Tenia vuit anys quan vaig llegir la primera edició d’El zoo d’en Pitus, un exemplar tot just eixit de la impremta, i n’estic orgullós. Orgullós de formar part d’aquella generació –segur que els que van llegir la primera edició de Peter Pan també ho devien explicar als néts, i els néts se’ls mirarien amb reverència–, orgullós dels pares que potser sense saber exactament què feien, potser empesos pel boca-orella de veïns o parents, van comprar el llibre i van contribuir així a introduir la nostra família dins la generació afortunada, i orgullós, finalment, de ser compatriota d’en Sebastià Sorribas, perquè no recordo gairebé res de quan tenia vuit anys, però sí que recordo fil per randa les aventures dels amics d’en Pitus i la portada aquella de la manifa de na Pilarín Bayés, amb les pancartes que formaven el títol del llibre. Sé que el vaig llegir un parell de vegades, si fa no fa amb un any de diferència, i després l’he recomanat moltíssim. No m’estranya que es continuï editant, si tots els que l’hem llegit en fem el mateix proselitisme.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
