Com que no vull fer el joc als partits de l’oposició, renuncio des d’ara a parlar més del tripartit. El que han fet no és que sigui un error, és que no té nom i ells ho saben, ho han fet a gratcient. No sols no rectifiquen, no sols no dimiteixen, sinó que fan conseller el qui s’equivoca. Com si CiU hagués nomenat conseller Prenafeta, després dels escàndols. Maragall ja no té el suport ni del PSC i s’ha llançat a l’aventura en solitari, a veure si ell i els que pugui arreplegar de les restes del seu expartit, més ERC, més Iniciativa, poden revalidar un tripartit maragallià. Maragall es vol tornar a presentar i vol continuar manant com sigui, ni que provoqui la divisió dels seus –la divisió ja està feta. Ara ja no hi ha dubtes –sempre tinc problemes i miro enrere quan trio una opció arriscada– que vaig fer ben fet de votar una cosa alternativa.
Quina decepció. I em sap greu sobretot perquè crec que ho pagaran molt car, no se’n sortiran i tornaran els prenafetes. “Prenafeta la llei, prenafeta la trampa.” Potser no, perquè la política de vegades és com el futbol, i hi ha cops de sort i d’estratègia que desbloquegen situacions compromeses i aparentment atzucacades. Però per mi, ja ho he dit moltes vegades, el fi no justifica els mitjans. Per mi s’ha acabat el bròquil. Adéu, gent, adéu per sempre, ja us ho fareu. No penso tornar a parlar de política durant molt de temps.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
