dades de fet fossin sempre «demostrables» documentalment, com si «els blocs» no poguessin contenir informació, com si no fos «anònima» gairebé tota la Viquipèdia– que el fons, que el coneixement i les dades comprovables.

Fins ara la majoria dels decebuts no han dit res en públic, perquè els catalans en general som gent pacífica o perquè han pensat que el que els havia passat era «un malentès». Però no tornen.

Pel vigilant, la moral d’aquests fets és que la Viquipèdia és una bona idea (enllaço la pàgina anglesa perquè la catalana ja se n’aparta en algun aspecte substancial; compareu-les, si voleu). Ara bé, si no recula en l’itinerari actual va camí d’estavellar-se. Com deien els clàssics, corruptio optumu pessumu (quan es corromp una cosa molt bona esdevé pèssima).

Un mal control sol ser encara pitjor que cap control, i més en un invent com la Viquipèdia. Un control lax és paral·lel al risc d’acumular errors, certament, però «Wikipedia is allowed to be imperfect»: és un dels seus principis bàsics. Els controllers de la Viquipèdia han de dedicar el temps lliure que tinguin a millorar els articles deficients –prou feina hi ha– i a detectar els actes de vandalisme, pirateria i plagi –que també deunidó–, no pas a inventar regles sobre la qualitat de les referències aportades ni a entorpir amb beneiteries els que hi col·labor(av)en de bona fe.

És llàstima pel projecte, però en aquests casos només pots dir: això cal refundar-ho –alguns ja comencen a adonar-se’n–, i tornar a començar d’una manera més realment democràtica i menys «patrullada» per afeccionats. (Afegitó febrer 2012: més queixes en el mateix sentit: «Si tots els historiadors tret d'un sostenen que el cel era verd l'any 1888, el nostre protocol [de Viquipèdia] mana que escrivim: ‘Molts historiadors han escrit que el cel era verd, però n'hi ha un que diu que era blau.’»)

En fi, ja s’ho faran. Tant de bo rectifiquin.

Cap a on va la Viquipèdia (1): Dos casos

El cas de Josep Saborit

A un amic meu, Josep Saborit, que és un dels experts més competents en fonètica del País Valencià, li vaig sentir explicar fa uns dies en un fòrum públic el següent:

Ahir feia una ampliació a les característiques fòniques de l’àrea valenciana del domini lingüístic en un article de la Wikipedia anglesa.

Feia menció a l’obertura de è i ò, que en valencià tradicional és igual o quasi igual a /a/ (el valencià té un trapezi vocàlic); comentava la supervivència de /v/, i finalment vaig fer un comentari sobre l’extensió del ieisme entre els parlants jóvens.

Pocs minuts després de gravar la meua contribució en anglés per a l’article en qüestió, em trobe que uns dels savis vigilants de la Wiki m’havia esborrat tots els meus comentaris.

Visite la pàgina de qui m’havia eliminat la contribució i trobe que es tracta d’un jove de 23 anys natural de la Marina Baixa. Quan li demane explicacions em diu que no li consta cap font acreditada sobre els fets fònics que assenyale: l’obertura de è-ò semblant a /a/ i, ara ve el millor, em comenta que “no és veritat que el ieisme siga cosa dels jóvens valencians” ja que ell és jove i fa /ll/ palatal lateral.

Com sabeu sóc molt crític amb el funcionament de la Wikipedia, puix que molt sovint persones sense la formació adequada fan de “jutges” de l’autoritat de les aportacions que apareixen a l’enciclopèdia i en lleven les que volen sense gaire criteri.

(Josep Saborit Vilar, Migjorn, 2 maig 2011)

El professor Saborit és l’autor, entre altres molts estudis, de l’obra Millorem la pronúncia, publicada en la col·lecció «Recerca» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2009). El xic que li va esmenar la contribució –i que manté l’esmena, tot i que el professor Saborit ha intercanviat uns quants correus amb ell per mirar de convèncer-lo– hauria de saber que a Josep Saborit no se li han de demanar «fonts acreditades», perquè la principal font acreditada sobre eixa temàtica és ell mateix.


El cas del vigilant del far

Durant un temps el vigilant va investigar la història oculta d’una casa del carrer Alfons XII de Barcelona, edificada cap al final del segle XIX, que ara està abandonada i molt deteriorada per la falta de cura.*

El vigilant va saber que aquella casa del carrer Alfons XII havia estat relacionada amb la família del poeta Joan Maragall i que des de l’ajuntament s’havien fet gestions per recuperar-la, o almenys s’havia pressionat els de la immobiliària propietària perquè la mantinguessin en bon estat mentre se cercava alguna altra solució.

Al vigilant, de tota manera, el que li feia gràcia era conèixer la història de la casa, i va investigar-la a fons. Va parlar amb responsables de diversos arxius i biblioteques, va enraonar amb membres de la família Maragall, va remenar molts i molts llibres, prospectes, col·leccions de fotografies, fullets, dietaris. La informació que va obtenir sobre la casa va ser molt minsa: quatre dades desconnectades. Només petites peces, una aquí sobre els primers propietaris, una altra allà amb una data aïllada, una més sobre el renom que tenia la casa, un retall de premsa en què l’edificació s’esmentava de passada. Res de significatiu.

De tant en tant, però, com que el vigilant col·laborava amb la Viquipèdia, hi afegia una d’aquelles minúscules peces del puzle, per tal de completar en aquesta enciclopèdia, l’any del centenari de la seva mort, la vida familiar de Joan Maragall i la procedència de la seva muller, Clara Noble, de la família de la qual se sabia públicament molt poca cosa.

El vigilant va decidir finalment publicar al seu bloc la història que havia construït ell solet sobre aquella casa, tot el que havia pogut esbrinar remenant paperam i fent consultes, tot el que havia pogut extreure –només dades esparses, com deia, peces d’un trencaclosques– de les seves investigacions al llarg de més d’un any de converses, trucades telefòniques, recerques exhaustives per internet i hores i més hores fent de rata de biblioteca.

El vigilant estava ben orgullós del seu article. I es va atrevir a enllaçar-lo –un simple enllaç en una nota a peu de pàgina– des de l’entrada de la Viquipèdia catalana que parla de Joan Maragall, pàgina que com he dit havia col·laborat a fer.

L’enllaç no va durar ni tres hores. Un «usuari autopatrullat» de la Viquipèdia el va eliminar. La raó? Els blocs, com els llibres autopublicats i les pàgines personals, «no són fonts acceptables d’informació» per a la Viquipèdia, o almenys en aquest cas no era una font acceptable perquè no s’identificava prou bé.

O sigui, si la mateixa Clara Noble Malvido hagués escrit amb pseudònim un bloc o hagués autopublicat un llibre (un dietari, per exemple) o hagués muntat una pàgina web per explicar els seus records sobre la casa dels pares, la Viquipèdia no podria tenir en compte aquells materials com a «fonts fiables».

Sí que són acceptables, en canvi, les aportacions anònimes –posant per cas, les que havia fet el mateix vigilant en aquell mateix article sense esmentar cap font– i els milers d’articles sencers i afegitons fets sense cap referència documental que els avali; sí que són acceptables les desenes de milers d’altres blocs –gairebé mil enllaços té la Viquipèdia catalana només al domini Blogspot, el mateix del vigilant– i els milers de pàgines personals i de llibres autoeditats que diversos contribuents han anat enllaçant o citant –i em sembla molt bé– en altres pàgines de la Viquipèdia al llarg del temps. Però els controladors de la Viquipèdia es van fixar només en un.

Dir que «els blocs no són fonts acceptables d’informació» és com dir que els llibres, per ser fiables, «han de ser fets de pasta d’eucaliptus». I que per tant «no s’acceptarà el contingut de volums fets amb papir, amb pergamí o amb paper de cànem, lli o morera». Us ho imagineu?

Parlem realment de la Viquipèdia? Som al segle XXI?

Al vigilant ja li havien passat coses similars no sols amb la Viquipèdia catalana sinó també amb l’anglesa. No li ha passat en altres idiomes amb els quals ha col·laborat –occità, francès, italià– amb sobrenoms diversos en cada cas: només ha tingut problemes amb els dos esmentats. Però el que no li havia passat mai fins ara era que a La Taverna de la Viquipèdia l’acusessin de voler fer propaganda d’un bloc concret, de voler fer mal a l’enciclopèdia, d’amagar les fonts de les quals extreia la informació per donar-se importància...

Acusaven de tot això, i més, a un que havia escrit dotzenes d’articles originals a la Viquipèdia i que havia introduït centenars de correccions, referències bibliogràfiques i aportacions diverses en articles publicats, sense cercar mai res més que la millora de l’enciclopèdia. El pobre «usuari autopatrullat» havia desvetllat els guardians de l’ortodòxia de Viquipèdia –de la Viquipèdia catalana, en aquest cas– i aquests, sense fer cas de les raons que els va donar el mateix «usuari autopatrullat» perquè revisessin aquell criteri –conscient com va ser després que la seva actuació no sols havia estat excés de zel sinó també precipitada–, havien fet pinya al voltant del seu mantra inamovible (vegeu l’apartat «fonts pròpies»): «Els blocs no són fonts acceptables d’informació.»


Reaccions dels dos casos esmentats

- «No tornaré a fer cap col·laboració sobre llengua catalana a la Wikipedia anglesa ni a la Viquipèdia catalana mentres el sistema de vigilància estiga en mans de persones que actuen de formes més aïna estranyes, amb aparença de no tindre gaire formació lingüística (i humana, a vegades sembla que tampoc) i que fan i desfan segons el seu propi criteri, molt sovint sense tindre cap autoritat intel·lectual per a dictaminar què s’hi publica i què no. Això no pot ser i jo em negue a malgastar el meu temps per escriure-hi coses que després algú m’esborra perquè diu que “no consta una font acreditada que afirme açò o allò” (clar, si no llegim i investiguem és fàcil no tindre constància de les coses: quina poca vergonya).» (Josep Saborit Vilar, 8 maig 2011)

- El vigilant ha decidit també no col·laborar més, fins que no canviïn les condicions, amb la versió catalana de la Viquipèdia. Sí amb les altres versions, de les quals no té queixa –tret de l’anglesa, però fins avui sempre per qüestions menors i d’alguna manera discutibles. Ni la versió francesa ni l’occitana no diuen res en contra dels blocs com a fonts d’informació, potser perquè per allà dalt intueixen una mica més què pot voler dir fer «una enciclopèdia popular». La versió italiana parla dels blocs de manera pejorativa, certament, com l’anglesa, però els admet com a font «in quei casi in cui gli autori siano ben noti, facciano parte della categoria dei giornalisti professionisti o siano dei rinomati esperti in qualche campo di ricerca». El vigilant compleix almenys dues de les condicions en el cas esmentat i amb una de les tres, per als italians, ja n’hi hauria prou. Naturalment, el meu criteri és que a qui correspon determinar si una font d’informació –tingui forma de bloc, de diari, de pàgina web o de llibre amb tapes i llom de pell de vacum– entra dins d’alguna d’aquestes categories és a qui fa l’aportació, no pas a una mena de consell de savis que, per força, no poden saber de tot perquè haurien de tenir més coneixement que la mateixa enciclopèdia que «controlen».

Continuarà i acabarà amb el capítol 2: El perquè de tot plegat (amb permís presumpte de Quim Monzó)


* Passa el mateix amb altres cases si fa no fa de la mateixa època, com ara una que hi ha dins el triangle dels carrers Vallirana, Ballester i ronda del Mig, que la veig cada dia perquè és a prop del despatx: una casa dels arquitectes Antoni Tosquella i Eduard M. Balcells, lamentablement abandonada des de fa una pila d’anys i també molt malmesa. Em consta que diverses entitats i fins i tot familiars de l’arquitecte Balcells –autor d’obres emblemàtiques del modernisme català, la majoria ja desaparegudes, però d’altres que encara perviuen com la Torre Montserrat de Cardedeu, la Rectoria de Cerdanyola o la Casa Lluch de l’Arrabassada– han pressionat l’ajuntament barceloní perquè la Casa Tosquella es recuperés com a equipament social, de manera que no es perdés, però fins ara sembla que no se n’han sortit. Ja que hi som, la Casa Tosquella no té entrada pròpia a la Viquipèdia: era un dels projectes d’article en els quals ara treballava el vigilant.

Casa Tosquella

Passem comptes

Diu el DIEC, de passar comptes: «[LC]* passar comptes amb algú a) Escatir el que li hem de pagar o n’hem de rebre. Per ext. passar comptes amb algú b) Els danys que m’ha causat, no els hi perdono pas: ja passarem comptes.»

*[LC] vol dir lèxic comú.


A casa, però, «passar comptes» no era pas una tasca enutjosa. Almenys jo no la vaig viure així. S’acostava més al que en diu el DCVB (a l’entrada passar, ja que hi som, i no a la de compte, com fan el DIEC i el GDLC d’Enciclopèdia; i a mi em sembla més correcte que reportin la locució verbal des de passar, en efecte): «Passar comptes: ajustar els comptes i consignar-los.» O bé el que diu el GDLC d’Edicions 62 (el Larousse; que encara no és a internet, ja triguen), en aquest cas no a passar sinó, com els altres dos, a compte: «Passar comptes (de): Comptar, aclarir una qüestió.»

Des que tenies ús de raó, o abans i tot, el pare t’assignava setmanada. La primera, una pesseta. I passar comptes era aquell moment, el moment de la setmanada. Certament, era també el moment de justificar despeses i d’explicar la destinació que volies donar als diners que tenies estalviats de setmanades anteriors, perquè jo almenys no em gastava normalment l’assignació si no era en casos molt especials. Però tot i haver de raonar les despeses –la qual cosa em sembla una manera esplèndida d’educar–, els diners eren teus i ben teus, i si més no la consciència que serien teus i que en podries disposar lliurement quan fossis gran era ben ferma. I mentrestant, et refiaves del pare i del seu senderi. Si te’ls guardava ell, aquells diners no es perdien. Jo, com dic, ho vaig viure així.

Doncs ara passarem comptes del vigilant. Des de l’1 de maig, dia que em vaig traslladar en aquesta nova adreça, el vigilant ha rebut unes 4.000 visites d’uns 1.350 visitants diferents. Els visitants habituals són uns 250, que solen passar per aquí, de mitjana, 2-3 cops cada mes. La pàgina més visitada és la de l’índex de les qüestions de llengua. Els temps de visita mitjà és de 3 minuts 58 segons.

Pel que fa a Inforeflexió.cat, on abans vivia el vigilant i on des del mes de maig reprodueixo sobretot articles d’altres autors i materials que tenia a la desapareguda revista infoReflex.cat (desapareguda per defunció de l’amfitrió, no pas per insalubritat pròpia), ha tingut l’any 2009 uns 2.300 visitants diferents que hi han fet unes 4.100 visites i n’han descarregat un total de 7.000 pàgines. Les pàgines més visitades enguany a Inforeflexió.cat han estat les qüestions de llengua sobre l’euríbor i la del deunidó i esclar (també reproduïdes, amb millores i ampliacions posteriors, al bloc actual del vigilant –són els enllaços que us he posat ara–, però vés, hi ha gent que li agrada tastar les mares més que els vins novells).

Pel que fa al perfil, fa més de dos anys que no compta nous visitants. Ha quedat clavat en els 1.600.

Des que tinc estadístiques (maig 2006), el vigilant ha rebut unes 22.000 visites d’uns 11.600 visitants diferents. El primer any la mitjana de visitants habituals (almenys 2 visites mensuals) era de 600, i a partir de mitjan 2007 va baixar a 400, primer, i després a 250, que es mantenen si fa no fa fins ara (els darrers dos mesos més a prop de 300). Hi ha noves incorporacions cada mes, però també hi ha comiats a la francesa. Cada quinze dies, si fa no fa, rebo un correu demanant com és que no permeto els comentaris al bloc. En total, en aquests anys, 470 persones han volgut conèixer aquest perquè de primera mà. Últimament també rebo correus demanant com és que no segueixo ningú al Twitter. Finalment, unes 680 persones han volgut saber per què el bloc es diu “El vigilant del far”.

A mi tot això em sembla tan extraordinari que quan hi penso no me’n sé avenir.

I vet ací un gat, vet ací un gos, este any –aquí em penso que no puc dir «enguany», Eugeni– és fos.

Encasellar

No entenc per què sempre t’han d'encasellar –potser ho fem tots, instintivament– quan manifestes qualsevol opinió política o econòmica, o fins i tot cultural, i ja no diguem si és moral. Si dius que l’Estatut català actual, aquest que pentinen els jutges espanyols des de fa tres anys i que no té res a veure amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya, és una cosa que no serveix per a res i que no entens per què li fem tant de cas, et situen prop de l’Esquerra dissident. Si dius que la nova Oficina Antifrau ha nascut amb el frau incorporat de l’elecció del seu director, et col·loquen al costat de CiU. Si afirmes que l’actual cultura energètica no és sostenible, que les nuclears s’han de desmantellar i que no s’han de fer transvasaments dels rius, ja estàs prop d’Iniciativa. Si penses que la proliferació creixent d’avortaments més que l’exercici simple d’un dret privat és una tragèdia global que tal vegada ens hauria d’amoïnar una miqueta més del que ens preocupa, deus ser fonamentalista cristià (o, encara pitjor, del PP). Si defenses que el tripartit era l’única opció presentable l’any 2003 mentre l’alternativa fos una entente CiU-PP, fins llavors fèrria, ets roig. Si creus que a Barcelona, i especialment en l’àmbit del totxo, hi ha instal·lada una corrupció de dimensions estratosfèriques, ets convergent. Si afirmes que els diners públics s’haurien de gastar amb molt més control, rigor, cura i transparència, llavors ets una mena de neoliberal. Però si estàs d’acord que mentre hi hagi misèria al carrer i necessitats socials ineludibles cal apujar els impostos als més rics i, en general, als que poden pagar-los, llavors ets prosocialista. Si penses que les escoles de Catalunya que no facin estricta immersió lingüística en català (siguin públiques o privades) no haurien de tenir subvencions, per a uns ets pronazi i per a altres una mena d’extraterrestre ingenu. Si creus que el pacte PSOE-PP a Euskadi és una entesa feta en clau espanyolista per desfigurar l’anomenat «estat de les autonomies», ets nacionalista (dels perifèrics, i per tant dolent i pervers, o com a mínim provincià). Si dius que la llei de partits espanyola (signada per PSOE, PP i CiU) és una vergonya de la democràcia, diguin el que diguin a Europa, i opines que a Euskadi ha de callar la repressió institucional espanyola i ha de parlar el diàleg amb totes les possibilitats obertes (incloent-hi les ara prohibides), o penses que Bush, Blair, Aznar i Durão Barroso han de ser portats davant el Tribunal Penal Internacional per haver envaït l’Iraq, i que Obama, Brown, Merkel i Zapatero (i Chacón) han de ser jutjats pels bombardejos indiscriminats a l’Afganistan, ets filoterrorista.

I això cada dia: un dia ets una cosa i l’endemà l’altra, sense manies, i ’nar fent.

A mi potser ja no m’hauria de fer re a hores d’ara, però em preocupa una mica la salut mental de la gent en general. Aquesta dèria d’encasellar tothom segons uns patrons prefixats no em sembla que sigui precisament una manifestació d’intel·ligència, la veritat sigui dita. No hi ha cap possibilitat de reconèixer que un opinant pot ser que sigui senzillament un pobre home amb idees pròpies, que mira de ser honrat i independent en els seus judicis, i que diu el que pensa sense que cada cosa que diu signifiqui que segueix consignes d’altri i sense que les etiquetes l’encasellin i, per tant, el desfigurin?

(Ara, com diu molt bé un tècnic lingüístic amic meu, «molta penya valora el contingut pel concepte que té de l’emissor». O siga que tot açò dels encasellaments ve de llunt, passa a tot arreu i supose que és inevitable.)

Avui és 09/09/09 i són les 09:09 (dedicat a Màrius Serra).

Premis Mallerenga 2009

Ha acabat el curs –període de sessions, se’n diu– al Parlament de Catalunya i he decidit lliurar uns premis personals, els Premis Mallerenga, als millors parlamentaris de la ferradura legisladora catalana.

El jurat dels premis ha estat compost pel Far, el seu Llum, el Vigilant i el vigilant del Vigilant (ja sabeu que al Vigilant no se’l pot deixar anar sol). El vigilant del Vigilant diu que li va semblar que se sentien refilets d’ocellam divers durant les deliberacions, però pots comptar, no t’has de refiar mai del que et digui un vigilant il·legal. El Vigilant de debò nega de manera terminant que hi hagi hagut altres influències fora de les esmentades.

Totes les decisions s’han pres per unanimitat, no hi ha hagut vots particulars i no s’ha buscat fer “equilibris polítics” a l’hora de decidir els premis.

Donem premis a gairebé tothom, però no hi ha calés i no tenim ni un trist adhesiu on consti el guardó perquè el puguin lluir ses senyories. La crisi ens ofega i la gestió abnegada, sacrificada, desinteressada i altruista de ses senyories, incloent-hi la consecució del finançament del 2012, o encara que sigui d’abans i tot, no és suficient per a resoldre els problemes de caixa d’un pobre faroner.

En qualsevol cas, que ningú no s’enfadi, sisplau, que enfadar-se és molt poc seriós.

Prou introduccions. Vet ací els

PREMIS MALLERENGA 2009



- Premi Mallerenga 2009 al millor diputat (el més fetiller, efectista, ràpid, entabanador, ocurrent i retòric): Antoni Fernández Teixidó
- Premi Mallerenga 2009 al diputat més poètic: Francesc Pané
- Premi Mallerenga 2009 a la diputada més marassa: Caterina Mieras
- Premi Mallerenga 2009 a la diputada més divertida: Elena Ribera
- Premi Mallerenga 2009 al diputat més “negatiu”: Daniel Sirera (Premi Especial Míster “No?”)
- Premi Mallerenga 2009 als talents desaprofitats: Francesc Vendrell, Dolors Clavell, Maria Mercè Roca i Jaume Bosch
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més “màquines”: Jordi Turull, Josep Rull (Premi Especial “Diguem-ne”) i Santiago Rodríguez
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més apegalosos: Toni Comín i Jordi Cuminal
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més aristocràtics: Josep M. Balcells, Eudald Casadesús i Pere Vigo
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més didàctics: Daniel Pi i Agnès Pardell
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més punyents: Dolors Camats, Daniel Font, Patrícia Gomà, Meritxell Borràs i Jordi Terrades
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més demagogs (només els més extremats, eh?, perquè demagogs-demagogs, almenys una mica... ho són gairebé tots): Joan Ferran, Montserrat Nebrera, Roberto E. Labandera, Josep M. Pelegrí, Josep Enric Millo, M. Carme Vidal i Xavier Vendrell
- Premi Mallerenga 2009 a les diputades més “pihes”: les tres mosqueteres María Ángeles Olano, Carina Mejías i Belén Pajares... i la d’Artanyana Rocío Martínez-Sampere
- Premi Mallerenga 2009 als diputats que fan els discursos més desmanegats: Dolors Montserrat, Oriol Pujol, Mercè Civit i Montserrat Capdevila (consellera “in pectore” al final del darrer ple)
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més incomprensibles: Josep Llobet, Rafael Luna, Juan Bertomeu i Xavier Pallarès

Premis Especials Mallerenga 2009 als consellers

- Premi Especial Mallerenga 2009 als consellers més pedagògics: Montserrat Tura i Joaquim Nadal
- Premi Especial Mallerenga 2009 a les conselleres més inintel·ligibles: Marina Geli i Mar Serna (Premi Especial “Si més no”)


Els premis tenen una vigència de quatre anys. O sigui, d’aquí quatre anys potser hi tornem. O no.

(La il·lustració de la mallerenga carbonera és de Carme Rosanas i ha estat presa, amb permís, del seu bloc.)

Nota cultural (del DCVB): Vulgarment s’atribueix a la mallerenga el vici de xerrar molt, car és un ocell molt cantador i fa un crit especial que sembla que articuli determinades expressions. Hi ha una cançó popular de la vall de Ribes que diu: «Jo sóc mallerenga, | només tinc que llenga, | i en faig vuit o nou; | i tu, cucutàs, | que n’ets tan grossàs, | només fas un ou» (Valeri Serra i Boldú [coord.]: Arxiu de tradicions populars, Barcelona 1928). Diuen que la mallerenga, en cantar, diu: «Pitja, Pere! Pitja, Pere!», o bé: «Salta, Pere! Salta, Pere!», o això altre: «Tin-te, Pere, tin-te, Pere, sota la fulla de l’olivera!»; o això altre: «Tot per mi, tot per mi!»; o una incitació als llauradors: «A junyir! a junyir!»; i també diuen que es burla dels cavadors dient-los: «Magenca sense vi! cava la vinya sense vi!» (cf. Cels Gomis: Zoologia popular catalana, L'Avenç, Barcelona 1910).

Il Guardiano del Faro

Un amic m’ha parlat d’Il Guardiano del Faro. Il Guardiano del Faro era el pseudònim que va utilitzar els anys 70 i 80 un compositor i teclista italià que es diu Federico Monti Arduini, que després va fundar l’empresa Café Concerto i n’és l’actual president.

D’ell, de quan era Il Guardiano, és una peça mítica titulada «Amore grande, amore libero» (encara que m’agrada més aquesta versió, per les imatges i perquè hi és per triplicat ;-)), que va ser la cançó de l’estiu a Itàlia l’any 1975 i un dels cims del pop instrumental a tot Europa. Tres anys abans ja havia arribat al tercer lloc de la classificació en el Top 100 italià amb «Il gabbiano infelice», una adaptació arranjada d’«Amazing Grace», la cançó angloamericana del segle XVIII que va esdevenir una de les banderes per a l’abolició de l’esclavatge a Amèrica i després un símbol dels drets humans, i que no ha parat de sonar al llarg de dos segles i mig a banda i banda de l’Atlàntic. Fins i tot la canten alguns indis natius nord-americans quan fan actes de reivindicació ètnica o territorial. (La meva versió preferida és la de Kelly Family amb motiu del traspàs de la mare, suposo que perquè jo sóc dels que anys després vam assistir commocionats, com si fos una tragèdia, a l’anunci de Paddy Kelly que es feia monjo. Però també estan bé les versions d’Aretha Franklin, un altre mite meu, o Judy Collins. Ja me n’he anat del tema, aquests sentiments...)

He pogut comprovar que Il Guardiano del Faro, que també va fer qualque incursió en el cinema (com ara la tonada principal de Papillon), per a molta gent que ja tenia una mica de consciència els anys 70, i no diguem si són italians, és un punt de referència ineludible en la seva formació i en les seves vivències. Ara, aquests dies, gent a qui he demanat per Il Guardiano m’ha dit: «Des que vaig veure que et feies dir el vigilant del far que vaig pensar que allò em sonava, però no sabia per què. I ara que ho dius hi caic: era Il Guardiano! Fa tant de temps! Quins records...»

Això explica que hi hagi tantes i tantes webs que duguin aquest nom italià. Hi ha fins i tot un llibre famós amb aquest títol, i un munt de blocs: Guardiano del Faro, Il faro di Han - Il guardiano del faro, Il blog del guardiano del faro, Il guardiano del faro, il Guardiano del Faro, etc.

Ha estat bé saber que el vigilant del far té arrels, companyies i precedents prou sòlids. Gràcies, A.

I ara, m’agradaria que no us sonés com una fórmula buida ni com un parlar per parlar ni com un simple tòpic ni com una utopia absurda el desig que tingueu un molt bon any nou. Me’n vaig uns dies, com cada any, a reflexionar sobre tot plegat a la vora del foc a terra, i torno per rebre els Reis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Primera censura

Jo diria que el vigilant del far no és sectari, ni mentider. De vegades pot ser un pèl exagerat, i fins i tot desagradable, o almenys poc diplomàtic. I és contradictori, això segur. Però m’agradaria, ja ho vaig dir, que em consideressin inclassificable. En aquests quatre anys i escaig he rebut crítiques i aplaudiments –no gaires– de totes bandes. Fins ara, les crítiques crec que no havien pretès mai fer-me modificar la meva manera de pensar.

Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.

Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.

Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Consells per a blocaires

«Sigues tu mateix. Escriu per plaer i no per esport. No facis cas d’estadístiques i escolta el cor. No existeix la blocosfera, només existeix la nota que escrius ara mateix. Concentra’t en el contingut i expressa’l amb sinceritat. El teu bloc és una il·lusió, sigues tu mateix el bloc, amic meu. (Versió oriental)

»Dona’t d’alta en directoris. Escriu molt i enllaça més. Cuida les keywords i els metatags. Obre un compte a Feedburner i a Google Analytics. Fes servir l’etiqueta rel=nofollow. Estudia SEO. Compte amb l’intercanvi d’enllaços. Vigila on col·loques els AdSense. Canvia de disseny sovint. Estimula la participació i la fidelització dels teus visitants. Crea un fòrum. Usa plugins amb els quals destaquis els posts més llegits i més comentats. Escriu comentaris en altres blocs de temàtica semblant i deixa-hi la teva URL. Usa un corrector ortogràfic. Llegeix tots els feeds que puguis. Enllaça totes les teves fonts. Apunta’t a esdeveniments, blogs & beers, trobades i fòrums d’emprenedors. Posa un bon cercador al teu bloc. Dona’t d’alta a Alexa. Fes ping a tots els directoris o cercadors que existeixen. Destaca en negreta els termes del post que vols posicionar. Consulta Technorati o Del.icio.us per estar al dia de quins són els tags més buscats i escriu algun post que hi estigui relacionat. Fes servir una paleta coherent de colors en el disseny del teu bloc. Afegeix una imatge a cadascun dels teus posts encara que no vinguin a tomb, recorda que internet és visual. Etcètera. (Versió occidental)»

(Traduït d'ací; agraït al lector que m’ha enviat l’enllaç.)

Crec que sóc més aviat oriental, però tinc –sobretot tenia: cada cop menys– alguns trets occidentals.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què no plastifiquen els llibres?

«No sé si el vigilant accepta peticions, com als balls de festa major, però per si de cas...

»Segurament des de la posició privilegiada del far les coses que es diuen arriben una mica més enllà. Jo he provat de fer-me escoltar i no me n’he sortit.

»La pregunta (desglossada en més d’una) que m’agradaria llançar des del far més alt del país és: per què els llibres de text no surten plastificats (coberta, contracoberta i interiors corresponents) ja des de les impremtes? Faria lleig vendre llibres a la canalla que continguin plàstic? No fa lleig que des de les escoles et demanin que «plastifiquis» els llibres dels teus fills? Per què una cosa que aparentment sembla fàcil de fer no es fa? Hi ha cap impediment tècnic que desconec? Les empreses d’«aironfix» tenen cap acord amb les editorials? Cal que sumem la despesa de folrar els llibres (una picossada quan sumes 16 llibres) al que ja paguem?

»Jo ho he demanat amablement en més d’una ocasió i encara mai ningú ha sigut prou amable de contestar-me.

»Vigilant, aquí ho tens. Si ho vols preguntar tu, a veure si et senten, faries un gran favor a uns quants pares amb els dits enganxosos. Si a més t’escoltessin...

»Gràcies.»

(Al voltant d’aquest far, ja ho veieu, passen coses insòlites. Us en faríeu creus si us les expliqués totes. Es veu que hi ha gent que es pensa, amb tota la bona fe, que el far i el seu vigilant tenen poders potterians i que la llum de la llanterna arriba qui sap a on. N’hi ha que creuen que el pobre vigilant és com el Bruce Willis, capaç de destruir un helicòpter enlairat disparant-li un cotxe, i quan li demanen com s’ho ha fet diu: «És que m’havia quedat sense municions.»

Insomma, em sap greu decebre-us, i us agraeixo als qui feu veure que creieu una mica en el far l’increment d’autoestima que això em provoca, però la cosa no va així: aquest far tot just arreplega quatre gats orfes de llum –i quatre gates òrfenes– als quals ja els van bé els encara no 10 o 15 lúmens que fa la pobra bombeta de la torre la majoria dels dies que aconsegueix fer una mica de claror, i uns quants passavolants que no s’hi aturen gaire. Gent poderosa, gent que pugui arreglar coses, poca. Aquesta gent és pràctica, van a la pela, són dels que es demanen sempre «i això per a què serveix?», no estan per a orgues, i encara menys per a orgues de gats.

Amb poca fe, doncs, però encantat de fer-ho, us he copiat aquesta petició que m’ha arribat. Aquesta mena de coses, ja ho he dit, em van bé per a l’autoestima. I si després hi ha un editor que decideix fer els llibres ja plastificats –encara que sigui fent-nos pagar un suplement, almenys ens estalviarem la vesprada sencera de folrar els tres milions de llibres de cada fill–, llavors ja serà la pera, la nata, el súmmum, el... comble!, i els quatre gats i les quatre gates ens engreixarem tots plegats cinc quilos d’orgull... (l’orgull aquest és sa, porta Lactobacillus casei i no fa posar mixelins [sí, mixelins i no mitxelins, perquè ve del francès Michelin, que es pronuncia amb so de xeix], i prou de precisions sobre precisions, que ja sabeu que m’encanta però enfarfega els escrits).

Avui comença el curs escolar a Catalunya.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Quatre anys

Avui fa quatre anys que vam marxar de casa pensant-nos que seria només per uns quants mesos, i després vam descobrir l’aluminosi quan ja no hi podíem tornar perquè ho havíem enderrocat tot, i llavors ja havíem begut oli. Ara, només ara, comencem a veure la llum al final del túnel.

Quatre anys! Es diu ràpid, eh? Tot aquest bloc l’he escrit després, durant la travessa del desert! I tantes coses més, que he anat fent sense casa pròpia (aquella tampoc no és meva, però ja m’enteneu). Deunidó la capacitat d'adaptació de l’ésser humà, ens emmotllem a qualsevol cosa.

I a més, per ací dalt ens queixem per vici: què faríem, si visquéssim a l’Iraq i ens hagués esclatat una bomba a casa, una bomba d’aquelles que esclaten cada dia de cada dia des que els americans, els britànics i els espanyols van envair el país? Què faríem si no haguéssim tingut mai casa pròpia? Què faríem si ens hagués enderrocat casa nostra la inundació de la Xina? O el terratrèmol del Japó? Què faríem a Darfur? Llavors sí que tindria raó de queixar-me, però ara, que falten tan pocs mesos per tornar al meu cau, de què em puc queixar?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què el vigilant del far?

Avís previ a diaris i també a emissores de ràdio i cadenes de TV, especialment les públiques: el meu far no és un far de pedra i totxo, és un far virtual. Cada poc temps em truqueu o m'escriviu per demanar si em podeu fer una entrevista sobre els fars, la vida dels faroners, etc. No és aquí. I dic «especialment les públiques» perquè de Catalunya Ràdio i de TVC truqueu aproximadament un cop l'any, ara d'un programa, ara de l'altre, i de vegades del mateix programa que l'any anterior. Les altres deuen tenir més ben endreçat l'arxiu perquè no recordo que cap emissora privada m'hagi trucat dues vegades.

Avui fa tres anys que vaig començar el bloc, que llavors no tenia nom ni jo tenia tampoc cap idea que allò tiraria endavant amb continuïtat. N’hi ha prou de llegir la primera nota que vaig escriure (10 maig 2004), o la sisena (17 juny 2004), per adonar-se de la inseguretat amb què m’havia ficat en aquesta història.

Però bé, per celebrar l’aniversari, potser és el moment de fer una mica d’explicació del perquè d’aquest nom, que ja us vaig dir que m’havia vingut al cap tot d’un plegat. Fins ara no ho he explicat, us remetia a un article on parlava d’altres vigilants de far i de la feina dels faroners –tema sobre el qual he escrit també després, i encara més tard s’ha publicat un altre llibre–, però no deia res sobre el nom que vaig triar per al meu bloc. Ara és el moment d’explicar-ho.

El nom, com deia, va venir-me al cap tot d’una quan el bloc ja feia temps que rutllava. De nit. Vaig perdre el son, esperant que fos l’endemà per mirar al Gúguel si ja l’havia agafat algú. Vaig estar de sort: el nom era meu... fins que un dia a algú li agradi tant que estigui disposat a registrar-lo en algun indret i llavors em digui que ja no el puc fer servir més... No sé si pot ser, això, suposo que sí, que si tens pasta i ganes d’emprenyar, ho pots fer. Bé, llavors ja pensaré alguna altra solució, o em canviaré el nom. Com que l’adreça que havia obert inicialment a Blogger no pensava canviar-la –tot i que sí que en vaig obrir llavors unes quantes més amb les combinacions més factibles de «vigilant» i «far», per fer més difícil que allò que deia abans em passés fins i tot al mateix Blogger–, si mai haig d’empescar-me un altre nom per al bloc, ja rumiaré una mica i m’encomanaré als follets de la nit. Mentrestant, anem fent.

Però l’actual agrada, sembla. Hi ha gent que m’ho ha dit: «Quin bon nom!» I jo: «No és mèrit meu, se’m va acudir sense voler.» Perquè és veritat. Aquella nit jo no rumiava cap nom per posar al bloc. Ni tan sols havia pensat que el bloc hagués de tenir cap nom. Simplement em va venir al magí tot plegat. I ja som aquí.

Penseu en un far solitari, en el paper que fa. Allà tot sol, es creu qui sap què. I el far encara fa feina. Però el vigilant què? Doncs, això, ser-hi, estar-s’hi...

Encara més: el vigilant és el mateix faroner (o sigui, el vigilant que vigila des del far) o bé és un vigilant com si diguéssim de l’FBI que vigila el far i el que fa el faroner per informar després els lectors? Si és així, qui és el vigilant? I qui és el faroner? I què té aquest far que hagi de comptar amb un faroner i un vigilant secret, que són dos sous? Més incògnites que jo encara no tinc clares.

El far. És un edifici plantat a terra ferma, però el seu món és el mar, la seva feina és sobretot ser un punt de referència per a la gent del mar... Però no sols per a la del mar, també per a la de la terra, per a les criatures suposadament racionals –els rumiantes, que diuen els castellans, no?– i irracionals que treballen o viuen ran del mar. Hi deu haver molts animalons i moltes plantes que d’alguna manera depenen dels fars i de les seves llums intermitents. No ho he estudiat, però n’estic segur: als animals i a les plantes els afecta molt la llum, els pot capgirar la vida.

Espero que la llum del meu far sigui beneficiosa, o almenys espero que no sigui perniciosa. Espero que les dones i els homes, els animals i les plantes, els racionals i irracionals que treballen o viuen a la mar o ran del mar a prop del meu far, no prenguin mal. Si més no, que la llum del far no els faci malbé la vista. Que la menystinguin, si volen, que no la facin servir. Però que no em demanin que l’apagui. Perquè encara que a la majoria de la gent racional i irracional de la mar i de ran del mar els pogués molestar la llum d’aquest far –cosa que no sé, només sé que n’hi ha que de tant en tant em diuen que ho deixi córrer, que perpetro contaminació lumínica... o més aviat que escampo foscúria–, han de pensar en l’altra gent racional que no es molesten i sobretot en la gent irracional, els meus preferits, animals i plantes i fins i tot minerals, que depenen de la llum del far. O que no en depenen, perquè no crec, de debò, que ningú, ni tan sols cap pedrota, depengui d’aquest pobre far, però que se’l miren amb certa estimació... potser amb compassió? Bé, no és que ningú digui tampoc que haig d’apagar el far, perquè no crec que hi hagi ningú tan curt per no adonar-se que n’hi ha prou amb no mirar per no veure, però a vegades em passa això, que tinc paranoies.

N’hi ha que es miren el far de tant en tant i que són amics i amigues, bons amics i bones amigues. Però la majoria dels que se’l miren, que també són amigues i amics –si volen ser-ho, o considerar-se’n–, no els conec personalment. N’hi ha que m’escriuen a vegades, suposo que entendrits de compassió –això em penso que ja ho he dit, avui em repeteixo molt, em passa quan estic tou– per la soledat del vigilant, i n’hi ha que no m’escriuen però que adrecen l’esguard cap al far cada dia, o almenys un cop cada tres o quatre dies. I els sento, sento aquests esguards. (I a més, deixant de banda la poesia, els compta Gúguel Analytics, de renom Guà.)

El món s’ha fet xicotet. L’ajudant del faroner, en Guà, diu que hi ha gent de més de 40 països que miren aquest far modest: tot Amèrica, tot Europa Occidental, el Sud-est asiàtic, Austràlia, Nova Zelanda... Qui són? Ni idea. Que s’hagin posat en contacte algun cop amb el faroner potser n’hi ha cent, màxim cent cinquanta –del total, eh?, no d’aquests països. La resta, qui-sap-lo. Com és lògic, ja sé que molts dels que miren el far des d’ultramar no són persones humanes, sinó robots a la caça d’adreces per fer llistes de víctimes dels seus espams. Però els robots són com les pedres, també deuen tenir la seva animeta mineral i ja em va bé que em visitin. Al darrere dels robots, sempre hi ha algú, el qui els ha creats.

I em costa molt escriure? Doncs, no gaire. Encara em passa sovint que em ve al cap una idea, una idea que em fa l’efecte que he tingut de sempre, i penso: això no ho has explicat!, i llavors m’enganyo pensant que és important que ho expliqui perquè forma part integral del meu sistema de pensament, perquè precisa en un punt bàsic tal qüestió de la qual ja vaig parlar però sense prou detall. I fins que no ho escric i no ho penjo al bloc, pateixo pensant que algú pot haver-me jutjat precipitadament per culpa meva, per no haver-li donat totes les dades per completar el puzle. I això, la veritat, em passa sovint: força notes d’aquest bloc han sorgit així, i encara ara em passa, tres anys després d’haver començat a escriure. Encara em passa que tinc coses al pap que he d’explicar, que són fruit d’aquesta compulsivitat irrefrenable.

I penso: què faria sense el bloc, sense els contes i relats que penjo de tant en tant en altres indrets, sense els retalls de premsa que arreplego per reproduir-los a InfoReflex.Cat perquè no es perdin per sempre més al ciberespai –o més ben dit, per no perdre’ls jo–? I responc: tot seria molt diferent, tot ha canviat.

I, per acabar, sobre què escric? Sobre qualsevol cosa que em vingui al cap. Tinc pocs tabús, tot i que procuro no barrejar aquí gaires coses de la meva vida familiar, perquè això no és un bloc familiar, sinó personal, estrictament intransferible en els seus continguts a cap altra persona de casa meva –i no diguem d’altres àmbits. Una altra regla és que quan escric sobre qüestions d’interès públic, normalment no repeteixo el que han dit altres –o si m’agrada especialment el que ha dit algú, potser ho reprodueixo entre cometes, i ja no cal que m’esforci per dir jo el mateix d’una altra manera–, perquè el que m’interessa més és tocar els temes que no toquen altres o tocar-los des d’una perspectiva diferent de la dels altres. I això no perquè m’ho proposi com a manifestació del meu esperit de contradicció, que també el tinc, sinó per economia, perquè si ja han dit altres el que jo penso, per què repetir-ho? O sigui, que de vegades hi ha buits en aquest bloc perquè hi ha dies que estic d’acord amb el corrent general de les coses que passen (!) –açò no sé si és veritat o és més aviat una raó teòrica que m’he empescat ara–, i llavors no em sento obligat a dir res, o no se m’acut res d’original per dir. O també pot ser –crec que és més això que l’altra raó– que aquells dies tingui molta feina i/o no me’n surti a acabar d’escriure res amb cara i ulls.

I de moment, això és tot. En qualsevol cas, ja sabeu que tot plegat són raons a posteriori. Ja coneixeu els motius pels quals no... escric.

(Sobre el meu col·lega italià Il Guardiano del Faro, vegeu això.)

Per què no escric

No escric per fer-me conèixer, no escric perquè em pensi que ho faig molt bé, no escric perquè vulgui fer-me famós ni per triomfar, no escric per encetar diàlegs –ni aquí ni al Twitter–, no escric perquè em facin comentaris –i per això no hi tinc activada l’opció de fer-ne, tot i que hi ha gent que m’escriu, i jo ben content, m’agraden els comentaris que queden en la intimitat i miro de contestar-los tots, i de vegades fins i tot demano permís als remitents per reproduir-los–, no escric perquè em considerin més bé, no escric perquè vulgui que em llegeixi molta gent, no escric perquè parlin de mi, no escric per enriquir els altres ni per compartir sentiments, no escric per generositat, no escric per fatxenderia, no escric per humilitat, no escric per guanyar diners, no escric per passar a la història... no escric per res de tot això.

Escric, primer, perquè tot sovint em ve de gust fer-ho, segon perquè de vegades ho necessito per esbravar-me i tercer perquè em penso que convé –el fet d’esbravar-me d’aquesta manera– als que m’envolten. (Si no escrivís, potser esclataria. I si esclates, a més de fer-te mal tu, esquitxes.)

(Qüestió de llengua: si no vols explicar els motius pels quals escrius, sinó que vols refutar motius que la gent podria pensar que et fan escriure però que en realitat no són els que et fan escriure, no hi ha cap manera de titular-ho que no sigui equívoca. La gent que llegeixi aquest títol tendirà a pensar: «I ara, aquest ho deixa córrer o què?» És clar que podria haver-ho titulat «Per què escric?», però aleshores no seria tan divertit... ni respondria amb prou exactitud al contingut de l’article.)

(Actualitzat diverses vegades després de la data que consta a la capçalera de l'article.)

Inclassificables tots, irrepetibles

N’hi ha que em diuen que sóc massa conservador en aquest bloc, n’hi ha que em diuen que segons com sóc massa extremat i poc dialogant «com tots els independentistes», n’hi ha que m’escriuen retraient-me determinades coses que he dit aquí dels espanyols o d’altres col·lectius o que el mateix fet de no permetre comentaris ja deixa clar com sóc. El que m’ha agradat més de tot, però, és el que em va dir una persona abans-d’ahir, amb motiu d’haver llegit aquest bloc: diu que sóc inclassificable. Així és com hauríem de tractar tothom, considerant-los inclassificables, únics, irrepetibles. I llavors el món potser aniria més bé. Tenim massa tendència a encasellar la gent a partir d’una frase, d’una paraula, de la pinta externa que fan, d’una vinculació, de la seva família... d’un prejudici nostre.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)