José Montilla, que demà serà el nou president de la Generalitat de Dalt, diu que «vetllarà per l’ús i el respecte de la llengua castellana, que és també la llengua de molts catalans i un instrument indispensable per a tothom». M’és igual que això vagi acompanyat d’altres frases en què diu que treballarà «pel ple reconeixement internacional de la llengua catalana i per l’extensió progressiva del seu ús social en el conjunt de les terres de parla catalana», etc. Parlar avui, ara, de vetllar per l’ús i el respecte de la llengua castellana és, per mi, una declaració de principis que em sembla que no té precedents. O com a mínim és una rendició davant la cridòria d’una minoria de demagogs que demanen «libertad». Dir això és reconèixer que el castellà pateix, és admetre que hi ha una imposició general del català, és oblidar que Espanya i els seus poders omnímodes són presents també a Catalunya i es fan sentir amb prou força cada dia, també pel que fa a la defensa de la seva llengua, l'espanyol. És, doncs, tancar els ulls a la realitat. És com si algú afirmés a Barcelona que «vetllarà per l’ús i el respecte del cotxe privat», el cotxe!, que és l'amo i senyor de la mobilitat ciutadana en aquest país, quan el que cal és protegir molt més el transport públic, l'espai vital dels que van a peu, els carrils per a bicicletes i en general tota la mobilitat alternativa.
Senyor Montilla, no sé què farà exactament per complir aquest propòsit, però li haig de dir de moment que això que ha dit em fa por, molta por. Si jo hagués estat votant del tripartit i no estigués decebut del pacte, ara mateix diria: «Mai més.» Sí, només per aquesta frase, una sola frase en una hora i mitja de discurs.
I això que m'havia fet el propòsit de no rondinar, de deixar fer i d'esperar una mica de temps. A la primera, ja he saltat. No pot ser que sigui tan inconstant. Però és que...
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
