dimarts, 30 d’agost del 2011

Tòpics desemmascarats (7): «Borja i Àlvaro són noms castellans»

Són noms castellans i pikhos, se sol dir. Doncs segons com. No dic que aquí i ara no sigui així, és a dir, que ara no sigui vist així per a una majoria de gent, però em penso que no s’hauria de veure així.

Perquè justament Borja és un cognom català (valencià), i això ja no cal demostrar-ho perquè és ben conegut. Ja que hi som, fa una miqueta de vergonya que de vegades trobis escrit aquest cognom com a Borgia en escrits catalans. I el que sí que no té perdó de Déu és pronunciar el nom d’un Borja català a la manera espanyola: això sí que és pikho, prepi, poix, de pitiminí, d’una Espigueta de Mill mesetària o fins i tot poca-solta, com en vulgueu dir. En una paraula, ridícul.

I què puc dir d’Àlvaro? Doncs que exactament amb aquesta mateixa grafia, si no ens enganya l’editor, ja apareix a les cròniques de Pere el Cerimoniós, del segle XIV. Vegem-ho:

En temps d’aquest rei En Jacme, era comte en Urgell, Ponç de Cabrera, fill del dit Guerau de Cabrera, e morí lo dit Ponç en l’any de Nostre Senyor MCCXLIII [1243]. E aprés ell fo lo comte son fill Àlvaro, lo qual hac II mullers, és a saber, la filla d’En Pere de Montcada, de la qual procreà una filla, la qual donà per muller a En Sanç d’Antillon; e l’altra muller fo germana d’En Roger, comte de Foix, apellada Cicília, de la qual engendrà II fills: Ermengou e Àlvaro. [...] E donà a Àlvaro, germà del dit Ermengou, lo vescomtat d’Àger e de Castelló, e hac per muller la filla d’En Ramon de Cardona [...]

(Crònica general de Pere III el Cerimoniós, 1319-1387, ed. Alpha, 1961, p. 119)

Ara bé, en català oriental o central, Àlvaro s’ha de pronunciar «Àlvaru», com el Cisco de Francisco fa «Ciscu», el Mingo de Domingo, «Mingu», o el Cinto de Jacinto, «Cintu».

Això, evidentment, no treu que els Àlvars, que també n’hi ha, tinguin tota la raó si reclamen una part de la genuïnitat del nom en català. Però només una part, no tota. Perquè a un nom que es diu i s’escriu així des de fa set-cents anys no se li pot llevar ni un bri de catalanitat.

Com deia abans, aquesta mena de noms solen tenir un hipocorístic truncat o afèresi –em sap greu però es diu així– a la catalana. En el cas d’Àlvaro hauria de ser Varo («Varu» en oriental) o bé, amb una metàtesi prèvia –torno a demanar disculpes: vol dir intercanvi de posicions entre lletres, com les que vèiem l’altre dia– entre les dues consonants L i R, Valo («Valu»). Però no he trobat documentació sobre aquest punt, només alguns pocs casos de la vida real.

Afegitó de l’octubre 2011. Ara veig això a l’edició valenciana d’El Punt Avui:

Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Sumpció, Triu, Queta, Cinta, Laia, Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, Tano, Tiano, Tòfol, Calo, Uiso, Neso, Maso, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, Salus, Álex, Inma, etc.), encara que en alguns casos, no gaires, el castellà ho retalla per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chelo, Nando, Quino, Quito, Sandro, Tico, Berto o Beto, Chuso o Suso), i en altres casos l’origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Curro, Chema, Pancho, Cuca).

Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana, fent una apòcope. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. [...]

(Eugeni S. Reig, El Punt Avui, 3 octubre 2011)

No és exactament el mateix tema però com què hi té a veure ho enganxe ací.

* * *

I ja que hi som, afegeixo uns quants hipocorístics per afèresi del català central: Laia, Lali, Ulària (d'Eulàlia/Eulària), Fina (de Josefina i altres), Quim, Quima, Quimet, Quimeta, Xim, Xima (de Joaquim/a), Toni, Tòniu, Tònia, Tonina, Tonet, Toneta (d'Antònia i Antoni/o), Tomeu (de Bartomeu), Cesc, Cesca, Ciscu, Queca, Quico, Tica, Ticu, Xesca, Xesco, Xisca, Xiscu (de Francesc/a o Francisco/isca), Tina (de Cristina i altres), Mingu (de Domingo), Cintu (de Jacinto), Met (de Jaumet), Rat i Rateta (de Montserrat), Vador, Dor (de Salvador), Fel (de Rafel), Ada (d'Immaculada i altres), Vier (de Xavier), Varu o Valu (d'Àlvaro), Nestu (d'Ernest), Jem, Mia (de Josep Maria), Dora (de Teodora i altres), Linus (d'Aveŀlí i altres), Ia (de Rosalia i altres), Berta, Bertu o Betu (d'Alberta/o i altres), Mei (de Remei), Ció, Sión, Sumpta (d'Assumpció/Asunción i altres)Sidru (d'Isidro), Nitu (de Juanito i altres), Sefa, Pep, Pepa, Pepeta, Pepita, Pepitu, Pitu, Bep, Bepa, Jep (de Josep/a), Tià, Tiana (de Sebastià/ana), Quel i Quelu (de Miquel), Biel (de Gabriel) Bel (d'Isabel i altres), Setu (d'Aniceto i altres), Nofre (d'Onofre), Tòfol (de Cristòfol), Nel, Neŀlo, Neŀlet (de Manuel), Sèbiu (d'Eusebio), Nanda, Nandu, Nana, Nanu (de Fernanda/ando), Belardu (d'Abelardo), Lena o Nena (de Magdalena), Ota (de Carlota), Txell (de Meritxell), Bet (d'Elisabet), Nasi (d'Ignasi), Lau, Colau (de Nicolau), Ona (de Mariona i altres), Lina, Ina (de Catalina i altres), Poli (d'Hipòlit), Mel (d'Ismael), Gori (de Gregori), Ela (de Daniela i altres), Tali (de Natàlia), Tori (de Victòria), Ventura (de Bonaventura i altres), Lari (d'Hilari), Cià (de Macià), Sol (de Consol [a Espanya ve de Soledad]), Mon, Mona (de Ramon/a), Sandra, Sandru, Xandri, Xandru (d'Alexandra/Alejandra i Alejandro), Cil (de Cecili), Fani (d'Estefania i altres), Guida (de Margarida), Ti, Tinet (de Martí), Fonsi, Fonsu (d'Alfonso), Míliu (d'Emilio), Miru (de Casimiro), Sisu (de Narciso), Sito (de Luisito i altres), Emma (de Gemma), Triu, Triuetes (de Beatriu), Gustí (d'Agustí), Bros (d'Ambròs), Tasar (de Baltasar), Tinet (de Valentí), Poldu (de Leopoldo), Quet (d'Enric), Teia (de Dorotea), Mundet/a (de Raimundo/unda)... Com veieu, és una llista inacabable.

dijous, 25 d’agost del 2011

Una nova paraula: gaviser

He descobert una nova paraula que diu alguna gent gran, almenys a Reus i la rodalia (no sé si enlloc més): gaviser. Naturalment, hi ha una metàtesi a partir de gasiver (metàtesi: inversió o canvi de posició de lletres o síl·labes d’un mot, com passa amb gavinet o radera, que en realitat són, com sabeu, ganivet i darrere), però el fet és que gasiver no és als diccionaris –ni gaviser, no cal dir-ho–: ni al Fabra, ni a l’Alcover-Moll, ni al Coromines, ni tan sols als diccionaris antics com el Labèrnia, ni per descomptat en cap diccionari modern (DIEC, Enciclopèdia, Salt, 62, etc.).

El significat és exactament el mateix que el de gasiu. Abans, gasiu es deia més aviat gasiva, també per al masculí (ets un gasiva): era, doncs, un adjectiu epicè. Després a la gent li devia semblar que el mot gasiva era poc adequat per als masculins i va crear gasiu. I en alguns racons de Catalunya hi ha gent que diu gasiver o gaviser –segurament per influència de gasiveria ‘acte propi d’una persona gasiva’– com a masculí de gasiva, en comptes de gasiu.

Un fet curiós és que a ningú, fins ara, se li ha acudit que un dels seus sinònims, garrepa, hagi de fer el masculí també diferenciat (seria garrep?; potser garreper?). Són coses que passen amb la llengua, sempre tan imprevisible.

Sigui com sigui, fa il·lusió trobar-les, i per això volia compartir la descoberta.

dilluns, 22 d’agost del 2011

La gentil Marta

En el cançoner del segle XIX, de Francesc Alió, del qual vaig parlar l’any passat, a banda de la lletra de Los segadors hi ha altres cançons encara avui vives, almenys en la memòria dels de la meva generació, com són Lo noy de la mare (reprodueixo els títols tal com apareixen al llibre), L’estudiant de Vich, La ploma de perdiu, Lo mariner, Los tres tambors, L’heréu Riera, La pastoreta, Cansó de Nadal (o Lo desembre congelat) i altres.

Però n’hi ha una que no em sonava de res, La gentil Marta, amb una història d’allò més original, i he pensat a copiar-vos-la, per si a algú li fa gràcia o coneix alguna Marta a qui poder-la regalar o fins i tot cantar amb l’entonació festiva o greu que requereix cada passatge (si és que algú en sap la música, esclar; al cançoner hi ha el pentagrama, però no sé com reproduir-lo aquí de manera que es vegi prou bé):

A l’ombra d’un taronger,
o lay la, langueridá,
s’está la gentil Marta.
De la porta en lo llindar,
soleta ’s pentinava,
ab una pinteta d’or,
y escarpidor de plata.
Ja’n passavan tres galans,
tots trés l’han saludada;

–Ay Marteta, vols venir,
si vols veni’ ab nosaltres.

–Ab vosaltres be hi vindré,
si’n portéu las guitarras.

–Guitarras portém tots trés,
totas trés enflocadas.
La una enflocada d’or,
y l’altre ab flochs de plata;
l’altre, que es del or mes fi,
sols un cop l’hem tocada.
Si tu vens, la sonarém
un altre cop encare. –

Ja se’n van vora del mar,
ran á ran de la platxa;
ja l’agafan per un brás,
en barca l’han posada,
y de tant i tant ballá,
la barca s’es girada;
de tots ningú n’ha pres mal,
sinó la gentil Marta.

–Ay Marta, Déu te perdó,
Déu t’hagi perdonada;
quant tos pares ho sabrán
farán tocar las campanas;
las campanas de la Séu,
las del Rosé, y del Carme.

–No’m diguéu Déu te perdó,
que no so morta encare.

Pels indrets específics que la lletra esmenta al final, podria ser una cançó pròpia de Manresa, i potser encara coneguda allà per algú? Però des de Manresa anaven al mar? O bé hi havia una església del Roser a Barcelona, que no conec?

Sí, ara em confirmen que a Barcelona hi ha també una església del Roser, una del Carme i una seu, que és la catedral. I hi ha mar, esclar.