Roser Latorre, «Què se n’ha fet, del vocabulari infantil?», a Llengua Nacional, núm. 73, p. 28
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua Nacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua Nacional. Mostrar tots els missatges
dimarts, 12 de juliol del 2011
Perles (76): Vocabulari infantil
Roser Latorre, «Què se n’ha fet, del vocabulari infantil?», a Llengua Nacional, núm. 73, p. 28
dimecres, 12 de gener del 2011
Adéu a ‘Llengua Nacional’
Us vaig explicar que havia enviat una carta als de Llengua Nacional per demanar-los la baixa com a soci i com a subscriptor de la revista, i que us la reproduiria. Aquí la teniu:
«28 d’octubre del 2010
»Benvolguts,
»Avui per mi és un dia de dol doble, perquè acomiadem Joan Solà i perquè també aquest dia us comunico la meva decisió que em doneu de baixa de Llengua Nacional.
»Deixant de banda altres discrepàncies, fins ara assumibles, us haig de dir que ja no em va agradar gens ni mica la manera com vau tractar Solà –que alguns considerem una de les tres grans patums de la llengua nostra, juntament amb Fabra i Coromines– a l’editorial del n. 68, amb motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. Allà fèieu, després de lloances inexcusables (i alhora expressades amb un to reticent ja des del final del 1r paràgraf... quan preteníeu felicitar-lo!), afirmacions com ara aquesta: “...com diuen els seus alumnes i com experimenten els seus lectors, aquest professor i autor és molt destre a l’hora de suscitar qüestions i plantejar problemes, però segurament no tant a l’hora d’enfocar-los correctament i trobar-hi solucions encertades” (els subratllats són meus).
»Aquesta generalització (“els seus alumnes... els seus lectors... correctament... encertades”, com si això que li retraieu els passés absolutament a tots i es pogués estendre a totes o gairebé totes les qüestions que el professor Solà suscitava) es produïa a l’editorial, com deia. O sigui, era la posició oficial de la casa, no rectificada posteriorment. Per tant, només que hi hagués un alumne i un lector que no pensessin això que dèieu que pensaven tots, la mentida i la injustícia serien ja flagrants. I com que aquests dos anys darrers he tingut l’oportunitat de parlar amb força exalumnes, alumnes i lectors de Joan Solà, i la immensa majoria (diguem que un 90%) pensen exactament el contrari del que dèieu a l’última part de la frase que he reproduït del vostre editorial, he pogut confirmar que el que dèieu era només una novel·la que us havíeu empescat... no sé exactament amb quin objectiu.
»Jo no toleraria que algú em vingués a felicitar per algun motiu (pel meu sant o per l’aniversari, posant per cas) i que alhora, el mateix dia, em critiqués. El faria fora de casa immediatament, per mal educat. Si tens alguna cosa a dir-me que no t’agradi de mi –li diria–, me la dius un altre dia, no aprofitis el dia que tothom ve aquí a felicitar-me i a celebrar-ho per fer veure que tu també t’alegres amb nosaltres però, és clar, matisant-ho tot prou bé a fi que ningú t’ho pugui retreure si després van mal dades. “Jo el vaig felicitar, però alhora li’n vaig dir quatre de fresques.” Escolteu, o feliciteu o retraieu, però no tot alhora per quedar bé amb tothom, com van fer també aquells dies del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes determinats mitjans de comunicació d’obediència espanyolista que van felicitar Solà per la seva contribució a la llengua però alhora el van criticar per ser massa arrauxat des del punt de vista nacional.
»D’aquesta actitud se’n diu... una cosa que ara no diré.*
»La cirereta que m’ha fet decidir a formalitzar la baixa ha estat, però, l’atac furiós de què ha estat objecte un amic meu, Albert Pla Nualart, al darrer núm. de la revista (n. 72). Nou pàgines seguides dedicades a bescantar, amb atacs personals, les afirmacions fetes en un llibre seu. Entendria la crítica, fins i tot furiosa, del llibre a les pàgines corresponents del final, però no entenc aquesta crítica de continguts i d’intencions, tot barrejat, en un article de 9 pàgines amb el qual hom enceta la revista després de la pàgina editorial. És evident, doncs, que li heu volgut donar un protagonisme especial. Em direu que el llibre de Pla Nualart és ple de desqualificacions personals, i això ho podríem discutir, però el llibre de Pla Nualart és un llibre que si vols el compres i, si no, no el compres, i en canvi la revista jo la rebo de totes totes. I jo no vull rebre revistes anomenades Llengua Nacional amb atacs o contraatacs d’aquesta mena a una persona que fa anys que treballa, de la seva manera, a favor de la mateixa llengua nacional i que, a més a més, és amiga meva, encara que en alguns punts o força punts tinguem discrepàncies.
»Com deia, doncs, és un dia de dol doble per a mi. Feu el favor de cancel·lar la meva subscripció i preneu nota de la meva baixa com a soci de Llengua Nacional.
»No prenc les meves decisions a la babalà. Aquesta tampoc. Us prego, doncs, que no us esforceu a fer-me canviar d’opinió.
»Cordialment,
(signatura)»
*Ara la dic: fer la puta i la ramoneta.
»Benvolguts,
»Avui per mi és un dia de dol doble, perquè acomiadem Joan Solà i perquè també aquest dia us comunico la meva decisió que em doneu de baixa de Llengua Nacional.
»Deixant de banda altres discrepàncies, fins ara assumibles, us haig de dir que ja no em va agradar gens ni mica la manera com vau tractar Solà –que alguns considerem una de les tres grans patums de la llengua nostra, juntament amb Fabra i Coromines– a l’editorial del n. 68, amb motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. Allà fèieu, després de lloances inexcusables (i alhora expressades amb un to reticent ja des del final del 1r paràgraf... quan preteníeu felicitar-lo!), afirmacions com ara aquesta: “...com diuen els seus alumnes i com experimenten els seus lectors, aquest professor i autor és molt destre a l’hora de suscitar qüestions i plantejar problemes, però segurament no tant a l’hora d’enfocar-los correctament i trobar-hi solucions encertades” (els subratllats són meus).
»Aquesta generalització (“els seus alumnes... els seus lectors... correctament... encertades”, com si això que li retraieu els passés absolutament a tots i es pogués estendre a totes o gairebé totes les qüestions que el professor Solà suscitava) es produïa a l’editorial, com deia. O sigui, era la posició oficial de la casa, no rectificada posteriorment. Per tant, només que hi hagués un alumne i un lector que no pensessin això que dèieu que pensaven tots, la mentida i la injustícia serien ja flagrants. I com que aquests dos anys darrers he tingut l’oportunitat de parlar amb força exalumnes, alumnes i lectors de Joan Solà, i la immensa majoria (diguem que un 90%) pensen exactament el contrari del que dèieu a l’última part de la frase que he reproduït del vostre editorial, he pogut confirmar que el que dèieu era només una novel·la que us havíeu empescat... no sé exactament amb quin objectiu.
»Jo no toleraria que algú em vingués a felicitar per algun motiu (pel meu sant o per l’aniversari, posant per cas) i que alhora, el mateix dia, em critiqués. El faria fora de casa immediatament, per mal educat. Si tens alguna cosa a dir-me que no t’agradi de mi –li diria–, me la dius un altre dia, no aprofitis el dia que tothom ve aquí a felicitar-me i a celebrar-ho per fer veure que tu també t’alegres amb nosaltres però, és clar, matisant-ho tot prou bé a fi que ningú t’ho pugui retreure si després van mal dades. “Jo el vaig felicitar, però alhora li’n vaig dir quatre de fresques.” Escolteu, o feliciteu o retraieu, però no tot alhora per quedar bé amb tothom, com van fer també aquells dies del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes determinats mitjans de comunicació d’obediència espanyolista que van felicitar Solà per la seva contribució a la llengua però alhora el van criticar per ser massa arrauxat des del punt de vista nacional.
»D’aquesta actitud se’n diu... una cosa que ara no diré.*
»La cirereta que m’ha fet decidir a formalitzar la baixa ha estat, però, l’atac furiós de què ha estat objecte un amic meu, Albert Pla Nualart, al darrer núm. de la revista (n. 72). Nou pàgines seguides dedicades a bescantar, amb atacs personals, les afirmacions fetes en un llibre seu. Entendria la crítica, fins i tot furiosa, del llibre a les pàgines corresponents del final, però no entenc aquesta crítica de continguts i d’intencions, tot barrejat, en un article de 9 pàgines amb el qual hom enceta la revista després de la pàgina editorial. És evident, doncs, que li heu volgut donar un protagonisme especial. Em direu que el llibre de Pla Nualart és ple de desqualificacions personals, i això ho podríem discutir, però el llibre de Pla Nualart és un llibre que si vols el compres i, si no, no el compres, i en canvi la revista jo la rebo de totes totes. I jo no vull rebre revistes anomenades Llengua Nacional amb atacs o contraatacs d’aquesta mena a una persona que fa anys que treballa, de la seva manera, a favor de la mateixa llengua nacional i que, a més a més, és amiga meva, encara que en alguns punts o força punts tinguem discrepàncies.
»Com deia, doncs, és un dia de dol doble per a mi. Feu el favor de cancel·lar la meva subscripció i preneu nota de la meva baixa com a soci de Llengua Nacional.
»No prenc les meves decisions a la babalà. Aquesta tampoc. Us prego, doncs, que no us esforceu a fer-me canviar d’opinió.
»Cordialment,
(signatura)»
*Ara la dic: fer la puta i la ramoneta.
divendres, 24 de desembre del 2010
Josep Pla, poeta
(Manllevo les citacions i la mateixa idea de l’article de Josep Lluís Bronchal publicat a la revista Llengua Nacional* n. 73, IV trimestre 2010.)
El Josep Pla que m’agrada és més el periodista i el cronista polític i social punyent i no tant el filòsof o ideòleg al qual pots citar quan et ve de gust avui per defensar una idea, demà la contrària i despús-demà la intermèdia. Pla com a argument d’autoritat no m’interessa gaire.
Però Josep Pla, a més de pagès lletrut, filòsof i periodista era també poeta.
Pla, poeta? No en té la fama. I tanmateix ho era, de vegades tenia la sensibilitat que s’atribueix als poetes i escrivia de manera poètica, encara que no versifiqués. És allò que deia quan em referia a Rilke.
Vegem-ho. Parla** Josep Pla:
Fins aquí Pla. Per part meva, bon Nadal i bones festes.
NOTES:
* M’he donat de baixa de la subscripció d’aquesta revista, el número 73 era l’últim que m’havia d’arribar perquè ja estava pagat. Un altre dia us explicaré el perquè o, més ben dit, publicaré aquí mateix la carta que els vaig enviar.
** Teniu una locució (no és de Pla, eh?) d’alguns d’aquests poemes en prosa ací.
Però Josep Pla, a més de pagès lletrut, filòsof i periodista era també poeta.
Pla, poeta? No en té la fama. I tanmateix ho era, de vegades tenia la sensibilitat que s’atribueix als poetes i escrivia de manera poètica, encara que no versifiqués. És allò que deia quan em referia a Rilke.
Vegem-ho. Parla** Josep Pla:
Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. [...] Com vingueren aquestes flors? Ahir no hi eren. No hi havia més que un borrissol rosat d’una vaguetat sense pes. Nasqueren al conjur de la nit, potser al conjur de la calma de l’aire de la lluna plena. (Les hores, «Temps de febrer: els ametllers»)
Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d’hivern. Són cels rutilants, d’una netedat, d’una turgència metàl·lica. A l’hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l’any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís. (Les hores, «Lluna de gener»)
El grill no ha nascut per viure encaixonat; observat en la naturalesa, resulta un insecte solitari, fugitiu, de relació nul·la, que tendeix a amagar-se. No és ni un comensal, ni un paràsit, ni tan sols un company de viatge d’un o altre element de l’espècie humana. És un insecte que va sol, d’òrbita personal. (Les hores, «El grill»)
A mi, m’agrada la nit estelada i negra [...]. Al camp, són una pura meravella. S’imagina l’encant que produeix no veure res, no veure’s ni a si mateix i tenir davant les estrelles? [...]. Desapareix tot rastre d’obra humana. La terra i el cel s’han fos en el magma ombrívol. Immergit en aquesta situació, hom sent de seguida una onada de grandesa. I quina vida! Quina vida té la nit, Déu meu! (Les hores, «Nocturn de maig»)
Fins aquí Pla. Per part meva, bon Nadal i bones festes.
NOTES:
* M’he donat de baixa de la subscripció d’aquesta revista, el número 73 era l’últim que m’havia d’arribar perquè ja estava pagat. Un altre dia us explicaré el perquè o, més ben dit, publicaré aquí mateix la carta que els vaig enviar.
** Teniu una locució (no és de Pla, eh?) d’alguns d’aquests poemes en prosa ací.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Qüestions de llengua (XXVI): Hom és útil?
Sovint m’he barallat (amigablement) amb amics lingüistes, mirant de fer-los veure que encara que en català tota la vida tal cosa s’ha dit de tal manera, això no lleva que ara sigui útil dir-ho també d’una altra manera. O sigui, una expressió no tan antiga i/o tradicional com l’anterior, o fins i tot nova de trinca, pot haver adquirit també carta de ciutadania per omplir un buit expressiu. Un buit que, d’acord, abans potser no existia, però és que el món i la societat evolucionen i, en fer-ho, creen noves necessitats.
Igualment, també discutim de vegades sobre si determinat mot antic o determinada expressió del català dels nostres avis ja no té cap sentit a hores d’ara, i jo sovint contesto que potser encara és útil, en tal situació o tal altra.
En resum, jo crec que cal plantar cara tant com es pugui tant a la resistència per acceptar novetats com, alhora, al desfici per substituir innecessàriament determinades paraules i expressions antigues, només per afany de modernitat. Les llengües es fan amb anys i segles, i tot és benvingut i tot, de bon començament, és bo i pot sobreviure, sempre que hi hagi algú que se’n cuidi i algú altre que entengui el que diu el curador.
Si un poca-solta diu: «L’incivisme s’identifica amb la immigració», de primer no sabrem si qui parla és un xenòfob que declara que incivisme i immigració són la mateixa cosa, o si és algú (poca-solta, en qualsevol cas) que simplement reprodueix el que es diu. I doncs, «s’identifica» pot voler dir les dues coses: que algú fa aquesta identificació o que la identificació existeix i el parlant la constata. Molt sovint, els xenòfobs i altres delinqüents ja busquen deliberadament l’equívoc, per espolsar-se cínicament la responsabilitat quan després algú els renya.
Però si la mateixa persona diu: «Hom identifica l’incivisme amb la immigració», llavors la declaració és més tolerable, perquè és molt probable que qui ho diu no estigui reproduint l’estereotip, sinó denunciant el qui diu la bestiesa. (Tot i que continua sent una frase perillosa, perquè hi ha coses que no s’han de dir si no és deixant molt clar que no s’hi està d'acord. En aquest cas es podria fer així: «Hi ha desgraciats que identifiquen irresponsablement l’incivisme amb la immigració.» Però ara ens apartem del tema.)
És per això que defenso la vigència de hom. Vull dir amb això que convé utilitzar hom en qualsevol frase pronominal? Ni de lluny. Però el fet cert és que a vegades és útil aclarir que quan «es diu» alguna cosa, el parlant sap que qui ho diu és algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable.
Mireu aquesta frase: «El sentit primitiu de la passiva pronominal no és ‘algú fa això’, sinó ‘això es fa (per si sol)’; en l’origen, quan diem que una fulla se separa és com si diguéssim que ella de per si es desprèn, encara que la construcció hagi acabat per usar-se en el sentit que ‘hom la separa’.» (Joan Coromines, «Converses filològiques», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989, p. 133). Ni que sigui com a estri per explicar el sentit exacte d’una frase (com aquí: Coromines ens vol explicar que hi ha casos en què «se separa» no vol dir el mateix que «hom separa»), hom és útil.
(Afegitó del 14 de maig del 2008) Ara trobo que a l’últim Llengua nacional (n. 62, p. 32), que encara no havia acabat de llegir, Albert Jané parla d’això mateix. Dos apunts ràpids. Un, que hom és útil quan es vol «despersonalitzar» una acció descrita amb un verb que ja és pronominal: per exemple, Hom es decanta (‘la gent es decanta’) es distingeix de Algú es decanta (una persona concreta); si el verb és pronominal, com que no és possible utilitzar dues vegades el pronom reflexiu es/se, cal usar altres fórmules, i la de hom és una bona solució que no hem de bandejar només perquè ens resulti anacrònica. Dos, que l’ús del pronom hom permet «expressar un cert grau d’identificació amb el que expressa, que no sabríem veure si resolia la seva frase amb el pronom es» (això ja s’assembla al que dèiem abans sobre «algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable»).
Igualment, també discutim de vegades sobre si determinat mot antic o determinada expressió del català dels nostres avis ja no té cap sentit a hores d’ara, i jo sovint contesto que potser encara és útil, en tal situació o tal altra.
En resum, jo crec que cal plantar cara tant com es pugui tant a la resistència per acceptar novetats com, alhora, al desfici per substituir innecessàriament determinades paraules i expressions antigues, només per afany de modernitat. Les llengües es fan amb anys i segles, i tot és benvingut i tot, de bon començament, és bo i pot sobreviure, sempre que hi hagi algú que se’n cuidi i algú altre que entengui el que diu el curador.
Si un poca-solta diu: «L’incivisme s’identifica amb la immigració», de primer no sabrem si qui parla és un xenòfob que declara que incivisme i immigració són la mateixa cosa, o si és algú (poca-solta, en qualsevol cas) que simplement reprodueix el que es diu. I doncs, «s’identifica» pot voler dir les dues coses: que algú fa aquesta identificació o que la identificació existeix i el parlant la constata. Molt sovint, els xenòfobs i altres delinqüents ja busquen deliberadament l’equívoc, per espolsar-se cínicament la responsabilitat quan després algú els renya.
Però si la mateixa persona diu: «Hom identifica l’incivisme amb la immigració», llavors la declaració és més tolerable, perquè és molt probable que qui ho diu no estigui reproduint l’estereotip, sinó denunciant el qui diu la bestiesa. (Tot i que continua sent una frase perillosa, perquè hi ha coses que no s’han de dir si no és deixant molt clar que no s’hi està d'acord. En aquest cas es podria fer així: «Hi ha desgraciats que identifiquen irresponsablement l’incivisme amb la immigració.» Però ara ens apartem del tema.)
És per això que defenso la vigència de hom. Vull dir amb això que convé utilitzar hom en qualsevol frase pronominal? Ni de lluny. Però el fet cert és que a vegades és útil aclarir que quan «es diu» alguna cosa, el parlant sap que qui ho diu és algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable.
Mireu aquesta frase: «El sentit primitiu de la passiva pronominal no és ‘algú fa això’, sinó ‘això es fa (per si sol)’; en l’origen, quan diem que una fulla se separa és com si diguéssim que ella de per si es desprèn, encara que la construcció hagi acabat per usar-se en el sentit que ‘hom la separa’.» (Joan Coromines, «Converses filològiques», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989, p. 133). Ni que sigui com a estri per explicar el sentit exacte d’una frase (com aquí: Coromines ens vol explicar que hi ha casos en què «se separa» no vol dir el mateix que «hom separa»), hom és útil.
(Afegitó del 14 de maig del 2008) Ara trobo que a l’últim Llengua nacional (n. 62, p. 32), que encara no havia acabat de llegir, Albert Jané parla d’això mateix. Dos apunts ràpids. Un, que hom és útil quan es vol «despersonalitzar» una acció descrita amb un verb que ja és pronominal: per exemple, Hom es decanta (‘la gent es decanta’) es distingeix de Algú es decanta (una persona concreta); si el verb és pronominal, com que no és possible utilitzar dues vegades el pronom reflexiu es/se, cal usar altres fórmules, i la de hom és una bona solució que no hem de bandejar només perquè ens resulti anacrònica. Dos, que l’ús del pronom hom permet «expressar un cert grau d’identificació amb el que expressa, que no sabríem veure si resolia la seva frase amb el pronom es» (això ja s’assembla al que dèiem abans sobre «algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable»).
dimecres, 19 de desembre del 2007
El resistencialisme
Copio de Jordi Solé Camardons: «El resistencialisme és una actitud política basada en l’activisme com a eina única d’acció política i en el tancament defensiu per protegir-se de les agressions externes. El resistencialisme és molt útil en èpoques de dictadura dura, és gairebé l’únic camí que els queda als pobles i a les cultures agredides. Però un cop superada la pura dictadura continuar amb actituds “resistencialistes” no ajuda a avançar, no ajuda a sortir del clos dels convençuts perquè de fet hi ha una renúncia a la política. El resistencialisme és poc ambiciós, no creu en els salts polítics ni en els canvis de conjuntura, no s’adona de les oportunitats que cada dia tenim al nostre voltant. Resistencialisme és encaparrar-se en les velles receptes de predicar als convençuts i fer-se la víctima sense practicar l’autocrítica. El resistencialisme organitza molt bé el discurs per a la parròquia conscient, però no s’adona de les escletxes que es produeixen entre els sectors de la majoria inconscient. El resistencialisme organitza casals però li costa imaginar xarxes més grans perquè té por dels que no són dels seus. En èpoques de clandestinitat té sentit perquè estalvia caigudes de militants, però avui no ens ajuda a avançar.» (Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana, Documenta Balear, 2005, pp. 171-174).
I ara de Ramon Monton: «Ens cal una forma positiva de discurs, més enllà del clàssic ja n’hi ha prou (tot i que la indignació implica dignitat i, com deia l’escriptor José Saramago, és un bon indicador de la vigoria moral d’un poble) i l’esgotador resistencialisme que topa una vegada i una altra contra la sorda tàpia espanyola; una forma positiva que superi la fase infantil de la queixa perpètua, faci explícita la impostura dels marcs manipuladors que intenten destruir-nos, que enceti la construcció d’un futur nacional de debò i ens permeti articular uns valors alliberadors que condueixin la nostra nació a l’esperança i la il•lusió presents i a la llibertat futura.» (Ramon Monton, “No pensis en un espanyol”, Llengua Nacional n. 61, 2007, p. 11).
I jo quedo tocat, perquè em fa l’efecte que tenen tota la raó i que això no només serveix per a la política. El problema és posar-ho en pràctica, o no deixar-se portar, en la vida de cada dia, per les inèrcies del resistencialisme que el 99,9 per cent dels mortals amb un pèl de consciència tenim tan ficat a dins. El problema és també, com sempre, d’interpretar com es conjumina en cada moment l’«essencial i innegociable» amb el «d’això, parlem-ne». El resistencialisme sembla molt ambiciós perquè ho demana tot, i és per això que té tant d’atractiu entre gent lluitadora i magnànima. Però s’ha de superar. Un gran tema de reflexió, sí senyor.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I ara de Ramon Monton: «Ens cal una forma positiva de discurs, més enllà del clàssic ja n’hi ha prou (tot i que la indignació implica dignitat i, com deia l’escriptor José Saramago, és un bon indicador de la vigoria moral d’un poble) i l’esgotador resistencialisme que topa una vegada i una altra contra la sorda tàpia espanyola; una forma positiva que superi la fase infantil de la queixa perpètua, faci explícita la impostura dels marcs manipuladors que intenten destruir-nos, que enceti la construcció d’un futur nacional de debò i ens permeti articular uns valors alliberadors que condueixin la nostra nació a l’esperança i la il•lusió presents i a la llibertat futura.» (Ramon Monton, “No pensis en un espanyol”, Llengua Nacional n. 61, 2007, p. 11).
I jo quedo tocat, perquè em fa l’efecte que tenen tota la raó i que això no només serveix per a la política. El problema és posar-ho en pràctica, o no deixar-se portar, en la vida de cada dia, per les inèrcies del resistencialisme que el 99,9 per cent dels mortals amb un pèl de consciència tenim tan ficat a dins. El problema és també, com sempre, d’interpretar com es conjumina en cada moment l’«essencial i innegociable» amb el «d’això, parlem-ne». El resistencialisme sembla molt ambiciós perquè ho demana tot, i és per això que té tant d’atractiu entre gent lluitadora i magnànima. Però s’ha de superar. Un gran tema de reflexió, sí senyor.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 7 de juny del 2006
Contrastada solvència lingüística
Avui és un d’aquells dies que et lleves, fas un cop d’ull al diari i t’engreixes un parell de quilos abans d’esmorzar:
«El lingüista valencià Eugeni S. Reig m'ha escrit una carta que reflecteix, un cop més, la descurança amb què el Principat tracta, lingüísticament, els seus veïns valencians, o, si ho volem, l'oblit sistemàtic de les solucions del dialecte occidental. Diu que va sentir, a Catalunya Ràdio, com Artur Mas, Antoni Bassas, el president Maragall i diverses persones, feien ús continuat del mot passota (mot amb què s'increpava, precisament, el president Maragall). Reig s'escandalitza, amb raó, de l'ús reiterat i innecessari d'un castellanisme cheli, quan al País Valencià existeixen menfotisme i menfot, expressions que no sols són vivíssimes i actuals, sinó més acostades al que volien dir els tertulians que no l'antiquat i castís passota. Reig explica que gent com Joan Solà, Ramon Sangles o Pere Saumell, de contrastada solvència lingüística, usen el menfot i el menfotisme en els seus escrits; ho aprofita per exposar que estaria molt bé que entressin en el diccionari normatiu.» (Isabel-Clara Simó, Avui 7 juny 2006)
«De contrastada solvència lingüística». Joan Solà és catedràtic de filologia i segurament l’expert número 1 de tot el domini lingüístic català. Ramon Sangles és el director de la revista Llengua Nacional, entre altres moltes coses que fa i promou. Pere Saumell és... Qui és Pere Saumell? Doncs això. És com l'acudit aquell antic, que una formiga va per la selva amb un elefant i tot d'un plegat es giren i la formiga diu: quina polseguera que aixequem, eh?
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«El lingüista valencià Eugeni S. Reig m'ha escrit una carta que reflecteix, un cop més, la descurança amb què el Principat tracta, lingüísticament, els seus veïns valencians, o, si ho volem, l'oblit sistemàtic de les solucions del dialecte occidental. Diu que va sentir, a Catalunya Ràdio, com Artur Mas, Antoni Bassas, el president Maragall i diverses persones, feien ús continuat del mot passota (mot amb què s'increpava, precisament, el president Maragall). Reig s'escandalitza, amb raó, de l'ús reiterat i innecessari d'un castellanisme cheli, quan al País Valencià existeixen menfotisme i menfot, expressions que no sols són vivíssimes i actuals, sinó més acostades al que volien dir els tertulians que no l'antiquat i castís passota. Reig explica que gent com Joan Solà, Ramon Sangles o Pere Saumell, de contrastada solvència lingüística, usen el menfot i el menfotisme en els seus escrits; ho aprofita per exposar que estaria molt bé que entressin en el diccionari normatiu.» (Isabel-Clara Simó, Avui 7 juny 2006)
«De contrastada solvència lingüística». Joan Solà és catedràtic de filologia i segurament l’expert número 1 de tot el domini lingüístic català. Ramon Sangles és el director de la revista Llengua Nacional, entre altres moltes coses que fa i promou. Pere Saumell és... Qui és Pere Saumell? Doncs això. És com l'acudit aquell antic, que una formiga va per la selva amb un elefant i tot d'un plegat es giren i la formiga diu: quina polseguera que aixequem, eh?
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
