dimecres, 27 de febrer del 2013

«Dones de fer feines»

Què hem de fer amb aquesta patata calenta?

Sembla que ningú ha intentat refredar-la, ningú s’hi ha ficat. L’altre dia una amiga em passava el titular de portada d’un diari, el de més audiència entre els de paper que es distribueixen a Catalunya: «Dones de fer feines, un ‘luxe’ del sud d’Europa».

Què cal fer amb aquesta expressió, per una banda ofensiva però per l’altra força descriptiva de la realitat, almenys pel que fa al sexe de la immensa majoria de les persones que es dediquen a això? La bandegem? La substituïm per «treballadors de la llar», com feia el mateix diari a les pàgines interiors, amb un masculí suposadament no marcat? Però, en aquest cas, ¿no seria més marcat que mai, per tal com maquillaria la realitat –la immensa majoria d’aquests «treballadors» són dones– d’una manera tan escandalosa que en realitat l’amagaria? No és hipòcrita, això de «treballadors de la llar»?

Extremant la qüestió, ¿seria acceptable que en els temps en què l’esclavitud era legal, s’etiquetés els esclaus de «treballadors per compte aliè», posant per cas? Sens dubte, el nom dignificaria els esclaus, però alhora amb aquell nom es dissimularia la seva veritable condició d’esclaus –substancialment: ‘no lliures, no persones’– i potser es desactivaria la lluita perquè deixessin de ser-ho.

Per una altra part, a les persones que conec que es dediquen professionalment a aquesta feina, a tenir cura de les cases o despatxos o instaŀlacions d’altres –la majoria dones, ara com ara, ja ho deia abans–, mai no se m’acudiria anomenar-les «dones de fer feines», ni a elles els agradaria gens, em sembla, que les anomenés així. Ara bé, conec dones que s’hi dediquen i que estan ben orgulloses i satisfetes de la feina que fan. No em sembla que sigui indigna, és una feina i prou que algú ha de fer –també la poden fer homes, no cal dir-ho–, cobrant el que és just, com en qualsevol altra ocupació. I per part de la resta de la gent, valorant-la.

Però no és acceptable que se les anomeni «dones de fer feines» com si aquesta tasca hagués de ser exclusiva de les dones, tot i que els fets ara com ara siguin tossuts. O sigui, no es pot argumentar que convé mantenir la denominació «dona de fer feines», tal com feia el diari, simplement perquè és tradicional. Aquest seria l’últim argument.

Què en fem, doncs, tornem-hi, de la denominació «dones de fer feines»?

¿Potser substituir-la* per una denominació neutra com ara assistent**, ajudant o auxiliar de la llar?: L’ajudant de casa és de la Pobla, Els veïns tenen una auxiliar, Aquesta assistent és una joia a la cuina, Faig d’assistent d’una dona sola amb tres fills, Als matins treballo d’auxiliar en una casa del barri i a les tardes estudio, Si no fos per l’ajudant que ens ve un parell d’hores al dia hauria de deixar de treballar.

¿Potser optar per la distinció de gènere gramatical: empleat/ada de la llar –com se’n diu ara oficialment–, o treballador(a) domèstic(a), o empleat/ada domèstic(a).

* Substituir-la en els contextos actuals, i guardar-la –o sigui, fer-la servir–, com és lògic, per als contextos adequats: quan es faci referència a èpoques anteriors, etc. Igual com diem «esclaus» i «esclaves» quan parlem de la gent que patia esclavitud.

** Assistent i no assistenta, perquè encara que aquesta segona també tingui tradició és una paraula connotada per un ús molt similar al de les «dones de fer feines»; en canvi, les expressions «assistent de vol» o «assistent de congressos», que no distingeixen entre masculí i femení, no tenen connotacions negatives.


Per tant, el primer de tot és aconseguir que les «dones de fer feines» tinguin cada cop un estatus el més normal possible, com el de qualsevol altra persona en qualsevol altra feina. En això s’ha avançat una barbaritat els últims anys, però encara hi falten serrells, o llençols sencers.

El Roto, avui mateix a El País, iŀlustra una desfilada de moda amb aquest text:
«Tothom aplaudia a models, sastres i modistes, però ningú no es va fixar en qui havia cosit la roba» (El Roto, El País)
Doncs això, primer de tot això. Les cosidores (i els cosidors) també existeixen. I hi han de ser, algú ho ha de fer. El que no pot ser és que ningú hi pensi, que això és, crec, el que denuncia El Roto.

I per acabar: no sé si encara queda gent –no m’estranyaria gens ni mica– que parli de «la minyona», com se’n deia abans de les noies o senyores que, a més de «fer feines», també tenien cura de la canalla cuinaven feien de secretària de la senyora i de criada de l’amo treien a passejar el gos donaven al gat les deixalles del dinar i omplien de pinso la gàbia de la cadernera i tot plegat. Això era a les cases «modestes», que només en tenien una, perquè a les de més prosàpia, lògicament, hi havia –a temps parcial o full time–, a més de la minyona, la cuinera, la mainadera, la cosidora, la qui acompanyava les criatures al parvulari, la governanta i/o la majordona, la decoradora, la qui entrava als fons dels armaris per organitzar espais, la perruquera i/o el perruquer de la mestressa i/o de la fillada, la dida... I que a ningú no se li fiqués al cap envair el terreny de l’altra, que llavors se les podien tenir i tirar-se els trastos pel cap. Si no vaig errat, totes plegades eren, en les cases «més fines», el «servei», o més exactament «el servicio», tal com testimonia encara el llindar de tantes portes laterals de cases de bona capa. O sigui, la «minyona» només «feia feines», les altres tenien comeses específiques diferents. En poques paraules, «minyona» és hipònim de «servei».

Aquest tema mereixeria almenys una tesi doctoral o dues: «Minyones i dones de fer feines a Catalunya: història, denominacions i funcions».

Avui només faig insinuacions, confesso ignoràncies i plantejo interrogants per als quals no tinc respostes clares.

(La imatge està presa d’Human Righters)

dijous, 21 de febrer del 2013

Qüestions de llengua (60): L’apòstrof davant cursiva

(Aquest article s’ha modificat després de la data de publicació.)

Ve d’aquí.

Vaig dir que la proposta la dividíem en dos capítols:

1. Apòstrof davant cometes
2. Apòstrof davant lletra cursiva

* * *

2. Apòstrof davant cursiva

Penso que el mateix criteri de l’altre dia es podria aplicar davant les paraules escrites amb cursiva.* I encara més en aquest supòsit, potser, perquè un mot amb cursiva demana, em penso que més que les cometes i tot, una aturada prosòdica, almenys quan es llegeix en veu alta, per avisar que a continuació ve un mot marcat. Per tant, jo faria coses com:
- Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en el auf wiedersehen de l’alemany –o el a reveure del català, o el au revoir del francès–, quan nosaltres en tenim prou amb un adéu (i no: Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en l’auf wiedersehen de l’alemany –o l’a reveure del català, o l’au revoir del francès–, quan n’hi ha prou amb un adéu);

- Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en el adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen (i no: Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en l’adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen);

- Quan parles així em fas pensar en la orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror (i no: Quan parles així em fas pensar en l’orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror);

- L’edició de ¡España libre! [d’Albert Camus] es va imprimir per primera vegada a Mèxic el 1966» (frase publicada a La Vanguardia el 30 octubre 2012 amb la preposició apostrofada: «L’edició d’¡España libre! es va imprimir...», una solució que en aquest cas em sembla fins i tot lletja estèticament [apòstrof + admiració]);

- Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol de El ejercicio del poder [així es va publicar en un article de Quim Monzó, 12 maig 2013] (i no: Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol d’El ejercicio del poder);

- Eliminar les humitats de a vostra casa (i no: Eliminar les humitats d’a vostra casa [com es va publicar en un article d’Empar Moliner, 22 abril 2013]);

- L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres al ells, és a dir, al tothom (i no: L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres a l’ells, és a dir, al tothom [com es va publicar a La Vanguardia, 12 juny 2013]).
*Això m’ho va dir Joan Solà un cop, que li vaig parlar de les meves enginyosíssimes propostes sobre l’apòstrof i les cometes. Em deia, segurament per fer-me reflexionar sobre la meva imprudència inconscient: «Però si això es fa amb les cometes, també s’hauria de fer amb les cursives, no?» I mira, sí, justament això és el que proposo ara. (No li ho vaig dir aleshores, al contrari: quan em va fer aquell comentari li vaig donar la raó, que efectivament hauria de ser com deia, per coherència, i que la cosa era impracticable. Avui, no sé per què, se m’ha acudit que no és tan impracticable. Però ara ja no em pot excusar la inconsciència, és prepotència i pedanteria pures. O tinc un mal dia, vés a saber.)

El més fàcil –això ja ho vaig dir a Solà–, tant pel que fa a les citacions amb cometes com a les expressions escrites amb cursiva, és incloure l’article –la preposició és molt difícil que mai ens hi càpiga–, quan sigui possible, dins de les cometes. Com ara en aquest exemple, també de La Vanguardia:
- He tractat Mario Vargas Llosa, per mi l’escriptor amb majúscula (Sergio Vila-Sanjuan, La Vanguardia 8 gener 2013).
I ja us deixo. Torno al que vaig dir l’altre dia: sort que no em dedico a prescriure solucions ortotipogràfiques, seria horrorós. O sigui, escric aquestes coses per a mi solet.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Perles (113): La marquesa de Tous

«Hi havia una vegada una marquesa, la marquesa de Tous, que tant per dinar com per sopar només acceptava ingerir la part més exquisida i amagada del filet de vedella. Com que feia fàstics a tots els altres aliments, fossin verdures, peixos o altres tipus de carn, i com que el principi alimentari l’obligava al sacrifici de dos animals per dia, amb el temps l’hecatombe va conduir la marquesa a la ruïna i a la renúncia del títol. Va anar a captar, fins que una nit va trucar a la porta d’una masia demanant una mica de menjar. El pagès que li va obrir només disposava d’unes nous i d’una mica de pa, i la dona ho va acceptar perquè ja no podia més. Les sobres li van resultar tan suculentes, tan superiors als filets dels temps d’esplendor, que ella mateixa es va dir: “Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.”»

(Anècdota publicada per Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 15 febrer 2013)

Afegitó 1 març 2013. Ara em diu una persona que coneix de sempre la gent de casa meva que recorda haver sentit aquesta anècdota a la meva mare o a la meva àvia materna o a algú d’aquesta branca familiar.

dijous, 14 de febrer del 2013

Qüestions de llengua (59): Més sobre l’apòstrof davant cometes (2)

(Aquest article ha estat modificat després de la data de publicació.)

Com que aquests anys, des que vaig publicar l’article anterior sobre el tema, hi ha hagut corresponsals que me n’han fet reflexions, i com que jo també hi he anat rumiant, he arribat a una proposta intermèdia: ni mai apòstrof ni sempre apòstrof.

És massa complicat? Oi tant. Però m'encanta fer teories de franc i inútils, xalo d’allò més. (Sort que no em dedico a prescriure solucions ortotipogràfiques, seria terrible, una taxa de suïcidis bestial.)

La meva proposta la dividiré en dos capítols:

1. Apòstrof davant cometes
2. Apòstrof davant lletra cursiva

* * *

1. Apòstrof davant cometes

(1) No hi posaria apòstrof si l’article determinat o la preposició de van seguits de mots fluixos (conjuncions, pronoms, articles, sigles) introduïts per cometes. Per tant:
- No us podeu queixar del «a l’atac!», us havíem avisat (i no: No us podeu queixar de l’«a l’atac!», us havíem avisat);

- És penós allò de «i tu més!» amb què s’excusen alguns (i no: És penós allò d’«i tu més!» amb què s’excusen alguns);

- No anunciïs el «ens n’anem» [o ens en anem] fins que no sigui realment l’hora (i no: No anunciïs l’«ens en anem» fins que no sigui realment l’hora);

- El País li va dedicar una bona doble pàgina, titulada “Desmuntant la mentida de «els Cantó»”, en què els tòpics populistes repetits per l’actor eren rebatuts a cop de dada (i no: El País li va dedicar una bona doble pàgina, titulada “Desmuntant la mentida d’«els Cantó»”, en què els tòpics populistes repetits per l’actor eren rebatuts a cop de dada [és així com va publicar-ho Ara, 27 febrer 2013]);

- Superant el «NCIS» original (i no: Superant l’«NCIS» original [és així com es va publicar a la revista TVMania, 9 març 2013]);

- Vivim al país del «amb IVA o sense IVA?» (tal com es va publicar, per mi encertadament [va ser casual?], a La Vanguardia, 23 febrer 2013; i no: Vivim al país de l’«amb IVA o sense IVA?»);

- Les tecnològiques neguen que la NSA tingui accés directe als seus servidors (i no: Les tecnològiques neguen que l’NSA tingui accés directe als seus servidors [així es va publicar a La Vanguardia 9 juny 2013]).

(2) Faria opcional l’apòstrof si l’article determinat o la preposició de van seguits de mots forts (verbs, substantius, pronoms forts, adjectius, adverbis) entre cometes*:
- Allò d’«acabar com el rosari de l’aurora» ve del temps de les escaramusses anticlericals (però també: Allò de «acabar com el rosari de l’aurora» ve del temps de les escaramusses anticlericals);

- Al diari hi ha una foto de l’«amiga» de Berlusconi (però també: Al diari hi ha una foto de la «amiga» de Berlusconi);

- Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era l’«enviat» de Déu (però també: Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era el «enviat» de Déu);

- No em vinguis amb l’«eventualment», digues sí o no (però també: No em vinguis amb el «eventualment», digues sí o no);

- El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules de l’«écheme una firmita contra Cataluña» [La Vanguardia, 3 gener 2013] (però també: El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules del «écheme una firmita contra Cataluña»).

* L’opció de l’apòstrof seria només per a quan les cometes fossin baixes (o es poguessin canviar a baixes), no pas si les cometes (simples o dobles) són altes i no es poden convertir en baixes per algun motiu. Cal evitar com sigui el mal efecte i la confusió que causen –des del meu punt de vista subjectiu, és clar– dos o tres aparents apòstrofs o cometes seguits. Per tant, si les cometes són altes:
- Allò de “acabar com el rosari de l’aurora” ve del temps de les escaramusses anticlericals (i mai: Allò d’“acabar com el rosari de l’aurora” ve del temps de les escaramusses anticlericals);

- Al diari hi ha una foto de la “amiga” de Berlusconi (i mai: Al diari hi ha una foto de l’“amiga” de Berlusconi);

- Fa quaranta anys el mateix Tarancón deia que Franco era el “enviat” de Déu (i mai: Fa quaranta anys Tarancón deia que Franco era l’“enviat” de Déu);

- No em vinguis amb el “eventualment”, digues sí o no (i mai: No em vinguis amb l’“eventualment”, digues sí o no);

- El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules del “écheme una firmita contra Cataluña” (i mai: El partit ara al govern d’Espanya muntava les taules de l’“écheme una firmita contra Cataluña” [La Vanguardia, 3 gener 2013]);

- Molts culers critiquen el càntic de “a segona, oé”, però sempre acaba sonant (i mai: Molts culers critiquen el càntic d’“a segona, oé”, però sempre acaba sonant [article de Sergi Pàmies, La Vanguardia 7 gener 2013]; aquí a més a més s’afegeix la raó que donàvem al n. 1, que la citació comença per un mot fluix);

- Del “A por ellos” al “Sí se puede” (i mai: De l’“A por ellos” al “Sí se puede” [titular d’un article de Iu Forn, 27 maig 2013]);

- Com que els diaris, als titulars, no solen posar-hi cursives solen recórrer a la ‘argúcia’ de les cometes simples (i mai: Com que els diaris, als titulars, no solen posar-hi cursives solen recórrer a l’‘argúcia’ de les cometes simples).

(3) No s’hi hauria de posar apòstrof tampoc si, en alguns dels casos anteriors, entre les cometes i el mot fort hi ha algun altre signe de puntuació com l’admiració o l’interrogant:
- Marxem, que de crits de «¡idiota!» ja n’hem sentit prou (i no: Marxem, que de crits d’«¡idiota!» ja n’hem sentit prou);

- Si em tornes a parlar sobre la ¿«honorabilitat» del rei, deies, oi?, no et penso escoltar (i no: Si em tornes a parlar sobre l’¿«honorabilitat» del rei, deies, oi?, no et penso escoltar) [aquest exemple no sé si és prou bo, però ara no se me n’acut cap de més adequat].

De tota manera, la raó principal d’aquestes prevencions meves, ja ho vaig dir a l’article del 2006, no és només l’estètica, sinó el fet que em sembla que, no sempre, però sovint, fem una pausa clara en llegir les cometes, especialment quan la lectura és en veu alta. I aquesta mateixa raó és la que em fa pensar que potser davant la cursiva s’hauria de fer una cosa similar, que resumidament és: si no fem l’apòstrof en molts d’aquests casos, per què l’hauríem d'escriure?

Continua.

(I específicament sobre apòstrof + cometes, continua aquí.)

dimecres, 6 de febrer del 2013

Perles (112): La poesia és evasió?

«La poesia és un univers imaginari dels dies de festa. No crea una realitat similar a la nostra, una realitat quotidiana, sinó que ens ofereix un recés íntim o un palau espectacular, tot plegat coses molt bones per a l’evasió, però que sovint no s’adiuen amb la carn viva dels nostres problemes i de les nostres angúnies.»

Rafael Tasis i Marca, Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Publicacions de “La Revista”, Barcelona 1935

Certament, la mateixa reflexió que fa Tasis sobre la poesia es podria fer sobre la prosa, considerada així, sense precisions. Què són, si no pura evasió, tantes noveŀles? Potser Tasis només va conèixer determinada poesia romàntica? I encara així, no són molts poemes romàntics pura evocació d’una realitat viscuda, dels «problemes» i de les «angúnies» de qui els ha escrit? En fi, reprodueixo la citació perquè em sembla original i permet encetar un bona polèmica.

dissabte, 2 de febrer del 2013

Perles (111): Si t’agrada, segur que t’agradarà

«Aplicava el criteri de pensar que els llibres que agraden a les persones que m’agraden també m’han d’agradar. Aviso: és un criteri catastròfic i poc científic, que m’ha fet patir grans decepcions. Sovint, per entestar-te que t’agradi un llibre que agrada a algú que t’agrada, t’has d’empassar llargues superfícies de tedi, frustració i petulància i fer esforços sobrehumans que castiguen la vocació lectora i et fan dubtar del teu propi gust.»

Sergi Pàmies, La Vanguardia 17 febrer 2012