Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.
Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.
El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.
Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.
Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Luis Núñez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Luis Núñez. Mostrar tots els missatges
dissabte, 24 de maig del 2008
dimarts, 29 de maig del 2007
Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»
Ho he vist en uns rètols del Banco Popular. Anava amb pressa i no n’he pogut prendre nota, però em penso que deien: «Hi ha quelcom que puguem fer per tu?» Potser era «...per vostè?», però no hi fa res. Al costat, una foto del gegant Pau Gasol, el jugador de bàsquet.
Vet aquí un dels efectes més perniciosos de les traduccions literals, que en aquest cas potser s'ha fet amb un programa d’ordinador. Perquè totes les paraules d’aquesta frase són ben catalanes, i fins i tot n’hi ha una que és de concurs («quelcom»), però segur que la frase grinyola a tothom que la llegeixi. «Quelcom» és tan de concurs, que inclús –«inclús» ja es pot dir!– hi deu haver gent que potser ha pensat: tal volta és per això que em grinyola; «quelcom» és tan difícil de veure avui dia que ja em sona malament. A veure, provem de canviar-ho per «alguna cosa». I no, tampoc no funciona... tot i que potser a molta gent ja no li sonarà tan estrany. Perquè sovint no ens sona estranya una construcció castellana si està feta amb paraules catalanes.
I en canvi, això no és català, és macarrònic. I potser algun assessor lingüístic aficionat –el nebodet del delegat del banc a Catalunya, o una cosa així– ha vist el «quelcom» i ha dit: «Ui, que autèntic, amb un “quelcom” i tot, val més que no ho toquem, que qui ho ha traduït n’ha de saber molt.»
Bé, no vull fer més sang, que tothom pot tenir un mal dia. El que és emprenyador és que errors d’aquesta grossària, que a tots se’ns poden passar, no te’ls trobes generalment en castellà, i quan se’ls n’escapa un (en castellà) corren a arreglar-lo. En canvi –ja ho vam dir a propòsit dels errors d'impremta–, en català no passa res, el català es fa servir només perquè no sigui dit, per amansir les feres nacionalistes, i no hi fa res que estigui bé o malament: l’important és que no ens resulti més car del compte. I el nebodet ens ho fa gairebé de franc.
Eps, que me n’oblidava: en català normal, segur que ho sabeu, aquesta frase es diu així: «Hi ha res que puguem fer per tu?»
(Afegitó del dijous 31: sabia que havia llegit alguna cosa sobre aquest tema, però no recordava on. Ara ho he trobat. És de Joan Sales, al pròleg del llibre de Joan Coromines Lleures i converses d’un filòleg. Diu Sales: «Una frase com “si hi tens quelcom a dir, parla”, sempre m’ha fet l’efecte d’un calc de la castellana corresponent amb traducció maquinal de “algo”, ja que en català natural s’ha dit sempre “res” (“si hi tens res a dir...”) en construccions d’aquest tipus.» M’alegra, com diria Josep Lluís Núñez*, que el senyor Sales estigui d’acord amb mi.)
*(És clar, d’això ja fa anys, i potser la gent no se’n recorda. Després que el Barça va guanyar un trofeu, van anar tot l’equip amb el president, el senyor Núñez –ínclit constructor d'edificis en qualsevol espai de l’àrea metropolitana, incloent-hi els parcs, Collserola o qualsevol altre terreny verge o no que se li posi al davant, i sempre amb les benediccions de les autoritats municipals i autonòmiques–, a la Generalitat i a l’ajuntament. Era l’alcalde des de feia poc el senyor Joan Clos. Núñez fa un breu discurs i diu una cosa com: «Estem molt contents de ser aquí, a l’ajuntament de la ciutat que porta el nom del club...» Tal com ho llegiu, els que no ho sabíeu o no ho recordàveu.)
Vet aquí un dels efectes més perniciosos de les traduccions literals, que en aquest cas potser s'ha fet amb un programa d’ordinador. Perquè totes les paraules d’aquesta frase són ben catalanes, i fins i tot n’hi ha una que és de concurs («quelcom»), però segur que la frase grinyola a tothom que la llegeixi. «Quelcom» és tan de concurs, que inclús –«inclús» ja es pot dir!– hi deu haver gent que potser ha pensat: tal volta és per això que em grinyola; «quelcom» és tan difícil de veure avui dia que ja em sona malament. A veure, provem de canviar-ho per «alguna cosa». I no, tampoc no funciona... tot i que potser a molta gent ja no li sonarà tan estrany. Perquè sovint no ens sona estranya una construcció castellana si està feta amb paraules catalanes.
I en canvi, això no és català, és macarrònic. I potser algun assessor lingüístic aficionat –el nebodet del delegat del banc a Catalunya, o una cosa així– ha vist el «quelcom» i ha dit: «Ui, que autèntic, amb un “quelcom” i tot, val més que no ho toquem, que qui ho ha traduït n’ha de saber molt.»
Bé, no vull fer més sang, que tothom pot tenir un mal dia. El que és emprenyador és que errors d’aquesta grossària, que a tots se’ns poden passar, no te’ls trobes generalment en castellà, i quan se’ls n’escapa un (en castellà) corren a arreglar-lo. En canvi –ja ho vam dir a propòsit dels errors d'impremta–, en català no passa res, el català es fa servir només perquè no sigui dit, per amansir les feres nacionalistes, i no hi fa res que estigui bé o malament: l’important és que no ens resulti més car del compte. I el nebodet ens ho fa gairebé de franc.
Eps, que me n’oblidava: en català normal, segur que ho sabeu, aquesta frase es diu així: «Hi ha res que puguem fer per tu?»
(Afegitó del dijous 31: sabia que havia llegit alguna cosa sobre aquest tema, però no recordava on. Ara ho he trobat. És de Joan Sales, al pròleg del llibre de Joan Coromines Lleures i converses d’un filòleg. Diu Sales: «Una frase com “si hi tens quelcom a dir, parla”, sempre m’ha fet l’efecte d’un calc de la castellana corresponent amb traducció maquinal de “algo”, ja que en català natural s’ha dit sempre “res” (“si hi tens res a dir...”) en construccions d’aquest tipus.» M’alegra, com diria Josep Lluís Núñez*, que el senyor Sales estigui d’acord amb mi.)
*(És clar, d’això ja fa anys, i potser la gent no se’n recorda. Després que el Barça va guanyar un trofeu, van anar tot l’equip amb el president, el senyor Núñez –ínclit constructor d'edificis en qualsevol espai de l’àrea metropolitana, incloent-hi els parcs, Collserola o qualsevol altre terreny verge o no que se li posi al davant, i sempre amb les benediccions de les autoritats municipals i autonòmiques–, a la Generalitat i a l’ajuntament. Era l’alcalde des de feia poc el senyor Joan Clos. Núñez fa un breu discurs i diu una cosa com: «Estem molt contents de ser aquí, a l’ajuntament de la ciutat que porta el nom del club...» Tal com ho llegiu, els que no ho sabíeu o no ho recordàveu.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
